dilluns, 15 de gener de 2018

Diumenge 2 de durant l'any - 14 de gener de 2018


1S 3,3b-10.19; Salm 39; 1Co 6,13b-15a.17-20; Jo 1,35-42.


Trobar-nos amb Jesús i, coneixent-lo, ens quedem amb ell.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Ara, Déu, el trobem en Jesús de Natzaret: «Mireu l’anyell de Déu». «Rabí..., on us allotgeu?... Veniu i ho veureu». «Hem trobat el Messies» (Jo). Avui, l’encontre és amb Jesús. Jesús, el Crist, és la nostra vocació, per ell Déu ens crida a ser fills, hereus de tots els seus béns, materials i espirituals, que és la nostra vida digna, expressada, viscuda en tots els seus aspectes, facetes i dimensions, materials i espirituals. Estar amb Jesús, trobar-nos amb ell..., això és el que ho canvia tot, canvia la vida, la manera de pensar i fer; és la revolució de l’Amor.

Un descobriment de Jesús progressiu, una conversió que es va realitzant a mida que se’l vas tractant i coneixent, i vivint amb ell... «... Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra» (Jo). I Jesús ja configura la vida.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... no sabia reconèixer el Senyor... (1S). Discernir els signes del temps, esbrinar la voluntat de Déu, implica totes les facultats personals d’anàlisi, sensibilitat humana, atenció, enteniment...; tot l’ésser hi està implicat.

«Parleu, que el vostre servent us escolta» (1S). Una actitud disponible i un esperit obert, inquiet i curiós per descobrir la veritat de la vida i la mort, sensible a la bellesa i els valors humans, pel sentit de la vida, per l’autenticitat de les relacions humanes..., ens faran sentir la veu de Déu, la seva presència propera.

«... Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei al fons del cor» (Sl). La resposta només pot ser una resposta personal que neix de l’ésser profund de cadascú, l’opció fonamental que dóna sentit a tot el viure personal.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit (1Co). El cos no és la presó de l’ànima i tampoc la única realitat del nostre jo, hi ha més facetes i dimensions..., tampoc un ídol que ens esclavitza...; és una realitat indispensable que forma part de nosaltres mateixos, no podem ser d’altra manera que no sigui en un cos. Jesús també es fa cos en el misteri de l’encarnació: “la Paraula es va fer carn...” (Jo 1) (encarnat, crucificat, ressuscitat...), i la seva carn és solidaritat amb la nostra. Per la seva humanitat ens apropem a ell i llavors som agafats pel seu Esperit d’Amor.

¿No sabeu que els vostres cossos són santuari de l’Esperit Sant...?. El cos és el llenguatge de l’Esperit, del Regne de Déu expressat en l’espai i el temps; al final el cos és la traducció de la fe, i de l’amor... ¿No sabeu que no sou vostres? (1Co). Estem fets per estimar i ser estimats; no ens realitzem en la soledat. El que som és per compartir, per enriquir els altres, per enriquir-nos del que el altres són; som un “ésser per als altres”.

Els propòsits, sinó passen per la carn, la contingència de la realitat concreta, no són vertaders ideals.

Mn. Miquel García Bailach


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada