Comentaris Bíblics Interconfessionals

Mt 1,18-24 Abans que neixi Jesús en Belén, Mateu declara que portarà el nom de «Emmanuel», que significa «Déu amb nosaltres». La seva indicació no deixa de ser sorprenent, perquè no és el nom amb que Jesús va ser conegut, i l'evangelista ho sap molt bé. En realitat, Mateu està oferint als seus lectors la clau per apropar-nos al relat evangèlic. Perquè en Jesús «Emmanuel», veiem en els seus gestos, en el seu missatge i en la seva vida el misteri de Déu. Aquesta fe anima i sosté a els qui seguim a Jesús. Aquest és el gran regal del Nadal: Déu amb nosaltres. Déu no pertany a una religió o una altra. No és propietat dels cristians. Tampoc dels bons. És de tots els seus fills i filles. Està amb els qui ho invoquen i amb els qui ho ignoren, perquè Ell habita en tot cor humà, acompanyant a cadascun en les seves penes i les seves penes. Vivim temps de crisi econòmica, social, política, familiar, personal. Vivim temps on sembla que tot trontolla. Sembla com si visquéssim un tem

El futur gloriós de Sió   Isaïes 35, 1 – 6 i 10. Després d’exposar la fi de les nacions que voltaven la terra d’Israel (cap. 34), el profeta exposa quin serà el futur del seu poble. Certament, no són gens falagueres les amenaces en to profètic que llança Isaïes contra les nacions que circumdaven el poble de Déu; tot i que, quantes vegades, aquestes mateixes amenaces i malediccions de part del Senyor anaven adreçades al poble desagraït, al seu poble mateix! Vet aquí un exemple d’aquesta ira de Déu sobre aquelles nacions paganes: “ Acosteu-vos, nacions, i escolteu; pobles, estigueu atents! Perquè Jahve està aïrat contra totes les nacions i enutjat contra tot el seu exèrcit. Les destruirà i les lliurarà a l’escorxador. ” (34, 2-3) En contrast amb això, Déu sempre ha declarat que estima el seu poble, aquell que li és fidel –que no vol dir que això hagi de significar que té assegurada la salvació perquè és complidor de la Llei, sinó perquè la fe que salva, la de debò, és la

  Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153). Festa Immaculada Concepció (8-12-2013): Gn 3,9-15.20; Salm 97; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38. Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss). Pare nostre, que esteu en el cel: Després que l’home hagué menjat el fruit de l ’ arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t ’ havia prohibit de menjar?» (Gn). El drama humà i el de Déu; la grandesa i la pobresa de la llibertat. Els fills de Déu despullats dels seus drets, de la seva dignitat..., per l’egoisme, la indiferència...; la paternitat de Déu desfigurada per la fraternitat ignorada. Beneï

Mt 24,37-44 Per nosaltres, els cristians catòlics, aquest diumenge iniciem el temps d’Advent, i amb aquest inici l’evangeli dels diumenges canviarà de narrador. Durant aquest any, l’evangelista Sant Mateu ens anirà mostrant aquest projecte de salvació, d’amor que Déu ens dóna. La lectura d’aquest diumenge assenyala amb tota la força aquestes dues paraules: «Vetlleu, estigueu a punt». Una de les grans malalties que té la nostra societat i també l’Església, és caure en la rutina. Què farem aquest any per celebrar el Nadal? El mateix de l’any passat? Les mateixes festes, les mateixes ornamentacions de l’església... Fàcilment això ens pot anar enfonsant en l’avorriment i fins i tot el passotisme. A l’evangeli d’avui Jesús ens fa un gran toc d’atenció. Fa servir una història de la Bíblia. Noé i el diluvi: «Tothom continuava menjant, bebent, casant-se». Enmig d’aquesta gran catequesi, avui, en aquest primer diumenge d’Advent, Jesús ens crida a trencar la rutina, a viure amb

