dilluns, 16 de desembre de 2013

Diumenge 4 d'Advent - 22 de desembre

Mt 1,18-24

Abans que neixi Jesús en Belén, Mateu declara que portarà el nom de «Emmanuel», que significa «Déu amb nosaltres». La seva indicació no deixa de ser sorprenent, perquè no és el nom amb que Jesús va ser conegut, i l'evangelista ho sap molt bé. En realitat, Mateu està oferint als seus lectors la clau per apropar-nos al relat evangèlic. Perquè en Jesús «Emmanuel», veiem en els seus gestos, en el seu missatge i en la seva vida el misteri de Déu.

Aquesta fe anima i sosté a els qui seguim a Jesús.
Aquest és el gran regal del Nadal: Déu amb nosaltres. Déu no pertany a una religió o una altra. No és propietat dels cristians. Tampoc dels bons. És de tots els seus fills i filles. Està amb els qui ho invoquen i amb els qui ho ignoren, perquè Ell habita en tot cor humà, acompanyant a cadascun en les seves penes i les seves penes.

Vivim temps de crisi econòmica, social, política, familiar, personal. Vivim temps on sembla que tot trontolla. Sembla com si visquéssim un temps de “nit”, on falta l'esperança i la llum. És en aquest context, on avui  4
art diumenge de advent, sona amb força les paraules de Mateu: “Déu està amb vosaltres”. Fem realitat en les nostres vides la presència de Jesús al mig nostre, que la seva presència transformi realitats de tristesa i desesperança en realitats d'esperança i alegria. Si, germans i germanes, Déu es amb nosaltres, Bon Nadal!

                      Germán López Cortacans




Diumenge 3 d'Advent - 15 de desembre

El futur gloriós de Sió

 Isaïes 35, 1 – 6 i 10.

Després d’exposar la fi de les nacions que voltaven la terra d’Israel (cap. 34), el profeta exposa quin serà el futur del seu poble.
Certament, no són gens falagueres les amenaces en to profètic que llança Isaïes contra les nacions que circumdaven el poble de Déu; tot i que, quantes vegades, aquestes mateixes amenaces i malediccions de part del Senyor anaven adreçades al poble desagraït, al seu poble mateix!
Vet aquí un exemple d’aquesta ira de Déu sobre aquelles nacions paganes: “Acosteu-vos, nacions, i escolteu; pobles, estigueu atents! Perquè Jahve està aïrat contra totes les nacions i enutjat contra tot el seu exèrcit. Les destruirà i les lliurarà a l’escorxador.” (34, 2-3)

En contrast amb això, Déu sempre ha declarat que estima el seu poble, aquell que li és fidel –que no vol dir que això hagi de significar que té assegurada la salvació perquè és complidor de la Llei, sinó perquè la fe que salva, la de debò, és la que fa que en sigui un obrer lleial–. Mirem què ens diu el Salm 73, 1  (72): “Certament Déu és bo envers Israel, per a aquells que són nets de cor.” Per tant, cal que considerem si som posseïdors de la fe que salva, o si només practiquem rutines que, amb el pas dels anys, se’ns han enquistat.

La profecia d’Isaïes ens parla de dies gloriosos per al poble de Déu. Lluny ja són aquells dies de captiveri que en el nostre estat natural vam viure, essent estranys i allunyats de la ciutadania de l’Israel celestial. Recordem que, un cop hem estat comprats per la sang preciosa de Crist, ja no som aquells deportats a qui la gent d’allà demanava que cantessin cançons de la terra de procedència. I els jueus fidels, què contestaven? Doncs, explicaven: “Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió.” I encara deien més: “Com podríem tenir esma de cantar un càntic del Senyor en terra d’estranys?”... (Salm 137).

Però, això no sempre serà així... La situació de penúria que moltes i moltes vegades afligeix els creients tindrà un terme no més enllà del que el Senyor vulgui. Per tant, mirem amb esperança joiosa i confiem en l’esperança en Déu com la ferma “àncora de l’ànima” –deia sant Pau– (Hebreus 6,19) per estar certs d’un esdevenidor lluminós i sense la càrrega del pecat que gravita sobre nosaltres, cosa que també l’apòstol diu a la carta als Romans.

La profecia d’Isaïes apuntava a la vinguda del Senyor Jesucrist en la seva missió sobre la Terra, però sens dubte és paraula que assenyala, alhora, el retorn de Jesús per endur-se el seu poble. “Veuran la glòria i la bellesa del Senyor, la majestat del nostre Déu. [...] Digueu als descoratjats: Esforceu-vos, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu, ja arriba la venjança, la retribució de Déu vindrà, i ell mateix us redimirà.” 35, 2 i 4.


                                                                        Manel Alonso Figueres

divendres, 6 de desembre de 2013

La Concepció Immaculada de Sta Maria Verge - 8 de desembre

 Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153).
Festa Immaculada Concepció (8-12-2013): Gn 3,9-15.20; Salm 97; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38.

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

Pare nostre, que esteu en el cel:

Després que l’home hagué menjat el fruit de larbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo thavia prohibit de menjar?» (Gn). El drama humà i el de Déu; la grandesa i la pobresa de la llibertat. Els fills de Déu despullats dels seus drets, de la seva dignitat..., per l’egoisme, la indiferència...; la paternitat de Déu desfigurada per la fraternitat ignorada.

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist... (Ef). Però la paternitat de Déu no renuncia a recordar qui som, i per a què hem estat creats. Jesús és el germà on ens emmirallem per saber qui som. Que tots els béns de Déu són els que fan possible la vida de cada fill: de pau, justícia, bellesa, l’amor de Déu i als germans, la llibertat, i la intel·ligència, i la dignitat respectada i els drets més elementals..., i la vida eterna. Finalment, sense pecat, tots.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de lAltíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà lanomenaran Fill de Déu (Lc). Ens recorda qui som amb la gran revelació que ens fa amb Jesús, per la seva encarnació, fill d’una dona, històrica, concreta, compromesa, incondicional, solidaria...; ens ho diu amb paraules i fets, amb la seva creu; també amb la resurrecció. Així la seva comunicació és alliberament, inici de la reconstrucció, lenta, del paradís inicial.

