Diumenge 26 de durant l'any - 26 de setembre de 2021

 Mc 9, 38-48

Més «paraules dures» del Crist...

El contrast de la paraula del Crist amb les paraules del món, ha estat, és i serà sempre una pedra d’entrebanc pel pensament humà. Els pensaments divins no són els pensaments humans!

Déu és Amor. Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui. La voluntat de Déu és que tots se salvin. Però la porta es estreta i el camí difícil. Cal deixar-ho tot per seguir-lo. Per pujar cap als cels, el camí que ha de prendre el cristià seguint el Cristés un camí de descens: Déu va davallar fins la terra, va assumir la nostra naturalesa... va davallar fins als inferns per tornar a aixecar els que hi eren captius. I puja al cel «portant captiva la captivitat»...

Algú va fer la següent comparació: Agafem com exemple les paneroles, com un insecte generalment molt desagradable, baix, molest... Imagineu un home que per compassió i  amor a les paneroles, es despulla de tota la seva aparença humana i, sense deixar de ser home, assumeix la naturalesa de la panerola, viu amb elles, s’alimenta del seu aliment, comparteix els seus desigs, les seves necessitats i manera de fer... a fi que les paneroles, seguint el seu exemple de compassió i generositat, arribin un dia a participar plenament de la realitat humana.Ara bé, la diferència entre Déu i l’home és infinitament més gran que la diferència entre l’home i la panerola,per tant¿com de magnífic ha sigut el sacrifici voluntari i lliure de Déu per salvar-nos? I com és de sublim el do que ens fa Déu, que ens ofereix la participació en la seva vida, Vida divina?

Recordo avui aquestes paraules, perquè si no intentem,primer de tot, entendre aquests fets, la baixesa de la nostra realitat en comparació amb la realitat divina, la incommensurable humiliació de Déu en fer-se home, i quina és la grandesa del do que Déu ens fa, no podrem entendre la necessitat de la radicalitat de les paraules del Crist. I correm el risc de que el nostre cristianisme sigui estèril. Vull dir que no se engendri en nosaltres la nova Vida que Ell ens ofereix.

Si sabem qui som nosaltres, qui és el Crist, i quin és el do que ens fa, ¿com ens és tan difícil renunciar a la mà dreta, al peu o a l’ull, que ens escandalitza, que ens porta al pecat, que ens barra l’entrada al Regne de Déu? Si sabem quin és el do que Déu ens té preparat, com no entenem que és preferible ser llençat al mar amb una roda de molí al coll abans que induir a pecat i apartar del camí del Regne de Déu els més petits dels que creuen en Crist?

Per una panerola, l’alternativa entre romandre per sempre panerola o esdevenir panerola humanitzada –sabent com som ara els humans–podria semblar més o menys interessant. Si l’alternativa a romandre panerola és esdevenir humà però sense cap dels mals que afligeixen la naturalesa humana, esdevenir panerola humanitzada amb només totes les virtuts i capacitats humanes adreçades cap al bé, la cosa resulta més interessant. Doncs la pobre realitat de la panerola és infinitament més favorable que la Gehenna–l’infern–, i la humanitat purificada de totes les seves brutícies i maldats no pot comparar-se amb la grandesa de la Bondat Divina, el Regne dels Cels.

Els cels i l’infern.... L’alternativa, totalment radical, que ens presenta l’Evangeli és l’estat en què ens volem trobar quan Crist torni en glòria a jutjar vius i morts. La seva Reialesa ho omplirà tot: els que el confessin com a Déu vertader i hagin deixat enrere tot el que els impedia reconèixer-lo, veuran Déu, i Déu serà per ells Llum i Amor. Els que voluntàriament estiguin contra Ell perquè vulguin restar lligats al que és terrenal, no podran suportar la Glòria divina, i per ells esdevindrà un corc que no mor i un foc que no s’apaga. Aquest és el risc real a què ens enfrontem, el del cristianisme estèril.

Demanem a Déu que ens faci dignes de la seva Reialesa!

 

P. Josep