Diumenge 20 de durant l'any - 17 d'agost
Diumenge 20 del
temps ordinari: Is 56,1.6-7 / Salm 66 / Rm 11,13-15.29-32 / Mt 15,21-28
Un Evangeli per a
tots, universal, catòlic, pluriètnic, pluricultural, plurilingüístic,
plurireligiós.
Pare nostre, que esteu en el cel:
Jesús es retirà a
la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor,
fill de David,
compadiu-vos de
mi... (Mt). Fora del territori d’Israel, al nord, Fenícia, terra de pagans,
ciutats comercials...
on també hi arriba
ara l’experiència de salvació sense fronteres, la de la paternitat universal de
Déu. Amb
aquest encontre,
l’acció de Jesús es fa global, catòlica: és el Jesús germà universal. La terra
coneixerà els
vostres designis, i
tots els pobles veuran la salvació. Que s’alegrin els pobles i cridin de goig
(Sl).
Sigui santificat el vostre nom.
La fe decidida neix
de l’amor: «... la meva filla està endimoniada» (Mt). Si estimes la vida, les
persones...,
desitjaràs el seu
bé; això també és fe: desitjar el bé, creure en la seva possibilitat; una fe
molt humana que
finalment haurà de
tenir la seva realització en Déu mateix, per ser integral.
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en
el cel.
Jesús no li
contestà ni una paraula... «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo
als cadells» (Mt). Un
Jesús dur, fred,
indiferent, insensible..., on està la compassió que el caracteritza?; avui ens
desconcerta; “...
evidentment, això
sols és un recurs pedagògic per destacar millor el resultat final. La fe
d’aquella dona és
tan gran, que
supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que
demanava: la curació
de la seva filla”
(Lluís Armengol i Barnils). El silenci de Déu prova la fe; la perseverança de
la pregària
manifesta
l’autenticitat de la fe i de les esperances, i si estem del tot implicats, amb
tot el cor, amb tota
l’ànima...; de
vegades no és així.
... només fa que
seguir-nos i cridar... El clam, per als deixebles, és molest i incòmode..., no
els commou el
sofriment d’aquella
mare. Els pobres són sempre inoportuns, incòmodes, molestos, culpables...,
vénen a
pertorbar la nostra
pau quan ens manca la sensibilitat humana. Una pregària insistent la d’aquesta
dona,
amb una fe i una
esperança més grans que qualsevol adversitat, mal o silenci; una fe decidida en
contrast
amb la poca dels
deixebles a la barca la nit de la tempesta al llac. «Dona, quina fe que
tens!...» (Mt).
Vingui a nosaltres el vostre Regne!
... tinc una cosa a
dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol...
(Rm). També avui,
com l’apòstol Pau,
anem als no creients (tan a prop), i els parlem (amb la vida) de la fe i del
pensament de
Jesús, dels
sentiments que neixen de l’Evangeli, de la nostra experiència cristiana, del
Regne de Déu...
El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia
d’avui...
«És veritat,
Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels
seus amos» (Mt).
Els pobres demanen
ni que sigui engrunes. Jesús dóna el pa sencer. Fem almoina, recollim diners i
fem
col·lectes per als
pobres..., està bé!; però caldrà treballar perquè el pa sigui sencer, es donin
la igualtat de
condicions entre
tots els pobles, de progrés, de cultura, de benestar...
Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
... i sortí d’allà
una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi...» (Mt).
Una dona
estrangera,
pagana...: els sofriments no tenen fronteres de raça, cultura o religió, ens
agermanen. Les
esperances
d’alliberament estan en el cor de la humanitat. Ens cal escoltar el clam de qui
és diferent; tots
els pobles esperen
l’alliberament, la salvació, l’acompliment de les seves esperances i de les
seves utopies.
El benestar que
desitgem és l’aspiració de tots els pobles.
La fe més forta que
tota adversitat ens salva.
Mn.
Miquel Garcia Bailach
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada