Diumenge 20 de durant l'any - 17 d'agost

Diumenge 20 del temps ordinari: Is 56,1.6-7 / Salm 66 / Rm 11,13-15.29-32 / Mt 15,21-28

Un Evangeli per a tots, universal, catòlic, pluriètnic, pluricultural, plurilingüístic, plurireligiós.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David,

compadiu-vos de mi... (Mt). Fora del territori d’Israel, al nord, Fenícia, terra de pagans, ciutats comercials...

on també hi arriba ara l’experiència de salvació sense fronteres, la de la paternitat universal de Déu. Amb

aquest encontre, l’acció de Jesús es fa global, catòlica: és el Jesús germà universal. La terra coneixerà els

vostres designis, i tots els pobles veuran la salvació. Que s’alegrin els pobles i cridin de goig (Sl).

Sigui santificat el vostre nom.

La fe decidida neix de l’amor: «... la meva filla està endimoniada» (Mt). Si estimes la vida, les persones...,

desitjaràs el seu bé; això també és fe: desitjar el bé, creure en la seva possibilitat; una fe molt humana que

finalment haurà de tenir la seva realització en Déu mateix, per ser integral.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Jesús no li contestà ni una paraula... «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells» (Mt). Un

Jesús dur, fred, indiferent, insensible..., on està la compassió que el caracteritza?; avui ens desconcerta; “...

evidentment, això sols és un recurs pedagògic per destacar millor el resultat final. La fe d’aquella dona és

tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació

de la seva filla” (Lluís Armengol i Barnils). El silenci de Déu prova la fe; la perseverança de la pregària

manifesta l’autenticitat de la fe i de les esperances, i si estem del tot implicats, amb tot el cor, amb tota

l’ànima...; de vegades no és així.

... només fa que seguir-nos i cridar... El clam, per als deixebles, és molest i incòmode..., no els commou el

sofriment d’aquella mare. Els pobres són sempre inoportuns, incòmodes, molestos, culpables..., vénen a

pertorbar la nostra pau quan ens manca la sensibilitat humana. Una pregària insistent la d’aquesta dona,

amb una fe i una esperança més grans que qualsevol adversitat, mal o silenci; una fe decidida en contrast

amb la poca dels deixebles a la barca la nit de la tempesta al llac. «Dona, quina fe que tens!...» (Mt).

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

... tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol... (Rm). També avui,

com l’apòstol Pau, anem als no creients (tan a prop), i els parlem (amb la vida) de la fe i del pensament de

Jesús, dels sentiments que neixen de l’Evangeli, de la nostra experiència cristiana, del Regne de Déu...

El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui...

«És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos» (Mt).

Els pobres demanen ni que sigui engrunes. Jesús dóna el pa sencer. Fem almoina, recollim diners i fem

col·lectes per als pobres..., està bé!; però caldrà treballar perquè el pa sigui sencer, es donin la igualtat de

condicions entre tots els pobles, de progrés, de cultura, de benestar...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi...» (Mt). Una dona

estrangera, pagana...: els sofriments no tenen fronteres de raça, cultura o religió, ens agermanen. Les

esperances d’alliberament estan en el cor de la humanitat. Ens cal escoltar el clam de qui és diferent; tots

els pobles esperen l’alliberament, la salvació, l’acompliment de les seves esperances i de les seves utopies.

El benestar que desitgem és l’aspiració de tots els pobles.

La fe més forta que tota adversitat ens salva.

Mn. Miquel Garcia Bailach