Diumenge 30 de durant l'any - 25 d'octubre
Mc 10,46-52
Fa uns dies vaig sentir algú que deia: “em van fer perdre la fe en Déu, vaig perdre la fe en el marxisme, i ara he perdut la fe en la persona, ja no em queda res en què creure”. Aquesta persona se sent cega, necessita una llum, algú en qui creure. Li cal un motor en la seva vida, algú a qui seguir camí enllà. Si ens fixem en les seves paraules la fe en Déu la va perdre per l'acció dels homes, potser cristians ben intencionats, la fe en el marxisme la va perdre en veure els esdeveniments històrics, la fe en la persona l'ha perdut contemplant l'egoisme humà. La seva afirmació, és més que una lamentació, és un clam: Vull creure!
És la situació que ens relata Marc en l'episodi de l'evangeli que avui comentem. Tot anant cap a Jerusalem, poc abans de la Pasqua, en sortir de Jericó, a les afores de la ciutat (on vivien els leprosos, els marginats, els exclosos), a la vora del camí (fora de les rutes per on circulava la vida social), hi era Bar-Timeu, cec, demanant caritat (no tenia res més per subsistir). L'evangelista remarca “Quan sentí dir que Jesús passava”: ell no el veié, entre el soroll va haver de refiar-se del que sentia que deia la gent. Va sentir dir que Jesús passava, Jesús anava amb els seus. Ells van ser el senyal que va permetre que Bar-Timeu reconegués Jesús. L'activitat dels deixebles, els comentaris de la gent van fer adonar Bar-Timeu que passava el Mestre.
El relat segueix, i fa un tomb important, quan el cec crida Jesús: “Fill de David, compadiu-vos de mi”. No és un crit qualsevol, crida el Fill de Déu. El cec reconeix en Jesús el Fill de Déu, però els seguidors de Jesús el renyaven, el feien callar. L'entorn de Jesús ha passat de ser el senyal pel qual el cec el reconeix, a ser el gran impediment per arribar al Mestre. Ha de ser el mateix Jesús qui trenqui el mur que han constituït els deixebles al seu voltant i el faci cridar. En aquest “Crideu-lo” que diu Jesús als seus deixebles hi és el retret per la seva actitud anterior i l'encàrrec de la missió que esdevindrà permanent en l'Església, apropar els cecs, coixos... de cada moment històric a la persona de Jesús. Aquesta trobada personal serà inesborrable, transformarà les seves vides, i es convertiran en seguidors seus, sabran a qui han de seguir camí enllà, tots els dies i moments de la seva vida.
A nosaltres, cristians dels inicis del segles XXI, aquest text ens ha de plantejar algunes reflexions:
Cerquem la persona de Jesús i deixem que ens transformi la vida, que ens obri els ulls?
El nostre testimoni personal i de les nostres comunitats, és un senyal que indica on els homes i dones dels nostres barris i pobles poden anar a cercar Jesús?
Quan algú de fora s'apropa a nosaltres o a les nostres comunitats, troba la porta oberta i algú que l'acompanyi en la seva recerca de Jesús?
Preguem amb les paraules del salm:
Renoveu la nostra vida Senyor, com l'aigua renova l'estepa del Négueb,perquè esdevinguem senyal de la vostra presència amorosa entre els homes, i una porta oberta als qui us cerquen amb sinceritat de cor.
Fa uns dies vaig sentir algú que deia: “em van fer perdre la fe en Déu, vaig perdre la fe en el marxisme, i ara he perdut la fe en la persona, ja no em queda res en què creure”. Aquesta persona se sent cega, necessita una llum, algú en qui creure. Li cal un motor en la seva vida, algú a qui seguir camí enllà. Si ens fixem en les seves paraules la fe en Déu la va perdre per l'acció dels homes, potser cristians ben intencionats, la fe en el marxisme la va perdre en veure els esdeveniments històrics, la fe en la persona l'ha perdut contemplant l'egoisme humà. La seva afirmació, és més que una lamentació, és un clam: Vull creure!
És la situació que ens relata Marc en l'episodi de l'evangeli que avui comentem. Tot anant cap a Jerusalem, poc abans de la Pasqua, en sortir de Jericó, a les afores de la ciutat (on vivien els leprosos, els marginats, els exclosos), a la vora del camí (fora de les rutes per on circulava la vida social), hi era Bar-Timeu, cec, demanant caritat (no tenia res més per subsistir). L'evangelista remarca “Quan sentí dir que Jesús passava”: ell no el veié, entre el soroll va haver de refiar-se del que sentia que deia la gent. Va sentir dir que Jesús passava, Jesús anava amb els seus. Ells van ser el senyal que va permetre que Bar-Timeu reconegués Jesús. L'activitat dels deixebles, els comentaris de la gent van fer adonar Bar-Timeu que passava el Mestre.
El relat segueix, i fa un tomb important, quan el cec crida Jesús: “Fill de David, compadiu-vos de mi”. No és un crit qualsevol, crida el Fill de Déu. El cec reconeix en Jesús el Fill de Déu, però els seguidors de Jesús el renyaven, el feien callar. L'entorn de Jesús ha passat de ser el senyal pel qual el cec el reconeix, a ser el gran impediment per arribar al Mestre. Ha de ser el mateix Jesús qui trenqui el mur que han constituït els deixebles al seu voltant i el faci cridar. En aquest “Crideu-lo” que diu Jesús als seus deixebles hi és el retret per la seva actitud anterior i l'encàrrec de la missió que esdevindrà permanent en l'Església, apropar els cecs, coixos... de cada moment històric a la persona de Jesús. Aquesta trobada personal serà inesborrable, transformarà les seves vides, i es convertiran en seguidors seus, sabran a qui han de seguir camí enllà, tots els dies i moments de la seva vida.
A nosaltres, cristians dels inicis del segles XXI, aquest text ens ha de plantejar algunes reflexions:
Cerquem la persona de Jesús i deixem que ens transformi la vida, que ens obri els ulls?
El nostre testimoni personal i de les nostres comunitats, és un senyal que indica on els homes i dones dels nostres barris i pobles poden anar a cercar Jesús?
Quan algú de fora s'apropa a nosaltres o a les nostres comunitats, troba la porta oberta i algú que l'acompanyi en la seva recerca de Jesús?
Preguem amb les paraules del salm:
Renoveu la nostra vida Senyor, com l'aigua renova l'estepa del Négueb,perquè esdevinguem senyal de la vostra presència amorosa entre els homes, i una porta oberta als qui us cerquen amb sinceritat de cor.
Josep Anton Clua
Consiliari de la JOC (Joventut Obrera Cristiana)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada