divendres, 7 de setembre de 2018

Diumenge 23 de durant l'any - 9 de setembre de 2018



Comentari bíblic interconfessional. Diumenge 9 de setembre de 2018

Mc 7, 31-37

31 Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. 32 Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. 33 Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. 34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:
-- Efatà ! —que vol dir: «Obre't!»

35 A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36 Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven completament admirats i deien:
--Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin. Marc 7, 31–37 (Bíblia Catalana Interconfessional,1993)

En aquests textos (Mc 7, 24-30 [l'exorcisme de la filla d'una dona estrangera, sirià-fenícia] i 31-37 [guarició d'un sord i tartamut]) se'ns relata la intervenció curadora de Jesús en un context de frontera, als afores del món jueu, en terres estrangeres.

És important que ens adonem de la importància de la geografia que ens indica Marc: vol que vegem que el que Jesús fa i ensenya el incloure als altres, als que estan més enllà del nostre cercle de pertinença. Això pot ser fàcil de dir, però és molt difícil d'acceptar quan l'experiència ens col·loca davant dels que són a la marginalitat. No és fàcil que els acceptem. No és la nostra reacció natural i, quan accedim, esperem que ells vinguin a nosaltres i se'ns semblin, perquè després s'integrin. Però Jesús actua d'una altra manera. Insòlita, sorprenent. Fins i tot sorprenent per a ell mateix (com ho mostra la interpel·lació de la dona sirià-fenícia).

La curació de l'home sord i tartamut (paraula giega mogilalon = amb dificultat per parlar) té alguna cosa d'espectacular per al lector: Jesús aparta al home, l’hi fica els dits a les orelles, l’hi posa saliva en la llengua (no explica el com) i aixeca els ulls al cel, sospira fort o dóna un gemec i diu "obre't!" (Effatá, en arameu, que era la llengua que parlava Jesús). Nosaltres, lectors del segle 21, hem de poder veure amb aquesta manera de curar-lo que Jesús trenca amb certs tabús: tocar-lo, quedar impur, aparèixer com només un curandero. Però també hem d'advertir que Jesús clama a Déu (elevar els ulls al cel) perquè s'obrin (Effatá) les orelles d'aquell home, perquè li penetri la paraula de Déu, que allibera amb poder.

El relat té certes referències implícites però clares. Primer amb el profeta Isaïes, que diu "Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com cérvol i la llengua del mut cridarà de goig" (35, 5-6) i també, quan la gent diu de Jesús que tot ho ha fet bé, hi ha una gran similitud amb Gènesi 1:31 (en la versió grega, coneguda com LXX), on es relata que Déu, en acabar la creació el 6è dia mira totes les coses que ha fet i conclou que estan bé, són molt bones. És la manera com l'evangeli ens mostra que en Jesús esdevé realitat la promesa d'Isaïes i es realitza una nova creació, a partir d’allò que aquesta curació ens deixa veure.

Què ens queda de la curació realitzada per Jesús? Ens queda una marca que apunta cap a la inclusió de la gent marginada. Ens queda una acció de Jesús que ens fa una empenta a comprometre'ns amb aquesta gent al punt de embrutar-nos. Ens queda un crit de Jesús: "Obre't!", En la seva mateixa llengua materna (Effatá!!), que ens demana obrir-nos a l'evangeli, a la paraula que allibera de tots els lligams, que ens allibera de la tartamudesa, de la dificultat que tenim per donar testimoni del poder de l'evangeli.

Dr. Víctor Hernández Ramírez
Psicòleg. Pastor de l'Església Evangèlica Espanyola



 Comentario bíblico interconfesional. Domingo 9 de septiembre de 2018

Mc 7, 31-37

31 Se marchó de la región de Tiro y vino de nuevo, por Sidón, al mar de Galilea, atravesando la Decápolis. 32 Le presentan un sordo que, además, hablaba con dificultad, y le ruegan imponga la mano sobre él. 33 El, apartándole de la gente, a solas, le metió sus dedos en los oídos y con su saliva le tocó la lengua. 34 Y, levantando los ojos al cielo, dio un gemido, y le dijo: = «Effatá», que quiere decir: «¡Abrete!»