L’ha mogut lamor que ell guarda fidelment... (Sl). Finalment, la vida, i el sofriment, i l’acció de Jesús, s’entenen des de l’amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» (Gn). Maria, és la mare, de Déu. Veritat irrenunciable per entendre el realisme, la historicitat, el compromís, de l’acció de Déu; sense ella fem de la salvació un missatge espiritual desencarnat, que no toca el sofriment humà, no baixa fins els inferns. Ens diu com ha de ser la construcció del Regne en el món: compromís personal i encarnació en les realitats humanes.

Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» (Lc). Jesús és el referent, el model, manifestació de la creació refeta, del Regne; és llavor i llevat, llum i sal, nosaltres terra bona, massa acollidora, el canelobre i el saler, com Maria.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. (Gn). Es revela el pecat amb tota la seva dramaticitat i marginació; coneixem aquesta degradació del mal en la vida de germans nostres que pateixen l’exclusió de tots paradisos. És la temptació de l’autosuficiència insensible.


                                               Mn. Miquel Garcia

Diumenge 1 d'Advent - 1 de desembre

Mt 24,37-44

Per nosaltres, els cristians catòlics, aquest diumenge iniciem el temps d’Advent, i amb aquest inici l’evangeli dels diumenges canviarà de narrador. Durant aquest any, l’evangelista Sant Mateu ens anirà mostrant aquest projecte de salvació, d’amor que Déu ens dóna. La lectura d’aquest diumenge assenyala amb tota la força aquestes dues paraules: «Vetlleu, estigueu a punt».

Una de les grans malalties que té la nostra societat i també l’Església, és caure en la rutina. Què farem aquest any per celebrar el Nadal? El mateix de l’any passat? Les mateixes festes, les mateixes ornamentacions de l’església... Fàcilment això ens pot anar enfonsant en l’avorriment i fins i tot el passotisme.

A l’evangeli d’avui Jesús ens fa un gran toc d’atenció. Fa servir una història de la Bíblia. Noé i el diluvi: «Tothom continuava menjant, bebent, casant-se».

Enmig d’aquesta gran catequesi, avui, en aquest primer diumenge d’Advent, Jesús ens crida a trencar la rutina, a viure amb el desig d’un temps nou que comença, amb Jesús que naixerà en present enmig de nosaltres. Per això neix el camí de l’esperança. No una espera passiva creuats de braços. Jesús ens diu: Vetlleu, vigileu, estigueu a punt, per no deixar passar el moment en que Déu es fa present enmig de nosaltres.

En el moment que vivim, la crisi que continua, les calamitats, les guerres, la violència... avui Jesús ens crida a deixar-lo entrar en el nostre cor. Que el convidem de veritat aquest Nadal, per transformar la nostra vida. I perquè enmig de les nostres relacions, en aquests dies que més intensament ens trobem en família, amb amics, ens comuniquem aquest Déu de la vida, de l’amor que ens crida a rectificar aquelles actituds que ens priven d’apropar-nos al Senyor.

A la segona lectura d’aquest diumenge, Sant Pau, a la comunitat de Roma els diu: «Sigueu conscients del moment que vivim. Avui la salvació és més a prop vostre».

Que aquest sigui el desig i projecte per aquest temps d’Advent. Com ens deia Jesús: Saber viure amb l’esperança que ens dóna pau i seguretat de que Déu és amb nosaltres.


                                                                                Mn. Xavier Ribas

Diumenge 33 de durant l'any - 17 de novembre

Recordàvem en un grup d’estudi bíblic, la quantitat de personatges que ens anunciaven grans desastres i, inclús, la fi del món amb l’arribada del segle XXI. Uns es sentien empesos com a profetes, altres ho feien seguint calendaris d’antigues civilitzacions, altres seguint plantejaments de les sectes on pertanyien i tots ho justificaven en el rerefons de l’estil de vida de la societat on ja s’hi traspuava una pèrdua significativa de valors. Aquells personatges ens presentaven una situació més que endimoniada, que només podia resoldre’s trencant-se, mitjançant grans calamitats. I imputaven a Déu la realització de grans desastres. Aquest era els seu discurs que, analitzat des de la psicologia, estava farcit de càrrega emocional, però buit d’autèntic contingut.

Al capdavall, els grans endevins, la van errar de ple. I la vida va seguir i segueix.

La litúrgia, en acostar-se la solemnitat de Crist Rei, que celebrarem el proper diumenge, ens porta una sèrie de fragments de l’Evangeli amb contingut escatològic, per tal d’ajudar-nos a plantejar la nostra actitud davant de la fi dels temps.

Tots aquests escrits ens manifesten situacions desastroses que ens emplenen de por, tot reflectint la desolació de la persona que s’uneix al mal i, d’altra part, també manifesten la glòria i la felicitat inabastable de Déu, als qui s’uneixen i s’esforcen posant la seva vida en sintonia amb l’Amor de Déu.

Davant de tot això, i després d’una lectura acurada del text cal fer nostre amb fe i amb esperança, que Jesús allò que ens anuncia és el missatge de la nostra salvació.

Va dir Jesús que quan hagi de succeir el temps fonamental de la nostra salvació, que és quan ell desitja cridar-nos d’aquest món, a viure amb Ell eternament, hi haurà fenòmens molt estranys, fins hi tot guerres i violència, epidèmies i fam, que haurem de superar i fins hi tot quedarà posada a prova la nostra fe

Però allò important que ens hem de fixar, no és centrar-nos en el missatge apocalíptic, tampoc l’hem l’arribada de la fi del temps com un moment de grans desastres i la fi de tot.

La providència de Déu fa que sempre puguem avançar, inclús en les pitjors condicions. Hem de fer nostres les paraules de Jesús que ens promet disposar una gran eloqüència, davant dels adversitats, que hem de conservar dins nostre com un gran tresosr:  “... us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.

I és que en tos els temps de la humanitat, el nostre Déu, ens ha anat acompanyant amb la força inabastable del seu Amor, que és el la indescriptible força de l’Esperit Sant. El nostre Déu, com ens diu Sant Joan : És Amor. Aquest Déu d’Amor, no vol que és perdi ni un de sol dels nostres cabells. El nostre Déu és Déu de vida i vida a desdir: “guanyareu per sempre la vostra vida”. Com veieu el missatge no és una exhortació posada en la fi del món o la fi de la nostra vida, sinó per a mantenir-nos ferms en la fe, l’esperança i l’amor, cada dia.


                                                Mn. Josep M. Gómez, diaca


dilluns, 11 de novembre de 2013

Diumenge 32 de durant l'any - 10 de novembre

Lc 20, 27-38

L’evangeli d’avui ens mostra com alguns saduceus (grup religiós jueu originat en temps dels Macabeus i actiu fins a la destrucció del temple de Jerusalem, que refusava l’autoritat de les tradicions orals i d’altres llibres de l’Antic Testament que no fossin el Pentateuc, i negava la resurrecció dels morts, la immortalitat de l’ànima i l’existència dels àngels) posen a proba Jesús, Intenten ridiculitzar-lo.

Els saduceus no creien en la resurrecció i per consegüent plantegen a Jesús un parany posant com a excusa la Llei de Moisès.
Els saduceus eren un grup ben considerat dins la societat jueva i a més tenien uns certs privilegis socials, ja que no s’enfrontaven directament amb el poder romà. Veien en Jesús un perill, ja que amb Jesús la religiositat oficial jueva era posada en dubte. Els saduceus veien perillar la seva vida còmoda i tranquil·la.

Per una altra banda, amb Jesús, les seguretats religioses dels saduceus (centrades en la Llei de Moisès) es veuen afectades. Acceptar els canvis de vegades pot ser difícil.
Nosaltres quan recitem el Credo diem: “... crec en la resurrecció de la carn ...”. Però sabem realment què significa?. Després de la resurrecció el cos serà un cos gloriós. Això és un dels misteris de la fe. Ressuscitarem per no tornar a morir i serem semblants als àngels. Pau ho expressa en 1Co 15, 42-49: “Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha cossos terrenals, també hi ha cossos espirituals. Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida. No és primer l'ésser espiritual, sinó el terrenal, i l'espiritual ve després. El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. Així com som semblants a l'home fet de pols, també serem semblants a l'home que és del cel.”

La «resurrecció de la carn» significa que, després de la mort, no existirà solament la vida de l’ànima immortal, sinó que també tornaran a viure els nostres cossos mortals. Creure en la resurrecció dels morts sempre ha estat, des del principi, un element essencial de la fe cristiana. És una convicció dels cristians; aquesta creença ens fa viure.


Mª Angustias Rodríguez (feligresa)

dilluns, 4 de novembre de 2013

Diumenge 31 de durant l'any - 3 de novembre

Lluc 19, 1-10


Jesús i Zaqueu


(v.2) En Zaqueu no és només un publicà, un dels col·laboradors del sistema Romà odiats per la seva tendència d'aprofitar-se de la seva posició i explotar econòmicament a la gent, és el cap d'ells!  Què voldria una persona així de Jesús?  Té riquesa, poder polític, estatus social.  Què li manca?
(v.3,4) Volia veure qui era Jesús.  Quines històries hauria escoltat d'Ell?  Què li hauria cridat l'atenció d'aquestes històries?  Què volia aquest home que ja tenia de tot?  Què li era tan important, que fins i tot no li feia res fer el ridícul pujant l'arbre com un nen?  Hi ha alguna cosa que tu voldries de Jesús amb tanta força que no t'importaria fer el ridícul per tal de rebre-ho?
(v.5) Què li va motivar a Jesús a parar i anar a casa d'en Zaqueu?  Què hauria vist Jesús en ell?  Ha vist lo mateix en tu i en mi?
(v.7) Com sol passar, quan Déu fa alguna cosa, hi han dels que es limiten a criticar.  Però, què han estat disposats a fer aquests per Jesús?  Res?  I així mateix és la seva recompensa, oi?
(v.8,9) Què li motiva a Zaqueu a aquest acte de justícia i generositat?  Què ha entès?  Què ha experimentat tan ràpidament en aquesta trobada amb Jesús?  Quins canvis ha fet Jesús en tu i en mi?  La seva salvació també ha entrat a casa nostra?  Com es nota?
(v.10) En aquesta història veiem al menys 3 tipus de persones: els perduts que cerquen i reben la salvació de Déu, els perduts que segueixen perduts i els que ni tan sols es consideren perduts.  Amb quin grup t'identifiques?

Esperit Sant, ajuda'ns a entendre quan perduts realment estem sense Tu i quan necessitem del nostre Salvador Jesús.  Pare Sant, volem ser com en Zaqueu i cercar-te a tu sigui quin sigui el preu.  Perdona'ns la nostre autocomplaença i omple’ns del Teu amor.  Amén.



David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 30 de durant l'any - 27 d'octubre

Lluc 18, 9 – 14.

Les Sagrades Escriptures constantment ens ofereixen la visió enfrontada de les dues menes d’éssers humans que habiten i omplen la Terra. Dels qui són poble de Déu, davant dels qui no en són. Ho vam veure avui fa dues setmanes en la narració del guariment dels deu leprosos, dels  quals només un fou salvat per la fe. Fixem-nos en les formes d’expressió dels uns i dels altres: El leprós sanat tornà enrere glorificant Déu, va adorar Jesús i li donà gràcies; mentre que, els altres, van complir just allò que els havia manat Jesús, i res més...  Però no van ser agraïts.

El text d’avui diu que “Dos homes van pujar al temple a pregar...” Per què diu que “van pujar?” Pujar - baixar? Tinguem en compte que la ciutat de Jerusalem era construïda damunt d’un altiplà i, a més, el temple era un gran i majestuós edifici, edificat damunt d’una gran base de pedra. Al temple s’hi pujava mitjançant una àmplia escala feta arran d’aquesta base o fonament sobre la qual estava edificat. Tot el conjunt monumental, doncs, sobresortia en alçària a la resta d’edificacions civils de la ciutat.

Avui tenim dos exemples més d’unes persones. És el cas del fariseu i del publicà. L’un “està agraït” (perquè ell es considera just: és un “agraïment” d’orgull, no d’humilitat); l’altre “està avergonyit” (perquè se sent culpable). Comparant el cas amb aquell leprós guarit, veiem que els agraïments són ben diferents l’un de l’altre. El relat d’avui és una paràbola, no és un  fet real;  però, explicat per Jesús, molt bé podria ser que es tractés de la narració d’un fet que el Senyor mateix hagués conegut. I tant, que podria ser...!  Perquè, preguntem-nos: Coneixia Jesús algun publicà? En podeu dir el nom de dos? Oi que tots sabem què era un publicà?*  I també sabem què era un fariseu...**  La paraula publicà no ha passat a la nostra llengua moderna; en canvi, la paraula “fariseu” o “farisea” és usada, encara, en el sentit de persona hipòcrita.

El fariseu, a peu dret, pregava dintre seu.” – Vs. 11 i 12. Diu: No sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos cops cada setmana, pago el delme de tot el que guanyo... Per tant, ell es creu capacitat per a ser jutge dels altres. Però, tot i ésser un coneixedor de la Paraula, havia oblidat allò que llegim al profeta Zacaries (7, 9-11).
El publicà, en canvi, de lluny estant, no s’atreveix ni a alçar els ulls al cel, sinó que donant-se cops al pit deia: “Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!”  “Aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’exalça serà humiliat, i el qui s’humilia serà exalçat.

Conclusió: El fariseu no ha entès l’abast dels manaments de Déu, ni l’acusació que se’n desprèn. El publicà sí que ho ha entès, per això sent el pes, la convicció, del seus pecats dins el seu cor.  I no hi ha altre camí que el reconeixement angoixat del pecat per tal de ser-ne alliberats per Jesús.


          Manel Alonso Figueres



*      En l’antiguitat romana, arrendador dels impostos i de les rendes públiques.
**    1. Membre d’un grup religiós jueu que es comprometia a observar estrictament la Llei mosaica. 

        2. Persona que afecta una pietat que no té observant les pràctiques externes de la religió.

Diumenge 24 de durant l'any - 15 de setembre

Evangeli de Lluc 15, 11 – 31.

La paràbola del fill pròdig

La paràbola del fill pròdig, igual que les altres dues, anava adreçada als fariseus i als mestres de la Llei, perquè Jesús els va sentir que murmuraven i deien que s’ajuntava amb publicans i pecadors de tota mena, i que menjava amb ells. Aquest és el capítol de les tres pèrdues: l’ovella, la dracma i el fill. La del fill pròdig és una paràbola que no la trobem en els altres tres evangelis, per tant ens aturarem a comentar aquesta.

- I començà (v. 11-14): “Un home tenia dos fills, i el més jove va dir al pare: Dóna’m la part de l’herència que em pertoca. I, quan la va tenir, pocs dies després, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va viure perdudament dilapidant la fortuna que portava. Quan es va quedar sense diners sobrevingué una gran fam en el territori, i va començar a passar gana...”
Potser es creia que els diners li durarien tota la vida, i en els diners confiava. Els creients sabem que no els diners, però sí l’amor i l’afany pels diners és l’arrel de tots els mals. (1 Tim. 6, 10)

- “I reflexionant, es va dir: Quants jornalers a casa del meu pare tenen abundància de pa, i jo aquí em moro de fam.”
Qui té fam somia pa...” diu la nostra dita. I la necessitat de menjar el pa de casa del pare, encara més li punxava l’estómac. Però, posats en la realitat espiritual, els fills de Déu sabem que no hi ha altre Pa com el de la casa del Pare. “Jo sóc el  pa de vida...”, va dir Jesús. La fam pot fer tornar un pecador a Déu, però no necessàriament. Recordem el profeta Amós: “Us vaig fer passar amb les dents ben netes, i manca de pa a tota la terra, i amb tot no us heu convertit a mi –diu el Senyor.”  (4, 6)

- “M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el Cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta’m com a un dels jornalers. I se’n va anar a  trobar el seu pare.”
Comença a fer els passos de persona penedida: “...he pecat contra el Cel...” Així ho expressava David (Salm 51, 4): “Contra tu he pecat, només i especialment, contra tu...”, després del pecat contra Uries, per  quedar-se la seva dona, (2n Samuel 11). Qualsevol pecat contra algú és un pecat contra Déu. Per tant, la súplica de perdó ha d’anar adreçada a ell. Però, a més a més, i tant!, hem de demanar perdó a qui hàgim ofès, tant si és per equivocació o maliciosament.

- “Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà.”  I ja no pot dir allò de “tracta’m com a un dels jornalers.”  El pare mana als criats que el vesteixin, el calcin i li donin un anell. I tot, tot, perquè “el fill seu era mort i ha tornat a viure; s’havia perdut i ha estat trobat. I es van posar a celebrar-ho.” (v.24). “... hi haurà més goig al Cel per un sol pecador que es penedeixi, que no pas per noranta-nou justos que no els cal penedir-se.” (v. 7).

 - “El fill gran era al camp i, de tornada, va sentir la música i les danses. I cridant un dels criats li preguntà què passava. “Ton germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras perquè ha arribat sa i estalvi”, li diu el servent. Llavors es va enrabiar i no volia entrar.”   
El sentiment del fill “fidel” no és altre que l’odi. I, amb un posat sorneguer, utilitza arguments sense tenir-hi cap dret a fer-ho. Fixem-nos quina actitud de defensor de la hisenda familiar exhibeix, i com acusa despectivament son germà: “...i quan ha tornat aquest teu fill, que ha dilapidat la teva hisenda amb bagasses, has fet matar per a ell el vedell gras.” 

Considerem aquestes dues persones, els dos germans. El gran el podem comparar amb els religiosos del temps de Jesús (i amb els de tots els temps del judaisme i del cristianisme), que precisament són aquells als quals “dedica” aquesta paràbola: escribes i fariseus. “Qui amb mi no recull, escampa...”, digué el Senyor Jesús. Doncs, nosaltres ¿creiem en l’afirmació d’aquell convidat al dinar d’un principal dels fariseus?: “Benaurat qui menjarà pa en el regne de Déu.” Lluc 14, 15.   Amén!


