diumenge, 31 de desembre de 2017

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep - 31 de desembre del 2017


Gn 15, 1-6; 21, 1-3                 Ps 102, 1-6.8-9           R/. 102,7a.8a
Hb 11, 8.11-12.17-19
Lc 2, 22-40
Dintre de les festes de Nadal, la litúrgia catòlica-romana ens presenta avui l'exemple de la família de Natzaret, la família de Jesús. La humanitat de Jesús és una humanitat plena (“en tot igual com nosaltres, llevat del pecat”) i necessitava una família per a ésser educat, alimentat, estimat... Una família excepcional, perquè pare i mare eren els millors models de fe, d'esperança i d'amor, tal com hem anat veient en les lectures de les festes ja passades.
L'evangeli ens presenta els pares de Jesús complint la llei pel que fa referència al rescat del primogènit. Una antiga tradició religiosa de l'Orient obligava a oferir a Déu en sacrifici el fill primogènit, però el Déu d'Israel refusava aquesta pràctica bàrbara i la llei prescrivia un sacrifici de rescat pel primogènit; en el cas de famílies pobres, que és el cas de Josep i Maria, n'hi havia prou amb un parell de tórtores. I això és el que anaren a fer a Jerusalem, a complir la llei i a donar testimoni de fidelitat a Déu. En el fons d'aquesta pràctica hi ha un ensenyament important: els fills no són propietat dels pares. Són de Déu, els pares els han de criar i educar; han d'estimar-los, en definitiva, amb aquell amor que ajuda els fills a copsar l'amor de Déu. Un amor que respecta i educa la llibertat, com l'amor que Déu ens té.
En un altre aspecte, cal que pensem que nosaltres, l'Església en sentit ampli, és a dir els cristians de totes les confessions, som la família de Jesús. Recordem la seva afirmació: "Els qui compleixen la paraula de Déu són la meva mare i els meus germans". Per això cal que ens estimem entre nosaltres amb l'estil d'amor de què parlàvem abans: amb respecte i amb solidaritat, però també és necessari que aquesta actitud no resti tancada als creients només. La nostra família, amb tants encerts i també amb tants errors, ha de ser una família oberta a tothom, cordial i acollidora.
En un sentit més limitat la comunitat celebrativa també una família. Hi convivim gent de totes les edats i condicions. Ens ocupem de l’educació dels infants i joves, parem atenció als ancians i també a les persones en dificultats econòmiques o personals, mantenim relacions amb els parents de la comunitat veïna, tenim cura del manteniment i de la millora de les instal·lacions. Celebrem els esdeveniments de la família, tant els joiosos com els tristos, participem en les celebracions de la família més ampla: el conjunt de la pròpia confessió o l’Església sencera. Mantenim la relació convenient amb altres institucions religioses i cíviques.
Demanem al Senyor la gràcia de tenir una actitud d'amor obert i generós, no pas possessiu i interessat, perquè la bona nova de Jesús sigui creïble i augmenti el nombre de persones que es decideixen a seguir-lo i també augmenti l’amor i la confiança entre els cristians de totes les denominacions.


Mn. Josep Esplugas

dimarts, 26 de desembre de 2017

Nadal del Senyor - 25 de desembre del 2017


(Lc 2, 15-20 i Jn 1, 1-18)


En el segle de les novíssimes tecnologies, de la ciència més avançada, dels èxits més rotunds del desenvolupament de les capacitats creatives i de la raó humana, ¿què tenim a veure amb aquesta manera de viure, pensar i actuar dels pastors de l’Evangeli? Com ens hi podem veure reflectits? Què sabem del que ells van sentir, envoltats de la glòria de Déu? Com podem saber com és la veu d’un àngel? Com podem fer per ser guiats per la revelació que se’ns dóna del cel? I, rebem aquesta mena de revelacions de dalt? Què té a veure amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Sant Serafí de Sarov fa més d’un segle, a la seva conversa amb Motovilov, parla d’aquesta manera:
En l’època en què vivim s’ha arribat a una tal tebior en la fe, a una tal insensibilitat enfront de la comunió amb Déu, que gairebé ens hem allunyat de la veritable vida cristiana. Els textos de la Sagrada Escriptura ens semblen avui estranys... En molts altres passatges de la Sagrada Escriptura es parla sovint de l’aparició de Déu als homes... Aleshores alguns diuen: “Aquestes passatges són incomprensibles; ¿podem admetre que els homes puguin veure Déu d’una manera tant concreta? Aquesta incomprensió ve del fet que sota el pretext de formació, de coneixement, hem arribat a un tal grau de foscor i d’ignorància que trobem inconcebible allò de què els antics tenien una noció prou clara per poder parlar entre ells de les manifestacions de Déu als homes com de coses molt conegudes i no gens estranyes...Nosaltres estem distrets, no comprenem l’Escriptura tal com caldria, sinó altrament; i tot això perquè en lloc de cercar la gràcia, per l’orgull intel·lectual, li privem de venir a habitar en les nostres ànimes i d’il·luminar-.nos, tal com ho fa amb els qui cerquen la veritat.

La manera de pensar del món avui ens porta quasi de manera inconscient i forçosa a entendre els relats del naixement del Senyor en clau simbòlica, com si els fets transcendentals i espirituals fossin explicats d’aquella manera per adaptar-se a uns homes i unes dones que no tenien les nostres capacitats,i com si nosaltres estiguéssim per damunt d’ells i fóssim capaços d’entendre millor totes aquells fets. Preguntem-nos, què vol dir per nosaltres avuiveure Déu? o més ben dit, què implica la possibilitat de veure Déu?Fins i tot, els que hem nascut després de la seva Ascensió als cels, ¿tenim la possibilitat de veure’l?
Els cristians dels primers seglestingueren llargues i complexes discussions per esbrinar el significat profund de l’Encarnació de Déu, la revelació continguda en les paraules de sant Joan: I el Verb (l’Evangelista parla clarament de la segona Persona de la Santíssima Trinitat) es féu carn i habità entre nosaltres.Les explicacions que van trobar, però, no deixen mai satisfeta la necessitat d’entendre. El sentit d’allò que expressava l’Evangeli estàsempre més enllà, no es deixa copsar mai del tot. Ens manca quelcom de més.
Déu és el més diferent a nosaltres, qui mai podríem imaginar.Tots els adjectius que li podem atribuir, el defineixen sempre per contrast amb nosaltres, a partir de la consciencia i el coneixement dels nostres límits:Nosaltres tenim un principi, Ell es sense principi; estem limitats per l’espai i el temps, Ell es intemporal, etern i omnipresent... Obé pels nostres ideals mes elaborats: Ell és Bondat, Veritat, Justícia, Saviesa, Bellesa. I certament, ¿de quina altra manera podríem parlar d’Aquell que ens ha creat i que està més enllà de qualsevol mesura del nostre enteniment,dela nostra sensibilitat i de la nostra raó? I si és així, quina possibilitat tenim d’explicar la seva Encarnació, el seu naixement en la carn i en el temps?Però necessitem que el nostre cap entengui! I, cristians com ens confessem, no ens podem conformar amb un Nadal social, de bona voluntat humana i que finalment no sigui necessari viure el fet central: la vinguda en aquest món prenent la nostra naturalesa humana de Déu, el Fill.
Tots els esforços dels cristians per parlar de la vinguda de Déu al món, estan recollits en la pregària de l’Església i en les tradicions pietoses amb què commemorem la festa de Nadal, i és bo guardar-los, tenir-los presents i transmetre’ls. I tot i això, tinc la sensació que moltes vegades totes aquestes coses que els cristians hem anat construint en el nostre camí d’apropar-nos a Déu, tanmateix ens allunyen d’Ell:El Verb era al món, el món havia estat fet per Ell, i el món no el conegué...Què tenen a veure aquells pastors amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Intentarem buscar una resposta tot “rumiant” les paraules de l’Evangeli.Lluc ens parla d’uns pastors que no estaven gens distrets, sinó que vetllen en la niti als quals el resplendor de la Glòria de Déu els envolta i,embolcallats per ella, senten l’anunci de l’Àngel.Sense dubtar-ho es posen en camí seguint les indicacions de l’Àngel, per veure allò que se’ls anuncia.En arribar a Betlem i veure Maria, Josep i el nadó ajagut a la menjadora, transmeten per mitjà de les seves paraules el que els havia estat anunciat.I se’n tornen tot glorificant Déu, perquè el que els havia estat anunciat ho han vist i sentit realitzat.Per començar, tenim l’experiència de vetllar en la nit? Estem parlant de vida cristiana, per tant, ¿tenim l’experiència de vetllar durant la nit, de recollir-nos en la pregària, robant hores al son per buscar amb esforç la proximitat de Déu? I si la tenim, ¿hem sentit la Glòria de Déu en algun d’aquests moments? Hem estat reconfortats, ens ha semblat que algunes de les nostres preocupacions, per un moment, eren més lleugeres? Potser hem cregut veure les coses clares i, embolcallats per la pregària, hem cregut saber què havíem de fer respecte a alguna cosa que ens preocupava; i hem tingut la constància de posar-la en pràctica, de, durant el dia, portar a terme allò que el nostre esperit havia sentit durant la vetlla de la nit. I encara, havent passat per aquestes coses, hem vist com les coses ens anaven millor i recordant la nostra pregària, hem donat gràcies a Déu? Si és així, potser que podem sentir que aquells pastors, la seva experiència, té alguna cosa a veure amb les nostres vides; que potser sense esdeveniments tan sublims, i amb una consciència en general molt més enfosquida que la d’ells, també a nosaltres se’ns dóna la possibilitat de veure Déu.

Hem sentit dir que Déu es revela en el cor de qui l’espera i l’estima, i que els de cor pur veuran Déu. Una altra actitud, encara més justa per rebre Déu ,ens la mostra l’Evangelista Lluc:Maria guardava totes aquestes coses en el seu cor.Vet aquí la clau de l’actitud perfecta del cristià!

Tornem a llegir, rumiant les paraules de sant Joan: I el Verb es féu carn i habità en nosaltres i hem vist la seva glòria, glòria que té com Fill Unigènit del Pare, ple de gràcia i de veritat ... A Déu ningú mai l’ha vist; el Fill Unigènit, que és al si del Pare, Ell ens l’ha fet conèixer.

Jesús Crist és nat!
Bon Nadal!


P. Josep

dissabte, 16 de desembre de 2017

Diumenge 3 d'Advent - 17 de desembre del 2017


A Joan Baptista Déu l’envia com testimoni de la llum perquè comuniqui allò que a ell el fa viure i per això transmet als qui se li acosten aquesta confiança que ell té en Déu d’una manera senzilla i humil.

Ell fa experiència i dóna testimoni de la proximitat salvadora de Déu.  Aquesta és una comunicació natural entre Déu creador i les criatures perquè les promou a l’existència i  les sosté permanentment en la mateixa.  Una comunicació de Déu que esdevé total en el Messies elegit, sobre qui reposa la plenitud de la divinitat d’una manera única, que no es repetirà mai més.

Amb la vinguda del Messies, arriba el temps de la Bona Nova, el temps de l’abundància.  L’Esperit del Senyor és dóna generós i ungeix amb el seu amor tot aquell qui ho desitja i s’hi disposa.

El nostre entorn necessita testimonis que parlin de Déu i que contagiïn confiança en Ell com ho feia el Baptista, obrint-li el camí enmig del poble. Ens fan falta testimonis de la llum enmig de la foscor dels nostres temps.

Sentim-nos enviats com Joan al cor de la nostra societat, del nostre entorn, per donar testimoni a tantes persones de bona voluntat que busquen i no troben una llum que els porti la joia i esperança.  Déu no ens deixa mai de cridar i de demanar-nos que el nostre cor sigui el lloc d’ acollida de totes aquelles persones que se senten soles, abandonades a la seva sort.  Portant l’alegria, el consol, la companyia o donant si més no una paraula d’ànim i d’esperança, ajudant a sortir de la precarietat, de la por o de la desconfiança per que tinguin una vida més digne. Aquesta ha de ser la nostra aportació cap els nostres germans per aplanar el camí del Senyor.  Aquell que ajuda a vèncer el mal i a dissipar tota tristesa.

Siguem doncs testimonis i missatgers de l’alegria veritable d’aquell qui és tan gran que “jo no sóc digne de deslligar-li la corretja del calçat”.  Només Ell pot salvar-nos d’una vida sense sentit, d’una vida de neguit i irritació, d’una vida d’aïllament en nosaltres mateixos.  Ell ve a renovar-ho tot i a portar pau als cors.


                                            Pere Pujol Pons 

dimarts, 5 de desembre de 2017

Diumenge 2 d'Advent - 10 de desembre de 2017

Diumenge passat l'evangeli ens convidava a la vigilància; aquest diumenge a la conversió, al canvi de vida.

Però, val la pena canviar de vida? Quina mandra! I, per a què? La introducció – títol de l'evangeli de Marc, que avui llegim – escoltem, ens dóna la pista: «Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu». El missatge de Jesús és «evangeli, bona notícia». A tots / es ens agraden les bones notícies.

Estem saturats de males notícies, de situacions dramàtiques que ens sobrepassen. El narrador de l'evangeli continua comentant que Jesús és «el Messies, Fill de Déu». Aquest llenguatge a nosaltres, dones i homes del segle XXI, ens resulta una mica estrany. El terme «Messies» per als contemporanis de Jesús significava resposta a les esperances més profundes, a les seves expectatives en tantes ocasions frustrades: era «bona notícia».

D'altra banda, «Fill de Déu» anuncia que en la bona nova, Déu pren part; no és una cosa d'un il·luminat qualsevol, d'uns «focs artificials», dels que després d'un cert «aparell» no queda res.

La «bona notícia» de Jesús –ens recorda la litúrgia– segueix sent alguna cosa actual. Val la pena canviar de vida! Els nostres anhels i esperances no són una quimera. Jesús ve!. En Jesús la dona i l'home, totes i tots, troben resposta als seus interrogants més íntims.

És possible ser feliç, és possible un món on regni la justícia i la pau autèntiques, és possible canviar les coses. I aquesta tasca és responsabilitat de tots el cristians.


Javier Velasco-Arias
Coordinador del Secretariat d’Animació Bíblica del Bisbat de Sant Feliu

dissabte, 2 de desembre de 2017

Diumenge 1 d'Advent - 3 de desembre de 2017


Isaïes 63: 16b - 17. 19b    
Tu, Senyor, ets el nostre pare; des de sempre, el teu nom és "Redemptor Nostre". 
Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes!

Isaïes 64: 2b - 7
Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu. / Mai no s'ha sentit a dir; cap orella no ha sentit, ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell! /
Però ara has colpìt els qui amb goig obraven el bé i es recordaven dels teus camins. Tu t'has irritat i nosaltres ens hem desviat, per més que seguir-te era sempre la nostra salvació. /
Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d'impureses. Ens hem marcit com la fulla caiguda, i les nostres culpes se'ns emporten com el vent. /
Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. /
Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l'argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans.

Creients hi ha que poden exclamar-se amb les paraules que el profeta expressa en els versets copiats del capítol 63. ¿Oi que ens hem trobat en alguna ocasió, o força més vegades i tot, que ens sentim desesperats, amb la sensació de no tenir ningú que ens conforti, perquè se'ns fica una buidor al nostre cor, que s'apodera de nosaltres i ens anul·la? És un pes, no de confiança sinó de disgust i de desconsol! Talment com si no tinguéssim ningú al món al qual fer arribar la nostra veu i expressar-li la nostra pena... I, per una altra banda, sabem que tenim, no un redemptor sinó El Nostre Redemptor. L'únic i veritable redemptor, el bon pastor, aquell que dona la vida per les seves ovelles... I com ens cal, aleshores, la crida al nostre Senyor i Salvador! Crec que és obligat de citar les paraules del patriarca Job, que trobem en el seu llibre: 19, 25 : "Però jo sé que el meu redemptor viu, que s'alçarà de la pols i em farà de fiador." N'hem d'estar, doncs, molt i molt confiats i agraïts pel nostre Senyor i Salvador, perquè ell respon per nosaltres, i té cura de nosaltres. Desconèixer l'obra mitjancera de Jesucrist en la redempció dels creients és senyal de no haver-lo conegut com a salvador personal propi, i ni tan sols com a coautor partícep del pla de salvació de la Humanitat, el pla que havia estat ja forjat abans de la fundació del món, en el Consell de la Trina Divinitat.  
Ve a tomb, doncs, recordar allò que ens diu Jesús quant a la certesa de la nostra unió amb ell.  I tant que hem de tenir la més absoluta confiança en Jesús! Perquè ell va posar una vegada la seva vida per nosaltres. Ningú l'hi prenia, ja que ell la posava de si mateix. Tenia tot el poder de posar-la a favor nostre i de treure-la, però no va fer res per estalviar-la, sinó que la lliurà en favor nostre per a la nostra salvació. Ell, el bon pastor, ens diu l'evangelista Joan, posant en boca de Jesús aquestes paraules: "Jo soc el bon pastor, el bon pastor posa la seva vida per les ovelles, [....] de la mateixa manera que el Pare em coneix, jo també conec el Pare, i poso la meva vida per les ovelles. [...] Per això el Pare m'estima, perquè jo poso la meva vida per tornar-la a prendre. Ningú no me la pren, sinó que jo mateix la poso. Tinc potestat de tornar-la a agafar. Aquest és el manament que he rebut del meu Pare.
   
 Manel Alonso Figueres


dilluns, 20 de novembre de 2017

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 26 de novembre del 2017


Comentari a l’Evangeli segons sant Mateu 25,31-46

Mateu 25 no acaba amb la paràbola dels talents, sinó que immediatament li segueix un passatge que està directament connectat a les paràboles anteriors referent a com els membres del poble escollit havien de practicar la vigilància si volien entrar a formar part del Regne escatològic. Amb la imatge de la separació entre cabres i ovelles, se'ns presenta el judici de Déu en els últims temps. Aquest no serà una separació entre jueus i no jueus, sinó, tant dins com fora del ramat, una separació entre bons i dolents. La dreta, mà principal, és signe de poder, de bona sort o gràcia. L'esquerra simbolitza el contrari. Quan es diu que Déu col·loca a uns a la dreta i a altres a l'esquerra ja se sap qui rep la part positiva i qui el rebuig o la condemna.

Sabem que aquesta separació no es pot traçar en aquest món, com intentaven els fariseus des d'un puritanisme extrem, o com intenten alguns en l'actualitat, volent arrencar en l'aquí i l'ara el jull, la part dolenta. Jesús els respon que no poden fer-ho, que estem en un món barrejat, que només Déu pot separar a la fi dels temps, com ell sap, al blat del jull (Mt 13), a les ovelles de les cabres (Mt 25).

Ens trobem, doncs, irremissiblement, en un món i una comunitat cristiana dividida d'ovelles i cabres barrejades. Fins i tot en el nostre interior hi ha la divisió entre el bé i el mal, entre els nostres encerts i errors. Només Déu que coneix els cors humans pot guiar-nos com a Bon Pastor. Aquest Bon Pastor ens crida a l'acollida dels petits, dels fràgils. La caritat apareix com l'instrument essencial de la instauració del Regne de Déu.

De vegades no entenem bé les coses i pensem que és responsabilitat del Senyor aixecar al caigut, donar de menjar al famolenc, saciar l'assedegat, cobrir al nu, visitar el malalt i anar al presoner. I oblidem, que el nostre Senyor actua per mitjà de seu cos que és la comunitat cristiana; i ell ho fa quan cada membre en particular està unit al Cap, i rep la urgència del seu Senyor. Experimentar l'amor de Déu, és com una prolongació de Déu mateix. Malauradament, de vegades veiem germans en dificultats i, en comptes d'ajudar-los, ens omplim de judicis respecte a ells, no adonant-nos que hem de procurar ser una ajuda. Una mà que sosté, una mà que dóna suport, una mà de Déu i no un dit acusador.

«Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls. Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre; els determinis del Senyor són ben presos, tots són justíssims» (Salm 19,9).

Anna Moya



dimarts, 14 de novembre de 2017

Diumenge 33 de durant l'any - 19 de novembre del 2017


Jesús vol que siguem responsables. Tot el que tenim és do de Déu; ara bé, d'aquest do, n’hem de fer una ofrena i un treball per a la glòria de Déu i per al bé del proïsme. Així, dia a dia, el Regne de Cel es farà present enmig de la societat; aquesta és la finalitat cap a la qual ha d'orientar-se el nostre esforç, fent treballar els talents que el Senyor ens ha donat. ¡Què n'és de gran la riquesa que Jesucrist ha dipositat en cadascun dels creients!, ¿deixarem que quedi estèril?, ¿Farem com el servent poruc?
Quan Jesucrist vingui a trobar-nos al final de la vida, no ens reclamarà si hem tingut èxit o no, sinó si hem treballat pels seus interessos, que són designis de pau, amor i salvació; ens preguntarà si hem actuat per fer present el seu Regne, si hem gastat el temps en estimar i fer el bé, independentment de la resposta que haguem obtingut dels homes. A la paràbola, hem contemplat com els dos primers servents es presenten amb alegria davant de l'amo, perquè saben que han obrat bé: han treballat i el seu esforç ha donat fruit. I és que, encara que ens sembli que fracassem i que el nostre esforç no obté la resposta esperada, res no queda estèril, sinó que, tard o d’hora, acaba fructificant. El sol fet de treballar pel Regne és ja un èxit. L'alegria ens ha de venir de l'amor diví que experimentem i de saber-nos col·laboradors del Senyor i no tant de l'eficàcia material i d'allò que el món valora com a èxit. Si volem ser cristians de debò, hem de viure en l'entusiasme que ens dóna l’Esperit Sant i ser-ne conscients que en aquest món no hi ha res més gran i formós que l’Evangeli.
En contrast amb els seus companys, el tercer servent manifesta la seva por i intenta justificar-se presentant la seva droperia i el seu desinterès com a prudència: per a ell, rebre la confiança del seu amo és més una càrrega que un goig. És un home mesquí i calculador. ¡Què Déu ens alliberi de la falsa prudència que paralitza i no deixa fer res, d'aquesta mena de realisme fals que posa obstacles a l'avenç del Regne!

Mn. Joaquim Meseguer

dissabte, 11 de novembre de 2017

Diumenge 32 de durant l'any - 12 de novembre del 2017


La llàntia de l’esperança: sempre ben encesa!

La narrativa de les paràboles de Jesús, provoca als seus seguidors motivacions evangèliques en el coneixement del Regne de Déu, que és el gran tresor que ve a oferir-nos. Certament que aquest regne de Déu edificat en l’amor, la pau, la justícia i la llibertat l’hem de fer present avui i ara, però la feblesa humana, les limitacions i el pecat, malauradament ens ho impedeixen.
Si més no, no hem de perdre l’esperança de fer realitat aquest Regne de Déu del qual, de manera silenciada i insospitada, n’apareixen magnífiques mostres que resulten impossibles de generalitzar. Tampoc podem perdre l’esperança de que aquest Regne de Déu el podrem acollir en traspassar la nostra vida d’aquest món cap a la Casa del Pare.
Per comprendre les paraules de Jesús, necessitem traslladar-nos a la celebració tradicional del matrimoni jueu en temps de Jesús. La part central de la festa començava quan el nuvi, amb els seus amics, anava cap a la casa de la núvia, on estava acompanyada de les seves amigues. Tots plegats, els amics i les amigues acompanyaven els nuvis amb llums, cants i música, cap a la casa del nuvi on un cop celebrat el casament feien un gran banquet.
Ja coneixeu que va passar, cinc noies havien estat previsores i tenien oli pels seus llums, les altres cinc es quedaren sense oli i, naturalment, amb els seus llums apagats.
Pensem-hi, Jesús, -el nuvi-, vindrà el nostre darrer dia per tal que l’acompanyem al banquet etern, per això, per poder-lo acompanyar, necessitem mantenir la funcionalitat dels nostres llums. Les noies sense llum, eren les desassenyades, que finalment el nuvi no reconeix,les que tenien llum eren les prudents, que entren al banquet.
Jesús ens té en aquest món tal i com som, amb una fe més oberta, similar als llums encesos proveïts d’oli o amb una fe més tancada o nul·la, similar als llums apagats per manca d’oli. Jesús, fins i tot, ens permet que se’ns apagui el llum, que ens quedem sense oli, per mil coses que ens poden passar en la vida, però Jesús espera que siguem capaços de reaccionar i, malgrat els nostres ensopecs, ens proveïm d’oli per als nostres llums, per tal de rebre’l en el moment més inesperat que se’ns pot presentar. Aquesta és l’esperança que us esmentava al començament.
A cops sembla que vivim en la foscor, que el món està deshumanitzat pel consumisme, les addiccions, l’orgull, el diner,... fins i tot la violència i la corrupció des d’alguns sectors del poder judicial, legislatiu, executiu i una monarquia partidista indiferent als problemes dels ciutadans. Davant d’aquest atzucac: Què hem de fer ara els cristians? Dons des de la confiança en Déu i en Jesús i amb serenor de cor, mantenir les nostres llànties ben enceses amb l’oli de l’esperança, per il·luminar i fer fermament present l’amor, la pau, la justícia i la llibertat, amb persistència i valentia. No es tracte de tancar-nos en postures partidistes, sinó de defensar de manera legítima la dignitat i els drets de les persones, amb els valors evangèlics del Nou Testament, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, adoptat per l'Assemblea General de l’ONU amb la resolució 2200A (XXI), de 16/12/1966 i en vigor el 23/03/1976, inclús més enllà de qualsevol llei, allà on calgui. En esperit de caritat fraterna. Estimant a Déu i als germans, reflectit en estimar els enemics i estimant als altres com Jesús ens va estimar.
La proposta evangèlica de Jesús ens convida a posar-nos l’objectiu de la vida per sempre a la casa del Pare, avançant-hi des d’aquest món, en harmonia amb el Regne de Déu desitjat.
Podem fer-nos bons propòsits, trobarem dificultats inesperades, potser ens tornarem a quedar sense oli i se’ns apaga la llàntia, cansats de lluitar i col·lapsats per les pors. És aquest el moment de tornar a trobar el desig del Regne de Déu amb la força de la pregària, de la Paraula de Déu i dels Sagraments, que nodreixen la nostra vida espiritual i il·luminen la nostra realitat



Mn Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca

dissabte, 4 de novembre de 2017

Diumenge 31 de durant l'any - 5 de novembre del 2017


Matéu 23,1-12

En la lectura d'avui, les paraules de Jesús van directes al cor dels seus oïdors: “no imiteu la conducta dels escribes i fariseus”. Aquest advertiment ens posa en alerta, Jesús ens vol prevenir d'una espiritualitat buida que no cerca el bé dels altres i el lloar a Déu, sinó , pel contrari, vol només ser vista i reconeguda com “veritable” pels altres. Aquesta espiritualitat, ens adverteix Jesús, no transmet ni amor ni vida; ignora al que sofreix, al solitari, al que està assumit en el dolor. L'autèntica espiritualitat és aquella que, il·luminada per l'Esperit de Jesús, es bolca en les necessitats i problemes dels altres. La veritable espiritualitat cristiana és sensible a la crida d’auxili de l'altre, sempre està disposada a acollir-ho i rebre-ho. Que el nostre Senyor ens lliuri d'una religiositat buida i estèril per viure vides de compromís i amor per el nostre proïsme. Amén.


Germán López-Cortacans

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Diumenge 30 de durant l'any - 29 d'octubre del 2017


El primer manament (Mt 22,34-40)

El fariseus eren membres de la comunitat judeo-hebrea que vivien seguint el compliment estricte i rigorós de la llei mosaica , i entre ells destacaven els anomenats "mestres de la llei" que eren experts en llegir, interpretat i actualitzar l'Escriptura, per això intenten deixar en evidència Jesús amb una pregunta capciosa: "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?".

Jesús, de forma magistral, respon simplificant la multitud de preceptes de la llei en un doble i únic manament "estimar". Primer: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament". I segon: "Estima els altres com a tu mateix". Una simplicitat en la qual resta amagada la gran complexitat del misteri de l'Amor de Déu.

El homes hem d'estimar primer a Aquell que ens ha estimat primer, perquè només així serem capaços d'obrir el nostre cor a l'Esperit de Veritat que il·luminarà el nostre pensament, la nostra intel·ligència, i ens guiarà a trobar el tresor de la salvació. De tots els bens i tresors d'aquest món, només hi ha un que com més es reparteix més gran es fa "l'Amor".

Només un cor agraït pot donar als altres, generosament, allò que ha rebut de franc. L'amor al proïsme ens resulta difícil en la societat que hem construït perquè, per començar, hem oblidat estimar-nos a nosaltres mateixos. No ens estimem, no veiem la grandesa que resideix en el nostre interior, la grandesa d'Aquell en que  hem estat fets a imatge i semblança.

Jo et convido a tancar els ulls i mirar vers el teu interior, amb els ulls de la fe. Mira i escolta el silenci que et parla. Escolta i sent el seu Amor, i deixa't portar per aquest amor en cada mirada, en cada paraula i en cada un dels teus actes, perquè siguin els teus actes testimoni fidedigne de la teva capacitat d'estimar. Perquè com deia sant Jaume: "Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe".(Jm 2,14-18).

Paqui Rodríguez Báñez


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Diumenge 29 de durant l'any - 22 d'octubre del 2017


Is 45,1.4-6; Salm 95; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21.

La política de Déu és la de l’amor sempre, també a ell.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu... (Is). Un Déu-Pare-i-Mare, un Déu-Amor.

... la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor... No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre... (1Te). Com els fills a casa, generats tots per un mateix Amor que ens fa germans.

Sigui santificat el vostre nom.

Canteu al Senyor un càntic nou... tributeu al Senyor l’honor del seu nom... Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat... (Sl). La nostra només pot ser una resposta agraïda a Aquell que ens ha estimat primer.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats... És l’acció de l’amor que cerca el bé, és la fe que neix de l’amor, i no es cansa.  ... no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de L’Esperit Sant, i amb tota convicció  (1Te). Paraules i obres, carisma i compromís personal pel Regne de Déu.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

"... que dieu sempre la veritat..., ... ni que ens costi, ni que tinguem que fer-nos violència, ni que costi trobar-la; dir la veritat és una també manera d’estimar..., és un servei: “... i la veritat us farà lliures...” (Jo 8,32). ... i que ensenyeu de debò els camins de Déu..., que són camins de fraternitat, de servei, de solidaritat..., són els camins de l’amor, de l’Amor. ... sense mirament per ningú, sigui el que sigui..., com pesa el què diran!, ens condiciona..., cal guardar les aparences que ens fa una mica hipòcrites. ... ja que no obreu per complaure els homes" (Mt). És Jesús que cerca de fer la voluntat de Déu. Aquest text és una descripció de Jesús, com era i com hauríem de ser també nosaltres, és el repte de l’autenticitat.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?... Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu» (Mt). Fe i política. Quina relació? “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen, com si fossin amos...” (Lc 22,25). Jesús també és “indignat”; i també nosaltres. “Però entre vosaltres no ha de ser pas així. Qui vulgui ser important... que es faci el vostre servidor” (Lc 22,26). Les coses temporals i les eternes, com compaginar-les? Què hem de donar-li a Cèsar i a Déu? La moneda amb la imatge del Cèsar representa les coses temporals necessàries, el bon funcionament social, la política necessària que és  l’art de la convivència; i, així, què li hem de donar a Cèsar? El meu vot, que és la meva opinió, i la meva veu crítica, i els impostos per construir espais comuns de vida compartida amb la resta de ciutadans... A Déu li donarem...: “Estimaràs Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima...” (Lc 10,27), “facis la vostra voluntat...” (Mt 6,10), “...allò que fèieu a un d’aquest germans meus..., m’ho fèieu a  mi...” (Mt 25,40). Amor a Déu i als germans és l’espiritualitat de Jesús, les dos cares inseparables de la mateixa moneda.
Fe i política. Una cosa i l’altra no estan contraposades: la fe viscuda en la vida, una fe que no oblida la realitat i els problemes de la gent i les seves condicions de vida insuficients; i una política des de Déu, des de la fe; la fe donarà a la política ànima, forma, valors, sentit, compromís, lluita... per la dignitat i els drets de les persones. L’Evangeli donarà a l’acció social el Regne de Déu.

També una política al servei de les persones (de la democràcia) i no de la ideologia preconcebuda.


Mn. Miquel García Bailach

divendres, 13 d’octubre de 2017

Diumenge 28 de durant l'any 15 d'octubre del 2017


Mt 22,1-14

En aquesta paràbola Jesús utilitza el símbol del banquet festiu preparat pel Senyor on totes les persones estem invitades.
El Senyor organitzar un banquet i resulta que els convidats no volen anar. No volen saber res del banquet que ha preparat.  Per tant, el Senyor demana que vagin a buscar altres convidats, aquests sí que venen, ja que anar a una festa o un banquet no s’acostuma a deixar de banda, perquè és la manera d’expressar l’alegria i goig que sentim i volem compartir.
El que sorprèn en aquest relat és l’actitud final del rei.  Aquest rei representa Déu. Per què fa fora una persona invitada que s’havia oblidat de posar-se el vestit adequat? Déu no fa fora ningú, acull i perdona tothom, per tant ¿serà una persona que va amb cara de pocs amics i és ella mateixa qui s’exclou?
Ens hem de preguntar si podem anar a un banquet amb mala cara o de mala gana. Perquè realment Déu no fa fora ningú, som nosaltres mateixos els que no volem entrar a la festa. Està a les nostres mans voler participar en el banquet de la vida a la que Déu ens invita, però hem de saber portar el vestit per l’ocasió que és el de: fraternitat, somriure, justícia, compassió...


M. Pilar Lozano

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Diumenge 27 de durant l'any 8 d'0ctubre del 2017



Mt 21, 33-43

Sovint quan llegim aquest text podem pensar que no va amb nosaltres. És clar!, Jesús parla contra les autoritats jueves que han maltractat els profetes enviats per Déu i, a la fi acabaran també amb Ell, el seu Fill, que morirà a mans del poble jueu i els seus dirigents.

Ell, l’enviat últim de Déu, el seu Fill, mor a mans de les autoritats del poble jueu. Nosaltres no hi tenim res a veure. Nosaltres som aquells últims vinyaters als quals l’amo (Déu) l’arrendarà la vinya després de l’homicidi del seu Fill; i som els qui donem els fruits al seu temps. I ens quedem tranquils i satisfets amb la nostra seguretat i amb la nostra certesa.

Però potser hauríem de reflexionar una mica més seriosament i ser una mica més humils, ja que … no som nosaltres també, de vegades, com aquells vinyaters malvats i injustos que maten els enviats de l’amo de la vinya? Potser no llevem la vida a ningú, però tal vegada el menyspreem perquè no pensa com nosaltres, no actua com nosaltres, o no és del nostre grup. Potser no matem ningú físicament, però si que ho fem amb les nostres intransigències, imposicions i seguretats excloents.

Potser alguna vegada (o moltes) ens sentim superiors als altres perquè nosaltres som els escollits, i no pensem que potser el Senyor ens traurà la vinya i la hi donarà a altres servents més humils, no tant segurs de sí mateixos i més confiats en el Senyor que li donin més i millors fruits.

Preguem Déu perquè augmenti en nosaltres la humilitat de saber-nos només uns treballadors de la seva vinya i demanem-li que la nostra feina sigui fructífera i agradable als seus ulls.


                                                Mª Angustias Rodríguez

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Diumenge 26 de durant l'any 1 d'octubre del 2017


 Ez 18,25-28, Salm 24, Fl 2,1-11, Mt 21,28-32.


La vida..., ... respon a una Voluntat d’amor, d’Amor...

Pare nostre, que esteu en el cel:

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre..., vós que estimeu tant. El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí (Sl). És com és Déu, és la seva metafísica, ... una ontologia d’amor.

... Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu lha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom... (Fl). Déu trinitat, família, que surt fora com fa sempre l’amor, fins a l’extrem, fins a les últimes conseqüències. Al final només és significatiu l’amor, l’Amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Per això Déu lha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Fl). Jesús, a la creu també, és paradigma, referent últim del Regne.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

És la pregària d’avui: qui fa la voluntat del Pare del cel? Ell vol que siguem constructors del Regne.
.... per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres (Fl). És el Regne de Déu en les relacions personals.

Un home que tenia dos fills va dir al primer: Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui.Ell respongué: No hi vull anar.Però després sen penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: Hi vaig de seguida, pare.Però no hi anà... Se’ns convida a treballar pel Regne de Déu; i se’ns diu qui hi treballa i qui no. Es construeix el Regne no amb paraules solament, sinó amb un vertader compromís. Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? Al final, el que compta, és qui fa i no qui diu de fer; les aparences enganyen; el que compta no són les paraules sinó els fets; l’obrar ens dóna el criteri d’autenticitat.  ... els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu (Mt). Aquests no el professen però pot ser sí el viuen, i això és el que val. Estiguem atents als qui viuen el Regne.  

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

No us recordeu dels pecats..., compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant... El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia... (Sl). El perdó també és alliberament ofert: per un mateix, pels altres, ....finalment de Déu.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva. Però si el pecador es converteix, deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat, salvarà la seva vida. Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà de la mort (Ez). No oblidem la llibertat que tenim de fer el bé o el mal.

No som constructors de la veritat; en som contemplatius.



Mn. Miquel García Bailach

dimecres, 27 de setembre de 2017

Diumenge 25 de durant l'any - 24 de setembre del 2017



Mateu 20, 1 - 16

"Perquè el Regne del Cel és semblant a un home, pare de família, que de bon matí va sortir a contractar obrers per treballar a la seva vinya...".

Vet aquí una paràbola de Jesús, transcrita només per l'evangelista Mateu, ja que els altres tres no l'esmenten en els seus respectius textos. El missatge d'aquesta paràbola pot semblar que ens porti a considerar-la com el relat d'una gran injustícia, i no pas d'un exem-ple d'equanimitat. És evident que no volem, ni ens passa pel cap, titllar el Mestre d'home fred, insensible a les necessitats de la gent... Però, entrem-hi, i vegem què diuen les seves paraules...

L'evangelista Mateu ens diu que el Regne del Cel és semblant a un terratinent, que va sortir de casa seva a trenc d'alba a fi de llogar jornalers per treballar a la seva vinya. I veiem, pel tracte que va fer amb els quatre grups que hi van concórrer, que els pactes eren imprecisos llevat del que va fer amb els primers contractats: un denari al dia.*

Després de llogar aquests pagesos, encara en va anar a cercar més...

El segon grup, el de mig matí, fou aquell que en va tenir prou amb un: "Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just." I així ho van fer... Però, fixem-nos-hi que ni tan sols van tractar de diners, com va fer amb els primers contractats.
"Cap a migdia i cap a mitja tarda, l'amo, va sortir de casa una altra vegada i va fer el mateix."
"Encara va sortir a l'hora onzena, cap al final de la tarda; en va trobar d'altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya.

Arribat el vespre, va ser el moment de cridar els treballadors perquè cobressin el jornal que els pertocava.  

* Un denari era l'import que cobrava un jornaler per la labor realitzada al llarg d'un dia al servei d'un terratinent, o d'una altra mena de feina contractada.


No ens penséssim pas que la paga per la feina secular ve a ser com l'entrada franca a la glòria, en el regne que Déu ha preparat per als seus redimits i alliberats de la condemnació**. Si hi ha algú que ho hagi arribat a pensar-ho alguna vegada, i a creure-s'ho, ens cal dir que està molt i molt equivocat. Aquí, la paràbola no ens ensenya pas que hi hagi uns mèrits que puguin ni tan sols assemblar-se, i encara menys, igualar els de Nostre Senyor Jesucrist, l'Anyell de Déu que fou immolat per a la nostra redempció. Cap esforç, mèrit, sacrifici o penitència amb la finalitat al·ludida és estimable als ulls de Déu.

Voldríem destacar alguns punts que ens mouen a analitzar la naturalesa humana, sempre amb taques de malícia, d'enveja, de parcialitat... Qui de nosaltres no aixecaria la veu veient que uns han estat afavorits per la bona voluntat del "senyor de la vinya", mentre que uns altres, que han hagut de suportar la calor d'aquells paratges de la Palestina d'aleshores, han suat d'allò més. I no pensaven, aquests, que ells tenien feina molt més sovint que aquells altres que, tot i haver estat amb paciència, veient passar les hores, s'han d'agafar a només poder treballar una hora, i amb la ràbia que només cobrarien "potser" una dotzena part d'allò que els de primera hora tindrien el salari complet (1 denari).  La bondat de l'amo va posar les coses al seu lloc, i la tendresa del seu cor va ser providencial per afavorir els que, en una altra circumstància, se n'haurien tornat cap  a casa seva cansats d'esperar tot el dia una oportunitat de feina i, més terrible encara, sense haver guanyat cap diner perquè la família pogués mitigar la fam.
                                                                              
Manel Alonso Figueres
                                                                                                                    



** Hem sentit alguna vegada de gent que pensa que té la salvació que és en Crist, perquè sempre ha estat una persona que s'ha escarrassat per treballar i treballar en pro de la seva família...


divendres, 15 de setembre de 2017

Diumenge 24 de durant l'any - 17 de setembre del 2017




LAS DEUDAS DE LOS SIERVOS

( Mateo 18 : 21 a 35)

“Diez mil talentos (éste es el número mas alto conocido en la notación griega)....y.... cien denarios” (24 y 28). La comparación,para que podamos entender la diferencia, sería hoy entre: diez millones de euros ante sólo dieciseis. Ésta es la exageración que había entre las distintas deudas.
El siervo malo había recibido un préstamo exageradamente alto. Había pasado el tiempo y no estaba devolviendo nada. Por supuesto que toda la razón estaba de parte del rey. Y éste amenazó con la esclavitud al siervo y toda su familia, quedándose además todas sus posesiones. Nuestro Señor aludía a una antigua costumbre hebrea en la que se vendía a un hombre y toda su familia para cobrar las deudas contraídas. Sus oyentes sabían que no se estaba inventando nada. El deudor,desesperado y llorando, de rodillas (“como un perro”, textualmente ), prometió nuevamente que iba a pagar su deuda.
El rey sabía que no iba a poder jamás, y....teniendo compasión de él, le perdonó toda su deuda!!!!.
“Movido a misericordia” (27). Ésta es la fuente de Salvación para un mundo perdido: LA ETERNA MISERICORDIA DE DIOS !.
Cristo ya nos había enseñado en su oración: “Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores”; mas en aquélla ocasión, no fué así.
El siervo tenía, a su vez, un consiervo que también le debía una mínima cantidad. Y aquel siervo que acababa de recibir la gran generosidad del rey, tuvo una actitud implacable para con su colega, que, de hecho, le debía tan poco (28y29).
Cuando el rey se enteró de lo ocurrido puso al mal siervo en su lugar.
Dios no puede mostrar misericordia para con los que no la tienen. Él no puede cambiar. Con lo que ha hecho con nosotros, Él nos enseña lo que debemos hacer con nuestros semejantes.
Los pecadores que hemos experimentado el perdón de Dios, debemos mostrar esa misma disposición hacia nuestros semejantes. En tanto que las ofensas humanas son minimeces con la enormidad de la deuda del ser humano para con Dios.
(35)     La bondad e indulgencia de Dios hacia nosotros es el baremo y patrón que debemos seguir en todas nuestras releciones.
Un abrazo....
                                    

Luis Brull

dilluns, 11 de setembre de 2017

Diumenge 23 de durant l'any - 10 de setembre del 2017



Mt 18, 15-20

L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist.

Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli...

El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és altra cosa que l’allunyament de Déu, o l’obstacle que impedeix apropar-nos a Ell. L’expressió de l’Evangeli d’avui, “hauràs guanyat el teu germà” és molt rica en contingut. Guanyar ens remet a l’ovella perduda del fragment anterior (Mt 18, 12-14), i a l’essència del pecat.  Germans vol dir en Crist, fills del Pare etern, cohereus del Regne. El capítol 18 de Mateu és un discurs que el Crist adreça als deixebles, no a tot el poble, sinó als que han ja el segueixen; per això entenem clarament que amb aquesta paraula –germans– l’evangelista s’està referint exactament al context de l’Església, a aquells amb els que compartim l’Eucaristia. “El Senyor no vol que el pecador mori i es condemni, sinó que es converteixi i visqui”. A continuació ens ensenya a perdonar els germans fins a setanta vegades set (Mt 18, 21-35). Convertir-se o penedir-se i rebre el perdó té només un objectiu: retornar a la Vida, a Crist, a la filiació divina, única font de Vida veritable.

Davant una ofensa, potser el que ens sembla més natural seria que el meu dolor, el meu sentiment anés al davant: primer em planyo, després desitjo el càstig just per qui m’ha ofès, i, si sóc capaç, el perdono. Però el que ens diu el Crist està mes enllà d’aquesta perspectiva basada en com ens sentim nosaltres. El motiu de la correcció al germà no és l’ofensa que patim nosaltres per la seva acció, sinó l’amor a ell per tornar a guanyar-lo, a apropar-lo a Déu. Amb això ens diu el Crist de quina manera, per la nostra humilitat, podem fer-nos col•laboradors en la seva obra de redempció. El Crist es preocupa del mal que pateix qui ha fet l’ofensa, no del perjudici de qui la rep. El dolor del cristià és veure el germà que perd la plenitud de la comunió amb Déu, a exemple del dolor del Crist pels nostres pecats, tal com Ell, sense utilitzar les seves prerrogatives com a Déu totpoderós, es lliurà a la passió i a la mort per rescatar¬-nos. Ser membres de l’Església, germans en Crist, no és altra cosa que sentir aquest dolor dins nostre per la desgràcia del germà, no situar-nos per damunt d’ell com a jutges ni com a benfactors generosos, sinó deixar-nos de banda a nosaltres mateixos tot fent que l’important, el primer, sigui realment ell, no jo i els meus sentiments ferits, sinó ell i la seva mancança respecte a la plenitud del do que Déu ens fa en la seva Església, la participació en el seu Cos. Ser en Església, estar reunits en el seu Nom, és unir-se uns als altres en Ell, tenir el seu amor com a eix i centre del nostre ser plegats, de la nostra unió i de la nostra pregària, i no posar com a centre els interessos humans, per més nobles i elevats que els volem. Per això, i només per això, l’Església, els reunits en el Nom del Crist, té poder de lligar cels i terra, de fer que les accions portades a terme en aquesta terra passatgera tinguin una repercussió o uns efectes directes en la nostra realitat celeste, en la transcendència del nostre viure.

Tanmateix, la nostra acció en Crist no anul•la la llibertat de l’altre: sense el seu penediment, sense l’escolta al germans, qui s’ha allunyat de la unió en  Crist, es fa com els pagans i els publicans, com els pecadors que no han conegut el Crist. I molta atenció! Tampoc en aquest punt llegim odi ni rancúnia al pecador, a aquell que no vol conèixer el Crist, ja que tenim present que la correcció que l’Església ha de fer amb aquests no és advertir per la paraula de l’Evangeli, ja que sense ser en Església no tenen com entendre-ho, sinó parar l’altre galta! (cf Mt, 5, 38-42).

                                                      P. Josep

dissabte, 2 de setembre de 2017

Diumenge 22 de durant l'any - 3 de setembre del 2017



Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27


El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt). La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora.

...i de ressuscitar el tercer dia (Mt). La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt..., i que havia de ser mort... (Mt). Fer la voluntat de Déu no ens estalvia la creu, hi va incorporada, ... assumim les conseqüències de l’amor; és la vuitena Benaurança (Mt 5,10). La voluntat de Déu passa, sense voler, per la creu, i així la creu és font de vida.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«... Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare... i ell pagarà cadascú segons les seves obres» (Mt). En el judici final (Mt 25,31-46) trobem Jesús identificat amb els qui passen fam i set, els qui són forasters i els qui van despullats, els malalts o els qui estan a presó; el que fem de bé als altres li fem a ell; la benaurança serà la plenitud del Regne de Déu. “L’acció bona conté en ella mateixa totes les filosofies, totes les religions, l’univers sencer i Déu mateix” (Vicent Ferrer).

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació...

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà... (Mt). És la temptació del prestigi, de la posició social, dels diners, del poder... que ens assegurin la vida, però a la que sacrifiquem la llibertat, la dignitat, l’autenticitat, la coherència, els valors més humans... La vida ens ve de l’amor que cerca el bé de l’altre, i és treball, donació generosa, opció pel drets humans i el Regne de Déu.

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? (Mt). Ser o tenir. Podria ser que als ulls del món hàgim tingut tot l’èxit..., però no contents i en pau amb nosaltres mateixos...; podria passar que ho hàgim aconseguit tot..., però encara ens quedi el repte de la pròpia autenticitat; que siguem persones envejables, però dins, al cor, no estiguem satisfets amb nosaltres mateixos; ... i això és el més important per a cadascú, per als altres i per a Déu. Què és el que ens dóna vida?; volem ser feliços, ... quin camí hi porta?: l’autenticitat, la coherència, els millors valors, estimar, pau a la consciència...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» (Mt). Una idea equivocada de la relació amb el Pare: pensar que ens estalvia maldecaps i problemes, i preocupacions..., com si al seu costat fóssim immunes a qualsevol mal. El mal no volgut pel Pare del cel, però sí pels homes... La fe no ens fa totpoderosos; sí ens fa anar més enllà de tot mal amb esperança, i és força i lluita amb confiança; el mal no té la última paraula. La clau la tenim...: «Fuig d’aquí..., perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt); pensar com Déu ens dóna nova visió de les coses, una mirada més ampla que la de les contingències concretes, sense defugir del compromís, i la mirada de l’essencial i de l’important.

Posem motius per donar sentit a les nostres creus.


                                      Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 30 de juliol de 2017

Diumenge 17 de durant l'any - 30 de juliol de 2017




Comentario del evangelio de Mateo 13, 44-52 extraído íntegramente de la homilía pronunciada por el Papa Francisco el 26 de julio de 2014 en su viaje aCaserta, Italia.

            Jesús se dirigía a quienes le escuchaban con palabras sencillas, que todos podían entender. Las parábolas del tesoro escondido en el campo y la perla de gran valor, tienen protagonistas distintos: la primera un pobre jornalero y la segunda un rico comerciante, pero el resultado es idéntico.

El comerciante está constantementeviajando en búsqueda de una perla de gran valor, que colme su sed de belleza, y da vueltas por el mundo, sin rendirse. El otro, el campesino, nunca se alejó de su campo y hace el trabajo de siempre. Sin embargo, el final es idénticopara los dos: el descubrimiento de algo precioso, para uno un tesoro, para el otro una perla de gran valor. Ambos se ven unidos por un mismo sentimiento: la sorpresa y la alegría de haber encontrado.Los dos, no dudan en vender todo lo que tienen para adquirir ese tesoro.
Mediante estas dos parábolas Jesús nos enseña tres cosas:

1) Qué es el reino de los cielos.
2) Cómo se le encuentra y
3) Qué hay que hacer para poseerlo.

¿Qué es el reino de los cielos? Jesús no se preocupa por explicarlo. Lo anuncia desde el comienzo de su Evangelio: «El reino de los cielos está cerca»; sin embargo nunca lo deja ver directamente, sino de manera indirecta, narrando el obrar de un propietario, de un rey… Prefiere dejarlo intuir, con parábolas y semejanzas, manifestando sobre todo sus efectos: el reino de los cielos es capaz de cambiar el mundo, como la levadura oculta en la masa; es pequeño y humilde como un granito de mostaza, que, sin embargo, llegará a ser grande como un árbol.
Las dos parábolas sobre las cuales queremos reflexionar nos hacen comprender que el reino de Dios se hace presente en la persona misma de Jesús. Él es el tesoro escondido, es Él la perla de gran valor. Se comprende la alegría del campesino y del comerciante: ¡lo han encontrado! Es la alegría de cada uno de nosotros cuando descubrimos la cercanía y la presencia de Jesús en nuestras vidas.Una presencia que transforma que nos hace abiertos a las necesidades de los hermanos; una presencia que invita a acoger a cada una de las demás presencias, incluso la del extranjero y del inmigrante. Es una presencia acogedora, es una presencia alegre, es una presencia fecunda: así es el reino de Dios dentro de nosotros.

¿Cómo se encuentra el reino de Dios? Cada uno de nosotros tiene su camino en la vida. Para alguno el encuentro con Jesús es algo esperado, deseado, buscado por largo tiempo, como nos lo muestra la parábola del comerciante que da vueltas por el mundo para encontrar algo de valor. Para otros ocurre de forma improvista, casi por casualidad, como en la parábola del campesino. Esto nos recuerda que Dios se deja encontrar de una manera o de otra, porque es Él el primero que busca hacerlo: vino para ser el «Dios con nosotros». Y Jesús está entre nosotros. Es Él quien nos busca, es Él quien se deja encontrar incluso por quien no lo busca. A veces Él se deja encontrar en sitios insólitos y en momentos inesperados. Cuando encontramos a Jesús quedamos fascinados, conquistados, y es una alegría dejar nuestro antiguo modo de vivir, tal vez árido y apático, para abrazar el Evangelio, para dejarnos guiar por la lógica nueva del amor, del servicio humilde y desinteresado.

¿Qué se puede hacer para poseer el reino de Dios? Sobre este punto Jesús es muy explícito: no basta el entusiasmo, la alegría del descubrimiento. Es necesario anteponer la perla preciosa del reino a cualquier otro bien terreno; es necesario poner a Dios en el primer lugar de nuestra vida, preferirlo a todo. Dar el primado a Dios significa tener el valor de decir no al mal, no a la violencia, no a los atropellos, para vivir una vida de amor. Cuando una persona descubre a Dios, el verdadero tesoro, abandona un estilo de vida egoísta y busca compartir con los demás la caridad que viene de Dios. Quien llega a ser amigo de Dios, ama a los hermanos, se compromete con el bien.
¡No os dejéis robar la esperanza! El Señor se deja encontrar!

(Síntesi feta per en Fredi)
* **