divendres, 15 de setembre de 2017

Diumenge 24 de durant l'any - 17 de setembre del 2017




LAS DEUDAS DE LOS SIERVOS

( Mateo 18 : 21 a 35)

“Diez mil talentos (éste es el número mas alto conocido en la notación griega)....y.... cien denarios” (24 y 28). La comparación,para que podamos entender la diferencia, sería hoy entre: diez millones de euros ante sólo dieciseis. Ésta es la exageración que había entre las distintas deudas.
El siervo malo había recibido un préstamo exageradamente alto. Había pasado el tiempo y no estaba devolviendo nada. Por supuesto que toda la razón estaba de parte del rey. Y éste amenazó con la esclavitud al siervo y toda su familia, quedándose además todas sus posesiones. Nuestro Señor aludía a una antigua costumbre hebrea en la que se vendía a un hombre y toda su familia para cobrar las deudas contraídas. Sus oyentes sabían que no se estaba inventando nada. El deudor,desesperado y llorando, de rodillas (“como un perro”, textualmente ), prometió nuevamente que iba a pagar su deuda.
El rey sabía que no iba a poder jamás, y....teniendo compasión de él, le perdonó toda su deuda!!!!.
“Movido a misericordia” (27). Ésta es la fuente de Salvación para un mundo perdido: LA ETERNA MISERICORDIA DE DIOS !.
Cristo ya nos había enseñado en su oración: “Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores”; mas en aquélla ocasión, no fué así.
El siervo tenía, a su vez, un consiervo que también le debía una mínima cantidad. Y aquel siervo que acababa de recibir la gran generosidad del rey, tuvo una actitud implacable para con su colega, que, de hecho, le debía tan poco (28y29).
Cuando el rey se enteró de lo ocurrido puso al mal siervo en su lugar.
Dios no puede mostrar misericordia para con los que no la tienen. Él no puede cambiar. Con lo que ha hecho con nosotros, Él nos enseña lo que debemos hacer con nuestros semejantes.
Los pecadores que hemos experimentado el perdón de Dios, debemos mostrar esa misma disposición hacia nuestros semejantes. En tanto que las ofensas humanas son minimeces con la enormidad de la deuda del ser humano para con Dios.
(35)     La bondad e indulgencia de Dios hacia nosotros es el baremo y patrón que debemos seguir en todas nuestras releciones.
Un abrazo....
                                    

Luis Brull

dilluns, 11 de setembre de 2017

Diumenge 23 de durant l'any - 10 de setembre del 2017



Mt 18, 15-20

L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist.

Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli...

El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és altra cosa que l’allunyament de Déu, o l’obstacle que impedeix apropar-nos a Ell. L’expressió de l’Evangeli d’avui, “hauràs guanyat el teu germà” és molt rica en contingut. Guanyar ens remet a l’ovella perduda del fragment anterior (Mt 18, 12-14), i a l’essència del pecat.  Germans vol dir en Crist, fills del Pare etern, cohereus del Regne. El capítol 18 de Mateu és un discurs que el Crist adreça als deixebles, no a tot el poble, sinó als que han ja el segueixen; per això entenem clarament que amb aquesta paraula –germans– l’evangelista s’està referint exactament al context de l’Església, a aquells amb els que compartim l’Eucaristia. “El Senyor no vol que el pecador mori i es condemni, sinó que es converteixi i visqui”. A continuació ens ensenya a perdonar els germans fins a setanta vegades set (Mt 18, 21-35). Convertir-se o penedir-se i rebre el perdó té només un objectiu: retornar a la Vida, a Crist, a la filiació divina, única font de Vida veritable.

Davant una ofensa, potser el que ens sembla més natural seria que el meu dolor, el meu sentiment anés al davant: primer em planyo, després desitjo el càstig just per qui m’ha ofès, i, si sóc capaç, el perdono. Però el que ens diu el Crist està mes enllà d’aquesta perspectiva basada en com ens sentim nosaltres. El motiu de la correcció al germà no és l’ofensa que patim nosaltres per la seva acció, sinó l’amor a ell per tornar a guanyar-lo, a apropar-lo a Déu. Amb això ens diu el Crist de quina manera, per la nostra humilitat, podem fer-nos col•laboradors en la seva obra de redempció. El Crist es preocupa del mal que pateix qui ha fet l’ofensa, no del perjudici de qui la rep. El dolor del cristià és veure el germà que perd la plenitud de la comunió amb Déu, a exemple del dolor del Crist pels nostres pecats, tal com Ell, sense utilitzar les seves prerrogatives com a Déu totpoderós, es lliurà a la passió i a la mort per rescatar¬-nos. Ser membres de l’Església, germans en Crist, no és altra cosa que sentir aquest dolor dins nostre per la desgràcia del germà, no situar-nos per damunt d’ell com a jutges ni com a benfactors generosos, sinó deixar-nos de banda a nosaltres mateixos tot fent que l’important, el primer, sigui realment ell, no jo i els meus sentiments ferits, sinó ell i la seva mancança respecte a la plenitud del do que Déu ens fa en la seva Església, la participació en el seu Cos. Ser en Església, estar reunits en el seu Nom, és unir-se uns als altres en Ell, tenir el seu amor com a eix i centre del nostre ser plegats, de la nostra unió i de la nostra pregària, i no posar com a centre els interessos humans, per més nobles i elevats que els volem. Per això, i només per això, l’Església, els reunits en el Nom del Crist, té poder de lligar cels i terra, de fer que les accions portades a terme en aquesta terra passatgera tinguin una repercussió o uns efectes directes en la nostra realitat celeste, en la transcendència del nostre viure.

Tanmateix, la nostra acció en Crist no anul•la la llibertat de l’altre: sense el seu penediment, sense l’escolta al germans, qui s’ha allunyat de la unió en  Crist, es fa com els pagans i els publicans, com els pecadors que no han conegut el Crist. I molta atenció! Tampoc en aquest punt llegim odi ni rancúnia al pecador, a aquell que no vol conèixer el Crist, ja que tenim present que la correcció que l’Església ha de fer amb aquests no és advertir per la paraula de l’Evangeli, ja que sense ser en Església no tenen com entendre-ho, sinó parar l’altre galta! (cf Mt, 5, 38-42).

                                                      P. Josep

dissabte, 2 de setembre de 2017

Diumenge 22 de durant l'any - 3 de setembre del 2017



Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27


El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt). La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora.

...i de ressuscitar el tercer dia (Mt). La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt..., i que havia de ser mort... (Mt). Fer la voluntat de Déu no ens estalvia la creu, hi va incorporada, ... assumim les conseqüències de l’amor; és la vuitena Benaurança (Mt 5,10). La voluntat de Déu passa, sense voler, per la creu, i així la creu és font de vida.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«... Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare... i ell pagarà cadascú segons les seves obres» (Mt). En el judici final (Mt 25,31-46) trobem Jesús identificat amb els qui passen fam i set, els qui són forasters i els qui van despullats, els malalts o els qui estan a presó; el que fem de bé als altres li fem a ell; la benaurança serà la plenitud del Regne de Déu. “L’acció bona conté en ella mateixa totes les filosofies, totes les religions, l’univers sencer i Déu mateix” (Vicent Ferrer).

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació...

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà... (Mt). És la temptació del prestigi, de la posició social, dels diners, del poder... que ens assegurin la vida, però a la que sacrifiquem la llibertat, la dignitat, l’autenticitat, la coherència, els valors més humans... La vida ens ve de l’amor que cerca el bé de l’altre, i és treball, donació generosa, opció pel drets humans i el Regne de Déu.

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? (Mt). Ser o tenir. Podria ser que als ulls del món hàgim tingut tot l’èxit..., però no contents i en pau amb nosaltres mateixos...; podria passar que ho hàgim aconseguit tot..., però encara ens quedi el repte de la pròpia autenticitat; que siguem persones envejables, però dins, al cor, no estiguem satisfets amb nosaltres mateixos; ... i això és el més important per a cadascú, per als altres i per a Déu. Què és el que ens dóna vida?; volem ser feliços, ... quin camí hi porta?: l’autenticitat, la coherència, els millors valors, estimar, pau a la consciència...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» (Mt). Una idea equivocada de la relació amb el Pare: pensar que ens estalvia maldecaps i problemes, i preocupacions..., com si al seu costat fóssim immunes a qualsevol mal. El mal no volgut pel Pare del cel, però sí pels homes... La fe no ens fa totpoderosos; sí ens fa anar més enllà de tot mal amb esperança, i és força i lluita amb confiança; el mal no té la última paraula. La clau la tenim...: «Fuig d’aquí..., perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt); pensar com Déu ens dóna nova visió de les coses, una mirada més ampla que la de les contingències concretes, sense defugir del compromís, i la mirada de l’essencial i de l’important.

Posem motius per donar sentit a les nostres creus.


                                      Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 30 de juliol de 2017

Diumenge 17 de durant l'any - 30 de juliol de 2017




Comentario del evangelio de Mateo 13, 44-52 extraído íntegramente de la homilía pronunciada por el Papa Francisco el 26 de julio de 2014 en su viaje aCaserta, Italia.

            Jesús se dirigía a quienes le escuchaban con palabras sencillas, que todos podían entender. Las parábolas del tesoro escondido en el campo y la perla de gran valor, tienen protagonistas distintos: la primera un pobre jornalero y la segunda un rico comerciante, pero el resultado es idéntico.

El comerciante está constantementeviajando en búsqueda de una perla de gran valor, que colme su sed de belleza, y da vueltas por el mundo, sin rendirse. El otro, el campesino, nunca se alejó de su campo y hace el trabajo de siempre. Sin embargo, el final es idénticopara los dos: el descubrimiento de algo precioso, para uno un tesoro, para el otro una perla de gran valor. Ambos se ven unidos por un mismo sentimiento: la sorpresa y la alegría de haber encontrado.Los dos, no dudan en vender todo lo que tienen para adquirir ese tesoro.
Mediante estas dos parábolas Jesús nos enseña tres cosas:

1) Qué es el reino de los cielos.
2) Cómo se le encuentra y
3) Qué hay que hacer para poseerlo.

¿Qué es el reino de los cielos? Jesús no se preocupa por explicarlo. Lo anuncia desde el comienzo de su Evangelio: «El reino de los cielos está cerca»; sin embargo nunca lo deja ver directamente, sino de manera indirecta, narrando el obrar de un propietario, de un rey… Prefiere dejarlo intuir, con parábolas y semejanzas, manifestando sobre todo sus efectos: el reino de los cielos es capaz de cambiar el mundo, como la levadura oculta en la masa; es pequeño y humilde como un granito de mostaza, que, sin embargo, llegará a ser grande como un árbol.
Las dos parábolas sobre las cuales queremos reflexionar nos hacen comprender que el reino de Dios se hace presente en la persona misma de Jesús. Él es el tesoro escondido, es Él la perla de gran valor. Se comprende la alegría del campesino y del comerciante: ¡lo han encontrado! Es la alegría de cada uno de nosotros cuando descubrimos la cercanía y la presencia de Jesús en nuestras vidas.Una presencia que transforma que nos hace abiertos a las necesidades de los hermanos; una presencia que invita a acoger a cada una de las demás presencias, incluso la del extranjero y del inmigrante. Es una presencia acogedora, es una presencia alegre, es una presencia fecunda: así es el reino de Dios dentro de nosotros.

¿Cómo se encuentra el reino de Dios? Cada uno de nosotros tiene su camino en la vida. Para alguno el encuentro con Jesús es algo esperado, deseado, buscado por largo tiempo, como nos lo muestra la parábola del comerciante que da vueltas por el mundo para encontrar algo de valor. Para otros ocurre de forma improvista, casi por casualidad, como en la parábola del campesino. Esto nos recuerda que Dios se deja encontrar de una manera o de otra, porque es Él el primero que busca hacerlo: vino para ser el «Dios con nosotros». Y Jesús está entre nosotros. Es Él quien nos busca, es Él quien se deja encontrar incluso por quien no lo busca. A veces Él se deja encontrar en sitios insólitos y en momentos inesperados. Cuando encontramos a Jesús quedamos fascinados, conquistados, y es una alegría dejar nuestro antiguo modo de vivir, tal vez árido y apático, para abrazar el Evangelio, para dejarnos guiar por la lógica nueva del amor, del servicio humilde y desinteresado.

¿Qué se puede hacer para poseer el reino de Dios? Sobre este punto Jesús es muy explícito: no basta el entusiasmo, la alegría del descubrimiento. Es necesario anteponer la perla preciosa del reino a cualquier otro bien terreno; es necesario poner a Dios en el primer lugar de nuestra vida, preferirlo a todo. Dar el primado a Dios significa tener el valor de decir no al mal, no a la violencia, no a los atropellos, para vivir una vida de amor. Cuando una persona descubre a Dios, el verdadero tesoro, abandona un estilo de vida egoísta y busca compartir con los demás la caridad que viene de Dios. Quien llega a ser amigo de Dios, ama a los hermanos, se compromete con el bien.
¡No os dejéis robar la esperanza! El Señor se deja encontrar!

(Síntesi feta per en Fredi)
* **



diumenge, 23 de juliol de 2017

Diumenge 16 de durant l'any - 23 de juliol de 2017


Mt 13,24-43.

Moltes vegades voldríem evidències directes i fefaents de la presència de Déu, per tal de sortir dels nostres dubtes. Recordeu aquella escena on Jesús es dirigeix a Tomàs i li diu: “Benaurats els que creuran sense haver vist”. Pensem-hi, perquè malgrat la seva descreença, Tomàs va poder veure i estar amb Jesús, personalment, després de la seva resurrecció. I per això va creure! Però nosaltres som dels benaurats, perquè seguim, amb fidelitat, la nostra fe en Déu, malgrat alguns dubtes i pedres d’ensopec que, en ocasions, ens la poden fer trontollar. Aquest problema ja el tenien els homes i les dones d’aquells paratges de Palestina per on Jesús predicava. Davant d’això, Jesús va començar a predicar amb paràboles i els hi ensenyava a orientar-se cap a la contemplació en el coneixement de Déu i de tot allò que Ell ens vol donar a conèixer.
No es tracte dons de conèixer a Déu per uns fets immediats, a la carta, sinó de saber-ne captar els seus “signes extraordinaris”, a través de les coses més senzilles que es van succeint en tot moment i a voltes ni els hi donem importància. Tant és així que, en aquest mateix moment, a tot el mon i a tot l’univers i, en cadascú de nosaltres, estan succeint coses meravelloses, que constitueixen l’esclat i l’essència de la vida. I, aquestes coses, molts cops les ignorem, perquè n’hi pensem i tenim l’atenció orientada en altres aspectes mundans. Amigues i amics, si la nostra vida transcorre sense contemplació no sabrem pas reconèixer-hi els misteris de Déu, -més pregons-, que fan que la vida sigui vida i que actuen vora nosaltres i en nosaltres.
Jesús vol que reconeixem a Déu en la força del seu amor i que això ho sapiguem trobar, -ben a prop-, tant en el nostre interior, com en les persones i en la natura que ens envolta: en les nostres comunitats cristianes i cercles familiars i socials, en el nostre poble, país, en el món i en l’univers.
Per això, per tal de donar-nos a conèixer el Regne de Déu, Jesús, posa l’exemple de la llavor de mostassa, remarcant-ne qué és la més petita de totes les llavors, -el seu diàmetre és mil·limètric-, però d’aquesta petita llavor n’esdevindrà un magnífic arbust, tan gran que acull a tots els ocells per tal d’aixoplugar-s’hi en les seves branques.
El Regne de Déu no es fonamenta pas en grandeses, ni en l’orgull, ni en el ser més que ningú, sinó en la humilitat i en la vida amorosa, com en el cas de la petita llavor de mostassa. Per tal d’unir la nostra vida amb la de Jesús, no necessitem grandeses físiques, sinó grandesa de cor, com la de l’arbust que acull en les seves branques, a tots els ocells. A tots, sense excloure’n a cap.
Portant aquesta actitud en les nostres comunitats cristianes, no podem instal·lar-nos en una Església basada en les riqueses, el poder i el domini social, perquè no anirem a cap lloc, estaríem separant-nos de Jesús i no tindrem cap progrés espiritual.
Les nostres comunitats cristianes i les nostres actituds personals, com a seguidors de Jesús, que volem fer realitat el Regne de Déu, ja en aquest món, s’han d’amarar cada dia més de senzillesa, de pregària, d’amor i d’esperit de servei, lluny de presumir ni d’èxits ni de poder, ni de reconeixements. Necessitem en la nostra conversió constant, encarnats en la vida de cada dia, sortint dels nostres caus, units i compromesos amb els que més pateixen, tot hi reconeixent i gaudint, -des de la contemplació-, com Déu actua en tot moment fent que la vida rutlli, donant-nos tot allò que per la seva providència ens aporta, de maneres tan variades i com ens emplena del seu amor.
Que nosaltres no ens hi aturem i que Ell faci més que nosaltres.
  
                            Mn Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca

Diumenge 15 de durant l'any - 16 de juliol de 2017




                        PARÁBOLA DE LAS DISTINTAS TIERRAS

                                      ( Mateo 13 : 1 a 23 )


Es la conocida “parábola del sembrador”.
Y nos habla de sólo un sembrador y una sola semilla; lo que son diferentes son las distintas tierras que reciben la semilla. Por éso he preferido cambiar el nombre.
-Los caminos de Israel no conocían el asfalto; así que los muy transitados quedaban con su tierra muy endurecida por el paso del mucho personal. La semilla que pudiese caer en ellos quedaba en la superficie hasta que los inacabables pájaros daban buena cuenta de ella. Y, espiritualizando la cuestión,(como el mismo texto explica), es la Palabra que queda fuera ante la incapacidad para recibirla.
-Los pedregales, aún permitiendo una cierta fructificación, tampoco daban paso a un feliz arraigo. La escasez de tierra y el exceso de sol, hacían todo lo demás. Es la Palabra que produce un cierto interés, pero que en poco tiempo lleva a la indiferencia  
e incluso al rechazo.
-Los espinos son los zarzales. Las zarzas crecen solas y hasta sin necesidad de riego. Pero cualquier semilla, allí caída, está condenada al ahogo. En el símil espiritual de la parábola, son aquéllos que, en una auténtica lucha interna, son vencidos finalmente por las ambiciones y las ansiedades del mundo (recordemos que su príncipe es muy fuerte).
-Finalmente llega la buena tierra. De hecho, allí es donde el agricultor quiere concentrar todo su trabajo, porque ésa tierra es la única que va a recompensar al campesino de su labor. La Palabra de Dios, cuando es bien oída y comprendida, es cuando produce Frutos de Vida.
 Es curioso el ver como Jesucristo explicaba las grandes verdades de Su Reino con sencillos ejemplos de la vida cotidiana que le tocó vivir, y así todos comprendieran.  Grandes realidades contadas recurriendo a escenas de “a diario”.
         Y, para terminar, me estoy preguntando, ¿cómo sería yo capaz de contar a otros esa
         realidad espiritual, utilizando cosas de nuestro vivir hoy, en el siglo XXI ?. Difïcil...
         Un abrazo en Cristo. 



                                                 Luis Brull    

divendres, 7 de juliol de 2017

Diumenge 14 de durant l'any - 9 de juliol de 2017


  Mt 11,25-30

«Ningú no coneix el Pare, fora del Fill» diu l’evangeli d’avui. Però ¿què vol dir conèixer algú?
Les lectures parlen del que vol dir conèixer Déu, conèixer Déu és el cor de la vida cristiana.
Jesús sent el Fill, coneix el Pare i sap el que el Pare vol. L’experiència de Déu com a Pare ajuda a Jesús a entendre d’una nova manera les coses de Déu. L’ajuda a reconèixer la ideologia dominant que havia en aquell moment en el poble i això li porta a donar un nou criteri de com s’estava vivint.
Jesús invita a tots els que estan cansats a un descans i s’adreça principalment als senzills i no els savis i entesos, aquests últims no aconseguien entendre el seu ensenyament.Invita tothom que pateix sota el pes de la vida a trobar en Ell el repòs. Aquesta invitació revela un aspecte important de la tendresa i l’acolliment que dóna consol i revitalitza les persones i les fa sentir bé.
Jesús ens revela una gran passió pel Pare i pel poble humiliat, que no té res a veure amb el que els doctors de la llei ensenyaven i imposaven al poble.
Tal com ens recorda sant Ignasi trobem Déu en l’encontre amb els altres i en un món que és bo. Si entrem en el dinamisme de la vida de Déu –com Pare, Fill i Esperit- una vida en la que el Pare i el Fill viuen en una intimitat tan profunda que és reveladora i l’Esperit ens invita a entrar en la seva abraçada. D’aquesta manera quan busquem la intimitat amb Déu i fem les coses –oració, tenir cura dels pobres, vida en comunitat, trobar-nos cara a cara realment amb l’altre– l’ésser humà a l’igual que el Jesús plenament humà coneixia Déu, és quan comencem a coneix-se’l.
En la vida d’avui dia ens trobem que s’estan posant totes les dades, detalls de la nostres vides en Facebook, xarxes socials... i sense saber qui són els nostres «amics».
Aquest text ens ha d’ajudar a pensar i actuar en el que hem de fer realment per conèixer de cor. Per poder arribar a conèixer Déu és necessari fer molta oració tal com trobem en els texts evangèlics de com pregava contínuament Jesús.

Llic. M. Pilar Lozano

diumenge, 2 de juliol de 2017

Diumenge 13 de durant l'any - 2 de juliol de 2017


2 Re 4,8-11.14-16a; Salm 88; Rm 6,3-4.8-11; Mt 10,37-42.


L’Amor ja present en tot..., perquè tot està necessitat d’amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran. Res de tot el que vivim per damunt de l’Amor; és el primer manament: “... que estimaràs sobre totes les coses”; creador i referent permanent per a tot, i per a tots; el seu Regne és la condició de la vida, que la fa possible i sense ell de vida no en hi ha... ... i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa» (Mt). Són els petits gestos que podrien semblar insignificants i que ja són importants, els petits detalls de l’amor i la caritat que van teixint el dia a dia de la vida i que la fan més humana; qualsevol trosset d’amor dóna vida.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.» Eliseu li va dir: «Crida-la.» ... Eliseu li digué: «L'any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill» (2Re). Malgrat tots els condicionants que fan estèril la nostra vida Déu encara torna  com un nou horitzó de més vida, obre noves expectatives... El Déu-Amor és voluntat creadora de vida sempre.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist (Rm). Nova dinàmica de la vida, la de l’amor, per viure-la des de l’amor: ... no la vida sense estimar!

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell (Rm). El pas pel mal que no volem pot ser un gest d’amor incondicional i, per això, de resurrecció. Morir amb Crist per ressuscitar amb ell: és l’estil dels amics de Jesús; morir per estimar. Estimar és ressuscitar. Moguts per l’Amor anem a l’amor. Aquest és el pas que cal fer: a l’amor, a l’Amor. Vèncer les resistències a l’amor als qui cal estimar; és el repte de l’amor. Si estimem vivim, “... sabem que hem passat de la mort a la vida per què estimem els germans...” (1Jo 3,14).  No és l’amor que patim..., és l’amor que assumim!

Estimar la vida, que vol dir estimar tot el que la vida ens ofereix per viure-la intensament.



Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 24 de juny de 2017

Diumenge 12 de durant l'any - 25 de juny de 2017


Mt 10, 26-33
Si situem aquest fragment en el seu context, el capítol 10 de l’Evangeli de sant Mateu, destaquem que en primer lloc el Crist enviïels seus deixebles a guarir les ovelles esgarriades de la casa d’Israel(Mt 10, 6),remarcant que la seva predicació sigui a Judea, no als pagansnials samaritans...Ja vindrà el temps, després de la seva glorificació, i per la força de l’Esperit Sant, en quèseran enviats a totes les nacions. En aquest context és on el Senyor els adverteix dels perills d’aquesta primera predicació, com ovelles enmig de llops! (Mt 10, 16).Conscients dels perills, el fragment que comentem els exhorta a no caure en la por, la por que Jesús sap que els voldrà sotmetre quan el confessin.

És com si l’Evangeli ens advertís que la confessió ha de ser primer i principalment a casa nostre, davant la nostra pròpia consciencia.En nom del respecte, de valors humanistes o d’un cert laïcisme, ¿no és cert que els cristians avui mostrem certa por a proclamar la divinitat de Jesús, i la tenim no tant davant dels no cristians, dels agnòstics o dels ateus, sinó davant dels nostres pròpies germans, i fins i tot davant de les nostres pròpies consciències, i busquem elaborar doctrines i teologies acceptables?Sovint adaptem la paraula de de l’Evangeli a les nostres idees, o a pensaments elaborats des de premisses intel·lectuals, raonables, científiques, o a la sensibilitat o als sentiments nostres o dels qui ens volem adreçar. Quan fem això, ¿no deixem de confessaren Ellper confessar en nosaltres?Fixem-nos bé que en Mateu 10, 32 –així com en el fragment paral·lel de Lluc (Lc 12, 8)– el verb grec que traduïm per confessar o proclamar (omologueo) està usat d’una manera particular, seguit del complement en mi, no com a molts altres passatges en què es parla de proclamar alguna cosa, ja sigui o la nostra fe o els propis pecats o debilitats. Molts comentaristes han senyalat aquí un matís important, notable. Es tracta d’un acord, d’una coincidència entre els nostres pensaments i el del Crist, en fer nostres les paraules del Crist, en deixar que visqui Ell en nosaltres, com deia sant Pau (Gal, 2, 20). 

És preocupant la tendència avui de molts cristians de proclamar un Crist a mida del món, amb una predicació pensada perquè el món l’accepti, com si un cop acceptada sota una figura molt humana, molt d’acord amb les bones intencions i els ideals de bondat, pau, etc. del món, després el Senyor ja s’ocuparà d’obrir els cors per manifestar-se en la seva divinitat, en la plenitud de la seva glòria. Oblidem que el Crist no pretengué passar per un home bo fins el moment de la seva glorificació: Des del començament de la seva vida pública; primer al Jordà, després al desert al mateix diable, després als homes en les noces de Canà i en cridar els primers deixebles, no amagà la seva qualitat de Messies i de Fill de  Déu! En alguns cas recomanà no proclamar-ho encara als quatre vents, ho va dira cau d’orella (Mt 10, 27); ara mana als seus apòstols predicar-hodels terrats estant (Mt 10, 27).

La forta envestida del món contra el Crist avui es deixa sentir amb força i sense fingiment. En el món d’avui, molts cristians ens podem trobar en una situació semblant a ovelles sense pastors... (Mt 9, 36). I la collita es abundosa però els treballadors son pocs(Mt 9, 37). Avui els cristians hem de ser molt conscients de la nostra tasca. No podem deixar-nos vèncer pel món que ens pinta moltes tantes coses atractives però que en definitiva no porten més que a allunyar-nos de la Vida en Déu, a substituir-la per bens efímers que no nodreixen l’ànima.Estimar el proïsme fins a donar la vida per la seva salvació a exemple del Crist mateix, col·laborant amb la seva tasca (2 Cor 6, 1), no es acceptar i aplaudir tots els seus actes fets amb “bona intenció”. Hem passat de condemnar i enviar als inferns tot aquell que jutjàvem pecador segons una llista de manaments entesos a la nostra pròpia mesura, a admetre i aplaudir qualsevol que sembli que s’apropa al cristianisme amb bona intenció. Ser massa confessional està mal vist, és preferible parlar bé de qualsevol tradició o creença que porti el nom d’espiritual. Defensar opinions fonamentades en la fe, sobre fets quotidians o pràctiques socials es qualifica d’atemptat contra la llibertat, quan no de fonamentalisme. El radicalisme de la tolerància es permès, el radicalisme de l’Amor cristià es sospitós davant del món. I caiem fàcilment en la temptació, i cobrim d’expressions “acceptables” però que falsegen el veritable testimoniatge que el nostre cor més íntim voldria viure.

És necessari que primer confessem en Crist davant la nostra consciència, abans de fer-ho en les nostres pròpies comunitats, en les nostres parròquies, entre els nostres germans en la fe. Enfortir la confessió de la fe a casa nostre donarà testimoni davant del món. Quines pors sentim quan ens plantegem confessar Crist? Tenim por de que se’ns acabin les petites i efímeres coses amb què es contenta el nostre cos: la bona fama, l’amistat dels que ens fan la vida més fàcil, perdre les nostres elaboracions mentals que ens donen seguretat en aquesta vida. I és que cal escoltar l’advertència del Senyor: No temeu els qui poden matar el cos, que tanmateix tornarà a la pols, tingueu-ne més aviat del qui pot perdre ànima i cos a la gehenna, al judici que ens pot lliurar a una vertadera mort eterna, negats pel Crist per haver-lo negat, per no tenir el nostre cor en acord amb Ell, per no tenir viva la seva paraula en nosaltres. (Mt 7, 23; 25, 12).

El primer que ens toca és dir en veu alta, als terrats de les cases, l’Evangeli tal  com el Crist ens l’ha transmès: No podem renunciar al do que ens féu el dia que, pel nostre bateig, vàrem morir i ressuscitar en Ell. Som “crists” des del nostre bateig i la nostra unció, reconciliats amb Déu som col·laboradors de Déu (2Cor 5, 1 - 6, 1). Llavors entendrem la resta del capítol 10:No podem estimar més el pare o la mare el germà o la germana queDéu. Només fem-nos portadors del Crist, confessant en Ell, som capaços de fer que els altres esdevinguin també “crists”.

P. Josep


dimecres, 14 de juny de 2017

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist - 18 de juny de 2017


El Cos i la Sang de Crist és el sagrament admirable que ens ha deixat el Senyor. Memorial de la seva Passió. Presència fidel enmig nostre per a donar-nos Vida. És en l’Eucaristia que Jesucrist va voler perpetuar el misteri de la seva creu, fins a la fi dels segles. I així esdevingué Sacerdot per a poder portar a Déu tota la humanitat. És Ell, alhora, sacerdot i víctima pura, única i definitiva, que ha establert l’Aliança nova i eterna entre Déu i la humanitat redimida, mitjançant el sacrifici perfecte d’acció de gràcies.

“Això és el meu cos, ofert per vosaltres”, ens diu. El mateix cos que en l’Encarnació va voler assumir en les entranyes de Maria la naturalesa humana, ara se’ns ofereix per a satisfer la nostra fam i set de plenitud i de felicitat. Meravellós intercanvi entre Déu i l’home: el seu Fill fet aliment per a tota la humanitat, perquè tota la humanitat pogués participar de la vida divina. Ell, que va voler fer-se home, se’ns dóna en aliment perquè puguem esdevenir veritables fills de Déu, perquè el seu Cos sigui el nostre cos i la seva Sang, la nostra sang.

L’Eucaristia és el do celestial que ens ha de fer possible caminar per aquest món vers Déu, perquè com diu la 1a. lectura (Dt 8,2-3.14b-16a): “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

En la festa del Corpus Christi, l’Església reviu el misteri del Dijous Sant a la llum de la Resurrecció. El do de l’Eucaristia, misteri d’intimitat, instituïda al Cenacle, es realitza en plenitud: Jesús dóna realment el seu Cos i la seva Sang. En creuar el llindar de la seva mort, Jesús mateix es converteix en Pa viu, en vertader mannà.

Per això, diu Jesús a l’evangeli (Jo 6,51-58): “Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món. (...) Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. El Fill de Déu, havent-se fet carn, es converteix en pa, i així esdevé aliment per al seu poble, per a nosaltres, que estem en camí en aquest món, vers la terra promesa del cel.

En alimentar-nos del Pa eucarístic experimentem la comunió dels germans en Crist. Sant Pau ens recorda això a la 2a. lectura (1Co 10,16-17): “el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és potser comunió amb la sang de Crist? El pa que nosaltres partim, no és potser comunió amb el cos de Crist?”. Tots nosaltres formem un sol cos, germans: el Cos de Crist. Cadascun de nosaltres està unit amb Jesús i tots estem units, per Ell, els uns amb els altres.

El qui rep el Senyor, per la fe, en l’Eucaristia, participarà plenament de la glòria i la resurrecció del Crist. Perquè Ell és el nostre aliment de vida eterna.

Dóna’ns el teu cor compassiu, Senyor! Que aquesta eucaristia encengui el nostre cor i ens fem ofrena de comunió per als nostres germans!


Mn. Ricard Casadesús Castro

diumenge, 11 de juny de 2017

Solemnitat de la Santíssima Trinitat - 11 de juny de 2017


Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3, 52-56; 2Co 13,11-13; Jo 3,16-18.


Déu en ell mateix és amor-família, lliurament dins i fora; però nosaltres sempre tant endins del seu cor!

Pare nostre, que esteu en el cel:

El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Un Déu que ve, surt del seu món, ens visita i la seva presència ens omple d’alegria, al cor, en la pròpia intimitat, en la pregària; transcendent però immanent, inabastable i ara també proper, i l’anem coneixent a poc a poc, a cada encontre..., a cada visita... Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor» (Ex). Cridant perquè ho sentim bé com és, i ho anem vivint, sentint, en el tracte, en la seva experiència; que vol ser un Déu de vida. És el Déu-Amor.

Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres (2Co).
Ja era la fe des de l’inici, la percepció d’un Déu més semblant a la nostra psicologia: un Déu amor, comunitat, família, relació, comunicació, diàleg...: trinitari en ell mateix.

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell (Jo). El Pare, el seu Fill, l’Esperit Sant..., no poder absolut, sinó relació que només es construeix des de l’amor i, per això, des de la llibertat. I un Déu trinitari que aposta per la vida. Així l’Església també com Jesús no condemnarà, i sí serà experiència de salvació, promotora de vida, i vida “eterna”, aquella que ens dóna vida de veritat, que val sempre: pau, veritat, justícia, solidaritat, amor..., i la vida del cel també, finalment.
Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic... Déu-Amor que estima tant, com un pare i una mare; l’amor més gran donat, incondicional, gratuït, fins a l’extrem... per dir-nos com ens estima.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau (2Co). Són els signes de l’arribada del Regne de Déu, on de veritat ell hi regna: on hi ha fraternitat, respecte, pau...

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jo). El Regne de Déu és la voluntat de vida de Déu, ara salvadora, que s’encarna en el compromís dels cors que l’acullen: promoure la vida allí on s’ha perdut, s’ha menystingut, s’ha matat...

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor»... «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat» (Ex). Més en allà del sentiment de culpa, de pecat, d’equivocació, del mal comés..., tenim l’experiència de la misericòrdia de Déu, que és experiència de perdó i alliberament, que ens torna la pau i la dignitat, per no caure en l’absurd.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu (Jo). Ens condemnem nosaltres mateixos quan ens tanquem a l’amor, a l’Amor, a la misericòrdia; i d’això se’n diu orgull.

Cal crear espais per explicitar el Déu Trinitari: de diàleg i comunió..., per refer la pau i la concòrdia..., perquè la vida torni a ser possible on era ignorada.


Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 4 de juny de 2017

Diumenge de Pentecosta - 4 de juny de 2017


Evangeli de Joan: 20, 19 - 29


Que n'és de diferent el comportament de Jesús, el nostre Senyor, abans de patir la crucifixió, si el comparem després d'haver ressuscitat. Mirem-lo durant els dies abans, quan el veiem permanentment al costat dels seus, per instruir-los amb més saviesa i coneixements dels quals hauran d'estar ben proveïts... Però la qüestió és que no en feien gaire cas, inconscients del drama irreversible que els esperava. Adonem-nos de com no arribaven, ni tan sols, a entendre el que ells mateixos es preguntaven: "Què significa allò que ens diu: "D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure."  Una altra pregunta: "I què vol dir: Me'n vaig al Pare?". Joan 16, 17-18. I això que ja feia uns tres anys que anaven al costat de Jesús...

Diem que és diferent, aquesta manera d'obrar del Senyor, perquè sovint els havia tractat gairebé com a infants. La mà protectora de Jesús sempre era a prop. Recordem allò que ens diu l'apòstol Pere, que de ben cert ho devia haver après del Mestre: "Com infants tot just nats deliu-vos per beure la llet pura de la Paraula, que us farà créixer i us durà a la salvació, si és que heu tastat i assaborit la benignitat del Senyor." 1a. Pere 2, 2.  I això també va per a nosaltres, que ben poc devem diferir de com eren els primers deixebles, tot i que ja fa anys que llegim la Paraula, que hem arribat a entendre-la bastant bé, però encara falta molt per superar i per sortir del cercle de l'aprenentatge primari. De manera que estem exercint molta resistència a ser vençuts per la saviesa de la Paraula de Déu, per aprofundir en tot allò que ens  portaria, no solament una gran benedicció, sinó un plaer inefable. Per tant, molts encara són al nivell de les beceroles. El que cal és esforçar-nos, mestres i aprenents, per tal de conèixer més i més bé la Paraula del Senyor...

"El creient necessita l'armadura idònia, la de Déu. Ha de ser valent en el Senyor, fort amb el poder de la Seva força, per poder resistir contra les insídies del diable; perquè no hem de lluitar contra adversaris de sang i carn, sinó contra els principats, contra els dominadors d'aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que habiten aquests espais celestes. Per tant, preneu l'armadura de Déu, de manera que al dia dolent pugueu resistir i, després d'haver-ho posat tot en obra, aguantar ferms. Estigueu cenyits, doncs, amb la veritat, revestits amb la justicia per cuirassa,  els peus calçats amb el zel per anunciar l'evangeli de la pau; tingueu sempre l'escut de la fe, amb el qual podreu extingir tots els dards encesos del maligne; preneu també el casc de la salvació, i l'espasa de l'Esperit,  que és la Paraula de Déu."  (Cursiva: Copiat i adaptat de l'Epístola als Efesis 6, 10 - 17 --- Bíblia dels Monjos de Montserrat - 1970).

Manel Alonso Figueres
el qual podreu extingir tots els dards encesos del maligne; preneu també el casc de la salvació, i l'espasa de l'Esperit,  que és la Paraula de Déu."  (Cursiva: Copiat i adaptat de l'Epístola als Efesis 6, 10 - 17 --- Bíblia dels Monjos de Montserrat - 1970).

Manel Alonso Figueres

dijous, 25 de maig de 2017

Ascensió del Senyor - 28 de maig del 2017


Mt 28, 16-20

La situació  de les nostres comunitats cristianes és difícil enmig de una societat que viu a esquenes de Déu. Ser cristià, “no està de moda”, viure la nostra fe implica caminar en contracorrent, perquè seguir a Jesús i compartir la Bonanova implica col·lisionar amb els valors de la nostra societat. Per tant, en aquests moments sorgeixen preguntes que hem de respondre: on i com reafirmar la nostra fe en aquests temps de crisis?, Què hem de fer les comunitats de Jesús? què és l´essencial en les nostres vides? Nosaltres com aquells deixebles també estem convocats per Jesús per orientar-nos en la nostra tasca i per afirmar i sostenir la nostra fe. Molts de nosaltres, també, vacil·lem davant les paraules de Jesús, la nostra fe és fràgil i petita: però Jesús no ens retreu res, ens anima a treballar perquè el món hi hagi homes i dones que visquin com a veritable deixebles de Jesús. Seguir a Jesús és ,abans de res, una experiència vital profunda que transforma la nostra ment i cors. Només amb l'ajuda de l'Esperit Sant podem anar en contracorrent, viure vides orientades a la missió de compartir i viure l'evangeli de la pau. Amén

Germán López Cortacans


dissabte, 13 de maig de 2017

Diumenge 5 de Pasqua - 14 de maig del 2017

                 CAMINO-VERDAD-Y VIDA

                           (JUAN 14 : 1 a 12)

 “Voy a preparar lugar para vosotros...y sabéis a donde voy”...(versículos 2 a 4).
 Y Tomás descubrió un doble problema en esas palabras. Si no sabían el destino, ¿cómo iban a conocer el Camino? (5).
(6)        El “camino” tiene una especial importancia por causa del contexto. Ya venía Jesús indicando que si no es “a través” de Él...(recordemos que es La Puerta).
 Y, siendo la Verdad,es por éso que hace al camino, seguro y fiable. La realidad que lleva a la Vida.
 “Nadie VIENE” (erjetai - 3ª persona singular presente indicativo medio). Hay que traducir por “VIENE”; porque ése verbo (bien traducido) coloca a Cristo JUNTO a Dios.
 Nadie puede allegarse al Padre a no ser por la percepción de la verdad y la participación de la vida que en su Hijo se revela a los hombres. Conocer al Hijo, constituye el conocimiento de Dios.
 “Si me habéis conocido,conoceríais también a mi Padre” (7). y Felipe, consciente de que conocía a Dios, pero no en ese sentido tan íntimo que Jesús estaba apuntando ; le ruega: “Pues...¡muéstranos al Padre!” (8).
 Y jesús le reprochó...”oye...que dar a conocer al mismísimo Dios, ha sido toda mi misión”; “¿aún no te has dado cuenta de que el Padre y Yo, SOMOS UNA SOLA ESENCIA ?.
 Todo lo que Jesucristo hablaba venía de esa especial relación Padre-Hijo. Y todas sus obras y maravillas eran la demostración de que el Dios Trino moraba en Él. Moraba y actuaba por medio de Él (9 a 11).
 Y una última aclaración...Se lee que Jesús dijo que “los suyos” iban a hacer mayores obras que las de Él (12). ¿Puede ser éso posible?...¿podemos hacer aún mejores (y mas grandes) señales que las que Jesús hizo cuando estuvo entre nosotros?.
 Nuestras obras jamás podrán superar a las realizadas por Él en calidad, pero sí lo pueden hacer en extensión ; nos bastaría con sumar la cantidad mas los años mas los creyentes, de todos los tiempos. El Señor así nos lo dejó escrito.
  Bendiciones.

                                                                                          Luis Brull

          

dissabte, 6 de maig de 2017

Diumenge 4 de Pasqua - 7 de maig del 2017


Jo 10, 1-10

L'evangeli que comentem avui és una mica difícil, de fet els mateixos deixebles reconeixen que no l'entenen, però ens deixa tres frases de Jesús molt suggeridores:

«Jo sóc la porta de les ovelles» (v. 7)
«Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges» (v. 9)
«He vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir» (v. 10)

En un moment que veiem com moltes comunitats envelleixen, com molts joves no saben ni han sentit parlar de Jesús de Natzaret, com moltes celebracions exequials esdevenen cerimònies civils, en aquest moment d'aparent replegament, sentim com Jesús ens recorda l'essencial: «Jo sóc la Porta».

L'accés a la Fe no és un accés sociològic, ni familiar, ni educatiu, és un accés a la Porta, a la trobada personal amb Jesús Ressuscitat, Ell és la porta d'entrada a la Fe. Molts dels qui llegiu aquestes paraules heu travessat la porta de la Fe. Travessant el Crist, ens hem revestit d'Ell, adoptem en la nostra vida les mateixes actituds de Crist Bon Pastor. Pere Casaldàliga deia: «La nostra vida és l'únic evangeli que molta gent llegirà». Cal que en la nostra vida els altres descobreixin la Bona Notícia (això vol dir Evangeli) que el Crist és viu, i ens dóna vida i vida a desdir.

Nosaltres, avui som cridats a ser aquell que acompanya la gent del seu voltant(familiars, amics, companys de treball o estudi,...) fins al Ressuscitat, fins al qui és la Porta i els convida a traspassar junts la porta, a trobar-se amb el Crist i deixar-se transformar per Ell, i així entrar a formar del gran ramat que és l'Església de Crist, d'aquest ramat que alimenta la seva existència en les pastures de l'amor a Déu i als germans.

Comuniquem aquesta joia i aquesta esperança. Hem estat cridats a la Vida, convidem a participar de la Vida.


                            Mn. Josep Anton Clua, Diaca

dimarts, 25 d’abril de 2017

Diumenge 3 de Pasqua - 30 d'abril del 2017


Fets 2,14.22-33; 1Pe 1,17-21

Lc 24,13-35

El diàleg que llegim entre els amics és de sentir-se abandonats per Jesús. Ells havien posat tota la confiança per ser salvats. Havien deixat tot per seguir-lo. Se sentien enganyats i ara algunes dones els hi volien fer creure que el seu cos ja no estava en el sepulcre i que l’havien vist. S’havien amagat per por. Encara no havien entès res de la salvació que proclamava Jesús.
Jesús sabia que primer els havia de deixar parlar perquè poguessin caure tots els dubtes que tenien en el seu cor. Els convidar a parlar des del seu cor i ho van fer, per després passar a confiar en la bondat de Déu, malgrat no era gens fàcil. Jesús sempre espera la invitació.

Els deixebles d’Emmaús el van reconèixer en la fracció del pa, perquè primer el van acollir  com a company de viatge i van escoltar la seva paraula. El text ens diu que ells no van romandre a Emmaús, sinó que es van aixecar i van tornar a Jerusalem; sabien on havien d’anar i què fer.
Malgrat això, a l’igual que aquest deixebles, Jesús se’ns revela quan estem més vulnerables, són les persones més porugues, amb més dubtes...

En els moments que més abandonats ens sentim és quan Jesús més a prop està, perquè ¿quantes vegades no hem sabut reconèixer la paraula d’un amic, l’abraçada d’un nen o el consol d’un metge?. Ell mai ens deixa sols; mai respon a la defensiva; mai s’imposa. Avui dia podríem dir que és el millor GPS que podem tenir pel viatge de la vida.
Pasqua marca el començament de l’esperança i la promesa d’una nova vida. Després de la foscor i el fred de l’hivern, el sol ens escalfa donant-nos nova vida. El que es va percebre com mort va ser el gran testimoni d’aquest miracle de la fe que produeix nova vida i que viurem per tota l’eternitat en el seu amor.

Hi ha moments que recordem Jesús i ens preguntem pel significat del seu missatge i de la seva persona, però si alguna vegada, a l’escoltar l’evangeli i recordar les seves paraules, hem sentit «que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí», no hem d’oblidar que Ell camina al nostre costat i, encara més, quan no el sentim també.


Llic. M. Pilar Lozano

dimecres, 19 d’abril de 2017

Diumenge 2 de Pasqua - 23 d'abril del 2017


Jn 20, 19-31

Introducció

Els cristians som fills de casa bona, perquè som a imatge i semblança de Déu, malgrat les nostres infidelitats, el nostre pecat, la nostra manca de fe Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, pel gran amor que ens té, ens ha fet néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. Som hereus de Déu. Ell ens ha introduït a casa seva i ens hi manté. Amb amor, amb il·lusió i amb esperança: L’esperança que us dóna és una heretat que res no pot destruir ni deteriorar.  Pelegrinem -malgrat que el camí moltes vegades no és planer- pels temps cap a l’eternitat. El dia que Jesucrist es revelarà. 

El vespre d’aquell mateix diumenge, vuit dies més tard
Cada diumenge és Pasqua, celebrem l’últim sopar i que Jesús ha ressuscitat: Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo, és a dir, cada diumenge celebrem que és el dia que ha obrat el Senyor. D’aquí la importància del diumenge, com el dia del Senyor, el dia que tot va tornar a néixer, Eucaristia vol dir “acció de gràcies”: donem gràcies a Déu per haver ressuscitat el seu Fill i va omplir de sentit les nostres vides i la mort mateixa. L’Eucaristia del diumenge no és un ritus a complir, ni quelcom que depèn de la capacitat d’animació del qui la presideix, sinó que és la presència i manifestació de Jesús en la comunitat perquè anem prenen consciència de qui és Ell, cada diumenge tenim l’oportunitat de tenir experiència de Crist Ressuscitat, i així poder viure la setmana amb una mirada pasqual,....

Estant les portes tancades per por dels jueus: Jesús entrà, es posà al mig
Jesús no necessita que les portes estiguin obertes per poder entrar. Encara que jo tingui el meu cor tancat per la por, la decepció, la tristesa,...Jesús pot entrar i vol entrar. Per què? Doncs perquè ens estima i ens vol treure les pors, ens vol donar pau i alegria. Dues vegades ho repeteix Jesús Ressuscitat: Pau a vosaltres. I tant de bo per la nostra manera d’estimar, de viure,... es fes de nou realitat el que hem escoltat en la lectura dels Fets dels Apòstols: cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat.

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres
La Pasqua no és un punt i final és una ordre de marxa, és essencialment missionera. Jesús ens envia, som els seus missatgers per do seu i gràcies a l’Esperit Sant: Llavors alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.

Final

Feliços els qui creuran sense haver vist: Jesús Ressuscitat ens diu aquesta benaurança a nosaltres que no l’hem vist; ens hem de sentir feliços, feliços per la fe que tenim, perquè creiem malgrat tot en Jesús Ressuscitat; feliços perquè no ens cal ser com Tomàs. Oh si?. Deixem que Jesús entri en el nostre cor ens doni la seva llum i la seva pau; que acollim la seva presencia en el pa i en el vi perquè ens doni forces per ser testimonis.

Mn. Josep-Ramon Ruiz i Ramon.