diumenge, 28 de desembre de 2014

La Sagrada Família - 28 de desembre


Evangeli de Lluc 2, 22 – 40

L’arribada de Jesús al món es va manifestar amb ben poc aparat d’esdeveniments. D’una banda hi havia només aquells pocs pastors, de la petita aldea de Betlem, als quals se’ls va anunciar el naixement del Messies; d’una altra banda els mags, aquells que vivien a l’Orient, que van rebre un senyal de Déu que anunciava el prodigiós esdeveniment, els quals no van arribar la mateixa nit, tal com se’ns mostra en els “pessebres”, sinó bastants mesos més tard. A part d’això, ningú més... És tal com actua Déu, sense grans mostres portentoses, llevat de casos comptats.

I aquí trobem, en el dia de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem, dues persones velles que confiaven en la promesa de la restauració de l’Israel de Déu: Simeó, home just i pietós, que tenia l’esperança de veure la consolació del poble elegit, perquè havia rebut resposta que no moriria sense haver vist el Messies; i també Anna, vídua, dona piadosa, de vuitanta-quatre anys d’edat, que s’estava al temple, i hi servia de nit i de dia amb dejunis i oració. A part d’aquestes dues persones, és clar, hi havia –com sempre hi ha hagut– el romanent fidel que hi creia i esperava la vinguda del Messies.

Vet aquí el panorama a la terra: Gairebé ningú no esperava la vinguda del Fill de Déu, ni sabia res dels sofriments, no tan sols físics, que patiria per la redempció del seu poble, malgrat que les profecies de l’Antic Testament ja anticipaven i avalaven aquest fet inqüestionable. Llevat, és clar, de Simeó i Anna ja citats (Isaïes, cap. 53).

La fe de Simeó és veritablement encomiable, una mostra més de la revelació divina –altrament no ho hauria reconegut per ell mateix– amb l’oració de lloança que adreça al Senyor, i l’expressió profètica d’esment als gentils, no deixa lloc a cap dubte sobre la seva fe i sobre el coneixement de les Escriptures Sagrades pel que fa al pla de Déu per a la redempció dels gentils, la d’aquells que no eren del poble d’Israel segons la carn. Amb això, donava entenent que per mitjà de revelació havia entès el propòsit de Déu, i el perquè de la vinguda al món d’aquell infant, tan bon punt els pares entraren al temple amb el nadó. Ara ja podia morir content per haver vist acomplerta la promesa del Déu dels seus pares.

Manel Alonso Figueres




dijous, 25 de desembre de 2014

Nadal del Senyor - 25 de desembre


Dia de Nadal: Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18.


Un Déu amagat, present, en la humanitat de Jesús: mediació propera, concreta, de Déu en la història.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Déu..., ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill... ; ... que ell ha constituït hereu de tot...; ... per mitjà del qual ja havia creat el món... Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser... Perquè, ¿a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el teu pare, i ell serà el meu Fill?» (He). Tot el que Déu ens havia de dir ho ha dit en Jesús, tot el que ens havia de donar ens ho ha donat per ell; així Jesús és referent del que som, del que voldríem ser..., el portem en la pròpia naturalesa humana, volem ser el que Jesús és, ... pot ser sense saber-ho. I Déu es revela com a pare, amor, família, generador de vida, Trinitat que es projecta fora de si, abocat per amor en el Fill, en els fills; Déu ara vol parlar paraules humanes, contextualitzades, al carrer, en la història; paraules de vida, de dignitat humana, del seu amor...

 ... a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu... (Jo). Som com Jesús, estimats com ell, generats com ell, partícips de l’amor de Déu com Jesús, des de la llibertat, ... si volem; som fills com el Fill; estem cridats a créixer en aquesta identitat de fills i, per això, de germans. “Déu es fa home perquè l’home es faci Déu” (sant Atanasi).

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle... com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat (Jo). Déu és saviesa creadora i, ara, Fill , Paraula explícita, encarnada, significativa, ple de veritat humana per la humanitat i la història... Nadal, revelació de la paternitat de Déu.
Som cercadors de la veritat de la vida i de la mort, que sempre ens sobrepassa com un misteri més gran... Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Jo). El Fill coneix el Pare, porta la seva informació genètica. Déu, Misteri, Logos desconegut..., ara “Déu-amb-nosaltres”; ara Déu es dóna a conèixer, ens parla en Jesús; ara, com sempre, són camins molt humans per on es manifesta la veritat de la vida..., i Déu mateix.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu...: «El teu Déu és rei» (Is). Jesús ve com experiència de salvació, com Déu  antigament a l’èxode i a l’exili ... Déu torna, la vida reneix amb Jesús, novament s’instaura una vida digna.

Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses..., el Senyor ha revelat la seva ajuda... (Sl). El Regne de Déu ja ha començat a ser realitat, motiu d’alegria, ...encara no del tot realitzat, és un projecte que es va fent, vencent reticències en el món, en els cors; ...; Jesús ve a provocar-lo.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

... acabada l’obra de purificació dels pecats, s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina... (He). Aquest és el sacerdoci de Jesús, la seva obra redemptora: rentar la vida de tot egoisme, de tota violència..., que vol ser nova creació; per això neix Jesús, per això Déu es fa home.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu, totes, el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. ... i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu (Is). La salvació de Déu és alliberadora de tot mal; i vol ser universal, una paternitat per a tots.

Ens calen sentiments molts humans per viure la vida.



Mn. Miquel Garcia Bailach

divendres, 19 de desembre de 2014

Diumenge 4 d'Advent - 21 de desembre


Lluc ens explica, amb un to popular i accessible, la història més gran de la humanitat. Presenta, no un relat forjat per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Infantaràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que el Nadal ja és a prop. Maria ens obrirà la porta amb la seva col·laboració en l'obra de Déu. La humil donzella de Natzaret escolta sorpresa l'anunci de l'àngel. Precisament ella pregava a Déu que enviés aviat al seu Ungit per salvar el món. Poc s'imaginava, en el seu modest enteniment, que Déu l'escollia justament a Ella per realitzar els seus plans. Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era verge i estava promesa amb Josep; però Déu li proposa ara una maternitat que queda al marge del seu futur matrimoni. Maria no ho entén: «Com podrà ser això?» (Lc 1,34), heus ací la pregunta. L'àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que ella ara ho entengui millor. Però ja en té prou, puix que el prodigi serà obra de Déu: «A Déu res no li és impossible» (Lc 1,38). Per això, Maria respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). ¡Que es compleixin! ¡Que es faci! Sí. Completa acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es feu Carn i habità entre nosaltres» (Jn 1,14). L'Encarnació del Verb de Déu esdevé la realitat més divina i més humana alhora. Podem dir que en Maria veiem la resposta donada per Déu al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida. Avui, nosaltres podem dir, imitant aquella dona que el va felicitar entusiasmada: «¡Sortoses les entranyes de Maria, que han portar el Salvador del món».


Mn. Joaquim Meseguer



diumenge, 14 de desembre de 2014

Diumenge 3 d'Advent - 14 de desembre


Juan 1,6-8. 19-28

El prólogo al  cuarto evangelio está fuertemente condicionado por la cultura griega. Es imposible limitar el término Logos al significado de “palabra”. Logos es, también, sabiduría divina, es ese pensamiento de Dios que es el designio trascendente del universo y su significado inmanente. A varios niveles, el mundo muestra una creciente penetración de orden superior, un creciente dominio de la luz sobre las tinieblas, del ser sobre el no-ser, de la verdad sobre el error.

El carácter absoluto de lo es revelado en el espacio y tiempo coincide con la vida, muerte y resurrección de Jesucristo.

La idea del Logos es el medio para dirigirse al helenismo y por medio del cual podrá conducirlos a la realidad histórica de su relato, cuyas raíces se hunden en la tradición judía.
Ahora desde la realidad histórica aparece Juan que afirmaba de sí mismo que su función es anunciar, preparar… A Juan no le interesa el poder. No es nadie, no es nada. Solo la voz del que clama en el desierto. El justo contraste con aquel que es anunciado, que ha de venir: Jesús.

Pero Juan anuncia al que ha de venir en un contexto de juicio e ira divina y quien llegó fue Jesús, dulce, acogedor, cercano de los más pobres y marginados de su época, rompiendo esquemas religiosos, sociales, económicos y políticos, y predicando el amor y la misericordia de Dios.

Reconozco que el juicio no es un tema de los preferidos,  quizás por el uso, mal uso, abuso  que se ha hecho de este concepto. Y sin embargo... sin embargo... cuando  leo los textos de los Evangelios que nos hablan de Juan el Bautista, de sus exhortaciones  al  arrepentimiento, de sus alusiones al  juicio... algo vibra en mí, como un eco lejano que repercute en la realidad de nuestros días.

En medio de estas vibraciones debemos mirar al anunciado, a Jesús, para no dejarnos envolver de un concepto de juicio que puede ser peligroso si dejamos de mirar a Jesús porque a nosotros nos cuesta encajar tal cosa como juicio e ira divina. Jesús es la luz que viene a nosotros para entender y trabajar por un mundo distinto.



Pastor Juan Medrano

dissabte, 6 de desembre de 2014

Diumenge 2 d'Advent - 7 de desembre


Mc 1, 1-8

“Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. Aquest és el primer verset amb que s’inicia l’evangeli de Marc i que escoltem avui els cristians catòlics, en el temps litúrgic d’Advent. Marc comença el seu evangeli amb la seva professió de fe en Jesús. No és una narració d’una història qualsevol. És una catequesi on ens parla de qui és Jesús de Natzaret, la seva veritable identitat i vol fer partícip a les comunitats que anaven destinades com al lector d’avui i de tota la història humana.  

No comença amb la infantesa de Jesús, que és propi de Mateu i Lluc. Ells, a la llum de la resurrecció de Jesús, plantegen d’una altra manera, aquesta primera frase de Marc, però que evidencien el mateix: Jesús és el Messies, el Fill de Déu. Marc comença el seu evangeli, anunciant el missatger que anirà al davant del Messies, preparant el camí de la plenitud de la història de la salvació i que el profeta Isaïes ja va parlar d’ell: “Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí”.

Joan Baptista, té una única i explicita missió: ser el Precursor de l’Ungit de Déu. Ell ens anuncia encara cada Advent que el Senyor ve a nosaltres i  ens cal purificar-nos, cal que continuem decididament en el nostre camí personal de conversió, perquè l’Església de Crist arribi algun dia a la plenitud de la voluntat del Pare, que és comunió amb el Fill, en l’Esperit Sant. Cal, doncs, que estem atents, vigilants als signes de l’Esperit.   

En la missió de Joan Baptista es subratlla la humilitat de la crida de Déu en la seva vida, de ser portador, anunci de la Llum, que vol viure entre nosaltres: “Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies”. En l’evangeli de Joan, es remarca encara més aquesta profunda humilitat i fidelitat a la vocació rebuda: “Ell ha de créixer, i jo he de minvar” (Jn 3, 30). Joan Baptista és un exemple admirable per a tots nosaltres i fer nostra en la pregària aquesta frase: Jo he de minvar, perquè Jesús pugui créixer en mi. L’apòstol Pau dirà: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.” (Gal 2, 20). Deixem-nos, doncs, que s’obrin els nostres cors a la voluntat del Senyor, que és foc d’Alliberament, de Pau, de Resurrecció.


Xavier Artigas, diaca catòlic




dissabte, 29 de novembre de 2014

Diumenge 1 d'Advent - 30 de novembre


Mateu 13, 33 – 37              

Benvolguts germans i germanes,

Vivim en una societat de la pressa i de la immediatesa, esperar ens genera inquietud i malestar. Els ordinadors i altres dispositius de telefonia cada vegada van més de pressa, no hi ha temps que perdre, s'ha d'aprofitar-ho al màxim. El text de Mateu ens convida a una reflexió serena sobre l'acció del Regne de Déu que contrasta amb les nostres presses i impaciència. El Regne de Déu, no s'imposa per força, per contra, és com una massa de llevat barrejat amb farina que necessita el seu temps per fermentar. De la mateixa manera, es compara al Regne amb una llavor que necessita temps per germinar i créixer. En aquest període d’Advent  que acabem de començar, és una bona oportunitat per deixar les nostres presses, es temps per treure el peu de l'accelerador, temps per a l'oració i la reflexió serena. Necessitem que el Senyor de la Vida ens ajudi a integrar els valors del Regne de Déu, que són la pau, l'amor i la justícia, en la nostra vida, en la nostra família i a la nostra església. Que el Senyor de la Vida, ens ajudi a ser portadors de la Bona Notícia, de la veritable felicitat. Amén.


Germán López-Cortacans

Església Evangèlica de Catalunya

Diumenge 1 d'Advent - 30 de novembre


Is 63,16b-17.19b;64,2b-7; Salm 79; 1Co 1,3-9; Mc 13,33-37.


Déu encara està implicat en la seva obra; el seu projecte encara s’està realitzant.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Vós, Senyor, sou el nostre pare...; ...nosaltres som argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans (Is). Una bonica imatge de la relació Creador-criatura; Déu plasma el seu enginy, la seva bellesa i el seu amor en cada un dels seus fills i filles; i a les seves mans ens sentim plens de vida; som l’obra que encara s’està fent amb tantes esperances de llibertat, de justícia...; ens queda tant per gestar-nos del tot!

Sigui santificat el vostre nom.

Senyor, ¿per què deixeu que ens desviem dels vostres camins...? (Is). Encara no s’ha manifestat del tot la glòria de Déu..., en tants fills i filles tocats pel sofriment.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu...(Is). ... veniu a salvar-nos..., gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya... (Sl). És la pregària, l’anhel i l’esperança que el Regne de Déu vingui prompte, a cada racó del món, a cada cor, i sigui realitat no somni, utopia, ni desig encara... Jesús ve sempre que li obrim la vida, i genera aquest  Regne..., un Regne que ja està entre nosaltres però encara no del tot.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Sempre beneeixo Déu per vosaltres..., és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist (1C). Jesús és manifestació i compendi de totes les riqueses que Déu ens dóna: ser fills i germans, com ell.

... deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun... (Mt). Ara el món i la història Déu els ha deixat a les nostres mans, en som protagonistes i responsables, ... de ser fills i ser germans.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement (1C). Un Regne que ens porta pa, i salut, i dignitat, i cultura, i fraternitat, i vida eterna, i cel..., tot el que sacia les esperances humanes; per això diem: Veniu, Senyor Jesús, vingui el vostre Regne!*

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents... (Is). Tornar a la font d’on raja l’Amor, dins.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«Estigueu atents, vetlleu..., mireu que no us trobi dormint... Vetlleu» (Mc). Res ens adormi: ni ideologies, ni béns materials, ni el mateix sofriment, ni la rutina ni els desenganys, ni cap crisi..., res apagui les esperances del cor. És la temptació del desànim, del conformisme... Ens cal un esperit despert, crític, esperançat, la mirada del cor. ... perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles (1C).

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda... (Is). No ens apartarem mai més de vós... (Sl). Encara inconformistes, indignats, amb tota forma de mal i d’egoisme, i de mort..., que maten l’esperança.

Cultivem l’esperit crític i inconformista que manté viva l’esperança.



Mn. Miquel Garcia Bailach

dilluns, 24 de novembre de 2014

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 23 de novembre


Mateu 25, 31-46                 


Estem acabant l’any litúrgic i també la lectura de l’evangeli de Mateu.  Durant tot l'any litúrgic hem seguit l'evangeli de sant Mateu. Avui és l'últim diumenge: i també la seva lectura és com el resum de tota la seva bona notícia, Crist com a jutge universal, i l'amor al germà com a tema de la confrontació de cada home amb ell.

Afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó.

Hi ha persones que estan experimentant aquest tipus de situacions en l'actualitat. En escoltar aquestes paraules de l'Evangeli, ens hem de preguntar que i com ho fem en el nostre dia a dia: Què fem pel nostre germà?  Com vivim la caritat concreta cada dia?  Aquestes preguntes les hem de portar avui amb nosaltres.

Nosaltres sovint fem, ens reunim, moltes vegades ens trobem, per alguna activitat concreta. I ens preguntem com viuen aquestes persones? Hi ha un termes "materials" com la falta de diners per pagar el menjador  escolar ... també hi ha uns nivells simbòlics com la set d'amistat o un nivell espiritual com estar tancat en una vida desordenada i lluny de Déu. 

Quina és la reacció de qualsevol persona que es troba amb un captaire?.  Pensem amb el samarità, el sacerdot i el levita, el que segueix el seu camí, tornant el cap ... L'altre, l’home necessitat, arriba sense avisar, quan menys ho esperem, quan no tens res més a fer.  Per a mi, per la meva família, per la meva xarxa d'amics, per la meva comunitat, pel meu país,  en què deixen de donar de menjar i beure, vestir-se, ... visitar,  en les coses grans o petites.

" Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu”
Misteri de la identificació del Senyor als que són pobres i no poden escapar-se  sols.  Quina és la paraula de Déu? Penseu en la meravella dels uns als altres: " quan vinguérem a veure't? quan et vam veure afamat o assedegat, foraster...?

Hem de viure cada dia el dia a dia, per viure aquesta caritat pràctica;  Jesús ens espera en aquest assoliment comú de la caritat.  Aquest és un requisit fonamental de la nostra existència cristiana.

Amb això tindríem tots els bons pensaments sobre la vida del cristià, bé podríem tenir una gran comprensió de la fe, Jesús ens espera en aquest servei dels petits, els pobres, aquest servei humil i concret.

En aquesta paràbola Jesús viu tot el seu missatge, ell és el que te el programa mes gran i bonic i ens el ve a portar a tot el món. Contemplant a Jesús descobrim aquesta caritat practica.   

Si anem un pas mes enllà tot reflexionant el text trobem que en l'Antic Testament, Déu els convida a conèixer el servei, Déu busca una caritat concreta per part d'Israel i cadascun dels seus membres.

Però alguna cosa nova ens porta Jesús no és Déu el que ens diu  d’aconseguir un servei particular.  Però al realitzar el servei dels pobres, és el mateix Déu que descobrim, és Déu mateix que admirem en el petit i pobre, en els exclosos, en l'estranger, en el malalt i en el que està a la presó!

Això és com una revolució en la nostra forma de viure la caritat: No és tant una necessitat moral, no com una conseqüència de la nostra vida cristiana, és el cor de la nostra vida cristiana;  abans de qualsevol qüestió jurídica, em trobo amb Déu en el rostre dels petits, dels pobres, estic molt a prop seu.

Revolució d'amor, on Déu no és com el que em convida a servir, però ell m'està esperant el gest senzill i quotidià.  El servei als pobres, als petits és el regal que Déu em dóna a la seva trobada, en què em dóna la seva gràcia.

Que l'Esperit Sant ens permeti avui créixer en el desig de trobar-nos amb Jesús, en els petits i en els pobres;  Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.


                              Mn. Miguel-Ángel Jiménez, diaca



dissabte, 15 de novembre de 2014

Diumenge 33 de durant l'any - 16 de novembre


Diumenge 33 del temps ordinari: Pr 31,10-13,19-20,30-31; Salm 127; 1Te 5,1-6; Mt 25,14-30.


Déu ens ha confiat el que és i té, la seva creació... i ens dóna la vida; i posa la història a les nostres mans.

Sigui santificat el vostre nom.

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més... (Mt). La satisfacció de Déu, pare, que dóna la vida des de l’amor i la gratuïtat, és el creixement dels fills i la fraternitat dels germans, i ens fem grans.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més...;  havies de posar al banc els meus diners..., podria recobrar allò que és meu amb els interessos... (Mt). Els valors del Regne són les petites llavors que cal cultivar, fer créixer, monedes que cal negociar: que es multipliquin els senyals de pau, i amor, i justícia, i veritat, i solidaritat, i perdó... Jesús va ser un bon accionista d’humanitat. I nosaltres? ... els vivim també des d’una actitud conscient i vigilant, esperançada, activa i responsable..., ho val ...és la vida, la meva, la de les persones, és la nostra dignitat, la nostra llibertat; Jesús hi va donar la vida, ho va arriscar tot pel Regne de Déu.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins (Sl). L’experiència de Déu és de felicitat, finalment.

Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els seus béns... Al cap de molt de temps l’amo tornà i els demanà comptes... Ara, el món, la història, el devenir de la humanitat està a les nostres mans, en som responsables i protagonistes, Déu ens ha deixat la vida. Des de la llibertat i l’enteniment..., des de l’amor, som cridats a fer del món un espai de vida, on la vida sigui possible per a tots. Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. És una mirada positiva a les persones, en les seves possibilitats... Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegat on no havíeu escampat... (Mt). No està tot fet, no tot ho fa Déu; ell és el protagonista, però també ens hi fa a nosaltres.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú... La nostra vida feta de les capacitats, la manera de ser, el caràcter i la personalitat, els condicionants biològics, les circumstàncies concretes que conformen el viure amb les seves llums i ombres... , és el repte de viure, el do de la vida. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor (Mt). Finalment, la festa de la vida per sempre, per tot, la vida de Déu.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament (1Te). És la vida en tensió, volguda, acollida, estimada...

Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo..., vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners... (Mt). És la temptació de no viure la vida, de no viure els valors que li donen sentit.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Ets un administrador dolent i gandul..., la nostra pobresa personal i el nostre egoisme, són la trampa dels mals que patim, nosaltres i els altres. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu..., als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. Ens enriquim vivint, donant, servint, estimant, parlant, compartint...; quan no ho fem, ens empobrim, la nostra vida es torna estèril. I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents (Mt). I ens quedem sols.

Prendre consciència de la nostra acció en favor de la vida.



Mn. Miquel Garcia Bailach

dissabte, 8 de novembre de 2014

Dedicació de la Basílica del Laterà - 9 de novembre


La imatge del gran temple de Jerusalem amb Jesús, disgustat i enfadat contra aquells homes que hi feien negoci, contrasta i posa de manifest la feblesa humana, capaç de banalitzar “el lloc sagrat” i fer-ne centre dels propis interessos.
Quantes vegades veiem persones perdudes en les ànsies del diner pel diner i que instrumentalitzen el negoci com un bé absolut, en la recerca d’una felicitat i una seguretat mai aconseguida?
Si el diner crea desigualtats, com podem reivindicar justícia?
Si el diner atrapa en una mena d’adicció les ànsies enriquidores, com podem parlar de llibertat?
El diner és important i el necessitem, però no ens ha de fer esclaus de nosaltres mateixos, ni ha de ser instrument per perjudicar als altres amb cruels especulacions. El diner ens ha d’ajudar a cercar el propi bé, més enllà de perjudicar als altres.
I els cristians què fem, com ens administrem i compartim els nostres bens amb els que s’ho passen malament, com ajudem a les nostres comunitats, al nostre Bisbat, a les institucions de promoció i ajuda social a les persones, a Caritas, a les de promoció de la cultura, ...? Hi estem realment compromesos?
Revisem-ho, no fos cas que Jesús de Natzareth, com va fer en el temple de Jerusalem, tirés en l’aire els nostres “recontes” i posem-hi ordre. Tenim molt per descobrir-nos en el nostre interior. Jesús ens dona l’oportunitat de fer-hi una bona neteja.
El temple cal que sigui lloc de pregària, lloc de presència, trobament i diàleg, entre Déu i les persones, des d’aquell de Jerusalem, fins a qualsevol de les nostres esglésies, oratoris i ermites. Efectivament, però Jesús ens dona a conèixer una dimensió major del temple, com a lloc de l’estada de Déu.
En l’àmbit personal, cadascú de nosaltres som un temple de Déu, si l’acollim fermament en el nostre interior i ens hi deixem acompanyar. La seva presència espiritual, ens modela a la vida de la gràcia, tal com la seva presència esdevé un diàleg continuat de sinceritat i confiança amb Ell, en cada moment de la vida. La màxima expressió en aquest sentit, Jesús mateix, disposat a superar la destrucció del temple “del seu cos” i a edificar-lo en tres dies. El gran sacerdot que s’ofereix ell mateix al Pare, en el major gest de llibertat, -donant la vida-, per actuar en justícia i alliberar a la humanitat. El misteri del seu testimoni: vida, passió, mort i resurrecció.
En l’àmbit comunitari també tenim els nostres temples, són els nostres llocs de pregària, però també ho són tots aquells projectes i plantejaments portats a terme per a l’evangelització, per a la convivència, l’ajuda als més desafavorits i oblidats de la nostra societat, els vells, els malalts, els empresonats, els desnonats, els que moren de fam, ... . Ell hi és en les famílies, en les catequesis, en els moviments eclesials, en els pisos d’acolliment, en les accions en favor dels drets fonamentals de les persones, ... en la celebració dels Sagraments i molt especialment de l’Eucaristia.
En l’àmbit diocesà, des del nostre Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, en comunió amb tota l’Església universal, des d’on com una immensa xarxa de comunitats i persones que en esperit de servei ens anem ajudant, complementant, col·laborant, perquè amb el valor afegit de tots, siguem capaços d’esdevenir aquella font d’aigua fresca, en mig de la plaça on tothom s’hi pugui reconfortar.
Deixem-nos amarar per la Paraula de Déu, perquè des del temple interior de cadascú, visquem la presència de Déu. Que ell ens ajudi a acumular el tresor de l’amor, en la tendresa de l’acolliment i la confiança que ens inspira, per tal de testimoniar-ho, amb els nostres fets i les nostres paraules. Amb ELL no hem de tenir cap por.


Josep-Maria Gómez del Perugia, diaca

diumenge, 2 de novembre de 2014

Conmemoració de tots els fidels difunts - 2 de novembre


Jb 19, 1.23-27a                      
Salm22
Rm 14, 7-9.10c-12                
Jo. 14, 1-6.
Començo, en primer lloc, per expressar la meva humil opinió que   aquesta commemoració no escau a un diumenge,  però l’Església m’ho mana i obeiré i, a més, celebraré l’Eucaristia amb pietat, en el millor sentit de la paraula.
En segon lloc tinc consciència que les comunitats protestants no preguen pels difunts, entre altres coses perquè no accepten la canonicitat del llibres dels Macabeus: “En efecte, si no hagués esperat que els caiguts en la batalla un dia ressuscitarien, hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts” (2Ma 12,44). A més, un cop morts, “alea iacta est”. No hi estic massa d’acord amb tot això, però ara no toca entrar en el concepte d’eternitat ni en el sentit de la pregària. Entrem, en els textos d’avui.
"Jo sóc el camí, la veritat i la vida". Viure el camí de la vida recolzant en  la Veritat, que és Jesús, és el que els cristians volem fer amb l'ajut de la gràcia i l'amor de Déu. La nostra vida és, efectivament, un camí cap a la Jerusalem del cel, la casa del Pare on Jesús, l'hereu, ens ha preparat l'estança. Tots hi cabem, tots rebem la invitació al banquet etern de noces entre Déu i la humanitat. Només cal que acceptem la invitació i confiem que no ens mancarà l'ajut d'un Pare que ens estima per arribar al nostre destí definitiu. Jesús ens ha donat paraula i Déu és el primer interessat, perquè la glòria de Déu és la salvació de l'home. Per tant fem cas de Jesús quan ens diu: "que els vostres cors s'asserenin, confieu en Déu, confieu en mi".
Per a la nostra serenitat comptem, al llarg de la vida amb el guiatge de Jesús, el Bon Pastor, sobretot en els moments difícils. És Ell qui ens vol salvar perquè ens estima i prou. Potser jo afegiria al salm una cosa com ara aquesta “ i si ens desviem del camí, sempre està disposat a rebre'ns-hi de nou per anar amb Ell endavant", perquè som seus en la vida i en la mort, cosa que vol dir posem en Ell la nostra confiança i la manifestem vivint amb les seves mateixes actituds. Viure per a Crist vol dir viure per als altres, amb qui Jesucrist s’identifica (cf Mt 25, 31-46). Morir per a Crist voldrà dir morir per anar definitivament cap a Ell.
Som, però, conscients que fallem en el nostre compromís, el pecat forma part de la nostra existència i qui no se n’adoni, que s’ho faci mirar. Quan donarem compte, però, de la nostra pròpia vida, tenim per segura la benvolença del Senyor, que ens jutjarà amb un judici no pas punitiu sinó justificador, si ens acollim  constantment a la seva misericòrdia i ens esforcem a viure per a Ell.
Acabem fent nostra l’afirmació de Job: “Sé que el meu defensor viu i que a la fi testimoniarà a favor meu  ... Jo mateix el contemplaré”.
Nosaltres som avui aquí, en aquesta assemblea de pregària, perquè estimem els nostres difunts, així, en present, perquè l'Església estima tants i tants difunts anònims i és que la comunió no s'ha trencat, ells també ens estimen a la presència de Déu, en la comunió dels sants. L'amor de Déu ens ha salvat. Exercint l'amor entre els vius i envers els difunts participem en l'obra salvadora de Déu fins que nosaltres arribem també al terme del nostre camí i hi trobem els germans, amb Jesús al capdavant,. per cantar plegats la lloança eterna al Déu de la vida.

Josep Esplugas, prevere catòlic,

2 de novembre del 2.014

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Diumenge 30 de durant l'any - 26 d'octubre


Mt. 22, 34-40

“Un mestre de la Llei per provar Jesús li va fer aquesta pregunta: “Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei? Jesús li contestà: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor…El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”.

Amb aquesta resposta Jesús va condensar tot el seu pla de vida.

Si l’Ésser diví és ser amor = “Déu és amor”, nosaltres, els seus fills, que hem estat creats a la seva imatge, hem de ser també éssers que estimen.

No oblidem que l’amor de Déu va necessitar encarnar-se i va enviar el seu Fill al món perquè ens revelés plenament com ens estima. Així doncs, nosaltres hem d’estimar i complir els dos manaments més grans com la manera més explícita d’encarnar també el nostre amor.

Tots sabem que quan estimem de debò necessitem expressar-ho, “encarnar-ho” o dir-ho ben explícitament, tant amb fets com amb paraules, tal com Déu ho ha fet i ho fa.
I no oblidem que serà només del nostre amor viscut i encarnat de l’únic del que haurem de donar compte el darrer dia.


Griselda Cos, mb

Diumenge 29 de durant l'any - 19 d'octubre


En  aquest fragment provocador i interpelador de l'Evangeli, us proposo que ens aturem en els fariseus. Malgrat ser els que provoquen Jesús, fan una afirmació que a nosaltres, cristians del segle XXI ens ha d'interpelar:
"Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu sense fer distincions de persones" (v. 16)
Aquells que estan més molestos amb el mestratge de Jesús, el reconeixen com a Mestre ip reconeixen l'autenicitat del seu magisteri. Potser ho fan amb la boca petita, potser com adulació per llençar la pregunta molesta, però a nosaltres, ara i avui, és una afirmació que ens ha de fer mirar la nostra vida, el nostre interior, i preguntar-nos si realment reconeixem en Jesús de Natzaret al Mestre; si realment ens reconeixem com a deixebles de Crist; si portem a totes les esferes de la vida la nostra Fe, deixant-la que il.lumini tots els àmbits de la vida, fins i tot els més insignificants. Només així aconseguirem que els qui volen manipular o oposar-se a l'Evangeli, acabin reconeixent que l'Evangeli és el camí de la felicitat que porta fins a Déu; i no ens caldrà patir per qui és l'amo de la moneda.


Mn. Josep Anton Clua, diaca


dissabte, 11 d’octubre de 2014

Diumenge 27 de durant l'any - 5 d'octubre


Mt. 21, 33-43

 Perquè la comprensió d'un fragment bíblic esdevingui veritablement  “Paraula de Déu” per a cadascú  perquè sentim , més enllà  - més en la profunditat del jo – dels sentiments i emocions, cal que ens hi tobem identificats vivencialment en l'escena: “ como si presente me hallare “ .
Què tenim o en què ens assemblem als grans sacerdots i ancians que en el Temple ( Mt. 21, 23 ) exigeixen a Jesús que justifiqui les seves paraules i fets ?  ( expulsió dels mercaders Mt. 21, 12, curacions en el mateix recinte sagrat... ). En què ens posa en qüestió a cadascú de nosaltres el Senyor?

            Per exemple, com deixem que es Regne de Déu creixi en nosaltres i en les nostres immediateses ?  Potser sovint entenem el Regne com una “realitat “ tan etèria, indefinida i impalpable o ideològica que no incideix pràcticament en res en la vida de cada dia. I el Regne és fontalment Jesucrist Ressuscitat,  perquè en Ell el senyoreix del Pare és total i omnipresent i així anem entrant en el Regne quan moguts per l'Esperi Sant es fa en cadascú allò que testimonia St. Pau
“ ja no só jo qui visc, és Crist qui viu en mi “ ( Gal. 2,20 ). Amb altres paraules : fer créixer el Regne és el mateix que ser deixeble del Senyor, en qui tenim no només el model sinó fonamentalment ( i els fonaments són per construir a sobre ) la pedra sobre la que edifiquem la nostra vida.( v.42)

            Edificar la nostra vida, o millor, deixar que Ell edifiqui dia a dia la seva vida en nosaltres  te un nom i és una acció   - equívoca i ambigua en el nostre temps -  : estimar és donar fruits del Regne, es verificar ( que esdevingui veritat ) la fe, es fer que la fe es manifesti en la caritat. St. Francesc ho va dir d'una altra   manera : “fes de mi un instrument...”

            Acabo. La poesia sempre ha de néixer de l' experiència ( Joan Vinyoli ). Aquesta poesia de Miguel Angel Asturias expressa amb paraules atraients   - la bellesa sempre és captivadora – l'entusiasme ( etimològicament del grec : omplenar-se de la divinitat ) de l'estimar:
Dar es Amar
Dar prodigiosamente
por cada gota de agua
devolver un torrente
fuimos hechos así
hechos para botar
semillas en el surco
y estrella en el mar
pero hay de aquel
que no agote, Señor
su provisión
sino que al regresar te diga
como alforja vacia
esta mi corazón


Lluís-Anton Armengol

Diumenge 26 de durant l'any - 28 de setembre

 Ez 18,25-28, Salm 24, Fl 2,1-11, Mt 21,28-32.

La vida..., tot respon a una Voluntat..., d’amor, d’Amor...

Pare nostre, que esteu en el cel:

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre..., vós que estimeu tant. El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí (Sl). Com és Déu; és la seva metafísica, ... una ontologia d’amor.

... Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom... (Fl). Déu trinitat, família, que surt fora com fa sempre l’amor, fins a l’extrem, fins a les últimes conseqüències; al final només és significatiu l’amor, l’Amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Fl). Jesús paradigma, referent últim del Regne, de nosaltres...
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.
És la pregària d’avui: qui fa la voluntat del Pare del cel?; ell vol que siguem constructors del Regne.
.... per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres (Fl). El Regne en les relacions personals.

Un home que tenia dos fills va dir al primer: “Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui.” Ell respongué: “No hi vull anar.” Però després se’n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: “Hi vaig de seguida, pare.” Però no hi anà.... (Mt). Se’ns convida a treballar pel Regne de Déu; i se’ns diu qui hi treballa i qui no. Es construeix el Regne no amb paraules solament, sinó amb un vertader compromís. Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt). Al final, el que compta, és qui fa i no qui diu de fer; les aparences enganyen; el que conta no són les paraules sinó els fets; l’obrar ens dóna el criteri d’autenticitat.

... els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu (Mt). No el professen però pot ser sí el viuen, i això és el que val. Estiguem atents als qui viuen el Regne, no als qui diuen de viure’l.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

No us recordeu dels pecats que he comès de jove, compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant... El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia... (Sl). El perdó també és salvació, alliberament: el perdó d’un mateix, dels altres, finalment de Déu.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva. Però si el pecador es converteix, deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat, salvarà la seva vida. Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà de la mort (Ez). No oblidem la llibertat que tenim de fer el bé o el mal.

No som constructors de la veritat; som contemplatius de la Veritat.


Mn. Miquel Garcia Bailach

dissabte, 20 de setembre de 2014

Diumenge 25 de durant l'any - 21 de setembre


El propietari generós  (Mt 20,1-16)

La paràbola és clara; Un propietari lloga treballadors al llarg de tota la jornada, a primera, i a segona hora, a migdia, a la tarda, i a la penúltima hora. Al moment de la paga els dóna a tots igual, començant pels darrers. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers que han treballat poc. El propietari no fa cap tort. Els jueus dividien el dia, des de la sortida del sol fins al ocàs, en dotze hores, per l’ús ordinari s’utilitzava les hores de tèrcia, sexta, i nona fins a la posta del sol.

A primera hora contracta operaris per a treballar la vinya, el jornal fixat, es “d’un denari al dia”, es equivalent al Jornal que ofereix al guia que acompanya al seu fill. Vos donaré el que es just. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers, que han treballat poc. El Senyor manà al seu administrador que crides als jornalers, i els doni la seva paga. Als primers que han treballat tot el dia, els dona segons el cànon estipulat en el contracte; un jornal la paga dún dia; els dóna segons justícia. Als altres, donant-los també un jornal, els dóna segons el cànon lliure de magnani-mitat i esplendidesa, que va mes enllà de l’estricta justícia, no ha faltat a la justícia ningú, però ha fet brillar en la majoria una gran generositat.

Déu és infinitament esplèndid, perquè la paga, que és la vida eternament feliç, es del tot gratuïta perquè és absolutament desproporcionada al nostre treball de simples humans, i encara d’homes que hem pecat. Sense el mèrit de Crist, de la seva passió i mort, els nostres mèrits no podríem aconseguir la vida eterna, es a dir el cel. Convençuts de la justícia de Déu, encara podem preguntar-nos; per què a uns més i a uns altres menys? Aquí entrem en el pregon misteri de la llibertat de Déu, insinuat pel propietari de la paràbola; Que no puc fer el que bull amb el que es meu?. Sí certament, satisfeta la justícia amb tots els qui se’n fan dignes, el camp a córrer per La generositat divina es immens. I amb aquesta gradació inacabable, ens dóna alguna idea de les infinites possibilitats de Déu; podem observa-ho i contemplar-ho amb els ulls nets. Tots els éssers són feliços fora de l’home sovint malejat pel pecat. Els sants del cel, purificats de tot pecat canten la bondat de Déu. En la varietat hi ha el bon gust. I donem gràcies a Déu, que ens ha donat un lloc precís en aquesta riquíssima existència.

Fra Josep Maria Cabanyes (Monjo de Poblet) Ocist.

dimecres, 17 de setembre de 2014

L'Exaltació de la Santa Creu - 14 de setembre


Evangeli de Joan 3, 13 – 17


Nicodem era un home principal de la casta religiosa d’Israel, membre de la secta dels fariseus, un mestre de la Llei (la Llei de Déu, donada a Moisès al mont Sinaí). Però, si llegim el que Jesús li diu durant la conversa veurem que, en allò que és fonamental, era ignorant. Això no obstant, era un home obser-vador, un home que coneixia Jesús d’haver-lo vist actuar, parlar, ensenyar...  (v. 3, 2) Nicodem, un dia, coneixeria Jesús, i seria savi, perquè llavors esdevin-dria un membre més del cos de Crist, i ja no pertanyeria al cos dels fariseus.

13Ningú no ha pujat al cel sinó qui ha davallat del cel, el Fill de l’home.”, diu Jesús al mestre de la Llei. I fa servir el  “pujar” o “enlairar”, per referir-se a la seva mateixa crucifixió, al seu sacrifici expiatori. Jesús encara no havia pujat al cel quan parlava amb Nicodem: no havia mort i, per tant, no havia ressuscitat. De fet, ningú no ha pujat al cel, encara, només el Crist glorificat.

14  I així com Moisès va enlairar la serpent al desert, així cal que sigui enlairat el Fill de l’home,  15 a fi que tot el qui creu tingui en ell la vida eterna.” En aquell dia en què el poble va pecar contra Déu i contra Moisès, queixant-se perquè en el camí del desert no tenien pa, ni aigua, i només s’alimentaven d’aquell pa tan “lleuger” –el mannà–, van ser castigats amb una plaga de serps verinoses, la picada de les quals provocava la mort. Déu va ordenar a Moisès que fes una serp de bronze i la posés dalt d’un pal. Qui era mossegat, si mirava la serp enlairada, quedava guarit del verí. (Nombres, cap. 21) Aquí veurem que tant la mort d’aquells israelites, com la mort de Crist, són la conseqüència i el càstig pel pecat.

16 ”Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit, perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna.  17 Que Déu no va enviar pas el seu Fill al món perquè condemni el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d’ell.” L’amor de Déu és gratuït per a tots els qui en som receptors. I l’amor de Déu es manifesta en el fet que som salvats per gràcia, no per cap mèrit nostre, no per cap reconeixement de les nostres obres bones, (i no seran les males obres, és clar!, les que ens puguin fer agradables a Déu), ja que per la seva Paraula sabem que les “nostres millors obres són immundícia davant dels seus ulls”.  L’apòstol Pau reblava el clau d’aquesta veritat: “Però Déu, que és ric en bondat, pel gran amor amb què ens va estimar, malgrat ésser nosaltres morts en pecats, ens tornà a la vida amb Crist. És per gràcia que heu estat salvats.

Gràcies, Déu i Senyor nostre pel teu do inefable!

                                                                                                         
Manel Alonso Figueres



dissabte, 6 de setembre de 2014

Diumenge 23 de durant l'any - 7 de setembre (Mt 18, 15-20)


En primer lloc, quan tenim algun problema amb algun germà de l’església ,en insta a tenir discreció, en anar a tractar el problema amb ell, sense posar en evidencia, i en segon lloc, si no ens escolta , ni vol retractar-se passar a tenir un segon pas, que es buscar 2 ó 3 testimonis, per tal de que no hagin ,malentesos, i predomini la sensatesa, avui veig una similitud en les formes , a l'antic testament ,en els temps de Moisès. si el litigi persisteix, es quan s'ha de fer públic a l’església, per tal de posar en evidencia, el comportament d'alguns germans en Crist, Ull, perquè tots estem exposats a caure en aquests paranys, i no hem de donar lloc a l'enemic, ni deixar-nos portar pels nostres impulsos o formes incorrectes.
hem de perseverar en la oració, i en la bona comunió amb els germans.

Després em crida la atenció, el verset 18 : tot el que lliguis a la terra serà lligat al cel........em fa pensar un altre cop la importància del nostre comportament aquí a la terra, si ens considerem fills de Deu, hem de cercar-lo constantment per ser renovats i ser agradables als ulls de Deu. Així si hem fet bones obres, per gracia, quedarà reflectit al cel, i si hem fet de dolentes, també quedarà reflectit al cel.

I per últim els versets 19 i 20 m'encanta la idea de estar 2 ó 3 germans, demanant quelcom al Senyor, i Ell ens ho concedeix, això sí germans, reflexionem com hem d'estar els uns amb els altres per tal de obtenir el beneplàcit de Deu, i dintre de la seva voluntat , obtenir allò que li demanem. i que bonic pensar que quan ens reunim 2 ó 3 en el seu nom, en el nom del Salvador de les nostres ànimes, ell es enmig nostre, quin goig, tenir la certesa que el convidat especial, es Jesús, amb l'Esperit Sant que ens va prometre que ens enviaria, abans la seva ascensió al cel. tinguem la certesa plena , que amb bona comunió entre els germans,, invocant el Senyor i demanant en el nom de Jesús, podrem moure muntanyes , i fer sotragar el regne de les tenebres, i portar mes ànimes als peus de Jesús, en aquests darrers temps que estem vivint. 

Una abraçada en Crist


Josep Lluís Agulló Hernández