dissabte, 25 de maig de 2019

Diumenge 6 de durant l'any - 26 de maig de 2019



Evangeli de Joan 17.20-26  Oració sacerdotal. 

Aquesta oració és especialment solemne. En els versets previs Jesús intercedeix per si mateix i pels seus deixebles. En aquests últims versets, Jesús demana a Déu per tots aquells que creuran en Ell. Aquesta ha estat nomenada la seva "oració sacerdotal". Jesús vol que estiguem amb Ell eternament, contemplant la seva glòria i gaudint de l'Amor del Pare. L'objectiu d'aquest prec és la unitat, la comunió amb el Pare i amb en Fill perquè per mitjà d'aquesta unió aquells que no accepten a Déu com el seu Senyor i salvador puguin creure en Ell. Déu ha establert el temps de la gràcia per escoltar l'evangeli i arribar a ser salvats. Aquest temps és avui i ara.
“Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi. Tal com ha estat dit: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu el cors com en el temps de la rebel·lió”
 (Hebreus. 3: 14-15).
Jesús ens ha fet partícips de la glòria que el Pare li havia donat a Ell, perquè ara tinguem la presència activa de Déu en nosaltres i ser instruments de salvació a tothom. L'Església és el cos de Crist i Ell és el cap, separats d'Ell no podem fer res. Tots estem units per un mateix esperit, l'esperit de Crist: esperit de saviesa, intel·ligència, coneixement, poder i Amor.
"En Coneixem que estem en ell i ell en nosaltres, en que ens ha donat del seu Esperit" (1Joan 4:13).
Déu ha donat a conèixer el seu Amor mitjançant el lliurament del seu fill a la creu pels nostres pecats.
"En això es va mostrar l'amor de Déu envers nosaltres: en que Déu va enviar el seu Fill únic al món perquè visquem per ell" (1 Joan 4: 9).
Si acceptem aquest coneixement amb fe, penediment i amor, serem un amb Ell, ja que Déu és amor.
"El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor" (1Joan 4: 8).
Si ens estimem, l'Amor de Déu està en nosaltres, som un amb Ell i hem estat perfeccionats en l'Amor. Per això ja no hi ha por a la mort ja que ressuscitarem com Jesucrist va ressuscitar i està a la dreta de Pare per nosaltres. Que el Senyor ens ajudi a fer visible a Déu per mitjà del seu Amor en nosaltres, com Jesucrist ho va fer en la terra. Que així sigui.


Ismael Llaudis Reyes.
Pastor de l'Església Evangèlica en Sant Feliu de Llobregat.

dissabte, 18 de maig de 2019

Diumenge 5 de Pasqua - 19 de maig de 2019



EL MANAMENT NOU: la cura de l’altre

La novetat del Nou Testament és la Sagrada Persona de Jesús en qui el Pare ens ha mostrat, de manera insuperable, el seu amor. Així també, doncs, l’amor ha de ser la identitat suprema dels seus fills.
En ple context pasqual Jesús promulga l’estatut fundacional de la nova comunitat humana: Estimar com Ell ens ha estimat. Per això la Creu és el signe del cristià. I, com Lluís Duch, m’agrada afirmar també que “l’imprescriptible cristià és, certament, la cura de l’altre”. En endavant el distintiu del deixeble de Jesús haurà de ser, no ho oblidem, fins i tot estimar els enemics.
Estimar ha de ser l’afany de fer del nostre jo un do pels altres; a més,  aquest amor és l’únic que fa possible establir amb Déu la relació filial que Ell espera de nosaltres.
El llibre del Levític dient: “Estima el teu proïsme com a tu mateix” feia de nosaltres la norma. Jesús, però, que és qui realitzà el projecte diví d’una nova comunitat humana, ens donà el manament nou dient: “Tal com jo us he estimat estimeu-vos també vosaltres”.
Amb aquest manament no estableix només la mesura de l’amor sinó que en fa el seu fonament, i la dimensió mística, íntima i profunda entre el qui estima i el qui és estimat. Quin goig llegir en el bell poema de la creació de l’home, quan Déu diu: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres” Gn 1,26.
VIDA PASQUAL: Sí, vida en l’Esperit, vida en Crist i vida en l’Amor.
El fragment de l’Evangeli d’avui ens repta amb força amb el manament nou d’estimar-nos els uns als altres com Crist ens ha estimat. És qüestió de fer, doncs, plens de reverència, l’experiència de com en Crist som estimats.
Es diu que la no-violència de l’amor és totpoderosa. El nostre Poble sabrà estimar com Déu l’estima?

Per la germana Griselda Cos
             del Monestir de Sant Pere de les Puel·les


diumenge, 12 de maig de 2019

Diumenge 4 de Pasqua - 12 de maig de 2019



Ac 13,14.43-52; Salm 99; Ap 7,9.14b-17; Jo 10,27-30.


Déu té molts noms i adjectius de vida, també el de pastor, Bon Pastor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Els convertits de nou vivien feliços, plens d'alegria i de l'Esperit Sant (Ac). No és una imatge bucòlica de les relacions humanes. És el compromís de la fraternitat, no sense dificultats, dels qui viuen l’Esperit de Jesús.

«Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jesús es fa bon pastor que cerca de donar vida al pobre, al malalt, al pecador..., estima cercant el bé i la dignitat de cada persona; per això la seva veu és significativa. Jo els dono la vida eterna... Jesús va a l’essencial, a allò que fa possible la vida i  el reconeixements de la dignitat humana; el seu és un amor fet de fets. ... no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. El compromís decidit de Jesús per les persones. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. És l’amor de Déu pels seus fills, cada un; el més important és cada persona. Jo i el Pare som u» (Jo). El Déu-Pare és el sentir de Jesús, un sentir ontològic, afectiu i operatiu.

Sigui santificat el vostre nom.

