diumenge, 27 de desembre de 2015

La Sagrada Família - 27 de desembre de 2015


JESÚS EN EL TEMPLO A LOS DOCE AÑOS 
VARIAS PREGUNTAS INTERESANTES.... 


La Sagrada Familia “iba todos los años a Jerusalem en la fiesta de la Pascua”(Lc.2:41) ¿dónde llevamos nosotros a nuestros hijos?,porque a menudo sólo recogemos lo que hemos sembrado con el tiempo.

 “Acabada la fiesta el niño se quedó en Jerusalem...y sus padres no se enteraron”(Lc2:43). ¿Se preocuparon poco por Él?.Se formaban auténticas caravanas entre todos los que se desplazaban desde lugares cercanos. Ellos eran,en éso,una familia normal...y se enteraron a la noche,al acampar,por aquéllo del “cada mochuelo a su olivo”...!Y Él,faltaba!.

 “¿Por que me buscabais?”(Lc.2:49).Esa curiosa frase es la primera,que tengamos constancia,que Jesús pronunció. El Cristo,que se pasó la vida pidiendo que le conocieran:venid,buscadme,acudid a mí,sabed...preguntaba en tono de premonición:¿Por que me buscáis?...¿que le vas a responder,ahora?.

 “En los negocios(“cosas”,según la versión)de mi PADRE(ésa es la palabra importante) me es necesario estar”(Lc.2:49).María acababa de hablar de José como de “su padre”(tu padre y yo te hemos buscado angustiados_Lc.2:48).Y Jesús responde,de Dios...como Su Padre... ¿conocía el “secreto”?...tenía 12 añitos solamente... 

No debe extrañarnos que Lucas nos diga que “María guardaba todas estas cosas en su corazón”. Mientras,el Señor seguía creciendo en su relación para con Dios y para con los hombres”(Lc.2:51y52). ¿Creces tu también suficientemente en esas relaciones?. 

Y finalmente recordemos que se había quedado en la Ciudad Santa para discutir las Escrituras con los Maestros(Lc2:46). ¿las conoces tu para hablar seriamente sobre ellas?. ¿Veis como salen muchas preguntas comentando sobre aquel suceso?. Bendiciones y que la Paz del Señor os cubra a todos durante el Próximo Año.

 Luis Brull

divendres, 25 de desembre de 2015

Nadal del Senyor - 25 de desembre de 2015


 Evang  (Lluc 2, 1-14)

La litúrgia del Nadal presenta “El naixement del Messies el Salvador i Senyor” amb un esclat de llum, alegria i cants angèlics. A Betlem, en canvi, “nomes” hi ha un nen en bolquers i en la màxima pobresa. Però qui té fe i sap vetllar i estar atent als signes del cel com els primers que reben l’anunci descobreix aquí el regal més gran de Déu a la humanitat. Es canta l la pau, però no sabem construir-la desitgem la felicitat, però de vegades resulta difícil, també necessitem afecte i tendresa, com el nen Jesús.

En Isaïes, veiem la promesa feta al pobles d’Israel quan es trobava sumit en la tenebra de la deportació i de l’opressió. El salm afegeix, tot l’univers, cel i terra, participen del naixement del Fill de Déu. El anunci del Nadal es la gloria del Senyor; L’amor de Déu s’ha manifestat a la terra, del seu Fill. La nit queda il·luminada pels pastors, son els primers que han rebut l’anunci del àngel, i son els primers en adorar i contemplar el naixement de Jesús. Si aquest amor es manifesta en forma de donació de Déu als homes, demana, per a ser correspost, que els cristians formen un poble ben disposat.

El nen que ha nascut no es de Maria ni Josep, es de tots. El cens no es d’August sinó del Senyor, que ha fet la terra i tot el que s’hi mou, el mon i tots els que l’habiten; Per això conquereix el poble amb la seva gràcia, amagant l’espasa, i l’or. Es tracta d’un cens de justícia, on se empadronen el Just i la Verge, a Betlem de Judà. Neix el nadó per què tu puguis arribar a ser home perfecte. Ha estat posat en bolquers, perquè puguis ser deslligat dels llaços  de la mort, ha esta posat en un pessebre per què tu puguis ser col·locat als altars. No va néixer en un hostal per què pugis tenir moltes estades en el cel.

Sols ens salva el Nadal quan vivim l’amor encarnat en la fragilitat de la nostra existència, però, no tingueu por, les nostres arrels es troben en Crist, a ell li dirigim tots els nostres anhels, l’home que accepta la seva existència viu el camí de la fe, perquè la Paraula de Déu s’ha fet carn, i Déu ha volgut sofrir en la nostra carn el sofriment, sofreix amb nosaltres, Déu comparteix la nostra existència; Per això el Nadal ens invita a viure l’alegria, l’esperança, en el Déu total, es el Emmanuel, que es Déu amb nosaltres.


Josep Mª Cabanyes i Vilar Ocist


dissabte, 19 de desembre de 2015

Diumenge 4 d'Advent - 20 de desembre de 2015


Lc 3, 39-45

Poc a poc ho aconsegueixen a molts nivells, inclús en estaments de l’administració pública i d’altres privats: anomenen les festes de Nadal com “les festes”, senzillament, el Nadal ja no hi surt per res, com si no existís. A algunes escoles hi ha pares i mares que no volen que els seus fills facin el pessebre, amb la resta de companys. Uns i altres s’esforcen per esborrar de la cultura social el terme Nadal. No els hi agrada que una motivació religiosa sigui l’arrel de les festes més celebrades en tot el món. El Jesús històric l’existència del qual està demostrada amb rigor científic, el volen esborrar de tot arreu, fins i tot de la cultura i les tradicions populars. Tenim una societat disposada a viure oblidant a Déu, el Déu al qual li devem l’existència, que ens acull, ens estima i ens perdona, ...

L’evangelista Lluc, amb les seves precisions ens mostra la trobada entranyable de Maria i Elisabet. Dues cosines que fan camins paral·lels. Ambdues esperen un fill i ambdues n’estan contentíssimes. Quan Elisabet rep a Maria, el seu fill Joan, que porta al ventre es mou d’entusiasme, com si ja desitgés anunciar l’arribada del Messies. I es que quan es troben hi ha un intercanvi de paraules que evidencia la transcendència del moment que viuen. Elisabet saluda a Maria dient-li “Mare del meu Senyor” inspirada per l’Esperit Sant. Les paraules d’Elisabet conclouen amb una altra gran afirmació “Feliç tu que has cregut” donant per fet que per estrany que resulti els designis de Déu es compliran.

Val la pena posar la mirada en ambdues cosines. La seva actitud decidida i fidel a participar amb el projecte de Déu, contrasta amb les actituds dels qui volen ignorar-lo, dels qui no el fan seu.

Cal que quests dies de Nadal, els cristians els aprofitem aprofundint i estimant el misteri de Déu, que va venir fent-se un infant com un més de nosaltres i ens deixa la seva Bona notícia i el seu testimoni per tal que tots tinguem Vida. Deixem-nos conduir cap a Jesús, mitjançant Maria, la plena de gràcia i Mare Misericordiosa, ella que es va deixar acollir pel  Déu de la misericòrdia, el que “ dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils”, el que mogut per la seva misericòrdia vol que també nosaltres siguem misericordiosos amb els germans. Donem-ne feliç testimoni.



Mn. Josep Maria Gómez, Diaca

dissabte, 12 de desembre de 2015

Diumenge 3 d'Advent - 13 de desembre de 2015


“Així, doncs, què hem de fer?

So 3, 14-18; Fl 4, 4-7; Lc 3, 10-18

En aquest tercer diumenge d’Advent, les lectures ens exhorten a cantar amb alegria, en actitud d’expectació, davant el Senyor que ve a nosaltres. “Crida de goig, ciutat de Sió” llegim en la profecia de Sofonies, en el context del postexili. El Senyor s’apropa i vol que l’acollim, oberts a la Salvació. No tinguem por, no estem acovardits, més aviat, siguem valents per descobrir què vol de nosaltres.

“¿Què hem de fer?” preguntava gent de tot tipus, fins i tot, publicans i guardes a Joan Baptista. I la resposta és exigent, compromesa, perquè realment l’Evangeli arreli amb força. El Baptista té com a única missió anunciar el Messies de Déu. I aquest anunci abasta els Advents de tots els segles. Ell continua, avui, sent el Precursor que ens toca el cor amb urgència, perquè  ens senyala “l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món” (Jn 1, 29). I ens ho diu, abaixant-se, des d’una humilitat del qui ha entès amb escreix la seva missió donada per Déu: “Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb Esperit Sant i amb foc.”

La figura de Joan Baptista ens mira a nosaltres, cristians de totes les confessions. I des d’aquest esguard, ens podem sentir interpel·lats a preguntar-li: ¿Què hem de fer? Estem en camí des de fa temps. Hem avançat, però encara resta un bon tros i podem defallir en actituds d’impaciència o desànim. Amb tot, el lema d’aquest any 2016  per tota la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, treballat per membres de diferents esglésies de Letònia, se’ns convida a que “Proclamem la grandesa del Senyor”.

L’Esperit Sant no ens deixa de la mà, ens empeny a no inquietar-nos per res. “Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents”, ens diu l’apòstol Pau. Mirem endavant, amb joia, retrobant-nos, pregant junts, una i altra vegada, perquè estem cridats a proclamar, tots junts, la grandesa infinita i misericordiosa de l’amor del Senyor, en un món ferit per la violència i la fredor d’interessos econòmics.


Xavier Artigas

dimecres, 2 de desembre de 2015

Diumenge 2 d'Advent - 6 de desembre de 2015


Lluc 3, 1-6.

Les tres figures de la litúrgia d'Advent són: Joan el Baptista, Isaïes i María. La litúrgia d'avui comença pel primer. Tots els evangelistes ressalten aquesta importància, encara que tots estan interessats a ressaltar també, la superioritat de Jesús. Cal notar bé que el "lloc" no és Roma ni Jerusalem ni el Temple, sinó el desert. També es vol significar que la salvació està dirigida a homes i dones concrets de carn i os, i que aquesta oferta implica, no només al poble jueu, sinó a tot l'orbe conegut: "tots veurà la salvació de Déu". Com a bon profeta, Joan va descobrir que per parlar d'una nova salvació, gens millor que recordar l'anunci del gran profeta Isaïes. Ell va anunciar un autèntic alliberament per al seu poble, precisament quan estava més oprimit en el desterrament i sense esperança de futur. Avui nosaltres també vivim en el “desert”, on experimentem situacions d'inestabilitat política, econòmica i social, vivim instal·lats en l'ansietat i en la pèrdua d'il·lusió. Però és en el context de l'advent, on el missatge profètic cobra el seu sentit i profunditat: hi ha salvació en Jesús, és possible viure l'esperança. Amén.


Germán López-Cortacans
Església evangèlica de Catalunya


dimarts, 24 de novembre de 2015

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre de 2015


Aquest diumenge els cristians comencem, un any més, el temps litúrgic que anomenem Advent. L’Advent és el temps litúrgic que ens predisposa a commemorar la primera vinguda del Fill de Déu en l’encarnació, i ens situa en tensió vers la segona vinguda del Fill de Déu a la fi dels temps. Vivim, doncs, germans, entre dues vingudes.

La commemoració de la primera vinguda ens convida a contemplar com actua Déu en la vida. Així ens prepara per a la vinguda definitiva. En les lectures bíbliques, la crida a la vigilància, a la vetlla, a no desaprofitar el moment present és constant. Tot això fa que l’Advent esdevingui un temps que convidi a l’esperança; esperança que ve de la fe que tenim.

L’esperança de l’Advent ha de ser una esperança activa que manifesta, pel camí de la caritat, que creiem en Déu i creiem en la persona humana que Ell ha creat i que estima. Per tant, la fe ens mou a l’esperança, germans, i aquesta s’expressa en la caritat. Per això, es tracta de no deixar d’avançar en el coneixement de Jesús, el Senyor, ni en el seu amor, el que celebrem sobretot en el memorial de la Cena del Senyor.

Fixem-nos en la 1a lectura (Jr 33,14-16) com al profeta Jeremies li va tocar viure el tràgic període de la ruïna del Regne de Judà: la caiguda de Jerusalem i l’exili a Babilònia. Jeremies és a la presó per predicar l’esperança al poble. El seu missatge és clar: tot i que el desastre no té remei, perquè Jerusalem ja està assetjada, encara hi ha lloc per a l’esperança.

Aquest text és un oracle de salvació. D’una banda, Jeremies anuncia la irrupció imprevista d’un nou sobirà; de l’altra, evoca l’esperança d’un poble que anhela el dret i la justícia. El profeta suggereix un inici total i gratuït de part de Déu. Del tronc de la dinastia de David, Déu farà germinar el miracle de l’esperança i de la salvació. Per això, el nom que aquest sobirà rebrà és: “El-Senyor-és-el-nostre-bé”. Al final, doncs, el poble sofrent assolirà la salvació. Per això, diu el salm 25 (Sl 24): “Vós sou el Déu que em salveu”, “A Vós elevo la meva ànima, Senyor”.

Seguint el fil de les lectures, l’Evangeli de Lluc (Lc 21,25-28.34-36) ens parla de la Parusia: “veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”. La trobada amb Crist és motiu d’angoixa per a aquells que estan en actitud negativa davant de Déu. Lluc descriu aquest sentiment amb un cataclisme universal: la commoció de l’univers. És així com Lluc descriu la vinguda gloriosa de Crist al final dels temps amb un lleguatge apocalíptic que s’inspira en el Llibre de Daniel, que hem estat llegint les darreres setmanes.

Però, no podem contagiar-nos del pessimisme ambiental: les dificultats, la crisi, el desànim... Tot això no ens ha de fer defallir i desil·lusionar, germans. La crida de l’evangeli és d’esperança. Fem tot el que estigui a les nostres mans per superar aquesta situació. És temps de treballar per a construir un món millor.

Davant dels signes que anuncien la proximitat de Crist, els qui es mantindran fidels a l’evangeli no han de sentir por, sinó alegria, perquè el seu alliberament s’apropa. Visquem, doncs, gemans amb esperança perquè Jesús ens ha redimit: “Estigueu atents... perquè molt aviat sereu alliberats”. Cal preparar-se, doncs, per a la vinguda de Crist, essent vigilants en la pregària: “Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que... us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home”.

Finalment, com ens recorda Sant Pau a la 2a lectura (Te 3,12-4,2) quan vingui Crist, ens jutjarà en l’amor. Per això, “que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu... que Ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa... el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà”.
Per tant, germans, en aquest temps d’Advent, afermem el nostre desig i la nostra esperança en el Senyor, que vindrà!

Mn. Ricard Casadesús, prevere
Rector de Vilanova del Vallès

dimecres, 18 de novembre de 2015

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre de 2015


Apocalipsi, 1, 4-8

“Joan, a les set esglésies que hi ha a la província de l’Àsia, us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, de part dels set esperits que són davant del seu tron.”

Aquesta endreça (v.4) ve a tomb perquè les set esglésies del Llibre de la Revelació, en conjunt, vénen a ser una mostra, una representació d’allò que és l’Església de Jesucrist mentre transita per aquest món, encara arrossegant els seus pecats, i fent per practicar les seves virtuts...

Tot i que ara comentem només la salutació. És molt important també que vegem amb quines paraules Joan ens presenta el nostre Senyor Jesucrist, el testimoni fidel, per fer-nos adonar que els seus ulls estan damunt de nosaltres i de tots els nostres actes; perquè ell és el sobirà per damunt dels reis de la Terra, Déu i Senyor de l’Univers. Ell, que per amor als qui hi ha cregut, i als qui encara hi creuran, ha expiat tots els nostres pecats amb la seva sang. De manera que ja no apareixem als ulls de Déu Pare amb la feixuga càrrega de la nostra iniquitat i, en aquest nou estat, ens ha constituït membres, família, de casa reial i de sacerdoci sant dedicat al servei de Déu, el seu Pare. Ho creiem això, però? Doncs què direm? --- Sí, Senyor, ho creiem, però allibera’ns de la nostra incredulitat!

L’apòstol Joan no se’n pot estar d’entonar aquesta doxologia, que diu:

             A ell sigui donada la glòria i el poder,
             pels segles dels segles. Amén.

I afegeix, encara, la visió de la segona vinguda, tal com ens va prometre:

             “Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà,
               fins i tot els qui el van traspassar;
               tots els pobles de la Terra faran grans planys per ell.
               Sí! Amén!

Ell és el principi i el fi de totes les coses, visibles i invisibles, i així el sentim, en l’espera confiada i gojosa del seu retorn. Amén!


Manel Alonso Figueres

divendres, 13 de novembre de 2015

Diumenge 33 durant l'any - 15 de novembre de 2015


«MIREU LA FIGUERA I APRENEU-NE LA LLIÇÓ»

El final de l’any litúrgic ens convida a parar atenció al Crist de la glòria que s’apropa vers nosaltres. Cal estar atents al Crist que ve. Deixar-nos interpel·lar per la realitat i voler llegir-la tal com se’ns manifesta. «Mirem la figuera i aprenem-ne la lliçó».
Des d’aquesta observació hi sumem les mil maneres amb les que la Paraula de Déu, viva i eficaç, ens convida a entrar en diàleg amb nosaltres mateixos, amb els germans i amb Déu. No ens entenem aïlladament, ans el contrari, la nostra fe té un punt de recolzament important en la realitat en la que vivim i en aquells que configuren el nostre context vital més proper, aquells germans i germanes de tota condició, trajectòria, confessió i religió. La realitat és plural. La figuera viu en un context, tal com nosaltres vivim en una societat, de vegades massa ferida, massa llunyana de la fe, massa complicada, fins i tot, massa acomplexada.
Des d’aquesta combinació de realitat i Paraula de Déu, ens adonem que tot té un temps, un ritme, una cadència. La nostra existència com la figuera viu en el temps, i dóna els fruits quan arriba el seu temps. També l’ecumenisme viu en la història, no és una construcció del pensament, sinó un camí real, i encara més, irrevocable. Doncs, vet aquí, que el Crist s’apropa, i per tant serà urgent que preguem incessantment, sense angoixes ni freds de peus, perquè arribi el temps del bon fruit ecumènic, el temps de la unitat, el temps de la reconciliació, el temps de la misericòrdia. El temps necessari per aprendre la lliçó. Però, quina?
Massa divisions han ferit el cos de Crist. És ara el moment, en el silenci de la contemplació, fer un bon repàs de les paraules que ens ha adreçat Jesús, el Crist. És el moment per rescatar aquella petició tant serena i tant clara, «manteniu-vos en el meu amor». Ni més ni menys, que ens convé romandre actius en la pregària per acollir el fruit de la unitat entre els cristians. Una pregària que neix de la fe, el goig de la fe! Perquè és Déu qui fa créixer i qui fa fruitar la figuera, però som nosaltres els qui ens hem de preparar per saber reconèixer l’obra bella de Déu en nosaltres. L’ecumenisme és camí d’espera esperançada. Siguem dels qui «mantenint-nos» en l’amor que Déu ens té, ens veiem tots els cristians de les diverses confessions, mútuament acompanyats en la fe, l’esperança i la caritat.
Mirem la realitat, endinsem-nos en el misteri de la vida, i aprenguem la lliçó. Serà el bon Déu, i només Ell, el qui ens donarà el fruit de la unitat. Amén.


Daniel Palau Valero

prevere de sant Feliu de Llobregat

dimecres, 4 de novembre de 2015

Diumenge 32 de durant l'any - 8 de novembre de 2015


Mc 12, 38-44

És relativament fàcil criticar l'actitud arrogant dels mestres de la llei, assenyalar-los amb el dit acusador; però avui la lectura de la Paraula es dirigeix a cadascun de nosaltres i vol que ens reconeguem en ella. La Paraula de Déu es dirigeix al nostre jo més profund, en aquell lloc íntim on neixen les nostres accions i desitjos, un lloc que només coneixem nosaltres i Déu. L'Evangeli ens repta a mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què tinc jo i que tens tu de «mestre de la Llei»? Ens deixem portar per la necessitat de demostrar que som més i millors que els altres? És el nostre servei desinteressat? Preguntes que interpel·len al nostre cor i que hem de contestar des de la sinceritat davant del Senyor. Déu vol una església plena de “vídues pobres” de dones i homes que viuen pel proïsme, que estan disposats a donar-li el seu afecte i la seva amistat; homes i dones que han experimentat en les seves vides l'experiència transformadora de la gràcia de Déu i per això viuen les seves vides des de la donació i el compromís fraternal amb els altres. Que el nostre Senyor ens ajudi a ser cada dia menys “mestres de la llei” per ser cristians com aquella vídua pobra, exemple d´amor desinteressat. Amén


Germán López-Cortacans

Església evangèlica Catalunya

diumenge, 1 de novembre de 2015

Tots Sants - Diumenge 1 de novembre de 2015


Ap 7,2-4.9-14; Salm 23; 1Jo 3,1-3; Mt 23,1-12.

La veritat última, la important de la vida...: l’amor, finalment l’Amor!

Pare nostre, que esteu en el cel:

És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten (Sl). És l’Amor “d’on venim, ens movem i som” (Ac 17,28); “la terra és plena del seu amor” (Sl 1). Només l’Amor explica la vida. L’Amor que vivim si el volem veure i reconèixer, i el volem sentir i agrair, i respondre... L’amor no s’imposa, se l’accepta.

... mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus... Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem..., semblants a ell... (1Jo). Que som fills de l’Amor, i de l’amor, i fets per a l’amor i l’Amor; semblants a l’Amor; ja ara, però encara no s’ha manifestat del tot..., però es va manifestant..., finalment en tota la seva plenitud. La vida és l’aventura de l’amor.

Sigui santificat el vostre nom.

... vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces: «Hosanna al nostre Déu... Amén. Lloança, glòria saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén... (Ap). Al final l’Amor, el reconeixement d’Aquell que ens ha estimat, que és l’Amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Finalment fills, semblants a Déu, com Jesús. I tothom qui té aquesta esperança en ell, es purifica, tal com Jesucrist és pur... (1Jo). Ja Jesús és el Regne acabat, fet en ell; i que nosaltres anem fent nostre; anem vivint l’amor, cada vegada més, amb nous aspectes, noves facetes, noves dimensions...

«Feliços els pobres..., els qui estan de dol..., els humils..., els qui tenen fam i set de ser justos..., els compassius..., els nets de cor..., els qui posen pau..., els perseguits pel fet de ser justos..., el regne del cel és per a ells..., seran consolats..., posseiran el país..., seran saciats..., Déu els compadirà..., veuran Déu..., els reconeixerà coma fills..., el Regne del cel és per a ells..., la vostra recompensa és gran en el cel»... (Mt). Feliços els qui estimen perquè estimen, perquè reconeixen l’amor i el viuen, el donen, i el pateixen...; l’Amor serà per a ells, l’Amor serà el seu consol, els posseirà, els saciarà, al final la seva vida serà en l’Amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

¿Qui pot pujar a la muntanya del senyor? ¿Qui pot estar-se al recinte sagrat? El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa, que no confia en els déus falsos... (Sl). Fa la voluntat de l’Amor qui estima.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

L’altre pa que també dóna vida: l’amor ens dóna vida sempre, i per sempre. Rebrà benediccions del Senyor, rebrà els favors del Déu que salva... (Sl). Als qui han fet de l’Amor el seu projecte de vida i s’alimenten de l’amor, només poden tenir vida, i per sempre; “l’amor no passa mai”, l’amor és més fort que la mort.

Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs»... (Ap). Finalment sants, hem passat per l’amor, hem rentat la vida en l’amor, ... en l’Amor.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres... Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües... (Ap). Finalment l’amor vencerà tota indiferència, tota injustícia, tot mal..., un Amor per a tots.

La nostra vida llegida, entesa, en una nova clau interpretativa, una nova hermenèutica: l’amor, l’Amor.


Mn. Miquel García Bailach


divendres, 23 d’octubre de 2015

Diumenge 30 de durant l'any - 25 d'octubre de 2015


Marc 10, 46-52:

Bartimeu, se n’adona de que esta passant per aquell lloc Jesús, i no vol deixar passar l’ocasió i a l’instant es posa a cridar: “Jesús tingueu compassió de mi”, s’encontra a la vora del camí, cansat, es un home rebutjat per la societat, no pot ser pelegrí perquè li tancarien les portes, esta exclòs, marginat, abandonat pel jueus. Sols li queda cridar. Els deixebles i seguidors  s’irriten, aquells crits interrompen la marxa tranqui-la cap a Jerusalem, no poden escoltar les paraules de Jesús. Aquest pobre molesta, hi ha que fer-lo callar; però ell cridarà més fort. “Fill de David, compadiu-vos de mi”. Li diuen, ànims, Jesús t’està cridant, això ho canvia tot. Bartimeu dona tres passos què van a canviar la seva vida. Llança el mantell per què li fa nosa per apropar-se a Jesús. Li diu què vols que faci per tu. Mestre que hi vegi.

La seva vida es transforma. Passar de la ceguesa a la visió es símbol d’obrir-se o de créixer en la fe. L’experiència de Pau en el camí de Damasc, (Fets 9) n’és un exemple al costat de Bartimeu. Bartimeu no parteix de zero, te una fe incipient i la confiança en Jesús, a qui reconeix com a --“Fill de David”. Ho expressa en dues pregàries curtes o crits que li surten del cor: “compadiu-vos de mi, feu que hi begui”. La trobada personal amb Jesús li transforma la vida, comença a veure-hi clar i descobreix que s’ha de tornar deixeble o seguidor i company de Jesús. Ha passat d’estar al marge del camí, incapaç de fer res de tot sol. A descobrir el sentit de la seva vida.

Per alta banda, Jesús el convida a mirar cap al seu interior, en dir-li que es la fe que el salva el que hi ha dins d’ell, la fe ha d’estar arrelada al cor del creient. Jesús es el nostre Salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia, i amb la Bona Nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida.

El nom que ho conté tot és el que el Fill de Déu rep en la seva Encarnació; Jesús. El nom diví és impronunciable pels llavis humans però, assumint la nostra humanitat, el Verb de Déu ens lliura i el podem invocar; Jesús, salva. El nom de Jesús ho conté tot. Déu i l’home i tota l’economia de la creació i de la salvació. Pregar “Jesús” es invocar-lo, cridar-lo en nosaltres. El seu nom és l’únic que conté la Presencia que significa, Jesús ha ressuscitat, i tot aquell que invoca el seu nom acull el Fill de Déu que l’ha estimat i s’ha lliurat per Ell.

La invocació del sant nom de Jesús és el camí més senzill de la pregària continua. Recitada sovint per un cor humil, atent, no es dispersa, (Mt 6,7) sinó que “guarda la Paraula i produeix fruit de constància.” Aquesta invocació es possible “en tot temps”, ja que l’única ocupació, la d’estimar Déu, que anima i transfigura tota acció en el Crist Jesús, com va fer Bartimeu, que d’una revolada s’aixeca per posar-se als peus de Jesús, quina fe la de Bartimeu, que d’una revolada s’aixeca per apropar-se a Jesús.



F Josep Mª Cabanyes i Vilar Ocist

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Diumenge 29 de durant l'any - 18 d'octubre de 2015


Marc 10, 35-45

Els deixebles Jaume i Joan,  li demanen a Jesús de estar l’un a la dreta, i l’altre a l’esquerra, quant serà glorificat. Jesús els diu. “No sabeu què demaneu”.

Jaume i Joan busquen els primers llocs per estar al costat de Jesús; Jesús es queda sorprès. No han entès res del que Jesús els ha ensenyant. Els altres deixebles s’omplen d’indignació contra Jaume i Joan; l’ambició els divideix, s’enfronten entre ells per què encara son immadurs. A les hores els diu; Qui volguí ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.  Qui volguí ser gran que serveixi als seus germans. El fet es tan greu, que Jesús els reuneix; mireu els romans.

Jefes dels pobles i grans de la terra, els exploten i els oprimeixen, entre vosaltres no ha de ser així; Qui volguí ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui volguí ser el primer, ha de ser El esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres,I a donar la vida com a preu de rescat per a tots els homes.

En la Comunitat de Jesús no hi ha lloc per al poder que oprimeix, mes be, hem de deixar lloc per al servei que dona vida. Jaume i Joan eren mot ignorants e imperfectes, no havien entès res del que Jesús els havia ensenyat.

Jesús vol el servei com a llei important de la Comunitat del deixebles, ha de ser una Comunitat sense poder, però amb autoritat, ja que l’autoritat ha de ser entesa com a servei. La vida neix del compromís envers el proïsme. Servir vol dir cuidar la part feble, servir vol dir cuidar als febles de les nostres famílies de la nostra societat.

Jesús passa pel sofriment i la mort abans de ser glorificat per Déu. El baptisme de Jesús es, per la seva banda, l’acceptació i la inauguració de la seva missió del Servidor sofrent. Es deixa comptar entre els pecadors. Ja és “l’Anyell de Déu que pren sobre seu el pecat del món”; (Jn 1,29) ja anticipa el baptisme de la seva mort; ja ve a “completar tota justícia” (Mt 3,15), es a dir, se somet del tot a la voluntat del seu Pare; dóna el consentiment per amor a aquest baptisme de mort per la remissió dels nostres pecats.