Recordàvem en un grup d’estudi bíblic, la quantitat de personatges que ens anunciaven grans desastres i, inclús, la fi del món amb l’arribada del segle XXI. Uns es sentien empesos com a profetes, altres ho feien seguint calendaris d’antigues civilitzacions, altres seguint plantejaments de les sectes on pertanyien i tots ho justificaven en el rerefons de l’estil de vida de la societat on ja s’hi traspuava una pèrdua significativa de valors. Aquells personatges ens presentaven una situació més que endimoniada, que només podia resoldre’s trencant-se, mitjançant grans calamitats. I imputaven a Déu la realització de grans desastres. Aquest era els seu discurs que, analitzat des de la psicologia, estava farcit de càrrega emocional, però buit d’autèntic contingut. Al capdavall, els grans endevins, la van errar de ple. I la vida va seguir i segueix. La litúrgia, en acostar-se la solemnitat de Crist Rei, que celebrarem el proper diumenge, ens porta una sèrie de fragments de l’Evange

Lc 20, 27-38 L’evangeli d’avui ens mostra com alguns saduceus ( grup religiós jueu originat en temps dels Macabeus i actiu fins a la destrucció del temple de Jerusalem, que refusava l’autoritat de les tradicions orals i d’altres llibres de l’Antic Testament que no fossin el Pentateuc, i negava la resurrecció dels morts, la immortalitat de l’ànima i l’existència dels àngels ) posen a proba Jesús, Intenten ridiculitzar-lo. Els saduceus no creien en la resurrecció i per consegüent plantegen a Jesús un parany posant com a excusa la Llei de Moisès. Els saduceus eren un grup ben considerat dins la societat jueva i a més tenien uns certs privilegis socials, ja que no s’enfrontaven directament amb el poder romà. Veien en Jesús un perill, ja que amb Jesús la religiositat oficial jueva era posada en dubte. Els saduceus veien perillar la seva vida còmoda i tranquil·la. Per una altra banda, amb Jesús, les seguretats religioses dels saduceus (centrades en la Llei de Moisès) es veuen

Lluc 19, 1-10 Jesús i Zaqueu (v.2) En Zaqueu no és només un publicà, un dels col·laboradors del sistema Romà odiats per la seva tendència d'aprofitar-se de la seva posició i explotar econòmicament a la gent, és el cap d'ells!  Què voldria una persona així de Jesús?  Té riquesa, poder polític, estatus social.  Què li manca? (v.3,4) Volia veure qui era Jesús.  Quines històries hauria escoltat d'Ell?  Què li hauria cridat l'atenció d'aquestes històries?  Què volia aquest home que ja tenia de tot?  Què li era tan important, que fins i tot no li feia res fer el ridícul pujant l'arbre com un nen?  Hi ha alguna cosa que tu voldries de Jesús amb tanta força que no t'importaria fer el ridícul per tal de rebre-ho? (v.5) Què li va motivar a Jesús a parar i anar a casa d'en Zaqueu?  Què hauria vist Jesús en ell?  Ha vist lo mateix en tu i en mi? (v.7) Com sol passar, quan Déu fa alguna cosa, hi han dels que es limiten a criticar.  Però, què han

Lluc 18, 9 – 14. Les Sagrades Escriptures constantment ens ofereixen la visió enfrontada de les dues menes d’éssers humans que habiten i omplen la Terra. Dels qui són poble de Déu, davant dels qui no en són. Ho vam veure avui fa dues setmanes en la narració del guariment dels deu leprosos, dels  quals només un fou salvat per la fe. Fixem-nos en les formes d’expressió dels uns i dels altres: El leprós sanat tornà enrere glorificant Déu, va adorar Jesús i li donà gràcies; mentre que, els altres, van complir just allò que els havia manat Jesús, i res més...  Però no van ser agraïts. El text d’avui diu que “ Dos homes van pujar al temple a pregar... ” Per què diu que “ van pujar? ” Pujar - baixar? Tinguem en compte que la ciutat de Jerusalem era construïda damunt d’un altiplà i, a més, el temple era un gran i majestuós edifici, edificat damunt d’una gran base de pedra. Al temple s’hi pujava mitjançant una àmplia escala feta arran d’aquesta base o fonament sobre la qual estava edif

Evangeli de Lluc 15, 11 – 31. La paràbola del fill pròdig La paràbola del fill pròdig, igual que les altres dues, anava adreçada als fariseus i als mestres de la Llei, perquè Jesús els va sentir que murmuraven i deien que s’ajuntava amb publicans i pecadors de tota mena, i que menjava amb ells. Aquest és el capítol de les tres pèrdues: l’ovella, la dracma i el fill. La del fill pròdig és una paràbola que no la trobem en els altres tres evangelis, per tant ens aturarem a comentar aquesta. - I començà (v. 11-14): “Un home tenia dos fills, i el més jove va dir al pare: Dóna’m la part de l’herència que em pertoca. I, quan la va tenir, pocs dies després, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va viure perdudament dilapidant la fortuna que portava. Quan es va quedar sense diners sobrevingué una gran fam en el territori, i va començar a passar gana...” Potser es creia que els diners li durarien tota la vida, i en els diners confiava. Els creients sabem que no els diners, per

Lluc 10,38-42. El fragment de l’Evangeli de Sant Lluc, ens situa en unes qüestions de molta actualitat: “el recel” i “la queixa”, suscitat entre dues germanes, tant si ho eren de la mateixa família, com si `pertanyien a la mateixa comunitat. Curiosament, en aquest cas, “recel” i “queixa”, van de la ma de l’acolliment i el treball, com a servei, o allò que tantes vegades en els cursos bíblics, surt en relació amb aquest passatge: “vida contemplativa” i “vida activa”. Val la pena reconèixer l’ambient que es vivia en aquell context entre Jesús, Marta i Maria, per tal escorcollar-ne, millor, el contingut del diàleg que s’estableix  tant entre Marta i Jesús, com entre Maria i Jesús, i és que l’escorcoll pren encara més força quan aquest fragment de l’Evangeli, la litúrgia ens el situa en el conjunt, del temps de Durant l’Any, dedicats a la crida i al seguiment de Jesús, pels seus deixebles. Podem afirmar que Marta i Maria són seguidores de Jesús, el coneixen i l’acollien amb prof

“¿Què he de fer per...?”  “Estima  el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. No n’hi ha prou en saber què hem de fer. Com tampoc no n’hi ha prou de trobar el camí, cal seguir-lo. La resposta de Jesús a la pregunta del Mestre de la Llei ¿qui és el meu proïsme? No és: “tots els  homes” sinó “aquell que trobes en el camí”. I li proposa per model un samarità, mentre fa quedar malament un sacerdot i un levita. El qui es compadeix del caigut en mans de lladres és el veritable proïsme. Estimar implica tota la persona d’una forma indivisa: cor, ànima, forces, pensament... i Jesús va ampliar l’amor al proïsme amb la paràbola sorprenent del bon samarità, ja que el text de l’A.T. era circumscrit només a l’interior del poble d’Israel. L’amor als altres és una sola cosa amb l’amor a Déu. No oblidem que la misericòrdia sempre és més important que el culte. Després de respondre al Mestre

Lc 10, 1-12. 17-20 Jesús, podríem dir, que es mou i viu de la pregària, perquè, en definitiva, viu i es mou de la voluntat del Pare. Jesús és Pregària, feta Carn. Per això el trobem pregant en els moments més importants de la seva vida. Quan es batejat per Joan Baptista, abans d’escollir els Dotze, a la muntanya de les Oliveres, a la creu…. Quan l’evangelista, doncs, diu que Jesús “resolgué de fer camí cap a Jedrusalem” , és clar, que aquesta determinació va anar precedida d’aquest aprofundir abans que res en la voluntat del Qui l’ha enviat. Quan Lluc, a partir del capítol 9 parla d’aquest pujar a Jerusalem, ens està parlant, doncs, d’aquesta resolució de la voluntat de Déu per salvar, a través del seu Fill, la humanitat caiguda en el fag de l’egoisme. I aquest voler salvífic es donat també com a missió als deixebles. Som missatgers de la reconciliació de Déu enmig de la nostra societat, enmig d’un món que rebutja la llum del Senyor. En els setenta dos deixebles, queda si

(Lc 9,51-62) Jesús pren “la ferma decisió” d’anar a Jerusalem. Tant de bo que tots nosaltres ens fem i siguem plenament conscients, del fet que dia rere dia ens construïm com a cristians, com a homes i dones de fe, prenent decisions. La nostra llibertat no és, ni pot ser, una realitat museística, estàtica, intocable. El fet de decidir no és quelcom que pugui fer-se a la lleugera, sense més ni més, moguts o arrossegats per la corrent del nostre món, o millor dit, pels corrents tant diversos del nostre món. Ens cal saber ben bé què cal decidir, i com prendre la decisió encertada. Menys fàcil, no més difícil en primera instància, ho és per a un cristià, en qui cal que sintonitzi ben acuradament la pròpia llibertat i la voluntat de Déu, i per això ens cal, tal com diuen els pares espirituals consolidats de totes les tradicions espirituals cristianes, discerniment, per tal d’apropar-nos a la força de l’Esperit Sant.   El cristià que decideix és el cristià lliure que vo

0.       Introducció. Els diumenges de durant l’any, com ja sabeu, ben segur hi ha dues línies de reflexió independents. Una és el missatge de las carta apostòlica, avui Gàlates, i l’altre l’evangeli . en aquest cicle anual Lluc. El tema de l’evangeli ve reforçat per la primera lectura i els salm responsorial.   1.       La justificació per la fe. L’apòstol Pau tem que els gàlates es deixin ensarronar pels integristes jueus que els volen convèncer que el que salva és el compliment dels preceptes de la llei. Això és fals perquè el que salva és la fe en Jesucrist. Per tant el tema de fons és la justificació per la fe. Després d’exposar que Abraham fou justificat per la fe, perquè la llei encara no havia estat promulgada, Pau fa un pas més: la fe ens fa fills de Déu en Jesucrist. Per la fe comprenem que no només som salvats, sinó que som incorporats a la família de Déu. Hem estat igualats no pas amb el “cafè para todos”, sinó en el màxim possible: fills de Déu i, per fills,

Diu Jesús a les Benaurances: «Feliços els qui ploren, vindrà el dia que seran consolats». Hem contemplat una dona que, enmig del desastre de la seva vida i de les seves llàgrimes, troba el consol en el perdó dels seus pecats. El Senyor lloa aquella dona pecadora que plora en contra del fariseu satisfet d’ell mateix que es pensa no tenir motius per plorar: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes». Són les llàgrimes d’una dona que se sap i se sent perdonada, que ha estimat molt perquè és molt el que li ha estat perdonat. Amb llàgrimes com aquestes l’ésser humà vessa tot el que té, àdhuc la seva persona, i es buida davant Déu perquè pugui entrar en ell l’alegria que ve del Senyor. Són les llàgrimes de la penitència i la contrició, de la compunció i el penediment. Les llàgrimes vessades obren les presons i deslliguen els nusos d’una vida de pecat. La dona de l’evangeli que avui veiem