Aclameu el Senyor arreu de la terra, doneu culte al Senyor amb cants de festa, entreu davant d'ell amb crits d'alegria. Reconeixeu que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus,som el seu poble i el ramat que ell pastura. Que n'és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles (Sl). Festa, alegria que neixen de l’amor sentit, viscut, de la vida rebuda dels qui ens han estimat primer, de Qui ens ha estimat abans.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«… ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T'he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”» (Ac). Ara la vida digna i l’alliberament integral són per a tots els homes i dones, la voluntat creadora i salvadora de Déu es revela universal, com sempre, un Regne sense fronteres de ciutadans iguals, germans i fills.

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans... (Ap). És la resurrecció per a tots... És la vida viscuda des de l’amor, des de l’Amor; un amor compromès i crucificat també, de tantes persones d’arreu del món i de la història. I per a tots vol dir “per a tots”, perquè l’amor és l’essència constitutiva de qualsevol ésser humà; resurrecció, amor-Amor, sinònims de la veritat última de la vida de cada persona.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l'Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l'aigua de la vida...» (Ap). Jesús mort i ressuscitat ara és font de vida, capaç de saciar totes les fams del cor humà, amb les seves paraules, els seus gestos i tota la seva vida. També de vida eterna.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«... Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.» (Ap). Si Déu és consol vol dir que és remei; sempre ho és l’amor. L’amor, l’Amor, salva el món, sempre.

Caminem vers l’amor, l’Amor, ... anem ressuscitant.


Mn. Miquel García Bailach

dijous, 2 de maig de 2019

Diumenge 3 de Pasqua - 5 de maig de 2019

Fets 5,27b-32.40b-41. Jn 21,1-19

El temps de Pasqua és un temps destinat a ser joiós i esperançador. Per algunes persones poden ser moments difícils de trobar joia i esperança per les dificultats de tot tipus que puguin estar passant.
Els deixebles no tenen por d’anunciar la Bona Nova que Jesús els hi havia ensenyat, val la pena arriscar-se per Ell. Encara que el caps del poble els hi havien prohibit parlar de Jesús, ells no poden guardar silenci de l’experiència que han fet i necessiten compartir-la. Nosaltres continuem sent els testimonis en aquest món.
 Les trobades amb Jesús ressuscitat, tant en les lectures passades com la d’avui, provoca confusió. Els i les deixebles de Jesús encara s’estan recuperant de tot el que han viscut en la passió i, a més, tenen por de ser perseguits i la majoria havien fugit aterrats. Les notícies que estan rebent és que l’Amic, el Mestre ha ressuscitat i no estan segurs que vol dir exactament això, però se senten enfortits per l’experiència de què Jesús que havia mort en la creu, ara està viu.
El personatge principal de l’evangeli d’avui és Pere, ja que Divendres Sant, va negar tres vegades Jesús. Si Jesús ha regressat ¿en quina situació està ara Pere? Aquesta pregunta també ens la podem adreçar a nivell personal.
El text ens diu que se’n va a pescar i la resta s’uneix a ell, passen la nit sense obtenir res. Segurament aquest sentiment d’intentar o esperar un temps llarg sense resultats ens resulta familiar.
Jesús apareix a la riba del llac, no es reconegut pels seus. Ell els digué que tiressin la xarxa a la dreta de la barca i trobarien peix. Es troben que passen de no tenir res a l’abundància. És una nova manera de veure i viure la vida.
Pere no reconeix Jesús fins que el deixeble estimat li diu: «És el Senyor!», però és el primer en saltar de la barca i anar ràpidament cap a l’encontre amb Jesús. Pere es presenta audaç, alegre i està obert a la invitació de Jesús, un dinar d’amor com havien fet tantes vegades.
Després Jesús es dirigeix a Pere. És un moment dolorós per a Pere, ja que li fa la mateixa pregunta tres vegades. Segur que Pere recorda les tres negacions que va fer. I, també que a cap de nosaltres ens agrada que ens recordin els nostres fracassos. Però Jesús no el vol avergonyir, sinó que el convida a una nova vida en un lloc concret, l’allibera donant-li l’encàrrec que tingui cura de les seves ovelles.
La Bona Nova que rebem no és d’una forma passiva, ni ens hem de quedar passius, sinó que ens crida a l’acció.


Ma Pilar Lozano

dissabte, 27 d’abril de 2019

Diumenge 2 de Pasqua - 28 d'abril de 2019



Jn 20,24-31

Hoy el evangelio nos comunica un mensaje lleno de paz y serenidad, ya que nos hace respirar un aire fresco de la noche de Pascua.

Los apóstoles acababan de vivir con tristeza, unos acontecimientos referentes a su maestro: el encarcelamiento, el juicio ante Poncio Pilatos, la condena a muerte colgándolo en una cruz como un  malhechor y su sepultura. Todas las perspectivas de la instauración del nuevo reino de paz y justicia predicado por Jesús, se habían desvanecido y por tanto todo había sido un fracaso.

La tarde del día siguiente, los apóstoles estaban reunidos con las puertas cerradas por temor a los judíos. De pronto Jesús resucitado se presenta en medio de ellos y les dice: “Paz a vosotros” luego para demostrarles que es Él mismo, les enseña las manos y el costado y les dice: Paz a vosotros, como el Padre me ha enviado, así también os envío para que continúe mi obra de salvación

Pero Tomás no estaba con el grupo  y cuando regresa lo primero que le dicen es: Hemos visto al Señor” la reacción de Tomás, es la misma que tendríamos nosotros, si nos hubieran comunicado lo mismo.  Tomás estuvo presente en el proceso de Jesús, En cambio su reacción es de incredulidad, si no veo en sus manos las señales de los clavos y no pongo mi mano en la llaga del costado, no lo  creo.

Al cabo de ocho días, estando Tomás con el grupo, se aparece otra vez Jesús y les dice “Paz a vosotros y dirigiéndose a Tomás le dice: Trae tu dedo, aquí tienes mis manos, trae tu mano i métela en mi costado, y no seas incrédulo, sino creyente. Tomás lleno de asombro, confusión y vergüenza, le dice a Jesús “Señor Mío y Dios Mío” y Jesús le responde ¿Por qué has visto, has creído? Y añade. Dichosos los que crean sin haber visto.

Ciertamente que en la actitud de Tomás, nos podemos ver reflejados muchos de nosotros, quién no ha pasado por momentos de dudas de fe a lo largo de la propia vida, indecisiones, oscuridades. Es difícil pasar de lo natural a lo sobrenatural y de la duda a la fe, pero a pesar de todo, si nos dejamos llevar por los sentimientos más profundos, llega el momento que por mas oscuridad que nos envuelva, las palabras de Jesús a Tomás, nos iluminan y nos ayudan a superar nuestras debilidades y poner nuestra confianza en la verdad trascendente que no se contradice con la razón y que nos abre un nuevo horizonte para vivir con fe y confianza la promesa de Jesús a los apóstoles, que los que crean sin haber visto, serán felices y tendrán vida eterna.


Mn. Manel Abadías, DP



dissabte, 20 d’abril de 2019

Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor - 21 d'abril de 2019



No és fàcil estar obert a Jesús. No es dóna per descomptat acceptar la vida del Ressuscitat i la seva presència entre nosaltres.

A l’evangeli d’avui ens trobem amb Maria Magdalena, la que es trobava al costat de Maria al peu de la creu (Jn 19,25). Un cop passat dissabte, quan encara era de nit s’acostà al sepulcre, veié que la pedra havia estat treta i avisà Pere, pensant que algú havia robat el cos de Jesús (Jn 20,1-2). Però l’evangeli contínua (i de manera conscient o inconscient, en el moment de la predicació hi pensem): de tornada al sepulcre es queda plorant, veu Jesús, però no el reconeix; s’adona que és Ell només quan la crida pel seu nom. El Ressuscitat li encarrega anunciar als deixebles la seva tornada al Pare (Jn 20,11-18). Aquesta és la seva glòria. Per això, la tradició de l’Església l’ha anomenat a l’Orient "isapóstolos" (igual que un apòstol) i a Occident "apostola apostolorum" (apòstol d’apòstols).

Aquest moment s’enquadra amb els altres relats d’aparició o les cristofanies pasquals que ens ofereixen els evangelis: Mt 28,9-10 (dones al retorn del sepulcre); Lc 24,13-35 (deixebles d’Emmaús); Jn 20,24-29 (dubtes i confessió de Tomàs). En elles tot allò essencial és comú i concorde (Jesús viu, manifestació com a trobada, identitat i diferència amb el seu anterior forma d’existència), mentre que a allò accidental (llocs, hores, paraules) existeixen clares diferències. Tal variació dins de la unitat és la millor garantia de veracitat.

Els que han rebut les aparicions-autorrevelacions de Jesús no han intentat demostrar-les ni han intentat reviure-les després sinó només testimoniar-les, reconstruint tot l’anterior a la llum del Ressuscitat, iniciant una història nova i posant-la seu servei. S’obren a aquest futur nou i viuen per a ell; perquè van quedar il·luminats per aquella experiència, no presos d’ella. Jesús es va identificar davant seu i ells al seu torn van quedar identificats des d’Ell, transformats per Ell i enviats a parlar d’Ell. Hi ha un desbordament de si mateixos cap a la realitat percebuda i cap a la missió rebuda amb tal realisme i veritat que els hauria semblat insensata la pregunta sobre si el que estava darrere van ser al·lucinacions, visions o simples somnis. La veritat de la seva vida posterior va acreditar l’experiència que estava en la gènesi de l’anunci.

La resurrecció deixa de ser un escàndol per als apòstols i un fet exterior de la història passada, per convertir-se en principi diví de sentit, transformador també de la vida dels apòstols. Al testimoni extern dels testimonis de les aparicions va haver de acompanyar una paraula i poder interiors, amb els quals Déu il·luminava el cor dels oients per poder conèixer i estimar, anunciar i interpretar el Ressuscitat. Quelcom que encarà succeeix aquí i ara. No perdem l’esperança.

Anna Moya, o.v.



dijous, 18 d’abril de 2019

Divendres Sant - Passió del Senyor - 19 d'abril de 2019



Jo 18, 1-19

El qui llegeixi el relat evangèlic de la Passió, hi descobrirà un relat enigmàtic, ple de gestos, paraules i silencis... tots ells apunten a un dels grans misteris de la fe cristiana. Quan es tracta de contemplar el misteri de la Resurrecció, hom hi identifica l’acció de Déu, però en els esdeveniments del Divendres Sant, un dels elements essencials –no l’únic- el constitueix l’acció de l’home. El que es posa de relleu a la Passió segons Sant Joan –que cal llegir de la mà d’Isaïes (Is 52, 13-53)!- és aquesta entrega fins a l’extrem. Jesús és el subjecte passiu de la passió, el gra de blat que cau a la terra i mor, l’Anyell de Déu... que es lliura a una realitat on tot transcorre fins que, lliurant l’esperit, declara que <<tot s’ha complert>>.

Però precisament perquè aquesta entrega sigui això –una entrega-, fa falta que el subjecte entregat es lliuri voluntàriament amb un abandonament radical –estenent els braços a la creu, entre el cel i la terra- a la voluntat del Pare. La donació de la pròpia vida  -la seva proexistència- o és radical o no és (Mc 8, 34-35).

Entre alguns catòlics hi ha la tendència a la reducció del que va succeir aquell divendres, a minimitzar o apartar els sofriments de Jesús, per tal d’accentuar altres elements que permetin construir una fe més còmoda, comercial, defensable en temps moderns i compatible amb un estil de vida com el <<del món>> (Jn 17, 1-26 i 15, 18-26). La mort a la creu ocupa una posició de centralitat en la fe cristiana, totalment irrenunciable (Jn  12, 27-28); l’amor de Déu té un caràcter polifacètic que s’ha d’acceptar in totum. La litúrgia catòlica fa una súplica conscient d’aquesta necessitat <<[...] augmenteu en nosaltres els dons de la vostra gràcia, per tal que comprenguem millor el baptisme que ens ha purificat, l’Esperit que ens ha fet renéixer i la sang que ens ha redimit>>
.
Per acabar, m’agradaria fer dues recomanacions: la primera, la peça de J. S. Bach pel fragment de la MatthäuspassionO Haupt voll Blut und Wunden (traduïda al català per O testa lacerada): tot un lloc de trobada entre protestants i catòlics en la pietat del Crist crucificat. La segona recomanació consisteix en la lectura d’una mística alemanya dels segles XVIII-XIX, Anna Katharina Emmerick. A Das bittere Leiden unseres Herrn Jesus Christus (L’amarga Passió de Nostre Senyor Jesucrist) relata la visió de la Passió de Jesús, recollida per l’escriptor Clemens Brentano. La descripció que duu a terme capta la gravetat d’aquelles hores amb detalls colpidors i una pietat extraordinària: sens dubte, un tresor espiritual.


Àlex Sans Dalmau.
Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès


Missa de la Cena del Senyor - 18 d'abril de 2019



(Homilia del Dijous Sant a l’església de Sant Pere de Gavà)

(Ex 12, 1-8.11-14 ; 1Co 11, 23-26 ; Jn 13, 1-15)

Estimats:

Amb la Missa vespertina de la Cena del Senyor, donem per acabada la Quaresma i s’inicia el Tríduum Pasqual que s’estendrà en els tres dies següents: Divendres, Dissabte, amb la Vetlla Pasqual i Diumenge.

Avui és un dia entranyable, que ens recorda la institució de l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal. Entrem aquests dies en uns Misteris, de molta intensitat, que per molt que aprofundim no arribarem mai del tot a entendre. Aquests Misteris fan referència a un de sol, que és l’Amor de Déu, que sempre és-amb-nosaltres. “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem.” Ens podríem imaginar aquest episodi, “como si presente me hallare”, dirà Ignasi de Loiola. Podríem preguntar-nos cadascú de nosaltres, com ens mira Jesús, asseguts a la taula. Ara mateix. Una mirada que no condemna, una mirada que ens vol fer entendre, que ens portarà en tot moment en el seu cor, malgrat les nostres infidelitats. Un cor d’amor infinit i misericordiós que es lliura en cadascú de nosaltres.

Només a l’evangeli de Joan, trobem el lavatori dels peus. Els evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) no en parlen. Se’ns parla, en Joan, de l’inici del relat del Darrer Sopar. Tot l’evangeli de Joan està marcat per aquesta “hora” de Jesús. Recordem què li diu a Maria, la seva mare, a les noces de Canà de Galilea, quan els nuvis es queden sense vi: “Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora”. Avui, en aquest text de Joan, comença aquesta hora: “...l’hora de passar d’aquest món al Pare.” És l’hora, de la glòria del Fill.

I en aquesta hora, Jesús fa un gest, jo diria, de postració, de servei, de lliurament. Jesús ens renta els peus des de la seva extrema humilitat. I ens convida amb aquest gest, a acollir-nos, els uns als altres, en l’amor fratern: “Us he donat exemple perquè, tal com jo us he fet, ho feu també vosaltres.”

En aquesta primera lectura del llibre de l’Èxode, contemplem el que encara continuen celebrant els jueus, quan en el moment decisiu de la història del poble d’Israel, Déu, a través de Moisès, allibera el seu poble de l’esclavatge d’Egipte. En el Darrer Sopar Jesús dona un sentit nou i definitiu i que faig ressonar en aquella exclamació de Joan Baptista, quan Jesús se li acosta per ser batejat: “Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!”

L’Eucaristia és acció de gràcies, és lliurament i sacrifici d’amor del Senyor, que ens acull, des de la nostra feblesa, en la seva Passió, mort i Resurrecció. I ens reconcilia amb el Pare. Jesús, el Fill de Déu és el nostre aliment necessari, que ens enforteix en el nostre camí cap a la Pasqua eterna
.
Aquesta breu homilia, ha estat escrita en un to ecumènic. En aquests dies profunds de silenci i pregària, que comencem a viure avui, us convido a tenir present als nostres germans ortodoxos i evangèlics. Penso que són dies extraordinaris de gràcia per demanar el do de la unitat tan desitjada. Rentar-nos algun dia mútuament els peus en comunió i en caritat: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns al altres tal com jo us he estimat.” (Jn 13, 34)

Demanem a l’Esperit Sant, que aquests dies sants ens ajudi a créixer en l’amor a Déu i al nostre proïsme.

