divendres, 21 de desembre de 2012

Diumenge 4 d'Advent - 23 de desembre


Lc 1, 39-45


Trobo en l’Evangeli d’aquest 4t diumenge d’Advent algunes idees prou significatives.
Primer de tot veig un cant a la dona i a la maternitat. Quatre protagonistes (bé, després afegiré algun més) dues dones i els seus fills encara no nascuts. Dues dones plenes de l’Esperit Sant (cinquè protagonista) que s’abandonen a la voluntat de Déu pare (sisè protagonista). Elisabet estèril, Maria verge i les dues porten dins seu una vida (obra de Déu) per què les dues han dit si al voler de Déu.
Es dóna entre Maria i Elisabet un diàleg curt però intens. Elisabet reconeix en Maria a la Mare del seu Senyor i des de la seva experiència de veure les promeses de Déu acomplertes dóna a Maria la certesa que la promesa que Déu l’ha fet a ella també s’acomplirà.
Trobo, també, en aquest fragment de l’Evangeli un cant al servei. Maria ens dóna a tots un bon exemple de sol·licitud en el servei als necessitats. No es queda a casa ufana pel fet d’haver estat escollida per Déu per a ser la mare del seu Fill sinó que, de seguida, es posa en camí cap a Ein Karen, a casa de la seva cosina Elisabet; una dona ja gran, per ajudar-la en el temps final del seu embaràs i quan neixi la criatura.
Sempre s’ha donat molta importància al sí de Maria (i evidentment la té), però el sí d’Elisabet també és molt important. Ella porta dins seu al Precursor, aquell que dirà de Jesús: “mireu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món” i ens convidarà a preparar el camí al Senyor
Preparem aquest camí al Senyor i preparem-li, també, un lloc en el nostre cor, on pugui néixer i habitar seguint l’exemple de la seva mare, posant-nos (ara, en temps de Nadal, i sempre) al seu servei, que no és altra cosa que posar-nos al servei dels necessitats, tal com va fer Maria.

Que tinguem tots un BON NADAL!

 

                                                                       Mª Angustias Rodríguez

diumenge, 16 de desembre de 2012

Diumenge 3 d'Advent - 16 de desembre

Lluc 3, 10 – 18



Hem comentat alguna vegada que el primer i més important missatge de Joan –i, per descomptat, també de Jesús– va ser: “Penediu-vos i creieu en l’evangeli.” Aquesta és la pedra de toc que mostrarà si una predicació qualsevol està inspirada en l’Esperit Sant o si es tracta de paraules, i només paraules, que no vénen de l’Esperit. Joan el Baptista no tenia altre missatge que el que venia de dalt. En el comentari de l’evangeli de diumenge passat, sobre l’evangeli de Lluc, 3, 1-6, hem llegit que Joan “recorregué tota la comarca predicant el baptisme de conversió per al perdó dels pecats.” Ja veieu, doncs, si n’era d’important la missió encomanada a Joan.

De resultes del seu ministeri la gent li preguntava: “Doncs, què hem de fer?” Les paraules de Joan havien mossegat les seves consciències, ja que eren molt indulgents amb si mateixos, igual com molts milions de “creients” avui en dia. I el Baptista, que no tenia cap mena de delicadesa a l’hora d’acusar, els tractava d’allò que eren: “Cria d’escurçons! Qui us ha ensenyat com escapar del càstig que s’acosta?” I encara hi afegia: “El qui tingui dues túniques, que les comparteixi amb qui no en té cap, i el qui tingui provisions que faci el mateix.” Com podeu veure, el missatge de Joan era d’una molt crua actualitat... Ara bé, no hem d’entendre que allò que predicava era la salvació per mitjà de les obres de la Llei. Això, tots els creients sabem que la salvació no ens és donada per fer bones obres perquè, tal com diu l’Escriptura Sagrada “les nostres millors obres, davant de Déu, són com draps immunds.”

També s’hi presentaven recaptadors (d’impostos, és clar) a fer-se batejar. I ja sabem com es comportaven. Mireu si no el cas de Mateu, que va ser cridat a formar part dels dotze; i el de Zaqueu, aquell que es va enfilar dalt d’un sicòmor per veure Jesús, perquè era baixet... Tant l’un com l’altre foren convertits (penedits dels seus pecats començaren una vida nova), van girar-se d’esquena a la vida d’estafadors que duien i van seguir Jesús, després de tornar allò que havien defraudat. I també als soldats de Roma que, com solen fer les forces d’ocupació arreu del món, els deia: “No amenaceu ningú ni poseu denúncies falses, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.”

Si el missatge de Joan el Baptista fou dur i, tot i així, molta gent anava a escoltar-lo perquè reconeixia que els parlava amb la veritat, ell els anunciava aquell “que venia a batejar amb l’Esperit Sant i amb foc.” El qui venia a salvar el món, però també el qui un dia serà el jutge de tothom, aquell que “aplegarà el blat en el graner; però la palla la cremarà en la foguera que no s’apaga mai.”
Tant de bo que la commemoració de Nadal sigui molt més que una festa aparentment cristiana, perquè Jesús neixi de debò en el cor de molts que n’han sentit a parlar, però encara no són d’ell.



Manel Alonso Figueres

Església Evangèlica

diumenge, 9 de desembre de 2012

Diumenge 2 d'Advent - 9 de desembre

Lluc 3, 1-6


"Joan anà...predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats." (v. 3
Joan Baptista tenia un missatge molt senzill: per rebre el perdó dels pecats cal una 'conversió'. La paraula original 'metanoia' vol dir 'canviar de pensament i donar-se la volta amb les accions'.
Això és molt més que rebre el bateig d'aigua. És molt més que fer pregaries boniques. És voler agradar a Déu amb tots els aspectes de la vida.
I ho fem? En quines àrees necessitem encara d'aquesta 'metanoia'?
Esperit Sant reconeixem que seguim fent coses i pensant de maneres que no li agraden al nostre Pare Celestial. Converteix-nos avui i ajuda'ns a ser més com el nostre Senyor Jesús. Amén.

Per l'altre banda, inclòs aquells que més s'esforcen per fer sempre el que Déu vulgui, tard o d'hora acaben pensant i actuant amb egoisme igualment.
'No hi ha cap just, ni un de sol,' diu en Romans 3,10. I per tant, no hi ha ningú que es mereixi el perdó dels pecats, ni un de sol. No hi ha ningú que es pugui efectuar la 'metanoia' ell mateix, ni un de sol. Necessitem un Salvador. Perquè la salvació és de Déu (v.6).
Per això han fracassat tots els projectes humanistes per crear la utopia que prometen, i tots seguiran fracassant, malgrat els aspectes bonics que tinguin, perquè primer necessitem un Salvador que converteixi al ésser humà en sí. Necessitem Nadal. I desprès podem convertir el mon en un lloc millor amb Ell. "I tothom veurà la salvació de Déu!" (v.6)
Aquest és l'evangeli, i és la moguda i és la nostra raó de ser! Convertir-se a Déu, rebre la salvació de Jesús i juntament amb Ell aplanar la rutes, alçar les fondalades, abaixar les muntanyes i allisar els camins escabrosos (v.5).
"I tothom veurà la salvació de Déu!" (v.6)
T'apuntes?
Senyor Jesús, vull que siguis Salvador meu i que em converteixis en ser Teu per a que tothom al meu voltant vegi la salvació de Déu. Amén.



David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

diumenge, 2 de desembre de 2012

Diumenge 1 d'Advent - 2 de desembre

ALCEU EL CAP BEN ALT

Lc 21, 25 - 28 - 34, 36


A l’Evangeli que avui en aquest primer diumenge d’Advent sens presenta, Jesús ens diu: Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats, estigueu atents.

Aquestes paraules ens volen ajudar a preparar-nos per les grans festes del Nadal. Mirant el nostre món, les dificultats de les nostres famílies, la crisi, la violència de gènere, un podria pensar que la fi del món és al costat nostre, que no hi ha res a fer, fins i tot la mort d’un familiar proper, la malaltia d’un ésser estimat, tot ens pot portar al pessimisme.

Per això la litúrgia d’aquest primer diumenge d’Advent ens crida a mirar amunt, a descobrir aquest camí de la fe i de la confiança vers un Déu present i solidari en la nostra situació de cada dia.

La lectura que sens proposa de Jeremíes, ens presenta la gran promesa de Déu: «Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la Casa d’Israel.» Avui, a nosaltres sens torna a presentar aquest projecte de vida i d’amor que Déu, el Pare, ens ha fet present. Déu no falla mai en les seves promeses, els seus desigs, que són la nostra salvació i que pel seu fill Jesucrist arribaran a la plenitud.

Per això per a nosaltres aquestes quatre setmanes que ens apropen a celebrar el Nadal, volen ser una crida a un compromís, a descobrir en la vida la presència d’aquest Déu viu, encarnat. Per aquest motiu a l’evangeli Jesús acaba dient: Estigueu alerta, pregant, demanant poder mantenir-nos drets davant del Fill de l’Home.

Les paraules de Jesús en aquest evangeli, ens volen ajudar a descobrir la mirada d’un infant que, per mitjà d’una joguina, d’un regal, la seva cara s’omple d’il•lusió i d’alegria. Durant aquests dies que vindran, segur que els mitjans de comunicació, els anuncis, la televisió, ens parlen de grans regals i potser en aquest temps de crisi que vivim, les paraules de Jesús ens criden a viure un Nadal amb petits signes, detalls que no costen diners vers els que tenim al costat. Aquella joguina comprada al «mercadillo», que costa un euro i que fa riure i fa feliç un infant. Avui Jesús ens convida a ser alliberats i trencar amb aquelles coses que ens esclavitzen com el consum, els grans regals, el nostre egoisme. I quan Jesús parla de ser alliberats, ens parla d’obrir el nostre cor als petits signes, als petits regals...

Que mirant Jesús petit, infant, i el riure dels nostres infants, ens portin de veritat a la pau i a la felicitat.



Mn. Xavier Ribas





diumenge, 25 de novembre de 2012

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 25 de novembre


Joan 18, 33b-37


Ens trobem en el darrer diumenge de l’any litúrgic, segons el calendari catòlic. A partir del proper diumenge, encetarem un nou any, el cicle C, on anirem seguint  l’evangeli de Lluc. Al mateix temps, s’obrirà també, amb aquest nou any, el temps litúrgic d’Advent. Els tres cicles, dels tres anys, la litúrgia bíblica acaba remarcant la figura central de la nostra fe: Jesucrist, Rei de la Creació.

Quan ordinàriament, parlem de reis, la nostra mentalitat sempre ho relaciona amb el poder i la ostentació d’aquesta disposició. L’evangelista Joan subratlla amb molta claredat, quan es tracta de Jesús, la inversió absoluta d’aquesta prerrogativa. Jesús, el Fill de Déu, regna des de la creu. La feblesa i l’extrema humilitat és la seva corona. Una corona d’espines, sorgida de la humanitat pecadora, que esclafa  el seu cap. I un ceptre, la creu, on pujà voluntàriament, per amor a l’ésser humà, estimant-lo fins a la fi, perquè sigui redimit i,així, pugui descobrir la nova vida en Déu.

Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats en la passió de nostre Senyor. Jesús està davant Pilat, dins del pretori, lloc impur pels jueus. Malgrat ser Jesús el que està detingut i és interrogat per Pilat, és de fet, Jesús qui porta les regnes de l’escena. Sembla com si Jesús hagués ressuscitat abans d’hora. Joan ens presenta un Jesús majestuós que parla amb sobrietat i ens transmet la seva divinitat on es traspua l’omnipotència de Déu, farcida d’amor gratuït i veritat.

“Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.” Paraules de Jesús a Pilat. La seva reialesa no és d’aquest món, però el Fill, Paraula feta carn, obre amb la seva vida, passió mort i glorificació, el camí definitiu perquè aquells que són del seu ramat siguin convocats al banquet messiànic. Demanem a Déu-Pare, que el seu Fill, a través de l’Esperit Sant ens atregui cada cop més a la vida plena que ens ofereix gratuïtament. Viure amb ell, en el seu Regne per sempre.

Xavier Artigas

dilluns, 19 de novembre de 2012

Diumenge 33 de durant l'any - 18 de novembre

CONFIEM EN LA PARAULA DE JESÚS

(Comentari a Mc 13, 24-32)


Ens trobem davant d’un dels fragments evangèlics de caire apocalíptic del Nou Testament, complex i molt interessant tant per la seva intencionalitat com pel seu estil ple de simbolisme.

Es tracta de gairebé l’últim terç del discurs escatològic (Mc 13, 1-37) tal com el presenta l’evangeli de Marc. Aquest discurs vol servir d’ànim i consol per a una comunitat que es trobava commoguda i esglaiada degut a les circumstàncies i esdeveniments que al voltant de l’any 70 d. C. afectaren tota la Judea: la caiguda de Jerusalem amb la destrucció del temple i la conseqüent persecució de les comunitats cristianes.

Cal fer notar a tall de contextualització que tot el discurs està inserit entre les controvèrsies de Jesús amb els jueus a Jerusalem (Mc 11-12) i el relat de la seva passió, mort i resurrecció (Mc 14-16).

El tema bàsic del fragment el constitueix el relat de la vinguda del Fill de l’home (parusia, en grec) en un marc de commoció previ a la seva arribada (13, 24-25); aquesta suposa el triomf de la glòria i el poder de Déu (encarnat en el Fill) per sobre de tot poder humà. La petita paràbola de la figuera que comença a rebrotar i treure fulles (13, 28-29) ens mostra que la propera caiguda de Jerusalem i del temple son senyals de la proximitat del Senyor (“...l’estiu és a prop”) encara que sobre el dia i l’hora només el Pare té la darrera paraula (13, 32).

Quina lliçó hauríem de treure d’aquest text? Penso que la de no perdre mai la confiança en la paraula de Jesús: encara que experimentem dies sense claror o nits en què domina la fosca, la nostra esperança té les seves arrels en l’experiència que, al final del camí, el Senyor ens espera amb les mans obertes... Ell ve a omplir de llum les nostres ombres, la nostra realitat mortal. Ell ens mostra que cap de nosaltres pot quedar exclòs de la seva acció salvífica perquè tots som fills seus, i per tant hereus de la seva plenitud.

No podem deixar, doncs, que les paraules de Jesús rellisquin sobre la nostra pell... perquè son les paraules del seu pacte amb nosaltres. Les hem de deixar entrar en el nostre ésser i que en el fons del nostre cor brollin com resposta confiada a un Déu que, en Jesús, ha volgut compartir la nostra condició humana.



Florenci Travé, diaca.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre



La primera lectura d’avui i l’evangeli ens relaten dos situacions molt semblants: en tots dos casos hi ha l'exemple d’una vídua que és capaç de compartir el poc que té. Dos casos que ens ajuden a pensar en el valor del donar, i del donar-se a un mateix.

A la tradició bíblica una vídua era un exemple molt representatiu de la persona pobre, desprotegida. I els profetes havien ensenyat sempre que a aquestes persones no se les podia deixar abandonades. Que Israel només podria ser realment el poble de Déu, que només estaria complint la voluntat del Senyor, si les vídues, els orfes i els estrangers rebien de part de tots l’ajuda que necessitaven. Recordar la vídua, l’orfe i l’estranger és una crida constant que va ressonant a tot l’Antic Testament, com un símbol de l’atenció als germans necessitats.

I també algun profeta modern així ens ho ha tornat a fer present. El filòsof jueu Emmanuel Lévinas, que havia patit en la pròpia pell l'experiència dels camps de concentració nazi, parla en els seus escrits del rostre de la vídua, de l'orfe, de l'estranger, com un reflex del rostre de Déu que ens mira, i ens reclama que el mirem. Que ens crida a no restar indiferents davant l'ésser humà desvalgut que necessita la nostra atenció, la nostra ajuda, el reconeixement de la seva dignitat. La manera com responem a aquesta mirada posa a prova l'autenticitat de la nostra fe.

I a la vegada les dues vídues de les lectures d'avui són un testimoni del camí a seguir. La vídua de la primera lectura, enmig d'una situació de fam al país, quan ja havia perdut tota esperança de trobar ajuda i ja gairebé es resignava a morir de fam amb el seu fill, malgrat tot confia en el profeta Elies i és capaç de compartir amb ell el poc pa que li queda. I això fa possible el miracle: el miracle d’un pot de farina que no es buida i una gerra d’oli que no s’acaba, però que és a la vegada signe d’un miracle més profund. Aquella vídua ha trobat la vida plena, les dificultats no li han fet perdre la voluntat de donar, i de donar-se. I així ha entrat en comunió amb el Déu que és Pare dels pobres.

I això mateix ens explica l’evangeli: amb el cas de la vídua que ha entès que, per poc que tingui, encara pot donar. Jesús ens compara dos tipus de persona: aquells que aparentment donen molt però que estan donant d'allò que els sobra (que no els implica vitalment en res) i aquesta dona que sap donar de la seva pobresa. No fa tant la quantitat. És el fet de donar, de compartir, que ens canvia a nosaltres, si surt de dins.

Tots necessitem rebre moltes coses dels altres. Necessitem sentir-nos estimats, recolzats. Però és en l'experiència del donar que descobrim el que vol dir ser feliç de debò, la nostra vida troba un sentit, una plenitud fonamentada en el que podem aportar a la plenitud de l'altre.

Aquestes dues vídues, que als ulls de molts aparentment tenien molt poc, posseïen en canvi una cosa de gran valor: sabien donar-se a elles mateixes. La Paraula de Déu ens les posa com a exemple. I així ens va preparant per entendre el gran testimoni que ens ha deixat Jesús mateix, en donar-se per amor fins al final, a la creu.

La segona lectura d’avui, de la carta als hebreus, ens parla d’això: ho fa amb un llenguatge que els cristians d’aquell temps entenien bé: el llenguatge del culte al Temple de Jerusalem, dels rituals de sacrificis. Una manera de parlar a la que nosaltres ja no estem gaire acostumats, però l’important és el que ens vol comunicar: ens parla d’aquest Jesús que ha sabut donar-se fins al final, i que així ha entrat al santuari: que no és un lloc sinó la vida en plenitud, la vida nova a la que Déu ens convida a tots. Ell ha estat el primer en entrar-hi, per a mostrar-nos a nosaltres la porta d'entrada. El que vol dir viure estimant i donant-se als altres. Demanem al Senyor que doni les forces per seguir-lo en aquest camí, i que puguem assemblar-nos cada dia una mica més a Ell.


 
Josep Vicenç Moragues Pastor

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Diumenge 31 de durant l'any - 4 de novembre


Jesús diu que l’únic manament és el de l’amor.
Nosaltres però, més que complir un manament hem de viure un convenciment: si Déu és amor nosaltres, que som els seus fills hem de viure estimant.

Quan nosaltres ens preguntem sobre el que és més important, com ho féu el mestre de la llei, ja estem cercant la resposta. Estimar és la medul•la de l’ètica cristiana.

Per a tot jueu l’oració: “ESCOLTA, ISRAEL... estima el Senyor amb tot el cor i amb tota l’ànima...” és la professió de fe que ha de recitar matí i vespre. Jesús, però, la va completar amb l’amor al proïsme, ja que és on es verifica l’amor a Déu.

Cal subratllar que al final el mestre de la llei diu que aquest amor està per damunt, fins i tot, del culte a Déu
Recordem la paràbola del samarità que va explicar Jesús.

Ara, l’amor a Déu, no s’esgota en una mera filantropia, Jesús en un altre relat lloa a la vídua que lliura a Déu tot el que posseïa com l’expressió més total del donar-se ella mateixa a Déu.

El mestre de la llei es va obrir a la predicació de Jesús.


Griselda Cos, mb



diumenge, 28 d’octubre de 2012

Diumenge 30 de durant l'any - 28 d'octubre

Mc 10, 46-52



L’evangelista ens presenta la reacció que va tenir el cec Bartimeu quan va escoltar que Jesús estava prop d’ell. La seva reacció no es fa esperar. Crida amb totes les seves forces per atreure l’atenció de Jesús. La multitud el vol fer callar, però Bartimeu crida encara més fort.

Ha passat la seva vida assegut vora el camí demanant almoina, és un home marginat, que no pot veure però sí pot sentir; ha escoltat que Jesús sana els malalts, s’apropa a ells, els toca. Bartimeu sap en el profund del seu cor que només Jesús pot alleujar el seu sofriment, el seu aïllament i la recuperació de la seva vista.

Tots nosaltres també som com aquell cec, potser alguns de nosaltres estem “asseguts vora els camins” quiets, veient passar la vida sense implicar-nos. Uns altres patim la “ceguesa” de no veure la realitat dels sofriment del nostre proïsme; vivint en els nostres pensaments i preocupacions que ens impedeixen “veure” les necessitats dels nostres germans i germanes.

Els uns i els altres, tots, necessitem que Jesús ens ajudi a veure la realitat amb els ulls de la fe. D’aquesta manera podrem veure la realitat de manera nova. La nostra manera de viure es transformarà per la gràcia de Déu i la vida i les relacions humanes cobraran una altra dimensió.

Aquesta és la Bona Notícia de Déu! Que el Senyor ens ajudi a viure-la i a compartir-la amb il•lusió i alegria. Amen.

German López-Cortacans

Església Evangèlica de Catalunya



diumenge, 21 d’octubre de 2012

Diumenge 29 de durant l'any - 21 d'octubre

Mc. 10, 35-45 (BCI)



La vida quotidiana està plena de conflictes. No ens cal anar als enfrontaments planetaris sinó que la constatació de que cada dia en el nostre entorn més immediat és un espectable anguniós de tensions i malentesos. I això, avui i ahir i tristament, demà. I els cristians no ens escapem.

Mirem la narració de l’evangeli: dos germans, quasi bé exigeixen al Senyor que faci el que ells li demanen, al cap i la fi ho han deixat tot, creuen, per anar amb Ell: es mereixen una bona recompensa quan Jesús triomfi. (?) En tenen, pensen, dret.

Els altres deu reaccionen: “i nosaltres , que no tenim els mateixos drets ?”. Ja tenim l’ enfrontament entre els uns i els altres. És un joc de vanitats - quan l’Esperit encendrà la foguera de les vanitats ? – de protagonismes, d’enveges, de desitjos de poder... entre els deixebles del Senyor. Passava, ha passat i continua passant .

Catequesi del Senyor : quan voleu i us sentiu i desitgeu ser importants i poderosos mireu-me: no és suficient el voler ser servidor ( diakonos ) sinó que cal ser esclau ( doulos : el que és la negació de tot poder i que no en tindrà mai). La primera comprensió de Jesús per part de la comunitat primitiva fou la de veure en Ell, el Servent ( doulos ) de Déu d’Isaias. Sant Pau a Filipencs ( 2, 5-11 ) en un altre context ens ho recorda: donar la vida és literalment “buidar-se d’un mateix “, des-centrar-se per centrar-se en el Pare.

Quan entre nosaltres apareix l’enfrontament , fruit de les nostres vanitats ( Jm. 4,2) “tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud” (Heb. 12,2). Una mirada del cor i que deixi una petjada que perduri.



Lluís-Anton Armengol

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Diumenge 28 de durant l'any - 14 d'octubre

No basta con sentirse bien ni siquiera hacer el bien


Salmo 7: 7-11; Hebr. 4.12-13; Mar. 10: 17-30


Marcos 10: 17 “Al salir él para seguir su camino, vino uno corriendo, e hincando la rodilla delante de él, le pregunto: Maestro bueno, ¿qué haré para heredar la vida eterna?

En este pasaje de Marcos, Jesús deja una advertencia y a la vez una puerta abierta para todo ser humano sin ninguna excepción, ¿por que? Porque a los ojos de Dios todos somos iguales. Como podemos leer en este capitulo de las escrituras un joven se acerca a Jesús, un joven que había oído hablar de EL una persona que tenia una inquietud y había oído hablar de que Jesús tenia la respuesta a ello, pero oír hablar de alguien no es suficiente, ni es conocerle, conocemos a una persona cuando hemos tratado con ella, cuando hemos convivido juntos, si puedo confiar. Si realmente el joven le conocía habría sabido lo que debía hacer (vv. Mr.10:20-21) Este era una persona a los ojos de los hombres bueno, como muchos conocidos nuestros ( O nosotros mismos), muchas veces oímos expresiones como estas, que bueno es este chico..., ¿Porque nos consideremos o nos llamen buenos, nos da paz interior o seguridad de la vida eterna? Según la palabra de Dios no. Este era un joven que deja entrever una insatisfacción, tenia una inquietud, era un joven rico humanamente, con toda seguridad, a momentos era feliz, por supuesto con la felicidad que da el dinero pero este no le daba la seguridad de una vida eterna, así como no se la da a el, pues no se la da a ninguna persona que realmente no haya conocido a Jesús.

Lo que el necesitaba, lo que el buscaba, la que era su inquietud (Pregunta: Maestro bueno, ¿qué haré para heredar la vida eterna?) era tener una satisfacción y seguridad interior, la seguridad de su salvación, la seguridad de la vida eterna y esta pasaba por ser bueno pero a semejanza del único bueno, Jesús, precisaba dar un único paso, el que Dios fuera su única riqueza. Pero su corazón estaba en sus bienes y en ellos confiaba.

¿Podría el ser salvo por toda la eternidad confiando en sus riquezas? no, ¿Entonces quién puede salvarse? “quien es bueno a semejanza de Jesús. Ese paso que falta dar es un imposible para el hombre, el hombre ama su riqueza es autosuficiente y necesita realmente tener un encuentro con Jesús, El Salvador. No solo conocerle de oídas. Dice el Salmo 7:9ª “Porque el Dios justo prueba la mente y el corazón”.

De lo que el no se había dado cuenta era que no puede saltar hasta Dios. Pero Él lo puede todo. No podemos subir hasta el cielo, pero el Hijo del hombre sí puede ayudarnos, si nos dejamos ayudar. El joven no es capaz de dar su dinero a los pobres porque Dios no es su única riqueza (Mr. 10: 21,22,23). Si de verdad Él es nuestro tesoro, nuestro corazón estará allí donde esté Él. Entonces en la necesidad de los otros veremos que está nuestra riqueza, la única que de verdad lo es. Dios te bendiga y te ayude a ver que la necesidad de los otros también es la tuya (Mr. 10:27).


Pastor Arturo Barisich

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Diumenge 27 de durant l'any - 7 d'octubre

Mc 10, 2-16.



En cada ocasió que trobo aquest fragment de l’Evangeli, penso com poder explicar les paraules de Jesús en el context actual.
Perquè, -com a creients-, no cal dir que ens hem aturat més d’un cop, per discernir el nostre posicionament davant la irregularitat que des del punt de vista eclesial, ens plantegen les persones que després de trencar el seu matrimoni, “refan” la seva vida amb una nova parella.

Aquestes persones les trobem, a prop, potser en la nostra família, veïnat, cercle d’amistat i, inclús en les nostres comunitats cristianes.

La Bona Notícia de Jesús, ens aporta una mena de condemna davant d’aquestes persones però, al mateix temps, l’Evangeli ens aporta un bàlsam guaridor i alliberador davant del sofriment, perquè l’experiència de trencament d’un amor real, viscut amb sinceritat, fa molt de mal.

Val la pena conèixer els plantejaments que es fa des de les confessions cristianes davant d’aquestes situacions, inspirant-se en l’Evangeli, -especialment davant del divorci-, no per rebatre’ls ni discutir-los, sinó per intentar comprendre el valor i la defensa del matrimoni des de les visions cristianes, on el vincle de l’amor emmirallat en l’Amor de Déu, dignifica la persona humana.

Fa pensar molt quan persones que han trencat el vincle matrimonial, i s’han instal•lat en el divorci, troben una nova parella i refan amb amor i fidelitat les seves vides, perquè la nova situació –contraria a l’Evangeli-, si més no, sovint, traspuen també aspectes positius, justament pel seu compromís i la seva fidelitat.

Serem capaços de rebutjar aquestes persones, perquè han trencat el seu anterior vincle matrimonial? Es que la nostra actitud ha de castigar i ofendre més les seves vides?

Quantes vegades he rellegit aquestes paraules de Jesús: “Allò que Déu ha unit, que mai ningú ho separi”. Segellen de manera ferma, la indissolubilitat del matrimoni, comprometent-hi el mateix Déu. Si més enllà d’aquesta declaració hi ha persones creients, en situació irregular, que se sentin incompreses, val la pena no oblidar que Déu és Amor i que Ell és capaç d’entendre-les, d’escoltar-les, d’acompanyar-les, de reconciliar-les, ..., més enllà de les actituds humanes: confieu en Ell.


Mn Josep Maria Gómez, diaca.



dissabte, 29 de setembre de 2012

Diumenge 26 de durant l'any - 30 de setembre

Todo bajo control?


Juan le dijo: Maestro, hemos visto a uno que expulsaba demonios en tu nombre, y tratamos de impedírselo, porque no es de los nuestros.
Jesús contestó: no se lo prohíban, porque nadie que haga un milagro en mi nombre podrá luego hablar mal de mí. El que no está contra nosotros, está a nuestro favor.
Cualquiera que les dé a vosotros aunque sólo sea un vaso de agua por ser vosotros de Cristo, les aseguro que tendrá su premio. A cualquiera que haga caer en pecado a uno de estos pequeños que creen en mí, mejor le sería que lo echaran al mar con una gran piedra de molino atada al cuello.




El Evangelio de San Marcos en el capítulo nueve nos relata un diálogo entre Juan y el Señor Jesús: había “otra gente” llevando el Evangelio, liberando a las personas de maldiciones y demonios.
Los líderes cristianos muchas veces tenemos una actitud similar. No nos gusta que “otra gente” lleve el mensaje de Jesús en nuestra ciudad.

Es positivo que los líderes de las comunidades cristianas tengamos una real preocupación por las personas de nuestro barrio, pero reconozco que a veces me molesta que “otra gente” tenga éxito haciendo lo que yo también hago. Me da vergüenza reconocerlo y es una actitud que debo cambiar.

Jesús dijo “no se lo prohíban”. El Evangelio no tiene copyright. Cuantas más personas expulsemos demonios y llevemos el Evangelio, el Reino se extenderá con mayor velocidad por toda esta tierra. No somos dueños del mensaje, sólo mensajeros.

Cada día somos más los que deseamos que el Evangelio se divulgue y se que muchos líderes cristianos están comprometidos a cambiar esta situación.

Por muchos años nos hemos comportado como un gueto, un espacio donde hay hombres controlando lo que se hace y se dice. Nuestros templos nos han hecho poco accesibles, intransigentes y a veces nos hacen parecer fanáticos. Invitamos a la gente a “venir” a nuestras celebraciones litúrgicas (aburridas, por supuesto) y nos hemos olvidado que Jesús quiere caminar por la calles liberando endemoniados.

Cuanto me alegra saber que muchos sacerdotes católicos, diáconos y pastores evangélicos nos vamos dando cuenta de que el Evangelio tiene que correr sin importar el mensajero, ni el rótulo que le denomina.

Vivimos tiempos donde la gente necesita desesperadamente a Jesús y no hay tiempo para promover entidades ni instituciones religiosas, por más sublimes que éstas parezcan.

No podemos “controlar” el Evangelio; dejémoslo correr en las calles de nuestras ciudades, que salga de los templos y cada creyente lo lleve donde sea.



Fernando Lovero

Centre Betània Castelldefels





divendres, 21 de setembre de 2012

Diumenge 25 de durant l'any - 23 de setembre

 
Les lluites de poder, buscar ser el primer, el benefici propi a costa dels altres,... són situacions que fa temps que venim patint i que ens escandalitzen, sobre tot si es donen entre persones que estan al servei de la comunitat (sigui civil o religiosa).
Les lectures d’avui ens recorden que aquestes situacions són tan antigues com la mateixa humanitat. Sant Jaume ho diu a la seva carta:
“on hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbacions i maldats de tota mena”.
El llibre de la Saviesa, més antic encara, ens mostra quins són el plans que fan contra el Just, el Servent per excel·lència:
“Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa”
Els mateixos deixebles de Jesús, que no entenien que el Mestre havia de patir el que anunciaven els profetes, i encara menys entenien què era això de la Resurrecció, es posen a discutir sobre ser el primer. Després de l’anunci de la Passió, estan parlant de qui serà el primer!!!
Jesús, que els coneix prou bé, els dóna i ens dóna la clau per la nostra vida:
“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”
Només des del servei a la comunitat, des del servei a Déu, des del servei als homes i dones, especialment als més petits (v. 37), es pot entendre el govern en favor d’un grup humà, sigui una família, una escala de veïns, un barri o ciutat, una nació, o una comunitat cristiana. El servei ha de ser el carisma que ha d’inspirar els qui governen. Encomanem-los a Déu, perquè siguin bons servidors de la comunitat.




Josep Anton Clua
diaca



dissabte, 15 de setembre de 2012

Diumenge 24 de durant l'any - 16 de setembre

Isaïes 50, 5-9a; Jaume 2, 14-18; Marc 8, 27-35


Trobo que els tres textos d'aquest diumenge en llencen tots tres el mateix repte:
"El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere." (Is. 50,5) Aquí parla Jesús, el nostre exemple i mestre i qui va obeir al Pare en tot encara que per això li van rebutjar, tenir per boig, acusar falsament i fins i tot matar en la creu.
I nosaltres? Li obeïm a Déu, o li resistim? De quines coses de Déu ens hem fet enrere?
Sant Jaume diu, "Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta." (Jm. 2,17) A vegades escolto dir , "Soc creient, però no practicant." No obstant i segons Sant Jaume això és una fe morta i que no serveix per res. És tan inútil com la fe dels dimonis (v.19)!

I nosaltres? Som cristians perquè creiem en la existència de Déu? Perquè anem a l'església cada setmana?

O, perquè realment intentem fer les obres de Jesús tots els dies?
"Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà," diu Jesús (Mc. 8,35) Quin repte més radical!

Quines coses hem perdut nosaltres per Jesús? Quines coses hem perdut tu i jo per l'evangeli? Què estem fent més, preocupant-nos per les nostres pròpies vides o per la causa de Jesús?
Pare Sant, reconeixem que hem resistit la Teva paraula i ens hem fet enrere a l'hora d'obeir-te al cent per cent. Perdona'ns i omple'ns de nou de la gracia i el poder de l'Esperit per seguir l'exemple del nostre estimat Senyor Jesús. Amén.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dijous, 6 de setembre de 2012

Diumenge 23 de durant l'any - 9 de setembre

Evangeli de Marc 7, 31 – 37.


Després del miracle que Jesús havia fet a la regió de Tir i Sidó, amb aquella dona a la qual havia guarit la seva filla, expulsant del seu cos un dimoni que la tenia posseïda –recordem que aquestes són dues poblacions fenícies i, per tant, fora del territori d’Israel; i, per tant, poblades amb gent no beneficiària de les promeses que Déu havia fet a Abraham– Jesús torna a Galilea, però fa una gran volta per arribar-hi. Primer entra per la regió de Decàpolis –que tampoc era territori de la promesa– i finalment arriba a al llac de Genesaret.

La curació d’un home sord i mut es dóna en un context de gran admiració pels habitants de Galilea. No feia pas gaires dies que Jesús havia donat menjar a unes deu mil persones; i ara veien un altre miracle: un home sord-mut era restaurat al nivell de qualsevol persona normal. Sabem que una persona que neix sorda, també serà muda, ja que no pot aprendre a parlar perquè no sent la parla dels qui l’envolten. Aquest és un exemple de com arriben les persones a aquest món quant a la seva condició espiritual. “... que tenen ulls per a veure-hi però no hi veuen; que tenen orelles per a sentir-hi però no hi senten, perquè són una casa rebel.” Ezequiel 12, 2. I el profeta Jeremies no és menys clar pel que fa a l’estat d’incapacitat del poble de Déu, que només ho és de filiació nominal, no efectiva. Vegeu: Jeremies 5, 21. “Escolteu ara això, poble neci i estúpid, que té ulls i no hi veu, que té orelles i no hi sent.” Fixem-nos en la gravetat d’aquests comportaments de tossuda rebel•lia contra la Paraula de Déu. Tant l’un profeta com l’altre retreuen al poble que la seva sordesa és volguda (no com el cas físic de l’home sord), ja que Jeremies diu, també, “Però aquest poble té un cor obstinat i rebel; han apostatat i se n’han anat.” Jer. 5, 23.

I què en direm de la llengua? Instrument perfecte per lloar Déu, sí, però n’hi ha tants i tants que el maleeixen i blasfemen el seu nom. La blasfèmia, fa molts anys, semblava que era característica només dels carreters; avui ja és prerrogativa de qualsevol ofici o activitat humana, o de qualsevol classe social. Això ens indica que la llengua està afectada per la mancança primera que hi ha a l’oïda. L’home no escolta la veu de Déu, d’aquí ve que tampoc no pot reproduir un llenguatge que agradi al Creador.
Trista condició la dels qui es creuen poble de Déu i viuen enganyats. Oh! si volguéssiu reaccionar davant d’un futur tan fosc com el que us espera si no us acolliu i confieu en la mà guaridora de nostre Senyor Jesucrist. Tant de bo que expresséssiu una pregària al Salvador nostre dient-li: “Senyor i Déu meu, obre’m les orelles i deslliga la meva llengua, i faré com el teu servent David que deia: “La meva llengua proclamarà la teva justícia i lloarà el teu nom per sempre.” Salm 35, 28.



Manel Alonso Figueres

Església Evangèlica

dimecres, 29 d’agost de 2012

Diumenge 22 de durant l'any - 2 de setembre

Dt 4, 1-2.6-8; (2ª lectura); Mc 7, 1-8.14-15.21-23


No llavis, sinó cor

Totes les tradicions religioses són camins cap a Déu, cap a la seva casa. ¿Qui podrà arribar-hi i qui podrà estar-s’hi. Al salm d’avui hi trobem una resposta, que també consona amb la lectura del Deuteronomi i amb aquella tan ben resumida que trobem en la tradició profètica:

“Ja t’han ensenyat què és bo,

 què espera de tu el Senyor:

practica la justícia, estima la bondat,

comporta’t humilment amb el teu Déu.” (Miquees 6,8)

Aquesta és la paraula plantada en nosaltres, que prové de dalt, del Pare dels estels. Són els seus decrets i prescripcions, a través dels quals el Senyor es fa proper a nosaltres i ens indica el camí a seguir. Déu mateix es preocupa que puguem trobar-lo i seguir-lo. Caminar cap a Ell no és pas iniciativa nostra, sinó seva.

Tanmateix, tots sabem prou, també, com les tradicions religioses es veuen amenaçades per maneres torçades d’entendre el camí, que són veritables desencaminaments. Tots hem de reconèixer que moltes vegades el camí sembla fer-se fonedís, i perdem el seny i la intel•ligència. Les lectures d’avui ens recorden, per exemple, que podem devaluar la paraula viva que Déu ens adreça i fer-ne simples fórmules mortes, allunyades de la vida real, caricatures grotesques del voler de Déu que ens fa néixer a la vida. Allò que havíem de fer-ne era tenir-la com a font d’inspiració de la nostra praxi de cada dia, expressada en dos poderosos símbols: entendrir-nos compassivament davant la feblesa dels petits (orfes, viudes...) i no contaminar-nos amb la corrupció d’aquest món.

De manera taxativa i lluminosa, l’evangeli ens guia en el mateix sentit. La nostra relació amb Déu (religió) no pot ser un afer de llavis, sinó de cor. No es tracta de jugar, sinó de jugar net, i ser conscients d’on es troba la veritable puresa, i què és allò que pot contaminar la nostra vida. Ben cert que la paraula de l’evangeli és una bona notícia alliberadora, ja que ens deslliura de totes les aparences amb què sovint imaginem justificar la nostra vida, i ens fa tornar, en la nostra veritable mesura humana, a aquell que ho és tot per a nosaltres, amb una relació íntima i sincera, ben lluny dels jocs d’artifici i les disfresses. El cor, el nucli vital de la persona, és la seu del bé i del mal, la terra on arrela el Regne de Déu, creix i s’hi manifesta.

La paraula que rebem és un remei per als nostres mals, ens cura i vivifica. Acollim-la amb alegria i amb tanta sinceritat com puguem: ella ens farà viure.

Andreu Trilla



Diumenge 19 de durant l'any - 12 d'agost

Jesús se’ns dóna com al PA DE VIDA. Rebem aquest do no tan sols per la fe, sinó  també en l’Eucaristia. És l’ensenyament bàsic que hem de treure de les lectures d’avui.
Sempre la fe i l’Eucaristia van renovant les nostres forces en el caminar vers Déu, tal com el Pa que el Senyor envià al Profeta Elies (1ra lectura . R.19, 48). La intervenció de Déu conforta el Profeta que sent la seva presència bondadosa. De la mateixa manera, Pau (2ona lectura: Ef. 4,30), ens exhorta a practicar les virtuts humanes ja que portem dins nostre la marca de l’Esperit que ens invita a viure a exemple del Crist.

Aquestes lectures ens revelen l’Amor del Pare que ens empara amb l’estima i delicadesa d’un Pare, amb mitjans ben humans: “Aixeca’t i menja que tens molt camí a fer”, sense reprotxar-nos la nostra feblesa ... . En l’Evangeli, Joan crida els homes i dones de la seva comunitat, i a nosaltres també, a reflexionar sobre quin és el veritable aliment de la humanitat. . l’Església ha d’enfrontar un gran repte: proclamar avui la Bona Nova en una societat que necessita esperança

Als contemporanis de Jesús, les costava molt entendre aquest llenguatge: “Sóc el Pa vivent baixat del cel”. Amb esperit de fe i la participació a l’Eucaristia, units als germans, nosaltres, agraïts, `podem cantar el salm: “Tasteu i vereu que n’és de bo el Senyor”.



Maïté Cabié, GERFEC






divendres, 24 d’agost de 2012

ENCUENTRO INTERRELIGIOSO - Dr. Rodrigo Segarra



Introducción


Han pasado tres años desde que lo redacté, tiempo suficiente para modificar, retocar, profundizar. Desde entonces se ha escrito mucho, han tenido lugar conferencias, seminarios, encuentros. Aunque se me ha ofrecido la posibilidad de revisarlo, he preferido dejarlo tal cual lo escribí en su día, pues lo nuclear sigue intacto.

 

Dr. Rodrigo Segarra

Iglesia Evangélica



1. Cuando se me pidió mi modesta colaboración para que aportara mi parecer sobre el diálogo interreligioso, acepté complacido porque el ecumenismo ha sido para mí una actitud asumida con total naturalidad desde que, al estudiar filosofía, aprendí que el diálogo es el único instrumento adecuado para el respeto y la comprensión entre los seres humanos. Quien visita mi biblioteca por primera vez se asombra ante la cantidad de literatura católica, protestante, judía, y, en menor proporción, musulmana, que he logrado disponer, evidente demostración del espíritu ecuménico que me anima.


En este breve escrito no me mueve más pretensión que ofrecer, a quien esté interesado, pinceladas de reflexión, fruto de charlas, diálogos que a nivel de creyentes, más bien de amigos creyentes, he disfrutado –no a nivel institucional, de representantes eclesiales, que no he tenido la ocasión de mantener–, de lecturas, de meditación personal. Pensamientos, en voz alta, desde la convicción que dicta mi conciencia ecuménica. No me referiré, por tanto, a la etimología ni a la evolución del término oikoumene, ni a los diversos intentos de aproximación que por parte de Iglesias o sectores eclesiales se han realizado a lo largo de la historia, ni a cómo, en la actualidad –no soy experto en esta clase de encuentros– debe de ser la manera más idónea de llevar el diálogo interreligioso a buen puerto.


2.1. En la segunda quincena de septiembre de 1453 el cardenal Nicolás de Cusa (1401-1464) escribe De pace fidei, la paz de/en la fe. Aunque responde a concretas circunstancias históricas –el 29 de mayo de 1453 los turcos conquistan Constantinopla por lo que la cristiandad se siente amenazada y en consecuencia comienza los preparativos para detener su expansión– su mensaje, un intento de ecumenismo, irenismo y tolerancia, trasciende su época, lo que nos permite reconocerlo como un adelantado respecto de su tiempo. Siglos después la fe no ha proporcionado la paz que el Cusano consideraba necesaria. Conseguir la paz es la base donde debe cimentarse el diálogo interreligioso.


Lo que entristecía a Nicolás de Cusa era que la mayor parte de las guerras y de la violencia que afligían al mundo eran debidas a la religión. Años después (1517) la paz –Querela pacis. Querella de paz– seguía llorando, lo que hace que Erasmo de Rotterdam clame que los gentiles no combaten con tanta crueldad como se combate entre cristianos, cuando la esencia del cristianismo debe ser buscar, crear y vivir en la paz de Cristo. Por la misma época (1513) Maquiavelo (Discurso sobre la primera década de Tito Livio, I, 11), afirmaba que donde hay religión fácilmente se pueden introducir armas. Es lamentable que en la actualidad, una de las recriminaciones que se sigue haciendo a la religión es que promueve o favorece la violencia.

 
Un estudio objetivo de la historia nos enseña que la religión ha sido factor de unión, de equilibrio, de paz y también de desunión, de discordia, de guerra. Esto último, vergonzoso, despreciable, imperdonable para todo creyente, es lo que, de modo urgente, debemos enterrar para siempre.
                                                                                                                                  
 

2.2.  Para que un diálogo sea fructífero es preciso previamente un encuentro de sincera acogida. No puede darse un diálogo auténtico (diálogos, comunicación a través de la palabra, de la razón) sin el convencimiento de su necesidad. Este primer paso, el más difícil, es imprescindible. Por eso prefiero hablar de encuentro más que de diálogo, pues querer dialogar sobre cuestiones teológicas sin la mente y el corazón abiertos al otro es construir castillos en el aire.


Encuentro es ir en busca del otro para emprender una tarea en común: construir un nuevo y mejor mundo donde se respete la dignidad y la libertad de todos. Quien no busca no encuentra. Sólo en el encuentro podemos conocernos y al conocernos, amarnos, y al amarnos, vivir en paz.  Todo aquel –cristiano, judío, musulmán– que dice creer en Dios debe estar comprometido con la paz. Los enfrentamientos, sangrientos o verbales, son o bien originados por intereses políticos, privilegios económicos, hegemonías de poder, o bien resultado de la ignorancia, del desconocimiento.

 
La ignorancia de la mayoría de creyentes en relación con lo que creen otros creyentes es total. Conceptos imprecisos cuando no erróneos, clichés transmitidos de una generación a otra, forman el suelo en que se ha edificado la fe de los creyentes. Por ejemplo, cuando la mayoría de cristianos hablamos de iglesias cristianas, lo reducimos a católicos y protestantes. ¿Y los ortodoxos? Para la mayoría son inexistentes. ¿Se esfuerzan la mayoría de católicos en saber cómo viven la fe los protestantes? ¿Muestran la mayoría de protestantes voluntad de entender la fe de los católicos? ¿Conocemos la mayoría de cristianos cómo vivían los diferentes grupos judíos la fe en tiempos de Jesús? Sin conocer sus raíces judías es imposible entender el cristianismo. ¿Sabemos cómo viven la fe los judíos actualmente? ¿Conocemos la mayoría de cristianos cómo viven la fe los musulmanes, que muchos identifican interesada y maliciosamente con los terroristas islámicos? ¿Las diferentes formas de misticismo que se dan en las tres religiones monoteístas, son conocidas, tenidas en cuenta como formas auténticas de expresión de fe o son marginadas por considerarlas falsas formas de espiritualidad? Las mismas preguntas pueden ser, obviamente, formuladas desde las otras religiones.


Para que este encuentro sea efectivo es imprescindible la superación de discriminaciones, segregaciones, persecuciones, hostilidades, crueldades, prejuicios, estereotipos, incomprensiones, malentendidos. Aunque, en algunos casos, sean justificados los recelos y las desconfianzas. Por ejemplo, el anticatolicismo visceral del protestantismo español ante la secular marginación social, económica y política en que ha estado, y sigue, sometido. Ello exige una nueva y radical actitud: la de perdón y reconciliación. Un nuevo punto de partida, un nuevo lenguaje que debe traducirse en una cultura de la paz. La paz de / en la fe.


Entre las confesiones cristianas ello no debería ofrecer problemas insolubles si es que los cristianos hemos entendido, aceptado, asumido el mensaje de amor y perdón del príncipe de paz. Si el Cusano, en su convulsa época, consideraba posible lograr la concordia por medio del diálogo y del respeto mutuo, resulta inaceptable en el siglo XXI ni tan sólo intentarlo, no solamente entre las confesiones cristianas sino entre las llamadas religiones abrahámicas, que son las que han cimentado, con sus luces y sus sombras, la construcción de Europa.
                                                                                                                                       

Es inadmisible que, en ocasiones, sea más difícil el entendimiento entre cristianos de diferentes confesiones, que entre cristianos y creyentes de otras confesiones no cristianas. Penoso que sea tan complicado, a veces, el entendimiento dentro de los diferentes sectores del catolicismo o entre las distintas denominaciones protestantes.


A este encuentro se debe asistir con la actitud apropiada: humilde disposición de escuchar al otro, sin arrogantes y despreciativas superioridades excluyentes–proclamadas (extra ecclesiam nulla salus) o creídas sin manifestar–convencidas de poseer en exclusiva La Verdad. Y con la predisposición de que es posible lograrlo con el único empleo del diálogo en profundidad, de la autocrítica purificadora y de la reflexión –re-flexión, es decir, flexionar el pensamiento endurecido durante tantos siglos de cerrazón mental, imposición, intransigencia, intolerancia, dogmatismo, fanatismo, violencia-constructiva.

 

2.3.         Dialogar es un voluntario tender la mano, un acercamiento no impuesto ni para imponer. Supone intercambio: dar y recibir; asumir las razones de los otros, olvidar descalificaciones –“infieles”, “herejes”, “apóstatas”, “deicidas”...-, superar viejas enemistades. Los enemigos no se acercan, se distancian; no dialogan, luchan. Pero curar las heridas, enterrar los odios no interesa a algunos representantes –predicadores cristianos fundamentalistas, radicales rabinos politizados, fanáticos mullahs islámicos– o instituciones que viven de estos enfrentamientos.

Dialogar supone un riesgo y este riesgo provoca miedo . Miedo de no ofrecer respuestas válidas y coherentes a las preguntas radicales que nos puedan hacer las otras iglesias y confesiones. Miedo a que puedan convencernos de que algunos principios o dogmas que creíamos certezas indudables, no lo son. Miedo a dudar de nuestras verdades aprendidas y memorizadas pero no puestas a prueba. Miedo a perder la identidad, principalmente en las confesiones minoritàrias, como el protestantismo en España, o el catolicismo en enclaves de imposición protestante.


Deben promoverse espacios de encuentro y diálogo entre los miembros de diferentes sectores de una misma comunidad eclesial, a veces con posturas aparentemente irreconciliables, y de éstos con sus representantes. Diálogo entre diferentes denominaciones (caso del protestantismo, donde se dan en su seno tantas discrepancias). Diálog entre las confesiones cristianas. Diálogo entre éstas y las otras tradiciones religiosas. Diálogo entre las religiones y las instituciones socioculturales y políticas.


Para poder entablar encuentros con las otras confesiones es condición previa lograr la armonía y la paz en el seno de cada una de ellas. Primero deben resolverse los problemas internos y los conflictos que las tensiones, dentro y fuera de las comunidades, provocan. El ecumenismo nunca será efectivo por más que las instituciones dialoguen entre sí a nivel de representantes, si no se acercan y dialogan los creyentes “de base”.


Un diálogo que, sin negar ni anular las identidades, que sería absurdo el solo hecho de plantearlo, permita descubrir la herencia común, las influencias recíprocas recibidas en el pasado, los valores compartidos en el presente.


2.4 Consciente de las dificultades pero también de la necesidad de lograr una solución al conflicto, el ingenuo sueño de Nicolás de Cusa, era lograr una fides in rituum varietate, una sola fe en la diversidad de los ritos. Es evidente que lo que distingue a las religiones no son sólo los ritos –éstos son reflejo de sus contenidos teológicos. El ecumenismo no trata de buscar una sola religión mundial o universal, una religón global que absorba y funda aportaciones de diferentes confesiones de modo parecido a la pretensión de encontrar una ética común de mínimos. La finalidad del ecumenismo no es conseguir conversiones ni que una Iglesia o confesión triunfe sobre las otras –son los “hermanos separados” los que han de volver al redil. No es  tampoco el resultado sincretista de sumar dispares creencias teológicas. Es buscar la fraternidad ecuménica –no la uniformidad ni la subordinación a una autoridad superior– que nos permita entendernos y convivir fraternalmente como hijos de Dios. Los hijos somos iguales ante y para Dios, pero somos distintos en nuestra manera de amar, de alabar, de dar gracias al Creador. Ita quod nullum omnia in omnibus vincat, ninguna religión puede superar a todas en todos los aspectos, afirma Nicolás de Cusa. Hay diferencias ineliminables –no debemos olvidar que cada religión nace y se desarrolla en una cultura determinada– en el modo de vivir nuestra relación con Dios, de acercarnos al Misterio. Éste nos sobrepasa. Nadie tiene la exclusiva.

En esta Europa aparentemente alejada de las cuestiones religiosas, el encuentro no sólo entre las Iglesias y comunidades sino entre las tres religiones monoteïstas es urgente. El compromiso ecuménico, logra la paz de /en la fe, és, para ,los creyentes, imperatiu inaplazable  en el siglo XXI. De no lograrlo, todos seremos culpables.

 
 

                                     Rodrigo Segarra

                                    Doctor en Filosofia

                                    Església Evangèlica

Diumenge 21 de durant l'any - 26 d'agost


(Jo 6, 60-69)

Després d’escoltar l’Evangeli de sant Joan ens trobem potser en la mateixa situació que aquells que van dir: “són paraules dures les paraules del Senyor, qui pot escoltar-les?” És Sant Joan Crisòstom que fa els següents comentaris: Per què deien que les seves paraules eren dures? Per què prometia la resurrecció i la vida eterna? Per què deia que havia descendit del cel? Per què ensenyava que ningú no es podia salvar si no menjava la seva carn? No té gaire sentit això. Què significava doncs la paraula “dures”? Alguna cosa difícil d’entendre, que superava la seva força i la seva intel·ligència, que els espantava, que els feia por… Creien que Jesús Crist els parlava d’Ell mateix en termes massa elevats.  
I més endavant: Qui l’escolta amb un esperit carnal i terrestre no compren res i no obté cap fruit. Que la carn no aprofita en res, no es pot referir a la seva carn, doncs, ¿no parla de què cal menjar la seva carn per viure? Com doncs no pot aprofitar? Escoltar carnalment és entendre al peu de la lletra, segons els paràmetres de les coses que veiem amb els nostres ulls de carn, segons les lleis naturals; tot el que es misteri cal entendre-ho amb els ulls de l’ànima, és a dir espiritualment. Es carnal creure en Ell com a fill de Josep i dubtar que havia davallat del cel. El que diu Jesús cal escoltar-ho espiritualment. En efecte, mirar-lo com el fill de Josep seria mostrar que no hem entès res del que havia dit; per això diu que veuran el fill de l’home pujar al cel don havia davallat… només entenent que havia davallat del cel i que havia de tornar a pujar podien entendre la seva paraula.
Avui no és fàcil preguntar-se què vol dir escoltar amb un esperit carnal o amb escoltar espiritualment? A què es referien exactament els Apòstols i els Pares de l’Església quan feien servir aquestes expressions?
El comentari que a continuació fa Sant Joan Crisòstom ens ajuda a meditar aquestes preguntes: El Senyor no constreny, pregunta als deixebles si també ells marxaran, els allibera de tota necessitat, els dóna llibertat de fer el que voldran. Els dóna testimoni de que no vol que romanguin amb Ell per obligació ni per força i que més valdria marxar que restar així. Quan Pere en nom del dotze li diu que Ell té paraules de vida eterna i que “hem sabut i hem conegut que ets el Fill de Déu”, ¿no veieu clar amb aquesta resposta que no eren les paraules del Crist el que escandalitzava als oients, sino la seva pròpia mandra, la corrupció i la maldat? Si hagués guardat silenci, els que li demanaven només l’aliment corporal i que estaven  únicament lligats a la terra no haurien deixat d’escandalitzar-se. Uns i altres, tots han escoltat el que Jesús Crist els diu, però els veritables deixebles, estan en una disposició contrària; va dir Pere: "A qui anirem" Aquestes paraules ens indiquen un gran afecte i una devoció veritable. Els Apòstols fan saber que el seu Mestre era més car que qualsevol altra cosa, que els seus pares, les seves mares, les seves propietats, i que aquells que se separen de Jesús no tenen refugi. Llavors, perquè ningú pensi que Pere havia dit "a qui anirem?" perquè ni ell ni els seus companys no tenien on anar a partir d’aquell moment, immediatament afegeix el motiu pel qual volen romandre amb Ell: "Tu tens paraules de vida eterna". Perquè uns escoltaven la paraula divina amb un esperit carnal i terrestre, però els altres escoltaven espiritualment, posant tota la seva confiança en la fe.

 
P. Josep

Diumenge 21 de durant l'any - 26 d'agost


Evangeli de Joan 6, 60-69
 

Acabem de veure un altre dels prodigis que Jesús havia fet davant d’aquella multitud delerosa –aparentment– de conèixer i de veure els miracles que un dia sí i l’altre també tenien lloc davant dels seus ulls. En aquesta ocasió va ser donar pa i peix a una gentada d’una desena de milers. Certament, les paraules del Fill de Déu són clares per a unes ments obertes a la comprensió de l’obra que havia vingut a realitzar. Però, el missatge sobre la seva mort vicària –és a dir, en substitució dels pecadors– era un discurs fosc, incomprensible, als contemporanis del Salvador. Avui dia també ho és, si no fos per la mica de cultura bíblica que la gent ha adquirit gràcies a l’obra evangelitzadora de les esglésies arreu del món. Cuitem a dir que aquest coneixement, però, de cap manera és eficaç per portar les persones al penediment dels pecats i a la fe...  Heus ací el primer sermó de Jesús: “Penediu-vos i creieu l’evangeli.” Mc 1, 15.
Quan tota aquella gent i a més a més molts deixebles, però cap dels dotze escollits, s’escandalitzen per les paraules de Jesús, que els parla de menjar la seva carn i de beure la seva sang amb tota claredat, amb tota cruesa, s’ho prenen en el sentit literal; és a dir, una invitació a practicar el canibalisme menjant-se’n el cos i bevent-ne la sang. Quin horror!, si tinguéssim la ment tancada com ells. Encara no els havia aclarit Jesús el significat d’aquestes paraules, que exclamen: “Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d’acceptar-lo?” I Jesús els respon: “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.” Quan participem de la Cena del Senyor fem un acte d’eucaristia (εύχαριστίαν), un acte d’acció de gràcies, que aquest és el significat de la paraula. Els creients tenim el Crist en nosaltres, i remarquem aquest “en”. “Perquè totes les promeses són en Crist Sí i Amén, per mitjà de nosaltres, a lloança i glòria de Déu.” 2a Cor. 1, 20. I, per tot això, l’acció de gràcies per Jesús, Salvador nostre, no pot ser, ni és, motiu de desunió entre els fills de Déu. Si això passa, ara és hora que ens mirem amb més atenció la Paraula, i que no ens faci por la reprimenda de Déu, perquè el Senyor castiga aquells que estima. Proverbis 3, 12 i Apocalipsi 3, 19.
Per això molts es van fer enrere, i van deixar de seguir-lo. Era natural que fos així. Els seus cors no havien estat convertits, eren cors de pedra (Ezequiel 36, 26-27), no s’hi havia produït cap transformació espiritual, malgrat que havien vist i experimentat tantes manifestacions del poder i l’amor de Déu. Hem de pensar, i creure, que ningú no anirà mai a Crist en cerca de perdó pels seus pecats, i de redempció, si no li és concedit de Déu Pare. I són tan pocs els qui en tenen ganes...! “També vosaltres em voleu deixar?, va dir Jesús als seus.” Gràcies donem a Déu que ens ha obert els ulls de l’enteniment per creure i declarar amb Simó Pere: “Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
 
       Manel Alonso Figueres
      Església Evangèlica

dilluns, 13 d’agost de 2012

Diumenge 20 de durant l'any - 19 d'agost


Pr 9, 1-6  
Ps 33, 2-3.10-15 
Ef 5, 15-20                     
Jo 6, 51-58


El sermó de pa de vida és un paradigma de la manera de catequitzar de Joan. Ell posa constantment en joc dos nivells de comprensió de la realitat. El nivell de la perspectiva humana i el nivell de la perspectiva de Jesucrist, que és la perspectiva de Déu. Parteix d’una realitat de la vida material per explicar la vida de l’Esperit. Trobem molts exemples. L’aigua del pou de Jacob i l’aigua que dóna la vida en el cas de la samaritana, néixer de la mare i néixer de l’Esperit en al cas de Nicodem, rentar els peus i rentar l’interior en el cas del lavatori dels peus…
El sermó parteix d’un fet material: la multiplicació dels pans i dels peixos. La multitud queda satisfeta d’haver pogut menjar de franc tant de pa i tant de peix com li ha abellit a cadascú. El fet provoca en els “jueus” una gran admiració. Jesús, que dóna el pa de franc, ha de ser el profeta o el messies esperat. A partir de la situació creada amb el miracle Jesús fa el salt de l’aliment del cos, o pa de la terra, a l’aliment de l’esperit, o pa del cel. El pa del cel s’assembla al pa de la terra perquè és aliment però els seus efectes són molt diferents. El pa de la terra no evita la mort, en canvi el pa del cel dóna vida per sempre perquè dóna la vida de Déu. Encara millor, el pa del cel és Jesucrist mateix, que és presència de Déu en el món, i Déu, que és etern, dóna vida eterna al món perquè dóna el que Ell mateix és.
Al final del sermó, versets 60-71, l’evangelista constata una deserció considerable de la gent que seguia Jesús. “Aquest llenguatge és molt dur”, diuen. Per què és molt dur? Doncs perquè aquella pobra gent es mantenien al nivell de la perspectiva humana, tancats en els prejudicis mundans, no eren capaços de respondre a la invitació de la Saviesa (Pr 9, 3-6), mentre Jesús es trobava a anys-llum. Ara el que importa és on ens trobem nosaltres?
Lamentablement, l’eucaristia és un dels temes de desunió més evidents entre les confessions cristianes per a vergonya de tots. Tant de bo la lectura de tot el sermó del pa de vida amb actitud de pregària ens ajudi a tots a aproximar-nos els uns als altres. Potser ens convé un atac d’humilitat per mirar què vol de nosaltres el Senyor (Ef 5,17) en aquesta hora difícil.



Mn. Josep Esplugues





.

divendres, 3 d’agost de 2012

Diumenge 18 de durant l'any - 5 d'agost

Jn 6, 24-35


Continuem aprofundint en el capítol 6 de l’evangeli de Joan. En aquesta catequesi de l’evangelista on parla de Jesús, com el Pa de vida. La setmana passada es va narrar el signe de la multiplicació dels pans. Un dels trets característics de Joan és que parla de “signes” o “senyals”i ens convida a anar més enllà del fet,  per cercar el missatge que està al darrera, amagat. L’àpat que comença amb la humilitat de cinc pans i dos peixos, es transfigura en preludi del banquet messiànic, que festeja el Messies de Déu, el veritable Pastor que guia el seu poble pel camí de la Veritat.

Amb tot, ja es deixava ben clar el diumenge passat, que la gentada no el va entendre. Els darrers versets ens ho remarcaven: “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.” Jesús es retira i torna al silenci. I en els versets d’aquest diumenge queda prou clar, que la gent continua sense entendre res. De fet, la primera lectura ens fa un avenç: “Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d’Egipte, quan encara sèiem al voltant de les olles de carn i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam.” Aquesta era l’exclamació del poble d’Israel, en el desert, a Moisès, quan surt de l’esclavatge d’Egipte.

Joan aprofita aquest moment per deixar anar la superioritat de Jesús, davant Moisès. L’aliment que Jesús dóna al món, ve directament del Pare. L’aliment és ell mateix, el Fill únic, que dóna als qui creuen en ell, la plenitud de la salvació del Pare. Jesús és Pa de Vida, Pa celestial, Pa baixat del Cel, Amor de Déu que es dona a la humanitat caiguda en la tenebra del pecat i es redimida en el lliurament a la creu, el cim definitiu d’aquesta entrega amorosa: “Jo sóc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.”  



Xavier Artigas