Jesús, el Senyor, el profeta esperat, ens parla aquest proper diumenge amb aquest fragment de l’evangeli de Lluc. Com sempre, podríem dir moltes coses, encara més, és l’evangeli mateix que ens diu moltes coses. Quan he llegit aquest text de l’evangeli l’expressió que ha ressonat amb més força en mi, i que comparteixo amb vosaltres, és Déu ha visitat al seu poble . I recordo com en tants pobles d’arreu del món, reconeixen el pas de Déu, en la vida d’una persona concreta. És el cas d’Òscar Romero, i de tants homes i dones, que moguts només per l’evangeli de Jesús, i el desig de viure coherent amb ell, els ha portat a lliurar la vida per amor. A aquesta acció i espiritualitat li diem martiri, i la compartim les gran famílies del cristianisme. Probablement ho he llegit en algun lloc: el martiri és un bon camí per a la comunió. I nosaltres, quin és el martiri al que estem cridats, quin testimoni hem de donar? Com el de Jesús: apropar-nos a la gent, ser compassius i acompanyar a la pe

Lc 9, 11b-17 La gent segueix Jesús. Jesús els parla del Regne de Déu i guareix els qui en tenen necessitat. Davant la petició dels deixebles per a que enviï els seguidors als pobles propers a comprar menjar i hostatjar-se Jesús els diu la frase central (per a mi) d’aquest fragment: “doneu-los de menjar vosaltres mateixos”. Jesús convida, anima, exhorta, els seus seguidors a donar de menjar els que no en tenen. Ens convida a practicar la Caritat. Per una altra banda Jesús “alçà els ulls al cel” (a Déu Pare). Jesús fa pregària, posa el seu propòsit en mans de Déu (donant-nos exemple del que nosaltres hem de fer). Beneeix els aliments que ha de repartir i compartir (ensenyant-nos que també nosaltres ho hem de fer i que hem de saber donar gràcies a Déu per tot allò que d’Ell rebem). Els apòstols serveixen la gent i tots queden saciats. Es recullen 12 cistelles de les engrunes sobrants (una cistella per cadascuna de les dotze tribus d’Israel). Posant de manifest que

Jn 16, 12-15 La Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. Tres persones però només un Déu. Un Déu que ens ensenya que l’home es realitza plenament en la comunitat. L’home és un ésser comunitari que no desenvolupa totes les seves potencialitats si no és en la comunitat. És en aquesta comunitat on el cristià troba el seu veritable sentit, en la relació amb els demés, en la preocupació pels altres, en la cura del germà. En aquest evangeli Jesús promet als seus apòstols (i per extensió als seus seguidors) l’Esperit Sant, l’Esperit de la veritat que parlarà i farà conèixer el Misteri, el pla de Déu per als homes i per a la salvació. Si els apòstols que han conviscut amb Jesús, l’han escoltat, l’han vist actuar, han compartit tot amb Ell no entenen, no estan capacitats per a entendre i necessiten l’ajut de l’Esperit que els il·lumini ... quant més nosaltres precisarem d’aquest ajut de l’Esperit! Necessitem aquest acompanyament de l’Esperit Sant, ja que els homes, p

PENTECOSTA 2013 Tenim un risc : fossilitzar Pentecostès llegint  Fets 1 cada any com  a text i no com narració que es fa vida diària en cada comunitat eclesial per l’acció de l’Esperit . Com deia sant Serafí de Zarov a Motovilov “tota la vida del cristià no consisteix en altra cosa que adquirir l’Esperit Sant “ ( potser “adquirir” no és la millor traducció, la podem substituir per “recepció” ) i rebre  l’Esperit Sant és en el quotidià  la passió ( passió com projecte i com a sofriment ) per fer el Bé que és l’ objectiu de tot cristià. En la narració de Lluc a Fets 1 hi ha uns elements que no són anecdòtics i que transcendeixen el seu escenari redaccional ( Lluc n’és mestre d’aquesta dinàmica ) i que són model per tota recepció de l’Esperit: -        Voluntat anti-babèlica emmarcada ( de tot cristià,)  en la festa jueva de Pentecostès ( donació de la Torah ) . l’Esperit, nova Llei (Amor) que venç la confusió ( enfrontaments ) de les Babels fruits de les vanitats i vanagl