Comentaris Bíblics Interconfessionals

Mateu 20, 1 - 16 " Perquè el Regne del Cel és semblant a un home, pare de família, que de bon matí va sortir a contractar obrers per treballar a la seva vinya...". Vet aquí una paràbola de Jesús, transcrita només per l'evangelista Mateu, ja que els altres tres no l'esmenten en els seus respectius textos. El missatge d'aquesta paràbola pot semblar que ens porti a considerar-la com el relat d'una gran injustícia, i no pas d'un exem-ple d'equanimitat. És evident que no volem, ni ens passa pel cap, titllar el Mestre d'home fred, insensible a les necessitats de la gent... Però, entrem-hi, i vegem què diuen les seves paraules... L'evangelista Mateu ens diu que el Regne del Cel és semblant a un terratinent, que va sortir de casa seva a trenc d'alba a fi de llogar jornalers per treballar a la seva vinya. I veiem, pel tracte que va fer amb els quatre grups que hi van concórrer, que els pactes eren imprecisos llevat del que va fer amb ...

LAS DEUDAS DE LOS SIERVOS ( Mateo 18 : 21 a 35) “Diez mil talentos (éste es el número mas alto conocido en la notación griega)....y.... cien denarios” (24 y 28). La comparación,para que podamos entender la diferencia, sería hoy entre: diez millones de euros ante sólo dieciseis. Ésta es la exageración que había entre las distintas deudas. El siervo malo había recibido un préstamo exageradamente alto. Había pasado el tiempo y no estaba devolviendo nada. Por supuesto que toda la razón estaba de parte del rey. Y éste amenazó con la esclavitud al siervo y toda su familia, quedándose además todas sus posesiones. Nuestro Señor aludía a una antigua costumbre hebrea en la que se vendía a un hombre y toda su familia para cobrar las deudas contraídas. Sus oyentes sabían que no se estaba inventando nada. El deudor,desesperado y llorando, de rodillas (“como un perro”, textualmente ), prometió nuevamente que iba a pagar su deuda. El rey sabía que no iba a poder jamás, y....teniendo ...

Mt 18, 15-20 L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist. Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli... El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és al...

Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27 El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu. Vingui a nosaltres el vostre Regne! «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt) . La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora. ...i de ressuscitar el tercer dia (Mt) . La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes. Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el...

Comentario del evangelio de Mateo 13, 44-52 extraído íntegramente de la homilía pronunciada por el Papa Francisco el 26 de julio de 2014 en su viaje aCaserta, Italia.             Jesús se dirigía a quienes le escuchaban con palabras sencillas, que todos podían entender. Las parábolas del tesoro escondido en el campo y la perla de gran valor, tienen protagonistas distintos: la primera un pobre jornalero y la segunda un rico comerciante, pero el resultado es idéntico. El comerciante está constantementeviajando en búsqueda de una perla de gran valor, que colme su sed de belleza, y da vueltas por el mundo, sin rendirse. El otro, el campesino, nunca se alejó de su campo y hace el trabajo de siempre. Sin embargo, el final es idénticopara los dos: el descubrimiento de algo precioso, para uno un tesoro, para el otro una perla de gran valor. Ambos se ven unidos por un mismo sentimiento: la sorpresa y la alegría de haber encont...

Mt 13,24-43 . Moltes vegades voldríem evidències directes i fefaents de la presència de Déu, per tal de sortir dels nostres dubtes. Recordeu aquella escena on Jesús es dirigeix a Tomàs i li diu: “Benaurats els que creuran sense haver vist”. Pensem-hi, perquè malgrat la seva descreença, Tomàs va poder veure i estar amb Jesús, personalment, després de la seva resurrecció. I per això va creure! Però nosaltres som dels benaurats, perquè seguim, amb fidelitat, la nostra fe en Déu, malgrat alguns dubtes i pedres d’ensopec que, en ocasions, ens la poden fer trontollar. Aquest problema ja el tenien els homes i les dones d’aquells paratges de Palestina per on Jesús predicava. Davant d’això, Jesús va començar a predicar amb paràboles i els hi ensenyava a orientar-se cap a la contemplació en el coneixement de Déu i de tot allò que Ell ens vol donar a conèixer. No es tracte dons de conèixer a Déu per uns fets immediats, a la carta, sinó de saber-ne captar els seus “signes extraordinaris”...

                        PARÁBOLA DE LAS DISTINTAS TIERRAS                                       ( Mateo 13 : 1 a 23 ) Es la conocida “parábola del sembrador”. Y nos habla de sólo un sembrador y una sola semilla; lo que son diferentes son las distintas tierras que reciben la semilla. Por éso he preferido cambiar el nombre. -Los caminos de Israel no conocían el asfalto; así que los muy transitados quedaban con su tierra muy endurecida por el paso del mucho personal. La semilla que pudiese caer en ellos quedaba en la superficie hasta que los inacabables pájaros daban buena cuenta de ella. Y, espiritualizando la cuestión,(como el mismo texto explica), es la Palabra que queda fu...