Comentaris Bíblics Interconfessionals

Evangeli de Lluc 2, 22 – 40 L’arribada de Jesús al món es va manifestar amb ben poc aparat d’esdeveniments. D’una banda hi havia només aquells pocs pastors, de la petita aldea de Betlem, als quals se’ls va anunciar el naixement del Messies; d’una altra banda els mags, aquells que vivien a l’Orient, que van rebre un senyal de Déu que anunciava el prodigiós esdeveniment, els quals no van arribar la mateixa nit, tal com se’ns mostra en els “pessebres”, sinó bastants mesos més tard. A part d’això, ningú més... És tal com actua Déu, sense grans mostres portentoses, llevat de casos comptats. I aquí trobem, en el dia de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem, dues persones velles que confiaven en la promesa de la restauració de l’Israel de Déu: Simeó, home just i pietós, que tenia l’esperança de veure la consolació del poble elegit, perquè havia rebut resposta que no moriria sense haver vist el Messies; i també Anna, vídua, dona piadosa, de vuitanta-quatre anys d’edat, que s

Dia de Nadal : Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18 . Un Déu amagat, present, en la humanitat de Jesús: mediació propera, concreta, de Déu en la història. Pare nostre, que esteu en el cel: Déu..., ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill... ; ... que ell ha constituït hereu de tot...; ... per mitjà del qual ja havia creat el món ... Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser... Perquè, ¿a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el teu pare, i ell serà el meu Fill?» (He). Tot el que Déu ens havia de dir ho ha dit en Jesús, tot el que ens havia de donar ens ho ha donat per ell; així Jesús és referent del que som, del que voldríem ser..., el portem en la pròpia naturalesa humana, volem ser el que Jesús és, ... pot ser sense saber-ho. I Déu es revela com a pare, amor, família, generador de vida, Trinitat que es projecta fora de si, aboc

Lluc ens explica, amb un to popular i accessible, la història més gran de la humanitat. Presenta, no un relat forjat per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Infantaràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31). Aquest missatge ens diu que el Nadal ja és a prop. Maria ens obrirà la porta amb la seva col·laboració en l'obra de Déu. La humil donzella de Natzaret escolta sorpresa l'anunci de l'àngel. Precisament ella pregava a Déu que enviés aviat al seu Ungit per salvar el món. Poc s'imaginava, en el seu modest enteniment, que Déu l'escollia justament a Ella per realitzar els seus plans. Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era verge i estava promesa amb Josep; però Déu li proposa ara una maternitat que queda al marge del seu futur matrimoni. Maria no ho entén: «Com podrà ser això?» (Lc 1,34), heus ací la pregunta. L'àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradi

Juan 1,6-8. 19-28 El prólogo al  cuarto evangelio está fuertemente condicionado por la cultura griega. Es imposible limitar el término Logos al significado de “palabra”. Logos es, también, sabiduría divina, es ese pensamiento de Dios que es el designio trascendente del universo y su significado inmanente. A varios niveles, el mundo muestra una creciente penetración de orden superior, un creciente dominio de la luz sobre las tinieblas, del ser sobre el no-ser, de la verdad sobre el error. El carácter absoluto de lo es revelado en el espacio y tiempo coincide con la vida, muerte y resurrección de Jesucristo. La idea del Logos es el medio para dirigirse al helenismo y por medio del cual podrá conducirlos a la realidad histórica de su relato, cuyas raíces se hunden en la tradición judía. Ahora desde la realidad histórica aparece Juan que afirmaba de sí mismo que su función es anunciar, preparar… A Juan no le interesa el poder. No es nadie, no es nada. Solo la voz del que c

Mc 1, 1-8 “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu” . Aquest és el primer verset amb que s’inicia l’evangeli de Marc i que escoltem avui els cristians catòlics, en el temps litúrgic d’Advent. Marc comença el seu evangeli amb la seva professió de fe en Jesús. No és una narració d’una història qualsevol. És una catequesi on ens parla de qui és Jesús de Natzaret, la seva veritable identitat i vol fer partícip a les comunitats que anaven destinades com al lector d’avui i de tota la història humana.   No comença amb la infantesa de Jesús, que és propi de Mateu i Lluc. Ells, a la llum de la resurrecció de Jesús, plantegen d’una altra manera, aquesta primera frase de Marc, però que evidencien el mateix: Jesús és el Messies, el Fill de Déu. Marc comença el seu evangeli, anunciant el missatger que anirà al davant del Messies, preparant el camí de la plenitud de la història de la salvació i que el profeta Isaïes ja va parlar d’ell: “Jo envio davant teu el meu missatger per

Mateu 13, 33 – 37               Benvolguts germans i germanes, Vivim en una societat de la pressa i de la immediatesa, esperar ens genera inquietud i malestar. Els ordinadors i altres dispositius de telefonia cada vegada van més de pressa, no hi ha temps que perdre, s'ha d'aprofitar-ho al màxim. El text de Mateu ens convida a una reflexió serena sobre l'acció del Regne de Déu que contrasta amb les nostres presses i impaciència. El Regne de Déu, no s'imposa per força, per contra, és com una massa de llevat barrejat amb farina que necessita el seu temps per fermentar. De la mateixa manera, es compara al Regne amb una llavor que necessita temps per germinar i créixer. En aquest període d’Advent  que acabem de començar, és una bona oportunitat per deixar les nostres presses, es temps per treure el peu de l'accelerador, temps per a l'oració i la reflexió serena. Necessitem que el Senyor de la Vida ens ajudi a integrar els valors del Regne de Déu, que són l

Is 63,16b-17.19b;64,2b-7; Salm 79; 1Co 1,3-9; Mc 13,33-37 . Déu encara està implicat en la seva obra; el seu projecte encara s’està realitzant. Pare nostre, que esteu en el cel: Vós, Senyor, sou el nostre pare...; ...nosaltres som argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans (Is). Una bonica imatge de la relació Creador-criatura; Déu plasma el seu enginy, la seva bellesa i el seu amor en cada un dels seus fills i filles; i a les seves mans ens sentim plens de vida; som l’obra que encara s’està fent amb tantes esperances de llibertat, de justícia...; ens queda tant per gestar-nos del tot! Sigui santificat el vostre nom. Senyor, ¿per què deixeu que ens desviem dels vostres camins...? (Is). Encara no s’ha manifestat del tot la glòria de Déu..., en tants fills i filles tocats pel sofriment. Vingui a nosaltres el vostre Regne. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu... (Is). ... veniu a salvar-nos..., gireu des del cel els vostres ulls, ve

Mateu 25, 31-46                  Estem acabant l’any litúrgic i també la lectura de l’evangeli de Mateu.  Durant tot l'any litúrgic hem seguit l'evangeli de sant Mateu. Avui és l'últim diumenge: i també la seva lectura és com el resum de tota la seva bona notícia, Crist com a jutge universal, i l'amor al germà com a tema de la confrontació de cada home amb ell. Afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó. Hi ha persones que estan experimentant aquest tipus de situacions en l'actualitat. En escoltar aquestes paraules de l'Evangeli, ens hem de preguntar que i com ho fem en el nostre dia a dia: Què fem pel nostre germà?  Com vivim la caritat concreta cada dia?  Aquestes preguntes les hem de portar avui amb nosaltres. Nosaltres sovint fem, ens reunim, moltes vegades ens trobem, per alguna activitat concreta. I ens preguntem com viuen aquestes persones? Hi ha un termes "materials" com la falta de diners per pagar el menj

Diumenge 33 del temps ordinari : Pr 31,10-13,19-20,30-31; Salm 127; 1Te 5,1-6; Mt 25, 14-30. Déu ens ha confiat el que és i té, la seva creació... i ens dóna la vida; i posa la història a les nostres mans. Sigui santificat el vostre nom. Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més... (Mt) . La satisfacció de Déu, pare, que dóna la vida des de l’amor i la gratuïtat, és el creixement dels fills i la fraternitat dels germans, i ens fem grans. Vingui a nosaltres el vostre Regne. El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més...;  havies de posar al banc els meus diners..., podria recobrar allò que és meu amb els interessos... (Mt) . Els valors del Regne són les petites llavors que cal cultivar, fer créixer, monedes que cal negociar: que es multipliquin els senyals de pau, i amor, i justícia, i veritat, i solidaritat, i perdó... Jesús va ser un bon accionista d’humani

La imatge del gran temple de Jerusalem amb Jesús, disgustat i enfadat contra aquells homes que hi feien negoci, contrasta i posa de manifest la feblesa humana, capaç de banalitzar “el lloc sagrat” i fer-ne centre dels propis interessos. Quantes vegades veiem persones perdudes en les ànsies del diner pel diner i que instrumentalitzen el negoci com un bé absolut, en la recerca d’una felicitat i una seguretat mai aconseguida? Si el diner crea desigualtats, com podem reivindicar justícia? Si el diner atrapa en una mena d’adicció les ànsies enriquidores, com podem parlar de llibertat? El diner és important i el necessitem, però no ens ha de fer esclaus de nosaltres mateixos, ni ha de ser instrument per perjudicar als altres amb cruels especulacions. El diner ens ha d’ajudar a cercar el propi bé, més enllà de perjudicar als altres. I els cristians què fem, com ens administrem i compartim els nostres bens amb els que s’ho passen malament, com ajudem a les nostres comunitats, al no

Jb 19, 1.23-27a                       Salm22 Rm 14, 7-9.10c-12                 Jo. 14, 1-6. Començo, en primer lloc, per expressar la meva humil opinió que   aquesta commemoració no escau a un diumenge,  però l’Església m’ho mana i obeiré i, a més, celebraré l’Eucaristia amb pietat, en el millor sentit de la paraula. En segon lloc tinc consciència que les comunitats protestants no preguen pels difunts, entre altres coses perquè no accepten la canonicitat del llibres dels Macabeus: “ En efecte, si no hagués esperat que els caiguts en la batalla un dia ressuscitarien, hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts ” (2Ma 12,44). A més, un cop morts, “alea iacta est”. No hi estic massa d’acord amb tot això, però ara no toca entrar en el concepte d’eternitat ni en el sentit de la pregària. Entrem, en els textos d’avui. " Jo sóc el camí, la veritat i la vida ". Viure el camí de la vida recolzant en  la Veritat, que és Jesús, és el que els cristians volem fer

Mt. 22, 34-40 “Un mestre de la Llei per provar Jesús li va fer aquesta pregunta: “Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei? Jesús li contestà: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor…El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”. Amb aquesta resposta Jesús va condensar tot el seu pla de vida. Si l’Ésser diví és ser amor = “Déu és amor”, nosaltres, els seus fills, que hem estat creats a la seva imatge, hem de ser també éssers que estimen. No oblidem que l’amor de Déu va necessitar encarnar-se i va enviar el seu Fill al món perquè ens revelés plenament com ens estima. Així doncs, nosaltres hem d’estimar i complir els dos manaments més grans com la manera més explícita d’encarnar també el nostre amor. Tots sabem que quan estimem de debò necessitem expressar-ho, “encarnar-ho” o dir-ho ben explícitament, tant amb fets com amb paraules, tal com Déu ho ha fet i ho fa. I no oblidem que serà només del nostre amor viscut i encarnat de l’únic d

En  aquest fragment provocador i interpelador de l'Evangeli, us proposo que ens aturem en els fariseus. Malgrat ser els que provoquen Jes ú s, fan una afirmaci ó que a nosaltres, cristians del segle XXI ens ha d'interpelar: " Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el cam í de D é u sense fer distincions de persones " (v. 16) Aquells que estan m é s molestos amb el mestratge de Jes ú s, el reconeixen com a Mestre ip reconeixen l'autenicitat del seu magisteri. Potser ho fan amb la boca petita, potser com adulaci ó per llen ç ar la pregunta molesta, per ò a nosaltres, ara i avui, é s una afirmaci ó que ens ha de fer mirar la nostra vida, el nostre interior, i preguntar-nos si realment reconeixem en Jes ú s de Natzaret al Mestre; si realment ens reconeixem com a deixebles de Crist; si portem a totes les esferes de la vida la nostra Fe, deixant-la que il.lumini tots els à mbits de la vida, fins i tot els m é s insignificants. Nom é s aix í

Mt. 21, 33-43  Perquè la comprensió d'un fragment bíblic esdevingui veritablement  “Paraula de Déu” per a cadascú  perquè sentim , més enllà  - més en la profunditat del jo – dels sentiments i emocions, cal que ens hi tobem identificats vivencialment en l'escena: “ como si presente me hallare “ . Què tenim o en què ens assemblem als grans sacerdots i ancians que en el Temple ( Mt. 21, 23 ) exigeixen a Jesús que justifiqui les seves paraules i fets ?  ( expulsió dels mercaders Mt. 21, 12, curacions en el mateix recinte sagrat... ). En què ens posa en qüestió a cadascú de nosaltres el Senyor?             Per exemple, com deixem que es Regne de Déu creixi en nosaltres i en les nostres immediateses ?  Potser sovint entenem el Regne com una “realitat “ tan etèria, indefinida i impalpable o ideològica que no incideix pràcticament en res en la vida de cada dia. I el Regne és fontalment Jesucrist Ressuscitat,  perquè en Ell el senyoreix del Pare és total i omnipresen t i aix

 Ez 18,25-28, Salm 24, Fl 2,1-11, Mt 21,28-32. La vida..., tot respon a una Voluntat..., d’amor, d’Amor... Pare nostre, que esteu en el cel: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre..., vós que estimeu tant. El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí (Sl). Com és Déu; és la seva metafísica, ... una ontologia d’amor. ... Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom... (Fl). Déu trinitat, família, que surt fora com fa sempre l’amor, fins a l’extrem, fins a les últimes conseqüències; a

El propietari generós  (Mt 20,1-16) La paràbola és clara; Un propietari lloga treballadors al llarg de tota la jornada, a primera, i a segona hora, a migdia, a la tarda, i a la penúltima hora. Al moment de la paga els dóna a tots igual, començant pels darrers. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers que han treballat poc. El propietari no fa cap tort. Els jueus dividien el dia, des de la sortida del sol fins al ocàs, en dotze hores, per l’ús ordinari s’utilitzava les hores de tèrcia, sexta, i nona fins a la posta del sol. A primera hora contracta operaris per a treballar la vinya, el jornal fixat, es “d’un denari al dia”, es equivalent al Jornal que ofereix al guia que acompanya al seu fill. Vos donaré el que es just. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers, que han treballat poc. El Senyor manà al seu administrador que crides als jornalers, i els doni la seva paga. Als primers que han treballat tot

Evangeli de Joan 3, 13 – 17 Nicodem era un home principal de la casta religiosa d’Israel, membre de la secta dels fariseus, un mestre de la Llei (la Llei de Déu, donada a Moisès al mont Sinaí). Però, si llegim el que Jesús li diu durant la conversa veurem que, en allò que és fonamental, era ignorant. Això no obstant, era un home obser-vador, un home que coneixia Jesús d’haver-lo vist actuar, parlar, ensenyar...  (v. 3, 2) Nicodem, un dia, coneixeria Jesús, i seria savi, perquè llavors esdevin-dria un membre més del cos de Crist, i ja no pertanyeria al cos dels fariseus. 13 “ Ningú no ha pujat al cel sinó qui ha davallat del cel, el Fill de l’home .”, diu Jesús al mestre de la Llei. I fa servir el  “pujar” o “enlairar”, per referir-se a la seva mateixa crucifixió, al seu sacrifici expiatori. Jesús encara no havia pujat al cel quan parlava amb Nicodem: no havia mort i, per tant, no havia ressuscitat. De fet, ningú no ha pujat al cel, encara, només el Crist glorificat. 14 

En primer lloc, quan tenim algun problema amb algun germà de l’església ,en insta a tenir discreció, en anar a tractar el problema amb ell, sense posar en evidencia, i en segon lloc, si no ens escolta , ni vol retractar-se passar a tenir un segon pas, que es buscar 2 ó 3 testimonis, per tal de que no hagin ,malentesos, i predomini la sensatesa, avui veig una similitud en les formes , a l'antic testament ,en els temps de Moisès. si el litigi persisteix, es quan s'ha de fer públic a l’església, per tal de posar en evidencia, el comportament d'alguns germans en Crist, Ull, perquè tots estem exposats a caure en aquests paranys, i no hem de donar lloc a l'enemic, ni deixar-nos portar pels nostres impulsos o formes incorrectes. hem de perseverar en la oració, i en la bona comunió amb els germans. Després em crida la atenció, el verset 18 : tot el que lliguis a la terra serà lligat al cel........em fa pensar un altre cop la importància del nostre comportament aquí