Xavier Artigas, diaca

divendres, 12 d’abril de 2019

Diumenge de Rams - Passió del Senyor - 14 d'abril



«¡Hosanna al Fill de David, beneït el qui ve en nom del Senyor! ¡Hosanna a dalt del cel, beneït el Rei d’Israel!» Acompanyem Jesucrist en la seva entrada a Jerusalem, la ciutat on culminarà la seva missió a la terra, la ciutat on moren els profetes. Aclamem Jesús com a rei i alhora contemplem el misteri de la seva Passió; però, com els infants hebreus, que proclamaven la resurrecció i la vida, el contemplem amb la fe i l’esperança dels qui creiem i sabem que el Crist venç sobre la mort.
Jesús ens ha mostrat fins on arriba l’amor de Déu pels homes: un amor que el porta a la humilitat d’assumir la nostra condició humana i fer-se home, una humilitat que el condueix a la humiliació de morir ignominiosament a la creu. L’apòstol Pau ens ofereix un bon ensenyament sobre això: Jesucrist, que era de condició divina no s’ha volgut guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Ell, que és Déu nat de Déu, ha volgut anorrear-se fins a prendre la condició d’esclau. ¿Podia el Fill de Déu salvar-nos si es desentenia de la nostra vida i del pecat que ens enfonsa i tant ens fa patir?, ¿podia el redemptor alliberar-nos si s’allunyava de de la nostra experiència de dolor i sofriment? El Verb de Déu s’ha fet home i ha assumit la nostra condició humana per salvar-nos des de la nostra mateixa vida. Contemplem el seu pas per la terra: la seva vida fou la d’un home pobre, amb treballs i penalitats, amb alegries i tristeses. I la seva mort va ser la d’un rebutjat per la societat que encara va necessitar que un home bo li cedís el seu sepulcre, perquè el Fill de l’home no tenia on reclinar el cap. ¡Fins a quin punt d’humiliació i pobresa arriba el nostre Déu! Mentre els grans de la terra es fan construir sumptuoses sepultures i magnífics mausoleus, Jesucrist no té ni on caure mort.
Per aquesta obediència i amor a Déu i als homes, pels quals arriba fins al punt màxim d’assumir el sofriment i la mort, Déu l’ha exalçat i l’ha constituït Senyor de totes les coses. La mort de Jesús és una porta oberta a l’esperança. Estimem, doncs, el Crist, que així ha manifestat com Déu ens estima.


Mn. Joaquim Meseguer García
Rector de Sant Pere de Rubí





dissabte, 6 d’abril de 2019

Diumenge 5 de Quaresma - 7 d'abril de 2019



Filipenses 3,8-14.

Perder para ganar.

En medio de una sociedad y una época absolutamente obsesionada con el “win-win” (ganar-ganar), ganar a cualquier coste, ganar de cualquier manera, ganar siempre, a pesar de lo que le pase al prójimo, el evangelio de Jesús (las buenas nuevas) nos proponen algo absolutamente diferente.

Desde pequeños se nos inculca la cultura del esfuerzo individual (de tinte egoísta); se nos insta a pensar en nosotros mismos (yo, yo… y después, yo). A lo mejor esta obsesión con el egocentrismo está detrás de la profunda crisis de valores que azota nuestra sociedad primermundista.

El Apóstol Pablo, en el texto de esta semana nos invita a dejar de construir nuestras vidas alrededor de seguridades individuales y colectivas, basadas en nuestra “propia justicia” (autojustificación, individualismo feroz); y nos propone una hermosa alternativa: “Conocer a Cristo Jesús, nuestro Señor”. Según el apóstol, renunciar a nuestras seguridades y comodidades por el seguimiento y la imitación de Jesús nos llevará a “experimentar el poder que manifestó en su resurrección, participar en sus sufrimientos y llegar a ser semejantes a él en su muerte” (v. 10).

Pablo afirma, de forma categórica que, de esto, justamente, es de lo que se trata la resurrección, de imitar a Jesús en su vida de entrega y servicio a los demás. De identificarnos con Cristo Jesús en su compromiso con el prójimo (sobre todo con el prójimo necesitado y sufriente). Para Pablo, perder la vida (las seguridades, las comodidades, los privilegios, etc.), por seguir e imitar a Cristo, es el paso previo para experimentar, junto a él, la Resurrección (v. 11). O, lo que es lo mismo, en palabras de nuestro título, “perder para ganar”.

Si bien es cierto que esto parece una contradicción, la verdad es que el evangelio está repleto de contradicciones: los pequeños son los grandes, los últimos los primeros, el que sirve es el mayor de todos, de los pobres y vulnerables es el Reino de los cielos.

Lo último que nos dice el texto es que este proceso debe ser constante, continuo, diario (¿por qué no?). Jesús lo definió como “tomar nuestra cruz cada día” (Lc 9,23). Ante la horrible tentación de tirar la toalla, por las voces de sirena que nos predican un “ganar-ganar”, la vieja voz del apóstol nos recuerda en cuaresma que debemos: “seguir avanzando hacia la meta, para ganar el premio que Dios ofrece mediante su llamamiento celestial en Cristo Jesús” (v. 14).

¡Feliz cuaresma!

¡Feliz tiempo de reencuentro con el Señor!


Pastor Nelson Araujo


divendres, 29 de març de 2019

Diumenge 4 de Quaresma - 31 de març de 2019



Lluc 15,1-3.11-32
En la lectura d’avui tornem a veure com Lluc parla del perdó i de la reconciliació. Sovint en els evangelis se’ns presenta que una gran multitud de persones seguien Jesús, principalment malalts, pecadors i marginats per la societat.
Aquesta paràbola està adreçada als qui murmuren i cal està atents en el fet que el fill no vol tornar a casa perquè s’ha convertit, torna a casa perquè sap que el pare l’acollirà i li donarà menjar. Però el fill està realment perdut, ja que no vol tornar com a fill, sinó com a treballador, ha deixat de banda la seva condició de fill.
A la paràbola del fill pròdig, i també anomenada del Pare Misericordiós o Pare Bo, Jesús ens presenta com actua Déu. Si la llegim amb atenció veiem que se centra més en el comportament del Pare que no en les decisions que pren el fill. Malgrat el comportament del fill, el Pare l’està esperant, cada dia, examinant l’horitzó i cercant per veure’l venir de llum i corre cap a ell. Quan el veu, abraça al seu fill i manifesta l’alegria pel seu retorn; el fa passar a casa, al lloc més íntim de la família, i el vesteix, i fa preparar una festa per a ell i li comunica que està a casa seva. Alegria de tornar a estar junts de nou, és l’alegria que no coneix condicions.
Sovint trobem que la imatge del Regne és la d’un banquet on tothom estem convidats i som benvinguts i, a vegades els «justos» es queden fora perquè no se senten part d’aquesta alegria i celebració de reconciliació.
Aquesta Paraula de Déu ens arriba com un regal, ja que ens mostra clarament la imatge de com és Déu. Déu ve a trobar-nos per tenir-nos de nou. La reconciliació amb Déu comença abans i tot que siguem capaços de percebre-la. Déu sempre ens està esperant, només cal que acceptem i reconeguem aquesta misericòrdia i amor del Pare.
El Pare no sap estar sense els seus fills i, fins i tot, l’explica i demana al seu fill gran que entri, perquè ell vol que tots participin de l’alegria que dona aquesta reconciliació.
Aquesta temporada de Quaresma és un bon moment per experimentar l’alegria de la reconciliació i la benvinguda; que aquest temps ens ajudi a canviar el nostre cor i la nostra actitud per poder acceptar l’abraçada i les paraules del Pare, i així poder ser testimonis de la mateixa acollida i alegria per a aquelles persones que estan excloses en la nostra societat i que no reben paraules i gestos de reconciliació i alegria.

Ma. Pilar Lozano

dissabte, 23 de març de 2019

Diumenge 3 de Quaresma - 24 de març de 2019



Lluc 13: 1-9

Uns desconeguts li comuniquen a Jesús la notícia de l'horrible matança d'uns galileus en el recinte sagrat del temple. Jesús respon recordant un altre esdeveniment dramàtic ocorregut a Jerusalem: la mort de divuit persones aixafades per la caiguda d'una torre de la muralla pròxima a la piscina de Siloé. Doncs bé, de tots dos successos fa Jesús la mateixa afirmació: les víctimes no eren més pecadors que els altres. I acaba la seva intervenció amb el mateix advertiment: «si no us convertiu, tots morireu». La resposta de Jesús ens fa pensar. Primer de tot, rebutja la creença tradicional que les desgràcies són un càstig de Déu. Jesús no pensa en un Déu "justicier" que va castigant als seus fills i filles repartint aquí o allà malalties, accidents o desgràcies, com a resposta als seus pecats. En l'Evangeli, se'ns repeteix una vegada i una altra, que Jesús sempre està amb el que sofreix, amb el malalt amb el vulnerable. Hem de rebutjar la idea d'un Déu que castiga. Tenim que recordar que Déu sempre està amb les víctimes del sofriment. Aquest és el missatge de la bona notícia que hem d'anunciar i compartir.

Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-seca

divendres, 15 de març de 2019

Diumenge 2 de Quaresma - 17 de març de 2019



Gen 15, 5-12, 17-18 i Lc 9, 28b-36

LA PROVIDÈNCIA DE DÉU

Imagineu-vos que teniu un fill a qui voleu ensenyar a fer excursions. Vosaltres sou experts i decidiu quina és la proposta més adient. Fixareu el lloc on haurà d’arribar, preveureu l’itinerari, l’equipatge, les provisions, les eines que necessitarà i calculareu un temps aproximat i flexible per tal que ho aconsegueixi amb èxit, perquè sense dubte el vostre interès és que hi arribi! Com a bons pedagogs, no prendreu les decisions per ell, sinó que posareu al seu abast tot el necessari i voldreu que ell les prengui correctament en els moments especialment decisius, amb la qual cosa adquirirà l’experiència necessària i l’èxit de la seva excursió serà total. Afegim que, perquè sigui efectiu l’aprenentatge, cal que el novell excursionista sàpiga el nom del lloc on ha d’arribar, però no ha d’haver estat mai; pot imaginar-se coses, però el coneixement d’aquest lloc no serà total fins que acompleixi la tasca encomanada. Emprendrà el camí i, en aquells moments claus, haurà de valorar la direcció que pren, les energies de què disposa, les provisions que li resten, el temps emprat... de manera que, a mesura que avanci, guanyi experiència i expertesa com a excursionista, fins a arribar a la fita final.

Això podria ser un exemple senzill per explicar els plans que Déu té per a nosaltres, les seves criatures. Déu quan ens va crear, ho va fer amb un objectiu clar i definit: que El coneguéssim, és a dir, que participéssim de la seva Vida, la qual cosa és, en el llenguatge del Sants Pares, aconseguir, gràcies a la imatge divina amb què vam ser creats, desenvolupar la semblança amb Déu fins a la mesura de la plenitud del Crist (cf Ef 4, 13). Com podem veure, la fita d’aquest viatge preparat per a nosaltres pel nostre Pare celeste, com a designi diví que és, és per nosaltres infinitament més difícil d’entendre o imaginar que el que nosaltres podríem preparar pel nostre fill.

D’aquesta fita, Déu va voler donar un tast als seus deixebles Pere, Jaume i Joan, com descriu sant Lluc en el relat de la Transfiguració al Mont Tabor. Les proves que havien de venir eren molt dures; els Apòstols, com s’explica als Evangelis, no entenien quan el Senyor els parlava de la seva condemna a mort necessària; per això, abans de la creu i la tomba, el mateix Jesús Crist els va fer partícips de la seva divinitat, a fi de donar-los la confiança necessària en els moments que s’anaven a produir. Aquesta Llum divina que descriu Lluc és Déu mateix, La Santa Trinitat, manifestant-se en les seves Energies. I aquestes Energies divines estan presents i actuant en l’univers des del mateix inici de la creació: a la seva acció l’Església l’anomena la Providència.

El Pare Sofroni Sajarov escriu: «Diem ‘providència’ a la participació de Déu en la nostra vida personal. Aquesta providència és del tot diferent a la fatalitat pagana. En alguns moments decisius de la nostra vida, efectivament, triem entre les possibilitats que se’ns presenten. Quan davant nostre s’obren diferents camins, ens hem de dirigir amb decisió ferma cap a la recerca última del Bé». Per Bé –així, amb majúscula– es refereix evidentment a aquella fita de la nostra vida que Déu va fixar; això és el que significa, quan ho diem amb tot el sentit, ‘que es faci la voluntat de Déu’ o ‘si Déu ho vol’; el que Ell vol és el Bé per a nosaltres. I el P. Sofroni segueix: «Aquesta elecció serà, de forma inevitable, associada al sacrifici, amb la qual cosa es manifesta de manera clara la nostra llibertat espiritual». Sacrifici, perquè ens hem lligat i compromès a moltes fites al llarg del nostre camí, i moltes passions han esdevingut hàbits dels quals som incapaços d’alliberar-nos, de manera que poques vegades la nostra voluntat està adreçada a aconseguir aquest Bé que, a més a més, el veiem distorsionat i borrós com en un mirall deformat i brut. Llibertat espiritual perquè a mesura que avancem, en la mesura que les nostres decisions, les prenguem amb el desig d’anar cap a on Déu ens crida, aquell mirall començarà a recuperar la seva forma i la seva pulcritud.

Déu tingué cura de l’home quan va cridar Abram perquè a través d’ell s’acomplís la Promesa, el designi original de Déu respecte a la seva creació i a l’ésser humà. Gradualment el Patriarca Abram, pels ulls de la Fe, aprengué a veure en cada moment, en cada esdeveniment l’oportunitat de complaure Déu i deixar enrere tot allò que, fruit de la caiguda d’Adam, el feia mortal i el lligava a la terra. Progressivament es feia palesa l’Aliança de Déu, es revelava aquell designi inicial del Consell Trinitari del Creador, la participació de la criatura en la seva vida divina, és a dir, la santificació. Així també actua la Providència en cada un de nosaltres, com el Pedagog que ens posa en el camí les ocasions de realitzar-nos plenament com a homes a imatge i semblança de Déu; i ho fa a través de cada instant present de la nostra vida (‘el nostre pa de cada dia’), i molt en especial en els moments més crucials i més difícils on hem de prendre decisions compromeses.

Déu és certament l’únic qui ha concebut aquest viatge de cada un de nosaltres, l’únic que sap i pot posar al nostre abast els elements, les circumstàncies més favorables per la nostra situació. Per això aquella mateixa Llum del Tabor de la que van ser partícips els tres Apòstols, en la seva forma més elemental i senzilla i accessible a tots –la Providència divina– és la que ens guia al llarg de la nostra vida. És clar, cal que tinguem present quina és la fita del nostra viatge, acceptar-la i estar disposat a treballar sense defallir per aconseguir-la. Aquesta decisió tots els cristians l’hem presa una vegada en la seva vida, al bateig, per boca pròpia o dels padrins, i la renovem quan rebem la Unció, en la Confirmació, i cada vegada que ens apropem a l’Eucaristia. Només així, mirant el viatge de la nostra vida, amb aquesta perspectiva divina, podrem ser capaços de valorar i decidir el pas que farem en el nostre camí cap al Regne del Cel. I fent-ho així no pot haver cap error, perquè ens posem a les mans del Senyor! Tenim la nostra consciència, que ha d’educar-se i créixer en el camí, i per guiar-la tenim la Seva paraula i l’experiència que ens han deixat aquells que ja han recorregut aquest viatge i han atès la fita desitjada: els Sants, la Comunió de l’Església.

Tornem a l’exemple. Si ens posem en el lloc del fill excursionista, sempre podrem decidir renunciar a arribar a la fita proposada, triar altre lloc més conegut o fins i tot aturar-nos i no seguir. Segurament, i d’acord amb una sana educació, podrem desenvolupar-nos, créixer i arribar a ser persones autèntiques amb altres mitjans que no fent excursionisme! Aquí, però, l’analogia ja no funciona. Què passa en el cas del nostre viatge fins al coneixement de Déu? Si la fita és la Vida, amb majúscula –Vida en Déu– qualsevol alternativa significa renunciar a ella...!

Si la nostra fe és profunda i viva, si per ella som capaços de canviar de perspectiva, de capgirar el nostre estat habitual orientat al benestar dins els paràmetres d’aquest món, si retornem a nosaltres mateixos –això és l’autèntic penediment–, veurem Déu a l’obra en totes les coses; no perquè coneguem el futur com Ell ho coneix –això només se’ls concedeix a alguns sants a fi de manifestar la glòria de Déu, no en ells sinó en els que s’apropen a buscar la salvació– sinó perquè acceptant la Fe abandonem la nostra voluntat caiguda i posem tota la nostra confiança només en Ell. I aquesta visió sempre és ni més ni menys d’acord amb el que som capaços, com ho fou per Pere, Jaume i Joan.
El dejuni que pot marcar la nostra Quaresma pot ser perfectament il·luminat per l’exercici d’aquest reconeixement de la Providència divina en la nostra vida i per l’esforç de la nostra resposta en complaure’l no sols com a l’Autor sinó com a Qui té cura perfecta de nosaltres, criatures seves, per conduir-nos cap a Ell.

P. Josep



Salm 26

Travessem una època de canvis socials i polítics que són, alhora, causa i efecte d'un estat de perplexitat, incertesa i inseguretat entre els ciutadans. En la seva base està el temor davant el futur de l'economia i l'ocupació, en un context de canvi i avanç tecnològic accelerat. Vivim en una època que de gran canvi en la qual els patrons socials, econòmics i polítics han deixat de ser fixos, la qual cosa produeix inseguretat i por; por als altres i por al futur. Els cristians no som aliens a aquestes inseguretats i temors que compartim amb els nostres conciutadans. En aquest context de perplexitat, el salmista ens convida a posar la nostra mirada en el Senyor perquè Ell il·lumini els nostres passos i dissipi la boira que ens impedeix veure amb claredat l'horitzó. Aquest temps de quaresma, és una oportunitat excel·lent per a donar gràcies a Déu per la seva cura i protecció. Aquest Salm ha estat, i serà en el futur, un bàlsam per a calmar les nostres ansietats i temors. Que el Senyor ens ajudi a “veure més enllà” de la nostra pròpia realitat per a descansar en Ell. Amén.

Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-seca



diumenge, 10 de març de 2019

Diumenge 1 de Quaresma - 10 de març de 2019



Lc 4, 1-13

M’ha semblat adient i molt encertada una reflexió d’en Josep Maria Fisa, al quadern de “Missa Dominical”: d’alguna manera parla del contrast d’aquests dies de música, sorolls i festa dels carnavals, amb el camí quaresmal, en el qual se’ns convida justament a tot el contrari, a despullar-nos de les nostres disfresses i màscares que acostumem a portar inserides o enquistades en el nostre comportament. Ens costa molt ser transparents i viure en la nostra realitat, tal com som, sense aparences, sense amagar les nostres fragilitats.

Jesús ens convida a endinsar-nos en el desert on la veu de l’Enemic, com ell va experimentar, ens vol temptar a viure apartats de l’amor de Déu, a ser autosuficients i a ser absorbits pels nostres pecats, que ens van allunyant de la nostra veritable condició de fills de Déu.

Aquest text bíblic em recorda aquell himne cristià que queda reflectit a la carta de Pau als Filipencs: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu.” Jesús es batejat, ple de l’Esperit Sant, i per amor, es fa vulnerable, com un de nosaltres i es deixa temptar en allò més important, que fa referència a la missió messiànica. Durant quaranta dies es temptat pel diable, a negar la seva condició de Fill i viure un messianisme mundà tal com esperava el poble d’Israel. Un messies rei, glorificat pel món.

Mentre el poble d’Israel, durant els quaranta anys en el desert va ser infidel a Déu en moltes ocasions, Jesús es manté fidel a la voluntat del Pare. Jesús, en el baptisme, rep la dignitat de la seva missió, però que no té res a veure amb les temptacions del diable. Jesús és el Messies Servent i no es desvia en cap moment del pla de Déu.

No estem mai sols ni abandonats. Jesús ens convida a obrir el nostre cor i deixar que toqui i guareixi les nostres misèries. Deixem-nos tocar per la seva misericòrdia i combatre al diable, amb l’ajuda de la Gràcia, per créixer en la fe. En aquest temps litúrgic, també pot ser possible fer una reflexió, sobre el nostre compromís ecumènic i demanar al Senyor que siguem més conscients del dolor de les divisions i descobrir quins camins ens obre l’Esperit Sant per caminar junts vers la plena comunió.

Xavier Artigas, diaca



diumenge, 3 de març de 2019

Diumenge 8 de durant l'any - 3 de març de 2019


“¿Por qué ves la paja en el ojo de tu hermano y no adviertes la viga en el tuyo?”
Recordemos que el pasado domingo se nos exhortaba al amor al los enemigos, a los que pecan contra nosotros o contra otros.

Pues bien, si amamos a nuestros enemigos tendremos una actitud correcta, buena con los pecadores que nos rodean. Recordando también que nosotros hemos sido,  o somos, pecadores y que quisiéramos que los demás se apiadaran de nuestra alma.

Nos inclinamos a compadecernos de los pobres y de los enfermos.

Pues bien, ¿quién más pobre – pobreza espiritual – que el pecador? Y ¿quién más enfermo que el herido en su alma, cuya enfermedad le puede causar si no se arrepiente la muerte eterna?
Así no heriremos al pecador humillándole haciéndole notar sus pajas, sino que oraremos por él, aunque nos haya hecho mal, recordando que quizá por la oración de un desconocido salimos nosotros mismos de nuestros pecados.

Así, con humildad y caridad podremos quitar la paja del ojo del hermano y si amamos incluso a nuestros enemigos ya no se formarán o se disolverán en nuestra propia visión espiritual las vigas del orgullo y de la falta de amor.



Javier Garralda Alonso

diumenge, 24 de febrer de 2019

Diumenge 7 de durant l'any - 24 de febrer de 2018



LA  REGLA  DE ORO

 Amad a vuestros enemigos.
 Haced bien a los que no os aguantan.
 Bendecid a los que dicen mal de vosotros.
 Interceded por los que os calumnian.
 Si te dan una bofetada, acepta una segunda.
 Da a todos los que te pidan.
 Si alguno te quita algo, regálaselo.
 Obrad misericordia.
 No juzguéis y no condenéis.
 Perdonad todo lo que os hagan.
 Bufff...¡menudas dificultades! Desde luego que la “vara” de medir del Señor...no se parece en nada a la nuestra.
 Si es difícil cumplir con el mayor Mandamiento: “Amarás a Dios sobre todas las cosas”... Éste segundo (llamado la “Regla de Oro”), presenta parecidas dificultades:
“Y como queréis que hagan los hombres con vosotros, así también haced vosotros con ellos” (vers. 31). Es el conocido: “Amarás a los demás COMO A TÍ MISMO”; ésa es la medida.
 “Como a ti mismo”, ni más ni menos.
  Dios nos conoce; por eso nos condena el hábito de “juzgar”; es algo que está muy relacionado con la crítica y la murmuración. Él sí conoce nuestros “móviles” sólo Él tiene los baremos para conocer las cosas en su auténtica dimensión. Nosotros, con facilidad podemos dejarnos llevar por la cómica figura de “la paja y la viga”. Es una hipérbole, pero una gran verdad en nuestra existencia.
 El llegar a Dios no es el camino ancho y fácil por el que transitan la gran mayoría. Para encontrar a Dios y Su Reino debemos entrar por la “puerta estrecha”, es la senda de la autodisciplina que exige sumisión a Su Voluntad y el Servir a Otros.
 Y aun andando por ése camino debemos hacerlo en vigilancia porque hay “personas” cuyo único objetivo es descarriar el rebaño. Sepamos analizar siempre “sus Frutos”.
 Debemos afianzar nuestra seguridad del ser YA! , suyos ahora. La severa prueba del discipulado es OBEDIENCIA, obediencia a Dios y a Su Voluntad. Bendiciones.

                                                            Luis Brull