Comentaris Bíblics Interconfessionals

1Te 2,7b-9,13 Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del t...

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida? A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central. El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I...

Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu ( Mt. 22, 21) Tant de bo que tots els cristians des d’ el començament de la nostra història haguéssim fet el degut discerniment per no barrejar els “cèsars” de cada moment amb les comunitats eclesials! Si tinguéssim el coratge d’obrir de bat a bat les portes de cadascú de nosaltres i de cada comunitat [i] a la fortalesa que ens dona l’Esperit Sant, si les paraules de Pau [ii] ressonessin sempre no hauríem fugit de les febleses que fan experimentar la força del Senyor ! Perquè, molt sovint, ens refugiat en els poders del món per aixoplugar-nos i refugiar-nos ens les nostres pors i el que és més gros ho hem justificat amb motius trets de l’Evangeli – fent-los a la nostra mida – a vegades molt subtils i altres vegades molt grollers. Potser les raons que donem ens fan fariseus i herodians – antagònics però que s’ajunten maliciosament contra el Senyor- i ells es tornen contra nosaltres perquè posen ben bé a la vista de tota ...

Mateo 22.1-14 Esta parábola representa lo que Dios ha provisto mediante el Evangelio para nuestra salvación y lo hace mediante una fiesta real hecha por un rey, por causa del matrimonio de su hijo. Nuestro Dios misericordioso no sólo ha provisto el alimento, sino un festejo real para las almas que perecen. En la salvación de su Hijo Jesucristo hay de sobra para nuestro consuelo presente y futuro. Los primeros invitados fueron los judíos. A pesar de que los profetas del Antiguo Testamento no fueron atendidos, ni Juan el Bautista, ni el mismo Cristo, que les dijo que el reino de Dios estaba cerca, fueron enviados los apóstoles y ministros del evangelio, después de la resurrección de Cristo, a decirles que iba a venir y persuadirlos para que aceptaran el regalo del Evangelio , ahora también se nos ha invitado a nosotros , por lo tanto, la razón del por qué los pecadores no van a Cristo y a la salvación provista por Él no es que no puedan, sino que no quieren. Esto podemos verlo también en...

Is 5, 1-7; Fl 4, 6-9; Mt 21, 33-43 El tema central d’aquest diumenge és el de DONAR FRUIT. La 1ª lectura d’Isaïes parla de la vinya “del meu estimat” i l’Evangeli parla de la paràbola dels mals vinyaters. En la Bíblia el tema de la “Vinya” sovint hi és tractat de manera lamentativa. Avui al text d’Isaïes la paraula surt 4 vegades la paraula “esperava... però...”. Parlar de Cep o de Vinya és parlar de la vocació històrica del Poble d’Israel. El seu cim literari és l’apassionat “Càntic d’amor a la Vinya”. L’evangeli de Joan contemplarà el mateix Pare treballant com el Vinyater. La paràbola d’avui parla d’un propietari que confià la seva vinya a uns vinyaters perquè la cultivessin. Aquests no foren fidels i els fou presa i donada a uns altres que la fessin fructificar. Jesús diu que l’amo hi envià finalment el propi fill a buscar-ne els fruits. Jesús tenia consciència que ell era l’Enviat. L’Amo de la vinya vol fruir costi el que costi dels fruits exposant fins i tot el seu Fill. Jesús, a...

Filipenses 2: 1 al 11 La carta de Pablo a los Filipenses es una carta muy necesaria en estos días. Pues cuantas veces no hemos preguntado ¿Como se puede vivir una vida con gozo y alegría en este tiempo? ¿Como poder nadar por encima de las circunstancias en esta generación? ¿Como no sucumbir ante el gigante de la desesperación por causa de los problemas familiares, la falta de trabajo, la economía turbulenta, y un largo etc.? Pues bien El Apóstol Pablo nos lo enseña en esta epístola, se puede en medio de cualquier circunstancias vivir con el gozo en el corazón, ahora bien esta claro que ese gozo esta basado en Cristo y solo en él. La carta de Pablo es cristocentrica, y gira alrededor de su bendita persona, y su obra. Muchos os preguntareis bueno Pablo vivía con gozo por que era un santo y los demás no, a él le acompañaban milagros y todo era extraordinario. Bien deciros que cuando Pablo escribió esta carta estaba encarcelado en Roma y tenia por compañeros de cadenas a unos rudos y mal h...

Is 55,6-9 s 144,2-3.8-9.17-18 Fil 1,20c-24.27a Mt 20,1-16 La conversió del cor que Jesús demana consisteix sobretot en el fet d’anar canviant les nostres perspectives i les nostres accions duent “una vida digna de l'Evangeli del Crist", com Sant Pau demana als de Filips. Per poder dur una vida digna de l'evangeli del Crist cal l'esforç de la conversió. I per entrar en la dinàmica de la conversió no hi ha altre camí que fer cas d’Isaïes: "Cerqueu el Senyor, ara que és deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop". Cal mirar la realitat amb ulls nous: com la veia Jesús. Ja acceptem que Déu té un punt de vista diferent del nostre però ens costa d’afinar quan ens volem posar de la banda de Déu. Tot el crim, la injustícia, l’explotació de l’home per l’home, la infelicitat, és l’expressió de la distància entre els camins de Déu i els dels éssers humans. "Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus". Resulta que “són camins ...