Diumenge 14 de durant l'any - 5 de juliol de 2015
(Mc 6, 1-16)
Una manera com
els pares orientals recomanen llegir i meditar l’Evangeli, és aturar-se en
aquells fragments, en aquelles paraules que d’entrada ens passen
desapercebudes, o que no tenim com entendre-les; fins i tot que ens intranquilitzen
perquè no troben un acord en el nostre pensament o en el nostre cor. Precisament
en aquests mots la nostra ànima està necessitada d’ensenyament.
En el fragment
d’avui podríem passar per alt la incomprensió dels homes respecte a Jesús;
podem entendre que ningú no és profeta a la seva terra; podem deixar de banda
l’escàndol dels qui buscaven excuses per justificar la seva negativa a acceptar
el Déu-home, el Mesies vingut a la terra. Fixem-nos només en aquestes paraules:
els donava potestad sobre els esperits
impurs ... sortiren a predicar que es convertissin; expulsaven molts dimonis...
Avui aquestes paraules segurament sonaran buides a les oïdes de molts
cristians. Què o quin són els esperits
impurs? A què es refereix l’evangelista quan parla d’expulsar dimonis?
La Tradició i
els Pares han trasmés l’ensenyament sobre aquells esperits malignes que són a les
regions celestes (Ef 6, 12). Aquest ensenyament s’ha anat allunyant de les
catequesis i les predicacions cristianes en la mateixa mesura que la ciència,
la raó s’han anat proclamant com a primers instruments per regir les nostres
vides. Parlar dels àngels caiguts, de la vulnerabilitat dels nostres cors
davant les potències del mal se’ns fa incòmode, i allunyem les causes del mal que fem i no desitgem (cf Rom 7,
19).
L’Església ha
ensenyat des de sempre que res no podria cap “potència del mal”, cap “esperit
impur” contra nosaltres si el nostre cor estés net de passions o de pensaments
apassionats. Per aquests entenem les inclinacions que s’han establert a la nostra
naturalesa per a servir les necessistats terrenals per damunt de les
espirituals, per conformar la nostra vida a allò que el cos demana per
sobreviure, a justificar amb el nostre intel·lecte i el nostre esperit que les
nostres energies s’adrecin prioritàriament a satisfer les necessitats d’aquest
món que es presenta als nostres ulls com el món veritable. Aleshores és quan el
nostre cor perd la seva capacitat natural, la sensibilitat cap a les coses
divines: esdevenim impurs, en el llenguatge dels Pares. És aquesta impuresa la
que permet habitar en nosaltres els esperits
malignes que són a les regions celestes. D’aquí que el primer pas perquè el
missatge de l’Evangeli pugui germinar en nosaltres és la purificació, la neteja
d’aquells esperits que han ocupat la nostra ànima, que han fet de les passions
naturals la seva font de nodriment. El poder que dóna el Senyor als Apòstols fou
doncs el veritable do de guarició del cor, tornar a despertar en nosaltres la
capacitat d’escoltar el sant Evangeli. A partir d’aquesta guarició, a nosaltres
ens toca mantenir neta la casa perquè si no estem vigilants, set esperits
pitjors vindran a ocupar-la (cf Mt 12, 43-45 i Lc 11, 24-26).
“Quan acomplim
l’ascesi espiritual amb negligència, superficialment i sense fervor, i ens
ocupem únicament o principalment, amb implicació i entusiasme d’ocupacions
terrenals, les passions pròpies de la nostra naturalesa caiguda s’estan lliures
dins el cor sense que res les destorbi; prosperen, creixen i s’enforteixen
sense entrebancs, Llavors gaudim d’una calama enganyosa, ens consolem amb la
vanaglòria i la pressumpció, i prenem aquest consol per la gràcia. Els que no
lluiten amb les seves passions no les desperten. I fins si tot si en certs
moments s’agiten, qui no està acostumat a examinar-se a si mateix no les presta
atenció i les calma amb qualsevol entreteniment terrenal. Una calma així,
millor dit un ensopiment espiritual com aquest ... és insensibilitat i
entumiment de l’ànima” (St Ignaci Brianchaninov)
P.
Josep
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada