dissabte, 31 de desembre de 2016

Nadal del Senyor - 25 de desembre de 2016

Comentari bíblic (Lc 2, 1-14) (Jn 1, 1-18)

Els dies anteriors a la Nativitat l’Esglesia Ortodoxa canta: Prepara’t, Betlem, l’Edèn s’obre a tots els homes; prepara’t Efratà, perquè a una gruta l’arbre de la vida floreix d’una Verge. El seu si esdevé el Paradís místic on creix la planta divina de la qual aquells que en mengin viuran en lloc de morir com Adam. El Crist ve al món per tornar a aixecar la seva imatge caiguda.
Davant la magnitud del Misteri del Naixement de Déu segons la carn, no hi ha millor comentari que l’himne, la pregària o la icona, què és, en imatge, himne i pregària a la vegada.
Quina és la notícia que avui proclama l’Evangeli?: Avui us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Els noms de Crist, Ungit, Messies designen aquell que el poble d’Israel esperava i que havia de ser el Salvador promès. Senyor és com el poble jueu anomenava Déu. El mateix ens diu sant Joan: I el Verb era Déu. ... I el Verb es feu carn i habità en nosaltres.
Qui rep el primer i de manera immediata aquesta notícia? Uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Ser despert en la nit, vetllar, és vèncer la tenebra, la foscor en un mateix. O d’altra manera: Ell era la llum veritable que il·lumina tot home que ve al món ... La llum brilla en la tenebra i la tenebra no l’ha ofega. Vetllar és esperar i guardar: atenció i sobrietat o integritat, els requisits de la pregària. Sense una fita clara, quin sentit tindria la vetlla? El raciocini, la ciència, la lògica, l’intel·lecte avancen lentament i han de fer el llarg viatge dels tres Mags. És més a prop de la cova quelcom que sentim com a intuició, que ens depassa i a la vegada sabem molt íntim, que no entenem però seguim sense dubtar.
Qui fa l’anunci? Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Com a la Tenda que erigí Moisès o al Temple de Salomó, la glòria de Déu que hi penetra és Déu mateix. La participació en la Llum divina és el coniexement, la contemplació, la visió de Déu, tant com els homes som capaços.
El temor sant dels pastors és la immediata reacció de l’home, conscient i coneixedor de la pròpia petitesa davant de la visió en què es veu immers. El no tingueu por de l’àngel és la paraula que serena el cor i obre les orelles per escoltar la Paraula, el Verb, que Déu adreça a l’home.
Com reconeixerem el Messies que ha nascut? Trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. La iconografia bizantina ens mostra la menjadora com una pedra buidada, a l’estil d’una tomba, d’un fèretre. El dia de la Resurrecció podem observar la mateixa pedra, llavors com a tomba buida.
I la gruta fosca excavada en la muntanya és també la nostra realitat en aquest món caigut, on ha estat sepultada la Imatge divina segons la qual vam ser formats; i és també el sepulcre on dipositaren el cos del Crist davallat de la Creu, el mateix que les dones santes i els primers Apòstols veieren buit i amb les mortalles a part, significant que el Crist havia ressuscitat, havia vençut la mort. Aquelles mortalles són avui els bolquers, les faixes amb què el’Infant diví es embolcallat i el signe de què ha vingut per a baixar fins la mort i vencer-la, i així tornar a aixecar la imatge caiguda

                                     P. Josep

dimarts, 13 de desembre de 2016

Diumenge 4 d'Advent - 18 de desembre de 2016


Mateo 1, 18-24

L´evangelista declara que Jesús portarà el nom de Emmanuel que vol dir  Déu-amb-nosaltres. El missatge de l´evangeli ens dona esperança en un moments socials i polítics  on sembla que hem perdut el nord i els valors com la veritat i la justícia han diluït el seu sentit, i en la nostra societat  la soledat es fa insuportable.  Per això, avui quart diumenge d’advent, cal reflexionar amb serenor i preguntar-nos què vol dir que  Déu està amb nosaltres. Pot ser és el moment de mirar enrere i recordar quan estàvem també nosaltres en la “vall fosca”, quan ningú ens comprenia, i la soledat ens ofegava. En  aquests moments de feblesa i de impotència,van sentir la seva veu que ens deia estic al teu costat, no tinguis por. La força de l´evangeli radica en la seva radicalitat: es possible viure una vida plena de sentit per que Déu es amb nosaltres. Compartim aquesta joia amb els nostres amics, veïns i coneguts; recuperem tots junts el sentit profund del Nadal. Amén.

Germán López-Cortacans




Diumenge 3 d'Advent - 11 de desembre de 2016


¿E R E S    T  Ú?

PREGUNTA Y EXALTACIÓN DE JUAN EL BAUTISTA (Mateo 11:1 a 19)

Fué el Bautista el que dijo: “Éste es el Hijo de Dios”(Juan 1:34).  ¿Y..ahora dudaba al
estar retenido entre los muros de una cárcel?. El “Precursor” había estado 30 años en la
sombra para sólo llevar a cabo su cometido durante menos de uno...!admirable!.
Pero, posiblemente esperase un Mesías “político”, y Jesús no estaba dando los pasos
apropiados para ese fin, ¿no habría algún error?.
Así es que envía emisarios a Jesús a preguntar, y reciben ésta respuesta: ”Contadle acerca
de mis señales y maravillas; y que el Evangelio está llegando a los desvalidos(11:5). “Es
felicísimo el que no halle tropiezo en mí”(11:6).
Entonces, el Señor dió la mayor exaltación posible hecha a un ser humano, refiriéndose
al Juan que ahora estaba preso: ”El MAYOR de todos los que han nacido de mujer”(11:11
Mucho mas que un “Profeta”;...el encargado de establecer la relación entre los voceros
divinos de la antigüedad y los futuros mensajeros del Evangelio.
Israel apreciaba al profeta Elías(del Antiguo Testamento) como el mayor de los
profetas; y el libro de Malaquías contaba que tenía que volver(Malaquías 4:5). El
Bautista fué el único que cumplió aquel rol (11:13y14).
La animadversión que los rabinos tenían hacia las cosas que rodeaban a Jesucristo
quedó reflejada en la parábola en la que Jesús les dice que les pasa como a los niños,
no sabiendo a qué jugar...¿a las bodas?...¿a los funerales?...(11:16y17).
De Juan decían...: “es un auténtico aburrido”; de Jesús estaban diciendo: “es un
vicioso”(11:18y19). !Cómo estaban equivocando el objetivo que Dios les planteaba!.
Y...ahí llega mi pregunta para estos días, a la vista de nuestro comentario escrito...:
“Y...Yo.?...QUIÉN digo que es Jesús...?.
Respondamos correctamente. Bendiciones y...feliz 2017



Luis Brull

dilluns, 5 de desembre de 2016

Diumenge 2 d'Advent - 4 de desembre de 2016



Is 11,1-10; Sl 71; Rm 15,4-9; Mt 3,1-12.


Del Déu-Amor neix la vida encara, sempre, per sempre...

Pare nostre, que esteu en el cel:

Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. L’experiència de l’Amor de Déu ara, amb Jesús, és un nou brot ple de vida; la seva aliança de sempre, d’amor preferencial i gratuït, ara és renovada en un fill; sempre amb ell és una relació personal, familiar; per dir-nos qui som res millor que un Fill. L'Esperit del Senyor hi reposarà: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor... Aquell Esperit inicial, creador, alè de vida, es torna a fer sentir per un fill, pel Fill. No judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país (Is). És el Jahvè de sempre; per ell, sempre són primer els seus pobres (els qui més necessiten l’arribada del seu Regne i el Messies).

Sigui santificat el vostre nom.

Que Déu..., us concedeixi també d'estar d'acord en Jesucrist... Som fills com el Fill, Déu ens genera com a fills estimats i vol que siguem germans ... perquè, ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist... La millor lloança al Pare és la fraternitat. Per això accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat, donant així glòria a Déu (Rm). Si som fills, llavors som germans; és l’alegria de tots els pares i mares. La seva voluntat és una provocació a construir l’ecumenisme, a refer sempre les relacions humanes en la caritat; res per damunt de la fraternitat. El voler del Déu-Amor arriba a totes les relacions humanes.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà; es faran amigues l'óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades...; les criatures jugaran sobre el cau de l'escurçó, els nens ficaran la mà dins l'amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada, perquè el coneixement del Senyor haurà omplert el país com l'aigua que cobreix la conca del mar (Is). Aquest és el somni de Déu o el nostre...? No violència, pau, harmonia, amor..., com allà al jardí de l’Edèn on ens van plantar, d’on vam sortir (Gn 2,8ss). Vivim un present esperançat.

Déu meu, doneu al rei el vostre dret... Que governi amb justícia el vostre poble, que sigui recte amb els humils. Que el benestar floreixi als seus dies, i mesos i anys abundi la pau…. Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort. Que es perpetuï el seu nom, i duri com el sol (Sl). És el Regne decretat per Jesús. Les virtuts del governant repercuteixen en el seu poble, la seva acció afecta a tots; el seu govern és viscut com un temps pròsper. El seu programa de govern engrescador...: justícia i promoció humana són el seu programa.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

… tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança (Rm). És la Paraula de Qui ens vol bé i estima, Paraula que dóna llum, i ens dóna l’essencial de la vida. Cal alimentar l’esperança i educar-la...

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Per aquells dies vingué Joan Baptista, que predicava… : «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.» És d'ell, que deia el profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”.» «… Demostreu amb fets que us voleu convertir… Li podem sortir a l’encontre a aquest Regne, i el podem fer més proper: tot demana reconversió, i ara les coses són diferents, ara és temps de pau, i de justícia..., ja és temps del Regne de Déu. ... Jo us batejo només amb aigua perquè us convertiu, però el qui ve després de mi... Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc...» (Mt). Renovats, fets nous per l’amor, per l’Amor, purificats com per l’amor com ho fa el foc al gresol.

El terme de totes les esperances és la fraternitat universal, la que neix de la paternitat de Déu.

Mn. Miquel García Bailach



dilluns, 28 de novembre de 2016

Diumenge 1 d'Advent - 27 de novembre de 2016


Isaías 2,1-5
Romanos 13, 11-14
Mateo 24, 37-44

El apóstol Pablo nos hace una exhortación: darnos cuenta el tiempo que vivos. Ciertamente, comenzamos el adviento, tiempo de preparación espiritual para vivir correctamente la navidad. Algo característico de estos días es el color morado: por un lado significa penitencia en el corazón: es tiempo de despertarnos, revestirnos de Cristo y ser hijos de la luz. ¿De qué serviría la navidad si no cambiamos la mente y el corazón?

Por otra parte, en Oriente el color morado también significa opulencia, lo que nos indica lo que en verdad nos trae la navidad: la riqueza que porta Jesucristo, o sea la salvación y un nuevo modo de vivir de acuerdo al Reino de Dios. Lo que requiere de nosotros una apertura del corazón a la gracia de Dios, necesitamos despertar a la luz de Belén.

            En medio de un mundo amenazado por el odio que crea muertes injustas, muros que dividen a la humanidad y pobreza que suscita genocidios Jesucristo aparece en este tiempo de preparación como un signo de esperanza, pues los cristianos gritamos a toda voz: ¡nuestro Cristo vive!, y lo hace en la vida de cada uno de nosotros, digamos que es una esperanza subversiva, ya que nos empeñamos en vivir el amor que da vida, destruye los muros que nos separan y nos hace solidarios para liberar a nuestro prójimo de la pobreza que le oprime.

El profeta Isaías invita a caminar en la luz del Señor, lo dice en medio de una crisis política, social y religiosa. Lo mismo que vemos hoy, parece que no se puede confiar en nadie: ni en los políticos, ni en el vecino ni en los religiosos. Pues Cristo invita a vivir contraculturalmente: usar la violencia, pero la del amor, o sea, la de la fraternidad: la que convierte las armas en hoces para el trabajo. No todo está perdido, un mundo diferente es posible.

El evangelio nos invita a estar atentos porque Él vendrá. Es la espiritualidad de la vigilancia del corazón. No dejemos que el consumismo y el ajetreo de las fiestas navideñas nos arrebaten la oportunidad de encontrarnos de verdad con el Señor Jesucristo., que de verdad nazca en cada uno de nuestros corazones. Es hora de ser cristianos de verdad.

Mn. Judá García


dimecres, 16 de novembre de 2016

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 20 de novembre de 2016


 Proclamem amb força per tot el món que «el Senyor és rei». A l'antic Israel els reis eren ungits, perquè representaven Déu enmig del poble, i sobre ells descendia l'Esperit del Senyor per dur a terme una missió. Eren ungits i no coronats, perquè aquesta darrera cerimònia, de contingut pagà, era considerada pels israelites com una manifestació de supèrbia davant Déu, el Rei de l'univers. En canvi, en un poble marcat per la fe, com era Israel, la unció posava de relleu que la reialesa era un do diví i que aquell que el rebia no l'havia de fruir com una prerrogativa de la qual en pogués abusar, sinó com un servei al poble. Tanmateix, la història ens ensenya que els reis d'Israel també van caure en els mateixos errors i vicis que els reis d'altres pobles. Amb tot, per a la consciència del poble elegit, sempre va perdurar la figura de David com a prototipus de rei ideal, per això hi havia la convicció que quan s'instaurés definitivament el Regne de Déu, seria ungit un descendent seu. Jesús, de la descendència de David, va ser ungit per l'Esperit Sant en rebre el Baptisme al Jordà. A partir d'aquest moment va ser “Jesucrist”, és a dir, “Jesús l'ungit” o “Jesús rei”. No va rebre cap corona i l' única que li van donar els homes va ser una corona d'espines que, juntament amb la creu, representa tots els pecats de la humanitat que Ell ha carregat damunt seu. 
    Jesús, que en vida va evitar els títols messiànics, per no donar lloc a interpretacions errònies, els va acceptar abans de la mort: així el veiem entrar triomfalment a Jerusalem com a rei de pau, no es queixa pel rètol posat damunt de la creu com a condemna i burla per Pilat  i accepta la confessió del lladre penedit, tot prometent-li l'entrada al seu Regne. És en aquest moment de la mort, feble i abandonat per tothom, que la seva reialesa ja no pot ser malinterpretada per una mentali tat massa humana i materialista. La creu es converteix en el seu tron des del que obre els braços per acollir tot el món, i així ens mostra que la seva és una reialesa de misericòrida, bondat i reconciliació.       
    Avui, l'Església ens proposa un model a seguir: el Bon Lladre; no per la seva vida, poc exemplar fins aleshores, sinó per la seva fe al moment de la mort, que va purificar i il·luminar una existència plena de pecat. Sant Pau declara que «ningú no pot dir “Jesús és Senyor”, si no és mogut per l'Esperit Sant». Déu va fer la gràcia del perdó a aquell malfactor i li va donar l'Esperit perquè reconegués que el seu Fill és el Senyor de l'univers. Molts havien vist Jesús anunciar l'Evangeli i fer miracles i, tanmateix, el v an condemnar a mort; en canvi, el Bon Lladre el va reconèixer a la creu, quan humanament tot semblava perdut. La seva confessió és sorprenent, perquè procedeix d'una persona per la qual ningú no donaria res, de la que semblaria impossible que tingués fe. Amb raó hom ha dit que la mort és l'hora de la veritat; el Bon Lladre, al costat del qui és Camí, veritat i vida, va comprendre que el sentit de la justícia de Déu és molt superior a la justícia humana, capaç de condemnar a mort un innocent pels interessos que siguin, i que l'amor de Déu pot transformar la misèria i la indignitat dels homes, per això va poder dir: «Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne»; és el mateix que podem dir nosaltres quan demanem a Déu que vingui a nosaltres el seu Regne quan resem el Parenostre.


Mn. Joaquim Meseguer

dimecres, 9 de novembre de 2016

Diumenge 33 de durant l'any - 13 de novembre del 2016


Lc 21,5-19

Més enllà de la complexitat d’un text apocalíptic com el del fragment d’aquest diumenge, val la pena fixar-se en un petit detall. Vindran molts en el meu nom... El nom de Jesús es pot usar apropiant-se’n, com ací, o per acollir un infant en nom de Jesús (Lc 9,48). I qui acull l’infant, acull Jesús, i qui acull Jesús acull Qui l’ha enviat. Hi ha, doncs, dues actituds possibles, fetes amdues des del seu nom: acollir l’altre, el proïsme, sigui qui sigui, o bé, posar-se en lloc del Mestre, usurpa-li el lloc.

Quin nom agafaran? Sóc jo, diu la traducció... o jo sóc, en l’original grec. El canvi d’ordre ens fa saltar a alguns fragments de l’evangeli de Joan: jo sóc la llum del món, jo sóc el camí, la veritat i la vida, jo sóc el bon pastor... I tots ells són referències al jo sóc originari, el nom diví pronunciat per Déu en la revelació a Moisès a la bardissa ardent (Ex 3).

Dient jo sóc, Jesús afirma, veladament si es vol, la seva divinitat. I qui agafa aquest seu nom, en definitiva es fa Déu a si mateix. No està gaire lluny de l’engany de la serp als pares: Déu sap que el dia que en menjareu, se us obriran els ulls, i sereu com déus, coneixedors del bé i del mal (Gn 3,5). És, doncs, la temptació de tots els temps.

No agafar el nom de Jesús, el nom de Déu, i no voler ser déus... i no deixar-se enganyar pels qui ho fan. I viure segons el seu nom, actuant en el seu nom, per intentar posar un bri de pau quan un regne s’alçarà contra un altre, quan hi haurà desgràcies arreu, quan hi haurà denúncies i detencions, fins per part dels més propers. Viure segons el seu nom, portarà problemes, però vivint-hi, ell mateix donarà saviesa per respondre-hi.

Olga Nicolau Balasch

Monja del Monestir de Sant Benet de Montserrat

dilluns, 7 de novembre de 2016

Diumenge 32 de durant l'any - 6 de novembre del 2016


A l'evangeli d'avui hem vist com els saduceus, que no creien en la resurrecció dels morts, s'acosten a Jesús i li plantegen un argument recargolat per veure si els dona la raó: el possible cas d'una vídua que s'hagi anat casant amb el germà del difunt, com era costum, i que al final hagi tingut 7 marits. Esperaven així que Jesús reconegués que parlar una nova vida després de la mort no fa més que embolicar les coses.

Jesús en canvi els respon afirmant sense dubtar que Déu ens promet un lloc en un món que ha de venir, en una vida nova. Però també els diu que es deixin de raonaments estèrils, que la nova vida serà diferent de tot el que coneixem, que no ens ho podem mirar des dels criteris tant estrets que ens marquen ara.

Els saduceus eren un grup que no creien en la resurrecció perquè ja els estava bé creure que només hi ha aquesta vida. Eren un grup de gent rica, ben situada, que tenia el control del Temple de Jerusalem i que s'entenia força bé amb el poder romà.
Ha passat molt temps, ens podem preguntar ara quina reacció provoquen avui aquestes paraules de Jesús. Avui tothom sap que els cristians esperem una altra vida. Però potser molta gent no creient es mira aquesta esperança nostra amb recel, i em penso que podria haver passat que de vegades nosaltres l'hem expressat amb visions massa simplistes, que no convencen.

Crec que hem de ser molt humils i prudents a l'hora de parlar de com serà aquesta vida per sempre. No ho sabem, com serà. Però sí que sabem que Déu ens prepara alguna cosa, i que serà una cosa bona, perquè ens estima. I amb això n'hauríem de tenir prou, per esperar-ho confiadament. Em penso que aquest és el missatge central del que ens diu avui Jesús a l'evangeli. Que Déu és un Déu de vius: el Déu d'Abraham, d'Isaac, de Jacob. El Déu que ens ha donat la vida, que ens crida a cadascú pel nostre nom. I ell que ens ha fet per a la vida ens diu que confiem, que ell no ens deixarà, que ens vol fer descobrir la plenitud d'una vida al seu costat.

Podria passar però, que com els passava als saduceus, que mentre Jesús ens parla d'aquesta vida nova, nosaltres ens quedéssim volent assegurar-nos que no ens falti res del que coneixem ara, en aquesta vida, en la que ja ens trobem tant ben situats.

Encara avui, pot passar que aquells a qui aquesta vida ja els hi estigui bé, no vulguin, o no sentin la necessitat de pensar en una altra vida. Potser la gent ben situada, que se sent jove, amb recursos, que pot gaudir a la vida de moltes coses: de l'èxit, de la sexualitat, de l'oci,...doncs potser no veu que aquesta vida estigui malament, ni que n'haguem d'esperar una altra. Potser per això les nostres generacions més joves, mentre ho són, doncs s'ho plantegen poc, això de la fe. Potser per això a la nostra societat acomodada a Europa hi ha més fredor religiosa. I en canvi en els països pobres la fe en Jesús s'esta escampant i és més viva que mai.

Penso que ens hem de mirar les paraules de Jesús a l'evangeli d'avui, des de la perspectiva de la gent per a la que la vida no és una camí de roses. Des de la perspectiva de la gent que ha de patir la malaltia, de la gent que amb els anys ja no té les mateixes forces, de la gent que en lloc de l'èxit ha de viure el calvari del patiment pel demà, del no poder procurar-se el que necessita per viure. Doncs des d'aquesta perspectiva l'anunci de Jesús sí que és una bona notícia. Que Deu ens convida a una vida plena, que encara està per arribar, que encara no veiem realitzada, que potser ni ens podem imaginar ben bé com serà, però que és ben real.

Que la nostra fe, que és per a nosaltres un començar a tastar el convit del regne, ens ajudi a veure la vida amb els ulls d'aquells que necessiten realment l'esperança per viure. Que ens ajudi a valorar tot el de realment hi ha de bo en la vida: la joia, l'amor de parella, l'amistat, la generositat, coses tan bones que han de ser signes d'alguna cosa molt gran que s'està donant entre nosaltres, que ens parlen d'un món millor. I que aquests signes del regne ens ajudi a superar les dificultats del mon present, i a ser instruments d'esperança, de consol, per als germans que pateixen.


dissabte, 29 d’octubre de 2016

Diumenge 31 de durant l'any - 30 d'octubre del 2016


LLuc 19: 1-10

Zaqueu era el principal dels publicans i a  més, ric. Era un home pecador, per ser  col·laboracionista i per la manera fraudulenta de adquirir les riqueses. Té desitjos de conèixer a Jesús, però, com podia atrevir acostar a ell? Segurament havia estat menyspreat més de una vegada pels fariseus, sacerdots i els líders religiosos. Podem imaginar la cara d'estranyesa i d'alegria que posaria quan sent a Jesús cridar-lo pel seu nom. Zaqueu es sent acceptat com a persona, recupera la confiança en si mateix i respon amb tota la seva ànima a la crida de Jesús per estar amb ell. Per primera vegada no és menyspreat per una persona religiosa. Avui l'Evangeli ens convida a fer nostre l'Esperit de Jesús que és convidar a caminar per la vida amb el cor i els braços sempre oberts per els demes. Hem d´estar disposats a acollir a tot el que vingui amb bona voluntat, encara que no de pensi com nosaltres. Hem d´estar sempre disposats al diàleg i no a la imposició,  per descobrir que el més important és la persona. Que el Senyor ens ajudi a ser una comunitat acollidora y fraternal. amén.

Germán López-Cortacans



dissabte, 22 d’octubre de 2016

Diumenge 30 de durant l'any - 23 d'octubre del 2016


Lluc 18, 9-14

Sovint veiem, a l’Evangeli, Jesús pregant. Ple de l’Esperit Sant, Jesús s’adona que és el Fill estimat de Déu Pare i Jesús l’escolta, li parla i actua amb plena confiança i proximitat, posant-se a les seves mans, atent sempre i disposat a fer la seva voluntat.
Jesús també ens ensenya a pregar. Davant de la petició dels seus deixebles, els ensenya a tenir amb Déu aquesta relació filial, a estar oberts a fer la seva voluntat, a demanar-li que ens ajudi a anar construint el Regne que Déu vol per a tots nosaltres, que és Regne d’amor, de perdó i de pau.

Jesús, en els seus ensenyaments sobre la pregària, ens fa veure amb paràboles amb quina actitud hem de pregar. En el text de Lluc que aquest cap de setmana proclamem i meditem, veiem dues actituds contraposades, portades a la pràctica per dos personatges diferents.
Els fariseus eren jueus doctes, complidors estrictes de la Llei; sovint eren orgullosos, es creien superiors als altres, als quals menyspreaven. Els publicans eren recaptadors d’impostos al servei del poder romà opressor; l’engany i el frau eren pràctiques habituals en la seva feina;  eren mal vistos pels altres jueus i considerats pecadors.

El fariseu va al temple a pregar ple d’orgull i autosuficiència; dret davant Déu, considera que el compliment de la Llei el fa mereixedor del favor de Déu, a qui dóna gràcies per haver-lo fet millor que els altres. En canvi, el publicà, en una actitud de replegament interior, reconeix que és un pecador i li demana a Déu que actuï bondadosament amb Ell.

Jesús diu clarament quina és l’actitud que agrada a Déu. Déu ens estima des de sempre, ens ofereix el seu Amor; només cal que nosaltres ens hi obrim, reconeixent la nostra condició de creatures i de pecadors i, amb la seva gràcia, vulguem rebre la seva bondat, la seva misericòrdia i el seu perdó. Així, humilment, podrem mantenir amb Déu aquest diàleg d’amor, sentint-nos els seus fills estimats.


Montserrat Martínez

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Diumenge 29 de durant l'any - 16 d'octubre del 2016


Lucas 18, 1-8


Lucas nos presenta otra parábola, cuya intención didáctica es, según en vs.1 “sobre la necesidad de orar siempre y no desmayar”.

El relato nos presenta dos personajes: El primero es un juez, de quien se dice “ni temía a Dios, ni respetaba a hombre”. El segundo personaje es una mujer, de quien se nos dice era viuda, y pedía a este juez justicia de su adversario. Las acciones de estos personajes nos hablan mucho de su carácter. La mujer  pide con insistencia justicia al juez, ha venido no a pedirle un favor, sino que cumpla su deber. Pero el juez “no quiso por algún tiempo”, es decir, no le hizo caso; pero después se dijo: “Aunque ni temo a Dios ni tengo respeto a hombre, sin embargo, porque esta viuda me es molesta (me está fastidiando), le haré justicia, no sea que cada vez que venga me agote la paciencia”.

Estas actitudes, tanto del juez como de la mujer, se convierten en propuestas educativas por parte de Jesús. Su enseñanza se presenta a manera de preguntas, y con este método, más que ofrecer respuestas nos invita a la reflexión,  “Fijémonos en lo que dice el juez injusto”-¿Y acaso Dios no hará justicia a sus escogidos, que claman a él día y noche? ¿Se tardará en responderles? Ya se nos había dicho que la parábola tenía la intención de considerar “ la necesidad de orar siempre y no desmayar”.


Una mirada desde la espiritualidad: “orar siempre y no desmayar”
Desde esta mirada nos preguntamos: ¿Por qué es necesario orar siempre y de manera insistente (sin desmayar)? Siguiendo la lógica de la parábola, tendríamos que responder, que es necesario orar porque la vida nos presenta situaciones de injusticia, de dificultad, de respuestas urgentes y necesarias; y la oración es un recurso espiritual para concretar lo material.

 La espiritualidad sirve para la vida, para sustentar  y vitalizar la lucha diaria en la vida, es una espiritualidad que nos sostiene para no desmayar.


Pastor Juan Medrano Cucurella




diumenge, 9 d’octubre de 2016

Diumenge 28 de durant l'any - 9 d'octubre del 2016


Lc 17, 11-19

Aquest fragment de l’Evangeli, de manera subtil, ens mostra la diferència entre una fe i una praxis basada en la Llei, en els preceptes, en normes, i una fe fonamentada en Déu mateix. La mateixa diferència, subtil i difícil de discernir, entre ser un mateix el centre i el criteri de la confiança i de la decisió de com actuar o que sigui la voluntat de Déu la que il·lumini la nostra fe i condueixi els nostres passos.
Fins la vinguda del Crist, la Llei de Moisès fou la pauta que marcava el camí cap a la salvació. Els que no coneixien la Llei, o no tenien l’ensenyament que els permetia interpretar-la rectament, estaven sota la llibertat natural de la seva consciència. El poble de Déu, l’Antic Israel, que esperava l’acompliment de la Promesa, la vinguda del Messies, tenia la Llei com a guia. Però a partir de l’Encarnació, de la vinguda del Messies, de la realització de la Promesa, la Llei sense quedar abolida arriba al seu compliment final, és a dir, que els seus efectes es manifesten plenament, i llavors el Nou poble de Déu, el Nou Israel, l’Església, viu en Ell per la Fe que l’Esperit Sant concedeix, ja no té la Llei com a patró de vida, sinó a Crist mateix, Camí, Veritat i Vida.
Deu són els homes que se senten impurs i, conscients de la seva malaltia –impuresa–, i  guardant la distància que prescriu la Llei, demanen a Jesús misericòrdia. S’adrecen a Jesús com a Mestre, reconeixent en Ell a qui que és capaç d’interpretar la Llei amb autoritat, i per tant pot ensenyar al poble, però no com a Messies ni com a Déu, tal com altres episodis ens mostren quen l’anomenen Senyor, Fill de David o Fill de Déu. Nostre Senyor respon a la seva demanada, com tantes vegades mostren els Evangelis, d’acord amb el grau de coneixement i consciència que mostra qui s’adreça a Ell; no violenta la llibertat de l’home, sinó que sempre tot Ell humilitat, la seva paraula es manifesta al nivell de l’home, acompanyant-lo i a la vegada deixant-li la llibertat, aquesta llibertat que és el senyal de la imatge divina en l’home. Els podria haver dit, ‘Jo sóc el Senyor, el Messies, i us puc sanar’. En canvi, el Senyor els diu, d’acord amb el que prescriu la Llei, que es presentin als sacerdots. Els deu homes, immediatament, així ho fan; abans, però, d’arribar als sacerdots i saber què és el que hauran de fer per sanar-se, en el camí, en el transcurs del seu compliment de la Llei, es veuen purificats! No ha estat el compliment de la Llei el que els ha sanat, sinó la voluntat de Déu, l’obra del Crist. Però fixem-nos que, subjectes com estaven a la Llei, no s’adonen realment del que els ha passat, excepte un, que era samarità, que no tenia el recte ensenyament de la Sinagoga, que no posseïa l’ortodòxia de la Llei. Aquest, mogut per una força superior a la Llei, retorna sobre els seus passos i amb forta veu glorifica Déu. Ara no manté la distància, sinó que cau als peus del Senyor en acció de gràcies, gosa atansar-s’hi, tocar-lo, prosternat als seus peus en actitud de màxima humilitat.
El Senyor no el retreu la seva “desobediència” –no ha anat als sacerdots!–, sinó que, tot ensenyant als que l’escoltaven, fa evident l’actitud dels nou jueus que no han retornat sobre els seus passos per glorificar Déu. Tot i experimentar el do de Déu, la guarició, la purificació, continuen lligats a la Llei, continuen en la direcció dels seus passos, en la seva manera antiga de viure; només un, i era estranger, samarità, ha escoltat i actuat seguint la voluntat de Déu. A aquest, el Senyor li diu: Aixeca’t! La teva Fe t’ha salvat. La paraula aixeca’t, no es refereix només a la prostració física del samarità ja guarit davant els seus peus, sinó a sortir de l’estat caigut que és el propi del pecat de tot home que ve al món i elevar-se per a romandre al costat del Crist, unint-se a la seva naturalesa humana perfecta i participar de la Glòria divina. La paraula aixeca’t, en grec anastas, també significa ressuscita! La Fe plena, acompliment de la Llei i dels Profetes, el Crist, és l’únic capaç de fer-nos aixecar. Però Ell espera la nostra conversió, que retornem sobre els nostres passos per donar gràcies a Déu, en reconeixment del do que Ell ens dóna, la Vida nova.
Cal saber que la paraula eucaristia és una paraula grega que significa precisament acció de gràcies, de manera que aquesta acció del samarità és el signe de l’Eucaristia amb què el Nou Israel podrà combregar amb Crist Jesús fins els temps de la seva Segona Vinguda. El sacrifici eucarístic, el sagrament de l’Eucaristia en Església és l’acció de Gràcies, l’acompliment de tota la Llei i totes les profecies. En ella es troba la salvació i la sanació dels homes.

P. Josep


divendres, 30 de setembre de 2016

Diumenge 27 de durant l'any - 2 d'octubre de 2016


Lluc 17,5-10

Aquest evangeli en fa pensar que els deixebles que segueixen a Jesús, estan enfeinats, estressats, hi veuen canvis, Jesús els demana coses, això els porta a pensar que han de demanar a Jesús que “els augmenti la fe” ells només veuen que pot tenir èxit la missió mitjançant l'augment de fe, les ganes que tenen de complir, d’estar al nivell del que se’ls demana ... No veuen com fer-ho sense ell, per això li fan la seva demandaAugmenta'ns la fe”.

Com a resposta Jesús el dona una lliçó d’humilitat:  Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria. Com entendre aquesta resposta? Si ho fem en el sentit estricte entrarem en un impossible, amb la sensació d’un fracàs notori: no tenim la capacitat de transportar els arbres... però si ho entenem com una imatge que ens toca el cor, la llibertat... potser així ho podem entendre millor. És potser en aquest cas, que convé recordar que el mar era, per als jueus, l'àrea de problemes, l'arbre també és un símbol per a  nosaltres tal com ho recorda el salm 1  “Serà com un arbre que arrela vora l'aigua:  dóna fruit quan n'és el temps” aquesta imatge ens pot donar l’idea de que el bo i els just, a traves de la fe, on regna el mal,arrelen a la vida i triomfen.

Jesús continua creient en la fe dels seus deixebles. Ell és el que no deixa de dir (i fer possible també) "La teva fe t'ha salvat". El diàleg  entre Jesús i els seus deixebles i continua. Jesús vol que la fe dels seus deixebles sigui, la seva fe. Seran capaços? farà que siguin capaços? Jesús s’obre de nou als seu deixebles perquè es converteixen.
Però Jesús obre en el mateix moviment, un nou registre, el de la humilitat: “¿Qui de vosaltres...”.  La moralitat de la història és la següent: “quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: "Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer."   "Com ens situem cada un de nosaltres si hi ha èxit, aconseguim el que vam demanar? ... El camí continua ... Vine ...


Miquel Ángel Jiménez,  Diaca

dilluns, 19 de setembre de 2016

Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre de 2016


Lluc 16, 19-31
No podeu servir alhora Déu i el diner
La paràbola d’aquest diumenge sembla que vingui a il·lustrar l’evangeli de diumenge passat (Lluc 16:1-13), i es que no podem servir a Déu i al diner.
Quan llegim paràboles de rics, correm el perill de pensar que no són per nosaltres, que són missatges per ells, per els homes rics dolents. Però Lluc escriu l’evangeli per la comunitat de creients, i per això hem de pensar que ens parla a nosaltres avui també.
Doncs el problema no és tan el ric, com les riqueses, i encara que ens sembli que no ho som de rics nosaltres, podem caure en el mateix error en el que va viure el ric d’aquesta paràbola: l’egoisme, la indiferència vers el nostre proïsme que pateix per poder gaudir de les nostres possessions.
És cert que la paràbola ens presenta una antítesi d’extrems, el ric és molt, molt, ric, fins i tots els seus vestits ens parlen de poder polític, d’un alt estatus social. Al seu costat el pobre Llàtzer és extremadament pobre, pobre i malalt, viu en una misèria tal que és com viure l’infern a la terra. Però aquests dos extrems el que fan és abastar totes les realitats que podem trobar al mig i en la que estem nosaltres mateixos.
El problema no és ser ric, sinó més aviat com gestionem les nostres riqueses, i sobre tot a qui servim, qui és el Senyor de les nostres vides. I Lluc està molt interessat en que en la comunitat de creients, cadascú posi al servei de Déu els seus dons per a què entre ells no hi hagi cap de necessitat.
La Paraula de Déu ens informa de que per heretar la vida eterna em de viure estimant Déu sobre totes les coses, i que això es fa estimant al proïsme com a un mateix, això es la Llei i els profetes, qui no vulgui escoltar això, ni encara que retornés el Llàtzer de la mort no el creurien, perquè el miracle de la fe no pot néixer de senyals meravelloses, només pot néixer de la Paraula de Déu (Rom 10:5-17).
Finalment la paràbola te un punt d’ironia, davant la justícia retributiva dels fariseus que entenien la pobresa i la malaltia com un càstig de Déu pels pecats, el pobre i malalt Llàtzer és acollit dins del si d’Abraham, dins la família de Déu, només pel fet de ser pobre, sense cap mèrit més. Doncs Déu és a favor del pobre, del que pateix, i escolta el seu clam. Potser per aquesta raó Lluc posa de nom al pobre Llàtzer, que significa “Déu ajuda”.
No podem servir alhora Déu i el diner, les nostres possessions són també la nostre responsabilitat vers l’altre, com fem servir el que tenim parlarà finalment de a qui servim realment.


Rvd. Jonathan Navarro
Pastor de la 1era Església Protestant a Rubí

dijous, 15 de setembre de 2016

Diumenge 25 de durant l'any - 18 de setembre de 2016


1Tim. 2, 1-8

Aquest text conté un missatge sorprenent: “Que tots els homes se salvin”. Vet aquí el designi de Déu. D’aquest designi ningú no ens en pot apartar, només nosaltres mateixos, nosaltres sí; som tan seriosament lliures que fins i tot podem refusar el designi de Déu. La comunitat cristiana, pregant els uns pels altres, aprofundint en el coneixement de Déu, exercint una conducta moral evangèlica, si més no, intentant-ho, ens ajudem a mantenir ben orientat el camí cap a la salvació per arribar al coneixement i al gaudi de la veritat, que és Déu mateix.

Lc. 16, 1-13 Pel que fa a l’evangeli tres punts de reflexió.
1r. El punt central que dóna sentit al conjunt. Hem de triar entre Déu i el diner. Sempre hem de partir d’una opció personal per Déu, o, el que és quasi el mateix, pel bé i per la justícia. Una opció amb dues possibilitats excloents l’una de l’altra: o Déu o el diner. O adorem Déu: que vol dir amor, solidaritat, entrega als altres, fins i tot pietat i pregària. O adorem el diner, que vol dir: poder, menyspreu de l’altre, egocentrisme, luxúria, extorsió del pobre. La primera opció té per resultat la pau interior i el creixement personal, la convivència harmònica i la pau social; la segona opció té per resultat el mal humor, la frustració, l’animalització personal, la coexistència malfiada i la violència social.
2n. No siguem ingenus. Jesús lloa l’administrador infidel no pas perquè estafi el seu amo, sinó perquè fa un ús astut del diner: es busca avaladors per a la vida eterna i aquests només són els pobres, els posseïdors del Regne de Déu. (Robin Hood?). El diner és malèfic quan deixa de ser un mitjà i esdevé una finalitat en ell mateix.
3r. Malgrat tot hem de ser fidels en tot. Persones de paraula en les coses menors perquè siguem fiables en les coses realment essencials.

Conclusions:
1ª  Pel que fa a la riquesa, tenim el deure moral greu de crear-ne i distribuir-la. Crear riquesa no és atresorar diners, especulant o estafant, crear riquesa és invertir temps i esforç en el desenvolupament del cos i de l’esperit de totes les persones. Hem de servir-nos de la riquesa enganyosa per fer-nos amics de Déu, per crear xarxes d’agraïment, d’amor i de pregària que ens avalin davant de Déu. Hem de ser servidors de Déu i fer ús de les riqueses en funció del servei a Déu, a través del servei als homes.
2ª Pel que al fa al moviment ecumènic val a dir que  només pot tirar endavant si tots mirem cap a Déu a través de Jesucrist i això vol dir mirar-nos els uns als altres amb una dinàmica d’amor i no pas amb una dinàmica de poder. No es tracta de ser més poderós sinó d’estimar més.

Mn. Josep Esplugas, prevere



dilluns, 5 de setembre de 2016

Diumenge 24 de durant l'any - 11 de setembre de 2016


Lc 15, 1-32

L’ALEGRIA DE DÉU per Griselda Cos, monja benedictina

Una de les nostres fes fonamentals és que, per damunt de tot, Déu ens estima. Així ho cantem en el salm 50: “Vós que estimeu tant”. Aquesta convicció Jesús ens la predica en el gran capítol 15 de Lluc.

Jesús avui ens ho diu amb quatre exemples molt concrets: el pastor que ha perdut una ovella, el pecador convertit, la dona que ha perdut una moneda de plata i el fill que torna després d’haver portat una vida dissoluta. L’evangelista Lluc  els envolta, a més, dient l’alegria que donem a Déu quan retornen a Ell amb el cor penedit.

            Hi ha qui ha dit que Déu sempre ens cerca com l’amant corre darrera de la seva estimada que s’ha fet una prostituta.

Aquesta pàgina és de les més sagrades de l’Evangeli, doncs és la resposta que Jesús va donar als qui deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. Sí, nosaltres som de Déu i no està disposat a que cap fill seu es perdi!  I Jesús, que coneix com ningú el cor del Pare sap que en ell només hi habita l’amor i la misericòrdia. Per això el nostre retorn és la seva alegria.



dilluns, 29 d’agost de 2016

Diumenge 23 de durant l'any - 4 de setembre de 2016


Evangeli Lc 14,25-33

Déu Pare s’ha revelat en Jesucrist, eterna Saviesa,  de manera definitiva. Ell ens mostra el camí per fer front a l’instint desordenat, la força de les passions i la influència de l’ambient mundà que enterboleixen la nostra consciència. És un camí de lluita per copsar la llei natural que Déu ha gravat dins dels nostres cors. En la crida vocacional particular, cada u ha d’agafar la seva creu i seguir a Crist. Ell ens ha precedit en tot i seguir-lo implica renunciar a tancar-se en la tribu, en el clan, en la pàtria. La nostra única pàtria és el Cel, la nostra família s’amplia a tota la Humanitat, doncs tots som germans en Crist. Jesús amb les seves paraules no vol desestabilitzar l’ordre social, tan sols evidencia que quedar-se en aquestes afeccions afectives lliga i impedeix la fraternitat universal que ell ja està creant. D’aquesta manera, cal orientar totes les energies i tot el que es té cap al Regne, que ja actua en nosaltres, i posar a la seva disposició els dons. Que Ell mateix ens ha donat. El Regne és la torre que volem que estigui acabada i el treball comença identificant el que hem d’aportar per a la seva construcció. En definitiva, necessitem la il·luminació de l’Esperit de Saviesa per conèixer quin és el nostre paper a desenvolupar, quines són les capacitats que hem de posar a servei de Déu i dels germans. Amb la seva Saviesa, el Senyor ens ensenya a “comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor, i comprenguem que mil anys als vostres ulls són com un dia que va passar, una nit en blanc, i com l'herba que al matí floreix i per la tarda la seguen i s'asseca. Que la teva bondat, Senyor, baixi a nosaltres i faci pròsperes les obres de les nostres mans” (Salm 89).


Llic. Anna Moya Oller



dijous, 25 d’agost de 2016

Diumenge 22 de durant l'any - 28 d'agost de 2016


Lc 14,1.7-14

És un relat que parla d’un banquet, però realment no és un banquet per rics, ni de negocis, sinó més aviat és podria pensar en una reunió familiar on ha de predominar l’estima, l’alegria, que ha d’unir als que participen, amb un dinar senzill.
Hem d’estar agraïts amb la persona que ens invita per recordar-se de nosaltres i com a cristians hem d’agrair a Jesús que sempre ens invita a participar en el gran banquet de l’Eucaristia, on tothom té un lloc sense importar la seva condició social, ni de cap tipus.
Amb el tema de la humilitat l’evangelista Lluc deixar molt clar com Jesús ens invita a deixar de pensar en nosaltres mateixos per poder pensar amb la resta. Invita a fer tot per amor, amb una amor incondicional, sense preocupar-nos pel lloc que s’ocupa.
És cert que moltes vegades no agrada cedir el lloc amb una altra persona perquè pot resultar humiliant, però això és una limitació del propi orgull. Malgrat tot, encara resulta més humiliant i motiu de vergonya si arriba el moment que et demanen que et canviïs a l’últim lloc, llavors sí que és un deshonor davant la resta.
Jesús amb aquest ensenyament no ens està dient que no hem de menjar amb els familiars i amics; el que ens està dient és que no hem de practicar l’exclusivitat i rotundament s’oposa a la marginació dels més desfavorits. S’han de vèncer els prejudicis que hi ha i tenir present la persona necessitada.
El nostre cor ha d’estar obert per donar espai a tothom i acollir amb amor, tenint present, en tot moment, que el mèrit no és nostre, sinó que és de la gratuïtat de Déu. D’aquesta manera podrem construir noves relacions en el món, basades en el valor infinit que té cada persona.
Tots els cristians hauríem de practicar la proposta que fa Jesús de ser un banquet d’amor i fraternitat obert a tothom i no només per a uns quants.

Ma. Pilar Lozano, laica
Llicenciada en Ciències Religioses


dissabte, 20 d’agost de 2016

Diumenge 21 de durant l'any - 21 d'agost de 2016


(Lc 13, 22-30)

Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Sobre què, exactament, aquest personatge de l’Evangeli li pregunta al Senyor? A què es refereix això de la salvació? De què necessito ser salvat? Plantejar-me seriosament aquesta pregunta em porta a descobrir la superficilitat del meu cristianisme...
Podria passar hores parlant de la porta estreta, dels altres passatges evangèlics en què apareix aquesta metáfora, del seu sentit més moral referent al comportament personal, del que té a veure amb la responsabilitat envers els altres, envers al proïsme, envers Déu i l’amor que Ell ens dóna gratuitament i la necessitat de la nostra resposta, o d’un sentit més místic, més profund potser, espiritual, de la dificultat d’entrar dins el propi cor, de l’adquisició de la pregària interior, de l’adquisició de l’Esperit Ssant, i citar Sant Serafí de Sarov, i les paràboles de les verges nècies i les verges prudents, i del convidat expulsat del banquet de les noces per no dur el vestit adient. Podria fer un discurs sobre qui acompleix els manaments del Senyor d’una manera formal, freda, exterior, que segueix el Crist només amb els llavis i no amb les obres ni amb el cor, de l’egocentrisme que disfressa tan sovint una moral que busca la satisfacció personal, ara i aquí o en el més enllà, o una autojustificació per apaivagar els remordiments que la consciència de tant en tant presenta. Podria tractar sobre el naixement al cel, el traspàs a l’altra vida, de la necessitat de preparar-se a fi de no romandre esclavitzat pels desigs d’aquest món governat pels deigs materials i preparar l’ànima per elevar-se als cels. Podria escriure pàgines sobre els primers i els darrers, sobre com la victòria del Crist és la victòria a través de la feblesa, de la humiliació de la derrota, el triomf de la Creu... Podria parlar molt fins i tot del Regne dels Cels! de què no es tracta d’un lloc, de cap dimensió, sinó d’un estat del nostre ésser, que no cal esperar-lo a partir de la mort física, sinó que la Tradició dels Pares afirma que podem participar ja en aquest món de les energies, de la gràcia increada divina, perquè precisament el Crist morí a la Creu per nosaltres... i per la nostra salvació!
De quina salvació estem parlant? De quina malaltia, situació dolenta, condemna, perill, risc... tenim por? Per a què, concretament i amb exactitud, necessitem que el Crist ens salvi? Crec que si fes tots aquells discursos i no pogués respondre aquesta pregunta, el Senyor, en el moment que tanqui la porta i senti la meva queixa em dirà, no sé d’on ets! Aparta’t de mi, tu qui obres el mal!

P. Josep



diumenge, 14 d’agost de 2016

Assumpció de la Mare de Déu - 15 d'agost de 2016


Lluc,1.39-56

L'àngel va anunciar a Maria els misteris, li va dir; ¡Alegrat tu que tens el favor de Déu! El Senyor és amb tu. Per això Maria va acceptar l’encàrrec de ser Mare del Salvador i va dir, “Soc l’esclava del Senyor” i contenta de complir aquest desig de Déu, es posar a fer un camí llarg, per anar a visitar la seva cosina; hem d’aprendre de la seva humilitat, la més jove va a veure a la més gran, la superior va veure a la inferior, Maria a Elisabet, Crist a Joan. Al moment d’escoltar Elisabet la salutació de Maria, el nen saltà d’entusiasme dins de les seves entranyes, i va ser plena de l’Esperit Sant; Elisabet és la primera d’escoltar la veu, però Joan és el primer de percebre la gràcia, l’ha escoltada veig l’efecte del misteri, Ella ha percebut l’arribada de Maria, Joan la del Senyor, elles proclamen la gràcia, elles profetitzen baix la inspiració dels seus fills.; El fill ha saltat de goig i una vegada ple de l’Esperit Sant ha omplert a la seva Mare.

La Verge Maria va acollir l’anunci i la promesa que li va dir l’àngel Gabriel. Va creure que. “Déu res no li és impossible” Va donar el seu consentiment; “Vet aquí l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. Elisabet va saludar-la; “Benaurada la qui ha cregut que és complirà tot allò que li ha esta dit de part del Senyor” Totes les generacions li diran benaurada” Maria es honorada per l’Església amb un culte especial, des de molt antic, la Verge Santíssima ha esta honorada amb el títol de Mare de Déu; els fidels es refugien sota la seva protecció, la imploren en tots els perills i necessitats. Maria és  la  Icona de l’Església, del seu origen, la seva missió i el seu destí no podrien acabar millor que girant la nostra mirada a Maria la nostra Mare, per contemplar-hi allò que és l’Església en el seu misteri en el seu peregrinatge, de la fe, i allò que ella serà a la patria, al final del seu camí l’espera, “en la glòria la Santíssima Trinitat, en la comunió de tots els sants, aquella que l’Església venera com la Mare del seu Senyor i com la seva pròpia Mare. La maternitat de Maria va ser el regal més gran, i la font de la seva grandesa, però Déu va coronar Maria per les seves virtuts, la seva caritat, la seva humilitat, la seva puresa, al acollir dins les seves entranyes el gran misteri del Fill Jesús.


Fra Josep Mª Cabañes