Divendres Sant - Passió del Senyor - 15 d'abril de 2022

 

5ena, PARAULA: “DÉU MEU, DÉU MEU, PER QUÈ M’HAS ABANDONAT?”

 

“Aquell dia,

apagaré  el sol al mig del cel,

en ple dia s’enfosquirà la terra.

Ho dic jo el Senyor.

Canviaré en dol les vostres festes,

i en complantes els vostres cants.

Tothom es vestirà amb roba de sac

i es raparà el cap,

com per la mort d’un fill únic.

Aquest final serà un dia amarg.”

 

Ho trobem transcrit en el capítol 8 versets del 9 al 10 del llibre del profeta Amós i que es fan més presents que mai en la foscor que els evangelis sinòptics ens descriuen: “Des del migdia fins a les tres de la tarda.”

Segons l’evangeli de Joan, aquesta foscor també ve representada per l’absència, l’absència de persones que acostumaven a estar amb Jesús. Dels deixebles, que acovardits, no gosen acostar-se, les negacions de Pere, la traïció de Judes... A la vora de la creu, ens diu Joan, només trobem a la mare de Jesús, “la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs”, Maria Magdalena i també aquell que ve anomenat com el “deixeble estimat”, on queda difuminada, sembla ser, la persona del mateix Joan, apòstol. No oblidem també, la presència d’aquells dos bandolers, que van recórrer amb Jesús, les seves darreres hores, “l’un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra.” I “l’acompanyament” pertorbador d’ombres, transformades en paraules d’escarni, mofa i burla, que eren ganivetades dirigides amb precisió cruel al cor del Just, de l’Innocent, de persones anònimes, com dels mateixos representants de la Llei: “Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!”  

 

Des d’aquest esfereïdor mosaic, Jesús, “transfigurat”, ara a la creu, en l’hora de la Misericòrdia i traspassat per l’odi del món, crida amb tota la força: “Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? Que vol dir: Deu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?”

 

Amb aquest bram, com sabem, Jesús fa seu el salm 22, però no només el començament on queda reflectit l’esglai del qui se sent abandonat per Déu, sinó, més aviat, tot el salm 22.  En tot el salm, queda expressada la experiència del tràngol viscut per Jesús en aquells moments. El salmista fa néixer, des del més pregon del cor, la extrema fondària de sentir-se en una fosca solitud on Déu sembla no respondre. En la suplica, hi ha un ressò de llunyania i de fredor silenciosa on Déu és un miratge:

                                 “Crido de dia i no em respons, Déu meu

                                   crido de nit, sense repòs.”

 

                                 “No t’allunyis, que el perill és a prop

                                  i no tinc qui m’ajudi.”

 

 Enmig d’aquesta llunyania, per contra, té molt a prop l’alè, el baf putrefacte dels enemics, que naveguen amb l’ànim depredador d’animals salvatges, ancorats en el seu esperit:

 

                                     “M’envolta un ramat de braus...”

                                     “...uns lleons que destrossen i rugeixen...”

                                     “M’envolta una munió de gossos...”

 

I d’aquesta demanda, que arrenca en un vast desert sense aigua ni llum de cap mena, es va aixecant un aire que porta esperança, encara, com a suplica, però feta de confiança, malgrat l’estretor i l’ofec, que el continua trasbalsant. Déu respon i el salmista prega, celebra juntament amb tota l’assemblea, l’alliberament i la victòria del Déu que salva, del que fa un himne i lloança per totes les generacions.

 Jesús respon davant el seu sofriment indescriptible amb aquest salm i l’obre definitivament pel creient a un horitzó nou. En el Misteri de l’Encarnació recordem aquells versets de l’evangeli de Mateu: “La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres” (Mt 1, 23). A la creu, Déu, a través del seu Fill, es fa proper, en plenitud, “amb nosaltres” fent realitat aquells versets que trobem en Joan, abans de la festa de Pasqua: “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem.” (Jn 13, 1).  Quantes vegades haurem sentit, o fins i tot, haurem pensat en els nostres patiments, que Déu resta amagat, sord i mut, atemorits, abatuts, acovardits (potser negant-lo, com Pere?), i ens allunyem com aquells primers deixebles, deixant-lo sol a la creu.

 Davant del mal del món, Déu respon amb el silenci de la creu, perdonant-nos, perquè, inexplicablement, ens estima “fins a l’extrem”.  Jesús, el Senyor, en el silenci de la creu, fa seva la nostra solitud. La seva foscor és Llum per a tots nosaltres. Quan visquem aclaparats per la desolació dels nostres sofriments, farem bé de postrar-nos en la creu per sentir-nos acompanyats i alimentats pel seu Amor Redentor. Amb les nostres misèries, amb els nostres pecats, ens trobem davant del Tro de la creu, davant la Llum de la Misericòrdia de Déu i ens dóna la dignitat de ser els seus fills. Et donem gràcies Senyor. Tot és Gràcia.    

 Estimades germanes i germans: “Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud.” (He 12, 2).

 

 

Xavier Artigas, diaca

(Reflexió feta a la Seu d’Ègara – Esglésies de Sant Pere

Associació Ecumènica Cristians per Terrassa)