dissabte, 31 de desembre de 2011

Solemnitat de la Mare de Déu - 1 de gener

Nombres 6,22-27

Fixeu-vos que aquest passatge comença amb Déu i termina amb Déu.
Ell té un desig: beneir al Seu poble. Perquè ens estima.
Ell pren la iniciativa, ens truca a col·laborar amb Ell i ens mana a proclamar aquesta paraula de benedicció.
Moisés ho ha de dir a l'Aaron i als seus fills. Aaron i els seus fills ho han de dir a tot el poble. I, el poble de Déu, com "reialme sacerdotal i nació santa" (Èxode 19,6) ha de transmetre aquesta benedicció a la resta del món perquè es complexi la promesa feta a Abraham, "en tu seran beneïdes totes les famílies de la terra." (Gènesis 12:3)
Voldries sentir més de la Seva presència amb tu, protegint-te i cuidant de tu, en aquest nou any?
Voldries veure'l a Ell i al Seu camí per a tu amb més claredat i gaudir més del Seu amor i gràcia envers tu?
Voldries sentir com es fixa la Seva mirada damunt teu, recordant-te que sap exactament qui ets i què t'està passant, i que t'ompli de nou de pau i confiança?
Doncs, rep aquesta benedicció i no t'oblidis de passar-ho també als que tens al teu entorn, perquè Déu diu, "Jo els beneiré." (v. 27) És a dir, la benedicció està garantida! Perquè ens estima.
Aleshores, germà meu,
Que el Senyor et beneeixi i et guardi.
Que et faci veure la claror de la seva mirada
i s'apiadi de tu.
Que fixi damunt teu la seva mirada
i et doni la pau.
Amén.




David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dissabte, 24 de desembre de 2011

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Is 52, 7-10 ; Sl 98 (97) 1-6 ; Hb 1, 1-6 ; Jo 1, 1-18


Les lectures que la litúrgia romana ens ofereix per a l’anomenada missa “del dia” són molt eloqüents. El pròleg de Joan presenta el sentit més profund del misteri de l’encarnació, del qual Nadal és una important conseqüència.

El més important no és que Jesús neixi sinó que Déu s’encarni. Cal que ens adonem de què celebrem. Celebrem l’aniversari del naixement a Betlem de Jesús de Natzaret, un personatge clau en la història de la humanitat, una festa molt arrelada en la tradició, un dia entranyablement familiar, que comporta un bon àpat i, en molts casos, un intercanvi de regals. Probablement tot una mica barrejat. Fins i tot moltes persones que es defineixen com a no creients celebren la festa i quasi tothom tendeix a sentir-se solidari, més encara, fa accions solidàries. Magnífic!


Els cristians celebrem tot això però hem d’anar més a fons. No ens podem quedar, evidentment, en el consumisme desenfrenat, ni en la tendresa una mica bleda de les llumetes o en l’estètica del pessebre. Hem de comprendre i agrair la profunditat del misteri del Nadal des de la fe. Nadal és molt més que tot això. La persona de Jesús de Natzaret, la seva encarnació, el seu naixement, la seva vida sencera, la seva mort i la seva resurrecció constitueixen el fet cabdal de la història.


Els cristians celebrem per Nadal la humanització de Déu i la participació de l’ésser humà en la vida divina, fonament de la nostra esperança de sentit i de salvació històrica i escatològica. Esperem que la solidaritat de Déu amb la humanitat doni fruits de justícia en el món present i acabi amb la plena instauració del Regne de Déu en una nova creació a la qual aspirem.


Déu Fill, expressió completa i definitiva de Déu s’encarna en el si d’una dona, Maria, assumint així la plenitud de la nostra condició humana, tot mantenint la plenitud de la seva condició divina, sense barreja ni separació!!! Aquesta és la fe de l’Església, de totes les esglésies cristianes, salvant algunes postures molt minoritàries.


Aquesta revelació del misteri de Déu és un regal, una gràcia absolutament immerescuda. La infinitud de l’amor de Déu es posa plenament de manifest en la vida de Jesucrist i el Nadal n’és l’inici. Tot plegat una enormitat.


L’inici de la Carta als Hebreus diu el mateix que el pròleg de Joan: Jesús és la plenitud de la revelació de Déu. Déu no ens parla per mitjà del Fill, sinó en la persona del Fill, el qual havent dut a terme la seva missió retorna al Pare i “s’ha assegut a les altures a la dreta de la majestat divina”. Déu dóna la raó a un desgraciat mort a la creu i és que Déu les fa de l’alçada d’un campanar!


Per això hem d’anar més enllà de la pura festa popular, sense menysprear-la de cap manera. Hem d’esforçar-nos a aprofundir en la comprensió del misteri, hem d’agrair del fons del cor el do de Jesucrist, hem de viure d’acord amb el seu missatge, perquè “d’un cap a l’altre de la Terra es vegi la salvació del nostre Déu”.
Bon Nadal a tothom!




Josep Esplugas

dijous, 15 de desembre de 2011

Diumenge 4 d'Advent - 18 de desembre

Anuncio del nacimiento de Jesus. Un milagro o un mito? (Lucas 1:26-38)


Quiero comenzar resaltando la fidelidad y amor de Maria hacia su Señor, que no es otra cosa la que deja entrever con las palabras del vv 38 (He aquí la sierva del Señor; hágase conmigo conforme a tu palabra). Dios ama a toda creatura, pero se sirve de todos aquellos que le aman y le buscan en espíritu y en verdad. (deberías indagar que es en espíritu y en verdad), Esta era Maria había dedicado, consagrado su vida al Señor, por esto en un momento de su vida de su juventud recibe u obtiene el privilegio mas hermoso que pudo tener mujer alguna la de traer al mundo a Jesus el Salvador de la humanidad, cuan hermoso seria que cada uno de nosotros pudiéramos escuchar estas palabras: Maria no temas, porque has hallado gracia delante de Dios.


Un milagro, por supuesto que es un milagro y no un mito, todo esto es historia y es mas la concepción única de Jesus no fue un mero milagro en si mismo, fue también el cumplimiento de la profecía del antiguo testamento. Con mas de 730 años de antelación, Dios predijo que una señal del Mesias para los judíos y todos nosotros, seria la de un hijo nacido de una virgen (leer Isaias 7:14) y este niño seria ambos humano y divino (leer Isaias 9:6). Esto es lo que Gabriel le esta recordando a Maria en los vv.32-33.
Los hombres, el genero humano después del pecado necesitábamos de un salvador (todo esto Dios lo conocía desde la eternidad que sucedería) uno que fuera sin mancha, el cual sobre la tierra no había porque todos por herencia habíamos pecado de allí que Dios ofreció a Jesus (Gen. 3:15 – Juan 3:16 ) su único hijo en sacrificio, por esto el nacimiento virginal y la encarnación fueron necesarios para que Jesus fuera nuestro Salvador (Jesus significa “Jehová salva (el Señor).


En estas fecha como cada año celebramos el nacimiento de Jesus y lo celebramos con reuniones familiares, cenas, regalos etc. Pero olvidamos que el regalo mas grande de todos los tiempo lo recibimos de parte de Dios, Su Hijo por quien nos vino la salvación eterna, no seria digno de celebrarlo cada dia y no cada 365 dias, dar gracias a Dios por el nacimiento de Jesus y la Salvación no hace sentir llenos de vida. Dios te bendiga esta navidad y cada dia.



Arturo Barisich B.
Pastor Evangelico

diumenge, 11 de desembre de 2011

Diumenge 3 d'Advent - 11 de desembre

En la segona lectura sant Pau - 1 Tes. Que és l’escrit com a tal el més antic i primer de tots els del Nou Testament- amb una senzillesa de llenguatge, que no vol dir simplicitat de raonament- fa servir tres vegades la mateixa paraula grega, que en les nostres traduccions varien poc: incessantment, sense parar, contínuament, en tota ocasió... es l’ actitud, per tant arrelada a la profunditat de cada persona i que expressa una font de la que no paren de rajar gratituds al Pare per Crist i en Crist : . 1:2, 2:13 i 5:17 ( el del fragment d’avui ).

Pau, identifica pregària amb gratitud al Pare i per la seva pròpia dinàmica, la pregària no pot ésser un acte puntual embolcallat amb l’oblit de Déu que és presència amorosa constant i total [1] . Encara que la condició humana és feta de fragments i intervals, parèntesis i buidors que , tristament es fan presents i sovint angoixants , quan tenim la sensibilitat interior tocada per l’Esperit, (” l’aire que respirem és Crist “ , st. Antoni abat dixit poc abans de morir, segons st. Atanasi d’Alexandria ,) experimentem que pregar és el respirar de l’ànima i que respirar és viure i que la nostra Vida és Crist.

Necessitem obrir espais i temps a la pregària, encontre amb el Pare, en Crist i com Crist des d’els Tabors de la vida on l’oració ens transfigurarà [2], des d’els Guetsemanís de la malaltia, la pregària ens farà coratjosos davant les Creus de cada dia...

Espais i temps on els mestre de pregària ens ajudin com a Moisès a vèncer fatigues i cansaments en la lluita dels amalequites que tenim dins nostre [3]. I tot instant de pregària, tot moment d’encontre amb el Ressuscitat visquem-lo com anunci i profecia dels cel nou i de la terra nova.

Perquè tot ens revela la presència del Ressuscitat i la pregària ens va centrant i ens va ordenant en Ell : “ Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres, per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.[4]

Tot és Gràcia.




Lluís-Anton Armengol





[1] Act. 17,28: ja que "en ell vivim, ens movem i som",

[2] Lc. 9, 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant.

[3] Ex. 17,12 Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s'hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol.

[4] Ef. 1, 9s.

dijous, 1 de desembre de 2011

Diumenge 2 d'Advent - 4 de desembre

Mc 1, 1-8; 2Pe 3, 8-14, Is 40, 1-5 i 9-11.


El que en Església anomenem escatologia ve a ser com una dimensió nova de tota vida: la presència dels temps futurs, dels temps més enllà del temps, en el present d’ara mateix. L’Església no és solament en camí vers al Regne, sinó que ja és en glòria i poder a la dreta del Pare. La percepció de les realitats del futur “ja visibles” i “encara no realitzades” fan nèixer un sentiment de “nostàlgia ecatològica”: El Regne de Déu és quelcom que arriba, i per això la veu d’Isaîes i del Precursor convoquen a la conversió, però també és quelcom que és dins nostre (Lc 17, 21), i és també el que vindrà en plenitud i en glòria, la visió mateixa de la Gràcia Increada, la participació en la vida divina. Tot instant és la darrera hora.


Isaïes predicà la vinguda en la carn del Déu Vivent, la consolació aportada per l’Ungit de Déu, el Mesies, que ve en la carn. Sant Joan Baptista és la darrera baula d’una cadena mai ha deixat de saber que el Regne del Cel és a prop. Els sant Apòstols i els Pares de l’Església són testimonis de la profunda conversió que representà el naixement segons la carn del Fill de Déu: l’Església dels primers temps, viva en Crist, participant ja d’un nou cel i una nova per la gràcia del baptisme, crida: El Senyor ve! i el seu temps és un temps d’espera del que l’acompliment definitiu i irreversible d’allò que ja s’ha acomplert per la Gràcia. És així que l’espera atenta de la Segona Vinguda del Senyor, del Dia del Senyor – del Diumenge! – és una sola acció amb el penediment, el desig de conversió, el desig del nou cel i la nova terra on regnarà la justícia.


El Rei ve! Davant seu arriba el misatger, l’anunciador de la bona notícia. Sentim en els nostres cors la seva veu? La Tradició d’Orient senyala el calendari de l’Advent amb un quaresma, del 15 de novembre al 24 de desembre, a fi de preparar els camins del Senyor, de redreçar les senderes per on ha de passar el Rei, a fi de despertar els sentits a la Bona Nova. A una terra deserta, sense camins i sense aigua, el nostre esperit vetlla davant el Senyor. I tanmateix l’esperit d’aquest món repeteix sense parar el “no hi ha Déu”, i una somnolència, una torpor vol emparar-se de tota la nostra persona.


“En què consisteix doncs “l’esperit d’aquest món”? No consisteix en res més que imaginar que aquest món ho és tot; que és en ell on vivim i on morim; que en ell és on apareixem i desapareixem; que fora d’aquest món no hi ha d’altre, i que fora de l’home no hi ha Déu; allò que està en aquest món ho és tot, fora d’ell i més enllà d’ell no hi ha res, res, res; en tot el seu ésser l’home no és més que el producte i el fruit d’aquest món, on ha de retornar per descompondre’s i disoldre’s. Vet aquí perquè “l’esperit d’aquest món” no pot conèixer ni el Crist-Déu, ni res del que ens ha estat donat en Ell de part de Déu.” (P Justí Popovic)


Mantenim-nos sobris i vigilants, i que la Pau del Senyor sigui amb tots nosaltres


P. Josep

dissabte, 26 de novembre de 2011

Diumenge 1 d'Advent - 27 de novembre

Marc 13, 33 – 37

“Vigileu, doncs, i vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment.” Aquestes paraules les va dir Jesús després d’haver parlat dels senyals que tindran lloc amb motiu de la fi dels temps. En aquell temps els creients patiran una gran persecució, tots els qui són de la fe de Crist. El capítol 13 de l’evangeli de Marc ens mostra una imatge espantosa de com seran els dies de la persecució de l’Església (no parlem d’institucions), és a dir, el cos format per tots els creients que han confiat en Jesús la seva salvació, els qui s’han penedit dels seus pecats i han estat netejats amb la sang de l’anyell de Déu, els qui en aquells dies quedin sobre la Terra. Ho tindran molt malament, i per això el Senyor ens avisa i recomana que estiguem vigilants als esdeveniments que ell va deixar anunciats en els dies de la seva vida humana, perquè ningú no sap el dia ni l’hora en què “serà el començament dels dolors de part.” Mc 13, 8.

Els qui vivim actualment, potser, no arribarem a veure ni a viure en la nostra carn aquella gran devastació que vindrà: i, per tant, seran uns altres els qui la patiran. Tant se val, el cas és perquè Déu haurà tingut la bondat d’estalviar-los uns sofriments horribles. Però, fins i tot per als qui s’hi trobaran hi haurà un alleujament en aquell període: “Per amor als elegits que ell va triar, escurçarà aquells dies.” Mc 13, 20.

La conclusió és que del cert, els qui esperem la segona vinguda del Crist, això s’esdevindrà. Llavors serem transformats, tal com diu l’apòstol Pau a 1a. Corintis, cap. 15. Per tant, cal que per damunt de totes les coses que en el món ens lliguen, i que n’hi ha que hem de complir sense defallir, estiguem vigilants i desperts a allò que és la voluntat de Déu, tenint cura de quina és la vocació a què hem estat cridats. A la carta al Filipencs, l’apòstol ens recomana que “contínuament ens ocupem de la nostra salvació amb temor i respecte, perquè és Déu qui produeix en nosaltres tant la voluntat com l’acció, segons la seva benevolència.” Fil. 2, 12–13. Així que, “atès que som obra de Déu, creats en Crist Jesús”, cal que vetllem i que ens deixem portar per l’Esperit en l’acompliment de “les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.” Efesis 2, 10.



Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dimarts, 15 de novembre de 2011

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 20 de novembre

Tot i que, avui dia, la monarquia no forma part de tots els ambients polítics, tots tenim una certa imatge d’allò que hauria de ser un rei: poderós i fort, just i savi, magnànim, ric i misericordiós i, per damunt de tot, bell. Sí, avui, la litúrgia aclama Crist com al nostre Rei, com al Rei de l’univers, un Rei formós. El salmista ho expressa quan diu: ” Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis” (45,3). Allí el salmista no subratlla només la seva bellesa exterior, la gràcia que els seus llavis exhalen, sinó que es refereix a la bellesa interior de les Paraules del Crist i a l’esplendor del seu missatge, de tal manera que, en aquesta bellesa hi descobrim la bellesa de la veritat, la bellesa del mateix Déu, una bellesa trasbalsadora que provoca en nosaltres un gran desig d’amor cercant la unió amb l’Amat.
Les lectures d’avui ens presenten la reialesa del Crist com a Jutge de la Humanitat. Ens fan girar la mirada vers un Crist salvador. Ell establirà dins dels nostres cors, ara i aquí, el seu Regne només amb una condició: deixar-se corprendre per la seva bellesa paradoxal, aquesta bellesa que no és engany, sinó veritat. Hem de mirar el Crist i confiar en el seu amor que va córrer el risc de despullar-se de la seva bellesa exterior per a anunciar l’esplendor de la veritat.
Sembla que hi ha oposició entre l’esforç desesperat dels homes per a construir un món més unit, més pacificat, mitjançant tractats i convencions, i aquest Regne de Crist que l’Església ens presenta. Si el Senyor és al cor del nostre univers, no és per a reivindicar poder i prestigi. Li dóna vida suscitant a tot arreu i en tots, capacitat de justícia, amor, fraternitat... Gràcies a Ell els homes seran units per sempre en el Regne de Déu i Déu ho serà TOT en TOTS.



Maïté Cabié

dimecres, 9 de novembre de 2011

Diumenge 33 de durant l'any - 13 d'octubre

Mt 25, 14-30

En la nostra reflexió sobre aquesta paràbola és important que ens centrem en l'actuació del tercer servent, doncs ocupa la major atenció i espai en la paràbola. La seva conducta és diferent a la dels altres servents no se li ocorre una altra cosa que «amagar sota terra» el talent rebut per conservar-ho segur. Quan el senyor arriba, ho condemna com a servent «negligent i mandrós» perquè no ha entès gens. És evident que aquest servent no se sent identificat amb el seu senyor ni amb els seus interessos. En cap moment actua mogut per l'amor, no estima al seu senyor, li té por. Moltes vegades nosaltres actuem com aquest servent, i dediquem els nostres esforços a “conservar”, a mantenir allò en el que creiem. I és cert que hem de viure amb l'herència espiritual que hem rebut; però, alhora, també l'Evangeli ens interpel·la a viure les exigències de Crist. Hem de, amb l'ajuda del Pare, arriscar-nos a construir una Església més fidel a Jesús. Una Església de germans i germanes que vol viure en el dia a dia els valors del regne de Déu. És a dir, viure vides transformades per l'Esperit, experimentar que és possible viure un altre tipus de relacions basades en l'amor, la pau i el perdó. És per això que l'Evangeli ens anima a no “amagar sota terra” el que hem rebut del Pare, tot el contrari, som cridats a compartir-ho amb tots els nostres amics i veïns amb alegria i entusiasme, perquè d'aquesta manera siguem una Església acollidora i inclusiva. Amén.



Germán López-Cortacans
Església Evangélica de Catalunya

dimarts, 1 de novembre de 2011

Diumenge 32 de durant l'any - 6 de novembre

Mt 25, 1-13


“L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l”

Amb aquesta exclamació, l'evangelista Mateu ens convida a posar-nos en marxa. L'espòs, l'Estimat, aquell que omple la nostra vida, que li dóna sentit, que ens fa sentir i saber-nos estimats, ve a buscar-nos, vol que entrem per sempre més en la seva festa. Aquest és el sentit de la mort pel cristià: anar a trobar-se amb el seu Estimat.

Només una condició: dur la torxa encesa, il·luminar el camí.

Hem estat cridats a ser llum del món (Mt 5, 14), perquè la llum de la nostra fe il·lumini la foscor, perquè veient les nostres accions els no cristians es preguntin perquè ho fem, què hi ha de diferent en aquest o aquesta que actua diferent.

Ser llum, llum per nosaltres i llum per als altres, aquest és el projecte del cristià. Per ser-ho cal encendre l'oli de l'amor amb la flama de la fe, perquè la nostra torxa brilli i il·lumini.

Ell, l'espòs, només espera això de nosaltres: que l'estimem i que estimem.

Cinc noies esperaven, però no tenien a punt l'oli per encendre la torxa.

Amb l'amor envers l'Estimat no n'hi ha prou, cal estimar els germans, sense aquest oli que faci cremar la nostra torxa la nostra vida de cristians és incompleta. Estimar Déu i els homes, encendre amb la flama de la fe l'oli de l'amor, vet aquí la clau de la vida cristiana a l'espera de la trobada definitiva amb l'Estimat que ens convida a les noces eternes.




Josep Anton Clua

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Diumenge 31 de durant l'any - 30 d'octubre

1Te 2,7b-9,13


Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del temps. Subratllem-ne, del fragment d’avui, tres punts:

a) L’apòstol, el predicador, el pastor, ha de tenir sempre una actitud d’entrega total, com maternal, a la seva comunitat, amb un zel que el porta a esmerçar-hi tota la vida. Allò que el mou –i el que ha de moure també tot deixeble de Jesús– és ser testimoni de la Bona Nova de Déu, és a dir, del Déu que és Amor i que se’ns ha revelat en Jesucrist, mort i ressuscitat, en el qual nosaltres també viurem per sempre.

b) L’apòstol no ha de ser una càrrega per a ningú –per bé que Pau mateix agrairà l’ajut que va rebre des de Filips, quan era precisament a Tessalònica, ja que també convé que la comunitat doni suport als qui els porten la predicació i el guiatge. No ens hem de repenjar en els altres, en ningú, i alhora cal que ens ajudem a portar-nos les càrregues els uns als altres.

c) A través de la predicació humana, de la feblesa del llenguatge i de l’estil humans, allò que es transmet i que ha de ser acollit és paraula de Déu, capaç de treballar eficaçment a l’interior de cada vida, capaç de conversió. Això demana, per part de tots, predicadors i oïdors, sinceritat, humilitat, fidelitat. Cal demanar a Déu la gràcia de saber anar més enllà, més al fons, de les aparences humanes, per poder estar ben atents i receptius a Déu que ens parla.




P. Jordi Castanyer

divendres, 21 d’octubre de 2011

Diumenge 30 de durant l'any - 23 d'octubre

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida?
A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central.
El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I també són les paraules que tot bon jueu diu quan veu que s'acosta el final de la seva vida. Per tant el que els respon Jesús era de sobres conegut. I el “segon manament” que ell afegeix tot seguit, també era un text conegut de l'escriptura, del llibre del Levític.
Per tant Jesús respon a la pregunta recordant la resposta que ells ja sabien. Però l'originalitat de Jesús, la novetat del seu missatge, es troba en la manera de lligar les dues coses, en com ens fa veure que manament més important, en realitat són dos, que no es poden deslligar, estimar a Déu i estimar als altres, són com dues cares d'una mateixa moneda, si ens descuidem d'un, no entendrem bé l'altre. L'únic que ens demana Déu perquè li demostrem que l'estimem, és que estimem als altres. Com diu en el Nou Testament la primera carta de Joan: Qui estima, coneix Déu. Qui no sap estimar, no sap res de Déu, perquè Déu és amor. Qui no estima el seu germà al qui veu, no pot estimar Déu al qui no veu.
La resposta de Jesús, per tant, recorda coses ja sabudes, però ens convida a estar atents a aquell lligam que dóna sentit a tota la vivència de fe. En el món cada cop més complex que ens toca viure, sovint podem tenir tendència a compartimentar les coses: a distingir els àmbits de la nostra vida professional, el de les nostres aficions i el temps lliure, l'àmbit de la família, etc.. Potser psicològicament aquestes distincions les necessitem per tal de poder aclarir-nos, però el problema és quan la nostra fe es torna com un “compartiment” més de la nostra vida, una cosa que vivim només en uns moments concrets, i fins i tot en uns espais concrets al llarg de la setmana. Quan la fe podria ser justament aquell lligam de fons que dóna sentit i coherència a tot el que vivim en els diferents àmbits de la nostra vida, el que ens ajuda a descobrir en cada moment del dia a dia, en cada persona amb la que tractem, una oportunitat i una crida que ens vénen de Déu.
Jesús avui ens recorda aquelles coses que per a tots nosaltres ja són molt sabudes: moltes coses bones que hem après, dels altres i de la pròpia experiència, molts bons criteris que ens ajuden a anar orientant el que fem, davant dels molts i variats entrebancs i problemes. Però ens vol ajudar a redescobrir que tot això té un lligam, un sentit de fons, que ens justament ens permet valorar molt més cada detall.
Necessitem que la paraula del Senyor desperti novament en nosaltres aquest desig de redescobrir allò de més essencial: la trobada amb el Déu que ens estima i que simplement espera de nosaltres que ens deixem tocar pel seu amor i el sapiguem encomanar als altres. I que les nostres trobades en comunitat ens ajudin a afinar els nostres sentits interiors, per poder copsar la presència de Déu en el dia a dia, i en els nostres germans.




Mn. Josep Vicenç Moragues

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Diumenge 29 de durant l'any - 16 d'octubre

Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu
( Mt. 22, 21)

Tant de bo que tots els cristians des d’ el començament de la nostra història haguéssim fet el degut discerniment per no barrejar els “cèsars” de cada moment amb les comunitats eclesials!


Si tinguéssim el coratge d’obrir de bat a bat les portes de cadascú de nosaltres i de cada comunitat [i] a la fortalesa que ens dona l’Esperit Sant, si les paraules de Pau [ii] ressonessin sempre no hauríem fugit de les febleses que fan experimentar la força del Senyor !


Perquè, molt sovint, ens refugiat en els poders del món per aixoplugar-nos i refugiar-nos ens les nostres pors i el que és més gros ho hem justificat amb motius trets de l’Evangeli – fent-los a la nostra mida – a vegades molt subtils i altres vegades molt grollers.


Potser les raons que donem ens fan fariseus i herodians – antagònics però que s’ajunten maliciosament contra el Senyor- i ells es tornen contra nosaltres perquè posen ben bé a la vista de tota la Humanitat les nostres incoherències i contradiccions amb l’Evangeli que proclamem.


El Senyor ens demana que discernim, que no és altra cosa que trobar en cada moment el que Ell espera de nosaltres i el discerniment sempre neix i va acompanyat de la pregària, del diàleg serè i de la confiança en el Pare del Cel [iii] i del desig de proclamar la Bona Nova.


I sovint, aquest anar a cercar Poder i tenir Poder no ha estat altra cosa que desig de riquesa i fugida de la Pobresa que és la que segur, més ens fa pròxims a Crist en Creu. [iv]




Lluís-Anton Armengol




[i] Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. (Apoc. 3,20)
[ii] Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2 Cor. 12, 10)
[iii] Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums. En ell no hi ha canvi ni ombra de variació. (Jm. 1,17)
[iv] però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. (1 Cor. 1,23)

divendres, 7 d’octubre de 2011

Diumenge 28 de durant l'any - 9 d'octubre

Mateo 22.1-14

Esta parábola representa lo que Dios ha provisto mediante el Evangelio para nuestra salvación y lo hace mediante una fiesta real hecha por un rey, por causa del matrimonio de su hijo. Nuestro Dios misericordioso no sólo ha provisto el alimento, sino un festejo real para las almas que perecen. En la salvación de su Hijo Jesucristo hay de sobra para nuestro consuelo presente y futuro.


Los primeros invitados fueron los judíos. A pesar de que los profetas del Antiguo Testamento no fueron atendidos, ni Juan el Bautista, ni el mismo Cristo, que les dijo que el reino de Dios estaba cerca, fueron enviados los apóstoles y ministros del evangelio, después de la resurrección de Cristo, a decirles que iba a venir y persuadirlos para que aceptaran el regalo del Evangelio , ahora también se nos ha invitado a nosotros , por lo tanto, la razón del por qué los pecadores no van a Cristo y a la salvación provista por Él no es que no puedan, sino que no quieren.


Esto podemos verlo también en la actualidad ya que nunca en la historia ha habido tanta facilidad para acercarse a Dios y a su Palabra y por desgracia muchos se excusan para no atender a la verdad Divina.
Tomarse a la ligera a Cristo y su oferta de salvación, es el pecado que condena al mundo. Ellos fueron indiferentes. Las multitudes perecen para siempre por su indiferencia. Además, las actividades y las ocupaciones mundanas estorban a muchos para tener un trato con el Salvador. Todos debemos aprender que nuestros corazones no tienen que poner en primer lugar las cosas de este mundo, es decir, el sitio que solo corresponde a Dios, no sea que se interpongan entre nosotros y Cristo.

El propósito del evangelio es recoger almas para Cristo; a todos los hijos de Dios esparcidos por todos lados.


Otra cuestión importante es la ropa para ir a las bodas,
Nadie la tiene por naturaleza ni puede hacerse el traje por sí mismo, solamente mediante la fe en el Salvador y la obra del Espíritu Santo en ti son capaces de confeccionar tu traje, único e intransferible exclusivamente tuyo , ¡Cuídalo!, ¡Cuidémoslo!, examinémonos si estamos en la fe y procuremos ser aprobados por el Rey.




Pastor Rafael Díez
Iglesia Evangélica

dimarts, 27 de setembre de 2011

Diumenge 27 de durant l'any - 2 d'octubre

Is 5, 1-7; Fl 4, 6-9; Mt 21, 33-43

El tema central d’aquest diumenge és el de DONAR FRUIT. La 1ª lectura d’Isaïes parla de la vinya “del meu estimat” i l’Evangeli parla de la paràbola dels mals vinyaters.
En la Bíblia el tema de la “Vinya” sovint hi és tractat de manera lamentativa. Avui al text d’Isaïes la paraula surt 4 vegades la paraula “esperava... però...”. Parlar de Cep o de Vinya és parlar de la vocació històrica del Poble d’Israel. El seu cim literari és l’apassionat “Càntic d’amor a la Vinya”. L’evangeli de Joan contemplarà el mateix Pare treballant com el Vinyater. La paràbola d’avui parla d’un propietari que confià la seva vinya a uns vinyaters perquè la cultivessin. Aquests no foren fidels i els fou presa i donada a uns altres que la fessin fructificar.
Jesús diu que l’amo hi envià finalment el propi fill a buscar-ne els fruits. Jesús tenia consciència que ell era l’Enviat. L’Amo de la vinya vol fruir costi el que costi dels fruits exposant fins i tot el seu Fill.
Jesús, al final del fragment fa dir als mateixos dirigents del poble són ells aquests mals vinyaters. Els fragments d’avui sobre la vinya i els seus fruits ens són una crida a prendre consciència de la nostra responsabilitat personal. Rellegir a casa i a poc a poc el relat d’aquesta paràbola que avui hem escoltat. Nosaltres hem conegut l’amor de Déu, com l’hi responem?




Griselda Cos, OSB

divendres, 23 de setembre de 2011

Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre

Filipenses 2: 1 al 11


La carta de Pablo a los Filipenses es una carta muy necesaria en estos días. Pues cuantas veces no hemos preguntado ¿Como se puede vivir una vida con gozo y alegría en este tiempo? ¿Como poder nadar por encima de las circunstancias en esta generación? ¿Como no sucumbir ante el gigante de la desesperación por causa de los problemas familiares, la falta de trabajo, la economía turbulenta, y un largo etc.? Pues bien El Apóstol Pablo nos lo enseña en esta epístola, se puede en medio de cualquier circunstancias vivir con el gozo en el corazón, ahora bien esta claro que ese gozo esta basado en Cristo y solo en él. La carta de Pablo es cristocentrica, y gira alrededor de su bendita persona, y su obra. Muchos os preguntareis bueno Pablo vivía con gozo por que era un santo y los demás no, a él le acompañaban milagros y todo era extraordinario. Bien deciros que cuando Pablo escribió esta carta estaba encarcelado en Roma y tenia por compañeros de cadenas a unos rudos y mal hablados soldados romanos custodiando le; y tenia serias duda de si iba a ser decapitado por su testimonio. Pero aun su palabra mas pronunciada que de su boca sale es “Gozo”. Y en el texto que nos a tocado meditar no insta a que ese gozo no surge de lo que tengo, o lo que sucede a mi alrededor, el gozo es algo que surge de la humildad y de darse a los demás, a si como Cristo lo hizo por nosotros. Si tu quieres tener Gozo en estos días, te voy a dar el remedio, la receta y no vas a tener que pagarme nada es gratis: acércate a Jesús, vive como el vivió, y el gozo surgirá de forma espontánea de tu corazón.

Que Dios te bendiga.





Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

dimarts, 20 de setembre de 2011

Diumenge 25 de durant l'any - 18 de setembre

Is 55,6-9
s 144,2-3.8-9.17-18
Fil 1,20c-24.27a
Mt 20,1-16


La conversió del cor que Jesús demana consisteix sobretot en el fet d’anar canviant les nostres perspectives i les nostres accions duent “una vida digna de l'Evangeli del Crist", com Sant Pau demana als de Filips. Per poder dur una vida digna de l'evangeli del Crist cal l'esforç de la conversió. I per entrar en la dinàmica de la conversió no hi ha altre camí que fer cas d’Isaïes: "Cerqueu el Senyor, ara que és deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop". Cal mirar la realitat amb ulls nous: com la veia Jesús. Ja acceptem que Déu té un punt de vista diferent del nostre però ens costa d’afinar quan ens volem posar de la banda de Déu. Tot el crim, la injustícia, l’explotació de l’home per l’home, la infelicitat, és l’expressió de la distància entre els camins de Déu i els dels éssers humans. "Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus". Resulta que “són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor”. Ves, qui ho havia de dir!

Vegem la paràbola dels jornalers. Els que protestaven expressaven el pensament dels homes. Jesús expressa el pensament de Déu: Treballar pel Regne de Déu no és cap penalitat, al contrari és un honor i una satisfacció. El treball pel regne és, ell mateix, el premi, el cent per cent que prometia Jesús als deixebles, la resta, diguem-ne la recompensa eterna, se'ns dóna d'escreix, no pas per justícia, sinó per amor. Treballant pel Regne no ens guanyem res; realitzant aquest treball ja vivim aquella “vida digna de l’Evangeli del Crist”.

Treballar pel Regne no és fàcil, demana esforç suposa penalitats, aguantar el pes de la jornada i el que calgui. O és que a Jesús li va ser fàcil i un camí de roses? En darrer terme demana prou confiança com, per posar la vida en mans de Déu: “Morir em seria un guan ... però, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal”.

Estem començant un nou curs. Cadascú, en el seus àmbits, té l’ocasió i el deure de treballar per l’expansió del Regne dels cels, amb l’ajut de la gràcia. Que aquest nou curs signifiqui un avenç en la cohesió entre les diverses “colles” de treballadors de la vinya, catòlics, evangèlics, ortodoxos, en la superació de les desconfiances mútues... El Senyor de la vinya s’ho mereix.





Josep Esplugas

dissabte, 10 de setembre de 2011

Diumenge 24 de durant l'any - 11 de setembre

Captaires d’amor i perdó.
(Comentari a Mt 18, 21-35)



El fragment evangèlic que ens ocupa omple pràcticament la segona meitat del quart dels principals discursos en que Mateu sistematitza les paraules de Jesús entremig dels relats dels esdeveniments de la seva vida i de les seves accions. Es tracta del sermó que al llarg de tot el capítol divuit mostra com ha de ser l’organització de la vida comunitària dels que volen viure com a “fills del Regne”.
Jesús comença responent a la pregunta sobre qui és el més gran convidant-nos a canviar i cercar la humilitat i petitesa dels nens (1-5), a evitar tot tipus d’escàndol o incitació a fer el mal (6-9), a tenir la preocupació del Pare per la pèrdua de la ovella esgarriada més petita (10-14), a posar en pràctica d’una manera progressiva i prudent la correcció fraterna (15-18) i a demanar en pregària amb la plena confiança que el Pare ens escolta (19-20).
I a la pregunta aritmètica de Pere sobre la mesura del perdó “fins a set vegades?” contesta no menys aritmèticament amb l’infinit: “setanta vegades set”. Perquè la veritable mesura del perdó és un perdó sense mesura: Déu, que no coneix límits en el perdó, és el model del nostre perdó fratern; i si nosaltres no perdonem, tampoc podem esperar ser perdonats. Tot queda explícit en la paràbola del servent deutor sense cor (23-35) el qual, cec i incapaç de mesurar la immensa quantitat del deute que li és perdonat, tampoc mesura ni perdona al company subordinat que li deu una misèria.
Déu és així, diu Jesús, infinit en el seu amor i en la seva bondat; capaç de perdonar-ho tot.
Hem de contemplar detingudament en la nostra meditació aquesta generositat sense límits, aquesta renúncia del Senyor als seus drets... I avui en el nostre món, els homes continuarem acumulant pecats... i el nostre deute miserable seguirà creixent, i no ens adonarem de la nostra condició de captaires d’amor i perdó. Déu, en canvi, just perquè és fidel a la seva promesa i a la seva aliança amb l’home, mogut a compassió, un cop i un altre perdonarà tot el deute. I nosaltres, no serem capaços de fer el mateix amb els germans? No serem fidels a l’essència del Parenostre?
I no oblidem, per últim, que Déu, lent en el càstig i ric en l’amor, mostra un aparent rigor (34-35) que no és més que el reflex i el càstig de la nostra duresa de cor.



Florenci Travé, diaca.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Diumenge 23 de durant l'any - 4 de setembre

Mateu 18, 15-20

Jesús ens va ensenyar que els dos manaments més importants de tota la Paraula de Déu son el d’estimar a Déu amb tot el cor, l'anima i les forces i el d’estimar als altres com a nosaltres mateixos (Lluc 10,27).
Ara, la lectura de avui senyala, per una banda, l’obstacle més gran a la hora d’obeir aquests manaments (el pecat), i per altra banda, una visió del gran potencial que s'allibera quan realment aconseguim viure així.
El pecat trenca les nostres relacions, amb Déu i amb el nostre germà. Per això, és una cosa molt seriosa, i s'ha de tractar. S'ha de tractar, però amb amabilitat i paciència, sense avergonyir innecessàriament i donant àmplies oportunitats de penediment i restauració.
Perquè units en el amor per Déu i els uns pels altres, tenim un poder i una autoritat molt més enllà d’allò que ens podem imaginar. (Efesis 3:20) Juntament amb el cel lligarem les tenebres i alliberarem la gracia i la benedicció de Déu. Coneixerem una confiança amb el Pare de tal magnitud que totes les nostres peticions es faran realitat.
I, encara més que tot això: gaudirem de la presencia manifesta del mateix Senyor Jesús.
Estem disposats a deixar enrere el pecat, perquè aquest somni de Jesús es pugui fer realitat?
Pare, reconeixem la serietat del nostre pecat i de tot allò que produeix separacions entre nosaltres, i et demanem perdó. Esperit Sant ajuda’ns a escoltar-nos, respectar-nos i esdevenir units per a què tot el poder i la presència del Senyor Jesús es facin visibles enmig nostre.
Amén.




David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dijous, 18 d’agost de 2011

Diumenge 22 de durant l'any - 28 d'agost

Pere és una figura senyera en l'Església i un gran testimoni de fe; ara bé, ens podem deixar portar per una visió idealitzada que ens faci oblidar que ell també fou un home de carn i ossos, amb virtuts i febleses, com cadascú de nosaltres. Hem d'agrair als evangelistes que ens hagin presentat la personalitat dels primers seguidors de Jesús amb realisme. Pere, que és capaç de fer una excel·lent confessió de fe en Jesús com a Messias i rep per això un gran elogi per part del Salvador, s'emporta també una severa amonestació, perquè en el camí de la fe encara li queda molt per aprendre.


Escoltar l'amonestació de Jesús a Pere és un bon motiu per a fer un examen de consciència sobre el nostre ésser cristià. ¿Som de debò fidels a l'ensenyament de Jesucrist, fins al punt de pensar realment com Déu, o més aviat ens emmotllem a la manera de pensar i als criteris d'aquest món? Al llarg de la història, els fills del Regne de Déu hem caigut en la temptació de pensar segons el món, de recolzar-nos en les riqueses materials, de buscar amb afany el poder polític o el prestigi social; i de vegades ens mouen més els interessos mundans que no pas l'esperit de l'Evangeli. És curiós com sovint, tot i trobar-nos confrontats amb el món (persecució, indiferència, ridiculització per part seva…), caiem en el parany d'adoptar el seu estil i adaptar-nos als seus criteris, fent de la vida cristiana una mena de carrera d'honors o un joc de forces polítiques; davant d'aquests fets, se'ns torna a plantejar la pregunta: «¿què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?»


Després d'haver deixat les coses clares, Jesús ens ensenya què vol dir pensar com Déu: estimar, amb tot el que això comporta de renúncia en bé del proïsme; per aquest motiu, el seguiment del Crist passa per la creu: No és possible ser un bon deixeble de Jesús si hom no està disposat a carregar amb la creu. Els cristians no busquem el sofriment per ell mateix; tampoc no refusem els elogis que alguna vegada, per causa justa, ens puguin venir dels altres; però, més enllà d'honors i sofriments, de glòria humana i d'afliccions, l'ideal i la voluntat del cristià ha de ser sempre estimar, fins al punt d'assumir que l'amor pot comportar obrir-se al dolor, a la renúncia, al sacrifici i a la incomprensió per part dels altres. Aleshores la creu, quan és signe de l'amor sincer, quan mostra fins a quin punt hom és capaç d'estimar, es convertirà en lluminosa i en signe de salvació.


Mn. Joaquim Meseguer

Diumenge 21 de durant l'any - 21 d'agost




Avui dia, la persona vol trobar o retrobar la seva identitat, és a dir descobrir qui és per ell mateix o pels altres. A tots ens interessa força que pensen els altres de nosaltres. També, un dia, a Jesús li va interessar saber que es deia d’ell i ho va demanar als seus apòstols. És clar les respostes foren molt variades.... Però, per a Jesús era important sentir qui era Ell pels seus deixebles. Aleshores, Pere, sempre impetuós respongué “Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!” Llavors Jesús digué :” Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs. Això no t’ho ha revelat els homes sinó el meu Pare del cel. I jo et dic: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”.Tal com ho expressa el P. Bayò, escolapi en els seus comentaris de les lectures litúrgiques, “poc es devia esperar el bo de Pere que la resposta a una pregunta en aparença tan senzilla , fos tan contundent, no gens menys que l’anunci de l’Església”. Pere és la roca sobre la qual Jesús volgué construir la seva Església al qual demana consolidar els seus germans (Lluc 22,22). I a ell mateix un cop ressuscitat, confia la responsabilitat de “pasturar” tot el seu ramat. (Jn 21, 15-17). De fet, en l’evangeli de Joan, (1,42) Jesús es troba amb Simó per primera vegada i li diu: “Tu ets Simó, fill de Joan, tu et diràs Cefes –que vol dir “pedra”. Segur que no va entendre aquestes paraules. En aquest diàleg a Cesarea de Filip, Jesús revela el sentit d’aquest nom. Però, abans, Pere pronuncia la seva professió de fe personal: no tan sols reconeix en Ell al Crist, sinó també al Fill de Déu. A la fe no li basta saber que pensen els demés, també cal la relació personal del deixeble amb Jesús. És com si Jesús digués: acabes de dir qui sóc per tu, ara te diré qui ets per a mi. És Jesús que construeix la seva Església ben conscient d’haver escollit una pedra fràgil.

Cada un de nosaltres hauria de preguntar-se qui és Jesús per a ell i començar a descobrir-lo al llegir la segona lectura d’aquest diumenge.




Maïté Cabié

dilluns, 15 d’agost de 2011

Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost

Dona quina fe que tens!


El desig salvífic de Déu és promesa i pronóstic final per a tota la humanitat, tant pels qui el coneixen com pels qui no. Déu ha proposat d'oferir la salvació, no d'imposar-la. Es pren el seu temps (si podem parlar del temps en referència a Déu), de manera que els homes el reconeguin lliurement, perquè de res serviria una salvació forçada, ni tindria cap sentit una Església, sacrament universal de salvació, sense homes que fossin realment lliures. El goig i la lluita, en el nostre present, de reconèixer la salvació és tasca personal i comunitària de discerniment, de pregària i d'espera confiada.


Volent Déu, com vol, la salvació de tota la humanitat, que és comunió amb Ell i unió fraterna entre tots els germans, cal obrir ben bé el nostre cor i la nostra humanitat a moltes cultures, a moltes situacions humanes, a molts racons que son especialment triats per Déu, i no tant per nosaltres. Les situacions d'injustícia, de precarietat, d'insatisfaccions, d'ignorància...són aquelles a les els seguidors de Jesús hi hem de donar alguna resposta. No sempre fàcil. Però tant de bo, sempre, presents en la nostra pregària. És precisament la pregària allò que primer hauríem de poder compartir cristians de totes les confessions.


Pregar és respirar. Si no prego, moro. Si prego ofereixo la pròpia llibertat a Aquell que no juga amb la meva llibertat i que amb la seva vida ha donat resposta a aquests esdeveniments que anomenem injustos, precaris, dolorosos...És Jesús qui ha guanyat amb la seva vida, la nostra salvació, i som nosaltres que la rebem, i no la podem ocultar, sinó oferir. Perquè la salvació s'ofereix i no s'imposa.


D'això en sabia prou aquella dona cananea (estrangera!!!). Va saber i va voler il·luminar la pròpia vida, ni que fos amb un pessic de vida, amb una escletxa de llum, amb un bocí de misericòrdia. Quina fe! Quina gosadia i quina valentia, quin atreviment! Aquella dona ens ensenya a no tenir por de demanar, ni d'apropar-nos a Jesús. I com ella, també nosaltres, ens hauríem de sentir convidats a no tenir por d'il·luminar (de reflectir, per ser precissos) la vida de molts i la vida en molts llocs i situacions de foscor i tenebra.


Siguem homes i dones de pregària. Tinguem el cor i la mentalitat ben obertat, perquè la salvació de Déu és per a tothom. Que tothom pugui conèixer Aquell que salva, que le pugui tastar en la pròpia vida, ni sigui amb una engruna de les que embruten la taula, cauen i ens n'oblidem.


"Dona quina fe que tens! que sigui tal com vols"



Mn. Daniel Palau

dimecres, 10 d’agost de 2011

Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost

Mateu 15, 21 - 28

La guarició de la filla de la dona cananea, una forastera que vivia en terra estrangera (la regió de Tir i de Sidó era, i és encara, dins de l’estat del Líban) ens porta a la reflexió o, si més no ens hi hauria de portar, que nostre Senyor va venir a salvar únicament les ovelles perdudes de la casa d’Israel –això ens ho diu aquest mateix text–. Dit així sona molt malament perquè, sense un coneixement acurat de la sagrada escriptura, ens faria pensar que els qui no són descendents d’Abraham no tindran part ni sort en la redempció obrada per nostre Senyor a la creu. Per tant, avancem una miqueta més en aquesta exposició.

Una dona que clama perquè la seva filla sigui sanada. Què no faria una mare per una filla o un fill seu? I crida: “Senyor, fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.” I, vet aquí, Jesús no li contesta. Els deixebles, només per guardar les formes, demanen a Jesús que la faci marxar, perquè els molesten els crits de la dona. “Només he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel.” La dona, no se sent humiliada per aquestes paraules, ni per les que li dirà tot seguit: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.” No, tampoc no va acusar la humiliació de ser tractada com una bèstia. Ella, una estrangera cananea, es va empassar la humiliació, va rebaixar-se a no donar-se per ofesa, i tot ho hauria suportat perquè, què era allò que desitjava? Que la seva filla fos alliberada del poder del diable, perquè patia molt...

La seva fe va ser recompensada. En aquest cas era només la guarició d’una persona estimada, en uns altres casos la fe pot ser per rebre la salvació. Perquè, encara que ella no era del poble d’Israel, per la fe va esdevenir poble i va ser considerada com a filla d’Abraham, el pare dels creients. La salvació, de la mateixa manera, ha de començar per la humiliació de veure’s pecador; una persona ha de reconèixer que no mereix la salvació, i que no ha d’exhibir mèrits propis, com feia aquell fariseu “que donava gràcies a Déu perquè no era com els altres homes, lladres, injustos, adúlters...” (Lluc 18, 11).

Aquesta és la fe que agrada a Déu. I si no és aquesta mena de fe, ja cal que t’espavilis a demanar-ne al Senyor, perquè sense la fe és impossible de ser-li agradable.



Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

diumenge, 7 d’agost de 2011

Diumenge 19 de durant l'any - 7 d'agost

Mt 14, 22-33


Llegint els versets de l’evangeli de Mateu d’aquest diumenge, ens fan meditar sobre la lliçó que Jesús dóna als seus deixebles, sobretot a Pere. Els evangelis ens transmeten una visió prou completa de l’apòstol. Podríem dir d’ell que és un home impulsiu, passional, decidit. La seva estimació per Jesús és sincera, però, quan la seva fe es posada a prova podem concloure que encara no és prou madura.

Després de l’episodi de la primera multiplicació dels pans, “Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca...” L’evangelista Joan ens explica el motiu d’aquest anar-se’n, quasi bé a corre cuita: després d’aquest prodigi, “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.” (Jn 6, 15). Mentre els deixebles se’n van amb la barca, Jesús, es queda tot sol, menjant el seu aliment més preuat, que és fer la voluntat del seu Pare. En el silenci de la pregària, Jesús, el nou Moisès, es lliura a la Llei de l’Amor, en unes noves taules que li dóna el Pare, que venen a donar compliment de les promeses de l’Antiga Aliança: “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.” (Mt 5, 17).

Malgrat ser pescadors ben experimentats, la fortor del vent i la imatge de Jesús caminant sobre les aigües, els deixebles cauen en la por i l’espant. Amb tot la decisió de Pere de seguir Jesús, l’esperona perquè pugui dominar també els esperits malignes que trasbalsen les onades i fan que la barca estigui en perill. Però la valentia inicial acaba bruscament, quan els dubtes quasi be l’ofeguen en la foscor del mal. La pregària de Pere atrau ràpidament la salvació del Senyor: “Senyor, salva’m!”

Quan Jesús puja a la barca, “...el vent va parar.” Hem de demanar que en la barca de l’Església, que ha tingut fortes sotragades, Jesús estigui sempre amb nosaltres, malgrat les divisions i els conflictes. Els versets d’avui ens remeten a les nostres tempestes personals on Jesús ens demana saber obrir el nostre cor de bat a bat, sense calcular el risc. Ens demana que creiem en la seva Paraula, en el seu Amor.

La barca de l’Església és la nostra llar on Jesús ens demana anar “...llac endins...” (Lc 5, 4). Malgrat les nostres pors, les nostres dificultats, hem de calar les xarxes per seguir pescant per a una comunicació, un diàleg, entre totes les confessions, per a no naufragar, ni ofegar-nos en la tenebra de la indiferència. Demanem que Jesús, ens guiï, enmig d’aquestes aigües insegures, cap a la seva Llum i el seu Amor per tots nosaltres: “Coratge! Sóc jo. No tingueu por!”




Xavier Artigas

dissabte, 30 de juliol de 2011

Diumenge 18 de durant l'any - 31 de juliol

Mt 14, 13-21; Rom 8, 35, 37-39, Is 55, 1-3.

L’ensenyament del Crist i el dels seus sants Apòstols, l’ensenyament doncs de la seva Santa Església és la veritat de la nostra naturalesa, la revelacio del nostre misteri com a criatures portades a l’existència per Déu, i el misteri de Déu que es revela a si mateix en la Persona del seu Fill, vertader Déu i vertader home; del misteri en definitiva del sentit de la vida humana, de tot home i de la humanitat, de la seva capacitat de participar de la vida divina, de divinitzar-se, d’incorporar-se a la vida divina a través del Déu-home, fent-se un per la incorporació a la naturalesa humana del Crist, expressada en donar gràcies i beneir Déu en resposta a la benedicció divina que és la creació del món.


A l’Evangeli de sant Mateu escoltem el misteri de l’Eucaristia (paraula derivada del verb grec que vol dir “donar gràcies”), del pa substancial, l’aliment necessari, l’aliment que sacia sense minvar, el pa que és repartit i no dividit, que és donat a la multitud i no s’esgota mai. El Crist davant els Apòstols i la multitud, beneeix el pa, beneeix la matèria del món, dóna gràcies i beneeix, un sol acte divinohumà, imatge de l’acte creador de Déu, de la eterna Providència de Déu per la seva creació.


Déu beneeix la creació - “i veié que era bo” – i per la seva Gràcia porta a l’existència un univers que l’home rep com a do, per retornar-lo al Creador en acció de gràcies, i aquest moviment entre Déu i l’home, entre Déu i la creació, és la Litúrgia, la Vida dels Sagraments, la Vida en Déu, la participació en el misteri de la divinohumanitat.


El mateix Crist, els Apòstols, els Sants Pares, la Santa Església ensenyen que el criteri últim, l’única referència sense possibilitat d’altra superior, la sola cosa nova sota el sol és Jesús-Crist, una Persona de la Trinitat, vertader Déu i vertader home, Déu Qui s’ha unit a nosaltres, creant-nos a la seva Imatge primer i, pel misteri de l’Encarnació, en la història. Ell és l’Amor de Déu a l’home, la unió de l’Amor de Déu, la unió de Déu i l’home, la Veritat del Déu-home.


És per tant Crist, el Déu-home, i no nosaltres, els homes, el vencedor de tota angoixa, tribulació, persecució, fam, nuesa, perill o espasa; som vencedors en Crist, a través de l’Amor que hem rebut, perquè l’hem rebut en Crist, en el misteri més suprem de tots els misteris, el misteri que reuneix el misteri de la divinitat i el misteri de la humanitat. Les creatures més potents, allò creat que pot exercir poder en el món, res pot en front d’aquesta unió divinohumana. Ell s’ha unit a nosaltres. Qui ens separarà? Qui com Déu?



P. Josep

dissabte, 23 de juliol de 2011

Diumenge 17 de durant l'any - 24 de juliol

Parábolas del Maestro:
El tesoro escondido, la perla y el misterioso mensaje de Jesús.

Aunque lo parezca, no es ficción. El título nada tiene que ver con una producción de Hollywood. Es pura realidad.
Son las preciosas parábolas, historias que el Maestro nos dejó para que comprendamos el significado de su plan para nosotros hoy:

… además, el reino de los cielos es semejante a un tesoro escondido en un campo, el cual un hombre halla, y lo esconde de nuevo; y gozoso por ello va y vende todo lo que tiene, y compra aquel campo.
También el reino de los cielos es semejante a un mercader que busca buenas perlas, que habiendo hallado una perla preciosa, fue y vendió todo lo que tenía, y la compró.
Evangelio s.San Mateo 13, 44-46

Nuestro Señor Jesucristo nos ha explicado lo que significa el reino de los cielos de una manera clara y sencilla.
Hasta un niño puede entender que hay un tesoro muy valioso, capaz de hacer que una persona tome decisiones radicales para conseguirlo.
Este era el evangelio que Jesús predicaba por las aldeas de Palestina, este era el evangelio del reino. Un mensaje que puede cambiar nuestros valores y trastornar nuestra manera de pensar.
Él repitió la expresión: “vende todo lo que tienes” como si esa fuera la clave para poseer algo de mayor valor.
¿Será que el reino de los cielos es tan importante?
¿Vale tanto como para que yo tenga que despojarme de todo para poder “comprarlo”?
Aquí está la clave del mensaje de Jesucristo.
Leemos en Lucas 9, 24: “Porque todo el que quiera salvar su vida, la perderá; y todo el que pierda su vida por causa de mí, éste la salvará”.
Revisando las predicaciones de Jesús, veo que su mensaje mantenía este común denominador.
Al un joven rico, le pidió que venda todo y lo regale a los pobres.
No le importó decirle a un religioso, de reconocido prestigio - a Nicodemo - que vuelva a nacer.
A las multitudes les habló sobre dejar al padre y a la madre.
A un entristecido hombre que iba a enterrar a su padre, le pidió que cambie su agenda del día.
Incluso para Mateo, quien recoge en el evangelio estas parábolas que leemos hoy, su mensaje no cambió.
¿Cómo puede ser que él también haya sido cautivado por este mensaje?
Mateo, cobrador de impuestos, hoy sería un “empleado de Hacienda”: buen sueldo, la posibilidad de mantener un cierto nivel de vida, coche de empresa, vacaciones, el futuro resuelto… pero con sólo una palabra, Mateo dejó todo lo que tenía (S.Lucas 5, 28) se levantó y le siguió.
Pero… ¡sólo te ha dicho “sígueme”!… ¿No será que te has vuelto loco, Mateo?
No, todo lo contrario, este es el mensaje. Un llamado a abandonar lo que parece importante. El desafío de cambiar nuestro sistema de valores.
Hoy, el mensaje de Jesús nos confronta y pone delante de nosotros la necesidad de tomar una decisión.
Seguirle o no. Dejarlo todo o mantener mis propios buenos principios. Que sus enseñanzas gobiernen mis acciones o hacer lo que creo más conveniente en cada caso.
Es más que una creencia. Mucho más que una serie de costumbres y buenas prácticas.
Jesús busca seguidores que sean capaces de dejarlo todo. Hombres y mujeres dispuestos a darle su tiempo, su esfuerzo, sus deseos y sus sueños para que su reino, el reino de los cielos, siga extendiéndose y muchos puedan descubrir lo que tiene verdadero valor.
Porque Jesús es el tesoro, él es la perla de gran precio. No es ficción, es pura realidad.
¿Venderás todo lo que tienes?




Fernando Lovero
Centre Betània
Avda.Constitucuó, 94
Castelldefels

dilluns, 18 de juliol de 2011

Diumenge 16 de durant l'any - 17 de juliol

El deler de l’Esperit

Les Escriptures sagrades donen sovint testimoni a favor de Déu, fent notar la distància abismal que hi ha entre la seva manera de ser i de fer i la nostra. Aquesta consideració ens resulta medicinal: cura les nostres vanes pretensions i ens ensenya a adorar l’únic Sant, i a esperar-ho tot de la seva mà.
Tant el fragment del llibre de la Saviesa com el Salm que meditem avui ho afirmen de manera ben clara. I resulta prodigiós que Déu, que està tan pel damunt de tota la realitat, no consideri que hagi de fer cap mena d’ostentació de la seva força, tal com ens agrada fer als humans, precisament perquè som febles. En Déu tot és generositat, amplitud de mires, compassiu, benignitat, lentitud a castigar, fidelitat en l’amor...

El zel indiscret dels mossos de l’evangeli, delerosos d’arrencar la mala herba com més aviat millor, posa en evidència la seva fragilitat i la seva por. Com més fràgils i carregats de pors, més perillosos ens tornem. Diuen que Robespierre, que en sabia un niu de la qüestió, va proclamar que el terror és una emanació de la virtut. N’hi ha que no pararien mai de fer foc nou, de devastar-ho tot perquè el bé pugui lluir... damunt una terra devastada, tant se val que sigui a base de bombes o a base de condemnes.
Ben bé és cert que no sabem què hem de demanar i que no coneixem el deler de l’Esperit, pel fet que estem dominats pel nostre esperit esporuguit i raquític, si no hem caigut sota el domini dels abundosos mals esperits que senyoregen pel món.

Sortosament, la paraula del Crist és prou clara i decisiva: “No ho feu pas!”. Quina cura per als nostres judicis sumaris, per al nostre desig de fer net, de tenir ja enmig nostre la plenitud del Regne, que hem rebut en promesa i esperança, i hem de viure entre molta contradicció! L’estat present del Regne, que creix imparablement pertot arreu, no és però el seu estat definitiu. Vivim esperant-lo, desitjant-lo, però no tenim cap possibilitat d’imposar-lo. Tan bon punt ens creiem autoritzats a fer-ho, descobrim espantats que hem fet un nou disbarat, ens hem atorgat el judici sobre els altres que, sortosament, és una prerrogativa exclusiva de Déu. Escoltant la paraula de Crist podrem aprendre quin és el deler de l’Esperit, aquell que intercedeix pel poble sant, perquè vencent les diverses temptacions, pugui viure com Jesús, del tot nascut de l’Esperit. Nosaltres no sabem interpretar els seus gemecs, però Déu els escolta, ja que surten d’ell mateix. I en fa cas!



Andreu Trilla

dissabte, 9 de juliol de 2011

Diumenge 15 de durant l'any - 10 de juliol

Mateu 13, 1 – 23.

Vet aquí una de les paràboles de Jesús que més polèmica ha causat en el món cristià, del perquè el mateix gra no dóna el mateix fruit si cau o és sembrat en un indret o en un altre. La llavor del sembrador és la Paraula de Déu, i fa efecte allà on ell la posa.

Tot i això pot fer un efecte totalment negatiu si aquesta Paraula, poderosa i eficaç, és menyspreada i exhibida com un ninot de fira per part d’aquells qui en treuen benefici. Mireu què diu Sant Pau d’aquestes persones: “Perquè no som com molts que campen utilitzant la Paraula de Déu, sinó que amb sinceritat, de part de Déu i davant de Déu, parlem en Crist.” 2a. Corintis 2, 17.

Però, vegem quins models de persones ens mostra Jesús: (Caldria llegir els v. del 18 al 23 una altra vegada).
1. Aquelles persones que són terreny d’arran del camí. La llavor que els toca no arribarà a produir espigues. Tenen molts depredadors (les aus) constantment al damunt. I, ens preguntem, per què el sembrador no sembra amb eficàcia, de tal manera que aquella llavor no es perdi?


2. I la llavor que es va sembrar en un pedregar? Ja està bé, la poca traça del sembrador! Quina manera de fer malbé el gra... Aquestes llavors no arribaran a arrelar, i no donaran fruit ni per al qui sembra ni per al qui sega.


3. Ara toca el torn de la que va caure entre cards i esbarzers. Doncs, què hi direm a això? Doncs, allò que hem dit de les altres dues. Els afanys de la vida i les seduccions de les riqueses les ofegaran irremissiblement, i es perdran sense haver produït cap fruit.


4. I les que van caure en bona terra? Terra preparada, adobada, a punt de rebre la llavor que fructifica.

Que cadascú decideixi què és allò que vol ser. Però voldria que us quedéssiu amb aquest pensament: “La bona terra, adobada, sense pedres ni cards ni esbarzers, ni ubicada al costat del camí, abans era igual que totes aquestes altres.”


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dissabte, 2 de juliol de 2011

Diumenge 14 de durant l'any - 3 de juliol

Mt.11, 25-30



Aquest fragment té el seu paral·lel amb Lc.10, 21-22 amb petites variants, degudes als interessos redaccionals de Lc que evidentment són diferents dels de Mt. Els vv- 28-30 són propis de Mt. i són els que donen la característica pròpia de l’àmbit judeocristià de Mt .
És convenient relacionar aquest verset amb Mt. 5 principalment la primera benaurança : feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el Regne dels Cels “ pobres en l’esperit: el poble de la terra pels fariseus, els qui no compleixen els preceptes de la Torah ( escrita i oral) i així no s’enriqueixen espiritualment davant de Déu , com els nens, abans de la bar-miztvah: en el judici de Déu només podran confiar en la misericòrdia de l’Etern, no en els seus mèrits. Aquests són en paraules del Senyor els qui són i seran “benaurats “ ( feliços ). No es troba ací una incipient afirmació de la relació Llei i Gràcia de la soteriologia paulina ?
Hi ha una identificació a Mt. 11 entres els petits ( infants en edat o no ) els pobres de les Benaurances: tot pertany al lloc bíblic dels annawim ( els pobres de Déu ) .
Els vv 28-30 reflecteixen els rerefons rabínic : el “jou” no tenia necessàriament un contingut negatiu , d’opressió o d’esclavatge, podia entendre’s com un “posar-se a sota” ( obediència ) de la Llei o en general de la voluntat de Déu. La particularitat de “ jou” en aquests versets podria néixer de l’oposició amb un “ jou “ feixuc i insuportable segons les doctrines d’alguns rabins fariseus respecte al compliment exhaustiu dels centenars de preceptes de la Torah. Sotmetre’s a la voluntat de Jesús ( seguiment = deixebles seus ) és joiós . Són les paraules del salm : Jo dic al Senyor: Ets el meu sobirà, ningú com tu no em fa feliç. (Ps. 16,2 )



Mn. Lluís-Anton Armengol

dissabte, 25 de juny de 2011

Diumenge El Cos i la Sang de Crist - 26 de juny

Jn 6, 51-58

En aquest text Joan ens diu que alimentar-nos de Jesús, prendre el pa i el vi, és tornar al més genuí, el més simple i més autèntic del seu Evangeli. Significa ser conscients que hem de viure com Jesús, és a dir, despertar la nostra consciència de deixebles i seguidors per fer-ne el centre de la nostra vida. El menjar i el beure són símbols increïblement profunds del que hem de fer amb la persona de Jesús. La seva Vida ha de passar a ser la nostra pròpia vida. El pa i el vi representen tota la realitat: la vida dels qui participen en la celebració, les seves inquietuds, alegries, tristeses i preocupacions, però també la vida de tota l'Església i tota la humanitat. Participar en l'Eucaristia implica creure que enmig del dolor i la foscor hi ha possibilitat real d'esperança i salvació. Que el Senyor de la Vida ens ajudi a viure i compartir el missatge d'esperança i consol.



German López Cortacans










dissabte, 18 de juny de 2011

Diumenge La Santíssima Trinitat - 19 de juny

RECIBIENDO SU AMOR( jn.3:16):

Pocos pasajes expresan en tan pocas palabras el mensaje de Dios hacia la humanidad como este, se ha dicho de él que es: El evangelio de Dios condensado; muchas son las enseñanzas que podemos sacar, pero sacaremos dos de ellas. Leemos: Porque de tal manera amó Dios...., hay un sin fin de razones por las que nosotros hacemos las cosas, porque nos gustan, porque queremos, porque nos realizamos, porque nos conviene, porque tenemos un beneficio, porque nos lo piden etc, etc. Pero vemos que Dios se mueve solo por amor, y esta debería ser la única razón por la que nosotros deberíamos hacer las cosas, por amor; cuando tu vayas ha hacer cualquier cosa, analiza lo que te mueve a hacerla, si es por amor, no lo dudes, hazlo; San Agustín decía: Ama y haz lo que quieras. la segunda leemos: Dio a su Hijo Unigénito....; vemos que cuando Dios da, da lo mejor que tiene, muchas son sin duda las cosas que Dios podía dar en rescate por la humanidad, una humanidad perdida que no merecíamos nada, pero vemos que dio lo mejor que tenía, lo que tenía mas valor para él, a su único Hijo, nosotros solemos dar lo que nos sobra, lo que ya no queremos, depende la persona que tenemos a la que tenemos delante, así procedemos, por eso la Biblia le da un alto valor a la palabra dar, dijo el propio Señor en una ocasión: Mas bienaventurado es dar que recibir, cuando uno aprende a dar, paradójicamente no se empobrece, sino que se enriquece, y cuanto mas da, mas rico es..



Manel Hernández
Iglesia Evangélica

dissabte, 11 de juny de 2011

Diumenge de Pentecosta - 12 de juny

1 Cor 12, 3-7.12-13

La Pentecosta inicià un temps nou en l’Església: l’Esperit li mostrà la unitat en la diversitat en que ella hauria de viure amb una gran comunió.
“El cos humà és un, encara que tingui molts membres... tots formen un sol cos”. El cos, en el pensament semític, equival a persona, i aquesta no és la suma dels diferents membres sinó el seu principi unificador. Així també Crist, en la seva persona, és el nostre centre unificador que ens fa un de sol amb Ell.
Els dons que cadascun rebem són predominantment pels “altres”. “Són en bé de tots” ja que Déu es vol valdre de cadascun de nosaltres.
Entre els dons de l’Esperit n’hi ha un d’important que és el de la MISSIÓ. Jesús ens investeix amb el seu mateix Esperit per a la Missió: som enviats a tot el món! i, recordem que l’Esperit és el Protector, l’Ajudador i el Guia.
La Comunitat-Església ha de ser com la imatge visible de la comunió Trinitària de Déu. Diversitat i unitat. La unitat no exclou la diversitat, al contrari, la necessita.
El do més important que els cristians rebem de l’Esperit Sant és poder confessar que Jesús és el Senyor. Mirem com vivim aquest do.




