Diumenge segon després de Nadal - 5 de gener de 2020

El capítol primer de l’Evangeli de Joan, ens posa la mirada cap a l’eternitat, d’on provenen i cap a on es dirigeixen totes les coses, ben conscients que l’eternitat no té ni origen, ni acabament. Ho volem comprendre i no podem, perquè això forma part de la transcendència de Déu, en el misteri d’una dimensió absolutament inabastable per a nosaltres.

L’Evangelista Joan arrenca l’existència més remota, -que ni tan sols podem imaginar, en el LOGOS, en la PARAULA, on hi havia la VIDA i la VIDA esdevingué LA LLUM de la humanitat. D’aquest mode l’Evangelista ens va acostant al seu propi testimoni, per mostrar-nos la presencia de Jesús al món, -entès com LA LLUM veritable-, anunciat per Joan Baptista, com el qui no era la llum, sinó que venia a donar-ne testimoni. Quan va arribar la LLUM no van rebre-la, perquè no la van reconèixer i els qui la van reconèixer, els que reberen a Jesús, LA PARAULA, que són els qui creuen en el seu nom, els concedeix ser fills de Déu.

Una lectura atenta d’aquest primer capítol de l’Evangeli de Joan, ens posa de manifest l’acció de Déu, en l’objectiu guarir i salvar a la humanitat, pel seu AMOR, i tanmateix el plantejament de les persones davant del misteri de Déu, que es mou entre la ignorància i la plena adhesió. Tot contemplant el misteri de Déu que s’encarna per salvar al món, ens convida a esbrinar les actituds de la persona davant de Déu.

Entre l’acceptació i la negació absoluta, -a cada extrem-, hi ha matisos com poden ser la indiferència, que mira cap a la part negativa, i el dubte que és al bell mig dels extrems, entre l’acceptació i la negació. On estem disposats a situar-nos i a refermar-nos-hi nosaltres?

Qualsevol afirmació de fe necessita recolzar-se en una raó que la sostingui, -en la meva opinió-, generalment:

1) Des de la contemplació cosmològica de l’univers, on tot es mou en la immensitat immesurable de les seves dimensions.

2) Passant per la contemplació de totes les expressions de natura i vida, des d’una visió antropològica i existencial, ajudats per la ciència.

3) Fins la contemplació molecular i de les seves partícules, en la seva extremíssima petitesa, en la composició atòmica de la matèria.

Aquestes desmesurades i fantàstiques realitats inabastables a la persona humana, ens predisposen a elaborar un raonament de fe que ens les sosté, confiant-les a Déu, com autor únic, -incapaços de trobar-ne d’altre-, ja que la seva evidència és tan gran que no les podem negar.

La contemplació sorgeix en el moment que cadascú que s’hi posa, des de la profunditat del seu ”ésser” lliure i desinteressat, s’obre al coneixement d’allò que contempla, deixant-s’hi contagiar i copsant-hi les seves qualitats que, per si mateix, interrelaciona fent una gran xarxa, descobrint-ne la vinculació harmònica positiva, de tot allò que contempla.

També en la contemplació podem trobar-hi, vinculacions dissonants, negatives, incapaces de formar una xarxa sòlida.

Aquesta voluntat contemplativa que ens mou a obrir-nos al misteri de Déu, es transforma, tot seguit, en una pregària, que crida a l’acció de l’Esperit Sant, perquè ens ajudi amb els seus dons.

Val la pena que procurem fer aquesta contemplació, més enllà d’un exercici d’higiene espiritual, on ens hi descobrim nosaltres mateixos i experimentem l’harmonia de la xarxa que formem i que s’articula amb tota l’obra de Déu.  Però, com que també podem trobar-hi dissonàncies: Que podem fer?

Suggereixo que es tracte d’una oportunitat única que tothom pot aprofitar, en la qual, el mètode que em va bé, és el de lluitar contra mi mateix fins a trobar-hi l’harmonia necessària. I la lluita pot ser llarga i, a cops, molt llarga.

El verset 14, sentencia molt bé això: El qui és la Paraula s’ha fet home com nosaltres, i entre nosaltres ha plantat la seva tenda. Hem contemplat l’esclat de la seva divinitat, esclat que té del Pare com a Fill únic que és, ple de misericòrdia i de fidelitat.

Que tant de bo tots nosaltres ens encarnem com Ell, en aquest món, i en plena comunió, amb l’esclat de la seva LLUM i la seva PARAULA, siguem capaços de contagiar la seva MISERICÒRDIA i la seva FIDELITAT, que el fan CAMÍ, VERITAT i VIDA per tothom.

Finalment, en el verset 18, ben conegut, l’evangelista Joan ens diu, “a Déu ningú no l’ha vist mai, : el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”. Cosa que ens porta a recordar a l’evangelista Mateu, en el seu capítol 11, verset 27, que ens deixa aquestes precioses i esperançadores paraules de Jesús, “El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú coneix el Fill fora del Pare, i ningú no coneix el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”.

Donem-ne gràcies a Déu per l’esperit ecumènic que ens uneix, en aquest camí de missió, que ens fa CRÉIXER i no volem deixar de fer junts, units en l’amor de Déu, que ens obre a comprendre’l i que de tantes maneres se’ns manifesta.

Josep Maria, diaca.