Comentaris Bíblics Interconfessionals

Gn 15, 1-6; 21, 1-3                 Ps 102, 1-6.8-9           R/. 102,7a.8a Hb 11, 8.11-12.17-19 Lc 2, 22-40 Dintre de les festes de Nadal, la litúrgia catòlica-romana ens presenta avui l'exemple de la família de Natzaret, la família de Jesús. La humanitat de Jesús és una humanitat plena (“ en tot igual com nosaltres, llevat del pecat ”) i necessitava una família per a ésser educat, alimentat, estimat... Una família excepcional, perquè pare i mare eren els millors models de fe, d'esperança i d'amor, tal com hem anat veient en les lectures de les festes ja passades. L'evangeli ens presenta els pares de Jesús complint la llei pel que fa referència al rescat del primogènit. Una antiga tradició religiosa de l'Orient obligava a oferir a Déu en sacrifici el fill primogènit, però el Déu d'Israel refusava aquesta pràctica bàrbara i la llei prescrivia un sacrifici de rescat pel primogènit; en el cas de famílies pobres, que és el cas de Josep i Maria, n'hi h

(Lc 2, 15-20 i Jn 1, 1-18) En el segle de les novíssimes tecnologies, de la ciència més avançada, dels èxits més rotunds del desenvolupament de les capacitats creatives i de la raó humana, ¿què tenim a veure amb aquesta manera de viure, pensar i actuar dels pastors de l’Evangeli? Com ens hi podem veure reflectits? Què sabem del que ells van sentir, envoltats de la glòria de Déu? Com podem saber com és la veu d’un àngel? Com podem fer per ser guiats per la revelació que se’ns dóna del cel? I, rebem aquesta mena de revelacions de dalt? Què té a veure amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui? Sant Serafí de Sarov fa més d’un segle, a la seva conversa amb Motovilov , parla d’aquesta manera: En l’època en què vivim s’ha arribat a una tal tebior en la fe, a una tal insensibilitat enfront de la comunió amb Déu, que gairebé ens hem allunyat de la veritable vida cristiana. Els textos de la Sagrada Escriptura ens semblen avui estranys... En molts altres passatges de la Sagrada Es

A Joan Baptista Déu l’envia com testimoni de la llum perquè comuniqui allò que a ell el fa viure i per això transmet als qui se li acosten aquesta confiança que ell té en Déu d’una manera senzilla i humil. Ell fa experiència i dóna testimoni de la proximitat salvadora de Déu.  Aquesta és una comunicació natural entre Déu creador i les criatures perquè les promou a l’existència i  les sosté permanentment en la mateixa.  Una comunicació de Déu que esdevé total en el Messies elegit, sobre qui reposa la plenitud de la divinitat d’una manera única, que no es repetirà mai més. Amb la vinguda del Messies, arriba el temps de la Bona Nova, el temps de l’abundància.  L’Esperit del Senyor és dóna generós i ungeix amb el seu amor tot aquell qui ho desitja i s’hi disposa. El nostre entorn necessita testimonis que parlin de Déu i que contagiïn confiança en Ell com ho feia el Baptista, obrint-li el camí enmig del poble. Ens fan falta testimonis de la llum enmig de la foscor dels nostres

Diumenge passat l'evangeli ens convidava a la vigilància; aquest diumenge a la conversió, al canvi de vida. Però, val la pena canviar de vida? Quina mandra! I, per a què? La introducció – títol de l'evangeli de Marc, que avui llegim – escoltem, ens dóna la pista: «Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu». El missatge de Jesús és «evangeli, bona notícia». A tots / es ens agraden les bones notícies. Estem saturats de males notícies, de situacions dramàtiques que ens sobrepassen. El narrador de l'evangeli continua comentant que Jesús és «el Messies, Fill de Déu». Aquest llenguatge a nosaltres, dones i homes del segle XXI, ens resulta una mica estrany. El terme «Messies» per als contemporanis de Jesús significava resposta a les esperances més profundes, a les seves expectatives en tantes ocasions frustrades: era «bona notícia». D'altra banda, «Fill de Déu» anuncia que en la bona nova, Déu pren part; no és una cosa d'un il·luminat qualsevol,

Isaïes 63: 16b - 17. 19b     Tu, Senyor, ets el nostre pare; des de sempre, el teu nom és "Redemptor Nostre".  Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes! Isaïes 64: 2b - 7 Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu. / Mai no s'ha sentit a dir; cap orella no ha sentit, ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell! / Però ara has colpìt els qui amb goig obraven el bé i es recordaven dels teus camins. Tu t'has irritat i nosaltres ens hem desviat, per més que seguir-te era sempre la nostra salvació. / Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d'impureses. Ens hem marcit com la fulla caiguda, i les nostres culpes se'ns emporten com el vent. / Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. / Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nost

Comentari a l’Evangeli segons sant Mateu 25,31-46 Mateu 25 no acaba amb la paràbola dels talents, sinó que immediatament li segueix un passatge que està directament connectat a les paràboles anteriors referent a com els membres del poble escollit havien de practicar la vigilància si volien entrar a formar part del Regne escatològic. Amb la imatge de la separació entre cabres i ovelles, se'ns presenta el judici de Déu en els últims temps. Aquest no serà una separació entre jueus i no jueus, sinó, tant dins com fora del ramat, una separació entre bons i dolents. La dreta, mà principal, és signe de poder, de bona sort o gràcia. L'esquerra simbolitza el contrari. Quan es diu que Déu col·loca a uns a la dreta i a altres a l'esquerra ja se sap qui rep la part positiva i qui el rebuig o la condemna. Sabem que aquesta separació no es pot traçar en aquest món, com intentaven els fariseus des d'un puritanisme extrem, o com intenten alguns en l'actualitat, volent arr

Jesús vol que siguem responsables. Tot el que tenim és do de Déu; ara bé, d'aquest do, n’hem de fer una ofrena i un treball per a la glòria de Déu i per al bé del proïsme. Així, dia a dia, el Regne de Cel es farà present enmig de la societat; aquesta és la finalitat cap a la qual ha d'orientar-se el nostre esforç, fent treballar els talents que el Senyor ens ha donat. ¡Què n'és de gran la riquesa que Jesucrist ha dipositat en cadascun dels creients!, ¿deixarem que quedi estèril?, ¿Farem com el servent poruc? Quan Jesucrist vingui a trobar-nos al final de la vida, no ens reclamarà si hem tingut èxit o no, sinó si hem treballat pels seus interessos, que són designis de pau, amor i salvació; ens preguntarà si hem actuat per fer present el seu Regne, si hem gastat el temps en estimar i fer el bé, independentment de la resposta que haguem obtingut dels homes. A la paràbola, hem contemplat com els dos primers servents es presenten amb alegria davant de l'amo, perquè saben

La llàntia de l’esperança: sempre ben encesa! La narrativa de les paràboles de Jesús, provoca als seus seguidors motivacions evangèliques en el coneixement del Regne de Déu, que és el gran tresor que ve a oferir-nos. Certament que aquest regne de Déu edificat en l’amor, la pau, la justícia i la llibertat l’hem de fer present avui i ara, però la feblesa humana, les limitacions i el pecat, malauradament ens ho impedeixen. Si més no, no hem de perdre l’esperança de fer realitat aquest Regne de Déu del qual, de manera silenciada i insospitada, n’apareixen magnífiques mostres que resulten impossibles de generalitzar. Tampoc podem perdre l’esperança de que aquest Regne de Déu el podrem acollir en traspassar la nostra vida d’aquest món cap a la Casa del Pare. Per comprendre les paraules de Jesús, necessitem traslladar-nos a la celebració tradicional del matrimoni jueu en temps de Jesús. La part central de la festa començava quan el nuvi, amb els seus amics, anava cap a la casa de l

Matéu 23,1-12 En la lectura d'avui, les paraules de Jesús van directes al cor dels seus oïdors: “no imiteu la conducta dels escribes i fariseus”. Aquest advertiment ens posa en alerta, Jesús ens vol prevenir d'una espiritualitat buida que no cerca el bé dels altres i el lloar a Déu, sinó , pel contrari, vol només ser vista i reconeguda com “veritable” pels altres. Aquesta espiritualitat, ens adverteix Jesús, no transmet ni amor ni vida; ignora al que sofreix, al solitari, al que està assumit en el dolor. L'autèntica espiritualitat és aquella que, il·luminada per l'Esperit de Jesús, es bolca en les necessitats i problemes dels altres. La veritable espiritualitat cristiana és sensible a la crida d’auxili de l'altre, sempre està disposada a acollir-ho i rebre-ho. Que el nostre Senyor ens lliuri d'una religiositat buida i estèril per viure vides de compromís i amor per el nostre proïsme. Amén. Germán López-Cortacans

El primer manament (Mt 22,34-40) El fariseus eren membres de la comunitat judeo-hebrea que vivien seguint el compliment estricte i rigorós de la llei mosaica , i entre ells destacaven els anomenats "mestres de la llei" que eren experts en llegir, interpretat i actualitzar l'Escriptura, per això intenten deixar en evidència Jesús amb una pregunta capciosa: "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?". Jesús, de forma magistral, respon simplificant la multitud de preceptes de la llei en un doble i únic manament "estimar". Primer: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament". I segon: "Estima els altres com a tu mateix". Una simplicitat en la qual resta amagada la gran complexitat del misteri de l'Amor de Déu. El homes hem d'estimar primer a Aquell que ens ha estimat primer, perquè només així serem capaços d'obrir el nostre cor a l'Esperit de Veritat qu

Is 45,1.4-6; Salm 95; 1Te 1,1-5b; Mt 22, 15-21. La política de Déu és la de l’amor sempre, també a ell. Pare nostre, que esteu en el cel: ... Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Fora de mi no hi ha cap Déu... (Is). Un Déu-Pare-i-Mare, un Déu-Amor. ... la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor... No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre... (1Te). Com els fills a casa, generats tots per un mateix Amor que ens fa germans. Sigui santificat el vostre nom. Canteu al Senyor un càntic nou... tributeu al Senyor l’honor del seu nom... Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat... (Sl). La nostra només pot ser una resposta agraïda a Aquell que ens ha estimat primer. Vingui a nosaltres el vostre Regne. ... com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats... És l’acció de l’amor que cerca el bé, és la fe

Mt 22,1-14 En aquesta paràbola Jesús utilitza el símbol del banquet festiu preparat pel Senyor on totes les persones estem invitades. El Senyor organitzar un banquet i resulta que els convidats no volen anar. No volen saber res del banquet que ha preparat.  Per tant, el Senyor demana que vagin a buscar altres convidats, aquests sí que venen, ja que anar a una festa o un banquet no s’acostuma a deixar de banda, perquè és la manera d’expressar l’alegria i goig que sentim i volem compartir. El que sorprèn en aquest relat és l’actitud final del rei.  Aquest rei representa Déu. Per què fa fora una persona invitada que s’havia oblidat de posar-se el vestit adequat? Déu no fa fora ningú, acull i perdona tothom, per tant ¿serà una persona que va amb cara de pocs amics i és ella mateixa qui s’exclou? Ens hem de preguntar si podem anar a un banquet amb mala cara o de mala gana. Perquè realment Déu no fa fora ningú, som nosaltres mateixos els que no volem entrar a la festa. Està a les

Mt 21, 33-43 Sovint quan llegim aquest text podem pensar que no va amb nosaltres. És clar!, Jesús parla contra les autoritats jueves que han maltractat els profetes enviats per Déu i, a la fi acabaran també amb Ell, el seu Fill, que morirà a mans del poble jueu i els seus dirigents. Ell, l’enviat últim de Déu, el seu Fill, mor a mans de les autoritats del poble jueu. Nosaltres no hi tenim res a veure. Nosaltres som aquells últims vinyaters als quals l’amo (Déu) l’arrendarà la vinya després de l’homicidi del seu Fill; i som els qui donem els fruits al seu temps. I ens quedem tranquils i satisfets amb la nostra seguretat i amb la nostra certesa. Però potser hauríem de reflexionar una mica més seriosament i ser una mica més humils, ja que … no som nosaltres també, de vegades, com aquells vinyaters malvats i injustos que maten els enviats de l’amo de la vinya? Potser no llevem la vida a ningú, però tal vegada el menyspreem perquè no pensa com nosaltres, no actua com nosaltre

 Ez 18,25-28, Salm 24, Fl 2,1-11, Mt 21,28-32. La vida..., ... respon a una Voluntat d’amor, d’Amor... Pare nostre, que esteu en el cel: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre..., vós que estimeu tant. El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí (Sl). És com és Déu, és la seva metafísica, ... una ontologia d’amor. ... Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l ’ ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom... (Fl). Déu trinitat, família, que surt fora com fa sempre l’amor, fins a l’extrem, fins a les últimes conseqüè