                                                       Manel Alonso Figueres                                                                   


dimecres, 24 de juliol de 2013

Diumenge 16 de durant l'any - 21 de juliol

Lluc 10,38-42.

El fragment de l’Evangeli de Sant Lluc, ens situa en unes qüestions de molta actualitat: “el recel” i “la queixa”, suscitat entre dues germanes, tant si ho eren de la mateixa família, com si `pertanyien a la mateixa comunitat.
Curiosament, en aquest cas, “recel” i “queixa”, van de la ma de l’acolliment i el treball, com a servei, o allò que tantes vegades en els cursos bíblics, surt en relació amb aquest passatge: “vida contemplativa” i “vida activa”.
Val la pena reconèixer l’ambient que es vivia en aquell context entre Jesús, Marta i Maria, per tal escorcollar-ne, millor, el contingut del diàleg que s’estableix  tant entre Marta i Jesús, com entre Maria i Jesús, i és que l’escorcoll pren encara més força quan aquest fragment de l’Evangeli, la litúrgia ens el situa en el conjunt, del temps de Durant l’Any, dedicats a la crida i al seguiment de Jesús, pels seus deixebles.
Podem afirmar que Marta i Maria són seguidores de Jesús, el coneixen i l’acollien amb profunda amistat. Marta tenia a casa seva, no només a Maria, sinó a un bon amic.
Curiosament Marta desaprova, -dins seu-, l’actitud de Maria, però no li dirigeix cap retret. La queixa va dirigida a Jesús, fent-li veure que, per causa seva, Maria no l’ajudava.
Passa com, a cops, entre els membres d’una comunitat, en lloc de tractar les coses entre ells i posar-hi ordre, es recorre a algú de més amunt, culpabilitzant-lo inclús de la situació que es produeix.
La resposta de Jesús cap a Marta, retorna amarada d’amistat: “Marta, Marta, -repeteix Jesús-, estàs preocupada i neguitosa ...”, però tot valorant la tasca que ella fa, li fa centrar la importància de l’actitud de Maria, per tal que ho posi en consideració. Fixem-nos-hi: “... estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”.
L’actitud de servei, no ha de desatendre l’espiritualitat, de la mateixa manera que l’espiritualitat, deixaria de ser-ho, si no va acompanyada d’actituds de servei o, si ho voleu, d’amor cap als altres.
Cal que sapiguem atendre’ns, coneixent-nos i cuidant les nostres relacions interpersonals. La pertinença exclusiva a Crist, com únic Senyor, que és el fonament de la llibertat, és també el fonament de la igualtat cristiana (Rm 14, 7-9; 1Co 3,21-23), cosa que significa l’absència de domini i de privilegis en la comunitat.
Jesús quan ens defineix la seva missió, ens diu que no ha vingut a ser servit, soinó a servir i a estar entre els deixebles com un servidor, i els hi ho manifesta rentant-els-hi els peus, que era una feina pròpia dels esclaus (Jn13, 4-11)
Jesús anomena als seus seguidors més propers “amics” i també “germans”. D’aquest mode, qui exerceix qualsevol responsabilitat, gran o petita, en la comunitat ha d’esforçar-se en ressaltar la igualtat.
L’ensenyament de Jesús va acompanyat d’una mena de força pedagògica que és el seu testimoni, on el reconeixement no depèn dels signes externs, sinó del grau de servei als altres. És la força de l’Esperit Sant. Ara a nosaltres ens pertoca imitar-lo.

Mn. Josep Mª Gómez de Perugia, diaca

dilluns, 8 de juliol de 2013

Diumenge 15 de durant l'any - 14 de juliol


“¿Què he de fer per...?”  “Estima  el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”.
No n’hi ha prou en saber què hem de fer. Com tampoc no n’hi ha prou de trobar el camí, cal seguir-lo.

La resposta de Jesús a la pregunta del Mestre de la Llei ¿qui és el meu proïsme? No és: “tots els  homes” sinó “aquell que trobes en el camí”. I li proposa per model un samarità, mentre fa quedar malament un sacerdot i un levita. El qui es compadeix del caigut en mans de lladres és el veritable proïsme.

Estimar implica tota la persona d’una forma indivisa: cor, ànima, forces, pensament... i Jesús va ampliar l’amor al proïsme amb la paràbola sorprenent del bon samarità, ja que el text de l’A.T. era circumscrit només a l’interior del poble d’Israel.

L’amor als altres és una sola cosa amb l’amor a Déu. No oblidem que la misericòrdia sempre és més important que el culte.
Després de respondre al Mestre de la Llei que preguntava què havia de fer, Jesús li diu: “Tu fes igual”

Griselda Cos, mb


dijous, 4 de juliol de 2013

Diumenge 14 de durant l'any - 7 de juliol


Lc 10, 1-12. 17-20

Jesús, podríem dir, que es mou i viu de la pregària, perquè, en definitiva, viu i es mou de la voluntat del Pare. Jesús és Pregària, feta Carn. Per això el trobem pregant en els moments més importants de la seva vida. Quan es batejat per Joan Baptista, abans d’escollir els Dotze, a la muntanya de les Oliveres, a la creu….

Quan l’evangelista, doncs, diu que Jesús “resolgué de fer camí cap a Jedrusalem”, és clar, que aquesta determinació va anar precedida d’aquest aprofundir abans que res en la voluntat del Qui l’ha enviat. Quan Lluc, a partir del capítol 9 parla d’aquest pujar a Jerusalem, ens està parlant, doncs, d’aquesta resolució de la voluntat de Déu per salvar, a través del seu Fill, la humanitat caiguda en el fag de l’egoisme.

I aquest voler salvífic es donat també com a missió als deixebles. Som missatgers de la reconciliació de Déu enmig de la nostra societat, enmig d’un món que rebutja la llum del Senyor. En els setenta dos deixebles, queda simbolitzada aquesta universalitat de l’anunci evangèlic.

I Jesús ens marca quina ha d’ésser la nostra actitud, la nostra disponibilitat. Tot és relatiu davant el Regne de Déu. L’abandonament a la seva Providència, a la seva Misericòrdia ha de ser el vehicle necessari de tot deixeble perquè l’anunci arribi en la puresa, en la transparència, en l’autenticitat que el Senyor vol.

Quan ens deixem realment guiar per Ell, som realment sal i llum del món: “Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten, alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.”

Xavier Artigas



dilluns, 1 de juliol de 2013

Diumenge 13 de durant l'any - 30 de juny


(Lc 9,51-62)


Jesús pren “la ferma decisió” d’anar a Jerusalem.
Tant de bo que tots nosaltres ens fem i siguem plenament conscients, del fet que dia rere dia ens construïm com a cristians, com a homes i dones de fe, prenent decisions. La nostra llibertat no és, ni pot ser, una realitat museística, estàtica, intocable.
El fet de decidir no és quelcom que pugui fer-se a la lleugera, sense més ni més, moguts o arrossegats per la corrent del nostre món, o millor dit, pels corrents tant diversos del nostre món. Ens cal saber ben bé què cal decidir, i com prendre la decisió encertada. Menys fàcil, no més difícil en primera instància, ho és per a un cristià, en qui cal que sintonitzi ben acuradament la pròpia llibertat i la voluntat de Déu, i per això ens cal, tal com diuen els pares espirituals consolidats de totes les tradicions espirituals cristianes, discerniment, per tal d’apropar-nos a la força de l’Esperit Sant.
 El cristià que decideix és el cristià lliure que vol viure mogut per l’Esperit Sant, que accepta la força de la Paraula de Déu en la pròpia vida, que sap que és important trobar-se amb la comunitat que celebra els divins misteris per omplir la seva vida del do de la gràcia, que entén que la vida es va resolent i aclarint, a mesura que ens anem definint.
 
Necessitem, doncs, ser curosos amb les nostres decisions, és a dir, tenir cura de com l’Esperit ens inclina a la mesura, a l’equilibri, però al mateix temps a la valentia, a l’atreviment, a la intrepidesa de saber que l’Esperit Sant ens ajuda a ser fidels i ferms amb les decisions preses. El do del discerniment requereix temps, paciència, meditació, serenitat, pregària, diàleg íntim i estret amb Jesús, capacitat d’escoltar i adonar-se de com Déu s’apropa al món, i per tant, a nosaltres.
Jesús decideix d’anar a Jerusalem: ciutat santa, ciutat celeste, ciutat dels benaurats i de les benaurances, ciutat de l’Amor. Anar a Jerusalem és adreçar el nostre camí per trobar-nos amb nosaltres mateixos, i per tant, amb Déu. Admetem-ho: no tothom accepta aquesta capitalitat de Déu en la pròpia història. Però no siguem dels qui calem foc al món, o dels qui marquem les distàncies amb ell. Siguem dels qui fem camí, i ajuden a fer camí vers “Jerusalem”. Cerco des de la meva història de fe situar l’encontre amb Déu com a objectiu primordial de la meva vida? Respecto i admeto que altres cristians també ho facin amb el seu propi estil?
El camí d’encontre amb Déu no és massa recorregut, hi ha poca gent. Però és un camí atraient com pocs, seductor com pocs. “Mentre feien camí”, diu l’evangeli d’avui que s’apareixen diversos individus, un salta a l’encontre “us seguiré pertot arreu on anireu”, un altre és cridat per Jesús, “vine amb mi”, i un tercer li diu “vinc amb vós, Senyor, però...”. El Regne de Déu no accepta ambigüitats, no permet incerteses, no admet caminar per la força dels impulsos, o s’hi va o no s’hi va. El bon Jesús, que a la vegada és el camí i camina al nostre costat, ens acompanya, ens indica.
Potser Jesús ens demana, que cadascú des de la nostra pròpia realitat, des de la nostra història, des de la nostra tradició, des de la nostra espiritualitat, des de la nostra pregària, i des del nostre discerniment, siguem dels convençuts a acceptar el repte d’anar cap a Jerusalem, de caminar vers la unitat, de mirar al davant i adonar-nos del gran do que ens manca de viure, i que omple de força i vigor les nostres vides, asseure’ns junts al voltant de la mateixa taula de l’Eucaristia.
 
 
Mn. Dani Palau

divendres, 21 de juny de 2013

Diumenge 12 de durant l'any - 23 de juny



0.      Introducció.
Els diumenges de durant l’any, com ja sabeu, ben segur hi ha dues línies de reflexió independents. Una és el missatge de las carta apostòlica, avui Gàlates, i l’altre l’evangeli . en aquest cicle anual Lluc. El tema de l’evangeli ve reforçat per la primera lectura i els salm responsorial. 
1.      La justificació per la fe.
L’apòstol Pau tem que els gàlates es deixin ensarronar pels integristes jueus que els volen convèncer que el que salva és el compliment dels preceptes de la llei. Això és fals perquè el que salva és la fe en Jesucrist. Per tant el tema de fons és la justificació per la fe. Després d’exposar que Abraham fou justificat per la fe, perquè la llei encara no havia estat promulgada, Pau fa un pas més: la fe ens fa fills de Déu en Jesucrist. Per la fe comprenem que no només som salvats, sinó que som incorporats a la família de Déu. Hem estat igualats no pas amb el “cafè para todos”, sinó en el màxim possible: fills de Déu i, per fills, hereus de les promeses. Déu-n’hi-do!
2.      Un messianisme sorprenent.
L’evangeli ens presenta el primer anunci de la passió. L’escena se situa cap al final del període de  la predicació a Galilea. Ja se les ha tingut amb els fariseus i els mestres de la llei i comprèn que la seva missió profètica pot acabar molt i molt malament i comença a preparar els deixebles.
En primer lloc fa que els deixebles es facin càrrec de la seva identitat. Pere, qui, si no?, expressa la fe dels deixebles, que esdevindrà la fe de l’Església: “Ets el Messies, l’Ungit de Déu”. La confessió de Pere surt del cor no pas del cap; Pere estima i admira absolutament Jesús, però no entén ni el messianisme de Jesús ni el Regne de Déu. El messianisme de Jesús és tan sorprenent que ni Pere ni els seus col·legues no el poden entendre. Encara que Lluc, que no fa quedar mai malament ningú dels de Jesús, ens estalvia el “fuig d’aquí, Satanàs ...”, que Marc i Mateu no ens estalvien, sembla clar q          ue queda implícita la incomprensió dels deixebles.
En segon lloc Jesús fa un advertiment: En coherència amb la dificultat de la seva acció profètica, el fet de seguir-lo no és un camí fàcil. El seguiment del Crist comporta la renúncia de si mateix per acollir la voluntat paternal de Déu, amb el risc que comporta acollir-la del tot, això és fins a donar la vida. Però donar la vida és adquirir-la en plenitud. Vet aquí la gran paradoxa.
3.      Conclusió.
Si avui ens fessin la mateixa pregunta, sens dubte contestaríem el mateix que Pere. Ara bé, què comporta en la nostra vida la confessió de la fe? Pensem-ho! Podem anar tirant, no mirant, no escoltant i no parlant. Qui dia passa any empeny, que són quatre dies! Això no es viure en cristià. Si estem realment enamorats del Crist, com diu el salm, com hi corresponem? De quina manera estem entregant la nostra vida en el servei com Jesús va fer?  Sentir com Jesús i amb Jesús és el credo de veritat, el credo que dóna sentit a la pròpia vida.
 

Mn. Josep Espluges

 

dijous, 13 de juny de 2013

Diumenge 11 de durant l'any - 16 de juny


Diu Jesús a les Benaurances: «Feliços els qui ploren, vindrà el dia que seran consolats». Hem contemplat una dona que, enmig del desastre de la seva vida i de les seves llàgrimes, troba el consol en el perdó dels seus pecats. El Senyor lloa aquella dona pecadora que plora en contra del fariseu satisfet d’ell mateix que es pensa no tenir motius per plorar: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes». Són les llàgrimes d’una dona que se sap i se sent perdonada, que ha estimat molt perquè és molt el que li ha estat perdonat. Amb llàgrimes com aquestes l’ésser humà vessa tot el que té, àdhuc la seva persona, i es buida davant Déu perquè pugui entrar en ell l’alegria que ve del Senyor. Són les llàgrimes de la penitència i la contrició, de la compunció i el penediment.

Les llàgrimes vessades obren les presons i deslliguen els nusos d’una vida de pecat. La dona de l’evangeli que avui veiem plorar era una pecadora, però les seves llàgrimes l’alliberen. Qui no plora i se’n riu del qui plora, resta tancat en les seves culpes. Les llàgrimes renten les ferides del cor pecador, el purifiquen i neutralitzen el verí de l’orgull. Déu mateix va plorar en la seva vida mortal i aquestes llàgrimes ens redimiren: el Senyor va plorar per la nostra mort –davant el sepulcre de Llàtzer–, i la mort es va transformar en vida; va plorar pels nostres pecats –a la vista de Jerusalem–, i el pecat va ser llançat fora: es va aixecar una nova Jerusalem, santa i sens pecat: l’Església de Déu. La sinagoga era adúltera i infidel i, malgrat tot, no plorava perquè es tenia per fidel a la llei. El món pagà era pecador, i no plorava el seu pecat perquè no coneixia la llei de Déu. Però va venir el Crist, va donar llàgrimes a la sinagoga adúltera, va ensenyar a plorar el món pecador, i de dos pobles en va fer un de sol en vessar la seva sang a la creu. D’aquí va néixer l’Església, que crida tots els pobles a la conversió. «Feliços els compassius, perquè Déu els compadirà», ha dit també Jesús. En la vida cristiana, ¿quin serà el model que seguirem: la benevolència del Crist o la pretesa suficiència de Simó el fariseu? Ningú no és bo per ell mateix, i mai no hem de fer servir els pecats d’altri com a escambell per a entronitzar i destacar la nostra suposada bondat.

        Com la dona de l’Evangeli, l’Església plora als peus del Senyor pels pecats del món i la infidelitat dels seus fills; però també els àngels de Déu s’alegren pel fruit de les seves llàgrimes, perquè «al cel hi ha més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta nou justos que no necessiten convertir-se. 

Mn. Joaquim Meseguer



divendres, 7 de juny de 2013

Diumenge 10 de durant l'any - 9 de juny


Jesús, el Senyor, el profeta esperat, ens parla aquest proper diumenge amb aquest fragment de l’evangeli de Lluc. Com sempre, podríem dir moltes coses, encara més, és l’evangeli mateix que ens diu moltes coses.
Quan he llegit aquest text de l’evangeli l’expressió que ha ressonat amb més força en mi, i que comparteixo amb vosaltres, és Déu ha visitat al seu poble. I recordo com en tants pobles d’arreu del món, reconeixen el pas de Déu, en la vida d’una persona concreta. És el cas d’Òscar Romero, i de tants homes i dones, que moguts només per l’evangeli de Jesús, i el desig de viure coherent amb ell, els ha portat a lliurar la vida per amor. A aquesta acció i espiritualitat li diem martiri, i la compartim les gran famílies del cristianisme. Probablement ho he llegit en algun lloc: el martiri és un bon camí per a la comunió.
I nosaltres, quin és el martiri al que estem cridats, quin testimoni hem de donar? Com el de Jesús: apropar-nos a la gent, ser compassius i acompanyar a la persona a assolir la seva dignitat. Tot això en les coses senzilles, i sobretot, en les coses de la vida. Anant d’un lloc a l’altre, amb la mirada, les oïdes i el cor, ben oberts per a poder donar resposta a les mancances dels altres.
Agraïm, en les nostres trobades del diumenge, el treball de tants homes i dones a favor de la dignitat de les persones. Que en aquesta tasca, molts coneguin l’amor de Déu cap a nosaltres.




                                         Carles Muñiz, prevere

El Cos i la Sang de Crist - 2 de juny

Lc 9, 11b-17

La gent segueix Jesús.

Jesús els parla del Regne de Déu i guareix els qui en tenen necessitat.

Davant la petició dels deixebles per a que enviï els seguidors als pobles propers a comprar menjar i hostatjar-se Jesús els diu la frase central (per a mi) d’aquest fragment: “doneu-los de menjar vosaltres mateixos”.

Jesús convida, anima, exhorta, els seus seguidors a donar de menjar els que no en tenen. Ens convida a practicar la Caritat.

Per una altra banda Jesús “alçà els ulls al cel” (a Déu Pare). Jesús fa pregària, posa el seu propòsit en mans de Déu (donant-nos exemple del que nosaltres hem de fer). Beneeix els aliments que ha de repartir i compartir (ensenyant-nos que també nosaltres ho hem de fer i que hem de saber donar gràcies a Déu per tot allò que d’Ell rebem).

Els apòstols serveixen la gent i tots queden saciats. Es recullen 12 cistelles de les engrunes sobrants (una cistella per cadascuna de les dotze tribus d’Israel). Posant de manifest que quan es reparteix n’hi ha per a tots i, fins i tot n’hi ha de sobres.

Jesús ens convida a seure a taula a compartir i a repartir amb els germans, en aquest cas el seu cos i la seva sang (el pa i el vi de l’Eucaristia). Al igual que quan estem contents o volem celebrar alguna cosa, que sempre ens reunim al voltant d’una taula amb alguna cosa per menjar i quelcom per a veure. Jesús es vol fer proper i acostar-se a nosaltres de la manera més humana i més senzilla, en el compartir taula amb Ell i amb els germans.

Jesús ens convida a reunir-nos entorn la taula de l’altar a compartir amb els germans. Primer, el seu cos i la seva sang i, després, tot el que pugui venir.



                                 Mª Angustias Rodríguez

divendres, 24 de maig de 2013

Diumenge de la Santíssima Trinitat - 26 de maig


Jn 16, 12-15

La Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. Tres persones però només un Déu. Un Déu que ens ensenya que l’home es realitza plenament en la comunitat. L’home és un ésser comunitari que no desenvolupa totes les seves potencialitats si no és en la comunitat.

És en aquesta comunitat on el cristià troba el seu veritable sentit, en la relació amb els demés, en la preocupació pels altres, en la cura del germà.

En aquest evangeli Jesús promet als seus apòstols (i per extensió als seus seguidors) l’Esperit Sant, l’Esperit de la veritat que parlarà i farà conèixer el Misteri, el pla de Déu per als homes i per a la salvació.

Si els apòstols que han conviscut amb Jesús, l’han escoltat, l’han vist actuar, han compartit tot amb Ell no entenen, no estan capacitats per a entendre i necessiten l’ajut de l’Esperit que els il·lumini ... quant més nosaltres precisarem d’aquest ajut de l’Esperit!

Necessitem aquest acompanyament de l’Esperit Sant, ja que els homes, per les nostres pròpies forces, no podem arribar a entendre aquest misteri d’amor de Déu envers nosaltres. Precisem de l’ajut de Déu, de l’ajut de l’Esperit Sant que ens guiarà de manera suau cap a la contemplació del misteri d’amor de Déu manifestat en la persona de Jesús.

Demanem al Senyor, en aquesta octava de la Pentecosta que sapiguem ésser dòcils al guiatge de l’Esperit, que el deixem parlar-nos a cau d’orella i transformar els nostres cors per a veure i entendre realment el Misteri d’amor de Déu.

 
Mª Angustias Rodríguez (feligresa)

divendres, 17 de maig de 2013

Diumenge de Pentecosta - 19 de maig


PENTECOSTA 2013


Tenim un risc : fossilitzar Pentecostès llegint  Fets 1 cada any com  a text i no com narració que es fa vida diària en cada comunitat eclesial per l’acció de l’Esperit . Com deia sant Serafí de Zarov a Motovilov “tota la vida del cristià no consisteix en altra cosa que adquirir l’Esperit Sant “ ( potser “adquirir” no és la millor traducció, la podem substituir per “recepció” ) i rebre  l’Esperit Sant és en el quotidià  la passió ( passió com projecte i com a sofriment ) per fer el Bé que és l’ objectiu de tot cristià.

En la narració de Lluc a Fets 1 hi ha uns elements que no són anecdòtics i que transcendeixen el seu escenari redaccional ( Lluc n’és mestre d’aquesta dinàmica ) i que són model per tota recepció de l’Esperit:

-       Voluntat anti-babèlica emmarcada ( de tot cristià,)  en la festa jueva de Pentecostès ( donació de la Torah ) . l’Esperit, nova Llei (Amor) que venç la confusió ( enfrontaments ) de les Babels fruits de les vanitats i vanaglòries que tenen les arrels en el voler ser déus de l’ Adam que tots portem dins.

-       “ Es trobaven tots junts en un mateix lloc”. Aquells primers deixebles del Servent ens diuen que on no hi ha comunitat eclesial visiblement aplegada, compartint pors i esperances (Fets 1,14) i constants en la pregària, difícilment ( per Déu no hi ha res d’impossible ) una comunitat  fa lloc en el seu si  ( al seu cor ) a l’Esperit.

-       No posar obstacle a que l’Esperit s’emporti de cadascú i de la comunitat tot allò que és fullaraca. L’Esperit és vent impetuós.
No posar obstacle a que l’Esperit cremi tot allò d’inútil i inconsistent que hi ha en comunitats i persones. L’Esperit és foc. Que cada Pentecostès sigui “ la foguera de les vanitats”

-       Adonar-nos que l’Esperit ens fa parlar un nou llenguatge que tothom entén ( transfons babèlic del relat) . Un llenguatge de gestos i de paraules,de silencis expressius i de mirades comprensives i profundament afectuoses, a vegades tristes i a vegades indignades.

El Senyor ( l’Esperit ) és a la porta i truca (Apoc. 3. 20) a cada comunitat eclesial i a cada deixeble del Servent. “Mañana le abriremos, respondia / para lo mismo responder mañana”. Amb tot afecte, oi que Lope de Vega no voldríem que tingués raó?


Lluís-Anton Armengol