Diumenge 31 de durant l'any - 3 de novembre de 2019
2Te 1, 11-2, 2
<<Germans, sempre preguem per vosaltres,
demanant que el nostre Déu us faci
dignes de la vocació cristiana
i amb el seu poder dugui a terme tots els bons
propòsits
i totes les obres que la fe us inspira.>>
Una de les coses que compartim en les nostres
respectives confessions és la vocació cristiana, cridada a realitzar-se en la
nostra vida, en un mateix escenari, que és un món en comú. Més enllà de les
nostres diferències som cridats a la comunió amb Déu i a la difusió de la Bona
Nova de l’Evangeli: vivim i professem amb Sant Pau que som del Senyor (Rm 14, 8).
Viure i parlar de la fe enmig del món comporta navegar
a través de les dificultats del temps present i de les circumstàncies adverses
d’una realitat compartida, que el llavors Cardenal Ratzinger descrivia amb
aquestes paraules: <<¡Quants vents
de doctrina hem conegut durant aquestes últimes dècades!, ¡quants corrents
ideològics!, ¡quantes modes de pensament!... La petita barca del pensament de
molts cristians ha estat sacsejada sovint per aquestes onades, portada d’un
extrem a un altre: del marxisme al liberalisme, fins al llibertinatge; del
col·lectivisme a l’individualisme radical; de l’ateisme a un vague misticisme
religiós; de l’agnosticisme al sincretisme [...], mentre el relativisme sembla ser l’única actitud adequada als temps
actuals>>[1].
La vocació cristiana és un do i una tasca: requereix
confiança en la gràcia i suposa a la vegada un repte exigent; abasta plenament
la nostra existència i la porta a plenitud, tal com llegim a l’exhortació que
ens fa l’Apòstol en un altre passatge de les seves cartes: <<Lliura el noble combat de la fe i assoleix
la vida eterna a què has estat cridat [...]>> (1 Tt 6, 12).
Participar de la grandesa d’aquesta vocació cristiana
és inserir-se en una realitat que es remunta temporalment més enllà de
l’Epístola que llegim, que excedeix els límits geogràfics que podien imaginar
l’Apòstol i els destinataris de Tessalònica; també excedeix els sofriments del món present (Rm 8, 18) i
les contingències del nostre temps.
Hem rebut un gran tresor, una gràcia de la que no
seríem mereixedors per nosaltres mateixos, un do del que ens hem d’adonar -Agnosce, Christiane, dignitatem tuam,
ens diu Lleó Magne - i redescobrir cada dia: <<Tingues com a norma la sana doctrina que has escoltat dels meus llavis
i observa-la amb fe i amor en Jesucrist. Guarda el valuós tresor de la fe, amb
l'ajut de l'Esperit Sant que habita en nosaltres>> (2 Tm 1, 13-14).
Àlex Sans
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada