Diumenge 16 de durant l'any - 23 de juliol de 2017
Mt 13,24-43.
Moltes
vegades voldríem evidències directes i fefaents de la presència de Déu, per tal
de sortir dels nostres dubtes. Recordeu aquella escena on Jesús es dirigeix a
Tomàs i li diu: “Benaurats els que creuran sense haver vist”. Pensem-hi, perquè
malgrat la seva descreença, Tomàs va poder veure i estar amb Jesús, personalment,
després de la seva resurrecció. I per això va creure! Però nosaltres som dels
benaurats, perquè seguim, amb fidelitat, la nostra fe en Déu, malgrat alguns dubtes
i pedres d’ensopec que, en ocasions, ens la poden fer trontollar. Aquest
problema ja el tenien els homes i les dones d’aquells paratges de Palestina per
on Jesús predicava. Davant d’això, Jesús va començar a predicar amb paràboles i
els hi ensenyava a orientar-se cap a la contemplació en el coneixement de Déu i
de tot allò que Ell ens vol donar a conèixer.
No
es tracte dons de conèixer a Déu per uns fets immediats, a la carta, sinó de
saber-ne captar els seus “signes extraordinaris”, a través de les coses més
senzilles que es van succeint en tot moment i a voltes ni els hi donem
importància. Tant és així que, en aquest mateix moment, a tot el mon i a tot
l’univers i, en cadascú de nosaltres, estan succeint coses meravelloses, que
constitueixen l’esclat i l’essència de la vida. I, aquestes coses, molts cops
les ignorem, perquè n’hi pensem i tenim l’atenció orientada en altres aspectes mundans.
Amigues i amics, si la nostra vida transcorre sense contemplació no sabrem pas
reconèixer-hi els misteris de Déu, -més pregons-, que fan que la vida sigui
vida i que actuen vora nosaltres i en nosaltres.
Jesús
vol que reconeixem a Déu en la força del seu amor i que això ho sapiguem trobar,
-ben a prop-, tant en el nostre interior, com en les persones i en la natura que
ens envolta: en les nostres comunitats cristianes i cercles familiars i socials,
en el nostre poble, país, en el món i en l’univers.
Per
això, per tal de donar-nos a conèixer el Regne de Déu, Jesús, posa l’exemple de
la llavor de mostassa, remarcant-ne qué és la més petita de totes les llavors, -el
seu diàmetre és mil·limètric-, però d’aquesta petita llavor n’esdevindrà un
magnífic arbust, tan gran que acull a tots els ocells per tal d’aixoplugar-s’hi
en les seves branques.
El
Regne de Déu no es fonamenta pas en grandeses, ni en l’orgull, ni en el ser més
que ningú, sinó en la humilitat i en la vida amorosa, com en el cas de la petita
llavor de mostassa. Per tal d’unir la nostra vida amb la de Jesús, no
necessitem grandeses físiques, sinó grandesa de cor, com la de l’arbust que
acull en les seves branques, a tots els ocells. A tots, sense excloure’n a cap.
Portant
aquesta actitud en les nostres comunitats cristianes, no podem instal·lar-nos
en una Església basada en les riqueses, el poder i el domini social, perquè no
anirem a cap lloc, estaríem separant-nos de Jesús i no tindrem cap progrés
espiritual.
Les
nostres comunitats cristianes i les nostres actituds personals, com a seguidors
de Jesús, que volem fer realitat el Regne de Déu, ja en aquest món, s’han
d’amarar cada dia més de senzillesa, de pregària, d’amor i d’esperit de servei,
lluny de presumir ni d’èxits ni de poder, ni de reconeixements. Necessitem en
la nostra conversió constant, encarnats en la vida de cada dia, sortint dels
nostres caus, units i compromesos amb els que més pateixen, tot hi reconeixent
i gaudint, -des de la contemplació-, com Déu actua en tot moment fent que la
vida rutlli, donant-nos tot allò que per la seva providència ens aporta, de
maneres tan variades i com ens emplena del seu amor.
Que
nosaltres no ens hi aturem i que Ell faci més que nosaltres.
Mn
Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada