Comentaris Bíblics Interconfessionals

1Pe 3,15-18 Durant 5 diumenges seguits –des del II fins aquest VI de Pasqua– la litúrgia romana ens ofereix enguany fragments escollits de la segona carta de sant Pere. En la introducció que hi fa la nostra BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) llegim que aquest escrit “és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe”. I és realment així, de manera que ateses les circumstàncies de les nostres comunitats cristianes enmig de la nostra societat faríem bé de rellegir-la i, superades algunes afirmacions degudes a la cultura de l’època, d’emmirallar-nos-hi. Un dels temes centrals de la carta és el de l‘esperança que ha d’amarar tota la vida cristiana, i de la qual hem d’estar disposats a donar raó sempre que algú ens la demani. La nostra esperança no és fruit de la im...

En llegir els textos d’aquest diumenge V de Pasqua, em sento una mica “com a casa”. Ja hi veig els nostres immigrants fent cua a les esglésies en busca d’una ajuda. El text ens diu que” la seva Església anava creixent”, i nosaltres ens queixem del contrari. Però sí que va creixent en “instar-nos en els àmbits de Càritas, de voluntariat social i del compromís social, cultural i polític” tot veient-hi la presència evangèlica de Jesús”. (Concili Tarraconense 78 c. i 79 b.). La labor dels laics hi és preciosa .Ens sabem adonar de la importància de saber llegir els signes dels temps per a seguir el seu camí, tal com ho van fer els deixebles en nomenar persones per a ajudar-los quan estaven sobrecarregats de feina. A l’Evangeli em retrobo en una sessió de catequesi molt familiar. -quina sort de poder ser format per tal catequista!- Jesús exhorta els seus deixebles a confiar en Ell i en Déu. Tomàs i Felip s’atreveixen a fer preguntes ingènues, però a través d’elles es nota que li tenen més co...

Pero ellos no entendieron que era lo que les decía. Juan cap. 10:1-10 Pero ellos no entendieron que era lo que les decía. Hoy en día todavía hay muchos quienes no entienden lo que El Buen Pastor quería decir y les dice hoy también. Hoy hay muchas voces que nos hablan y lo hacen con una muy buena retórica y atractiva a los oídos humanos, muchos son los engañados con estas palabrerías, que parecen ciertas. Extraviados y sin rumbo están los que escuchan y se dejan engañar. En aquel tiempo estaban los Fariseo y Escribas, personas muy instruidas en la ley, quienes profesaban ser los únicos oficiales y guías del pueblo por esto usaban su autoridad sobre el pueblo. Aquí en este pasaje Jesús se refiere a ellos, desde luego, el que entra por la puerta es el buen Pastor y los que no son falsos pastores y a fariseos y escribas se estaba refiriendo, y como nos refiere Mateo capitulo 23 Dios no autoriza sus conductas ni sus tradiciones humana. El buen Pastor por la puerta entra (La Puerta que es Cr...

Comentari ecumènic a Fets 2, 14. 22b – 33; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35 “Nosaltres esperàvem que ell seria el que hauria alliberat Israel, però ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”. Aquells deixebles feien camí cap a Emaús tristos, desencisats, incrèduls.... En quin messies de pa-sucat-amb-oli havien cregut! Semblava el messies esperat, però res de res, son de la llarga. Tota aquella història no casava amb les seves esperances imperialistes. Tenien una perspectiva molt mundana del messies i, per extensió, de Déu mateix. De fet se’ls podia fer el mateix retret que Jesús fa a Pere “Fuig d’aquí Satanàs, perquè no veus les coses com com Déu, sinó com els homes” (Mc 8,33). Els deixebles, àdhuc els més amics de Jesús (Pere, Jaume i Joan) es movien per la lògica del poder, també els d’Emaús. En canvi Jesús es movia per la lògica dels servei. I vet-aquí que Jesús es posa a caminar amb ells, com també camina al costat nostre. "Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el...

Evangeli de Joan 20, 19 – 31. La resurrecció del Senyor. Quin esdeveniment tan inesperat! Que ni els seus deixebles, per part dels homes, i tampoc les dones, creien allò que era tan evident als seus ulls: el sepulcre buit. I això és així perquè el pecat de la incredulitat està molt arrelat en el gènere humà, i del qual no se n’escapa la gent religiosa cristiana; i arriba a afectar, fins i tot, aquells que més a prop han estat de Jesús, els qui més vegades han sentit de la seva boca la paraula profètica parlant de la seva mort i resurrecció. Se’ns fa difícil, a nosaltres, de creure el perquè ells no creien? Ni Maria Magdalena, que topa amb ell i no el reconeix! I què n’hem de dir dels dos deixebles d’Emmaús, que no s’adonen que és ell fins que parteix el pa? I ara, Tomàs, pobret Tomàs...! La incredulitat de Tomàs, aquell que ja ha esdevingut un referent en el parlar de la gent dita cristiana, és tot un personatge. Tots li han explicat la seva respectiva experiència. Ell, però, es manté ...

Celebrem la gran festa dels cristians, de totes les persones i comunitats que confessem que la nostra vida prové de la resurrecció del Senyor. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, el dia de la seva glòria, que som nosaltres, el seu cos. Des dels primers fins a nosaltres, una llarga cadena de testimonis que hem menjat i hem begut amb ell després de la seva resurrecció. D’ell ens ve el perdó, una vida renovada, des del baptisme, i la capacitat d’anunciar-lo amb el nostre testimoniatge. Com els primers deixebles, hem corregut cap a la tomba de Jesús, i hem comprovat que ell no s’està en el lloc dels morts, sinó que viu, com ho havia anunciat. Hem vist un buit i hem cregut en una presència gloriosa que ho omple tot, començant per les nostres vides que, des d’ara, són noves, com un pa sense el vell llevat, lliures de qualsevol dolenteria. Buscarem, doncs, allò que ve de dalt, nascuts com som de l’Esperit que Déu ens dóna. Tot allò que érem abans, allò que ens interessava, perd valor, i...

El sopar del Senyor, preludi de la Passió. (Comentari a Mt 26, 14-30) Ens trobem davant d’un fragment cabdal de l’evangeli de Mateu, tant per la seva construcció formal com pel contingut de Bona Nova que ens ofereix i que sempre hauria de ressonar en el més profund del nostre ésser de creients. Un cop d’ull al context: comença el capítol amb l’anunci de la seva mort per part de Jesús als deixebles... i la decisió dels sacerdots d’apoderar-se d’ell i de matar-lo en el moment més oportú (vv.1-5). Segueix la unció de Jesús a Betània, esdeveniment molt important perquè simbòlicament ell mateix pren les regnes del seu destí i celebra abans d’hora la seva sepultura; els deixebles no comprenen el conflicte o la tensió entre les bones obres (acció) i la bona obra que la dona fa per Jesús (contemplació): Ell recorda que les dues coses son inseparables, l’amor als pobres s’ha de viure en l’Amor a Aquell que s’ha identificat amb ells (vv. 6-13). El nostre fragment s’inicia amb l’oferiment de Jude...