Diumenge 5 de Quaresma - 2 d'abril del 2017
Jn 11, 1-45
La quaresma ens
prepara ni menys ni més que pel nostre descens a la tomba, en el despullament
de tot el que no és més que aparença efímera de vida. I arribant al final de
l’esforç ascètic, del dejuni que hem estat capaços de dur a terme i de l’increment
de la nostra pregària, ens cal refermar la nostra fe per no deixar-nos vèncer
en el moment en què el Senyor, farà el camí al Gòlgota, preludi necessari de la
Resurrecció.
L’Evangeli
d’avui ens fa veure com ressuscitar és també pujar l’escala de la fe, pujada
mai perfecte ni acabada, perquè sols Déu, que des de dalt ens allarga la mà ens
farà assolir els darrers graons.
I tanmateix, la
nostra ascensió no fa el primer pas sense baixar fins la mort, sense la desfeta
del lligam cos/ànima amb què Déu ens va fer, creatures humanes.I tal com
necessitem fer aquest pas, el Fill de Déu acceptà sotmetre-s’hi: encarnar-se,
patir la temptació, sofrir l’escarni i el turment, morir finalment a la creu, i
sersepultat. Però Ell, home perfecte i únic sense pecat, no fou sotmès a la
corrupció i el seu cos, com un dormit, esperà tres dies mentre la seva ànima
davallava als inferns per a obtenir la victòria definitiva sobre la mort i
alliberar els qui hi érem retinguts.
I aquest pas
necessari, aquesta “victòria en la desfeta”, no ens la mostrà per arguments
convincents, per cap filosofia. Ho va fer amb fets, obrint-nos els ulls de la
fe, des de la fe més senzilla a la més elevada, a tots sense distinció.A tots ens
mostrà la Glòria de Déu, en fer que Llàtzer sortís de la tomba quan ja portava
quatre dies i els signes de descomposició eren evidents.
La fe més
senzilla potser és la dels que seguien a Maria quan s’aixecà per anar a trobar
el Senyor, i la dels jueus que, després de presenciar la resurrecció de Llàtzer,
cregueren en Ell. Uns per curiositat simplement, o per pietat, altres commoguts
per un miracle inaudit, tots en un moviment incert del seu cor o un simple desig
d’acompanyar a qui estimaven i en qui confiaven, confiança i fe encara coberta
de foscors, perquè ningú no té la llum en
ell mateix.
Una altra fe és
la dels deixebles, que seguien Jesús, escoltaven la Paraula dels seus propis
llavis, presenciaven els seus miracles, l’obeïen, però tot i això dubtaven, no
comprenien, necessitaven contínuament ser alliçonats i oblidaven fàcilment. I
tenien por. Por de patir i volien estalviar fins i tot al Senyor la mort que
repetidament els anunciava. Perquè en
ells mateixos no tenien la llum.
Una altra fe,
més perfecte, és la de Maria, que va plorar als peus del Senyor, els va ungir
amb perfum i assecar amb els seus cabells. Maria ja participava, d’alguna manera,
de la resurrecció en la contrició del seu cor, en el reconeixement i el
penediment del seu pecat, en l’amor a l’únic que podia salvar-li d’aquella mort
en què ella es reconeixia. Però Maria vivia en la tristesa, es lamentava davant
del Senyor per no haver arribat abans i impedir la mort de Llàtzer. Perquè no tenia la llum dins seu.
Marta, en canvi,
la germana que en altra passatge ens mostra l’Evangeli asseguda als peus de
Jesús escoltant la seva paraula, viu en la contemplació, més enllà del dolor
del penediment. Sap que el Senyor ho pot tot. Va la primera al seu encontre,
participa de la Paraula del Mestre de manera singular,perquè la seva fe li dóna
tal intimitat amb el Senyor que sense que Ell pronunciés l’ordre, va i diu a la
seva germana el Mestre és aquí i et
demana. I tot i contemplar amb un esperit despert i viure en el seu cor la
Llum del Senyor, la seva confiança no deixa de patir el fibló del dubte: ja es descompon, són quatre dies!I Jesús
que replica; No t’he dit que si creus
veuràs la Glòria de Déu? Perquè ningú
no té la llum en ell mateix.
Davant de la
tomba tancada de llàtzer, el Senyor reuneix tothom, ens re-uneix a tots (que
això és el que significaEsglésia) iguals i ens mostra la Glòria de Déu, de
manera manifesta, sense figures ni exemples, sense raonaments, deixant que la fe, tota fe, s’adhereixi a la
seva paraula i el confessi, perquè només Ell és la Llum i els qui creuen en Ell
viuran encara que morin, ja que tot
aquell que viu i creu en mi, no morirà eternament.
La manca de fe,
l’home sense l’espurna de la fe, és la tomba segellada després de quatre dies,
pudint com a mostra clara de putrefacció, d’absència de vida. Però Déu, que va
crear l’home com a unitat indissoluble de cos i ànima, es commou i plora davant
l’estat en què hem caigut. Perquè no vol que el mal triomfi i anorreï l’obra de
les seves mans. Ell, el Creador, tot assumint la nostra realitat humana, cos i
ànima humans, acceptant-la i estimant-la fins a les darreres conseqüències,
destrueix la mort, el darrer enemic, i ens retorna la possibilitat de no morir.
Encara que la dissolució del llaç que uneix ànima i cos es trenqui un dia i el
nostre cos pateixi la descomposició al sepulcre, per la fe viscuda i
confessada, aquest cos tornarà a unir-se a la nostra ànima el dia del Judici
per viure eternament transfigurat en la Glòria de Déu, Pare, Fill i Esperit
Sant.
Aquesta és la
nostra fe. La quaresma ens prepara pel descens, amb el Crist, a la tomba;ens
permet enfortir la nostra fe, després d’haver deixat, tant com som capaços, els
vestits d’una vida passatgera;ens fa sortir a rebre amb palmes a Jesús Crist,
aclamant-lo com el Messies esperat, el Salvador. Ens dóna la força per plens
d’esperança certa, malgrat la nit, acompanyar-lo en la pregària a Getsemaní,
escoltar el seu judici injust, pujar al Gòlgota, i viure la seva mort i
sepultura. Per assolir els graons de la fe preparem-nos a davallar a la
sepultura, perquè Ell primer, descendí a la tomba i fins als inferns per tal de
ressuscitar triomfant de la mort, rescatar Adam i tornar-nosa la Vida.
P.
Josep
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada