dilluns, 20 de novembre de 2017

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 26 de novembre del 2017


Comentari a l’Evangeli segons sant Mateu 25,31-46

Mateu 25 no acaba amb la paràbola dels talents, sinó que immediatament li segueix un passatge que està directament connectat a les paràboles anteriors referent a com els membres del poble escollit havien de practicar la vigilància si volien entrar a formar part del Regne escatològic. Amb la imatge de la separació entre cabres i ovelles, se'ns presenta el judici de Déu en els últims temps. Aquest no serà una separació entre jueus i no jueus, sinó, tant dins com fora del ramat, una separació entre bons i dolents. La dreta, mà principal, és signe de poder, de bona sort o gràcia. L'esquerra simbolitza el contrari. Quan es diu que Déu col·loca a uns a la dreta i a altres a l'esquerra ja se sap qui rep la part positiva i qui el rebuig o la condemna.

Sabem que aquesta separació no es pot traçar en aquest món, com intentaven els fariseus des d'un puritanisme extrem, o com intenten alguns en l'actualitat, volent arrencar en l'aquí i l'ara el jull, la part dolenta. Jesús els respon que no poden fer-ho, que estem en un món barrejat, que només Déu pot separar a la fi dels temps, com ell sap, al blat del jull (Mt 13), a les ovelles de les cabres (Mt 25).

Ens trobem, doncs, irremissiblement, en un món i una comunitat cristiana dividida d'ovelles i cabres barrejades. Fins i tot en el nostre interior hi ha la divisió entre el bé i el mal, entre els nostres encerts i errors. Només Déu que coneix els cors humans pot guiar-nos com a Bon Pastor. Aquest Bon Pastor ens crida a l'acollida dels petits, dels fràgils. La caritat apareix com l'instrument essencial de la instauració del Regne de Déu.

De vegades no entenem bé les coses i pensem que és responsabilitat del Senyor aixecar al caigut, donar de menjar al famolenc, saciar l'assedegat, cobrir al nu, visitar el malalt i anar al presoner. I oblidem, que el nostre Senyor actua per mitjà de seu cos que és la comunitat cristiana; i ell ho fa quan cada membre en particular està unit al Cap, i rep la urgència del seu Senyor. Experimentar l'amor de Déu, és com una prolongació de Déu mateix. Malauradament, de vegades veiem germans en dificultats i, en comptes d'ajudar-los, ens omplim de judicis respecte a ells, no adonant-nos que hem de procurar ser una ajuda. Una mà que sosté, una mà que dóna suport, una mà de Déu i no un dit acusador.

«Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls. Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre; els determinis del Senyor són ben presos, tots són justíssims» (Salm 19,9).

Anna Moya



dimarts, 14 de novembre de 2017

Diumenge 33 de durant l'any - 19 de novembre del 2017


Jesús vol que siguem responsables. Tot el que tenim és do de Déu; ara bé, d'aquest do, n’hem de fer una ofrena i un treball per a la glòria de Déu i per al bé del proïsme. Així, dia a dia, el Regne de Cel es farà present enmig de la societat; aquesta és la finalitat cap a la qual ha d'orientar-se el nostre esforç, fent treballar els talents que el Senyor ens ha donat. ¡Què n'és de gran la riquesa que Jesucrist ha dipositat en cadascun dels creients!, ¿deixarem que quedi estèril?, ¿Farem com el servent poruc?
Quan Jesucrist vingui a trobar-nos al final de la vida, no ens reclamarà si hem tingut èxit o no, sinó si hem treballat pels seus interessos, que són designis de pau, amor i salvació; ens preguntarà si hem actuat per fer present el seu Regne, si hem gastat el temps en estimar i fer el bé, independentment de la resposta que haguem obtingut dels homes. A la paràbola, hem contemplat com els dos primers servents es presenten amb alegria davant de l'amo, perquè saben que han obrat bé: han treballat i el seu esforç ha donat fruit. I és que, encara que ens sembli que fracassem i que el nostre esforç no obté la resposta esperada, res no queda estèril, sinó que, tard o d’hora, acaba fructificant. El sol fet de treballar pel Regne és ja un èxit. L'alegria ens ha de venir de l'amor diví que experimentem i de saber-nos col·laboradors del Senyor i no tant de l'eficàcia material i d'allò que el món valora com a èxit. Si volem ser cristians de debò, hem de viure en l'entusiasme que ens dóna l’Esperit Sant i ser-ne conscients que en aquest món no hi ha res més gran i formós que l’Evangeli.
En contrast amb els seus companys, el tercer servent manifesta la seva por i intenta justificar-se presentant la seva droperia i el seu desinterès com a prudència: per a ell, rebre la confiança del seu amo és més una càrrega que un goig. És un home mesquí i calculador. ¡Què Déu ens alliberi de la falsa prudència que paralitza i no deixa fer res, d'aquesta mena de realisme fals que posa obstacles a l'avenç del Regne!

Mn. Joaquim Meseguer

dissabte, 11 de novembre de 2017

Diumenge 32 de durant l'any - 12 de novembre del 2017


La llàntia de l’esperança: sempre ben encesa!

La narrativa de les paràboles de Jesús, provoca als seus seguidors motivacions evangèliques en el coneixement del Regne de Déu, que és el gran tresor que ve a oferir-nos. Certament que aquest regne de Déu edificat en l’amor, la pau, la justícia i la llibertat l’hem de fer present avui i ara, però la feblesa humana, les limitacions i el pecat, malauradament ens ho impedeixen.
Si més no, no hem de perdre l’esperança de fer realitat aquest Regne de Déu del qual, de manera silenciada i insospitada, n’apareixen magnífiques mostres que resulten impossibles de generalitzar. Tampoc podem perdre l’esperança de que aquest Regne de Déu el podrem acollir en traspassar la nostra vida d’aquest món cap a la Casa del Pare.
Per comprendre les paraules de Jesús, necessitem traslladar-nos a la celebració tradicional del matrimoni jueu en temps de Jesús. La part central de la festa començava quan el nuvi, amb els seus amics, anava cap a la casa de la núvia, on estava acompanyada de les seves amigues. Tots plegats, els amics i les amigues acompanyaven els nuvis amb llums, cants i música, cap a la casa del nuvi on un cop celebrat el casament feien un gran banquet.
Ja coneixeu que va passar, cinc noies havien estat previsores i tenien oli pels seus llums, les altres cinc es quedaren sense oli i, naturalment, amb els seus llums apagats.
Pensem-hi, Jesús, -el nuvi-, vindrà el nostre darrer dia per tal que l’acompanyem al banquet etern, per això, per poder-lo acompanyar, necessitem mantenir la funcionalitat dels nostres llums. Les noies sense llum, eren les desassenyades, que finalment el nuvi no reconeix,les que tenien llum eren les prudents, que entren al banquet.
Jesús ens té en aquest món tal i com som, amb una fe més oberta, similar als llums encesos proveïts d’oli o amb una fe més tancada o nul·la, similar als llums apagats per manca d’oli. Jesús, fins i tot, ens permet que se’ns apagui el llum, que ens quedem sense oli, per mil coses que ens poden passar en la vida, però Jesús espera que siguem capaços de reaccionar i, malgrat els nostres ensopecs, ens proveïm d’oli per als nostres llums, per tal de rebre’l en el moment més inesperat que se’ns pot presentar. Aquesta és l’esperança que us esmentava al començament.
A cops sembla que vivim en la foscor, que el món està deshumanitzat pel consumisme, les addiccions, l’orgull, el diner,... fins i tot la violència i la corrupció des d’alguns sectors del poder judicial, legislatiu, executiu i una monarquia partidista indiferent als problemes dels ciutadans. Davant d’aquest atzucac: Què hem de fer ara els cristians? Dons des de la confiança en Déu i en Jesús i amb serenor de cor, mantenir les nostres llànties ben enceses amb l’oli de l’esperança, per il·luminar i fer fermament present l’amor, la pau, la justícia i la llibertat, amb persistència i valentia. No es tracte de tancar-nos en postures partidistes, sinó de defensar de manera legítima la dignitat i els drets de les persones, amb els valors evangèlics del Nou Testament, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, adoptat per l'Assemblea General de l’ONU amb la resolució 2200A (XXI), de 16/12/1966 i en vigor el 23/03/1976, inclús més enllà de qualsevol llei, allà on calgui. En esperit de caritat fraterna. Estimant a Déu i als germans, reflectit en estimar els enemics i estimant als altres com Jesús ens va estimar.
La proposta evangèlica de Jesús ens convida a posar-nos l’objectiu de la vida per sempre a la casa del Pare, avançant-hi des d’aquest món, en harmonia amb el Regne de Déu desitjat.
Podem fer-nos bons propòsits, trobarem dificultats inesperades, potser ens tornarem a quedar sense oli i se’ns apaga la llàntia, cansats de lluitar i col·lapsats per les pors. És aquest el moment de tornar a trobar el desig del Regne de Déu amb la força de la pregària, de la Paraula de Déu i dels Sagraments, que nodreixen la nostra vida espiritual i il·luminen la nostra realitat



Mn Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca

dissabte, 4 de novembre de 2017

Diumenge 31 de durant l'any - 5 de novembre del 2017


Matéu 23,1-12

En la lectura d'avui, les paraules de Jesús van directes al cor dels seus oïdors: “no imiteu la conducta dels escribes i fariseus”. Aquest advertiment ens posa en alerta, Jesús ens vol prevenir d'una espiritualitat buida que no cerca el bé dels altres i el lloar a Déu, sinó , pel contrari, vol només ser vista i reconeguda com “veritable” pels altres. Aquesta espiritualitat, ens adverteix Jesús, no transmet ni amor ni vida; ignora al que sofreix, al solitari, al que està assumit en el dolor. L'autèntica espiritualitat és aquella que, il·luminada per l'Esperit de Jesús, es bolca en les necessitats i problemes dels altres. La veritable espiritualitat cristiana és sensible a la crida d’auxili de l'altre, sempre està disposada a acollir-ho i rebre-ho. Que el nostre Senyor ens lliuri d'una religiositat buida i estèril per viure vides de compromís i amor per el nostre proïsme. Amén.


Germán López-Cortacans

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Diumenge 30 de durant l'any - 29 d'octubre del 2017


El primer manament (Mt 22,34-40)

El fariseus eren membres de la comunitat judeo-hebrea que vivien seguint el compliment estricte i rigorós de la llei mosaica , i entre ells destacaven els anomenats "mestres de la llei" que eren experts en llegir, interpretat i actualitzar l'Escriptura, per això intenten deixar en evidència Jesús amb una pregunta capciosa: "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?".

Jesús, de forma magistral, respon simplificant la multitud de preceptes de la llei en un doble i únic manament "estimar". Primer: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament". I segon: "Estima els altres com a tu mateix". Una simplicitat en la qual resta amagada la gran complexitat del misteri de l'Amor de Déu.

El homes hem d'estimar primer a Aquell que ens ha estimat primer, perquè només així serem capaços d'obrir el nostre cor a l'Esperit de Veritat que il·luminarà el nostre pensament, la nostra intel·ligència, i ens guiarà a trobar el tresor de la salvació. De tots els bens i tresors d'aquest món, només hi ha un que com més es reparteix més gran es fa "l'Amor".

Només un cor agraït pot donar als altres, generosament, allò que ha rebut de franc. L'amor al proïsme ens resulta difícil en la societat que hem construït perquè, per començar, hem oblidat estimar-nos a nosaltres mateixos. No ens estimem, no veiem la grandesa que resideix en el nostre interior, la grandesa d'Aquell en que  hem estat fets a imatge i semblança.

Jo et convido a tancar els ulls i mirar vers el teu interior, amb els ulls de la fe. Mira i escolta el silenci que et parla. Escolta i sent el seu Amor, i deixa't portar per aquest amor en cada mirada, en cada paraula i en cada un dels teus actes, perquè siguin els teus actes testimoni fidedigne de la teva capacitat d'estimar. Perquè com deia sant Jaume: "Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe".(Jm 2,14-18).

Paqui Rodríguez Báñez


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Diumenge 29 de durant l'any - 22 d'octubre del 2017


Is 45,1.4-6; Salm 95; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21.

La política de Déu és la de l’amor sempre, també a ell.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu... (Is). Un Déu-Pare-i-Mare, un Déu-Amor.

... la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor... No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre... (1Te). Com els fills a casa, generats tots per un mateix Amor que ens fa germans.

Sigui santificat el vostre nom.

Canteu al Senyor un càntic nou... tributeu al Senyor l’honor del seu nom... Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat... (Sl). La nostra només pot ser una resposta agraïda a Aquell que ens ha estimat primer.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats... És l’acció de l’amor que cerca el bé, és la fe que neix de l’amor, i no es cansa.  ... no predicàvem només de paraula, sinó amb obres poderoses, amb dons de L’Esperit Sant, i amb tota convicció  (1Te). Paraules i obres, carisma i compromís personal pel Regne de Déu.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

"... que dieu sempre la veritat..., ... ni que ens costi, ni que tinguem que fer-nos violència, ni que costi trobar-la; dir la veritat és una també manera d’estimar..., és un servei: “... i la veritat us farà lliures...” (Jo 8,32). ... i que ensenyeu de debò els camins de Déu..., que són camins de fraternitat, de servei, de solidaritat..., són els camins de l’amor, de l’Amor. ... sense mirament per ningú, sigui el que sigui..., com pesa el què diran!, ens condiciona..., cal guardar les aparences que ens fa una mica hipòcrites. ... ja que no obreu per complaure els homes" (Mt). És Jesús que cerca de fer la voluntat de Déu. Aquest text és una descripció de Jesús, com era i com hauríem de ser també nosaltres, és el repte de l’autenticitat.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?... Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu» (Mt). Fe i política. Quina relació? “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen, com si fossin amos...” (Lc 22,25). Jesús també és “indignat”; i també nosaltres. “Però entre vosaltres no ha de ser pas així. Qui vulgui ser important... que es faci el vostre servidor” (Lc 22,26). Les coses temporals i les eternes, com compaginar-les? Què hem de donar-li a Cèsar i a Déu? La moneda amb la imatge del Cèsar representa les coses temporals necessàries, el bon funcionament social, la política necessària que és  l’art de la convivència; i, així, què li hem de donar a Cèsar? El meu vot, que és la meva opinió, i la meva veu crítica, i els impostos per construir espais comuns de vida compartida amb la resta de ciutadans... A Déu li donarem...: “Estimaràs Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima...” (Lc 10,27), “facis la vostra voluntat...” (Mt 6,10), “...allò que fèieu a un d’aquest germans meus..., m’ho fèieu a  mi...” (Mt 25,40). Amor a Déu i als germans és l’espiritualitat de Jesús, les dos cares inseparables de la mateixa moneda.
Fe i política. Una cosa i l’altra no estan contraposades: la fe viscuda en la vida, una fe que no oblida la realitat i els problemes de la gent i les seves condicions de vida insuficients; i una política des de Déu, des de la fe; la fe donarà a la política ànima, forma, valors, sentit, compromís, lluita... per la dignitat i els drets de les persones. L’Evangeli donarà a l’acció social el Regne de Déu.

També una política al servei de les persones (de la democràcia) i no de la ideologia preconcebuda.


Mn. Miquel García Bailach

divendres, 13 d’octubre de 2017

Diumenge 28 de durant l'any 15 d'octubre del 2017


Mt 22,1-14

En aquesta paràbola Jesús utilitza el símbol del banquet festiu preparat pel Senyor on totes les persones estem invitades.
El Senyor organitzar un banquet i resulta que els convidats no volen anar. No volen saber res del banquet que ha preparat.  Per tant, el Senyor demana que vagin a buscar altres convidats, aquests sí que venen, ja que anar a una festa o un banquet no s’acostuma a deixar de banda, perquè és la manera d’expressar l’alegria i goig que sentim i volem compartir.
El que sorprèn en aquest relat és l’actitud final del rei.  Aquest rei representa Déu. Per què fa fora una persona invitada que s’havia oblidat de posar-se el vestit adequat? Déu no fa fora ningú, acull i perdona tothom, per tant ¿serà una persona que va amb cara de pocs amics i és ella mateixa qui s’exclou?
Ens hem de preguntar si podem anar a un banquet amb mala cara o de mala gana. Perquè realment Déu no fa fora ningú, som nosaltres mateixos els que no volem entrar a la festa. Està a les nostres mans voler participar en el banquet de la vida a la que Déu ens invita, però hem de saber portar el vestit per l’ocasió que és el de: fraternitat, somriure, justícia, compassió...


M. Pilar Lozano

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Diumenge 27 de durant l'any 8 d'0ctubre del 2017



Mt 21, 33-43

Sovint quan llegim aquest text podem pensar que no va amb nosaltres. És clar!, Jesús parla contra les autoritats jueves que han maltractat els profetes enviats per Déu i, a la fi acabaran també amb Ell, el seu Fill, que morirà a mans del poble jueu i els seus dirigents.

Ell, l’enviat últim de Déu, el seu Fill, mor a mans de les autoritats del poble jueu. Nosaltres no hi tenim res a veure. Nosaltres som aquells últims vinyaters als quals l’amo (Déu) l’arrendarà la vinya després de l’homicidi del seu Fill; i som els qui donem els fruits al seu temps. I ens quedem tranquils i satisfets amb la nostra seguretat i amb la nostra certesa.

Però potser hauríem de reflexionar una mica més seriosament i ser una mica més humils, ja que … no som nosaltres també, de vegades, com aquells vinyaters malvats i injustos que maten els enviats de l’amo de la vinya? Potser no llevem la vida a ningú, però tal vegada el menyspreem perquè no pensa com nosaltres, no actua com nosaltres, o no és del nostre grup. Potser no matem ningú físicament, però si que ho fem amb les nostres intransigències, imposicions i seguretats excloents.

Potser alguna vegada (o moltes) ens sentim superiors als altres perquè nosaltres som els escollits, i no pensem que potser el Senyor ens traurà la vinya i la hi donarà a altres servents més humils, no tant segurs de sí mateixos i més confiats en el Senyor que li donin més i millors fruits.

Preguem Déu perquè augmenti en nosaltres la humilitat de saber-nos només uns treballadors de la seva vinya i demanem-li que la nostra feina sigui fructífera i agradable als seus ulls.


                                                Mª Angustias Rodríguez

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Diumenge 26 de durant l'any 1 d'octubre del 2017


 Ez 18,25-28, Salm 24, Fl 2,1-11, Mt 21,28-32.


La vida..., ... respon a una Voluntat d’amor, d’Amor...

Pare nostre, que esteu en el cel:

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre..., vós que estimeu tant. El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí (Sl). És com és Déu, és la seva metafísica, ... una ontologia d’amor.

... Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu lha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom... (Fl). Déu trinitat, família, que surt fora com fa sempre l’amor, fins a l’extrem, fins a les últimes conseqüències. Al final només és significatiu l’amor, l’Amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Per això Déu lha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Fl). Jesús, a la creu també, és paradigma, referent últim del Regne.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

És la pregària d’avui: qui fa la voluntat del Pare del cel? Ell vol que siguem constructors del Regne.
.... per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres (Fl). És el Regne de Déu en les relacions personals.

Un home que tenia dos fills va dir al primer: Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui.Ell respongué: No hi vull anar.Però després sen penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: Hi vaig de seguida, pare.Però no hi anà... Se’ns convida a treballar pel Regne de Déu; i se’ns diu qui hi treballa i qui no. Es construeix el Regne no amb paraules solament, sinó amb un vertader compromís. Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? Al final, el que compta, és qui fa i no qui diu de fer; les aparences enganyen; el que compta no són les paraules sinó els fets; l’obrar ens dóna el criteri d’autenticitat.  ... els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu (Mt). Aquests no el professen però pot ser sí el viuen, i això és el que val. Estiguem atents als qui viuen el Regne.  

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

No us recordeu dels pecats..., compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant... El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia... (Sl). El perdó també és alliberament ofert: per un mateix, pels altres, ....finalment de Déu.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva. Però si el pecador es converteix, deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat, salvarà la seva vida. Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà de la mort (Ez). No oblidem la llibertat que tenim de fer el bé o el mal.

No som constructors de la veritat; en som contemplatius.



Mn. Miquel García Bailach

dimecres, 27 de setembre de 2017

Diumenge 25 de durant l'any - 24 de setembre del 2017



Mateu 20, 1 - 16

"Perquè el Regne del Cel és semblant a un home, pare de família, que de bon matí va sortir a contractar obrers per treballar a la seva vinya...".

Vet aquí una paràbola de Jesús, transcrita només per l'evangelista Mateu, ja que els altres tres no l'esmenten en els seus respectius textos. El missatge d'aquesta paràbola pot semblar que ens porti a considerar-la com el relat d'una gran injustícia, i no pas d'un exem-ple d'equanimitat. És evident que no volem, ni ens passa pel cap, titllar el Mestre d'home fred, insensible a les necessitats de la gent... Però, entrem-hi, i vegem què diuen les seves paraules...

L'evangelista Mateu ens diu que el Regne del Cel és semblant a un terratinent, que va sortir de casa seva a trenc d'alba a fi de llogar jornalers per treballar a la seva vinya. I veiem, pel tracte que va fer amb els quatre grups que hi van concórrer, que els pactes eren imprecisos llevat del que va fer amb els primers contractats: un denari al dia.*

Després de llogar aquests pagesos, encara en va anar a cercar més...

El segon grup, el de mig matí, fou aquell que en va tenir prou amb un: "Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just." I així ho van fer... Però, fixem-nos-hi que ni tan sols van tractar de diners, com va fer amb els primers contractats.
"Cap a migdia i cap a mitja tarda, l'amo, va sortir de casa una altra vegada i va fer el mateix."
"Encara va sortir a l'hora onzena, cap al final de la tarda; en va trobar d'altres i els digué: Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res? Ells li responen: És que ningú no ens ha llogat. Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya.

Arribat el vespre, va ser el moment de cridar els treballadors perquè cobressin el jornal que els pertocava.  

* Un denari era l'import que cobrava un jornaler per la labor realitzada al llarg d'un dia al servei d'un terratinent, o d'una altra mena de feina contractada.


No ens penséssim pas que la paga per la feina secular ve a ser com l'entrada franca a la glòria, en el regne que Déu ha preparat per als seus redimits i alliberats de la condemnació**. Si hi ha algú que ho hagi arribat a pensar-ho alguna vegada, i a creure-s'ho, ens cal dir que està molt i molt equivocat. Aquí, la paràbola no ens ensenya pas que hi hagi uns mèrits que puguin ni tan sols assemblar-se, i encara menys, igualar els de Nostre Senyor Jesucrist, l'Anyell de Déu que fou immolat per a la nostra redempció. Cap esforç, mèrit, sacrifici o penitència amb la finalitat al·ludida és estimable als ulls de Déu.

Voldríem destacar alguns punts que ens mouen a analitzar la naturalesa humana, sempre amb taques de malícia, d'enveja, de parcialitat... Qui de nosaltres no aixecaria la veu veient que uns han estat afavorits per la bona voluntat del "senyor de la vinya", mentre que uns altres, que han hagut de suportar la calor d'aquells paratges de la Palestina d'aleshores, han suat d'allò més. I no pensaven, aquests, que ells tenien feina molt més sovint que aquells altres que, tot i haver estat amb paciència, veient passar les hores, s'han d'agafar a només poder treballar una hora, i amb la ràbia que només cobrarien "potser" una dotzena part d'allò que els de primera hora tindrien el salari complet (1 denari).  La bondat de l'amo va posar les coses al seu lloc, i la tendresa del seu cor va ser providencial per afavorir els que, en una altra circumstància, se n'haurien tornat cap  a casa seva cansats d'esperar tot el dia una oportunitat de feina i, més terrible encara, sense haver guanyat cap diner perquè la família pogués mitigar la fam.
                                                                              
Manel Alonso Figueres
                                                                                                                    



** Hem sentit alguna vegada de gent que pensa que té la salvació que és en Crist, perquè sempre ha estat una persona que s'ha escarrassat per treballar i treballar en pro de la seva família...


divendres, 15 de setembre de 2017

Diumenge 24 de durant l'any - 17 de setembre del 2017




LAS DEUDAS DE LOS SIERVOS

( Mateo 18 : 21 a 35)

“Diez mil talentos (éste es el número mas alto conocido en la notación griega)....y.... cien denarios” (24 y 28). La comparación,para que podamos entender la diferencia, sería hoy entre: diez millones de euros ante sólo dieciseis. Ésta es la exageración que había entre las distintas deudas.
El siervo malo había recibido un préstamo exageradamente alto. Había pasado el tiempo y no estaba devolviendo nada. Por supuesto que toda la razón estaba de parte del rey. Y éste amenazó con la esclavitud al siervo y toda su familia, quedándose además todas sus posesiones. Nuestro Señor aludía a una antigua costumbre hebrea en la que se vendía a un hombre y toda su familia para cobrar las deudas contraídas. Sus oyentes sabían que no se estaba inventando nada. El deudor,desesperado y llorando, de rodillas (“como un perro”, textualmente ), prometió nuevamente que iba a pagar su deuda.
El rey sabía que no iba a poder jamás, y....teniendo compasión de él, le perdonó toda su deuda!!!!.
“Movido a misericordia” (27). Ésta es la fuente de Salvación para un mundo perdido: LA ETERNA MISERICORDIA DE DIOS !.
Cristo ya nos había enseñado en su oración: “Perdona nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores”; mas en aquélla ocasión, no fué así.
El siervo tenía, a su vez, un consiervo que también le debía una mínima cantidad. Y aquel siervo que acababa de recibir la gran generosidad del rey, tuvo una actitud implacable para con su colega, que, de hecho, le debía tan poco (28y29).
Cuando el rey se enteró de lo ocurrido puso al mal siervo en su lugar.
Dios no puede mostrar misericordia para con los que no la tienen. Él no puede cambiar. Con lo que ha hecho con nosotros, Él nos enseña lo que debemos hacer con nuestros semejantes.
Los pecadores que hemos experimentado el perdón de Dios, debemos mostrar esa misma disposición hacia nuestros semejantes. En tanto que las ofensas humanas son minimeces con la enormidad de la deuda del ser humano para con Dios.
(35)     La bondad e indulgencia de Dios hacia nosotros es el baremo y patrón que debemos seguir en todas nuestras releciones.
Un abrazo....
                                    

Luis Brull

dilluns, 11 de setembre de 2017

Diumenge 23 de durant l'any - 10 de setembre del 2017



Mt 18, 15-20

L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist.

Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli...

El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és altra cosa que l’allunyament de Déu, o l’obstacle que impedeix apropar-nos a Ell. L’expressió de l’Evangeli d’avui, “hauràs guanyat el teu germà” és molt rica en contingut. Guanyar ens remet a l’ovella perduda del fragment anterior (Mt 18, 12-14), i a l’essència del pecat.  Germans vol dir en Crist, fills del Pare etern, cohereus del Regne. El capítol 18 de Mateu és un discurs que el Crist adreça als deixebles, no a tot el poble, sinó als que han ja el segueixen; per això entenem clarament que amb aquesta paraula –germans– l’evangelista s’està referint exactament al context de l’Església, a aquells amb els que compartim l’Eucaristia. “El Senyor no vol que el pecador mori i es condemni, sinó que es converteixi i visqui”. A continuació ens ensenya a perdonar els germans fins a setanta vegades set (Mt 18, 21-35). Convertir-se o penedir-se i rebre el perdó té només un objectiu: retornar a la Vida, a Crist, a la filiació divina, única font de Vida veritable.

Davant una ofensa, potser el que ens sembla més natural seria que el meu dolor, el meu sentiment anés al davant: primer em planyo, després desitjo el càstig just per qui m’ha ofès, i, si sóc capaç, el perdono. Però el que ens diu el Crist està mes enllà d’aquesta perspectiva basada en com ens sentim nosaltres. El motiu de la correcció al germà no és l’ofensa que patim nosaltres per la seva acció, sinó l’amor a ell per tornar a guanyar-lo, a apropar-lo a Déu. Amb això ens diu el Crist de quina manera, per la nostra humilitat, podem fer-nos col•laboradors en la seva obra de redempció. El Crist es preocupa del mal que pateix qui ha fet l’ofensa, no del perjudici de qui la rep. El dolor del cristià és veure el germà que perd la plenitud de la comunió amb Déu, a exemple del dolor del Crist pels nostres pecats, tal com Ell, sense utilitzar les seves prerrogatives com a Déu totpoderós, es lliurà a la passió i a la mort per rescatar¬-nos. Ser membres de l’Església, germans en Crist, no és altra cosa que sentir aquest dolor dins nostre per la desgràcia del germà, no situar-nos per damunt d’ell com a jutges ni com a benfactors generosos, sinó deixar-nos de banda a nosaltres mateixos tot fent que l’important, el primer, sigui realment ell, no jo i els meus sentiments ferits, sinó ell i la seva mancança respecte a la plenitud del do que Déu ens fa en la seva Església, la participació en el seu Cos. Ser en Església, estar reunits en el seu Nom, és unir-se uns als altres en Ell, tenir el seu amor com a eix i centre del nostre ser plegats, de la nostra unió i de la nostra pregària, i no posar com a centre els interessos humans, per més nobles i elevats que els volem. Per això, i només per això, l’Església, els reunits en el Nom del Crist, té poder de lligar cels i terra, de fer que les accions portades a terme en aquesta terra passatgera tinguin una repercussió o uns efectes directes en la nostra realitat celeste, en la transcendència del nostre viure.

Tanmateix, la nostra acció en Crist no anul•la la llibertat de l’altre: sense el seu penediment, sense l’escolta al germans, qui s’ha allunyat de la unió en  Crist, es fa com els pagans i els publicans, com els pecadors que no han conegut el Crist. I molta atenció! Tampoc en aquest punt llegim odi ni rancúnia al pecador, a aquell que no vol conèixer el Crist, ja que tenim present que la correcció que l’Església ha de fer amb aquests no és advertir per la paraula de l’Evangeli, ja que sense ser en Església no tenen com entendre-ho, sinó parar l’altre galta! (cf Mt, 5, 38-42).

                                                      P. Josep

dissabte, 2 de setembre de 2017

Diumenge 22 de durant l'any - 3 de setembre del 2017



Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27


El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt). La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora.

...i de ressuscitar el tercer dia (Mt). La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt..., i que havia de ser mort... (Mt). Fer la voluntat de Déu no ens estalvia la creu, hi va incorporada, ... assumim les conseqüències de l’amor; és la vuitena Benaurança (Mt 5,10). La voluntat de Déu passa, sense voler, per la creu, i així la creu és font de vida.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«... Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare... i ell pagarà cadascú segons les seves obres» (Mt). En el judici final (Mt 25,31-46) trobem Jesús identificat amb els qui passen fam i set, els qui són forasters i els qui van despullats, els malalts o els qui estan a presó; el que fem de bé als altres li fem a ell; la benaurança serà la plenitud del Regne de Déu. “L’acció bona conté en ella mateixa totes les filosofies, totes les religions, l’univers sencer i Déu mateix” (Vicent Ferrer).

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació...

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà... (Mt). És la temptació del prestigi, de la posició social, dels diners, del poder... que ens assegurin la vida, però a la que sacrifiquem la llibertat, la dignitat, l’autenticitat, la coherència, els valors més humans... La vida ens ve de l’amor que cerca el bé de l’altre, i és treball, donació generosa, opció pel drets humans i el Regne de Déu.

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? (Mt). Ser o tenir. Podria ser que als ulls del món hàgim tingut tot l’èxit..., però no contents i en pau amb nosaltres mateixos...; podria passar que ho hàgim aconseguit tot..., però encara ens quedi el repte de la pròpia autenticitat; que siguem persones envejables, però dins, al cor, no estiguem satisfets amb nosaltres mateixos; ... i això és el més important per a cadascú, per als altres i per a Déu. Què és el que ens dóna vida?; volem ser feliços, ... quin camí hi porta?: l’autenticitat, la coherència, els millors valors, estimar, pau a la consciència...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» (Mt). Una idea equivocada de la relació amb el Pare: pensar que ens estalvia maldecaps i problemes, i preocupacions..., com si al seu costat fóssim immunes a qualsevol mal. El mal no volgut pel Pare del cel, però sí pels homes... La fe no ens fa totpoderosos; sí ens fa anar més enllà de tot mal amb esperança, i és força i lluita amb confiança; el mal no té la última paraula. La clau la tenim...: «Fuig d’aquí..., perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt); pensar com Déu ens dóna nova visió de les coses, una mirada més ampla que la de les contingències concretes, sense defugir del compromís, i la mirada de l’essencial i de l’important.

Posem motius per donar sentit a les nostres creus.


                                      Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 30 de juliol de 2017

Diumenge 17 de durant l'any - 30 de juliol de 2017




Comentario del evangelio de Mateo 13, 44-52 extraído íntegramente de la homilía pronunciada por el Papa Francisco el 26 de julio de 2014 en su viaje aCaserta, Italia.

            Jesús se dirigía a quienes le escuchaban con palabras sencillas, que todos podían entender. Las parábolas del tesoro escondido en el campo y la perla de gran valor, tienen protagonistas distintos: la primera un pobre jornalero y la segunda un rico comerciante, pero el resultado es idéntico.

El comerciante está constantementeviajando en búsqueda de una perla de gran valor, que colme su sed de belleza, y da vueltas por el mundo, sin rendirse. El otro, el campesino, nunca se alejó de su campo y hace el trabajo de siempre. Sin embargo, el final es idénticopara los dos: el descubrimiento de algo precioso, para uno un tesoro, para el otro una perla de gran valor. Ambos se ven unidos por un mismo sentimiento: la sorpresa y la alegría de haber encontrado.Los dos, no dudan en vender todo lo que tienen para adquirir ese tesoro.
Mediante estas dos parábolas Jesús nos enseña tres cosas:

1) Qué es el reino de los cielos.
2) Cómo se le encuentra y
3) Qué hay que hacer para poseerlo.

¿Qué es el reino de los cielos? Jesús no se preocupa por explicarlo. Lo anuncia desde el comienzo de su Evangelio: «El reino de los cielos está cerca»; sin embargo nunca lo deja ver directamente, sino de manera indirecta, narrando el obrar de un propietario, de un rey… Prefiere dejarlo intuir, con parábolas y semejanzas, manifestando sobre todo sus efectos: el reino de los cielos es capaz de cambiar el mundo, como la levadura oculta en la masa; es pequeño y humilde como un granito de mostaza, que, sin embargo, llegará a ser grande como un árbol.
Las dos parábolas sobre las cuales queremos reflexionar nos hacen comprender que el reino de Dios se hace presente en la persona misma de Jesús. Él es el tesoro escondido, es Él la perla de gran valor. Se comprende la alegría del campesino y del comerciante: ¡lo han encontrado! Es la alegría de cada uno de nosotros cuando descubrimos la cercanía y la presencia de Jesús en nuestras vidas.Una presencia que transforma que nos hace abiertos a las necesidades de los hermanos; una presencia que invita a acoger a cada una de las demás presencias, incluso la del extranjero y del inmigrante. Es una presencia acogedora, es una presencia alegre, es una presencia fecunda: así es el reino de Dios dentro de nosotros.

¿Cómo se encuentra el reino de Dios? Cada uno de nosotros tiene su camino en la vida. Para alguno el encuentro con Jesús es algo esperado, deseado, buscado por largo tiempo, como nos lo muestra la parábola del comerciante que da vueltas por el mundo para encontrar algo de valor. Para otros ocurre de forma improvista, casi por casualidad, como en la parábola del campesino. Esto nos recuerda que Dios se deja encontrar de una manera o de otra, porque es Él el primero que busca hacerlo: vino para ser el «Dios con nosotros». Y Jesús está entre nosotros. Es Él quien nos busca, es Él quien se deja encontrar incluso por quien no lo busca. A veces Él se deja encontrar en sitios insólitos y en momentos inesperados. Cuando encontramos a Jesús quedamos fascinados, conquistados, y es una alegría dejar nuestro antiguo modo de vivir, tal vez árido y apático, para abrazar el Evangelio, para dejarnos guiar por la lógica nueva del amor, del servicio humilde y desinteresado.

¿Qué se puede hacer para poseer el reino de Dios? Sobre este punto Jesús es muy explícito: no basta el entusiasmo, la alegría del descubrimiento. Es necesario anteponer la perla preciosa del reino a cualquier otro bien terreno; es necesario poner a Dios en el primer lugar de nuestra vida, preferirlo a todo. Dar el primado a Dios significa tener el valor de decir no al mal, no a la violencia, no a los atropellos, para vivir una vida de amor. Cuando una persona descubre a Dios, el verdadero tesoro, abandona un estilo de vida egoísta y busca compartir con los demás la caridad que viene de Dios. Quien llega a ser amigo de Dios, ama a los hermanos, se compromete con el bien.
¡No os dejéis robar la esperanza! El Señor se deja encontrar!

(Síntesi feta per en Fredi)
* **



diumenge, 23 de juliol de 2017

Diumenge 16 de durant l'any - 23 de juliol de 2017


Mt 13,24-43.

Moltes vegades voldríem evidències directes i fefaents de la presència de Déu, per tal de sortir dels nostres dubtes. Recordeu aquella escena on Jesús es dirigeix a Tomàs i li diu: “Benaurats els que creuran sense haver vist”. Pensem-hi, perquè malgrat la seva descreença, Tomàs va poder veure i estar amb Jesús, personalment, després de la seva resurrecció. I per això va creure! Però nosaltres som dels benaurats, perquè seguim, amb fidelitat, la nostra fe en Déu, malgrat alguns dubtes i pedres d’ensopec que, en ocasions, ens la poden fer trontollar. Aquest problema ja el tenien els homes i les dones d’aquells paratges de Palestina per on Jesús predicava. Davant d’això, Jesús va començar a predicar amb paràboles i els hi ensenyava a orientar-se cap a la contemplació en el coneixement de Déu i de tot allò que Ell ens vol donar a conèixer.
No es tracte dons de conèixer a Déu per uns fets immediats, a la carta, sinó de saber-ne captar els seus “signes extraordinaris”, a través de les coses més senzilles que es van succeint en tot moment i a voltes ni els hi donem importància. Tant és així que, en aquest mateix moment, a tot el mon i a tot l’univers i, en cadascú de nosaltres, estan succeint coses meravelloses, que constitueixen l’esclat i l’essència de la vida. I, aquestes coses, molts cops les ignorem, perquè n’hi pensem i tenim l’atenció orientada en altres aspectes mundans. Amigues i amics, si la nostra vida transcorre sense contemplació no sabrem pas reconèixer-hi els misteris de Déu, -més pregons-, que fan que la vida sigui vida i que actuen vora nosaltres i en nosaltres.
Jesús vol que reconeixem a Déu en la força del seu amor i que això ho sapiguem trobar, -ben a prop-, tant en el nostre interior, com en les persones i en la natura que ens envolta: en les nostres comunitats cristianes i cercles familiars i socials, en el nostre poble, país, en el món i en l’univers.
Per això, per tal de donar-nos a conèixer el Regne de Déu, Jesús, posa l’exemple de la llavor de mostassa, remarcant-ne qué és la més petita de totes les llavors, -el seu diàmetre és mil·limètric-, però d’aquesta petita llavor n’esdevindrà un magnífic arbust, tan gran que acull a tots els ocells per tal d’aixoplugar-s’hi en les seves branques.
El Regne de Déu no es fonamenta pas en grandeses, ni en l’orgull, ni en el ser més que ningú, sinó en la humilitat i en la vida amorosa, com en el cas de la petita llavor de mostassa. Per tal d’unir la nostra vida amb la de Jesús, no necessitem grandeses físiques, sinó grandesa de cor, com la de l’arbust que acull en les seves branques, a tots els ocells. A tots, sense excloure’n a cap.
Portant aquesta actitud en les nostres comunitats cristianes, no podem instal·lar-nos en una Església basada en les riqueses, el poder i el domini social, perquè no anirem a cap lloc, estaríem separant-nos de Jesús i no tindrem cap progrés espiritual.
Les nostres comunitats cristianes i les nostres actituds personals, com a seguidors de Jesús, que volem fer realitat el Regne de Déu, ja en aquest món, s’han d’amarar cada dia més de senzillesa, de pregària, d’amor i d’esperit de servei, lluny de presumir ni d’èxits ni de poder, ni de reconeixements. Necessitem en la nostra conversió constant, encarnats en la vida de cada dia, sortint dels nostres caus, units i compromesos amb els que més pateixen, tot hi reconeixent i gaudint, -des de la contemplació-, com Déu actua en tot moment fent que la vida rutlli, donant-nos tot allò que per la seva providència ens aporta, de maneres tan variades i com ens emplena del seu amor.
Que nosaltres no ens hi aturem i que Ell faci més que nosaltres.
  
                            Mn Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca

Diumenge 15 de durant l'any - 16 de juliol de 2017




                        PARÁBOLA DE LAS DISTINTAS TIERRAS

                                      ( Mateo 13 : 1 a 23 )


Es la conocida “parábola del sembrador”.
Y nos habla de sólo un sembrador y una sola semilla; lo que son diferentes son las distintas tierras que reciben la semilla. Por éso he preferido cambiar el nombre.
-Los caminos de Israel no conocían el asfalto; así que los muy transitados quedaban con su tierra muy endurecida por el paso del mucho personal. La semilla que pudiese caer en ellos quedaba en la superficie hasta que los inacabables pájaros daban buena cuenta de ella. Y, espiritualizando la cuestión,(como el mismo texto explica), es la Palabra que queda fuera ante la incapacidad para recibirla.
-Los pedregales, aún permitiendo una cierta fructificación, tampoco daban paso a un feliz arraigo. La escasez de tierra y el exceso de sol, hacían todo lo demás. Es la Palabra que produce un cierto interés, pero que en poco tiempo lleva a la indiferencia  
e incluso al rechazo.
-Los espinos son los zarzales. Las zarzas crecen solas y hasta sin necesidad de riego. Pero cualquier semilla, allí caída, está condenada al ahogo. En el símil espiritual de la parábola, son aquéllos que, en una auténtica lucha interna, son vencidos finalmente por las ambiciones y las ansiedades del mundo (recordemos que su príncipe es muy fuerte).
-Finalmente llega la buena tierra. De hecho, allí es donde el agricultor quiere concentrar todo su trabajo, porque ésa tierra es la única que va a recompensar al campesino de su labor. La Palabra de Dios, cuando es bien oída y comprendida, es cuando produce Frutos de Vida.
 Es curioso el ver como Jesucristo explicaba las grandes verdades de Su Reino con sencillos ejemplos de la vida cotidiana que le tocó vivir, y así todos comprendieran.  Grandes realidades contadas recurriendo a escenas de “a diario”.
         Y, para terminar, me estoy preguntando, ¿cómo sería yo capaz de contar a otros esa
         realidad espiritual, utilizando cosas de nuestro vivir hoy, en el siglo XXI ?. Difïcil...
         Un abrazo en Cristo. 



                                                 Luis Brull    

divendres, 7 de juliol de 2017

Diumenge 14 de durant l'any - 9 de juliol de 2017


  Mt 11,25-30

«Ningú no coneix el Pare, fora del Fill» diu l’evangeli d’avui. Però ¿què vol dir conèixer algú?
Les lectures parlen del que vol dir conèixer Déu, conèixer Déu és el cor de la vida cristiana.
Jesús sent el Fill, coneix el Pare i sap el que el Pare vol. L’experiència de Déu com a Pare ajuda a Jesús a entendre d’una nova manera les coses de Déu. L’ajuda a reconèixer la ideologia dominant que havia en aquell moment en el poble i això li porta a donar un nou criteri de com s’estava vivint.
Jesús invita a tots els que estan cansats a un descans i s’adreça principalment als senzills i no els savis i entesos, aquests últims no aconseguien entendre el seu ensenyament.Invita tothom que pateix sota el pes de la vida a trobar en Ell el repòs. Aquesta invitació revela un aspecte important de la tendresa i l’acolliment que dóna consol i revitalitza les persones i les fa sentir bé.
Jesús ens revela una gran passió pel Pare i pel poble humiliat, que no té res a veure amb el que els doctors de la llei ensenyaven i imposaven al poble.
Tal com ens recorda sant Ignasi trobem Déu en l’encontre amb els altres i en un món que és bo. Si entrem en el dinamisme de la vida de Déu –com Pare, Fill i Esperit- una vida en la que el Pare i el Fill viuen en una intimitat tan profunda que és reveladora i l’Esperit ens invita a entrar en la seva abraçada. D’aquesta manera quan busquem la intimitat amb Déu i fem les coses –oració, tenir cura dels pobres, vida en comunitat, trobar-nos cara a cara realment amb l’altre– l’ésser humà a l’igual que el Jesús plenament humà coneixia Déu, és quan comencem a coneix-se’l.
En la vida d’avui dia ens trobem que s’estan posant totes les dades, detalls de la nostres vides en Facebook, xarxes socials... i sense saber qui són els nostres «amics».
Aquest text ens ha d’ajudar a pensar i actuar en el que hem de fer realment per conèixer de cor. Per poder arribar a conèixer Déu és necessari fer molta oració tal com trobem en els texts evangèlics de com pregava contínuament Jesús.

Llic. M. Pilar Lozano

diumenge, 2 de juliol de 2017

Diumenge 13 de durant l'any - 2 de juliol de 2017


2 Re 4,8-11.14-16a; Salm 88; Rm 6,3-4.8-11; Mt 10,37-42.


L’Amor ja present en tot..., perquè tot està necessitat d’amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran. Res de tot el que vivim per damunt de l’Amor; és el primer manament: “... que estimaràs sobre totes les coses”; creador i referent permanent per a tot, i per a tots; el seu Regne és la condició de la vida, que la fa possible i sense ell de vida no en hi ha... ... i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa» (Mt). Són els petits gestos que podrien semblar insignificants i que ja són importants, els petits detalls de l’amor i la caritat que van teixint el dia a dia de la vida i que la fan més humana; qualsevol trosset d’amor dóna vida.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.» Eliseu li va dir: «Crida-la.» ... Eliseu li digué: «L'any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill» (2Re). Malgrat tots els condicionants que fan estèril la nostra vida Déu encara torna  com un nou horitzó de més vida, obre noves expectatives... El Déu-Amor és voluntat creadora de vida sempre.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist (Rm). Nova dinàmica de la vida, la de l’amor, per viure-la des de l’amor: ... no la vida sense estimar!

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell (Rm). El pas pel mal que no volem pot ser un gest d’amor incondicional i, per això, de resurrecció. Morir amb Crist per ressuscitar amb ell: és l’estil dels amics de Jesús; morir per estimar. Estimar és ressuscitar. Moguts per l’Amor anem a l’amor. Aquest és el pas que cal fer: a l’amor, a l’Amor. Vèncer les resistències a l’amor als qui cal estimar; és el repte de l’amor. Si estimem vivim, “... sabem que hem passat de la mort a la vida per què estimem els germans...” (1Jo 3,14).  No és l’amor que patim..., és l’amor que assumim!

Estimar la vida, que vol dir estimar tot el que la vida ens ofereix per viure-la intensament.



Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 24 de juny de 2017

Diumenge 12 de durant l'any - 25 de juny de 2017


Mt 10, 26-33
Si situem aquest fragment en el seu context, el capítol 10 de l’Evangeli de sant Mateu, destaquem que en primer lloc el Crist enviïels seus deixebles a guarir les ovelles esgarriades de la casa d’Israel(Mt 10, 6),remarcant que la seva predicació sigui a Judea, no als pagansnials samaritans...Ja vindrà el temps, després de la seva glorificació, i per la força de l’Esperit Sant, en quèseran enviats a totes les nacions. En aquest context és on el Senyor els adverteix dels perills d’aquesta primera predicació, com ovelles enmig de llops! (Mt 10, 16).Conscients dels perills, el fragment que comentem els exhorta a no caure en la por, la por que Jesús sap que els voldrà sotmetre quan el confessin.

És com si l’Evangeli ens advertís que la confessió ha de ser primer i principalment a casa nostre, davant la nostra pròpia consciencia.En nom del respecte, de valors humanistes o d’un cert laïcisme, ¿no és cert que els cristians avui mostrem certa por a proclamar la divinitat de Jesús, i la tenim no tant davant dels no cristians, dels agnòstics o dels ateus, sinó davant dels nostres pròpies germans, i fins i tot davant de les nostres pròpies consciències, i busquem elaborar doctrines i teologies acceptables?Sovint adaptem la paraula de de l’Evangeli a les nostres idees, o a pensaments elaborats des de premisses intel·lectuals, raonables, científiques, o a la sensibilitat o als sentiments nostres o dels qui ens volem adreçar. Quan fem això, ¿no deixem de confessaren Ellper confessar en nosaltres?Fixem-nos bé que en Mateu 10, 32 –així com en el fragment paral·lel de Lluc (Lc 12, 8)– el verb grec que traduïm per confessar o proclamar (omologueo) està usat d’una manera particular, seguit del complement en mi, no com a molts altres passatges en què es parla de proclamar alguna cosa, ja sigui o la nostra fe o els propis pecats o debilitats. Molts comentaristes han senyalat aquí un matís important, notable. Es tracta d’un acord, d’una coincidència entre els nostres pensaments i el del Crist, en fer nostres les paraules del Crist, en deixar que visqui Ell en nosaltres, com deia sant Pau (Gal, 2, 20). 

És preocupant la tendència avui de molts cristians de proclamar un Crist a mida del món, amb una predicació pensada perquè el món l’accepti, com si un cop acceptada sota una figura molt humana, molt d’acord amb les bones intencions i els ideals de bondat, pau, etc. del món, després el Senyor ja s’ocuparà d’obrir els cors per manifestar-se en la seva divinitat, en la plenitud de la seva glòria. Oblidem que el Crist no pretengué passar per un home bo fins el moment de la seva glorificació: Des del començament de la seva vida pública; primer al Jordà, després al desert al mateix diable, després als homes en les noces de Canà i en cridar els primers deixebles, no amagà la seva qualitat de Messies i de Fill de  Déu! En alguns cas recomanà no proclamar-ho encara als quatre vents, ho va dira cau d’orella (Mt 10, 27); ara mana als seus apòstols predicar-hodels terrats estant (Mt 10, 27).

La forta envestida del món contra el Crist avui es deixa sentir amb força i sense fingiment. En el món d’avui, molts cristians ens podem trobar en una situació semblant a ovelles sense pastors... (Mt 9, 36). I la collita es abundosa però els treballadors son pocs(Mt 9, 37). Avui els cristians hem de ser molt conscients de la nostra tasca. No podem deixar-nos vèncer pel món que ens pinta moltes tantes coses atractives però que en definitiva no porten més que a allunyar-nos de la Vida en Déu, a substituir-la per bens efímers que no nodreixen l’ànima.Estimar el proïsme fins a donar la vida per la seva salvació a exemple del Crist mateix, col·laborant amb la seva tasca (2 Cor 6, 1), no es acceptar i aplaudir tots els seus actes fets amb “bona intenció”. Hem passat de condemnar i enviar als inferns tot aquell que jutjàvem pecador segons una llista de manaments entesos a la nostra pròpia mesura, a admetre i aplaudir qualsevol que sembli que s’apropa al cristianisme amb bona intenció. Ser massa confessional està mal vist, és preferible parlar bé de qualsevol tradició o creença que porti el nom d’espiritual. Defensar opinions fonamentades en la fe, sobre fets quotidians o pràctiques socials es qualifica d’atemptat contra la llibertat, quan no de fonamentalisme. El radicalisme de la tolerància es permès, el radicalisme de l’Amor cristià es sospitós davant del món. I caiem fàcilment en la temptació, i cobrim d’expressions “acceptables” però que falsegen el veritable testimoniatge que el nostre cor més íntim voldria viure.

És necessari que primer confessem en Crist davant la nostra consciència, abans de fer-ho en les nostres pròpies comunitats, en les nostres parròquies, entre els nostres germans en la fe. Enfortir la confessió de la fe a casa nostre donarà testimoni davant del món. Quines pors sentim quan ens plantegem confessar Crist? Tenim por de que se’ns acabin les petites i efímeres coses amb què es contenta el nostre cos: la bona fama, l’amistat dels que ens fan la vida més fàcil, perdre les nostres elaboracions mentals que ens donen seguretat en aquesta vida. I és que cal escoltar l’advertència del Senyor: No temeu els qui poden matar el cos, que tanmateix tornarà a la pols, tingueu-ne més aviat del qui pot perdre ànima i cos a la gehenna, al judici que ens pot lliurar a una vertadera mort eterna, negats pel Crist per haver-lo negat, per no tenir el nostre cor en acord amb Ell, per no tenir viva la seva paraula en nosaltres. (Mt 7, 23; 25, 12).

El primer que ens toca és dir en veu alta, als terrats de les cases, l’Evangeli tal  com el Crist ens l’ha transmès: No podem renunciar al do que ens féu el dia que, pel nostre bateig, vàrem morir i ressuscitar en Ell. Som “crists” des del nostre bateig i la nostra unció, reconciliats amb Déu som col·laboradors de Déu (2Cor 5, 1 - 6, 1). Llavors entendrem la resta del capítol 10:No podem estimar més el pare o la mare el germà o la germana queDéu. Només fem-nos portadors del Crist, confessant en Ell, som capaços de fer que els altres esdevinguin també “crists”.

P. Josep