Comentaris Bíblics Interconfessionals

Aquest diumenge som encara embolcallats per la llum de la Nativitat del Crist. L’Evangeli ens recorda la Sagrada Família: Maria, Josep amb el nen Jesús, i segurament Jaume, “el germà del Senyor”, futur Apòstol i primer bisbe de Jerusalem representat la icona bizantina. Podríem dir que són el primer bressol de l’Església perquè van ser els primers escollits pel Crist. Sant Mateu ens els presenta emprenent un difícil viatge fins a Egipte, fugint de la fúria d’Herodes, a qui el temor de veure amenaçat el seu poder el feia incapaç d’alegrar-se de la vinguda del Rei d’Israel, el Messies, el Salvador. Avui, sabent ja que el Regne del Messies, de Jesús Crist, no és un regne d’aquest món, els poderosos no tenen per què amoïnar-se, ja que el Nadal no representa cap amenaça com ho creia Herodes. Però l’Evangeli és lletra viva i que vivifica, no un relat que explica una història passada. Com podríem doncs aplicar l’ensenyament d’aquest episodi a les nostres vides? A qui l’inquieta avui el n

Is 52, 7-10       Sl 97,1-6 He 1,1-6           Lc 2,1-20 (Evangelis de la nit i de l'alba) El misteri de Déu amagat en el cel des de l’inici de tot es fa present a la terra de forma definitiva el dia de Nadal. " En diverses ocasions i de moltes maneres Déu havia parlat, en aquests dies en ha parlat per la persona del Fill ". L’adveniment i tota la missió de Jesús són el final d’un procés d’autorevelació de Déu, llarg i complex, pel qual Déu s’ha donat a conèixer fins a on l’ésser humà el pot entendre. La Paraula s’ha fet humana en l’expressió i en la comprensió. Nosaltres som receptors privilegiats d’aquesta revelació i, per tant, màxims responsables de la seva transmissió. Aquesta revelació ha quedat definitiva en Jesucrist, però no pas la seva interpretació. A mida que augmenten els coneixements de la humanitat és imprescindible, és un deure de la comunitat creient, repensar el sentit de la revelació. Cas contrari podem caure en el gravíssim pecat de l’integr

Mt 11, 2-11 Joan el Baptista encarrega a dos deixebles que preguntin a Jesús sobre la seva veritable identitat: « Ets tu el que ha de venir o hem d'esperar a un altre?». La pregunta de Joan fa referència a la identitat de Jesús, al seu missatge i propòsit; Jesús és el Messies promès per Déu? I si ho és, com ho podem saber? Jesús li respon als deixebles de Joan d'una forma poc convencional, el més lògic que és que Jesús respongués amb tot una sèrie d'arguments per a confirmar la seva identitat. Però la seva resposta no és teòrica, sinó molt concreta i precisa: comuniqueu-li a Joan «el que esteu veient i sentint». Jesús els respon amb la seva actuació curadora al servei dels malalts, els pobres i desgraciats que troba per Galilea: «Els cecs veuen i els invàlids caminen; els leprosos queden nets i els sords senten; els morts ressusciten i als pobres se'ls anuncia la Bona Notícia». És a dir, la proclamació del Regne de Déu es fa visible en l'alleujament del sofri

«El desierto y el yermo se regocijarán, se alegrará la estepa y florecerá» Nos encontramos ya en la etapa final de este Adviento, este tercer domingo conocido como el Domingo gaudete , o domingo de la alegría, que nos pone ya en aviso de lo que se acerca. Aunque el mundo ya nos habla de Navidad, luces, escaparates, anuncios, turrones, juguetes y demás, nosotros sabemos que todavía no ha llegado la fecha indicada, pero eso no quita que no podamos empezar a sentir ese nerviosismo alegre de la inminencia de la llegada del Señor. Estamos trabajando para preparar nuestro corazón, para que cuando el Hijo de Dios venga al mundo encuentre un pesebre bien dispuesto. Es cierto, la Navidad está cerca, pero no debe distraernos de lo importante, de que estamos en tiempo de espera y que nuestro espíritu no se tiene que adormecer con los cantos de sirena que el mundo nos ofrece. Debemos ser como Ulises, que conocedor de los efectos del canto de las sirenas, manda a sus tripulantes a qu

Quin goig poder fer nostra la Paraula! Hem de ser tan agraïts amb el senyor Jesús que ens regala la saviesa divina per mitjà de l’Evangeli… “Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.” Perquè ens molesta quan la mare diu: “qui et vol bé et farà plorar i qui et vol mal et farà riure”? Quan ens adverteix el quí ens estima, escoltem-lo!  Dues consideracions que ens poden apartar de rebre la Paraula. Primer el soroll del nostre interior. Un soroll que ens porta a fer-nos una imatge de Déu i la seva Paraula que siguem capaços d’entendre perfectament. Segona consideració: el soroll del món ens porta a no prendre’ns seriosament el missatge de la redempció que ens regala Jesús. Una primera lectura ràpida d’aquest fragment apocalíptic de l’evangelista Mateu ja ens convida a estar atents a la vinguda del Senyor a la nostra vida. Però a l’instant el soroll interior del racionalisme ens aparta de la potència i la càrrega emocional del missatge evangèli

Dues són les vingudes del Crist que marquen la cronologia del món: la primera la celebrem joiosament en les festes de Nadal i ha estat el punt de referència per comptar el temps, i la segona posarà punt final a la història de la humanitat, quan el Fill de Déu vindrà definitivament a judicar l'Univers. Entre una i altra es desenvolupa la nostra vida aquí a la terra, mentre anem a l'encontre del Senyor. Les paraules de Jesús ens indiquen que la vida terrenal és un preludi de la vida plenament feliç que estem cridats a viure en el Regne de Déu. Ara bé, també ens mostren el risc de perdre-la si no vivim amb una actitud vigilant i positiva. La nostra època s'assembla «als dies de Noè»: El Regne de Déu ve a nosaltres, i nosaltres l'hem d'acollir amb esperança, treballant per millorar la societat i el món en què vivim, perquè siguin una parcel·la i un reflex del món nou que esperem; tanmateix, ¡hi ha tants que viuen despreocupats i no fan cas dels avisos de Jesús! Pe

  Mateo 24:37-44 Este texto lo podemos enmarcar en los últimos días del Señor Jesús, y precisamente está en el monte de los Olivos con sus discípulos, y como pasaba muchas veces, los que más intimidad tenían con El, normalmente los apóstoles, se le acercan “aparte” y le pregunta sobre cuestiones que no entendían. En este caso querían saber cuáles serían las señales que marcarían la segunda venida del Hijo del Hombre, que anteriormente había comentado. Jesús utiliza la figura de Noé para ilustrarles, y es una figura que deja muchas cosas claras: va a ser algo que afecte a “todo el mundo”, solo se salvarán los que crean y no hay una fecha exacta, con lo que podemos observar que no es casualidad que nuestro Señor utilizase la figura de Noé. En primer lugar, deja bien claro que “algunos” se salvarán y otros no, y es algo sobre lo que en la Palabra de Dios tenemos muchas alusiones, y muchas de ellas dichas por el propio Señor Jesús (recordemos la parábola de las 10 vírgenes y

«Us ho dic jo, el Senyor de l’univers.» Ml 3,19-20a. 2Te 3,7-12. Lc 21,5-19 En les lectures d’avui, tan en Malaquies com l’evangeli de Lluc ens presenten signes típics del llenguatge apocalíptic per avisar-nos que ens anuncien i ens preparen la trobada amb el Senyor. Aquesta lectura personalitzada està adreçada a l’atenció sobre la responsabilitat personal que tenim cada persona. Lluc no específica qui són els oients, s’adreça a totes les persones, universalitza el discurs escatològic. Aquest discurs tan pot fer referència al final del temps com el final de la vida de cada persona. L’important és la trobada definitiva amb el Senyor. Al mateix temps Lluc ens està avisant dels perills amb els que ens trobarem i que no ens hem de deixar enganyar, ni ser seduïts per impostors, que sempre ens podem trobar amb falsos profetes i hem de saber discernir per fer el camí que Jesús ens va ensenyar. És necessari, ara, a ser perseverants, vigilants i fer oració, ja que l’estil de vida c

VIDA ETERNA Lluc 20: 27-38 Jesús arribat a Jerusalem, començà l’última etapa del seu ensenyament, que té lloc en el temple, centre religiós del judaisme. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els dirigents del temple qüestionen que Jesús hi ensenyi i busquen de fer-lo morir (Mateu,19:47) Aleshores alguns dels saduceus, que negaven que hi hagués resurrecció, van a trobar a Jesús per posar-li un parany; els saduceus li plantegen la “Llei del levirat” que tenia com a finalitat donar una continuïtat al nom del germà difunt assegurant-li una descendència legal.   Els saduceus   volien utilitzar el text de l’Escriptura per provar que en la Llei de Moisés (Pentateuc) no es coneixia la resurrecció dels morts. Jesús més enllà de la qüestió dels saduceus, planteja el tema a fons fent servir un altre text del Pentateuc: que els morts ressusciten. Moisés mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa quan diu que el “Senyor és el Déu de Abraham, Déu d’Isaac i Déu

2Te 1, 11-2, 2 << Germans, sempre preguem per vosaltres, demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana   i amb el seu poder dugui a terme tots els bons propòsits   i totes les obres que la fe us inspira .>> Una de les coses que compartim en les nostres respectives confessions és la vocació cristiana, cridada a realitzar-se en la nostra vida, en un mateix escenari, que és un món en comú. Més enllà de les nostres diferències som cridats a la comunió amb Déu i a la difusió de la Bona Nova de l’Evangeli: vivim i professem amb Sant Pau que som del Senyor (Rm 14, 8). Viure i parlar de la fe enmig del món comporta navegar a través de les dificultats del temps present i de les circumstàncies adverses d’una realitat compartida, que el llavors Cardenal Ratzinger descrivia amb aquestes paraules: << ¡Quants vents de doctrina hem conegut durant aquestes últimes dècades!, ¡quants corrents ideològics!, ¡quantes modes de pensament!... La petita ba

El fin de la Carrera (2ª Timoteo 4: 6ª8) “He peleado la buena batalla, he acabado la carrera, he guardado la fe. Desde ahora me aguarda la corona de la justicia que aquél Día me entregará el Señor, el justo Juez; y no solamente a mí, sino también a todos los que hayan esperado su Manifestación (Venida)” (2ª Timoteo 4:7 y 8). ¿Os imagináis el poder leer esto, como epitafio, en algún panteón o mausoleo? Eso... es saber en ¡Quién se ha Creído! Cuando tanta gente simplemente “pasea” por esta vida; el apóstol Pablo (a pesar de haber sido un perseguidor de la Iglesia) SÍ sabía a qué había venido y a dónde iba. “Yo ya estoy a punto de ser derramado en libación (sacrificio)”, “el momento de mi partida es inminente”. Son frases que plasmó porque ya veía muy próximo su final” (2ª Timoteo 4:69. Lo dice en una de sus epístolas carcelarias, porque la está escribiendo desde la cárcel de Roma, lugar del que ya no iba a salir con vida. Su muerte inminente sería una ofrenda de Servicio.

Ex17,8-13; Salm 120; 2Tm 3,14-4,2;Lc 18,1-8. Cal anar a l’experiència de Déu, cercar-la assíduament, per a veure i viure la veritat de la vida. Pare nostre, que esteu en el cel: Alço els ulls a les muntanyes: d’on em vindrà l’ajuda? L’ajuda em vindrà del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra (Sl). És el punt de partida en la recerca de Déu: el desig de la pròpia autenticitat. Sigui santificat el vostre nom. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites (Ex). És la força de la pregària, d’una pregària persistent; és l’experiència de Déu enriquidora que enforteix per dins i allibera. Així Déu i el seu Amor van entrant, es va encarnant en la història personal i de la humanitat, dóna la força interior a qui la fa i disposa per viure la vida amb autenticitat, des de l’amor. L’ ajuda em vindrà del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra... És el Senyor qui et guarda, el Senyor t’ e

Per Griselda Cos i Boada, Monja de Sant Pere de les Puel·les L’AGRAÏMENT PASSA PER DAVANT DE LA LLEI El centre de l’evangeli d’avui no sembla ser tant el miracle de la curació de Jesús a 10 leprosos, com l’actitud agraïda i humil d’un d’ells que era samarità. El samarità, quan s’adonà que estava bo tornà enrere donant glòria a Déu , es prosternà als peus de Jesús i li donava gràcies. Per a ell el veritable sacerdot a qui s’havia de presentar, era Jesús. Els altres nou, que se suposa que eren jueus, fills de la llei, deurien fer el que Jesús els havia dit i el que estava prescrit a la Llei. Dels deu només un tornà enrere = l’estranger i pagà. Avui que la nostra societat és tant de drets i deures, l’agraïment no és molt prioritari. El text de l’Evangeli d’avui diu que   “NOMÉS UN D’ELLS... tornà enrere donant glòria a Déu”. Així, doncs, només el samarità s’ha trobat realment amb Jesús. L’agraïment no és una simple qüestió de cortesia (de bon comportament), sinó,

«el just viurà per la seva fidelitat»  Hab 1,2-3;2,2-4. 2Tim 1,6-8. Lc 17,5-10.  Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de la fe, perquè fa fe té el poder de transformar les nostres vides.  Habacuc ens recorda que encara que experimentem el silenci de Déu, Ell no deixa de patir el dolor que està patint tothom. El fet que Habacuc tingués resposta de Déu: «Escriu el que jo et revelo, grava-ho sobre unes tauletes» va ser una garantia que Déu no abandona mai i, al mateix temps, el deixar-ho per escrit serveix de recordatori. Hem de tenir clar que cal tenir paciència i perseverança, malgrat estiguem en moments molt complicats i/o dolorosos no hem de perdre l’esperança.  La 2a carta a Timoteu ens recorda que hem de ser fidels i perseverants en l’evangeli, a seguir endavant. El model que hem de seguir és el del mateix Jesús. Pau ens convida a tots els cristians a agrair a Déu la nostra fe i així poder donar la nostra vida per l’evangeli, a romandre forts en l’esperit de

Lc 16,19-31 Cal que prestem atenció a l'Evangeli, mirem i examinem els pensaments dels dos homes de la paràbola: Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i lli i organitzava festes esplèndides cada dia. No ens deixem seduir per la suposada felicitat del ric. Era un superb, un impiu; vans eren els seus pensaments i vans els seus apetits. Quan va morir, en aquell mateix dia van morir els seus plans. En canvi, un captaire anomenat Llàtzer estava tirat al seu portal. Jesús va callar el nom del ric, però va esmentar el nom del pobre. Déu va silenciar el nom que caminava en boca de tots, mentre que va esmentar el qual tots silenciaven. El ric personifica l'ús injust de les riqueses per part de qui les utilitza per a un luxe desenfrenat i egoista, pensant només en satisfer-se a si mateix, sense tenir en compte de cap manera al captaire que està a la seva porta. El pobre, al contrari, representa la persona de la qual només Déu en té cura: a diferència del ric, com he