Diumenge de Pentecosta - 9 de juny de 2019

PENTECOSTÉS VERSUS BABEL

El libro de los Hechos de los Apóstoles en su cap. 2 nos narra el acontecimiento de la recepción en plenitud del Espíritu Santo el día de Pentecostés.

Curiosamente este pasaje lo podemos relacionar con la narración de la Torre de Babel en el capítulo 11 del Génesis.

El gran espacio de intersección de ambos relatos tiene que ver con la lengua que se habla y la lengua que se entiende. Es importante tener en cuenta esta doble dirección de ida y vuelta porque nos remite a cuestiones de comunicación y, sobre todo, de comunión.

Por parte de la comunicación, es evidente que estamos ante una dinámica  de transmisión, lo que se habla, y de recepción, lo que se entiende.

Pero, como veremos, aun más importante que la dinámica de comunicación lo es la de comunión. Es decir que, además de las posibilidades y capacidades, es muy importante la actitud de comunión que favorece la dinámica de comunión.

Nos dice el relato de Pentecostés que “se pusieron a hablar en otras lenguas” y que entendían “cada uno en su propia lengua”. Justo lo contrario que en Babel.

En Babel todos hablan la misma lengua y en cierto momento nadie entiende ya al otro, nace la confusión de las lenguas; en Pentecostés cada uno habla una lengua distinta y todos se entienden. ¿Por qué ocurre esta contradicción?

En Babel les ha reunido la búsqueda de su fama. El “hagámonos un nombre” tiene mucho que ver con lo que hoy se formula como “ser alguien”. Resuena en nuestro oído la promesa de la serpiente: “seréis como dioses”.

La incongruente paradoja de Babel es que presumiblemente se quiere llegar a Dios sin contar con Dios.

Nos disfrazamos de personas religiosas que pretenden llegar a Dios, pero al igual que en Babel, lo intentamos sin contar con Él, sin entrar en su dinámica de comunión.

En Pentecostés la dinámica sí es de comunión. Lo podemos concretar desde la Secuencia del Espíritu Santo. Allí aparecen unas invitaciones al Espíritu Santo: “Ven… Entra… Riega… Reparte…”.

Estas invitaciones son importantes porque muestran que el receptor está abierto, en dinámica de comunión, invitando al Espíritu de Dios a habitar en cada cristiano.

En Pentecostés, siguiendo la lógica de la fe y del amor, se quiere llegar a Dios contando con Dios

Quique Fernández

Coordinador de Escuela de Animación Bíblica

  Rm 8, 8-17  Jo 14, 15-16 i 23-26, i 20, 19-23.

L’ensenyament dels Sants Pares referent a l’Esperit Sant és tant reconfortant i lluminós com terriblement dur.

Sant Pau ens parla amb tota claredat, no cal buscar sentits amagats o foscos: 

Rom 8,8-9: Els qui estan en la carn no poden plaure a Déu. Vosaltres, però, no esteu pas en la carn, sinó en l'esperit, si és que l'Esperit de Déu habita en vosaltres. Perquè, si algú no té l'Esperit del Crist, aquest no es pas d'Ell.

El llenguatge del món actual mira d’evitar les afirmacions taxatives, categòriques; s’estima més certa ambigüitat, amb l’argument de no ofendre sensibilitats. Però les paraules del Senyor, els seus manaments, no tenen gens d’ambigüitat, i els seus Apòstols no van predicar una fe indeterminada ni equívoca o imprecisa. Per això, escoltar-les, especialment avui dia, provoca ja d’entrada un trencament dolorós.

Estar en la carn, viure segons la carn, no tenir l’Esperit, és no complir els manaments, la paraules del Senyor:

Ro 8, 13: Perquè, si viviu segons la carn, haureu de morir; però, si amb l'Esperit  (l’Esperit de Déu, l’Esperit del Crist, l’Esperit Sant) feu morir les obres del cos, viureu.

Jo 14, 15: Si m'estimeu, guardareu els meus manaments.

Això significa que si no complim els seus manaments és senyal que no l’estimem. I que només estimar-lo fa possible complir els seus manaments. I d’aquí que el culte, la moral, el servei, la pregària que no tenen la seva font, la seva arrel, que no estan plantats i nodrits per l’amor al Crist, són en definitiva obres de qui no és del Crist, de qui viu en la carn i no en l’Esperit. Són obres que no complauen a Déu! Avui no és correcte afirmar aquestes coses; més aviat és ofensiu i provoca escàndol afirmar que aquelles bones obres que es fan en favor dels homes, de la pau, el benestar i la felicitat dels homes, no són automàticament, per si mateixes, plaents a Déu. Al catecisme de la meva infància se’ns ensenyava a confessar un sol Déu en tres Persones distintes, Pare, Fill i Esperit Sant. Impossible d’entendre! I tanmateix és una cosa de la que no podem prescindir, perquè és l’arrel, la soca, que nodreix no sols la fe sinó tota la nostra vida com a cristians: la pregària, les obres, el culte, el serveis als altres. Arrencar-la –renunciant a la Fe– o simplement negligir-la com quelcom de secundari, comporta necessàriament un fonament diferent als nostres actes: psicològic, social, filosòfic... fonaments fruit de la carn, del món. Però escoltem que diu el Senyor:

16-17: jo pregaré el Pare, i us donarà un altre Protector que resti amb vosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot rebre, perquè no el veu ni el coneix (...) 22-23: Li diu Judes, no l'Iscariot: «Senyor, ¿i què ha passat, que us hàgiu de manifestar a nosaltres i no al món?» «Si algú m'estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l'estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada. »

Tornem a sant Pau: si amb l'Esperit feu morir les obres del cos, viureu.

Qui és del món no té res amb Déu; qui viu en la carn no és del Crist, és del món; si algú mor a la carn i viu en l’Esperit, aquest mateix Esperit el ressuscita, mort com estava a causa del pecat; i novament viu, viu en Crist, per l’Esperit Sant. Per això, qui estima el Crist Jesús, qui compleix les seves paraules, aquest, ja no és del món, rep l’Esperit, i l’Esperit li ensenyarà tot:

Jo 14,26: Però el Protector, l'Esperit Sant, que el Pare enviarà en nom meu, ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit.

Veiem com l’experiència en nosaltres de l’Esperit Sant, el treball per comprendre i fer viure en nosaltres les paraules del Crist, ens provoca dolor per una banda i joia per altra. Som del món, vivim en la carn, i la primera manifestació de l’Esperit és com una forta sacsejada que ens fa trontollar en el més íntim de cada un; la closca dura del nostre cor s’esberla. És necessari que el nostre cor de pedra sigui canviat per un cor de carn (cf Ezequiel 36, 26). Llavors la brisa suau es deixa sentir, un consol nou ens reconforta; llavors la nostra pregària pren una nova dimensió desconeguda pel nostre esperit.

Del Pare Zacaries Zacaru:

«...i quan l’Esperit Sant, com una impetuosa ràfega de vent, entri dins el cor trencant la seva duresa, aleshores, allà, al cor profund, dibuixarà la figura del nostre Senyor Jesús Crist, transformarà i purificarà  el nostre cor, i, des del més profund el cor, podrem invocar el Nom del Senyor. ... L’Esperit Sant prepara el cor de l’home per mitjà de la contrició i la humilitat. El seu gran desig és que invoquem el seu Sant Nom de manera que sigui a la vegada agradable a Ell i saludable per a nosaltres. »

«No hi ha major tragèdia per nosaltres, els homes, que veure’ns escapçats de l’Esperit del Crist. Sense el lligam d’amor amb el nostre Déu-Salvador tot es va i absurd.»

«La major desgràcia per a l’home és romandre sense experiència en la ment i en el cor, és a dir, no haver tastat mai Déu o no haver rebut mai coneixement d’Ell. I el major desastre en aquesta vida és ser decebut respecte a Déu, i per això fracassar en adquirir cap sensació o tast de la seva Veritat.»

De sant Silouà l’Athonita:

« Però l’home que no ha conegut Déu per l’Esperit Sant, no el pot buscar amb llàgrimes, i la seva ànima està contínuament turmentada per les passions; el seu esperit està en les coses terrenals. No es capaç d’atènyer la contemplació i no pot arribar a conèixer Jesús Crist. Jesús Crist es coneix per l’Esperit Sant. »

«Glòria al Senyor i a la seva misericòrdia: ens ha estimat tant  que ens ha donat l’Esperit Sant que ens ensenya el bé i ens dona força per a vèncer el pecat. En la seva gran misericòrdia el Senyor ens dona la seva gràcia i l’hem de guardar fermament per tal de no perdre-la; car, privat de la gràcia del Senyor, l’home és espiritualment cec. Cec és aquell qui amuntega tresors en quest món; això indica que la seva ànima no coneix l’Esperit Sant, ignora com n’és de suau, i per això es deixa seduir per la terra. Però el qui ha conegut la suavitat de l’Esperit Sant sap que aquella suavitat sobrepassa infinitament totes les coses; des de les hores, res damunt de la terra no el pot atreure, i només l’amor del Senyor el reté captiu. Roman plàcidament en Déu i experimenta joia. Plora pels homes, perquè no tots han conegut el Senyor i Ell se’n compadeix.»

P. Josep