Griselda Cos, OSB

dijous, 2 de juny de 2011

L'Ascensió del Senyor - 5 de juny

Ac 1, 1-11 - Mt 28, 16-20

“Homes de Galilea, per què us esteu mirant el cel?” (Ac 1, 11a). Amb aquestes paraules els dos àngels fan tornar els Onze del seu èxtasi. El mestre havia pujat al cel, però ells romanien allí, encara no havien entès gaire cosa, ja que no feia gaire estona li preguntaven per quan establiria el seu regne. Amb aquesta desorientació començava el temps de l'Església. El mestre no hi era físicament entre ells, i calia començar a caminar per a complir la missió que els havia encomanat: “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (Mt 28, 19a). Era el temps d'organitzar la comunitat, d'esperar la vinguda de l'Esperit promès, l'Esperit del qual “rebreu una força que us farà testimonis meus ... fins als límits més llunyans de la terra”.


Avui les nostres comunitats també són cridades: “per què us esteu mirant el cel?”. No hem d'esperar la solució als problemes i reptes des de dalt, ni ens hem de quedar tancats en el passat o en la sagristia. L'àngel ens crida a tornar a terra, a mirar la gent del nostre entorn, a preparar-nos perquè l'Esperit Sant ens trobi a punt per transformar-nos i moure'ns a proclamar l'Evangeli a la gent que ens envolta, a la gent del nostre temps. Ho hem de fer a la nostra Galilea particular, llegint els signes dels temps, com potser ho és el moviment “Indigneu-vos” que estem vivint, que ens mostra una gran set de justícia, de pau, de fraternitat.
Aquests moviment, ¿no serà un signe dels temps que ens està dient que el nostre món continua esperant la nostra paraula? No serà que bona part del nostre món continua necessitant que algú proclami en veu alta que la felicitat està en les Benaurances?

“Aneu i feu-los deixebles meus”.



Josep Anton Clua





dijous, 26 de maig de 2011

Diumenge 6 de Pasqua - 29 de maig

1Pe 3,15-18


Durant 5 diumenges seguits –des del II fins aquest VI de Pasqua– la litúrgia romana ens ofereix enguany fragments escollits de la segona carta de sant Pere. En la introducció que hi fa la nostra BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) llegim que aquest escrit “és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe”. I és realment així, de manera que ateses les circumstàncies de les nostres comunitats cristianes enmig de la nostra societat faríem bé de rellegir-la i, superades algunes afirmacions degudes a la cultura de l’època, d’emmirallar-nos-hi.
Un dels temes centrals de la carta és el de l‘esperança que ha d’amarar tota la vida cristiana, i de la qual hem d’estar disposats a donar raó sempre que algú ens la demani. La nostra esperança no és fruit de la imaginació sinó que és un do de Déu que únicament es fonamenta en la resurrecció de Jesucrist, amb el qual cada dia ens cal configurar-nos més, especialment en la seva passió serena i victoriosa. Aquesta esperança cristiana no consisteix en cap mena de resignació passiva sinó que, al contrari, és una mena de motor per a un comportament nou, que ens ajudarà a lluitar amb alegria enmig de les proves. Però sempre amb diàleg amb aquest món en què vivim, el qual tan aviat passa de nosaltres i ens ignora com ens repta a testimoniar allò que som i allò que creiem i ens en demana explicacions. Sant Pere avui ens urgeix a fer-ho, a no defugir el diàleg amb la societat, amb el món, fins amb els qui –a vegades poc delicadament– ens burxen i ens qüestionen; però a fer-ho sempre “serenament i amb respecte”. Que mai el testimoniatge cristià no sigui insolent ni bel•ligerant. Valent i decidit sí, però sempre com brollant de l’amor. Déu salva el món estimant-lo; els cristians, si volem transformar-lo ni que sigui una mica, no podem pas fer-ho altrament.



P. Jordi Castanyer

dissabte, 21 de maig de 2011

Diumenge 5 de Pasqua - 22 de maig

En llegir els textos d’aquest diumenge V de Pasqua, em sento una mica “com a casa”. Ja hi veig els nostres immigrants fent cua a les esglésies en busca d’una ajuda. El text ens diu que” la seva Església anava creixent”, i nosaltres ens queixem del contrari. Però sí que va creixent en “instar-nos en els àmbits de Càritas, de voluntariat social i del compromís social, cultural i polític” tot veient-hi la presència evangèlica de Jesús”. (Concili Tarraconense 78 c. i 79 b.). La labor dels laics hi és preciosa .Ens sabem adonar de la importància de saber llegir els signes dels temps per a seguir el seu camí, tal com ho van fer els deixebles en nomenar persones per a ajudar-los quan estaven sobrecarregats de feina.
A l’Evangeli em retrobo en una sessió de catequesi molt familiar. -quina sort de poder ser format per tal catequista!- Jesús exhorta els seus deixebles a confiar en Ell i en Déu. Tomàs i Felip s’atreveixen a fer preguntes ingènues, però a través d’elles es nota que li tenen més confiança i volen saber-ne més ... Els resulta difícil entendre les seves paraules: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Les paraules següents han de ser més entenedores per a nosaltres. “ Ningú no va al Pare si no és per mi.” Queden clares la identificació i la compenetració total del Fill amb el Pare. Aquest és el missatge profund que Jesús ens volia deixar.
Meditem aquest ensenyament de Jesús, mirem d’entendre’l a poc a poc . Deixem que l’Esperit faci la resta. Acabaré amb unes paraules del Pare Jaume Bayó, escolapi: “ Tant de bo en cadascú de nosaltres anessin tan a la una, la intel•ligència, la voluntat i l’amor. Si veritablement fóssim u, no costaria tant la unitat global”. Ànim, val la pena posar-s’hi.



Maïté Cabié

dimarts, 10 de maig de 2011

Diumenge 4 de Pasqua - 15 de maig

Pero ellos no entendieron que era lo que les decía.
Juan cap. 10:1-10


Pero ellos no entendieron que era lo que les decía. Hoy en día todavía hay muchos quienes no entienden lo que El Buen Pastor quería decir y les dice hoy también. Hoy hay muchas voces que nos hablan y lo hacen con una muy buena retórica y atractiva a los oídos humanos, muchos son los engañados con estas palabrerías, que parecen ciertas. Extraviados y sin rumbo están los que escuchan y se dejan engañar.
En aquel tiempo estaban los Fariseo y Escribas, personas muy instruidas en la ley, quienes profesaban ser los únicos oficiales y guías del pueblo por esto usaban su autoridad sobre el pueblo.
Aquí en este pasaje Jesús se refiere a ellos, desde luego, el que entra por la puerta es el buen Pastor y los que no son falsos pastores y a fariseos y escribas se estaba refiriendo, y como nos refiere Mateo capitulo 23 Dios no autoriza sus conductas ni sus tradiciones humana.
El buen Pastor por la puerta entra (La Puerta que es Cristo) y sus ovejas le conocen y El a ellas por su nombre.
Es interesante y conmovedor ver como las propias ovejas de Jesús son el único objeto de su corazón y con que intimidad el las conoce individualmente, el solamente piensa en ellas. El viene y las llama, le reconocen y detrás suyo van por que el va a la cabeza por las dificultades que habrían de encontrar, el las protege de todo mal.
Entre tantas voces que escuchamos, tu personalmente le reconoces a El (Al buen Pastor), su voz es inconfundible inspira confianza, sus palabras como ninguna, sus deseo únicos, quiere lo mejor para ti, quiere tu gozo, tu felicidad, en sus manos es donde el hombre mejor puede estar.
Si no conoces su vos, detente un momento y escucha como El Señor te dice (........, tu nombre) te amo, y huye de la retórica de muchos salteadores como dicen las escrituras.
Jesús dijo: “Yo soy la puerta; el que por mi entrare, será salvo; y entrara y saldrá y hallara pastos” (vv.9)




Pastor Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

dimecres, 4 de maig de 2011

Diumenge 3 de Pasqua - 8 de maig

Comentari ecumènic a Fets 2, 14. 22b – 33; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

“Nosaltres esperàvem que ell seria el que hauria alliberat Israel, però ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”. Aquells deixebles feien camí cap a Emaús tristos, desencisats, incrèduls.... En quin messies de pa-sucat-amb-oli havien cregut! Semblava el messies esperat, però res de res, son de la llarga. Tota aquella història no casava amb les seves esperances imperialistes. Tenien una perspectiva molt mundana del messies i, per extensió, de Déu mateix. De fet se’ls podia fer el mateix retret que Jesús fa a Pere “Fuig d’aquí Satanàs, perquè no veus les coses com com Déu, sinó com els homes” (Mc 8,33). Els deixebles, àdhuc els més amics de Jesús (Pere, Jaume i Joan) es movien per la lògica del poder, també els d’Emaús. En canvi Jesús es movia per la lògica dels servei. I vet-aquí que Jesús es posa a caminar amb ells, com també camina al costat nostre.
"Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el sol comença a declinar". Són bona gent; se senten a gust amb aquell desconegut. No poden permetre que es quedi de nit a la intempèrie. Que es quedi amb ells!. La decisió d’acollir-lo els canviarà la vida. D’ara endavant podran mirar el món amb la mirada de Jesús. Déu no estima més uns que uns altres perquè Déu és amor. La felicitat i el sentit no depenen de l’elecció expressa de Déu, sinó de la resposta humana a Déu-que-m’estima. Els d’Emaús van saber acollir amb generositat.
"El van reconèixer quan partia el pa". L'assemblea eucarística és el lloc on es fa més intensa la presència de Jesús. Ens hi alimenta amb el pa de la Paraula i amb el pa de l’Eucaristia. La taula de la Paraula abrusa el cor i el disposa a la participació en la taula de l’Eucaristia. L’experiència del creient és la mateixa que la dels deixebles d'Emaús. Cada diumenge és Emaús.
"Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem". El reconeixement del Ressuscitat va trabucar totes les expectatives que tenien. El camí d'Emaús, que és desesperança, tristor, por, incredulitat, es converteix en camí a Jerusalem, que és esperança, joia, coratge, fe. Anaven sols i decebuts i tornen contents a compartir amb la comunitat la seva experiència de Jesús. La nostra fe en la resurrecció de Jesús també canvia d'arrel les nostres vides, ens renova i ens rescata de la “manera absurda de viure” de què ens adverteix la carta de Pere (1,18). I, perdonats i renovats, ens impulsa a ésser llevat de la nova humanitat que va emergir del sepulcre, ja buit, aquella nit de Pasqua.


Josep Esplugas



diumenge, 1 de maig de 2011

Diumenge 2 de Pasqua ( o bé de la Divina Misericòrdia) - 1 de maig

Evangeli de Joan 20, 19 – 31.


La resurrecció del Senyor. Quin esdeveniment tan inesperat! Que ni els seus deixebles, per part dels homes, i tampoc les dones, creien allò que era tan evident als seus ulls: el sepulcre buit. I això és així perquè el pecat de la incredulitat està molt arrelat en el gènere humà, i del qual no se n’escapa la gent religiosa cristiana; i arriba a afectar, fins i tot, aquells que més a prop han estat de Jesús, els qui més vegades han sentit de la seva boca la paraula profètica parlant de la seva mort i resurrecció. Se’ns fa difícil, a nosaltres, de creure el perquè ells no creien? Ni Maria Magdalena, que topa amb ell i no el reconeix! I què n’hem de dir dels dos deixebles d’Emmaús, que no s’adonen que és ell fins que parteix el pa? I ara, Tomàs, pobret Tomàs...!