Aquesta acceptació respon la veu del Pare que posa tota la seva complaença en el seu Fill. Els trets del Messies es revelen, sobretot, en els cants del Servidor. Aquests cants anuncien el sentit de la passió de Jesús, i indiquen la manera com difondrà l’Esperit per vivificar la multitud; no des de l’exterior, sinó esposant la nostra “condició d’esclau”. (Fl 2,7) Prenent damunt d’Ell la nostra mort, ens pot comunicar el seu propi Esperit de vida.

F. Josep Mª Cabanyes i Vilar Ocist


dissabte, 10 d’octubre de 2015

Diumenge 28 de durant l'any - 10 d'octubre de 2015


Mc 10, 17-30

Imaginem-nos l’escena. Un home anà corrent cap a Jesús i, -de genolls-, li fa la gran pregunta que a tots ens interessa: “Mestre bo, què haig de fer per posseir la vida eterna?”.
Tenim la resposta de Jesús. Imaginem-nos que ens la diu també a nosaltres participant de la mateixa pregunta. Ell ens diu: “Per què em dius bo? No hi ha ningú bo més que Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no donaràs fals testimoni, no estafaràs, honora el pare i la mare”.
L’home respongué: “Mestre, tot això ho he complert des de jove”.
Jesús mirant-nos de manera afectuosa, ens diu: «Una cosa et falta, marxa, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel, i després segueix-me”.
Aquell home, després de parlar amb Jesús posant en valor el compliment de la Llei, s’entristí perquè era molt ric i no s’avenia a renunciar a les seves riqueses, per això va marxar . I nosaltres què fem? També marxem? Ho donem tot als pobres i optem per Jesús? Anem fent la viu-viu que si, que no?  Potser, de mica en mica?
Avui prima al món el sistema econòmic neoliberal, un corrent influent en l’àmbit politicoeconòmic que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política, de mode que l’estat només cal que garanteixi les llibertats individuals. D’aquest mode propugna:
1)    Retirar l’Estat del control i regulació dels mercat financers i del comerç exterior, justificant l'assignació més eficient dels recursos, a nivell internacional.
2)    L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots els serveis públics que també ofereixi el sector privat s’han de privatitzar.
3)    El dèficit públic perjudica l'economia, perquè absorbeix:
- l’estalvi privat
- augmenta la inflació.
- disminueix la inversió privada
4)    La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
5)    Regular de directament el mercat de treball i que no ho facin organismes oficials. Així s’arriba al un salari d'equilibri entre l’oferta i la demanda de treballadors, desigual en cada lloc.
Davant d’un model tan agressiu, com és possible que no qüestionem, de debò, aquest sistema econòmic?
Es que no ens adonem:
1) De les conseqüències que aquest sistema aporta contra la distribució d’un treball digne per a tothom, provoca majors desequilibris entre rics i pobres?
2) De les conseqüències socials col·lectives?
3) Que el consum desmesurat deshumanitza cap a la insatisfacció de l’ésser humà?
4) Que en el sistema neoliberal tot queda diluït sense que hi hagi cap responsable? Perquè el poder econòmic arriba a supeditar al poder polític, fent que el segon toleri i “legalitzi” al primer.
Aquest fragment de l’Evangeli és una invitació a reconèixer els nostres paràmetres econòmics des del nivell individual, fins a la macroeconomia, no tant en els resultats productius, només, sinó en el repartiment dels beneficis obtinguts, d’un mode més equitatiu i solidari. Avui Jesús se’ns dirigeix a nosaltres, com va fer amb el jove ric, ens mira i també ens diu: “Una cosa et falta ..., ven el que tens i dóna-ho als pobres”
A nivell individual és qüestió d’actuar cadascú en consciència. Cadascú hem de donar la nostra resposta.
Però també a nivell de comunitats cristianes hem de ser capaços de denunciar totes aquelles situacions que beneficiant-se de l’explotació de l’home contra l’home, de l’oblit cap els més desafavorits o del mal ús dels recursos naturals, atemptin directament contra la dignitat humana, en propi benefici.



Mn. Josep Maria Gómez del Perugia, Diaca

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Diumenge 27 de durant l'any - 4 d'octubre


Gn 2,18-24; Sl 127; He 2,9-11; Mc 10,2-16.


Som hereus del ser de Déu..., per viure una mateixa realitat d’amor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l'home estigués sol. Li faré qui l'ajudi i l'acompanyi.» Estem fets per a la relació, la comunicació, el diàleg..., no per a la soledat; creats a imatge i semblança de Déu som amor, fets per a l’amor, ser estimats i estimar. El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l'home, a veure quin nom els donaria: el nom que l'home donava a cada un dels animals era el seu nom. ... però no en trobà cap capaç d'ajudar-lo i fer-li companyia. No en hi ha prou en estudiar, treballar, fer coses...  Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Ens cal tocar el cel, entrar en el món dels somnis... que només l’amor ens dóna. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn...». Fins que no arribem a l’altre/a en comunió d’amor no som el que hem de ser. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d'aquell moment ells dos formen una sola família (Gn). És l’amor esponsal, la unió de l’amor..; un amor fecund, font de vida.

Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix... L’Amor que crea perquè sentim el seu amor i existim. ...volia portar molts fills a la glòria..., que participem del seu ser, de la seva realitat, dels seus atributs...  i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. La revelació de qui som es fa des de l’encarnació en la nostra mateixa realitat concreta, en les seves llums i ombres. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans (He). La gran revelació és que som fills i germans, ni súbdits ni rivals davant Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi... (He). Qui es feu solidari, qui perdonà, qui acollí, qui curà, qui rentà els peus, qui morí... és ara referent, exemple, capdavanter, germà gran... d’un poble on tots som cridats a ser fills.

Els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l'esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Divorci, ruptura..., ja és el cor dur, quan ja no hi ha amor. Però al principi, Déu creà l'home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar» (Mc). El Déu-Amor ens crea a imatge i semblança seva per viure l’amor, l’experiència de l’Amor trinitari, que és l’amor de persones, dialogal, generador de vida...; només l’amor uneix; un amor també fruit de la voluntat, del compromís, de la fidelitat...

«Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas» (Mc). Com són els nens? Quins valors representen? Necessitats, oberts a la vida, a créixer, a aprendre, són aquells que reben la vida, l’acullen..., es deixen estimar...

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins... (Sl). Sempre és un camí d’amor el que recorrem amb ell, per això és un camí de felicitat...

La vida familiar és un espai privilegiat de vida i realització humana, amb els millor valors humans.


Mn. Miquel Garcia Bailach

dissabte, 26 de setembre de 2015

Diumenge 26 de setembre - 27 de setembre


Mc 9,38-43.45.47-48

En l'evangeli d'aquest diumenge apareix el tema de la pertinença, de la identitat, de qui són dels nostres i qui no. Segueix sent un tema molt actual. Amb quina facilitat posem etiquetes d'aquests són de la nostra sensibilitat religiosa, aquells no; amb aquests em sento identificat, amb aquells no estic a gust; nosaltres som del sector progressista, aquells del conservador (i viceversa), etc. Som, en el fons, excloents, encara que prediquem el contrari. No busquem la unitat (no identificar-la mai amb uniformitat) sinó la confrontació, els uns i els altres.

El missatge de Jesús, «qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres», ho hem llegit i aplicat, molt sovint, a l'inrevés: «qui no és amb nosaltres, és contra nosaltres» I així ens van les coses. Jesús demana als seus deixebles, als seus seguidors, els d'abans i els d'ara, una visió molt més oberta, més conciliadora, «buscant més el que ens uneix que el que ens separa», en paraula del papa bo Joan XXIII.

La unitat és possible i ha de ser el nostre afany diari.


Javier Velasco

dilluns, 21 de setembre de 2015

Diumenge 25 de durant l'any - 20 de setembre de 2015


(Mc 9, 30-37)

El primers dos versets d’aquest Evangeli corresponen al segon anunci de la passió i mort del Senyor als seus deixebles. Jesús rep l’admiració dels que el segueixen, per la seva paraula, el seu ensenyament, les seves obres i els seus miracles. Davant d’aquesta admiració dels homes, Ell donava sempre un exemple de quin era el camí que calia seguir: El Fill de l'home serà lliurat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. L’evangelista ens diu que els deixebles no entenien; és més, que tenien por de fer-li preguntes sobre això. En la versió de Lluc, es precisa que el significat d’aquestes paraules els quedava amagat; i Mateu, diu que es van entristir molt. L’anunci de la passió no és aquí donat en paràboles; cap metàfora, tot al peu de la lletra. I tanmateix, els qui seguien el Crist –pensem tot el que vol dir aquest seguir- no comprenien les paraules, sentien por i s’entristien.

El Crist s’humilià perquè sent Déu prengué forma d’esclau i acceptà la copa que el Pare li oferia, la passió i mort en la creu per la salvació del món; i davallà fins als inferns a rescatar les ànimes que hi eren presoneres. Pel que fa a l’home, seguir el camí del Crist és també la humiliació, negar-se a si mateix i prendre la creu. La reialesa, el poder i la glòria de Déu no es manifesta com es fa entre els homes; res a veure amb els privilegis, amb el domini sobre els altres, amb la fama i el renom davant del món. Els que diem seguir el Crist, potser ens entristim quan sentim parlar de la seva necessària mort per salvar el gènere humà? Encara esperem aquesta mena de poder i glòria fruit de les nostres elucubraciones i de l’amor propi? Sovint, instal·lats en l’edifici que el pecat ens ha fet construir, concupiscència, egoísme, vanaglòria, no som capaços d’entendre què vol dir el Senyor, i ens fa por preguntar-li, i ens entristeix perquè al fons del cor sap que posa en qüestió aquest nostre edifici que estimem tant.

El fragment de sant Marc, cotinua amb l’ensenyament sobre qui és el primer al Regne dels Cels. Ara el Senyor usa una metàfora per ajudar-lis a entendre; posa un infant enmig d’ells, al seu costat, i els diu que han de fer-se com infants, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran, i si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots...

Servir, fer-se el més petit, és l’única via de combatre la força del pecat que lluita en nosaltres. Tenim tants exemples a l’Evangeli: el public, el fill pròdig, la dona que vessava llàgrimes als seus peus, l’hemorroïsa, la cananea... Els Pares ens ensenyen que per la humiliació tanquem la porta als assalts de les temptacions, despertem el cor a la compunció i fem lloc a la pregària interior. Així humiliar-se és obrir la porta a la visita de Déu, és el camí per obtenir un cor pur, com el dels infants.

A la tradició de la nostra terra, tenim l’exemple de sant Cristòfor, aquell gegant que, conscient de la seva gran força, desitjava posar-se al servei del senyor més poderós de la terra. Serví als senyors del món i, tot cercant, fins i tot al mateix diable; però atent com era i despert, trobava sempre altre que mostrava més poder que el senyor a qui estava servint. Acabà, per consell d’un vell, esperant al Crist a la vora d’un riu d’aigües cabaloses i ràpides, vinvint com ermità, ajudant amb el seu cos fort i valent a travessar les aigües a tot aaquell que li demanava. Fins que un dia el pes d’un infant que pujà a les seves espatlles li feu trontollar i a punt va estar d’ofegar-se, si no que quan li preguntà al nen pel misteri del pes que notava damunt seu, l’infant es revelà com el Crist...



P. Josep

divendres, 11 de setembre de 2015

Diumenge 24 de durant l'any - 13 de setembre de 2015


Mc 8, 27-35

1. « ¿Quién dicen los hombres que soy yo?».

La figura de Jesús es polémica desde el principio, es decir, desde su paso por este mundo. Sus mismos discípulos no le reconocieron: los relatos sobre la confesión mesiánica de Jesús son evidentemente postpascuales.

A lo largo de la historia se han dado diversidad de respuestas sobre la identidad de Jesús. Lo que no podemos negar es que es una persona que al interesarnos por él, no nos deja indiferentes: ya podemos llegar a reconocerlo como el Mesías, el Cristo, o simplemente ver en él un peligro o una amenaza para los poderes sociales, políticos, económicos e incluso religiosos de este mundo.

