Diumenge 3 de durant l'any - 24 de gener de 2016

Lc 1, 1-4 i 4, 14-21

Cristians batejats, hem estat instruïts en la doctrina. La lectura de l’Evangeli ens posa davant de la tradició transmesa per aquells que en foren testimoni de vista dels fets de l’acompliment de la promesa de Déu, els servidors de la Paraula. El Dia del Senyor, el Diumenge, ens apleguem per escoltar la Paraula i celebrar l’Eucaristia, l’acompliment de la Promesa de la Nova Aliança (1 Co 11, 23 i ss).

Captius, cecs i pobres, necessitats de llibertat, de llum i de riquesa, així era el poble d’Israel. La seva esperança era el Mesies que havia de venir. Isaïes i altres profetes ho havien anunciat. Tota la Llei s’ordenava cap a l’Any de Gràcia del Senyor, l’any cinquantè després de l’entrada a la Terra Promesa, l’any que serviria de referència per comptar el nou temps, en què tot seria perdonat, remès, tornat al seu lloc (Lev 25). Així es va estructurar el calendari, l’espera, la pregària del poble d’Israel.

Imaginem-nos ara els cecs com a unes persones que viuen en un món que, per la seva ceguesa, només en coneixen una petita part, la més immediata, i de manera confusa. Imaginem a més que dins els seus caps està teixit un món de fantasies que, quan volen conèixer alguna cosa, es posen per davant i falsegen la percepció i ho fan amb una aparença de convicció que les fa passar per la realitat. Imaginem aquests cecs també captius, persones que, tot i ser conscients de la seva capacitat de raonar i de decidir, no tenen llibertat perquè els seus actes estan sempre sotmesos a impulsos pràcticament ineludibles i molt sovint imperceptibles, que apareixen i funcionen sense cap control. Imaginem-los també pobres, que adoleixen del que més necessiten, que, quan per un moment poden adonar-se de les fantasies que dibuixen la seva visió, dels impulsos que les mouen i de la falsedat del seu coneixement, aleshores senten un neguit, una sensació de mancança indefinida, una sed de quelcom important, que no encerten a saber ben bé com satisfer. Aquesta és la realitat caiguda, on hem vingut a parar totes les persones humanes des del moment del nostre naixement, el nostre món, la naturalesa humana contaminada pel pecat, abocada a la corrupció i la mort: pobres, cecs i captius.

Després de la Nativitat i la Teofania, els evangelistes narren les temptacions de Jesús al desert. A continuació, i és ara mateix, comença la seva vida pública, la seva manifestació al món. S’inicia el nou temps, i la crida del Senyor és el temps s’ha acomplert, convertiu-vos, perquè la Reialesa de Déu és a prop. Sant Lluc ho explica a través d’aquest relat del Senyor a la sinagoga de Natzaret, on comenta el pasatge del Llibre d’Isaïas que parla de l’acompliment de la Promesa, de l’Any de Gràcia del Senyor. I les paraules de Jesús, el Mestre, que les comenta: Avui s’ha acomplert l’Escriptura que heu escoltat. Avui, aquí i ara, cada avui i cada ara en què celebrem l’Eucaristia, en memòria seva, comença un nou temps, una nova realitat. Però –i aquí està el que sorprengué i escandalitzà i no acceptà el poble d’Israel- no ho fa abolint l’aquí i ara quotidià, sinó revelant-se en el seu mateix interior: “Avui s’ha acomplert”, l’avui en què el poble es reunia per escoltar el comentari de l’Escriptura, l’avui dins el temps. El nostre avui de cada dia. I en aquella experiència entra, irromp, es manifesta l’eternitat, la divinitat: Jesús Crist, el fill de Josep, és l’Ungit, el Crist, el Fill de Déu. Amb el Déu-home entra en el temps tota la divinitat, Déu Trinitat, l’Esperit del Senyor és damunt meu perquè m’ha ungit.

Però, esperem nosaltres l’Any de Gràcia del Senyor? ¿Anem a l’aplec del poble per esperar la seva vinguda? ¿Tenim els ulls fixos en Ell? ¿Reconeixem en el Crist Jesús la irrupció de la divinitat en el nostre món? ¿Reconeixem en Ell el Salvador, l’únic capaç de redimir la nostra captivitat, donar llum als nostres ulls, treure’ns de la mendicitat? Escoltar l’Evangeli és voler la salvació perquè el misteri de la salvació es per als qui el volen i no pas per als que hi són forçats (St Màxim el Confessor)

P. Josep