La incredulitat de Tomàs, aquell que ja ha esdevingut un referent en el parlar de la gent dita cristiana, és tot un personatge. Tots li han explicat la seva respectiva experiència. Ell, però, es manté en la postura d’una incredulitat que la podríem qualificar com de fatxendera, de provocativa... Fixem-nos, doncs, en quina posició tan ridícula es troba quan el Senyor apareix de nou enmig de tothom i, adreçant la mirada i la paraula a Tomàs, el vol convèncer que la incredulitat és una actitud equivocada. Que Tomàs era un creient de debò; d’això, no n’hem de tenir cap dubte. Que caurem moltes vegades en el pecat de Tomàs, en podem estar ben certs. Només ens haurà de preocupar, i molt, que ens quedem sense anar a Jesús a suplicar-li novament perdó per haver dubtat de la seva paraula i, en definitiva, per la nostra incredulitat.

Tomàs sap que Jesús és el seu Senyor i el seu Déu! Cap dubte, per tant, sobre això; cap ombra d’incredulitat sobre la persona excelsa del seu Salvador. Però Tomàs no el coneixia prou encara. I aquest desconeixement de Jesús és a l’arrel de la nostra fe, que no és encara prou gran i ni significativa com un “gra de mostassa”. Podem fer una cosa molt assenyada: llegim cada dia un capítol d’un dels quatre evangelis i, en acabat, comencem per un altre. Arribarem a tenir un coneixement de Jesús com no el tenim ara.



Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

diumenge, 24 d’abril de 2011

Diumenge de Pasqua - 24 d'abril

Celebrem la gran festa dels cristians, de totes les persones i comunitats que confessem que la nostra vida prové de la resurrecció del Senyor. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, el dia de la seva glòria, que som nosaltres, el seu cos.
Des dels primers fins a nosaltres, una llarga cadena de testimonis que hem menjat i hem begut amb ell després de la seva resurrecció. D’ell ens ve el perdó, una vida renovada, des del baptisme, i la capacitat d’anunciar-lo amb el nostre testimoniatge.
Com els primers deixebles, hem corregut cap a la tomba de Jesús, i hem comprovat que ell no s’està en el lloc dels morts, sinó que viu, com ho havia anunciat.
Hem vist un buit i hem cregut en una presència gloriosa que ho omple tot, començant per les nostres vides que, des d’ara, són noves, com un pa sense el vell llevat, lliures de qualsevol dolenteria.
Buscarem, doncs, allò que ve de dalt, nascuts com som de l’Esperit que Déu ens dóna. Tot allò que érem abans, allò que ens interessava, perd valor, i seguim decididament el camí senyalat per Jesús, un camí que duu —a través de la Creu, de la donació personal generosa— a la Resurrecció. Així és com predicarem al poble, amb paraules renovades que recolzen damunt d’una vida també renovada. Res de vell no ens ha de quedar.
Quan mirem el nostre món, estem segurs que el testimoniatge pasqual li està destinat. És un món de mort, però que vol viure; és un món ple d’injustícia i de violència, però que fameja de justícia i de pau; és un món sense entranyes, però que té set d’aquell Esperit que engendra tendresa i donació lliure i gratuïta.
Busquem, doncs, tot allò que és de dalt, que baixa com un do preciós del Pare de les llums: la bondat més forta que el mal; la veritat testificada per la vida; l’amor encès, tendre i proper; la pau autèntica, plenitud de tots els béns; la comunió cada vegada més autèntica.
Germanes, germans, Crist ha ressuscitat, al·leluia!



Andreu Trilla








dijous, 14 d’abril de 2011

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Evangeli

El sopar del Senyor, preludi de la Passió.

(Comentari a Mt 26, 14-30)


Ens trobem davant d’un fragment cabdal de l’evangeli de Mateu, tant per la seva construcció formal com pel contingut de Bona Nova que ens ofereix i que sempre hauria de ressonar en el més profund del nostre ésser de creients.


Un cop d’ull al context: comença el capítol amb l’anunci de la seva mort per part de Jesús als deixebles... i la decisió dels sacerdots d’apoderar-se d’ell i de matar-lo en el moment més oportú (vv.1-5). Segueix la unció de Jesús a Betània, esdeveniment molt important perquè simbòlicament ell mateix pren les regnes del seu destí i celebra abans d’hora la seva sepultura; els deixebles no comprenen el conflicte o la tensió entre les bones obres (acció) i la bona obra que la dona fa per Jesús (contemplació): Ell recorda que les dues coses son inseparables, l’amor als pobres s’ha de viure en l’Amor a Aquell que s’ha identificat amb ells (vv. 6-13).


El nostre fragment s’inicia amb l’oferiment de Judes per trair-lo (vv. 14-16) i els preparatius del sopar pasqual (vv.17-19). La passió de Jesús es desenvolupa ja sacramentalment enmig de la comunitat dels deixebles mentre sopen tots plegats: allí mateix Ell és lliurat en el moment de l’anunci de la traïció de Judes (vv. 21-25)... i Ell entrega el seu cos i la seva sang, o sigui, la totalitat del seu Ésser personal (vv. 26-29). Hauríem de remarcar que és prou alliçonador per les nostres comunitats i les nostres vides que el relat de la institució eucarística resti emmarcat per la traïció d’un dels dotze i per l’anunci de les negacions de Pere.


El relat de la institució esdevé un gest profètic mitjançant el qual Jesús reviu per endavant la seva pròpia mort. L’evangelista il·lumina el sentit d’aquesta mort tot afegint “en remissió dels pecats”; certament, totes les nostres febleses, totes les nostres mancances i misèries pujaran “a espatlles del Bon Pastor” i seran enlairades en la Creu.


Però mentrestant Jesús, amb els elements més senzills i simbòlics, el pa, que és la necessitat humana, i el vi, que és l’alegria i la vida, ens recorda que, si som capaços de compartir-los comunitàriament, Ell restarà sempre amb nosaltres... i nosaltres estarem realment col·laborant en la construcció del Regne.

Florenci Travé, diaca.

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Segona lectura

Filipencs 2, 5-11
Quin exemple tenim en Jesús! Pel seu amor per a nosaltres va deixar enrere la seva glòria, els seus poders i tots els seus drets. I, nosaltres hem de seguir el seu exemple! Quins drets i privilegis vas deixar tu? Quins hauries de deixar per estimar de veritat?


Un dels meus mentors diu que, a qualsevol relació, l'amor es torna contrari al poder: el que té més poder tindrà menys amor, y el que més estima també es fa més vulnerable. I tu? Ets més poderós, o més amant?


Jesús es va fer vulnerable fins i tot a la mort de creu. Déu Pare es fa vulnerable rebent el rebuig i passotisme d’homes i dones tots els dies. I nosaltres? Ens hem fet vulnerables? A l' incomprensió? Al mal agraïment? Fins i tot al maltractament? O, ens hem construït fortaleses de seguritat i protecció tan altes que hem perdut la nostra facultat d'estimar gairebé per complet?


Quan Jesús es queda aixecat per damunt de tot ésser vivent per la seva humilitat, sacrifici i fidelitat, rebrem també nosaltres les nostres recompenses per haver seguit el seu exemple? Serem reconeguts pel nostre amor i sacrifici? O, ens oblidaran com qualsevol altre que viu més bé protegint els seus propis interessos?


Senyor Jesús, gràcies pel teu gran exemple. Nosaltres també volem aprendre a estimar com ho fas tu. Déu Pare, reconeixem la nostre tendència al egoisme i autoprotecció i et demanem perdó. Esperit Sant, ajuda’ns a pensar i actuar més com Jesús, i que el nostre amor aporti encara més glòria per a ell! Amén.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Primera lectura

Is 50,4-7
"El Senyor, Déu sobirà, m'ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l'escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere. He parat l'esquena als qui m'assotaven, i les galtes als qui m'arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m'ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit."



No hi ha res més suggeridor a l'Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, el qual és de debò un esbós bellíssim de la figura del Messias pacient. El text que se'ns presenta forma part del tercer poema o cant; a través d'ell, el profeta anuncia quina ha de ser la missió del Messias esperat: donar vida assumint el sofriment, la vida i la mort de cada un dels membres de la humanitat. Tot i que en la tradició cristiana els càntics del Senyor són uns textos molt evidents de com ha de ser el Messias, en la tradició, jueva, eren uns passatges que havien quedat amagats, en un lloc molt secundari, davant la visió triomfalista que hom tenia de l'Enviat que els israelites esperaven.


El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: la seva esquena, les seves galtes, el seu rostre, reben molts cops; però és fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, allò que propugna la fe cristiana no és pas el sofriment perquè sí, sinó l'amor incondicional que és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències i, per tant, sap assumir el dolor i el sofriment quan això és necessari. El Servent, que estima i sofreix, se sent capacitat per atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules alentadores.


Ara bé, no tot queda en dir belles paraules. Si el Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort, és per lluitar contra aquests agents que amenacen la vida humana i vèncer-los en llur propi terreny. En Servent confia plenament en l'èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l'ajuda. Jesucrist sap que el Pare l'ha acreditat davant el món.



Mn. Joaquim Messeguer

divendres, 8 d’abril de 2011

Diumenge 5 de Quaresma - 10 d'abril

Jn 11, 1-45 “


Marta digué a Jesús: Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà.” Marta, si bé no pretén amb aquesta frase, de manera expressa, donar la culpa a Jesús de la mort del seu germà, sí que el que és cert, és que Jesús no es dóna cap pressa per anar a veure a Llatzer. Es troba “a l’altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar.” Quan s’assabenta de la malaltia de Llatzer, no se’n va corrents a trobar-lo, sinó que “es va quedar encara dos dies al lloc on era.” Si estava malalt, és que encara no estava mort, però Jesús, quan finalment arriba, és davant la llosa del seu amic, que quan demana que s’obri, Marta li adverteix: “Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.”


La mort de Llatzer és, doncs, una realitat. Ningú dels presents en té cap dubte. La lentitud en la reacció de Jesús, té, però, una finalitat: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat.” Aquest tornar a Judea per Llatzer, va amb paral·lel amb el seu propi camí existencial, on la seva “hora” s’acosta. Aquesta “hora” per l’evangelista Joan, vol simbolitzar, el temps de la passió, mort i glorificació del Fill de Déu. És així, doncs, que la resurrecció de Llatzer és una anticipació, un tast temporal, del destí de glòria del Senyor. És per aquest camí de lliurament, del que Jesús es va apropant, quan Tomàs el Bessó diu als altres deixebles: “Anem-hi també nosaltres i morim amb ell.”


Déu, al llibre de l’Èxode, crida Moisès “en una flama enmig d’una bardissa.” I quan aquest intenta saber el seu nom, Déu li respon: “Jo sóc el qui sóc”. Un nom desconcertant, però que en Jesús es concentra la resposta definitiva: “Jo sóc la resurrecció i la vida.” En Jesús es revela la Paraula eterna de salvació del Pare. “Jo i el meu Pare som u”, ens diu, justament, abans de la narració de Llatzer. I la intervenció de Marta i Maria amb aquest lament profund, que de fet, tots descobrim en el nostre cor, quan mor alguna persona estimada, provoca en Jesús la seva manifestació divina i revela la seva identitat més pregona: “Qui creu amb mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu amb mi, no morirà mai més.”


Jesús, Déu-amb-nosaltres, un Déu que plora pel seu amic. El seu amor, però, no té límits. La llosa (la mort), no és obstacle pel qui és la Vida. La seva filiació divina, amarada tota ella del Pare misericordiós, el porta a lliurar la seva vida, per amor a la humanitat caiguda i redreçar-la perquè pugui viure en la gràcia de la nova vida en Déu, com a fills i hereus del seu Regne en comunió amb el seu germà. Jesús. Ell ens crida a cadascú de nosaltres: “Llatzer, surt a fora.”



Xavier Artigas