Ya para San Pablo "La predicación de la cruz es una necedad para los que se pierden; mas para los que se salvan -para nosotros- es fuerza de Dios... quiso Dios salvar a los creyentes mediante la necedad de la predicación. Así, mientras los judíos piden señales y los griegos buscan sabiduría, nosotros predicamos a un Cristo crucificado: escándalo para los judíos, necedad para los gentiles" (1 Cor 1,18-23).

Para Celso, filósofo griego del siglo II d. C., también resultaba inaudito que la "divinidad", es decir, las fuerzas cósmicas que gobiernan el universo pudiesen hacerse presente en una sola persona y menos en un judío, inculto, alejado del centro del Imperio.

En este sentido afirma Hans Urs Von Balthasar, el gran teólogo del siglo XX: "así como para la mentalidad griega es simplemente ridículo que un producto de la naturaleza inabarcable pretenda identificarse con el seno que lo ha engendrado, y para el pensamiento judío es todavía mas desatinado que una criatura se atribuya las propiedades del Creador y del Señor de la Alianza con Israel, así también para una imagen del mundo moderna y evolucionista...es sencillamente absurdo que una pequeña onda se quiera identificar con la misma corriente inmensa que ha fluido antes de  ella durante millones de años y después de ella ha continuado imperturbable su curso. (Por qué soy cristiano todavía. Pág 23).

2. «Y vosotros, ¿quién decís que soy yo?». Pedro le contesta: «Tú eres el Cristo». 
Esta es la única confesión "de fe" que encontramos en los Evangelios antes de la Resurrección de Jesús.  Preguntémonos entonces, ¿Qué significa que Jesús es el Cristo?

En definitiva que en Jesús, en verdad se cumple lo que él mismo había dicho: "Yo soy el camino, la verdad y la vida (Jon 14, 6). En los Evangelios, resuena con fuerza y convicción este "yo soy" de Jesús.

"Muy gustosos haríamos de Jesús un apóstol del amor al prójimo, que interviene a favor de los pobres y oprimidos, que se declara solidario con los pecadores; pero tendríamos que olvidar todas esta alusiones desafiantes a su propia persona, este modo suyo de juzgar a los otros en relación con él: si alguno se avergüenza de mí...también el Hijo del hombre se avergonzará de él (Mc 8, 38)...el mandato de abandonar todo por mi causa (Mc 10, 29)...todo esto, palabras y obras, es de una naturaleza cortante, no parangonable con ninguna otra realidad de la naturaleza humana que pretenda elevarse a tal grandeza" (Ibíd. pág. 36).

Vivimos una época que nos cuesta percibir el todo y nos es más cómodo el fragmento o la reducción. Pero Jesús, el Cristo, en su singularidad, continúa acercándose a todo hombre y mujer y se continua dando como el amor mismo de Dios ofrecido a cada uno, en su libertad absoluta y para acompañarnos él se ha querido rebajar, hacerse como nosotros, para que nosotros podamos asemejarnos a él (San Atanasio).  



Mn. Juan Alcides

dissabte, 5 de setembre de 2015

Diumenge 23 de durant l'any - 6 de setembre de 2015


Is 35,4-7a; Salm 114; Jm 2,1-5; Mc 7,31-37.


Déu ens fa sentir el seu amor, ens encomana els seus sentiments.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig... (Is). Un Déu que ve amb tots els atributs que l’adornen de bondat i amor: és alliberador i reparador. Suscita respostes a les necessitats humanes de justícia i de vida. Fa com un pare i una mare fan, de generar vida sempre.

El Senyor es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor deslliura els presos. El Senyor dóna la vista als cecs, el Senyor redreça els vençuts, el Senyor estima els justos, el Senyor guarda els forasters. Manté les viudes i els orfes... (Sl). És el compromís de Déu creador per sempre amb la vida que genera, i amb la justícia promotora de fraternitat, i amb les necessitats primeres que fan possible la vida dels fills; un Déu que vol ser llibertat, i llum, i esperança, i vida digna per a les persones.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat a l'estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d'aigua (Is). El ser de Déu-Amor informa la realitat, és llei natural escrita en la dignitat humana. La vida només és possible amb unes condicions: que es respectin els drets de cada persona i es visqui la fraternitat; és el seu regne fecund, generador de vida.

El Senyor es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor deslliura els presos. El Senyor dóna la vista als cecs, el Senyor redreça els vençuts, el Senyor estima els justos, el Senyor guarda els forasters. Manté les viudes i els orfes, i capgira els camins dels injustos. El Senyor regna per sempre; és el teu Déu, Sió, per tots els segles (Sl). És la paràbola del judici final que ja la trobem prefigurada als Salms; el criteri del judici de Déu és l’amor: Perquè tenia fam..., tenia set..., era foraster..., anava despullat..., estava malalt..., ... tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi (Mt 25,31ss). És el regne de Déu d’amor en les coses senzilles, ordinàries, en necessitats concretes.

... vosaltres que creieu en Jesucrist..., no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d'or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda't dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Hi ha una ortodòxia de les veritats de la fe i ha la ortopraxis de l’actuar, ineludible també per a la fe: és la pràctica de l’amor. Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? (Jm). I hi ha una opció preferencial pels pobres. Són les Benaurances: feliços els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu (Lc 6,20b).

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

El Senyor es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam... (Sl). El pa de Déu és fruit de la justícia i la misericòrdia; tots tindrem pa si hi ha justícia i amor. Jesús vol ser aquest pa.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó..., passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre't». A l'instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se'n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin» (Mc). Jesús salva amb el seu compromís personal de servei, amb la seva encarnació en la pell del necessitat; i venç el mal amb el bé. I Jesús a l’hora d’estimar ja supera fronteres de raça i religió. Un servei amagat, silenciós que només busca el bé de la persona.

L’amor sempre surt a l’encontre de la persona estimada, del seu bé.


Mn. Miquel Garcia Bailach