Diumenge 11 de durant l'any - 13 de juny de 2021

 Ez 17, 22-24 Ps 91, 2-3.13-16. R/ cf. 91, 2a

2Co 5,6-10

Mc 4,26-34


L’estil del Regne de Déu.

El Regne de Déu és petit i humil, però, coses de Déu, de la mateixa manera que Crist regna a la creu o, altrament dit, el pare dona la raó a un crucificat, el Regne de Déu no es fruit de l’activitat humana (primera paràbola) ni s’imposa per la força i la grandesa sinó per la senzillesa més absoluta (segona paràbola). En aquest estil de fer ha d’anar la tasca evangelitzadora. No és una qüestió de poder sinó d’amor perquè Déu és amor i el seu poder i la seva saviesa estan al servei dels éssers humans simplement perquè ens estima.

La providència.

Les matemàtiques divines són diferents de les matemàtiques humanes. El Regne de Déu és obra 100% de Déu i 100% dels humans. Nosaltres sense Déu, no podem res; Déu sense nosaltres no vol poder res, pel que fa al Regne. Permetent que l’Esperit ens mogui des del nostre interior, podrem ser agents de justícia i de pau; hem de ser agents de la Providència, posant-hi tota la nostra confiança. 

Ser plaents a Déu. 

Ser plaents a Déu vol dir no pas fer-li molts o grans actes de culte, sinó obrar segons la seva voluntat, que consisteix a viure en l’amor i fer el bé, que són expressions equivalents. D’això haurem de donar comptes i de res més. (vegeu Mt 25, 31-46). Fer el bé exigeix viure atents a la realitat i actuar-hi per aplicar-hi l’ètica de evangeli. Dit d’una altra manera: mirar el món, judicar-lo segons l’evangeli i actuar-hi abnegadament.

El moviment ecumènic i el Regne de Déu. 

El mal que fem els cristians al Regne de Déu és proporcional a la distància a què estem de la plena comunió. Quina vergonya!. Ningú no diu que sigui fàcil d’arribar-hi però no podem caure en el greu pecat de la indiferència o el menfotisme. Ben al contrari, l’objectiu de la plena comunió ens ha de preocupar i hem d’esforçar-nos a conrear la fraternitat interconfessional amb humilitat i amb confiança en l’acció de la Providència. “Caritas Christi urget nos” (2Co 5,14)


Josep Esplugas, prevere



Comentaris