dimarts, 29 de desembre de 2009

Diumenge 2 després de Nadal - 3 de gener

Efesis 1, 3 – 6; 15 – 18.

La carta de l’apòstol sant Pau als Efesis és la que amb més èmfasi remarca la gràcia de Déu en favor dels seus elegits per a gaudir, no solament de la vida eterna (això ja es dóna per descomptat), sinó també –i molt especialment– del do que tota persona redimida rebrà per tal d’entendre cabalment el perquè ha estat salvada del pecat i de la condemnació. Això ens ho diu en el v. 18: “... perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, i quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que ell ens dóna entre els sants.” Aquestes paraules, per a aquells que no coneixen el Crist, deuen sonar com a llengua tan exòtica que no els permet d’entendre’n ni un borrall. Això no ens ha d’estranyar: el llenguatge de la fe és per als qui tenen fe.

L’apòstol va ser un home agraït. En totes les seves cartes no para d’expressar la gratitud a Déu per haver-lo fet partícip dels béns que en Crist fruïm tots els creients. Ja sou agraïts a Déu? I no parlo de donar-li gràcies per les coses materials com la vida, o l’aliment, o el vestit. El que vull dir és si coneixeu de quin forat de pecat haveu estat alliberats –si és que ho haveu experimentat– i quina és la mida de la gratitud i de l’amor a Déu que li oferiu. No oblidem la gràcia de Déu Pare, que en i per Jesucrist ens ha fet fills seus. Això no ho té tothom; tota persona és una criatura de Déu, sí; però la condició de fill o de filla només la rebem els creients per la fe en Jesucrist. “Per amor ens predestinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva bona voluntat, per a lloança i glòria de la seva gràcia, que ens ha concedit en el seu Fill Estimat.”


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

divendres, 25 de desembre de 2009

La Sagrada Família - 27 de desembre

La Sagrada Família. Diumenge en l’Octava de Nadal

En aquest temps de Nadal estem celebrant l’encarnació de la Paraula de Déu, el naixement del Fill de Déu i la seva presència entre nosaltres. Una presència concreta, perquè Jesús va venir al món al si d’una família, com tothom. Aquest aspecte familiar i social de l’encarnació és el que volem subratllar en la nostra celebració d’avui.
Des de la vida de Jesús en família ens projectem cap a una nova família, la de tots els fills de Déu. Això significa que Déu és el nostre Pare, que ens estima i que estima el món que ha vingut a salvar en la persona del Crist; i en aquest món també hi és l’àmbit formós de la família que comparteix els vincles de sang, perquè la família consanguínia és l’escola d’humanització i la base sòlida per a l’edificació de la família humana, d’una humanitat solidària i unida.
Tant la carta de Joan com l’Evangeli van de la família consanguínia cap a una altra família més àmplia, la que ens uneix a tots en un mateix Esperit, que fa que tots puguem ser i dir-nos fills de Déu. En la gran família de l’Església i en la nostra mateixa família carnal sempre ha de regnar l’amor com a essència de la unitat. Totes les famílies tendeixen i apunten cap a l’única gran família, la de tots els fills de Déu, que ha de mirar d’assolir la humanitat sencera. És aquí on es fa present i actiu el Regne de Déu com la llavor a terra i el llevat dins la pasta. Cap aquesta meta adreça Jesús la seva mirada i procura que també hi mirin Josep i Maria quan els aclareix que ell s’ha d’ocupar en les coses del seu Pare. Cap aquesta meta va aprendre de mirar també el jove Samuel, molts segles enrere, quan la seva mare el va entregar per al servei de Déu i, sense trencar els seus vincles familiars –puix que els seus pares l’anaven a visitar regularment al santuari del Senyor–, va aprendre què n’era d’important la seva gran família, és a dir, tot el poble d’Israel. I és que per sobre de la tasca familiar convencional hi ha la feina ineludible de viure i desviure’s per la salvació del món, per la fraternitat universal, pel Regne de Déu imminent. Això significa l’encarnació, el naixement de Jesús, el fet de fer-se home, nascut de dona, germà de tots els qui per Ell i en Ell ens diem i som fills de Déu. Nadal és sempre el sorgiment d’una nova vida. I aquesta vida nova és la que, més enllà de la carn i la sang, ens uneix a tots en el Crist i pel Crist al Pare.
I per acabar, fóra bo que ens preguntéssim: ¿Som conscients del missatge que ens dóna la Sagrada Família en cridar-nos a la responsabilitat pel Regne de Déu? ¿Hi ha a les nostres famílies amor, comprensió, misericòrdia, humilitat i tolerància? ¿Quines són les relacions entre esposos, entre pares i fills, entre germans i entre membres de diverses generacions? ¿Pensem tal vegada que la fraternitat és tan sols una utopia? ¿Què podem fer perquè comenci a fer-se realitat? ¿Té alguna cosa a veure amb la nostra pregària, especialment amb el Parenostre?



Mn. Joaquim Meseguer García
Rector de St. Quirze i Sta. Julita, St. Quirze del Vallès.


dimarts, 22 de desembre de 2009

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Hebreus 1, 1-6

És prou coneguda l’afirmació de la Carta als Hebreus, que podríem resumir com la voluntat constant per part de Déu d’establir ponts per comunicar-se amb els humans. La Paraula adreçada a tants profetes de tots els pobles al llarg de la història ha trobat la seva manifestació definitiva en la persona del Fill, el veritable pont que ens uneix amb Déu, el camí que ens hi porta.
Per als profetes, el Déu que se’ls manifestava era encara interpretat com a Creador, com a Senyor, com a Amo, com a Jutge. En el Fill hem conegut la veritable manera de ser de Déu: ell es manifesta com a Pare, o sigui com a font de vida amorosa.
Aquest és, doncs, el misteri que celebrem per Nadal: que Déu ha trobat la manera misteriosa d’arribar fins a nosaltres, en la humanitat de Jesús. Des d’ara, conèixer Déu té una via oberta, única i novedosa: Déu es manifesta en allò que Jesús té de comú amb tots nosaltres, en la humanitat que compartim. Vol dir que no l’hem de buscar, perquè no l’hi trobaríem, en idees o experiències més enllà d’allò que tots els humans tenim en comú, o en les qualitats d’aquells humans que considerem més importants. Per això, Jesús podrà dir amb tota veritat: “Allò que heu fet a un qualsevol, per petit que sigui, m’ho fèieu a mi”.
Aquesta és la grandesa de Jesús: la seva petitesa, la seva humanitat, ja que ell ho ha compartit tot amb nosaltres, llevat del pecat. La seva elevació és fruit del seu abaixament, ja que no ha cregut que hagués d’aferrar-se a la seva condició divina, sinó que se’n va despullar per fer-se home i baixar als nivells més ínfims, com a home jutjat i condemnat a una mort infamant.
Celebrem Nadal cada cop que ens obrim al misteri de qualsevol persona, per petita que sigui. En ella hi brilla tot l’esplendor de la glòria de Déu, només visible als ulls de la fe.


Andreu Trilla

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Isaías 52-7/10

“Qué hermosos son sobre los montes los pies del mensajero que anuncia la paz, que trae la buena nueva, que pregona la victoria, que dice a Sión: “¡Tu Dios es rey!” Escucha: tus vigías gritan, cantan a coro, porque ven cara a cara al Señor, que vuelve a Sión. Romper a cantar a coro, ruinas de Jerusalén, que el Señor consuela a su pueblo, rescata a Jerusalén: el Señor desnuda su santo brazo a la vista de todas las naciones, y verán los confines de la tierra la victoria de nuestro Dios”.

Siento que llaman a mi puerta, me levanto y pregunto: ¿Quién es? –El mensajero–, escucho desde el otro lado, y abro, pero no hay nadie en el rellano.

De nuevo llaman a mi puerta, vuelvo a levantarme y a preguntar: ¿Quién hay? –El mensajero–, me dice desde el otro lado, y abro. Sin embargo no consigo ver a nadie.

Por tercera vez sucede lo mismo y en esta ocasión, más atenta, pregunto como siempre: ¿Quién es? –El mensajero–, me responde de nuevo. Y le abro entonces la puerta de mi corazón. Y ahí está Isaías.

La reflexión bíblica: Ha de llevarnos más lejos de la exégesis del texto, a su hermenéutica, dicho de otra forma, conducirnos a sentir qué nos dice el texto en nuestro corazón.

El profeta es portavoz del mensaje de Dios y de su adviento, que anuncia la “buena noticia” y significa la visita del Señor. Y la visita del Señor al hombre siempre tiene un sentido “salvífic”, salvador.

Ciertamente, es muy oportuno recibir al Señor en todo momento con alegría, alabanza, himnos y cantos, pero no cometamos el mismo error de abrir la puerta que no es. Ahí no está Dios. No le encontraremos entre los que ríen y cantan, sino entre los que padecen soledad, discriminación, pobreza, enfermedad y dolor. Debemos pues abrir la puerta del corazón, que es la única que nos va a permitir ver al hermano necesitado. Y en su rostro veremos el rostro del Cristo que le acompaña, padeciendo junto al que sufre, en lugar de estar con el que canta; junto al desnudo en lugar del vestido; junto al hambriento en lugar del saciado, junto a los que están privados de libertad, junto al débil en suma, siempre oprimido por su hermano el fuerte.

Dios es el absoluto del amor, no de poder, pues precisamente el amor inmenso que llega a sentir por su criatura, lo hace débil hasta el punto de querer encarnarse y compartir así con toda la humanidad, con todas y cada una de sus criaturas sufrientes, en silencio, su dolor.

Resulta sencillo, ver a Cristo en todos y cada uno de los seres de la creación. Su “encarnació” nos dignifica y “agermana”. Con él, entre nosotros, su “trascendència” se torna “imanència”; su “humilitat” nos “enaltece” y su “rostro”, en suma, nos permite seguir su “rastro”.

Su ejemplo nos invita a sentirle, verle, reconocerle y saborear la plenitud vital.

Abrámosle la puerta acertada y dispongámonos a acogerle como a él le gusta, sin ruidos, ni fiestas, sino con sencillez, humildad y cariño sincero.

Bones y Santes festes



Emília Serrano
Voluntària del SPAP
Secretariado de Prisiones

dijous, 17 de desembre de 2009

Diumenge 4 d'Advent - 20 de desembre

PRISA POR LLEGAR
(Lc 1: 39-45)



Tres secuencias en una entrañable unidad: la prisa, la llegada, el gozo del encuentro. Propio de Lucas remarcar la prisa en muchos acontecimientos (para escuchar a Jesús, para pedirle una curación…). Lucas no nos describe ni la fecha en que tiene lugar el encuentro, ni la dificultad del viaje en sí, ni la duración del mismo, pues nada de esto es importante.

María se pone en camino, sola. De las llanuras de Galilea a las montañas de Judea, probablemente Hebrón. Aunque llega cansada del viaje, entra decidida en casa de Zacarías, saluda a Elisabet y se apresura a manifestar el objeto de su visita. Palabras y gestos, lenguaje oral y lenguaje corporal, manifestaciones de amor.

La prisa por llegar es alegría por llegar; más bien, prisa por llegar y dar alegría. María no sólo quiere saludar y desear a su prima felicidad, sino sobre todo procurarle felicidad y, al mismo tiempo, hacerle partícipe de que ella también ha sido favorecida por Dios. Alegría viva, sentida. María y Elisabet se alegran y bendicen por la increíble gracia que, en primaveral juventud, en estéril vejez, han recibido de Dios: la maternidad.

Bendecir (del latín bene dicere) literalmente significa decir buenas palabras, buenas nuevas, como lo son estos nacimientos. Gozo compartido. También por el niño, que participa dando saltos al saberse bendecido. ¡Qué diferencia con Esaú y Jacob, que luchan, antes de nacer, en el seno de su madre (Gn 25: 22-28).

Nuestra vida cristiana debe ser un constante caminar en Jesús –él es nuestro camino (Jn 14:6)-, un apresurarse por llegar, transmitir en todo lugar, a todo ser humano, la esperanza de la que somos portadores; compartir el gozo con nuestros hermanos por cualquier acontecimiento importante con el que Dios viene a llenar de vida plena cada hogar. Ponerse en camino –los primeros cristianos eran conocidos como “los del camino”- para comunicar, como ángeles anunciadores, la Buena Nueva del amor de Dios.


Rodrigo Segarra
Iglesia Evangélica

dijous, 10 de desembre de 2009

Diumenge 3 d'Advent - 13 de desembre

Sofonies 3, 14-18a

"Canta!...Crida de joia!... Alegra’t i exulta de tot cor!...” diu la Paraula (v.14).
Quan va ser la darrera vegada que vas celebrar qualsevol cosa així, “exultant de tot cor”? El naixement del primer fill? Aquella victòria històrica del Barça? O, potser ni tan sols allò...
Perquè no celebrem el Nadal, el miracle del apropament i encarnació de Déu amb el goig que un acte de tant amor es mereix?
Què veia i entenia el profeta Sofonies que nosaltres ens estem perdent?
“El Senyor ha retirat la sentència contra tu, ha foragitat el teu enemic. El Senyor, el Rei d’Israel, es enmig teu: ja no hauràs de témer cap mal.” (v.15)
Déu ha decidit retirar tots els càrrecs contra nosaltres i declarar-nos perdonats en Jesús. Ha espantat tots els nostres enemics i Ell mateix està a prop nostre. Ja no tenim que témer cap mal!
Fixa’t també que repeteix dues vegades això que ja no hem de tenir por. Si Déu és repeteix, hauria de ser molt important de veritat, no creus?
Quins son els teus pors? La manca de treball? La situació dels teus fills? El teu propi futur?
Encara que a vegades no hi sembla gaire, la pura veritat es que el Senyor és enmig nostre (també això es repeteix dues vegades!) i podem confiar en Ell. “Ell és el poderós que salva!” (v. 17)
T’atreveixes a decidir avui confiar en Ell?
Senyor Jesús, avui et dono tots els meus pors i decideixo confiar en tu. Moltes gràcies per apropar-te a mi, perdonar-me y alliberar-me de tots els meus enemics! Amén.

No obstant, el miracle que més em crida l’atenció no són totes les bones coses que Jesús ha fet i segueix fent per a mi, sinó les emocions tan fortes que sent cap a mi.
“Exulta per tu ple de goig, reposa en el seu amor; s’omplirà de goig per tu, cantant.” (v.17)
Imagina’t! Li caus tan bé a Jesús que Ell s’emociona només pensar en tu. Al veure el teu rostre, s’ompli de goig. Fins i tot passa el seu temps composant cançons sobre tu!
Senyor Jesús, jo també estic enamorat de tu. Al pensar en el teu amor, jo també m’omplo de goig i et vull dedicar la meva cançó! Amén.



David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

dimarts, 1 de desembre de 2009

Diumenge 2 d'Advent - 6 de desembre

Lluc 3:1-6


Estem vivint aquest temps preciós d’Advent. Avui és el segon diumenge.

Advent és un temps de preparació, d’espera, perquè el Messíes anunciat ja s’acosta, el seu naixement aviat serà una realitat, i el seu ministeri i la seva obra començarà i es durà a terme, segons el que Déu Pare ha previst, durant un temps que viurà entre els homes, un temps que culminarà ams la seva mort a la creu i la seva resurrecció triomfant.

Però just abans del seu neixement, només uns mesos abans, va nèixer un altre infant especial, també profetitzat des de l’antiguetat; Joan el Baptista. Del seu neixement sen’s parla en el capítol primer, versets 57 fins 80. Ell també es va manifestar a Israel, vivint de forma humil, predicant el penediment dels pecats, però amb un missatge que anunciava el qui vindria després d’ell. Fixem-nos el que ens diu l’Evangeli de Joan en el primer capítol; “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni” (vs.6-8). Més endevant, quan les autoritats religioses enviaren a preguntar-li qui era ell, Joan va respondre que ell no era el Messies, tampoc Elies, ni era profeta, va afegir: “Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí al Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes”. (vs. 23) I més endevant continua el seu testimoni: “Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamaà: Mireu l’anyell de Déu, el qui treu el pecat del món. Es aquell de qui vaig dir: Després de mi ve un home que em precedéis, perquè, abans que jo, ell ja existia” (vs. 29,30).

La figura, doncs, de Joan el Baptista és impresionant per la vida i el ministeri de Jesús. És, a més, una figura profetitzada metjançant Isaïes 40:3-5. La vida i el ministeri de Joan és la preparació pel que ha de venir, i diu el profeta que després de la preparació que durà a terme el precursor, “Llavors apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat” (Isaïes 40:5). Per cert, una bona part del Messies de Andel està inspirat en el text d’Isaïes 40.

Quan el nostre texte de Lluc ens parla del ministeri de Joan el Baptista, ell anunciava un missatge de penediment, anticipant el perdó i la salvació que Jesús faria posible per la seva mort a la creu. Aquest missatge de penediment també portava inclós un missatge de judici (vs. 8) si rebutjen l’oferiment de Déu.

¿Què ens diu tot això a nosaltres, cristians, en el nostre temps, en el segle XXI?

Crec que ens invita a viure amb la valentia de Joan el Baptista, anunciant un missatge de salvació, però alhora de judici pels qui el rebutgin. El temps de Nadal ha canviat. Ara predomina el consumisme –malgrat la crisi econòmica que vivim- i molta gent que ens envolta viu sense preocuparse per l’autèntic missatge del Nadal, que és llum, joia, benaurança, esperanza, per tots aquells que creiem en el Crist i volem viure agradant-lo. Però el temps que vivim s’acabarà. Un dia Jesús tornarà a buscar els seus. Nosaltres l’esperem, perquè serà un dia de joia, ja que anirem a viure amb ell per tota l’eternitat, però serà un dia de judici i comdemnació eterna per tots aquells qui rebutjen la bona nova de l’Evangeli.

Manel Rodríguez
Pastor a l’Església Evangèlica de Vilanova i la Geltrú

dimecres, 25 de novembre de 2009

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Evangeli

AVIAT SEREU ALLIBERATS


Lc 21, 25-28


Advent és temps de gran compromís amb el projecte de Déu. Mirant la realitat del poble en moltes parts del món (a partir de la nostra Europa), constatem que hi ha un abisme entre el que el Senyor desitja i la situació en què es troba la majoria de la gent.

El capítol 21 de Lluc és, d’alguna manera, un apocalipsi. És una forma d’escriure gens habitual per a nosaltres. En llegir un text apocalíptic, molta gent pensa que l’autor està parlant de coses del futur, de la fi del món, etc. Però, què vol dir això? El gènere literari apocalíptic no vol parlar de coses que aniran esdevenint en un futur remot o proper. És, sobretot, una manera misteriosa de parlar sobre el propi caràcter del temps present. És un llenguatge per a temps difícils (o de crisi, si ens oblidem de la història), la finalitat de la qual és animar les comunitats per a la denúncia profètica i la resistència davant tot allò que s’oposa al projecte de Déu. Dit això, percebem que Lluc (cap. 21) parla de la història passada i present i, sí volem més, parla també de determinades propostes per als cristians que viuen al mig d’una societat conflictiva. En aquest sentit, es tracta, doncs, d’un text extremament inspirador i molt actual.

La norma que l’evangeli ens ofereix, amb l’objectiu de que les persones puguin quedar-se en peu davant del Fill de l’home, és aquesta: "Estigueu alerta pregant en tota ocasió" (v. 36). Es tracta de la vigilància activa, seguida per una doble necessitat: pregària i discerniment. Així, amb Lluc podem deduir que la vinguda del Fill de l’home no és expectativa passiva d’esdeveniments futurs. És pràctica cristiana que no s’acomoda, sinó que procura adequar-se, mitjançant la pregària i la voluntat de Déu. Però, què fer per mantenir-nos en peu? Com aixecar el cap enmig dels conflictes de la societat? Com mantenir l’esperança en determinades situacions? No seria tot això un mitjà oportú per viure i celebrar millor l’advent?




Mn. Lluís

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Segona lectura

1 Tessalonicencs 3, 12 a 4, 2.

Som a l’Advent. L’Apòstol invoca l’ajut de Déu (vv.12-13) sobre la comunitat de Tesalónica que viu en una fe ben eficient, un amor ben compromès i una esperança heroicament mantinguda (1,3), tot esperant la vinguda del Senyor (1,10). Pau sap prou bé que el creixement en l’amor (v.12) i la perseverança en la santedat són fruit de la gràcia de Déu: “Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu el dia que Jesús, nostre Senyor, vindrà”. Això no exclou que de part del cristià hagi d’haver-hi l’esforç responsable de correspondre a la gràcia de Déu per progressar en el bé, segons els preceptes rebuts de part del Senyor Jesús (4,1-2). Aquesta expressió final ens indica que l’ensenyament de la fe anava acompanyat de precises normes morals, tal com trobem a Rm 12ss. Així agradarem al Senyor. Jesucrist el Senyor ve a alliberar-nos. Els dies de la nostra vida són valuosos. Dies de creixement i de maduració humana i cristiana. Dies de l’espera del Senyor que ve. Mantinguem-nos a l’aguait perquè no passi de llarg pel nostre costat i nosaltres no ens n’adonem que és el Senyor.


Ignasi Ricart

Sacerdot claretià, biblista


Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Primera lectura

ADVENT:EL TEMPS DE LA PROMESA (Jr 33,14-16)

El text que se’ns ofereix com a primera lectura per al diumenge d’advent, correspon al profeta Jeremies, i s’emmarca dins del context de la restauració de la fe i l’esperança del poble d'Israel, en el Regne del Messies esperat. El profeta ha estat pres per la forca de l'Esperit de Deu, ha estat així des de fa temps, ha estat inevitable. El profeta no s’ha pogut resistir, no ha pogut fugir davant el desig d’un Deu, tot tendresa, que la seduït, que l’ha captivat. Doncs, be, sense deixar de ser ell mateix, el profeta es algú que transmet la vida, la il·lusió, l’esperit, el ritme de Deu en les vides de la seva gent. Es algú que recorda i fa viva l’esperança del Messies: Aquell que ha de venir a instaurar, d’una vegada per sempre, el Regne de Deu, el Regne de la Pau, de la Justícia, de la Veritat.
I davant la Paraula que l'Esglesia ens convida a escoltar i a pair, ens trobem nosaltres. A vegades com a profetes, a vegades com a poble. Ocupem els dos àmbits de relació; a voltes som els missatgers, i a voltes els receptors. Mai el missatge.
Com a profetes som encoratjats un cop mes, un any mes, a mantenir ferm i viu l’ànim del qui camina a l’encontre del Senyor. Som convidats un cop mes a no caure en la professionalització del qui es veu obligat a vendre un producte. Els cristians no venem res, oferim tant be com sabem, amb llums i tenebres el propi testimoni del qui espera en Deu; un Deu que arriba i ve a la pròpia vida, a la pròpia historia. Com a missatgers d’esperança, som convidats a viure en l'atenta vigilància de la presencia d'Aquell que ho sap tot, que ho pot tot, que estima sempre. Una actitud d’atenció que passa sempre per l’exercici constant del discerniment dels signes del moment present. Un estil de vida que demana sempre la pregaria, es a dir, el contacte íntim i el diàleg fluid amb Aquell que ens dona l’esperança total per a les nostres vides, Deu el Pare.
Com a receptors d’un Deu que arriba som cridats a la valentia: si! a la valentia del qui viu amb humilitat la convicció ferma que l'Amor ho pot tot! Els cristians sense ser forts, som revestits d'Aquell que si es fort. I per això la nostra espera del Messies no cau mai en la desesperació. La nostra espera ens mante vius, aspectants, atents. No som herois perquè tinguem unes capacitats sobrehumanes, que no les tenim, sinó perquè ens mantenim fidels a la promesa rebuda, malgrat les caigudes, errors i reticències que al llarg de l’any podem tenir. Vivim de la promesa i vivim en la promesa. La nostra esperança no es un foc d’encenalls, es la resposta de l’autèntic heroi: aquell que es mante fidel i que no abandona el seu camí. Nomes així, direm a la fi del nostre trajecte: som mes rics de vida, mes rics d’esperit, som mes rics de Deu.
A voltes com a missatgers, es a dir, profetes, amb tot el que suposa d’anar sovint d’anar a contracorrent. A voltes com a poble que camina, amb tot el que representa de seguir ferms en la marxa del nostre pas; sigui on sigui, Deu ens convida un cop mes a renovar l’esperança que habita dins nostre. El bon Deu ve, arriba i arribarà, perquè ell no falta mai a la seva paraula, "realitzaré la promesa que vaig fer a la casa d'Israel i a la de Juda" (Jr 33,14). Es per això, que volem allunyar de les nostres histories, personals i comunitàries, tot allò que soni a aflicció, tristesa, i desil·lusió. Volem esdevenir, senzillament, i magistralment -gracies a l'Esperit de Deu en nosaltres-, mes del que ens pensem, persones que experimentem i compartim l’experiència viscuda: res mes.
Que el bon Deu que s’apropa en els esdeveniments i les persones que ens envolten, sigui, Ell i nomes Ell, el qui renovi els nostres cors i els ompli de la vertadera esperança.


Mn. Dani Palau

dijous, 19 de novembre de 2009

Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre

Jn. 18, 33b- 37


Lliurat pels jueus en mans de Pilat, El Crist ens interpel·la directament: “Ho dius tu per tu mateix o t’ho han dit altres de mi?” La raó vol discernir amb les seves eines, i respon eludint el compromís: “Sóc jo jueu?” El Crist, no obre la boca per defensar-se dels ultratges, sinó per ensenyar: La reialesa de Déu, la qualitat reial del Crist, no es correspon a les categories d’aquest món: ni exèrcits, ni servidors que el protegeixin i el guardin. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat. La seva reialesa consisteix en néixer en la carn, fer-se com un de nosaltres excepte en el pecat, despullar-se dels atributs divins per mostrar la nostra naturalesa, la nostra humanitat, en la seva capacitat de condició divina, d’imatge i semblança divina, en la seva veritat. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat, en testimoniar el poder diví com amor sense condicions, com lliurament total de l’Amic a l’amat, fins el propi anorreament. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat al bell mig d’aquest món que no El rep, al mig de la realitat presidida per les categories del coneixement del bé i del mal; en retornar al món la llum de la humilitat, únic ceptre amb el que el Crist exerceix el seu domini, la seva sobirania. En paraules de sant Isaac de Síria: “Sigues perseguit, però no persegueixis. Sigues crucificat, però no crucifiquis. Pateix la injustícia, però no cometis injustícia. Sigues calumniat, però no calumniïs. Sigues indulgent, i no tinguis un zel malèvol. Comportar-se com a jutge no és propi dels costums cristians; no n’hi ha res de semblant en l’ensenyament del Crist. Alegra’t amb els que s’alegren, i plora amb els que ploren: És el senyal de la puresa de l’ànima. Pateix amb els malalts, afligeix-te amb els pecadors, alegra’t amb els que es penedeixen (...) Estén el teu mantell sobre el pecador i cobreix-lo. Si no ets capaç de prendre damunt teu els seus pecats i d’acceptar el càstig en el seu lloc, comparteix si més no la seva vergonya, lluny de fer-lo avergonyir.” (Discurs n. 58, 14). Com el Crist, gloriós i victoriós en la seva humiliació, així qui escolta la seva veu.


P. Josep

Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre

Joan 18, 33b-37

Dilluns passat, a la trobada del Grup de Bíblia, es va comentar aquest passatge de l’evangeli: Jesús davant de Ponç Pilat. I va ser tan profitós, que fóra meravellós que molts més vinguessin a participar-hi...

Quan Jesús ja havia estat condemnat pels principals religiosos del seu poble i del seu temps, aleshores se’n van al governador perquè els signi l’ordre d’execució. Fixem-nos fins a quin punt havien perdut poder els jueus que ja no tenien la facultat de poder jutjar, ni de condemnar cap persona mereixedora del càstig de mort. El poble que abandona el Senyor sempre serà un poble feble.

“Tu ets el rei dels jueus?” – li pregunta Pilat. I Jesús contesta amb una altra pregunta: “Surt de tu, això que em preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi?” – El governador no sabia res de Jesús, i així va ser durant tot el curt interrogatori a què el va sotmetre. Així passa amb tota la gent que ha sentit a parlar del Crist, que en té una idea vaga, superficial, però que per a ells Jesús no significa res que un nom. La persona que no coneix Jesús com a rei, com a salvador, és una ignorant de Déu i és esclava del pecat.

Jesús afirma: “Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.” – Jesús ratifica la seva humanitat, però al mateix temps exposa a Pilat una qüestió que el deixa desconcertat: “Donar testimoni de la veritat”. No s’esperava aquesta resposta, de la mateixa manera que són molts els qui, si avui Jesús els parlés, no l’entendrien. Només ho sabrien els qui coneixen la seva paraula. I, tal com Jesús orava al Pare, deia: “Consagra’ls en la veritat, que és la teva paraula.” (Joan 17, 17), així els creients saben què és la veritat de Déu. Sempre hi haurà persones incrèdules que preguntin, sense un interès real per conèixer: “I què és la veritat?”

N’esteu segurs de posseir la veritat, l’autèntica veritat?
Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica



dissabte, 14 de novembre de 2009

Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre

Mc 13, 24-32


Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats dins del “sermó escatològic”. Jesús surt del temple de Jerusalem i s’adreça als seus deixebles amb una sèrie d’advertiments en relació a la destrucció de la ciutat santa, que tindrà lloc a l’any 70. Aquest avís és l’inici d’una sèrie de calamitats i de tribulacions que han de passar abans que es manifesti el Regne de Déu.

Marc utilitza el gènere apocalíptic, per subratllar l’actitud d’esperança que ha de mantenir el deixeble de Jesucrist. Davant el transfons d’aquests esdeveniments està la realitat de la resurrecció, que emergeix com a destí de tot creient. El punt àlgid d’aquesta manifestació apocalíptica és la figura del Fill de l’home, que és un personatge tret del capítol 7 del llibre de Daniel i que es relaciona amb la vinguda gloriosa del Senyor ressuscitat.

Jesús és el Senyor, el centre de la història i el destí de tota persona. Ell ens aplegarà, a tots els cristians, de totes les confessions i ens farà viure el nostre desig de comunió fraterna. Ell, amb el seu Esperit Sant, ens va guiant, enmig dels obstacles i afliccions per portar-nos a la plenitud del seu Amor. Deixem-nos-hi conduir, estimats germans!


Xavier Artigas

dijous, 5 de novembre de 2009

Diumenge 32 de durant l'any - 8 de novembre

1ª Reyes 8 al 16

Isaías dice “El que creyere no se apresura”. Es un gran principio. Seguí esta regla en todos los múltiples detalles de nuestra vida, es sabiduría y bienestar, nunca mas necesaria al pueblo de Dios que en esta loca generación de velocidad y prisa.
Podemos aplicarlo con el mayor provecho a nuestra lectura y estudio de la Palabra de Dios. No es tanto la cantidad de tiempo que pasamos con las Escrituras, como la medida en que, con oración y meditamos sobre lo que esta ante nosotros, lo que determina mayormente el grado en que el alma se beneficia de la misma.
Nos perdemos mucho al pasar demasiado deprisa de un versículo al siguiente, el dejar de imaginarnos vividamente los detalles que tenemos ante nosotros, y al no esforzarnos en descubrir las lecciones prácticas que pueden sacarse de los hechos históricos. Hoy tenemos ante nosotros, un hecho histórico de esta categoría, a un personaje que es sumamente interesante y que no nos gustaría pasar de largo, pues de él se puede sacar verdaderas aplicaciones para nuestra vida. Y no es Elías, no voy hablaros de él en estas palabras; que el también es digno de ejemplo. Quisiera que observemos lo que mas sobresale en nuestro personaje, es la obediencia a Elías. Es ver como obedeció esta mujer a Elías y aprender de ello.

I OBEDECIO AUN SIENDO QUIEN ERA ELIAS UN EXTRANJERO PUES ELLA ERA DE SAREPTA NO DEL PUEBLO DE ISRAEL

a-Obedeció a un Profeta Israelita: Se requería de ella que dejara atrás las costumbres de sus padres, sus propios ideales, y obedeciera a Elías, y lo hizo.
Obedecemos nosotros: O estamos tan pegados a nuestras costumbres, nuestros quehaceres, nuestra rutina, que preferimos nuestras ideas, nuestra comodidad, antes que obedecer a la palabra de Dios. Este personaje es un vivo ejemplo de cambio radical que es lo que nosotros debemos de hacer en muchas cosas.
Obedecer no es cosa de Sexo o estatus social: Ya seas que seas hombre o mujer, niño o adulto o anciano, rico, que pobre, Aunque sea raro lo que te diga, aunque te parezca en el momento no conveniente; Dios siempre tiene razón, y hace las cosas en el momento justo, y por ello se le ha de obedecer. Samuel dice: ¿Se complace Jehová tanto en los holocaustos y víctimas, como en que se obedezca a las palabras de Jehová? Ciertamente el obedecer es mejor que los sacrificios, y el prestar atención que la grosura de los carneros.

II OBEDECIO AUN EN MEDIO DE LAS CIRCUSTANCIAS MÁS ADVERSAS

La Pobreza y La Escasez: Y cuando llegó a la puerta de la ciudad, he aquí una mujer viuda que estaba allí recogiendo leña. La leña era normal que la compraran a los leñadores en la ciudad, pero esta viuda no tenia ni para comprar un fardo de leña. Mi tema es que cuando somos capaces de obedecer aun en las circunstancias mas adversas Dios bendice.
El Profeta pide dos cosas: Probó la obediencia que pruebas más severa.
- Tráeme agua para beber: Recordemos que Elisa había orado para que no lloviese, y ya hacia varios años que no lo hacia. El agua en aquel entonces era un privilegio y esta mujer no tendría mucha. Pero obedeció y le trajo el agua al profeta. La obediencia tiene como fundamento la fe: Que no mira las circunstancias mira lo que Dios dice y quiere que haga. ¿Habrías dado de beber al Profeta? Debemos estar preparados para hacer favores a nuestros semejantes.
- Un bocado de Pan: Una petición grotesca: Y yendo ella para traérsela, él la volvió a llamar, y le dijo: Te ruego que me traigas también un bocado de pan en tu mano. Si eso es lo que parece, para toda la mente humana como iba a responder una mujer con tan bajos recursos. Pero es Dios que la estaba probando para bendecirla. ¿Como respondió ella?: Y ella respondió: Vive él Señor tu Dios, que no tengo pan cocido; solamente un puñado de harina tengo en la tinaja, y un poco de aceite en una vasija; y ahora recogía dos leños, para entrar y prepararlo para mí y para mi hijo, para que lo comamos, y nos dejemos morir.
El Hambre había llegado no solo a Israel si no a los países vecinos, y esta mujer sufría las consecuencias. Recogía dos leños para hacer la última comida. A la vista del hombre parecía imposible que pusiera socorrer a nadie. Ala vista de ella la petición del profeta fue mucho. Su vista estaba en las vasijas vacías y en los leños. ¿Cuan cortos de vista somos a veces?: Y nos apoyamos en algo tan despreciable como las tinajas, mientras esperamos en ellas, nuestra esperanza siempre será limitada y corta. Ejemplo: Los Discípulos en la alimentación de los cinco mil.

III OBEDECIO AUN EN MEDIO DE LO IMPOSIBLE

Creyó al promesa del profeta: Elías le dijo: No tengas temor; ve, haz como has dicho; pero hazme a mí primero de ello una pequeña torta cocida debajo de la ceniza, y tráemela; y después harás para ti y para tu hijo. 14Porque Jehová Dios de Israel ha dicho así: La harina de la tinaja no escaseará, ni el aceite de la vasija disminuirá, hasta el día en que Jehová haga llover sobre la faz de la tierra. 15Entonces ella fue e hizo como le dijo Elías; y comió él, y ella, y su casa, muchos días. 16Y la harina de la tinaja no escaseó, ni el aceite de la vasija menguó, conforme a la palabra que Jehová había dicho por Elías. La obediencia es mejor que los sacrificios, y trae multitud de bendiciones.



Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Tots Sants - 1 de novembre

1Jn 3, 1-3


El apóstol Juan nos invita a mirar la grandeza del amor Divino, que no ha escatimado en medios para que podamos ser hijos suyos, pero para serlo, para poder formar parte de esa gran familia celestial es necesario acercarse a El reconociendo nuestra pequeñez y a la vez su grandeza, Pablo, dirigiéndose a los atenienses les dijo: “Para que busquen a Dios”
Hch 17:30 Pero Dios, habiendo pasado por alto los tiempos de esta ignorancia, ahora manda a todos los hombres en todo lugar, que se arrepientan;
Hch 17:31 por cuanto ha establecido un día en el cual juzgará al mundo con justicia, por aquel varón a quien designó, dando fe a todos con haberle levantado de los muertos.
No decimos que esperamos ser hijos de Dios; ya somos hijos de Dios si creemos con todo nuestro corazón, si nos arrepentimos de nuestras faltas y si atendemos a su Palabra para vivir según sus instrucciones, el verdadero hijo de Dios da pruebas de su nacimiento espiritual por ser obediente a la palabra de Dios. El mostró su amor para con nosotros y respondemos a ese amor por ser obedientes y vivir una vida que le agrada.
Podemos tener la seguridad de que somos hijos de Dios. Podemos regocijarnos en el hecho de que el nos salvó y darle las gracias. Dice "ahora somos hijos de Dios"
Estos versos deben servir como un estímulo de vivir una vida recta delante de Dios y el mundo. Algún día el hará de nosotros algo hermoso y maravilloso. Seremos semejantes a El.
Somos hijos de Dios "y aun no se ha manifestado lo que hemos de ser; pero sabemos que cuando el apareciere, seremos semejantes a El." ¡Que hermoso! ¡Que cosa tan maravillosa! El ve en sus hijos lo que hemos de ser. Todavía Dios no ha terminado su obra redentora en nosotros. Doy gracias a Dios por eso, si no, estaría muy desanimado, pero el todavía hará una obra muy especial en mí. Si, "seremos semejantes a El". Veremos al Cristo glorificado. No seremos iguales a El, pero si seremos semejantes. Semejantes, pero con nuestras propias diferencias, igual que cada estrella es diferente , igual que cada copo de nieve es diferente, del mismo modo cada hijo suyo también es diferente pero con el lazo de ser semejantes a El.
El Cielo será un lugar maravilloso porque allí habrá un amor puro.
Si creemos que Jesús viene y que algún día seremos semejantes a El, para nosotros es un agrado vivir una vida de pureza aquí en el mundo y de indicar a muchos el camino de la salvación, el camino de la vida plena.


Pastor Rafael Díez
Iglesia evangélica

Tots Sants - 1 de novembre

Ap 7,2-4,9-4

És una festa que ens recorda a tots la crida a la santedat. (Seria un deure el llegir en aquest dia el c. V de la Constitució Dogmàtica “Lumen Gentium” 39-41: La vocació universal a la santedat dins l’Església).
La primera lectura subratlla un gran missatge: la universalitat de la salvació: “Vaig veure una multitud... Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”.
Aquest text es troba en un marc litúrgic en que l’autor vol fer conèixer allò que aviat s’ha d’acomplir. Es parla d’un document tancat, serà l’Anyell qui l’obrirà; dels qui han mort a causa dels poderosos del món; del silenci davant la propera acció de Déu, ara que el document ja és obert. L’àngel que tenia la marca del Déu viu detura el poder de la mort “No feu cap mal a la terra...” i reconeix els qui vénen de la gran tribulació.
Símbols de salvació: “l’àngel puja de sol ixent” (és d’on prové la llum). “El segell de Déu viu” aquest segell indica ser propietat de Déu. Els qui havien estat marcats eren 144.000, nombre simbòlic que indica la plenitud de les 12 tribus d’Israel. Àngels i homes s’estaven al voltant del tron i davant l’Anyell constituint una sola assemblea litúrgica: “Drets, vestits de blanc i amb palmes a les mans.”
Tots som cridats al Regne, “de tota nacionalitat, races, pobles i llengües” sense que ningú tingui de renunciar a cap tret específic perquè el nostre Déu és el nostre Creador. La manera de ser de Déu ens és una lliçó pel nostre ser fills seus. Units sí, però sense anul·lar les diferències.
Aquesta festa no parla només de triomf sinó també de llàgrimes i de tribulació, però “els seus vestits han estat rentats amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”.
Els sants no han estat àngels ni herois sinó persones que han viscut en aquest món que, com el nostre, no ha estat gens fàcil: “vénen de la gran tribulació”, però ells, amb febleses i caigudes, van dir Sí a Déu en la vida quotidiana, amb una opció fonamental per l’amor.
Nosaltres esperem aconseguir la plena participació en la vida de Déu, i celebrar joiosament la potència del seu amor.

Griselda Cos
Monja benedictina

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Diumenge 30 de durant l'any - 25 d'octubre

Mc 10,46-52

Fa uns dies vaig sentir algú que deia: “em van fer perdre la fe en Déu, vaig perdre la fe en el marxisme, i ara he perdut la fe en la persona, ja no em queda res en què creure”. Aquesta persona se sent cega, necessita una llum, algú en qui creure. Li cal un motor en la seva vida, algú a qui seguir camí enllà. Si ens fixem en les seves paraules la fe en Déu la va perdre per l'acció dels homes, potser cristians ben intencionats, la fe en el marxisme la va perdre en veure els esdeveniments històrics, la fe en la persona l'ha perdut contemplant l'egoisme humà. La seva afirmació, és més que una lamentació, és un clam: Vull creure!
És la situació que ens relata Marc en l'episodi de l'evangeli que avui comentem. Tot anant cap a Jerusalem, poc abans de la Pasqua, en sortir de Jericó, a les afores de la ciutat (on vivien els leprosos, els marginats, els exclosos), a la vora del camí (fora de les rutes per on circulava la vida social), hi era Bar-Timeu, cec, demanant caritat (no tenia res més per subsistir). L'evangelista remarca “Quan sentí dir que Jesús passava”: ell no el veié, entre el soroll va haver de refiar-se del que sentia que deia la gent. Va sentir dir que Jesús passava, Jesús anava amb els seus. Ells van ser el senyal que va permetre que Bar-Timeu reconegués Jesús. L'activitat dels deixebles, els comentaris de la gent van fer adonar Bar-Timeu que passava el Mestre.
El relat segueix, i fa un tomb important, quan el cec crida Jesús: “Fill de David, compadiu-vos de mi”. No és un crit qualsevol, crida el Fill de Déu. El cec reconeix en Jesús el Fill de Déu, però els seguidors de Jesús el renyaven, el feien callar. L'entorn de Jesús ha passat de ser el senyal pel qual el cec el reconeix, a ser el gran impediment per arribar al Mestre. Ha de ser el mateix Jesús qui trenqui el mur que han constituït els deixebles al seu voltant i el faci cridar. En aquest “Crideu-lo” que diu Jesús als seus deixebles hi és el retret per la seva actitud anterior i l'encàrrec de la missió que esdevindrà permanent en l'Església, apropar els cecs, coixos... de cada moment històric a la persona de Jesús. Aquesta trobada personal serà inesborrable, transformarà les seves vides, i es convertiran en seguidors seus, sabran a qui han de seguir camí enllà, tots els dies i moments de la seva vida.
A nosaltres, cristians dels inicis del segles XXI, aquest text ens ha de plantejar algunes reflexions:
Cerquem la persona de Jesús i deixem que ens transformi la vida, que ens obri els ulls?
El nostre testimoni personal i de les nostres comunitats, és un senyal que indica on els homes i dones dels nostres barris i pobles poden anar a cercar Jesús?
Quan algú de fora s'apropa a nosaltres o a les nostres comunitats, troba la porta oberta i algú que l'acompanyi en la seva recerca de Jesús?
Preguem amb les paraules del salm:
Renoveu la nostra vida Senyor, com l'aigua renova l'estepa del Négueb,perquè esdevinguem senyal de la vostra presència amorosa entre els homes, i una porta oberta als qui us cerquen amb sinceritat de cor.


Josep Anton Clua
Consiliari de la JOC (Joventut Obrera Cristiana)

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Diumenge 29 de durant l'any - 18 d'octubre

He 4,14-16


La carta als cristians Hebreus, alguns fragments de la qual ens són oferts en la litúrgia d’aquests diumenges, molt probablement fou adreçada a uns cristians que ja feia temps que havien abraçat la fe (vegeu 5,12 i 10,32-34) i que començaven a experimentar les temptacions i els perills típics d’una segona generació com són la negligència i la mediocritat que es poden manifestar, tant aleshores com ara, de diverses maneres: des de la indolència general (vegeu 6,12) fins més concretament a l’absència en les reunions comunitàries (vegeu 10,25). Això era greu, és clar, i l’autor de la carta pretén estimular el revifament de la fe. La carta, llarga i densa, no és fàcil d’entendre, però si ens hi esforcem una mica, hi anirem trobant un autèntic tresor: el desig intens d’entrar en comunió amb Déu, l’ensenyament profund sobre Jesucrist com a únic mitjancer, una mirada comprensiva i estimulant enfront de les dificultats de la vida cristiana. L’actualitat de l’anomenada carta als Hebreus, dirigida, com deia, a uns cristians un xic desorientats i amenaçats pel descoratjament, és evident. Ens indica que l’autèntic remei a aquesta mena de mal no consisteix tant en vagues exhortacions moralitzadores sinó en un camí seriós d’aprofundiment en la fe en Jesucrist.
El breu text que ens toca avui de llegir subratlla precisament la necessitat de mantenir ferma la fe que professem en Jesús, el Fill de Déu. I aquesta fe recolza en el fet que, en Jesús, tenim l’autèntic, l’únic, gran sacerdot; tant a prop de Déu, el Creador, que és el Fill de Déu mateix i tant a prop de la criatura que s’ha fet igual que nosaltres. Estem tocant el nucli de la fe cristiana. Perquè Déu se’ns ha acostat màximament en Jesucrist, nosaltres podem acostar-nos ben confiadament al tron mateix de la gràcia de Déu. Som fills en el Fill. Som alhora grans pecadors i grans salvats. Però la fe en la victòria de Jesucrist mai no pot oblidar que l’enlairament a la glòria divina Jesús l’ha assolit no defugint sinó acceptant de manera obedient els camins de la humilitat i fins del sofriment, en una paraula, els camins de l’amor.
Cada deixeble de Jesús, i les comunitats cristianes en conjunt, no solament hem d’imitar Jesucrist, no solament hem de veure en Ell el nostre gran sacerdot, el nostre intercessor, el Just que ens fa justos, sinó que hem d’anar deixant que Ell mateix vagi amarant les nostres vides, que ens vagi configurant a Ell, que Ell visqui en nosaltres. El nostre testimoniatge cristià, i fins diria l’exercici d’aquell caràcter sacerdotal que tots tenim pel baptisme, únicament brollarà de la fonda unió amb Jesucrist mateix.



P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Diumenge 28 de durant l'any - 11 d'octubre

Mc 10, 17-30

L’evangeli que llegim avui, el del jove ric que s’acosta a Jesús preguntant què ha de fer per posseir la vida eterna, és molt conegut. I crec que aquest evangeli ens el podem mirar de dues maneres.
La primera és posar-nos nosaltres en el lloc d’aquell jove ric, i pensar quines coses ens fan difícil avui dir sí al camí al que Jesús ens convida. Poden ser coses materials, però també podria ser el preocupar-nos massa per coses que no ens deixen veure el que és essencial. Pot ser el estar tan habituat a una manera de veure les coses que no ens deixi l’oportunitat de sorprendre’ns, d’obrir-nos a la novetat. Pot ser també el tenir una opinió tan feta sobre una persona, que ja no ens deixi aprendre res de nou, ni descobrir el que Déu ens vol dir per mitjà d’ella.
La vida eterna que aquell jove buscava, el camí del regne que Jesús ens proposa, és quelcom que anhelem i que a la vegada desconeixem. És sempre una novetat, una sorpresa, i cal estar disposats a deixar el que ens fa nosa per descobrir-lo, cal ser molt lliure per poder seguir aquest camí.
I el problema d’aquell jove ric que s’acosta a Jesús no són tant les coses que tenia, sinó el que li mancava. Li mancava l’alegria d’haver trobat el gran tresor del regne, de la que ens parlen tantes paràboles a l’evangeli. Li mancava aquesta il·lusió que li fes perdre la por de deixar enrere coses, per haver trobat l’única cosa que val la pena. Li mancava la saviesa de la que ens parla la primera lectura i que val més que tot l’or del món, perquè és haver trobat la vida veritable, la que pot omplir el nostre cor. Nosaltres ens acostem a Jesús sempre demanant-li que ens renovi aquesta alegria per haver trobat el regne, perquè sense ella no sabrem seguir-lo, la por no ens deixarà ser lliures.
I deia que aquest evangeli també ens el podem mirar d’una segona manera, que també ens pot dir molt. Podem posar-nos en el lloc de Pere, que s’acosta a Jesús dient que ells ho han deixat tot per seguir-lo. I no ho diu amb orgull sinó amb tota sinceritat, perquè ara necessita més que mai que Jesús continuï ajudant-lo. Tots els que avui ens esforcem novament per descobrir què ens diu l'evangeli, som també d’aquests que hem dit sí a Jesús, i que per ell hem deixat enrere moltes coses. Sobretot hem renunciat a la vida que ens resulti més còmoda, perquè busquem al costat de Jesús una vida millor. Volem aprendre a viure aquesta novetat del Regne que Jesús ens mostra. I això és molts cops anar contracorrent, ficar-se en un camí que molta gent no entén. Això és el que els passava a Pere i als primers cristians, havien començat a seguir Jesús amb il·lusió però necessitaven cada dia renovar la confiança, descobrir cada dia tot el que havien guanyat, per a que la incomprensió i les persecucions no poguessin amb ells, per a que el desànim no ho llencés tot a perdre.
Amb aquest evangeli Jesús ens anima a confiar que al seu costat no ens faltarà res, que no hem de tenir por, que ja ara rebrem molt més del que deixem enrere, i que les dificultats, tot i que hi seran, no ens podran prendre mai allò que anhelem. Que en posar-nos avui novament davant Jesús a l'escolta del seu evangeli, ho sapiguem fer com Pere, presentant davant Jesús la nostra vida, la nostra il·lusió de seguir-lo. Per demanar-li amb confiança que el necessitem ara més que mai, per pregar-li que sigui sempre al nostre costat.



Mn. Josep Vicenç Moragues

dimecres, 30 de setembre de 2009

Diumenge 27 de durant l'any - 4 d'octubre

Evangeli, Marc 10, 2-16

Aquest text no és fàcil d’acceptar pels creients d’avui dia. Mirem de situar-nos en el temps de Jesús en què el repudi era regulat per la Llei de Moisès: un matrimoni podia ser trencat si el marit descobria “alguna cosa censurable en la seva dona”(Dt. 24.10). Això permetia moltes interpretacions diferents... Si Jesús hagués pres posició a favor de una o altra d’aquestes interpretacions, s’hauria quedat en una comprensió legalista del matrimoni. Així va mirar de no caure en la trampa preparada pels fariseus i va remetre els seus interlocutors al projecte de Déu: en el fonament de la relació entre l’home i la dona, es troba l’Amor etern de Déu que la parella humana ha de significar en tots els aspectes de la seva existència.
“ Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi”, paraula dura, potser... L’home i la dona són cridats a viure per l’altre...
Com acollir aquesta declaració de Jesús? Com a nova llei més radical que la de Moisès? Impossible! Més que una llei es tracta d’una “Bona Notícia”. És un “sí” a l’amor de Déu, al do total de si mateix. Un “sí” que no exclou les dificultats ni les proves, però que troba la seva realitat en la gràcia de Déu.. Ja que la indissolubilitat és una dimensió essencial de la manera com Déu fa aliança amb l’home per sempre.
El matrimoni cristià és una vocació, un projecte lliure, un ideal que només Déu ha pogut somniar.


Maïté Cabié Mathieu

dijous, 24 de setembre de 2009

Diumenge 26 de durant l'any - 27 de setembre

EL JORNALERO OPRIMIDO

Santiago 5:1-6...


En aquel tiempo evidentemente muchos de los pobres entre los judíos cristianos eran oprimidos por los ricos, que les defraudaban sus jornales que duramente habían ganado, en estos momentos difíciles que estamos viviendo, en muchas ocasiones y en muchos lugares nos encontramos en la misma situación, mundialmente sentimos la opresión del materialismo y la avaricia del hombre sin Dios (Stg.5:4). ¿Cual ha de ser la actuación del cristiano? por su puesto esperar en Cristo, la fe en Cristo y en Su venida nos llevará a soportar pacientemente los males que no podemos evitar. «Habéis... dado muerte al justo». (vv.6)

Observemos lo siguiente de Los Jornaleros en Stgo 5:1-6...:

I. Su jornal.

«Retenido» (Stg.5:4). Observemos: Nos dice que el jornalero «Está clamando». ¡Qué frase más notable! Clama con una voz que Dios puede oír. El cristiano espera en Cristo, se apoya en Cristo, porque para el, Cristo es la respuesta

II. Su paciencia

(Stg.5:7; Stg.5:8; Stg.5:10; Stg.5:11). Santiago nos habla de cómo han vivido y de como se han aprovechado los ricos, de aquí que aconseja al oprimido a tener paciencia. «Por tanto hermanos tened paciencia, Sufrid con largura de ánimo», es difícil, pero posible

III. Esperanza.

Pero, ¿para qué la paciencia? ¿Hasta cuándo debería ejercitarse la paciencia? El jornalero (El cristiano) defraudado que no puede hallar justicia inmediata de parte de los hombres debe recordar la futura venida del Señor, en la que todos los males serán corregidos. Nuestra gran esperanza es la Venida del Señor. Esta Venida «está cerca». Esto era cierto en el tiempos de los profetas y se cumplió, ¡cuánto más en los nuestros! Hay personas impacientes que quieren la inmediata rectificación de todos los desmanes, y que objetan al consejo que aquí se da, pero debemos de aprender a esperar en Cristo que es la respuesta a nuestros males, debemos de tener en cuenta que Cristo esta al lado de quien le necesita, El nunca se olvida del desvalido aunque así lo parezca se paciente y no intentes con tus medios luchar contra el opresor.

El rico, el avaro y opresor en su tiempo recibirán su paga, El apóstol Santiago dice en el cap.5:1-3 ¡Vamos ahora, ricos! Llorad y aullad por las miserias que os vendrán...

Espera en Cristo, tu ayudador

Amen


Pastor Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

dijous, 17 de setembre de 2009

Diumenge 25 de durant l'any - 20 de setembre

Marc 9, 30-37


Sempre m’ha colpit l’expressió de tristesa i soledat que va dibuixar Leonardo da Vinci en el rostre de Jesús, a la pintura mural de l’Ultima Cena, considerada una de les més grans obres pictòriques del món. Les seves mans obertes mostren la proximitat del dolor de la creu i la disponibilitat de lliurar-se sense reserves per amor a la humanitat.

Meditant breument els versets d’aquest diumenge de l’evangeli de Marc, m’han suggerit a l’instant la impressió d’aquest fresc tan famós del pintor italià.

Després de la confessió de Pere, Jesús els anuncia per primer cop la seva mort i resurrecció. Aquest reconeixement es fa més explícit en l’episodi de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor. Però després de la guarició d’un noi posseït, Jesús torna per segon cop a fer l’anunci: “El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.”

En la discussió que mantenen els deixebles sobre qui és el més important, es veu el contrast entre la dimensió divina i la misèria humana. La Misericòrdia i l’egoisme. El descentrament, que es lliura per amor i el tancament del jo que no sap acollir la salvació de Déu. Jesús els mostra en l’infant, la feblesa dels desvalguts, veritables destinataris del Regne de Déu i la humilitat del servei, que és imitació de Crist, camí i missió de tot deixeble.

Preguem a Jesús, el nostre Senyor, perquè sapiguem seguir la seva voluntat en el camí ecumènic, de trobament de les diferents confessions cristianes. Que ell ens acompanyi sempre per fer créixer entre nosaltres aquest diàleg fratern.



Xavier Artigas, diaca

dilluns, 7 de setembre de 2009

Diumenge 24 de durant l'any - 13 de setembre

TOTS SOM PERE

Tots som Pere quan deixem que l’Esperit ens faci proclamar amb paraules i fets que el Senyor és el Salvador i Messies, fill del Déu viu i font de Vida.
Tots som Pere quan moguts per les nostres bones voluntats volem bandejar de nosaltres la presència de la Creu en la nostra vida de cristians, perquè el seguiment del Mestre i el nostre discipulat no poden ésser construccions que ens fem nosaltres mateixos, a la nostra mida.
I dic, bones voluntats: Pere, amb tota seguretat, mai havia sentit a la sinagoga que el Servent, Messies, fill de l’home ( amb aquesta superposició que els textos evangèlics fan d’aquests tres títols ) hagués de patir: el Targum d’Isaies havia capgirat el sofriment en glòria i majestat del Servent.
Quantes vegades les nostres bones voluntats són justificació per viure un cristianisme fet a la mida de cadascú , una fe centrada en nosaltres mateixos, quan ésser cristià és justament el contrari: centrar-nos en Crist com Crist posa el centre de sí mateix en el Pare.
Ens cal un procés de discerniment constant, fruit de la invocació i petició de l’Esperit , per construir la nostra vida en Crist , pedra fonamental (Mt 21, 42 ).
Tots serem Pere quan des d’el fons del nostre cor “arrencarà el plor del penediment “ ( Mc. 14, 72 ) i quan en mig de les pors, confiats en nosaltres mateixos ens enfonsarem i la mà del Senyor, només la seva mà ens traurà de l’abisme, responent a la nostra pregària , sortint del nostre cor : “Senyor , salva’m! “ (Mt. 14,30 )


Lluís-Anton Armengol

dilluns, 31 d’agost de 2009

Diumenge 23 de durant l'any - 6 de setembre

Evangeli de Marc 7, 31 – 37.

“Llavors es desclouran els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s’obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol,
i la llengua del mut cridarà de goig.” Isaïes 35, 5 - 6a.


Jesús predica a les ciutats fenícies de Tir i de Sidó, on havia tret un dimoni del cos de la filla d’una dona sirofenícia. I d’aquí se’n va cap al mar de Galilea i la regió de Decàpolis. Molta gent li porta familiars i amics: coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts... I un d’aquests casos, el d’un noi sord que amb prou feines podia parlar, és guarit per Jesús.

Que en va ser de meravellós el ministeri de Jesús! Quants s’hi quedarien embadalits llegint o sentint el relat dels miracles de Jesús com si es tractés d’un conte per a infantes. Si només veiem en el Fill de Déu l’home bondadós, ple de compassió per les desgràcies físiques de la gent, anirem errats en la comprensió de la seva obra. És cert que aquells senyals i prodigis eren una prova fefaent del seu poder i divinitat, però eren al mateix temps l’exemple, la paràbola, de com ell salva del pecat i en cura les seqüeles. I molt més que tot això, és clar...

Jesús agafa el jove i se l’endú a part. Ell actua així amb els qui salva. No salva les persones en bloc, en multitud. És una acció callada, íntima, en l’ànima del pecador, que s’obre (com l’oïda d’aquell noi) per sentir la veu del Salvador. Si tu no l’has sentida mai, tens molts motius per dubtar de la teva salvació. La gent, aleshores, va exclamar: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.” Fixem-nos com la gent va fer servir –referides a Jesús– les paraules profètiques d’Isaïes que hem posat de capçalera.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dijous, 27 d’agost de 2009

Diumenge 22 de durant l'any - 30 d'agost

COMENTARIO AL SALMO 14

David, el rey que cantaba a Dios, nos ha servido de inspiración y animo a cuantos tenemos por deleite el alabar al Señor, pero este salmo también nos invita a caer en la cuenta de que el hombre sin Dios es un motor de maldades porque el corazón del hombre no genera el bien.
El apóstol Pablo hace referencia a este hecho en la carta a los romanos cap 3:9-12, ya que tanto judíos como gentiles están bajo pecado y que todo el mundo queda bajo el juicio de Dios (Ro. 3:19), nos lo hace entender, en general, como una descripción de la depravación de la naturaleza humana.
El pecado es la enfermedad endémica de la humanidad, y aquí se ve la malignidad de tal enfermedad, vivimos en un mundo perverso capaz de dar albergue a los más horribles males, sin pensar en el sufrimiento que genera a otros ni en que todo hombre debe dar cuenta ante Dios por sus hechos.
Dice el hombre en su corazón que no hay Dios pero aunque estas personas hagan esta afirmación la realidad esta en romanos 14:11 “Porque escrito está:
Vivo yo, dice el Señor, que ante mí se doblará toda rodilla, Y toda lengua confesará a Dios”.
David se esfuerza en convencer a los pecadores de la maldad y del peligro del camino en que se hallan, por muy seguros que se crean en tal camino. Les muestra tres cosas que, al parecer, ellos no quieren ver: su maldad, su insensatez y su peligro.
Si es cierto que los que desprecian a Dios deben entender estas tres cosas, también los creyentes deben ser consolados al saber que el disfrutar de la presencia de Dios es mucho más que todo lo que este mundo de perdición puede dar.
Porque Dios está con la generación de los justos, Dios está con aquellos que reconociendo sus pecados tienen puesta la seguridad del perdón en que Cristo murió por los pecadores y así por la fe en El, tenemos la seguridad y la certeza de que estos males quedan pagados ante Dios.
Por Cristo y por su obra en la cruz, gozamos de la protección de Dios y que nuestro futuro solo tiene un lugar, al lado del Señor.
¡Oh, que de Sion saliera la salvación de Israel! No solo la salvación de Israel sino la de todo aquel que se acerca a Cristo para decirle: Yo no quiero ser un necio, quiero ser uno de los que alcancen tu gran misericordia.



Pastor Rafael Díez
Iglesia Evangélica

divendres, 21 d’agost de 2009

Diumenge 21 de durant l'any - 23 d'agost

Jn 6, 60-69


Escotem avui la darrera part del capítol 6 de l'evangeli de Joan (Jn 6, 60-69).
No és gens fàcil dir quelcom significatiu en el camp ecumènic respecte de l'Eucaristia. Sabem que és un dels darrers esculls sacramentals per parlar de la veritable i plena unitat entre totes les confessions cristianes. Tant de bo, i ben aviat, poguéssim asseure'ns tots junts al voltant de la mateixa taula, presidits pel Crist.
Més enllà de les dificultats doctrinals, de ben segur que l'escolta comuna de la Paraula de Déu i la realitat quotidiana ens pot adreçar per veritables camins d'unió, si acceptem la importància i la centralitat de l'Eucaristia en la vida del cristià.
L'Eucaristia és el centre de la vida cristiana, la font de la qual davalla la vida de la gràcia per als seguidors de Jesús (així es va referir el Concili Vaticà II, Sc 10). Necessitem de l'Eucaristia. La nostra vida de fe, el sentit dels nostres compromissos, les nostres lluites i esperances es sostenen gràcies a l'aliment de l'Eucaristia, que és signe i presència de la Pasqua del Senyor.
Escoltar avui els darrers pensaments de la comunitat joànica respecte de l'Eucaristia (Jn 6, 60-69), pot ser motiu de revitalitzar en nosaltres, la nostra vivència personal i comunitària d'aquest sagrament central per al nostre ser cristià. "Les Paraules que jo us he dit -diu Jesús- són Esperit i són vida" (Jn 6, 63). Tant de bo entenguéssim i visquéssim l'Eucaristia com a quelcom central i decisiu, com a font de la nostra vida, com a punt de recolzament, com a motor de servei i compromís vers els més pobres i desafavorits de la comunitat i de fora de la comunitat, com la gran pregària i com a acció de gràcies contínua al Pare. I més encara, tant de bo entenguéssim que l'Eucaristia, més que veure-la, l'hem de viure cada dia de la setmana, perquè sense l'Eucaristia a on aniríem? A qui aniríem?
Daniel Palau

divendres, 14 d’agost de 2009

Diumenge 20 de durant l'any - 16 d'agost

Jn. 6, 51-58


En la nostra relació amb Déu, els homes ens ho juguem tot (el coneixement, la joia, la força, la vida). Aquesta relació ha estat perfectament definida pel mateix Crist, pels Evangelis i els escrits apostòlics, pels Sants Pares i per la Divina Litúrgia: som criatures de Déu, portats del no-res a l’existència, fets a la seva imatge i semblança (portadors de l’esperit, l’alè diví), i col·locats al mig de la creació com el llevat a la pasta, com la sal del món. La nostra existència és un convit al banquet de la seva Saviesa, a menjar el pa i el vi gratuït de la vida divina (Prov. 9, 1-6), a participar de la vida del Logos i de l’Esperit presents en la creació.
L’home, però, en Adam, renuncia al convit diví i opta lliurement i voluntària per construir-se la vida, el coneixement, la joia i la força, a partir de l’experiència que li proporcionen les capacitats intel·lectuals, emocionals i sensitives de l’ànima creada. Girat cap al món, pren aquesta vida com l’única possible, i el món que percep com a únic aliment. Però la Vida veritable no està en la relació amb aquest suport passatger (Jn 6, 53-56) , sinó en la relació amb Déu. Per això l’home, caigut, sense l’Encarnació de la Segona Persona de la Trinitat, no pot experimentar Déu. La carn que assumeix el Logos, la seva autolimitació acceptada voluntàriament per fer-se accessible a l’home, i la seva sang vessada en sacrifici per l’univers, són ara la sola experiència que permet recobrar la Vida. El banquet de la Saviesa és ara el Banquet Eucarístic. Com succeeix això en l’Eucaristia és un misteri que depassa les capacitats de les nostres ànimes; però per la fe que engendra la pregària, la nostra ànima pot tornar a cercar l’aliment en la voluntat de Déu i redreçar el seu camí (Ef. 5, 15-18) a fi de restablir amb el Fill de Déu, la mateixa relació que és entre el Fill i el Pare: com el Fill viu per al Pare, així l’home viu per al Fill (Jn. 6, 57). La comunió és l’expressió justa de la relació necessària entre Déu i l’home.


P. Josep

dilluns, 3 d’agost de 2009

Diumenge 19 de durant l'any - 9 d'agost

Jn 6, 41-51


Pagarà la pena fer una mirada als versets que precedeixen els que avui toquen en l’Evangeli de diumenge, per adonar-nos que Jesús quan parla del pa de vida es refereix a si mateix. Jesús fa servir el símil d’aquell mannà que queia del cel i va servir d’aliment al poble d’Israel durant els anys de pelegrinatge pel desert. Aquell pa va ser el sosteniment físic d’una multitud de persones durant quaranta anys; tanmateix, però, tots van morir en aquella travessia sense arribar a veure la terra promesa.

“Perquè el pa de Déu és el que davalla del cel i dóna vida al món.” V. 33. Però els jueus murmuraven, perquè Jesús havia dit: “Jo sóc el pa de vida; el qui ve a mi no tindrà mai fam...” I també murmuraven perquè no donaven a les paraules de Jesús el valor exacte, el seu significat real: “Com és que aquest vol que mengem la seva carn?”, sinó que entenien literalment que s’havien de menjar el cos físic de Jesús. En aquest error també hi han caigut molts cristians al llarg dels segles. No havien entès res, ja que Jesús mateix els ha d’ensenyar (v. 63) que “És l’Esperit qui dóna vida: la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.”

Tot i que aquest passatge de Joan es troba gairebé al principi del ministeri de Jesús en aquest món, es veu ben bé que es tracta d’un missatge que podríem situar en els dies de passió. I és que la seva mort hi és present en les seves paraules: ell és l’Anyell Diví, el que havia estat predestinat ja des de l’eternitat, abans que l’Univers fos creat, perquè esdevingués l’home sense tara ni màcula de pecat per tal que fos el substitut dels creients, dels pecadors penedits i redimits pel seu sacrifici vicari.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

diumenge, 26 de juliol de 2009

Diumenge 18 de durant l'any - 2 d'agost

Èxode 16: 2-4;12-15

El relat que ens presenta el text de l'Èxode ens descriu la condició humana caracteritzada per la pràctica de la queixa i per l’absència d’agraïment al Senyor de la Vida. El relat ens explica com tot el poble que està en el desert murmura contra Moisés i Aaron perquè tenen fam. El mateix poble que havia sortit de l’opressió d'Egipte i que havia estat testimoni de la intervenció de Déu obrint el mar, ara aquest mateix poble murmura i es queixa de la seva situació. És més, preferirien seguir vivint en l’esclavitud de Egipte que viure en llibertat. Aquest poble que ara és lliure preferiria viure en submissió i esclavitud per un plat de menjar. Però el pitjor de l’actitud de Israel és la incapacitat d’entendre que el Senyor que els va alliberar de l’esclavitud un altra vegada actuarà a favor d’ells donant-los menjar i beure.

Aquest text reflecteix molt bé la nostra condició humana, la nostra ingratitud i queixa davant Déu quan les coses ens van malament i enyorem el nostre “Egipte”. És a dir podem tenir la temptació de pensar que la nostra vida sense la guia de Déu podria anar millor i ser més feliços. I és en aquests moments de dubtes, quan hem de tornar la vista enrere i observar el camí que hem recorregut i donar les gràcies a Déu perquè Ell ens ha guiat i acompanyat fidelment. Seguirem enyorant temps passats? Que el Senyor ens ajudi a ser un poble agraït i ser testimonis de la fidelitat del Senyor. Amén




Germán López-Cortacans
Església Evangèlica

dilluns, 20 de juliol de 2009

Diumenge 17 de durant l'any - 26 de juliol

Ef 4,1-6

Al llarg de set diumenges, del XV al XXI, la litúrgia ens proposa una lectura quasi contínua de la carta que sant Pau va escriure als cristians d’Efes, on havia residit uns dos anys llargs i hi havia format una escola de deixebles (vegeu Actes 19). És des d’aquesta gran ciutat de l’Àsia Menor que Pau escriu als cristians de Galàcia, de Corint i de Filips i també al seu col·laborador Filèmon. Ara, però, tot fa pensar que Pau és captiu a Roma, i és des de la presó que hauria redactat aquest text, potser com una circular, per a les seves estimades comunitats cristianes d’Efes i probablement d’altres ciutats. Del fragment d’avui en prenc i en glosso breument dues idees que hi són expressades, concretament en el primer verset.

a) “Pres per causa del Senyor”. Efectivament, Pau és a la presó; privat, doncs, de llibertat, agafat pels homes perquè havia desobeït les lleis dels homes; no és la primera vegada que hi era, entre reixes, i és llarga la seva experiència de veure’s, si més no, perseguit. Però remarca que és “per causa del Senyor”, la qual cosa ens suggereix dues línies: el Senyor vol que doni testimoni d’ell fins enmig de les contrarietats, mancat de llibertat humana perquè quedi més reflectit l’origen d’on prové la seva força i la seva paraula –“quan sóc feble és quan sóc realment fort” (2Co 12,10) –, i, d’altra banda, és perquè treballa per la causa del Senyor i del seu Regne que es veu ultratjat, perseguit i empresonat. Però ens suggereix quelcom encara més fonamental: Pau es veu presoner dels homes, sí, però sobretot se sap presoner del Crist, el Senyor; té una plena consciència d’haver estat literalment pres pel Crist, l’amor del qual el deixa sense escapatòria: “L’amor del Crist ens té agafats” escriu als de Corint (2Co 5,14).

b) “Visqueu com ho demana la vocació que heu rebut”. És la recomanació que fa sant Pau als d’Efes i, ara, a tots nosaltres. I quina vocació, quina crida, hem rebut els que ens diem deixebles de Jesús? No únicament a seguir-lo i a escoltar-lo sinó a deixar que ell, el Crist, vagi amarant tota la nostra vida, tots els nostres actes i els nostres sentiments: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist” (Fl 2,5). Un cristià és cridat a ser un altre Crist. La recomanació que sentim avui, doncs, podríem resumir-la, condensar-la, en aquesta altra: “Visqueu com Jesucrist”. I quan, a continuació, sant Pau vol concretar, amb algunes actituds, quina és la manera de viure d’acord amb la vocació rebuda, no fa sinó descriure els trets fonamentals de Jesucrist: humilitat i mansuetud (vegeu Mt 11,29; 21,5; Fl 2,7), paciència (1Tm 1,16), suportar amb amor –és a dir, com portant per sota, delicadament, com aquell que porta peces trencadisses o objectes sagrats– els uns als altres (Mc 6,34), conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau (Jn 14,27; Ef 2,14).

Que el Senyor ens faci la gràcia de sentir-nos lliurement presoners d’ell, vitalment presos per ell, i de viure, sempre joiosos, d’acord amb la nostra principal vocació: ser cristians.


Jordi Castanyer, monjo de Montserrat.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Diumenge 16 de durant l'any - 19 de juliol

Mr 6, 30-34


En este pasaje introductorio al milagro de la multiplicación de los panes, Marcos nos presenta a Jesús como Maestro. Escena entrañable en la que los discípulos, que han regresado de la misión a la que fueron enviados, se reúnen en torno al maestro y le explican todo lo que han hecho y enseñado. La Buena Nueva es palabra y Acción: palabra que obra y acción que habla.

Jesús se preocupa de sus discípulos; como buen maestro los conoce y sabe lo que puede esperar de ellos. No les exige lo imposible, simplemente hacer poco pero bien. Llegan cansados. Ser pescadores de hombres (Mt 4:19) es tarea de gran responsabilidad, por tanto, más pesada que la de ser pescadores de peces. La expansión del Reino de Dios es labor agotadora. Jesús sabe que el espíritu de sus discípulos está dispuesto, pero que la carne es débil (Mt 26:41; Mr 14:38). Por ello les manda apartarse a un lugar solitario, desierto –héremon dice el texto- para que sus cuerpos y almas hallen descanso (Mt 11:28-30). Con él y en él.

El desierto es el lugar del encuentro con Dios. Moisés (Ex 2-3), Elías (1R 19), incluso Jesús (Mt 4:1-11) encuentran en el desierto la liberación. Los discípulos encuentran a solas con él la paz, la tranquilidad de espíritu que necesitan. Aunque por poco tiempo. Jesús quiere escapar de la multitud, pero no puede. Muchos se dan cuenta de que ha partido con sus discípulos en una barca. De todas partes se dirigen a su encuentro. Ahora la actuación de Jesús es la de Pastor. Atiende a esta multitud que le espera. El Evangelio es alimento para los hambrientos de palabra y pan.

Esta es la coherencia de vida que Jesús enseña a sus discípulos: mensaje y mensajero, palabra y acción se identifican. Para nosotros el pasaje tiene plena vigencia. Jesús nos envía a predicar su Palabra. Como los discípulos, somos enviados. Pero son nuestros actos los que dan efectividad a la palabra. Jesús no nos pide actuaciones que estén más allá de nuestras fuerzas. Cuando nos sintamos cansados hemos de buscarle en solitario lugar para que nos haga descansar y una vez repuestos seguir la marcha. La fe es nómada, no sedentaria.



Rodrigo Segarra

Iglesia Evangélica

dilluns, 6 de juliol de 2009

Diumenge 15 de durant l'any - 12 de juliol

Am 7, 12-15; Salm 84, 9-14; Ef 1,3-14; Mc 6,7-13


Estem ja en període estival. Les escoles han tancat les seves portes, qui més qui menys o bé ja està de vacances, o bé està preparant-ho tot per marxar-ne. Els cotxes s'ompliran a vessar, les maletes costarà tancar-les, anirem ben carregats cercant el merescut descans. I a l'evangeli d'avui Jesús envia els seus deixebles només amb un bastó i unes sandàlies, que són símbol de la fe, que és suport per no caure ni defallir i que dóna ales per caminar i avançar lleuger.
Jesús envia els seus deixebles amb el que són i tal com són, com diu el profeta Amós: El Senyor m'ha pres de darrere els ramats, i m'ha dit: “Vés a profetitzar el meu poble” . La crida de Déu, ens sorprèn allà on som, però no ens canvia la identitat, ni ens fa carregar amb res nou ni pesat, ens dóna la dignitat de Fills, i ens convida a no deixar-nos endur per tot allò que ens lastra -bens, comoditats, riqueses, afanys-, per posar la nostra confiança només en Ell que ens envia a ser anunciador seus.
Diu Sant Pau a la carta als Efesis: Vosaltres, vau escoltar l'anunci de la veritat, la Bona Nova de la vostra salvació i, després d'escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcat amb l'Esperit Sant promès, qui parlà per boca dels Apòstols i profetes i ara parla al nostre món mitjançant les nostres accions i paraules.
El salm acaba dient,

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit.


El salmista ens recorda que la Paraula del Senyor no és com un pluja torrencial, que rellisca per sobre terra, sinó com una pluja suau i constant que amara la terra, la prepara, l'assaona i fa germinar la llavor plantada.
Deixem, doncs, que aquestes vacances l'Esperit actuï en nosaltres, com la pluja suau que penetra els nostres cors, que la seva Paraula sigui la nostra, que la seva acció sigui la nostra, que transformi els nostres cors i els dels que ens envolten, i esdevinguem eficaços testimonis i profetes del Regne, durant tot l'any, i també a l'estiu.


Josep Anton Clua

Consiliari de la JOC (Joventut Obrera Cristiana)

dimecres, 1 de juliol de 2009

Diumenge 14 de durant l'any - 5 de juliol

Evangeli de Marc 6, 1– 6.

Jesús, després d’haver ressuscitat aquella nena de dotze anys, se’n va a Galilea amb els seus deixebles. Aquest miracle el podem llegir al cap. 5, 21-43. Amb la inserció –meravellosa– del guariment d’aquella dona que patia d’hemorràgia.

Un cop arribats a la Galilea, i en el dia del repòs, el sàbat, Jesús comença a ensenyar a la sinagoga. I diu que molts se sorprenien del coneixement que tenia de l’escriptura sagrada. “D’on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí, entre nosaltres?” És ben evident que, com diu Jesús mateix: “Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.”

Que n’és de trist veure com el Senyor de la glòria és deixat de banda, tot i que ja havia donat proves fermes que era un home de Déu, almenys per als qui sabien d’ell només això. A Cafarnaüm havia expulsat un esperit maligne que habitava dins d’un home i el turmentava. I aquest mateix evangeli diu, al capítol 1, que “la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea.” Per tant, de ben segur que a Natzaret en devien haver sentit a parlar.

A la seva terra, doncs, “no hi va poder fer cap miracle”. I no és que Jesús no tingués poder per fer-ne, sinó que el seu esperit es revoltà contra una duresa de cor tan gran per part d’aquella gent, que els va deixar de banda. No hi va voler intervenir, i només va guarir uns quants malalts imposant-los les mans. Quina cosa més terrible serà aquell dia quan jutgi tota la humanitat, i tots aquells natzarens –perquè també hi passaran pel tribunal del Crist– siguin llançats a les tenebres i al càstig etern, juntament amb els qui han denigrat les seves paraules i han trepitjat la sang de l’Anyell de Déu.

Fem un punt de reflexió sobre aquells natzarens dels dies de Jesús i, juntament amb ell, astorats, diguem-nos: “Com pot ser tanta incredulitat...?”


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dimecres, 24 de juny de 2009

Dilluns, festa de Sant Pere i Sant Pau - 29 de juny - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau)


Mt. 16,13-19

El text té dues parts ben definides: la confessió de Pere (vv 13-17) i l’encàrrec de les claus (vv 18-19). Després segueix el primer anunci de la passió.

1. La confessió de Pere.
Jesús convida els seus deixebles a mullar-se. Fa temps que van amb ell i ja és hora que es preguntin qui és. Simó Pere, que estimava Jesús, assumeix el rol de portaveu del grup i, precisament, perquè estima Jesús, pot captar la inspiració: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere no ha entès el sentit que Jesús donava al seu messianisme, com demostra la perícopa següent (l’anunci de la passió). La seva confessió no és fruit de cap raciocini sinó del seu amor per Jesús. Precisament perquè la seva adhesió ve del cor és inspirada per Déu. De fet ja va tenir temps d’entendre-ho més endavant, i de quina manera!

2. L’encàrrec de les claus.
Jesús té tota la confiança en aquell que l’estima: Pere. A Mt 18,18 Jesús atorga la seva confiança a tots els deixebles, a tota la comunitat constituïda en assemblea eclesial. La confiança és plena quan el que la rep pot decidir, però no qualsevol cosa, només allò que és coherent amb l’ensenyament de Jesús.

3. El primer anunci de la passió.
Justament després de la confessió de Pere Jesús anuncia als deixebles que el seu messianisme no és imperialista, sinó tota una altra cosa, tan llunyana de les expectatives dels deixebles que aquest no hom poden entendre de cap manera. El messies és el servidor de tots, la manera més humana de viure és el do d’un mateix a l’estil de Jesús: donar la vida, fins a la mort, és guanyar-la; el Regne de Déu és l’antítesi dels poders d’aquest món. El poder de les claus, doncs, prové de l’amor, es basa en la confiança i es manifesta en el servei.

4. Una interpretació difícil.
L’eclesiologia és el camp teològic més controvertit entre les diverses confessions cristianes i, dintre de l’eclesiologia, la qüestió del poder de les claus ocupa un lloc molt destacat, sobretot pel que fa al primat de Pere, és a dir el primat del bisbe de Roma.
El poder de les claus atorgat a Pere, es transmet als seus successors a la seu romana? Gran part de les diverses confessions hi estan d’acord, no cal dir els catòlics, però també els ortodoxos i altres esglésies orientals, fins i tot una part important dels reformats. La qüestió controvertida no és tant el primat per ell mateix sinó la manera d’exercir-lo. Fins i tot en l’interior del catolicisme es manté viva la controvèrsia entre monarquisme i sinodalitat, sense negar en cap cas ni de cap manera el fet del primat. El mateix papa difunt Joan Pau II va demanar als teòlegs que reflexionessin sobre el tema. Cal que aquests i la jerarquia catòlica posin mans a l’obra i també els teòlegs i els responsables de les altres confessions i que els cristians de base els ajudem amb la nostra pregària i els nostres suggeriments. Al cap i a la fi tots, absolutament tots, compartim el poder de les claus (Mt 18,18).


Josep Esplugas

Prevere catòlic. Terrassa

Diumenge 13 de durant l'any - 28 de juny - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau)

Marc 5, 21-43

"Vine a imposar-li les mans!" li demana el cap de la sinagoga, Jaire, a Jesús (v.23).
Ara, per què associava la sanitat amb la imposició de les mans de Jesús? Què hauria vist o escoltat Jaire per arribar a aquesta conclusió?
Alguna vegada t'ho van demanar a tu, això d’imposar les mans per sanar?
Què estem fent malament per què la nostra vida com deixebles seus sigui tan allunyada de la seva?
"Però, Ell era Déu!" dius.
Doncs, fixa't més endavant quan Jesús sana la dona de l'hemorràgia, i llavors demana, "Qui m'ha tocat la roba?" (v.30). Jesús està fingint, o és que realment no ho sàvia? Com pot ser que hi hagi alguna cosa que Jesús, Fill de Déu, no sabia?
I tampoc es l’única vegada. Parlant del dia de la seva tornada va dir, “Però, pel que fa al dia i a l'hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel, ni el Fill; només el Pare.”(Marc 13,32).
És possible que Jesús, nostre Senyor i Déu, al néixer com home no va deixar enrere només la seva confort i glòria divina, sinó també les seves facultats sobrenaturals i que, per tant, els seus miracles siguin una mostra fins on pot arribar qualsevol persona completament rendida a Déu i ple del seu Esperit?
Voldries ser aquesta persona?
Senyor Jesús, voldria viure més com tu. Ensenya'm a escoltar a l’Esperit Sant i a obeir al Pare com tu de tal manera que ni els meus enemics poden negar que jo soc amb tu i tu amb mi. Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

Diumenge 13 de durant l'any - 28 de juny - Primera lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial de la festa de Sant Pere i Sant Pau)


Saviesa 1, 13-15; 2, 23-24


L’autor d’aquest llibre està “amagat” al darrere de la figura del rei Salomó, que està considerat el savi per excel·lència. Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats dins de la primera exhortació que fa l’autor (cc.1-5).

En el llibre del Gènesi, quan Déu donà per acabada la creació, s’enllesteix amb les paraules que es repeteixen al llarg de tota l’obra creadora: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.” (Gn 1, 31). I en aquest pla de Déu, doncs, la mort no ha estat en cap moment “pensat” ni “desitjat” per Ell: “Déu no ha fet la mort ni troba cap gust a destruir els qui viuen.”

L’autor s’encara amb una qüestió molt semblant a la del llibre de Job: què passa amb els que es mantenen fidels a Déu al llarg de la seva vida? Com actua el Déu d’Israel que sembla mantenir-se en silenci davant de la mort de l’innocent? La Saviesa de Déu, però, es va descobrint a través de la recompensa definitiva dels justos, en el dia del judici, que rebran la plenitud de la seva pau i la immortalitat (incorruptibilitat) de la seva vida.

És aquest el veritable designi de Déu, des de l’instant de la creació: “Déu ha creat l’home perquè sigui incorruptible, l’ha fet imatge d’allò que és ell mateix.” Ha estat l’enveja del diable, que ha instigat per provocar el pecat de rebel·lió de l’home i ha introduït, així, la mort en el món. Des d’una lectura cristiana, la Saviesa, però, no dóna caràcter definitiu a aquest esclavatge, perquè el seu designi salvífic es complirà, en el Nou Testament, en la persona de Jesucrist, el Fill de Déu.


Xavier Artigas, diaca

dissabte, 20 de juny de 2009

Diumenge 12 de durant l'any - 21 de juny

¿HAS NACIDO DE NUEVO?
2ª Corintios 5:11-17


Uno de los versículos que sobresalen con fuerza, no solo en este pasaje sino de toda la Biblia, es el versículo 17 “el que está en Cristo nueva criatura es.” Esta vida no tiene apenas significado sin la declaración de “estar en Cristo” no estamos hablando solo de una creencia o una manera de entender la vida, sino un segundo nacimiento.
La Biblia enseña claramente que tenemos que nacer dos veces, de hecho el primer nacimiento se produce para poder acceder al segundo, el cual es infinitamente más importante que el primero. El primero se produce cuando nacemos de nuestros padres, es decir, el nacimiento en la carne. Y el segundo es el nacimiento del espíritu, este nuevo nacimiento es el que más nos cuesta de comprender y de vivir, en cierta ocasión uno le dijo al Señor: “Te seguiré, pero deja que primero entierra a mi padre” y el Señor le contestó: “Deja que los muertos entierren a sus muertos.”
Hay muchas personas que están vivas en este mundo pero muertas para Dios, muchos viven el primer nacimiento pero ignoran el segundo, apenas han oído hablar de él.
Los que estamos más familiarizados en este mundo espiritual, deberíamos hablar de él con más frecuencia a la gente, ahora no puedo extenderme mucho, pero si analizamos la Biblia con seriedad y rigor, lo que más enseñaba el Señor es precisamente de ese nuevo nacimiento, el primero es temporal, el segundo es eterno.
Además si observamos la fuerza de este versículo, no solo dice que somos nuevas criaturas los que estamos en Cristo, sino que va mucho más lejos, pues continua diciendo: “las cosas viejas pasaron he aquí todas son hechas nuevas”
Lejos de mi esté el despreciar la vida que hemos recibido de nuestros padres, pero es necesario hacernos preguntas relacionadas con esa nueva vida, preguntas con las que concluyo esta reflexión ¿He nacido de nuevo? ¿Tengo la experiencia de esa nueva vida en Cristo? ¿Cómo lo puedo saber? ¿Qué evidencias tengo?


Pastor Manel Hernández
Eglésia Evangèlica

dilluns, 8 de juny de 2009

El Cos i la Sang de Crist - 14 de juny

Mc 14,12-16.22-26


Com un pòrtic als diumenges del temps ordinari ens trobem la festa de Corpus, que vol ser una reflexió al voltant del que celebrem en les nostres eucaristies dominicals.

L’evangelista Marc ens relata l’últim sopar, amb els seus preparatius. En els seus preparatius hi ha un element que passa desapercebut, Jesús ho té tot lligat: sap a casa de qui i a quina dependència soparan.

Els deixebles devien estar sorpresos, havien de seguir algú que portava una gerra d'aigua, i entrar allà on anés per preparar el sopar. Els esdeveniments següents durant el sopar, els hagueren de sorprendre encara més: la traïció de Judes, les accions i paraules del Mestre.

Però el Mestre ho tenia clar, si llavors no ho entenien, ho entendrien més tard. En aquell sopar els deixava un memorial (vg Lc 22,19), no purament un record, sinó tornar a fer present allò que s’esdevindria, fer-ho present cada vegada que repetissin els gests i les paraules.

Preneu, això és el meu cos

Tota la seva persona en un pa partit i donat. Talment és la síntesi de la seva vida, compartida, lliurada, sempre al servei del Pare i del Regne, no per a Ell, sinó per a tots nosaltres. En menjar-lo es fa un amb cadascun de nosaltres, és un missatge d’unitat, esdevenim un en el Crist.

Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom

La seva sang, signe de la seva vitalitat, és vessada com a sacrifici expiatori definitiu, com a segell de la Nova Aliança. Tot Ell es lliura al servei de l’arribada del Regne. La seva sang donada a tots nosaltres ens vivifica, transforma la nostra vida.

El lliurament del Divendres Sant, no és un lliurament estèril, és el lliurament segur i esperançat del qui espera beure el vi nou en el Regne de Déu.


Nosaltres avui i aquí, rebem el seu do, el seu Cos i la seva Sang, com a un tresor, com a aliment i font de vida, que ens impulsen a viure al costat de tots els homes i dones, en especial dels qui pateixen els efectes de la crisi, de l’atur, de la immigració, de la violència, de la malaltia,... mostrant-los com Déu els estima.



Josep Anton Clua

Consiliari de la JOC (Joventut Obrera Cristiana)

dimarts, 2 de juny de 2009

La Santíssima Trinitat - 7 de juny

Dt 4, 32-40


Va sorprendre que la reforma litúrgica del Concili Vaticà II no suprimís aquesta festa, ja que es diu que fou introduïda fa segles contra el parer de la Santa Seu. Amb tot, amb ella tenim ocasió de recordar que la Santíssima Trinitat és l’afirmació bàsica de la fe cristiana, no pas un misteri indesxifrable. El nostre Déu és Algú que ens ha cridat a entrar en la seva comunió i a participar de la seva vida i del seu amor.

Aquesta festa, amb les seves lectures, posa de relleu la proximitat personal de Déu a la història dels homes.

La religió i la fe del poble d’Israel es fonamenta en fets: Déu i Moisès, senyals i prodigis, fets esglaiadors i extraordinaris = treure el poble del seu opressor a l’Egipte, el pas del Mar Roig... Cal recordar-ho sempre: “Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu... no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments... perquè siguis feliç”.

La fidelitat en el comportament és primer fidelitat en el record; el record de les obres de Déu tindrà com a fruit principal la confiança en Ell. Oblidar, en canvi, serà el resultat d’una fe insuficient que portarà a l’afebliment de la confiança fins a tenir de Déu només una vaga idea.

El Déu del poble d’Israel no és només el Déu creador sinó que és el Déu que li ha parlat i que s’ha compromès personalment en l’acció de la seva història.

SALM 32: “Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat”.

“Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
Els qui esperen en l’amor que els té.
... auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
Aquesta és l’esperança que posem en vós.”

És un teixit de reciprocitats: El Senyor vetlla per nosaltres i nosaltres esperem en l’amor que ens té. El Senyor ens protegeix i nosaltres confiem en el seu amor.


Griselda Cos, OSB

dimecres, 27 de maig de 2009

Diumenge de Pentecosta - 31 de maig - Evangeli

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial del diumenge de Pentecosta, de la parròquia de Sant Pere de Gavà)


Juan 20.19-23


La encarnación de Jesús es la perfecta expresión del deseo de paz y amor que hay en la voluntad del Padre.
“Gloria a Dios en las alturas y paz en la tierra a los hombres de buena voluntad.” Luc 2:14
Cantaron los ángeles siendo admirados por la profundidad y anchura de la gracia y misericordia Divina.
Habían pasado los años de ministerio en la tierra y había cumplido la misión de paz para lo que había venido, misión que le llevó a la cruz para dar salvación a los que tienen fe en El.
Los discípulos estaban abatidos, hundidos en la desesperanza y sin hacer pie por causa de la desaparición del maestro.
En ese momento Jesús ya resucitado se presenta a ellos para levantar a sus amados discípulos y les dijo: Paz a vosotros.
La fe de ellos necesitaban una confirmación especial y al enseñarles las cicatrices en sus manos y el costado se llenaron de gozo.
Pero aún necesitaban algo más, necesitaban el soplo de Cristo.
Esas mismas personas que negaron al Maestro se convierten en unos valientes que empiezan a predicar sin miedo, dando testimonio de Jesús y de eso nos habla el libro de Hechos.
Esos pescadores y personas sencillas , asombran a todos sobre el conocimiento de las Sagradas Escrituras.
Esos mismos temerosos son empujados y sin miedo realizan milagros, como el del paralítico a la entrada del Templo, o con los enfermos que la gente saca a la calle para que les toque al menos la sombra de Pedro al pasar, y así eran curados.
Se dedican a la oración en el templo y en las casas y lo que se convierte en algo vivo y deseado.
Todos ven cómo los discípulos se aman y no tienen más que un solo corazón.
Escuchan sin cansarse la doctrina del Señor Jesús, enseñada por los Apóstoles.
Fueron enviados enmedio de enemigos para dar testimonio de la verdad.
Nosotros también necesitamos la Palabra de Dios y el Espíritu Santo para poder ser esos defensores de la verdad de Dios en el siglo XXI, igualmente que aquellos hombres lo fueron en el Siglo primero.



Pastor Rafael Díez

Església Evangèlica


Diumenge de Pentecosta - 31 de maig - Segona lectura

(Comentari bíblic interconfessional publicat en el Butlletí d'informació parroquial "Diàleg", especial del diumenge de Pentecosta, de la parròquia de Sant Pere de Gavà)


1 Cor. 12, 3b-7 i 12-13


El Jesús de la història i el Senyor de l’Església i del cosmos són el mateix. Qui dóna la capacitat d’aquesta confessió és l’Esperit. “Ningú no pot dir: Jesús és el Senyor, sinó és per l’Esperit Sant”. Aquesta és la primera confessió de fe, la que ens constitueix en Església. I no és possible aquesta confessió sense la gràcia de l’Esperit Sant. No n’hi ha d’altre pilar per l’edifici cristià.
Sobre ella s’ha constituït l’Església, i l’Esperit continua com a únic administrador de la gràcia, que es diversifica en els seus dons en cada persona, i per ella es constitueixen les diferents diaconies, els diferents serveis i ministeris dins l’Església. I tots els ministeris són un en el Crist, únic Pastor, únic Ministre, únic Profeta, únic Doctor... la diversitat de manifestacions d’aquest únic ministeri cal que es realitzi, segons el seu exemple, com a diaconia de servei (Jn 13 i Lc 22, 24-27). Perquè només units en Crist per l’Esperit Sant podrem contemplar el Pare, en les seves obres, l’obra de l’Església, la santificació del cosmos.
Com ens recorda sant Pau en el capítol 11 de la mateixa carta, el testimoniatge vivent de la divinitat de Jesús, el Crist es realitza per la comunió en l’Únic Cos del Crist, l’Eucaristia. Ella és el poder de la confessió, del testimoniatge, de la lloança. A l’Eucaristia arribem després del bateig “en què som abeurats”, i del què renaixem, com un sol nou poble, una nova raça, humanitat renovada. El misteri de la unitat i la diversitat trinitària revela doncs el misteri mateix de l’Església.
És aquesta l’Església que confessaren els Sants Pares en el símbol de Nicea - Constantinoble, el Credo. En el marc d’aquest Diàleg a què ens convida la parròquia de Sant Pere a Gavà, aquest fragment de sant Pau ens posa al davant, de manera colpidora, la nostra incapacitat per portar de manera efectiva i real aquest testimoniatge.


P. Josep