35 Se abrieron sus oídos y, al instante, se soltó la atadura de su lengua y hablaba correctamente. 36 Jesús les mandó que a nadie se lo contaran. Pero cuanto más se lo prohibía, tanto más ellos lo publicaban. 37 Y se maravillaban sobremanera y decían «Todo lo ha hecho bien; hace oír a los sordos y hablar a los mudos.» Marcos 7, 31 – 37 (Biblia de Jerusalén, 1976)

En estos textos (Mc 7, 24–30 [el exorcismo de la hija de una mujer extranjera, sirio–fenicia] y 31–37 [curación de un sordo y tartamudo]) se nos relata la intervención curadora de Jesús en un contexto de frontera, en las afueras del mundo judío, en tierras extranjeras.

Es importante que advirtamos la importancia de la geografía que nos indica Marcos: quiere que veamos que lo que Jesús hace y enseña incluye a otros, a quienes están más allá de nuestro círculo de pertenencia. Esto puede ser fácil de decir, pero es muy difícil de aceptar cuando la experiencia nos coloca ante quienes están en la marginalidad. No es fácil que les aceptemos. No es nuestra reacción natural y, cuando accedemos, esperamos que ellos vengan a nosotros y se nos parezcan, para que luego se integren. Pero Jesús actúa de otra manera. Insólita, sorprendente. Incluso sorprendente para el mismo (como lo muestra la interpelación de la mujer sirio–fenicia).

La curación del hombre sordo y tartamudo (palabra giega mogilalon = con dificultad para hablar) tiene algo de espectacular para el lector: Jesús lo aparta, le mete los dedos en los oídos, le pone saliva en la lengua (no explica cómo) y levanta los ojos al cielo, suspira fuerte o da un gemido y dice “¡ábrete!” (effatá, en arameo, que era la lengua de Jesús). Nosotros, lectores del siglo 21, hemos de poder ver con esa manera de curarlo que Jesús rompe con ciertos tabúes: tocarlo, quedar impuro, aparecer como un mero curandero. Pero también hemos de advertir que Jesús clama a Dios (elevar los ojos al cielo) para que se abran (effatá) los oídos de aquel hombre, para que le penetre la palabra de Dios, que libera con poder.

El relato tiene ciertas referencias implícitas pero claras. Primero con el profeta Isaías, que dice “Entonces se despegarán los ojos de los ciegos, y las orejas de los sordos se abrirán. Entonces saltará el cojo como ciervo y la lengua del mudo lanzará gritos de júbilo” (35, 5–6) y también, cuando la gente dice de Jesús que todo lo ha hecho bien, hay una gran similitud con Génesis 1:31 (en la versión griega, conocida como LXX), donde se relata que Dios, al terminar la creación el 6º día mira todas las cosas que ha hecho y concluye que están bien, son muy buenas. Es la manera como el evangelio nos muestra que en Jesús se cumple la promesa de Isaías y se realiza una nueva creación, a partir de lo que esa curación nos deja ver.

¿Qué nos queda de la curación realizada por Jesús? Nos queda una marca que apunta hacia la inclusión de la gente excluida. Nos queda una acción de Jesús que nos compele a comprometernos con esa gente al punto de ensuciarnos. Nos queda un grito de Jesús: “¡Ábrete!”, en su misma lengua materna (Effatá!!), que nos pide abrirnos al evangelio, a la palabra que libera de todas las ataduras, que nos libera de la tartamudez, de la dificultad que tenemos para dar testimonio del poder del evangelio.

Dr. Víctor Hernández Ramírez
Psicólogo. Pastor de la Iglesia Evangélica Española

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada