Comentaris Bíblics Interconfessionals

Marc 13, 33 – 37 “Vigileu, doncs, i vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment.” Aquestes paraules les va dir Jesús després d’haver parlat dels senyals que tindran lloc amb motiu de la fi dels temps. En aquell temps els creients patiran una gran persecució, tots els qui són de la fe de Crist. El capítol 13 de l’evangeli de Marc ens mostra una imatge espantosa de com seran els dies de la persecució de l’Església (no parlem d’institucions), és a dir, el cos format per tots els creients que han confiat en Jesús la seva salvació, els qui s’han penedit dels seus pecats i han estat netejats amb la sang de l’anyell de Déu, els qui en aquells dies quedin sobre la Terra. Ho tindran molt malament, i per això el Senyor ens avisa i recomana que estiguem vigilants als esdeveniments que ell va deixar anunciats en els dies de la seva vida humana, perquè ningú no sap el dia ni l’hora en què “serà el començament dels dolors de part.” Mc 13, 8. Els qui vivim actualment, potser, no arribarem a veure ni...

Tot i que, avui dia, la monarquia no forma part de tots els ambients polítics, tots tenim una certa imatge d’allò que hauria de ser un rei: poderós i fort, just i savi, magnànim, ric i misericordiós i, per damunt de tot, bell. Sí, avui, la litúrgia aclama Crist com al nostre Rei, com al Rei de l’univers, un Rei formós. El salmista ho expressa quan diu: ” Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis” (45,3). Allí el salmista no subratlla només la seva bellesa exterior, la gràcia que els seus llavis exhalen, sinó que es refereix a la bellesa interior de les Paraules del Crist i a l’esplendor del seu missatge, de tal manera que, en aquesta bellesa hi descobrim la bellesa de la veritat, la bellesa del mateix Déu, una bellesa trasbalsadora que provoca en nosaltres un gran desig d’amor cercant la unió amb l’Amat. Les lectures d’avui ens presenten la reialesa del Crist com a Jutge de la Humanitat. Ens fan girar la mirada vers un Crist salvador. Ell establirà dins dels nos...

Mt 25, 14-30 En la nostra reflexió sobre aquesta paràbola és important que ens centrem en l'actuació del tercer servent, doncs ocupa la major atenció i espai en la paràbola. La seva conducta és diferent a la dels altres servents no se li ocorre una altra cosa que «amagar sota terra» el talent rebut per conservar-ho segur. Quan el senyor arriba, ho condemna com a servent «negligent i mandrós» perquè no ha entès gens. És evident que aquest servent no se sent identificat amb el seu senyor ni amb els seus interessos. En cap moment actua mogut per l'amor, no estima al seu senyor, li té por. Moltes vegades nosaltres actuem com aquest servent, i dediquem els nostres esforços a “conservar”, a mantenir allò en el que creiem. I és cert que hem de viure amb l'herència espiritual que hem rebut; però, alhora, també l'Evangeli ens interpel·la a viure les exigències de Crist. Hem de, amb l'ajuda del Pare, arriscar-nos a construir una Església més fidel a Jesús. Una Església de ger...

Mt 25, 1-13 “L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l” Amb aquesta exclamació, l'evangelista Mateu ens convida a posar-nos en marxa. L'espòs, l'Estimat, aquell que omple la nostra vida, que li dóna sentit, que ens fa sentir i saber-nos estimats, ve a buscar-nos, vol que entrem per sempre més en la seva festa. Aquest és el sentit de la mort pel cristià: anar a trobar-se amb el seu Estimat. Només una condició: dur la torxa encesa, il·luminar el camí. Hem estat cridats a ser llum del món (Mt 5, 14), perquè la llum de la nostra fe il·lumini la foscor, perquè veient les nostres accions els no cristians es preguntin perquè ho fem, què hi ha de diferent en aquest o aquesta que actua diferent. Ser llum, llum per nosaltres i llum per als altres, aquest és el projecte del cristià. Per ser-ho cal encendre l'oli de l'amor amb la flama de la fe, perquè la nostra torxa brilli i il·lumini. Ell, l'espòs, només espera això de nosaltres: que l'estimem i que estimem. Cinc noi...

1Te 2,7b-9,13 Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del t...

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida? A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central. El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I...

Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu ( Mt. 22, 21) Tant de bo que tots els cristians des d’ el començament de la nostra història haguéssim fet el degut discerniment per no barrejar els “cèsars” de cada moment amb les comunitats eclesials! Si tinguéssim el coratge d’obrir de bat a bat les portes de cadascú de nosaltres i de cada comunitat [i] a la fortalesa que ens dona l’Esperit Sant, si les paraules de Pau [ii] ressonessin sempre no hauríem fugit de les febleses que fan experimentar la força del Senyor ! Perquè, molt sovint, ens refugiat en els poders del món per aixoplugar-nos i refugiar-nos ens les nostres pors i el que és més gros ho hem justificat amb motius trets de l’Evangeli – fent-los a la nostra mida – a vegades molt subtils i altres vegades molt grollers. Potser les raons que donem ens fan fariseus i herodians – antagònics però que s’ajunten maliciosament contra el Senyor- i ells es tornen contra nosaltres perquè posen ben bé a la vista de tota ...