Diumenge 29 de durant l'any - 18 d'octubre

He 4,14-16


La carta als cristians Hebreus, alguns fragments de la qual ens són oferts en la litúrgia d’aquests diumenges, molt probablement fou adreçada a uns cristians que ja feia temps que havien abraçat la fe (vegeu 5,12 i 10,32-34) i que començaven a experimentar les temptacions i els perills típics d’una segona generació com són la negligència i la mediocritat que es poden manifestar, tant aleshores com ara, de diverses maneres: des de la indolència general (vegeu 6,12) fins més concretament a l’absència en les reunions comunitàries (vegeu 10,25). Això era greu, és clar, i l’autor de la carta pretén estimular el revifament de la fe. La carta, llarga i densa, no és fàcil d’entendre, però si ens hi esforcem una mica, hi anirem trobant un autèntic tresor: el desig intens d’entrar en comunió amb Déu, l’ensenyament profund sobre Jesucrist com a únic mitjancer, una mirada comprensiva i estimulant enfront de les dificultats de la vida cristiana. L’actualitat de l’anomenada carta als Hebreus, dirigida, com deia, a uns cristians un xic desorientats i amenaçats pel descoratjament, és evident. Ens indica que l’autèntic remei a aquesta mena de mal no consisteix tant en vagues exhortacions moralitzadores sinó en un camí seriós d’aprofundiment en la fe en Jesucrist.
El breu text que ens toca avui de llegir subratlla precisament la necessitat de mantenir ferma la fe que professem en Jesús, el Fill de Déu. I aquesta fe recolza en el fet que, en Jesús, tenim l’autèntic, l’únic, gran sacerdot; tant a prop de Déu, el Creador, que és el Fill de Déu mateix i tant a prop de la criatura que s’ha fet igual que nosaltres. Estem tocant el nucli de la fe cristiana. Perquè Déu se’ns ha acostat màximament en Jesucrist, nosaltres podem acostar-nos ben confiadament al tron mateix de la gràcia de Déu. Som fills en el Fill. Som alhora grans pecadors i grans salvats. Però la fe en la victòria de Jesucrist mai no pot oblidar que l’enlairament a la glòria divina Jesús l’ha assolit no defugint sinó acceptant de manera obedient els camins de la humilitat i fins del sofriment, en una paraula, els camins de l’amor.
Cada deixeble de Jesús, i les comunitats cristianes en conjunt, no solament hem d’imitar Jesucrist, no solament hem de veure en Ell el nostre gran sacerdot, el nostre intercessor, el Just que ens fa justos, sinó que hem d’anar deixant que Ell mateix vagi amarant les nostres vides, que ens vagi configurant a Ell, que Ell visqui en nosaltres. El nostre testimoniatge cristià, i fins diria l’exercici d’aquell caràcter sacerdotal que tots tenim pel baptisme, únicament brollarà de la fonda unió amb Jesucrist mateix.



P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

Comentaris