Diumenge 14 de durant l'any - 5 de juliol de 2015

(Mc 6, 1-16)

Una manera com els pares orientals recomanen llegir i meditar l’Evangeli, és aturar-se en aquells fragments, en aquelles paraules que d’entrada ens passen desapercebudes, o que no tenim com entendre-les; fins i tot que ens intranquilitzen perquè no troben un acord en el nostre pensament o en el nostre cor. Precisament en aquests mots la nostra ànima està necessitada d’ensenyament.

En el fragment d’avui podríem passar per alt la incomprensió dels homes respecte a Jesús; podem entendre que ningú no és profeta a la seva terra; podem deixar de banda l’escàndol dels qui buscaven excuses per justificar la seva negativa a acceptar el Déu-home, el Mesies vingut a la terra. Fixem-nos només en aquestes paraules: els donava potestad sobre els esperits impurs ... sortiren a predicar que es convertissin; expulsaven molts dimonis... Avui aquestes paraules segurament sonaran buides a les oïdes de molts cristians. Què o quin són els esperits impurs? A què es refereix l’evangelista quan parla d’expulsar dimonis?

La Tradició i els Pares han trasmés l’ensenyament sobre aquells esperits malignes que són  a les regions celestes (Ef 6, 12). Aquest ensenyament s’ha anat allunyant de les catequesis i les predicacions cristianes en la mateixa mesura que la ciència, la raó s’han anat proclamant com a primers instruments per regir les nostres vides. Parlar dels àngels caiguts, de la vulnerabilitat dels nostres cors davant les potències del mal se’ns fa incòmode, i allunyem les causes del mal que fem i no desitgem (cf Rom 7, 19).

L’Església ha ensenyat des de sempre que res no podria cap “potència del mal”, cap “esperit impur” contra nosaltres si el nostre cor estés net de passions o de pensaments apassionats. Per aquests entenem les inclinacions que s’han establert a la nostra naturalesa per a servir les necessistats terrenals per damunt de les espirituals, per conformar la nostra vida a allò que el cos demana per sobreviure, a justificar amb el nostre intel·lecte i el nostre esperit que les nostres energies s’adrecin prioritàriament a satisfer les necessitats d’aquest món que es presenta als nostres ulls com el món veritable. Aleshores és quan el nostre cor perd la seva capacitat natural, la sensibilitat cap a les coses divines: esdevenim impurs, en el llenguatge dels Pares. És aquesta impuresa la que permet habitar en nosaltres els esperits malignes que són a les regions celestes. D’aquí que el primer pas perquè el missatge de l’Evangeli pugui germinar en nosaltres és la purificació, la neteja d’aquells esperits que han ocupat la nostra ànima, que han fet de les passions naturals la seva font de nodriment. El poder que dóna el Senyor als Apòstols fou doncs el veritable do de guarició del cor, tornar a despertar en nosaltres la capacitat d’escoltar el sant Evangeli. A partir d’aquesta guarició, a nosaltres ens toca mantenir neta la casa perquè si no estem vigilants, set esperits pitjors vindran a ocupar-la (cf Mt 12, 43-45 i Lc 11, 24-26).

“Quan acomplim l’ascesi espiritual amb negligència, superficialment i sense fervor, i ens ocupem únicament o principalment, amb implicació i entusiasme d’ocupacions terrenals, les passions pròpies de la nostra naturalesa caiguda s’estan lliures dins el cor sense que res les destorbi; prosperen, creixen i s’enforteixen sense entrebancs, Llavors gaudim d’una calama enganyosa, ens consolem amb la vanaglòria i la pressumpció, i prenem aquest consol per la gràcia. Els que no lluiten amb les seves passions no les desperten. I fins si tot si en certs moments s’agiten, qui no està acostumat a examinar-se a si mateix no les presta atenció i les calma amb qualsevol entreteniment terrenal. Una calma així, millor dit un ensopiment espiritual com aquest ... és insensibilitat i entumiment de l’ànima” (St Ignaci Brianchaninov)

P. Josep