dijous, 22 d’agost de 2019

Diumenge 21 de durant l'any - 25 d'agost de 2019


Is 66: 18-21. Heb 12: 5-7, 11-13. Lc 13, 22-30.


Avui les lectures ens parlen de la fraternitat com a condició de salvació. De fet són texts difícils, però que ens han de dir quelcom en la situació que estem vivint avui dia.

Els capítols finals d’Isaïes responen a la desil·lusió que hi ha després de l’exili, les persones no saben veure la salvació que Déu havia promès i només veuen la desil·lusió per la seva absència. El profeta dona una resposta que amplia a una perspectiva universal. «Ha arribat el temps de reunir totes les nacions i totes les llengües.» Totes les nacions vindran (d’Orient i d’Occident), per tant la salvació és per tothom, tant els que són altres com els que venen de lluny.

En Hebreus també hi ha la voluntat d’animar a una comunitat desil·lusionada. Tothom coneix situacions de desesperança, tant en la vida privada com en la pública. En aquesta situació ens dona una motivació per perseverar, ens parla de la fe per tenir confiança en qui ens sosté i hi ha esperança per a un futur.

A l’evangeli hi ha la qüestió de prendre la decisió, ja que ser cristià no és simplement un estat, sinó que és ¿com volem viure com a cristians?

L’home que es troba amb Jesús només estava preocupat pel nombre de persones que se salvarien, si hi havia un límit, realment preguntava per si serien només alguns pocs del poble escollit. Però la resposta de Jesús no indica res d’això. Sinó que ens diu: «Esforceu-vos per entrar per la porta estreta». Entrar per la porta estreta és seguir Jesús; aprendre a viure com Ell i a confiar en el Pare que l'ha ressuscitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà.

Quan Jesús diu: «Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents», que són paraules oposades a la nostra idea de Bona Nova, avui al escoltar-les ens fa sentir incòmodes. Però segurament són paraules que corresponen el que aquest estiu estem vivint amb les imatges horribles que estan donant la volta al món de les morts d’emigrants, vaixells amb persones que demanen ajuda i persones que són detingudes per donar ajut.

Sovint ignorem la injustícia en la que participem, en petits detalls de la vida diària. L’evangeli parla de la manca d’accés al regne de Déu com la no participació. En el moment que deixem fora algú, ens excloem nosaltres mateixos; no és que Déu ens tanqui la porta, som nosaltres mateixos que ens la tanquem. Així que per poder passar la porta estreta s’ha de complir la condició de viure la fraternitat en el dia a dia de la nostra vida.




Ma. Pilar Lozano

Llic. en Ciències Religioses

divendres, 16 d’agost de 2019

Diumenge 20 de durant l'any - 18 d'agost de 2019



M A S   C R U C E S

“Están clavadas dos cruces en el monte del Olvido; por dos amores que han muerto, que son el tuyo y el mío”. ¿Recuerdas la canción? Es conocida, muy conocida.
  Y si...¿en lugar de hablarte de dos cruces, hablamos de tres? Pues no me cabe duda alguna de que tu mente va a volar al Monte de la Calavera. ¿Recuerdas'...Jesús crucificado entre ladrones . ¡Tres cruces!
 Entre los temas propuestos para este presente domingo, al leer las citas bíblicas, mis ojos han ido a “clavarse” en este texto:
 “Lejos esté de mi gloriarme, sino en la cruz de Nuestro Señor Jesucristo, por quién el mundo me es crucificado a mí, y yo al mundo” (Gálatas 6: 14).
 No se si me descuento, pero... vuelvo a encontrar (ver) otras tres cruces. Y éstas, tienen una proyección a través del tiempo, porque pasados casi dos mil años, ¿siguen estando vigentes!
 Vamos a contarlas:

 1ª Cruz) La cruz de Nuestro Señor Jesucristo.

 ¿Qué podemos decir de ella que no se haya dicho ya?
 Aquella cruz fue la que el Cristo de Dios tuvo que experimentar, muriendo, para que yo tuviese vida; ¡vida eterna!, ¡menuda paradoja!
 En el cruel Gólgota se reconcilió el Cielo con la Tierra. Allí, la Justicia y la paz se besaron. ¡Bendita Cruz!
 Ésa es la primera cruz, y desde luego la más importante.

 2ª Cruz) El mundo me es crucificado a Mí.

 ¿Que nos quiere decir el apóstol con eso?
 Pues...es fácil. Si yo entiendo completamente lo que Jesús vino a hacer aquí, muriendo en mi lugar, y así se lo digo a Él, paso a un nuevo nivel de relación con Jesucristo. Y en ésa nueva manera de vivir, el Mundo y “sus cosas” van a ir careciendo de importancia. Mi vida va a irse desarrollando para agradar a Dios.
 Ésa sería la segunda cruz. Pero... es que hay una tercera...

 3ª Cruz) Y yo... (soy crucificado) al Mundo.

 El Mundo tiene sus deseos y anhelos. La gente vive en la vorágine que manda el “Dueño de este siglo” (el Diablo).
 Mi decisión de seguir a Cristo (ser Cristiano) va a hacer que los “servidores de la carne) cada vez cuenten menos conmigo, porque mi forma de vivir ya no va a “reírles sus gracias”.
 SI, queridos lectores, son TRES CRUCES hacia las que yo tengo que tener una decisión responsable. ¿Qué quiero escoger?

 Recuerda que sólo el Señor tiene Palabras de Vida Eterna.  Bendiciones.



Luis Brull

dilluns, 12 d’agost de 2019

Diumenge 19 de durant l'any - 11 d'agost de 2019



Lc 12, 32-48

Tenim la tendència a viure amb neguit, amb una mirada que acapara preocupacions pel futur, sobretot pels bens materials. I restem en el present, atabalats. I moltes vegades, aquest present es queda sense viure. Jesús sempre ens convida a no tenir por, a asserenar-nos, simplement perquè el nostre Pare del cel ens dona tot el necessari i molt més encara, el seu Regne. Per la seva misericòrdia se’ns ha estat donat el seu Amor que envolta amb tendresa el nostre present. Si això és així, el Senyor ens demana, en una societat tancada al despreniment, compartir amb els altres els nostres bens. Se’ns fa costa amunt aquesta invitació de Jesús oi? Fins i tot, a nivell polític, en un tema, per desgràcia, tan actual, com són els refugiats, que no poden desembarcar dels vaixells, perquè no són acceptats. Jesús, el nostre Senyor, ens convida a obrir els “calaixos” de les nostres misèries i estar pendents de les necessitats dels altres: “Veneu els vostres bens i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuni-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res.” (Lc 12, 33).

La nostra naturalesa humana, malgrat ser una naturalesa caiguda, hem de recordar sempre, que hem estat guanyats a un preu molt alt pel Senyor. La nostra redempció és un fet. Un tresor sense mesura. I hem de viure, agraïts, amb una alegria, que, com diria Sant Antoni, abat, ens fa “respirar” Crist en tot moment. Amb tot, cal estar vigilants, estar atents, perquè es fàcil desviar-nos del camí. Cada creient, porta en el seu cor, la Bona Notícia de l’Evangeli i comporta, amb l’ajut de l’Esperit Sant, ser nosaltres Evangeli en el nostre món. Totes les confessions cristianes no podem sentir-nos indiferents els uns dels altres: “Déu demanarà molt d’aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d’aquells a qui ha confiat més.” (Lc 12, 48b).  


Xavier Artigas

dissabte, 3 d’agost de 2019

Diumenge 18 de durant l'any - 4 d'agost de 2019



Ecl 1,2.2,21-23; Salm 89; Col 3, 1-5.9-11; Lc 12,13-21.


Tot ens queda relatiu finalment, llavors cerquem sempre més enllà, ... l’Absolut.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Estimar el projecte creador i salvador de Déu: la vida. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. Transformació del nostre l’ésser en Jesús, per l’amor. Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement. Encara evolució, un salt qualitatiu de la vida en l’Amor. Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots (Col). L’Amor, l’amor ens iguala en dignitat. Vivint en Crist vivim.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida (Sl). Totes les fams, finalment, saciades quan ja viurem l’Amor de Déu. “No només vivim de pa...” (Mt 4,4), sinó també de l’estimació de Déu i dels altres; ja podem saciar-nos de l’amor, de l’Amor, que és pa de la interioritat.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

Vanitat i més vanitat, ...tot és en va (Ecl). Que vol dir que tot passa, tot és incert, com el fum; és l’experiència que res ens assegura la vida en aquest món, que res és un absolut: és l’experiència de crisi a tots els nivells. Només la fe despullada encara ens salva, ens manté vius; estem al cor de l’experiència religiosa.  Des d’aquesta lectura realista de la vida anem a “Allò Altre” que no veiem, ni sentim, però ho esperem. És la paradoxa en la que es mou la vida del creient: malgrat que tot cau continua esperant.
Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor (Sl). La consciència de la temporalitat ho relativitza tot, tot ho fa momentani, i purifica les intencions i els afanys, i ens dóna l’important de la vida, i és recerca de Déu.

«Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te. Però Déu li digué: Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu» (Lc). Jesús relativitza la seguretat material com un valor absolut que no ho dóna tot; finalment no assegura l’important de la vida. Les riqueses enlluernen, i és veritat que donen bona vida; són una bona temptació. Però el tenir “molt”, “molt”, no dóna necessàriament més autenticitat a la vida personal, ni una vida per sempre. Ara la denúncia de Jesús no està en el tenir insolidari, sinó en limitar el ser al tenir “molt”, com més millor: una inconsciència del ser personal fet de valors, d’amor, ... d’Amor. Avui Jesús no entra en tot el que significa la riquesa acumulada d’insolidaritat, d’injustícia, de manca de compassió...  

Com sempre..., ser o tenir? Aquest és el dilema que fa la nostra vida, i la dels altres, molt diferent.


Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 27 de juliol de 2019

Diumenge 17 de durant l'any - 28 de juliol de 2019



Hablando con el Padre. 
Lucas 11,1-13. 

Debemos confesar que hoy en día no está muy de moda eso de orar o rezar. no es sólo que no tengamos tiempo (el tiempo siempre se busca cuando algo te interesa), sino que muchas veces no le vemos utilidad a esta práctica de la devoción cristiana. en lugar de orar, pensamos que será mejor enforzarnos un poco más en hacer las cosas por nosotros mismos. Por ello el texto de esta semana se nos presenta tan necesario hoy en día. del mismo extraeremos dos enseñanzas prácticas. 

a. En primer lugar la práctica de la oración implica dependencia y confianza en Dios. El "padrenuestro" así lo indica. Aunque hoy tengas trabajo, casa, dinero y recursos, Jesús nos recuerda que debemos tener una actitud de confianza al pedir a Dios nos provea del pan (o de lo que sea que nos haga falta) cada día. De forma similar san Agustín lo deja plasmado en sus palabras: "al orar, reza como si todo dependiese de Dios; aunque luego te levantes y actúes como si todo dependiese de ti". 

b. En segundo lugar oramos sabiendo que, no sólo Dios nos escucha, sino que también está dispuesto a contestar nuestras súplicas. Es cierto que la oración es un misterio. Es cierto que muchas veces oramos y no obtenemos respuestas. Es cierto que muchas veces dejamos de orar (y de insistir por falta de paciencia). Pero Jesús nos dice que Dios, como nuestro Padre, jamás tiene la puerta cerrada para nosotros. 

Por último, como hijos e hijas que confían en sus progenitores terrenales, debemos recuperar la práctica de la oración. Insistir en el ejercicio de confiar y esperar en el Señor. Tocar la puerta, sabiendo que él está siempre dispuesto a abrirla y enseñarnos grandes lecciones que nos ayudarán a vivir como hombres y mujeres de fe. 


Pastor Nelson Araujo


dissabte, 20 de juliol de 2019

Diumenge 16 de durant l'any - 21 de juliol de 2019



Gn 18:1-10a; Col 1:24-28; Lc 10:38-42.

Són lectures que ens parlen de l’hospitalitat. En les que l’acollida i l’escolta són molt importants i cal estar atents en tot moment.
En la primera Abraham descobreix que és Déu qui li parla a través dels personatges que se li presenten. Mana preparar menjar i allotjament pels ostes. Déu li correspon amb la promesa que tindrà un fill.
A l’evangeli parla de l’acollida i l’escolta de Marta i Maria.
Marta està ocupada per atendre bé al Mestre i oferir-li el menjar i Maria està als peus de Jesús escoltant la seva paraula. Però arriba un moment en què Marta es posa nerviosa (la dona de l’acció) i li diu a Jesús, «Mestre digues a la meva germana que m’ajudi», mira que està a gust asseguda als teus peus i jo no aconsegueixo arribar a l’hora del dinar, per tenir-lo a punt, que s’aixequi.
Jesús pren la paraula amb autoritat i amb estimació i li diu a Marta que es preocupa massa de les coses i que ara una sola cosa és necessària i és la que ha escollit Maria, que és escoltar-lo.
Jesús està a disposició de la persona que arriba amb fe per escoltar, perquè Jesús és la plenitud, és la pau.
Marta i Maria són necessàries totes dues per acollir Jesús a casa. Les dues unides són les que acullen Jesús.
Sí que hem de fer tasques, però també hem de saber trobar temps per a l’escolta de la Paraula. El servei i l’escolta estan totalment relacionats.
¿L’acció va per una banda i l’escolta – contemplació va per una altra? ¿Realment van separades o hi ha d’haver harmonia entre acció i escolta – contemplació?
Nosaltres hem de ser totes dues al mateix temps, hem de tenir un compromís en l’acció, però també en l’escolta – contemplació.
L’experiència de la contemplació és necessària per tenir una vida abundant en l’acció. L’acció sola esgota i necessitem tenir espais de silenci només amb Jesús per poder tenir la pau i l’alegria necessàries que només s’assoleixen en la meditació per poder actuar.
Fer-se proper com feia Jesús ens fa ser instruments per mostrar una nova manera de viure l’amor misericordiós del Pare.

Ma. Pilar Lozano
Llic. en Ciències Religioses

divendres, 12 de juliol de 2019

Diumenge 15 de durant l'any - 14 de juliol de 2019


Lc 10, 25-37


Possiblement el relat de la paràbola del Samarità és una de les més conegudes per tots nosaltres, però aquest coneixement ens pot portar a una situació de comoditat i familiaritat on el text bíblic no penetri en els nostres cors. És per això, que és necessari rellegir el text a poc a poc per a detenir-nos en dos verbs, dues accions que descriuen dues maneres de situar-se davant les necessitats del nostre proïsme. Una proposta vital és la de passar de llarg, assumir que aquella situació que contemplem no va amb nosaltres. L'altra actitud vital és la de parar-se i compadir-se; és a dir, deixar-nos afectar per les necessitats dels altres. Jesús és radical, només hi ha aquestes dues opcions davant el sofriment i el dolor del nostre proïsme. La missió de l'Església és assumir amb fermesa la seva vocació samaritana, deixar-nos interpel·lar per la crida d'auxili d'homes i dones que estan travessant el camí de la solitud, dolor i angoixa. Només  quan contemplem al nostre proïsme com a imatge de Déu és quan percebem la seva dignitat. És per això, que avui la paràbola del samarità ens encoratge a sortir a la trobada d'homes i dones que estan en els marges del camí per tenir curar de les seves ferides i acollir-los amb fraternitat. Que el Senyor ens ajudi. Amén


Germán López Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-Seca, Tarragona

dilluns, 8 de juliol de 2019

Diumenge 14 de durant l'any - 7 de juliol de 2019


                                                                                                                                                   
                                                         M A S   C R U C E S

“Están clavadas dos cruces en el monte del Olvido; por dos amores que han muerto, que son el tuyo y el mío”. ¿recuerdas la canción?. Es conocida, muy conocida.
  Y si...¿en lugar de hablarte de dos cruces, hablamos de tres?. Pues no me cabe duda alguna de que tu mente va a volar al Monte de la Calavera. ¿Recuerdas'...Jesús crucificado entre ladrones . ¡Tres cruces!.
 Entre los temas propuestos para este presente domingo, al leer las citas bíblicas, mis ojos han ido a “clavarse” en este texto :
 “Lejos esté de mi gloriarme, sino en la cruz de Nuestro Señor Jesucristo, por quién el mundo me es crucificado a mí, y yo al mundo” (Gálatas 6 : 14).
 No se si me descuento, pero... vuelvo a encontrar (ver) otras tres cruces. Y éstas, tienen una proyección a través del tiempo, porque pasados casi dos mil años, ¿siguen estando vigentes!.
 Vamos a contarlas :
 1ª Cruz) La cruz de Nuestro Señor Jesucristo.
 ¿Qué podemos decir de ella que no se haya dicho ya?.
 Aquella cruz fué la que el Cristo de Dios tuvo que experimentar, muriendo, para que yo tuviese vida; ¡vida eterna!, ¡menuda paradoja!.
 En el cruel Gólgota se reconcilió el Cielo con la Tierra. Allí, la Justicia y la paz se besaron. ¡Bendita Cruz!.
 Ésa es la primera cruz, y desde luego la mas importante.
 2ª Cruz) El mundo me es crucificado a Mí.
 ¿Que nos quiere decir el apóstol con éso?.
 Pues...es fácil. Si yo entiendo completamente lo que Jesús vino a hacer aquí, muriendo en mi lugar, y así se lo digo a Él, paso a un nuevo nivel de relación con Jesucristo. Y en ésa nueva manera de vivir, el Mundo y “sus cosas” van a ir careciendo de importancia. Mi vida va a irse desarrollando para agradar a Dios.
 Ésa sería la segunda cruz. Pero... es que hay una tercera...
 3ª Cruz) Y yo...(soy crucificado) al Mundo.
 El Mundo tiene sus deseos y anhelos. La gente vive en la vorágine que manda el “Dueño de este siglo” (el Diablo).
 Mi decisión de seguir a Cristo (ser Cristiano) va a hacer que los “servidores de la carne) cada vez cuenten menos conmigo, porque mi forma de vivir ya no va a “reirles sus gracias”.
 SI, queridos lectores, son TRES CRUCES hacia las que yo tengo que tener una decisión responsable. ¿Qué quiero escoger?.
 Recuerda que sólo el Señor tiene Palabras de Vida Eterna.  Bendiciones.



                                                          Luis Brull

dilluns, 1 de juliol de 2019

Diumenge 13 de durant l'any - 30 de juny de 2019



SEGUIR CRIST I L'ESTABILITAT

L'Evangeli de Lluc, en aquest fragment ens presenta la radicalitat del seguiment de Crist. Respondre a la crida de Déu i seguir-lo no és una proposta de vida, sinó la proposta autèntica de vida. No hi valen mitjes tintes ni respostes parcials, ni condicions. O tot o res. O l'entrega a Crist és sincera i total o fem comèdia.

No ens acullen, doncs segueix caminant! La crida evangèlica no és mai una proposta a l'estabilitat segura o immòbil. Més aviat és seguir un camí d'abandó confiat a la voluntat de Déu. Un camí que configura la nostra vida a la sorpresa del Déu crucificat i ressuscitat per salvar-nos del mal i el pecat. Un missatge de Salvació que ens allibera de la condemna i del pecat pel poder d'un amor desbordant que trenca tot esquema humà.

Les guineus tenen cau, el Fill de l'home no! En el seguiment de Crist no hi trobem pas la comoditat i estabilitat del món, només trobem el sentit de conformar la nostra vida a l'Evangeli rebut des de l'acceptació humil del do de la fe. Tan sols per mitjà de l'acceptació generosa i humil del gran regal de la fe podem donar llum a les dificultats objectives de fer de la nostra una vida conforme a la crida rebuda per Jesús.

Vine i segueix-me sense cap "però". El seguiment a Jesús és resposta a una crida rebuda. No és una proposta unilateral que fem a Déu, sinó abandonar-nos radicalment amb llibertat, davant una invitació a la vida plena i la Salvació: reconèixer al Crist com el Senyor i per Ell deixar-ho tot.


Mn. Jordi Tres Bosch

dissabte, 22 de juny de 2019

Santíssim Cos i Sang de Crist - 23 de juny de 2019



“CORPUS”: EL MEMORIAL DEL SENYOR
Per Griselda Cos i Boada
Monja de sant Pere de les Puel·les

            Sí, per a mi, “Corpus” és l’entranyable celebració del memorial de Dijous Sant. Tal com hem escoltat avui en el Prefaci: “Jesús, volent perpetuar fins a la fi dels segles el record de la seva passió es va oferir ell mateix”.

“La nit que havia de ser entregat” són els mots amb els que l’evangelista descriu el sentit profund i introductori de tot el que seguirà. I és la data teològica que ens fa present el fet històric de la mort del Crist.

L’Eucaristia és el record sagrat del seu Memorial. Celebració essencial de la nostra fe cristiana que fou lliurada a l’Església pels primers cristians i el record més intens i íntim del misteri d’amor que hi actualitzem “cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze”. Perquè nosaltres no hi som només espectadors sinó comensals i familiars.

             La Santa Cena és com una gran Icona on hi contemplem  a Jesús. Diu el relat: “Prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i els el donà dient: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres”.

L’Eucaristia és el record d’un àpat, d’un banquet o d’una taula on l’aliment és Crist mateix. I nosaltres, no ho oblidem, no hi participem com a espectadors sinó com a comensals i familiars.

FINS QUE TORNI. Aquest sagrat record és per a nosaltres el repte de la memòria que ens demana la coherència fidel amb la que hem de teixir la nostra vida. Sí, l’Eucaristia és per a nosaltres FESTA i també COMPROMÍS. L’Eucaristia ens demana que fem nostre l’esperit de donació i d’amor –com un pa sempre disposat i a punt de ser menjat– tal com el Senyor entregà el seu cos i la seva sang en la creu per nosaltres.  
 
Al si d’aquest Memorial hi “proclamem el Misteri de la nostra fe: la mort, la resurrecció i l’esperança del retorn del Senyor Jesús”. L’Església ja no pot viure sense l’Eucaristia, ella ha esdevingut el memorial sagrat, el cim i el centre de la seva vida.


Monestir de Sant Pere de les Puel·les

dissabte, 15 de juny de 2019

Santíssima Trinitat - 16 de juny de 2019


       

“Buenas noticias” para los cristianos (Romanos 5:1/5)

Permitidme que escoja estos textos que me parecen una gran afirmación para nuestra fe.
En el cap. 1:18 a 3:20 Pablo explica la necesidad de la Justificación y en el cap. 3:21 a 4:25 cómo llegar hasta ella.
Ahora describe los frutos o las “felices consecuencias”. Desea ampliar lo que ha llamado “la dicha” de aquellos a quienes Dios justifica (4:6).
Toda la sección (v. 1–11) está relacionada con los primeros capítulos: En consecuencia, ya que hemos sido justificados mediante la fe…
Pablo explica cuatro consecuencias maravillosas en quienes hemos sido justificados en Cristo.
1. Tenemos Paz con Dios. v. 1
Esta Paz es fundamental y está por encima de todas las paces de este mundo, porque ésta paz nos reconcilia con Dios.
Es nuestra por medio de los méritos de nuestro Señor Jesucristo (v. 1), quien fue entregado a la muerte y resucitado (4:25), con el fin de hacerla posible. Esta paz es la que facilita las otras paces que necesitamos en este mundo.
2. Tenemos acceso a esta gracia v. 2a
La “gracia” es el favor de Dios gratuito e inmerecido: incondicional y no solicitado, fruto de su amor. Concede el privilegio de ser aceptados por Dios y establecer una relación eterna con Él, por eso dice el texto, que estamos firmes en esa gracia.
3. Nos regocijamos en [nuestra] esperanza de alcanzar la gloria de Dios v. 2b
La esperanza cristiana es una expectativa gozosa y confiada que se apoya en las promesas de Dios. El objeto de nuestra esperanza es la gloria de Dios.
4. También [nos regocijamos] en nuestros sufrimientos v. 3/5
Referidos en concreto a la oposición y la persecución de un mundo hostil (literalmente, “presiones”).
No se trata de aguantarlas con estoica fortaleza, sino de regocijarnos ante ellas. Esto no es masoquismo.
Sabemos por la experiencia del pueblo de Dios en todas las generaciones, que el sufrimiento produce perseverancia (resistencia) y la perseverancia produce entereza de carácter.
Añade que la esperanza no nos defrauda (5a), La razón por la que nuestra esperanza jamás nos fallará es que Dios jamás falla, porque su amor jamás nos abandonará.


Pastor Emèrit Miquel García

dijous, 6 de juny de 2019

Diumenge de Pentecosta - 9 de juny de 2019



PENTECOSTÉS VERSUS BABEL

El libro de los Hechos de los Apóstoles en su cap. 2 nos narra el acontecimiento de la recepción en plenitud del Espíritu Santo el día de Pentecostés.
Curiosamente este pasaje lo podemos relacionar con la narración de la Torre de Babel en el capítulo 11 del Génesis.
El gran espacio de intersección de ambos relatos tiene que ver con la lengua que se habla y la lengua que se entiende. Es importante tener en cuenta esta doble dirección de ida y vuelta porque nos remite a cuestiones de comunicación y, sobre todo, de comunión.

Por parte de la comunicación, es evidente que estamos ante una dinámica  de transmisión, lo que se habla, y de recepción, lo que se entiende.
Pero, como veremos, aun más importante que la dinámica de comunicación lo es la de comunión. Es decir que, además de las posibilidades y capacidades, es muy importante la actitud de comunión que favorece la dinámica de comunión.

Nos dice el relato de Pentecostés que “se pusieron a hablar en otras lenguas” y que entendían “cada uno en su propia lengua”. Justo lo contrario que en Babel.
En Babel todos hablan la misma lengua y en cierto momento nadie entiende ya al otro, nace la confusión de las lenguas; en Pentecostés cada uno habla una lengua distinta y todos se entienden. ¿Por qué ocurre esta contradicción?

En Babel les ha reunido la búsqueda de su fama. El “hagámonos un nombre” tiene mucho que ver con lo que hoy se formula como “ser alguien”. Resuena en nuestro oído la promesa de la serpiente: “seréis como dioses”.
La incongruente paradoja de Babel es que presumiblemente se quiere llegar a Dios sin contar con Dios.
Nos disfrazamos de personas religiosas que pretenden llegar a Dios, pero al igual que en Babel, lo intentamos sin contar con Él, sin entrar en su dinámica de comunión.

En Pentecostés la dinámica sí es de comunión. Lo podemos concretar desde la Secuencia del Espíritu Santo. Allí aparecen unas invitaciones al Espíritu Santo: “Ven… Entra… Riega… Reparte…”.
Estas invitaciones son importantes porque muestran que el receptor está abierto, en dinámica de comunión, invitando al Espíritu de Dios a habitar en cada cristiano.
En Pentecostés, siguiendo la lógica de la fe y del amor, se quiere llegar a Dios contando con Dios


Quique Fernández
Coordinador de Escuela de Animación Bíblica




  Rm 8, 8-17  Jo 14, 15-16 i 23-26, i 20, 19-23.

L’ensenyament dels Sants Pares referent a l’Esperit Sant és tant reconfortant i lluminós com terriblement dur.
Sant Pau ens parla amb tota claredat, no cal buscar sentits amagats o foscos: 
Rom 8,8-9: Els qui estan en la carn no poden plaure a Déu. Vosaltres, però, no esteu pas en la carn, sinó en l'esperit, si és que l'Esperit de Déu habita en vosaltres. Perquè, si algú no té l'Esperit del Crist, aquest no es pas d'Ell.
El llenguatge del món actual mira d’evitar les afirmacions taxatives, categòriques; s’estima més certa ambigüitat, amb l’argument de no ofendre sensibilitats. Però les paraules del Senyor, els seus manaments, no tenen gens d’ambigüitat, i els seus Apòstols no van predicar una fe indeterminada ni equívoca o imprecisa. Per això, escoltar-les, especialment avui dia, provoca ja d’entrada un trencament dolorós.
Estar en la carn, viure segons la carn, no tenir l’Esperit, és no complir els manaments, la paraules del Senyor:
Ro 8, 13: Perquè, si viviu segons la carn, haureu de morir; però, si amb l'Esperit  (l’Esperit de Déu, l’Esperit del Crist, l’Esperit Sant) feu morir les obres del cos, viureu.
Jo 14, 15: Si m'estimeu, guardareu els meus manaments.
Això significa que si no complim els seus manaments és senyal que no l’estimem. I que només estimar-lo fa possible complir els seus manaments. I d’aquí que el culte, la moral, el servei, la pregària que no tenen la seva font, la seva arrel, que no estan plantats i nodrits per l’amor al Crist, són en definitiva obres de qui no és del Crist, de qui viu en la carn i no en l’Esperit. Són obres que no complauen a Déu! Avui no és correcte afirmar aquestes coses; més aviat és ofensiu i provoca escàndol afirmar que aquelles bones obres que es fan en favor dels homes, de la pau, el benestar i la felicitat dels homes, no són automàticament, per si mateixes, plaents a Déu. Al catecisme de la meva infància se’ns ensenyava a confessar un sol Déu en tres Persones distintes, Pare, Fill i Esperit Sant. Impossible d’entendre! I tanmateix és una cosa de la que no podem prescindir, perquè és l’arrel, la soca, que nodreix no sols la fe sinó tota la nostra vida com a cristians: la pregària, les obres, el culte, el serveis als altres. Arrencar-la –renunciant a la Fe– o simplement negligir-la com quelcom de secundari, comporta necessàriament un fonament diferent als nostres actes: psicològic, social, filosòfic... fonaments fruit de la carn, del món. Però escoltem que diu el Senyor:
16-17: jo pregaré el Pare, i us donarà un altre Protector que resti amb vosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot rebre, perquè no el veu ni el coneix (...) 22-23: Li diu Judes, no l'Iscariot: «Senyor, ¿i què ha passat, que us hàgiu de manifestar a nosaltres i no al món?» «Si algú m'estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l'estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada. »
Tornem a sant Pau: si amb l'Esperit feu morir les obres del cos, viureu.
Qui és del món no té res amb Déu; qui viu en la carn no és del Crist, és del món; si algú mor a la carn i viu en l’Esperit, aquest mateix Esperit el ressuscita, mort com estava a causa del pecat; i novament viu, viu en Crist, per l’Esperit Sant. Per això, qui estima el Crist Jesús, qui compleix les seves paraules, aquest, ja no és del món, rep l’Esperit, i l’Esperit li ensenyarà tot:
Jo 14,26: Però el Protector, l'Esperit Sant, que el Pare enviarà en nom meu, ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit.
Veiem com l’experiència en nosaltres de l’Esperit Sant, el treball per comprendre i fer viure en nosaltres les paraules del Crist, ens provoca dolor per una banda i joia per altra. Som del món, vivim en la carn, i la primera manifestació de l’Esperit és com una forta sacsejada que ens fa trontollar en el més íntim de cada un; la closca dura del nostre cor s’esberla. És necessari que el nostre cor de pedra sigui canviat per un cor de carn (cf Ezequiel 36, 26). Llavors la brisa suau es deixa sentir, un consol nou ens reconforta; llavors la nostra pregària pren una nova dimensió desconeguda pel nostre esperit.
Del Pare Zacaries Zacaru:
«...i quan l’Esperit Sant, com una impetuosa ràfega de vent, entri dins el cor trencant la seva duresa, aleshores, allà, al cor profund, dibuixarà la figura del nostre Senyor Jesús Crist, transformarà i purificarà  el nostre cor, i, des del més profund el cor, podrem invocar el Nom del Senyor. ... L’Esperit Sant prepara el cor de l’home per mitjà de la contrició i la humilitat. El seu gran desig és que invoquem el seu Sant Nom de manera que sigui a la vegada agradable a Ell i saludable per a nosaltres. »
«No hi ha major tragèdia per nosaltres, els homes, que veure’ns escapçats de l’Esperit del Crist. Sense el lligam d’amor amb el nostre Déu-Salvador tot es va i absurd.»
«La major desgràcia per a l’home és romandre sense experiència en la ment i en el cor, és a dir, no haver tastat mai Déu o no haver rebut mai coneixement d’Ell. I el major desastre en aquesta vida és ser decebut respecte a Déu, i per això fracassar en adquirir cap sensació o tast de la seva Veritat.»
De sant Silouà l’Athonita:
« Però l’home que no ha conegut Déu per l’Esperit Sant, no el pot buscar amb llàgrimes, i la seva ànima està contínuament turmentada per les passions; el seu esperit està en les coses terrenals. No es capaç d’atènyer la contemplació i no pot arribar a conèixer Jesús Crist. Jesús Crist es coneix per l’Esperit Sant. »
«Glòria al Senyor i a la seva misericòrdia: ens ha estimat tant  que ens ha donat l’Esperit Sant que ens ensenya el bé i ens dona força per a vèncer el pecat. En la seva gran misericòrdia el Senyor ens dona la seva gràcia i l’hem de guardar fermament per tal de no perdre-la; car, privat de la gràcia del Senyor, l’home és espiritualment cec. Cec és aquell qui amuntega tresors en quest món; això indica que la seva ànima no coneix l’Esperit Sant, ignora com n’és de suau, i per això es deixa seduir per la terra. Però el qui ha conegut la suavitat de l’Esperit Sant sap que aquella suavitat sobrepassa infinitament totes les coses; des de les hores, res damunt de la terra no el pot atreure, i només l’amor del Senyor el reté captiu. Roman plàcidament en Déu i experimenta joia. Plora pels homes, perquè no tots han conegut el Senyor i Ell se’n compadeix.»

P. Josep






dissabte, 1 de juny de 2019

Ascensió del Senyor - 2 de juny de 2019



Mateo 28, 16-20

 Sí, por la Gran Comisión muchos mártires de todos los siglos han dado testimonio de lo que es la esencia de la fe; y por la Gran Comisión se han movilizado recursos humanos y materiales ingentes para someter a pueblos enteros.  Por la Gran Comisión se  ven muchas iglesias como vencedoras o como fracasadas; por ella se nos pone en las manos una responsabilidad tal, que puede paralizarnos.
Si, la Gran Comisión, esa tarea que nos sobrepasa y nos abruma como a aquellos discípulos que trabajan tan bien junto a su maestro, que se sentía tan bien acompañados y confiados, pero que ahora deberían encarar una tarea pero de otra forma: Con una ausencia física fundamental, pero con una promesa de acompañamiento.

¡Cuántos sentimientos nos puede traer la Gran Comisión! Asumir este mandato abarca nuestra vida en su totalidad. La vida, lo que emprendemos, las decisiones que debemos tomar, el modo de vincularnos con los demás, lo que nos toca enfrentar solos o con otros, incluso los sufrimientos y los fracasos, adquieren otra dimensión desde la Gran Comisión. Pero para esta tarea, Jesús promete no dejarlos solos y acompañarlos para siempre. Esto es lo que importa,  y esa promesa es para nosotros también hoy.

En las comunidades en que soy pastor, después de participar de la Santa Cena, siempre recordamos esta promesa: siempre estaré con vosotros/as. E Insisto, siempre. Salimos de nuestra celebración dominical confiados/as en que su promesa cuza nuestra vida al completo y no sólo en los momentos en que parece que nos va bien, o lo estamos haciendo bien. No, siempre es siempre. Cuando nos sentimos sin fuerzas, cuando falla el ánimo, cuando me equivoco… siempre está con nosotros. Es una promesa que se cumple día a día hasta hoy; es, también, una promesa para mañana. Podemos confiar, podemos sentirnos seguros , podemos sentir la certeza de su presencia, de su sostén y acompañamiento, ahora y siempre.
Amén

Pastor Juan Medrano



dissabte, 25 de maig de 2019

Diumenge 6 de durant l'any - 26 de maig de 2019



Evangeli de Joan 17.20-26  Oració sacerdotal. 

Aquesta oració és especialment solemne. En els versets previs Jesús intercedeix per si mateix i pels seus deixebles. En aquests últims versets, Jesús demana a Déu per tots aquells que creuran en Ell. Aquesta ha estat nomenada la seva "oració sacerdotal". Jesús vol que estiguem amb Ell eternament, contemplant la seva glòria i gaudint de l'Amor del Pare. L'objectiu d'aquest prec és la unitat, la comunió amb el Pare i amb en Fill perquè per mitjà d'aquesta unió aquells que no accepten a Déu com el seu Senyor i salvador puguin creure en Ell. Déu ha establert el temps de la gràcia per escoltar l'evangeli i arribar a ser salvats. Aquest temps és avui i ara.
“Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi. Tal com ha estat dit: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu el cors com en el temps de la rebel·lió”
 (Hebreus. 3: 14-15).
Jesús ens ha fet partícips de la glòria que el Pare li havia donat a Ell, perquè ara tinguem la presència activa de Déu en nosaltres i ser instruments de salvació a tothom. L'Església és el cos de Crist i Ell és el cap, separats d'Ell no podem fer res. Tots estem units per un mateix esperit, l'esperit de Crist: esperit de saviesa, intel·ligència, coneixement, poder i Amor.
"En Coneixem que estem en ell i ell en nosaltres, en que ens ha donat del seu Esperit" (1Joan 4:13).
Déu ha donat a conèixer el seu Amor mitjançant el lliurament del seu fill a la creu pels nostres pecats.
"En això es va mostrar l'amor de Déu envers nosaltres: en que Déu va enviar el seu Fill únic al món perquè visquem per ell" (1 Joan 4: 9).
Si acceptem aquest coneixement amb fe, penediment i amor, serem un amb Ell, ja que Déu és amor.
"El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor" (1Joan 4: 8).
Si ens estimem, l'Amor de Déu està en nosaltres, som un amb Ell i hem estat perfeccionats en l'Amor. Per això ja no hi ha por a la mort ja que ressuscitarem com Jesucrist va ressuscitar i està a la dreta de Pare per nosaltres. Que el Senyor ens ajudi a fer visible a Déu per mitjà del seu Amor en nosaltres, com Jesucrist ho va fer en la terra. Que així sigui.


Ismael Llaudis Reyes.
Pastor de l'Església Evangèlica en Sant Feliu de Llobregat.