Mateu 20, 1 - 16 " Perquè el Regne del Cel és semblant a un home, pare de família, que de bon matí va sortir a contractar obrers per treballar a la seva vinya...". Vet aquí una paràbola de Jesús, transcrita només per l'evangelista Mateu, ja que els altres tres no l'esmenten en els seus respectius textos. El missatge d'aquesta paràbola pot semblar que ens porti a considerar-la com el relat d'una gran injustícia, i no pas d'un exem-ple d'equanimitat. És evident que no volem, ni ens passa pel cap, titllar el Mestre d'home fred, insensible a les necessitats de la gent... Però, entrem-hi, i vegem què diuen les seves paraules... L'evangelista Mateu ens diu que el Regne del Cel és semblant a un terratinent, que va sortir de casa seva a trenc d'alba a fi de llogar jornalers per treballar a la seva vinya. I veiem, pel tracte que va fer amb els quatre grups que hi van concórrer, que els pactes eren imprecisos llevat del que va fer amb

LAS DEUDAS DE LOS SIERVOS ( Mateo 18 : 21 a 35) “Diez mil talentos (éste es el número mas alto conocido en la notación griega)....y.... cien denarios” (24 y 28). La comparación,para que podamos entender la diferencia, sería hoy entre: diez millones de euros ante sólo dieciseis. Ésta es la exageración que había entre las distintas deudas. El siervo malo había recibido un préstamo exageradamente alto. Había pasado el tiempo y no estaba devolviendo nada. Por supuesto que toda la razón estaba de parte del rey. Y éste amenazó con la esclavitud al siervo y toda su familia, quedándose además todas sus posesiones. Nuestro Señor aludía a una antigua costumbre hebrea en la que se vendía a un hombre y toda su familia para cobrar las deudas contraídas. Sus oyentes sabían que no se estaba inventando nada. El deudor,desesperado y llorando, de rodillas (“como un perro”, textualmente ), prometió nuevamente que iba a pagar su deuda. El rey sabía que no iba a poder jamás, y....teniendo

Mt 18, 15-20 L’actitud cristiana davant del pecat: el perdó en Església i la pregària en Crist. Sentim sovint parlar de perdó, i ens referim, habitualment, a la necessitat de la nostra generositat per alliberar l’altre de la culpa per haver-nos ofès. Però si ens fixem bé, amb aquesta manera d’entendre-ho no cal el penediment de l’altre; podrà donar-se a posteriori, però no es una condició necessària per aconseguir alliberar-se de la seva culpa; depèn, en canvi, de la nostra “bona actitud”. Pensant d’aquesta manera, fem l’altre passiu davant la seva culpa i a nosaltres ens convertim en jutges a la vegada que ens atorguem un poder, el de perdonar, que en veritat només correspon a Déu, i a l’Església en tant Cos del Crist que viu al mig d’ella. Fixem-nos que no és exactament aquesta la consideració del perdó en Església a què el Crist es refereix a l’Evangeli... El mateix capítol ens dóna pistes per una reflexió diferent. Segons han ensenyat els Sants Pares, el pecat no és al

Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27 El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu. Vingui a nosaltres el vostre Regne! «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt) . La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora. ...i de ressuscitar el tercer dia (Mt) . La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes. Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el

Comentario del evangelio de Mateo 13, 44-52 extraído íntegramente de la homilía pronunciada por el Papa Francisco el 26 de julio de 2014 en su viaje aCaserta, Italia.             Jesús se dirigía a quienes le escuchaban con palabras sencillas, que todos podían entender. Las parábolas del tesoro escondido en el campo y la perla de gran valor, tienen protagonistas distintos: la primera un pobre jornalero y la segunda un rico comerciante, pero el resultado es idéntico. El comerciante está constantementeviajando en búsqueda de una perla de gran valor, que colme su sed de belleza, y da vueltas por el mundo, sin rendirse. El otro, el campesino, nunca se alejó de su campo y hace el trabajo de siempre. Sin embargo, el final es idénticopara los dos: el descubrimiento de algo precioso, para uno un tesoro, para el otro una perla de gran valor. Ambos se ven unidos por un mismo sentimiento: la sorpresa y la alegría de haber encontrado.Los dos, no dudan en vender todo lo que tienen pa