Comentaris Bíblics Interconfessionals

Comentari a l’Evangeli segons sant Mateu 25,31-46 Mateu 25 no acaba amb la paràbola dels talents, sinó que immediatament li segueix un passatge que està directament connectat a les paràboles anteriors referent a com els membres del poble escollit havien de practicar la vigilància si volien entrar a formar part del Regne escatològic. Amb la imatge de la separació entre cabres i ovelles, se'ns presenta el judici de Déu en els últims temps. Aquest no serà una separació entre jueus i no jueus, sinó, tant dins com fora del ramat, una separació entre bons i dolents. La dreta, mà principal, és signe de poder, de bona sort o gràcia. L'esquerra simbolitza el contrari. Quan es diu que Déu col·loca a uns a la dreta i a altres a l'esquerra ja se sap qui rep la part positiva i qui el rebuig o la condemna. Sabem que aquesta separació no es pot traçar en aquest món, com intentaven els fariseus des d'un puritanisme extrem, o com intenten alguns en l'actualitat, volent arr...

Jesús vol que siguem responsables. Tot el que tenim és do de Déu; ara bé, d'aquest do, n’hem de fer una ofrena i un treball per a la glòria de Déu i per al bé del proïsme. Així, dia a dia, el Regne de Cel es farà present enmig de la societat; aquesta és la finalitat cap a la qual ha d'orientar-se el nostre esforç, fent treballar els talents que el Senyor ens ha donat. ¡Què n'és de gran la riquesa que Jesucrist ha dipositat en cadascun dels creients!, ¿deixarem que quedi estèril?, ¿Farem com el servent poruc? Quan Jesucrist vingui a trobar-nos al final de la vida, no ens reclamarà si hem tingut èxit o no, sinó si hem treballat pels seus interessos, que són designis de pau, amor i salvació; ens preguntarà si hem actuat per fer present el seu Regne, si hem gastat el temps en estimar i fer el bé, independentment de la resposta que haguem obtingut dels homes. A la paràbola, hem contemplat com els dos primers servents es presenten amb alegria davant de l'amo, perquè saben...

La llàntia de l’esperança: sempre ben encesa! La narrativa de les paràboles de Jesús, provoca als seus seguidors motivacions evangèliques en el coneixement del Regne de Déu, que és el gran tresor que ve a oferir-nos. Certament que aquest regne de Déu edificat en l’amor, la pau, la justícia i la llibertat l’hem de fer present avui i ara, però la feblesa humana, les limitacions i el pecat, malauradament ens ho impedeixen. Si més no, no hem de perdre l’esperança de fer realitat aquest Regne de Déu del qual, de manera silenciada i insospitada, n’apareixen magnífiques mostres que resulten impossibles de generalitzar. Tampoc podem perdre l’esperança de que aquest Regne de Déu el podrem acollir en traspassar la nostra vida d’aquest món cap a la Casa del Pare. Per comprendre les paraules de Jesús, necessitem traslladar-nos a la celebració tradicional del matrimoni jueu en temps de Jesús. La part central de la festa començava quan el nuvi, amb els seus amics, anava cap a la casa de l...

Matéu 23,1-12 En la lectura d'avui, les paraules de Jesús van directes al cor dels seus oïdors: “no imiteu la conducta dels escribes i fariseus”. Aquest advertiment ens posa en alerta, Jesús ens vol prevenir d'una espiritualitat buida que no cerca el bé dels altres i el lloar a Déu, sinó , pel contrari, vol només ser vista i reconeguda com “veritable” pels altres. Aquesta espiritualitat, ens adverteix Jesús, no transmet ni amor ni vida; ignora al que sofreix, al solitari, al que està assumit en el dolor. L'autèntica espiritualitat és aquella que, il·luminada per l'Esperit de Jesús, es bolca en les necessitats i problemes dels altres. La veritable espiritualitat cristiana és sensible a la crida d’auxili de l'altre, sempre està disposada a acollir-ho i rebre-ho. Que el nostre Senyor ens lliuri d'una religiositat buida i estèril per viure vides de compromís i amor per el nostre proïsme. Amén. Germán López-Cortacans

El primer manament (Mt 22,34-40) El fariseus eren membres de la comunitat judeo-hebrea que vivien seguint el compliment estricte i rigorós de la llei mosaica , i entre ells destacaven els anomenats "mestres de la llei" que eren experts en llegir, interpretat i actualitzar l'Escriptura, per això intenten deixar en evidència Jesús amb una pregunta capciosa: "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?". Jesús, de forma magistral, respon simplificant la multitud de preceptes de la llei en un doble i únic manament "estimar". Primer: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament". I segon: "Estima els altres com a tu mateix". Una simplicitat en la qual resta amagada la gran complexitat del misteri de l'Amor de Déu. El homes hem d'estimar primer a Aquell que ens ha estimat primer, perquè només així serem capaços d'obrir el nostre cor a l'Esperit de Veritat qu...

Is 45,1.4-6; Salm 95; 1Te 1,1-5b; Mt 22, 15-21. La política de Déu és la de l’amor sempre, també a ell. Pare nostre, que esteu en el cel: ... Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu... (Is). Un Déu-Pare-i-Mare, un Déu-Amor. ... la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor... No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre... (1Te). Com els fills a casa, generats tots per un mateix Amor que ens fa germans. Sigui santificat el vostre nom. Canteu al Senyor un càntic nou... tributeu al Senyor l’honor del seu nom... Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat... (Sl). La nostra només pot ser una resposta agraïda a Aquell que ens ha estimat primer. Vingui a nosaltres el vostre Regne. ... com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats... És l’acció de l’amor que cerca el bé, és la fe...

Mt 22,1-14 En aquesta paràbola Jesús utilitza el símbol del banquet festiu preparat pel Senyor on totes les persones estem invitades. El Senyor organitzar un banquet i resulta que els convidats no volen anar. No volen saber res del banquet que ha preparat.  Per tant, el Senyor demana que vagin a buscar altres convidats, aquests sí que venen, ja que anar a una festa o un banquet no s’acostuma a deixar de banda, perquè és la manera d’expressar l’alegria i goig que sentim i volem compartir. El que sorprèn en aquest relat és l’actitud final del rei.  Aquest rei representa Déu. Per què fa fora una persona invitada que s’havia oblidat de posar-se el vestit adequat? Déu no fa fora ningú, acull i perdona tothom, per tant ¿serà una persona que va amb cara de pocs amics i és ella mateixa qui s’exclou? Ens hem de preguntar si podem anar a un banquet amb mala cara o de mala gana. Perquè realment Déu no fa fora ningú, som nosaltres mateixos els que no volem entrar a la festa. E...