Comentaris Bíblics Interconfessionals

Mateu 2:13-15 i 19-23 Aquest relat de l’evangeli de Mateu ens presenta el primer atac directe cap el Messies, el Fill de Déu que acabava de néixer. És un atac, podríem dir, de caire polític. El rei Herodes va assabentar-se per les preguntes dels savis d’Orient, que havia nascut el rei dels jueus (Mateu 2:2), i va pensar que el seu tron perillava. Volia que els savis li diguessin on era aquest rei, però no ho va aconseguir, per la qual cosa la seva por de perdre el tron era cada cop més evident. Això va provocar una de les pitjors matances de tota la història; el propi Herodes va ordenar la mort de tots els nens de dos anys en avall (2:16), en una mesura que descriu la gran crueltat d’aquest rei. Però Herodes no aconsegueix el seu objectiu, matar el rei dels jueus. Déu protegeix el seu Fill; el rei dels jueus no era un rei polític ni per un regne terrenal. Era el Rei que Déu envià per instaurar el Regne de Déu en aquest món. Era, per tant, un rei per exercir el seu regnat de caire

... sino por el seguimiento a Cristo, como sus verdaderos y fieles discípulos (Col 3,12-21) Una de las últimas “modas”, y ahora con demasiada fuerza, es hacer de la ciencia, la religión por excelencia, la denominada cientología. Últimamente se ha presentado el proyecto para la construcción de grandes y suntuosos templos en lugares estratégicos del mundo, conformando, así, su pretendido poderío frente a las religiones. Dentro de sus innumerables características, encontramos el poder de la mente y su creatividad, como la solución más acertada para solucionar sino todos, por lo menos los principales problemas de la vida, del cosmos y de cualquier manifestación digna de una mirada menos piadosa y más audaz, destacándose, en este caso, la directa intervención de la razón, como fuente inagotable del conocimiento o, para no ser tan optimista, de la búsqueda de comprensión de todo aquello que merece nuestra debida atención, de los fenómenos que nos rodean, de los acontecimientos cotidianos, au

Aquest llibre - Jesús fill de Sira – tradicionalment ha rebut el nom d’Ecclesiastès. St. Jeroni que així el va titolar ho feu perquè considerà que els consells que dóna són una manera excel-lent de “ fer església “ , fer comunitat, això és , uns homes i dones creients que reben i donen, amb els seus antecessors , entre ells i amb els seus successors uns valors i unes actituds que constitueixen el nucli de la seva fe. És des d’aquest punt de vista que agafen relleu els consells que llegim en aquest fragment : qui honra i estima els pares no compleix un manament més de la Llei ( Decàleg ) sinó que connecta amb el nucli de la voluntat de Déu, posa la seva vida en el centre del que Déu espera d’ell. Des de els nostres temps: sabem que hi ha motius antropològics per no rebutjar les relacions en el temps i en l’espai ( tot són proximitats ) que no únicament ens enriqueixen sinó que fonamenten les nostres identitats i personalitats ( individualment i col-lectivament ) . Les ambigüetats que co

Mt 1, 18 – 24. “...per obra de l’Esperit Sant...” Poc abans de la gran festa de Nadal, l’evangeli de la quarta setmana ens ofereix la possibilitat d’endinsar-nos, de nou, en la vida de l’Esperit, de copsar la seva força, la seva presència. Déu actua en la història. I ho fa per obra del seu Esperit Sant. Ens cal l’exercici, no sempre fàcil, de discernir la seva presència, de localitzar, descobrir, gaudir i compartir la seva presència dins i fora de la nostra vida. La dificultat per realitzar aquest exercici i l’escassetat de resultats obvis i ràpids, pot convertir la nostra vida en un desert, en una incertesa profunda com la de Josep. Ens adonem, però, que la pregària no tant sols amara la nostra fe, sinó que esdevé el lloc de l’encontre amb Déu, amb el seu Esperit. Necessitem la pregària. Déu no abandona cap ni un dels seus fills. Tampoc a nosaltres. Envia els seus missatgers que ens encoratgen, que escolten el profund del nostre cor, que ens conviden a confiar de nou en Déu. Els missa

Mt. 11, 2-11 A Joan el Baptista l’Església Ortodoxa el venera amb l’epítet de Profeta i Precursor. L’estrofa de l’himne que canta i celebra el seu naixement diu “Profeta i precursor de la vinguda del Crist”. El seu naixement ve acompanyat de moltes senyals: la fi de l’esterilitat de la seva mare, afirmació de la fecunditat de l’antic Israel; la fi de la mudesa del seu pare, Zacaries, del sacerdoci del temple de l’antiga aliança; i de l’anunci a tot el món de l’Encarnació del Fill de Déu. Celebrem les dues festes (25 de juny i 25 de desembre) just els equinoccis oposat de l’any, són els dos naixements, de Sant Joan Baptista i del Crist, festes molt lluminoses. La primera on la llum present tot al llarg de la història de la humanitat, acollida pels profetes i els escollits de Déu, per aquells que escoltaren i guardaren la seva aliança i els seus preceptes, la Força de Déu, la seva Gràcia palpitant en figures enmig de la vida del món, és manifestada en la seva major expressió pel “més g

Avui les lectures ens parlen de profetes. En primer lloc del que ja ens acompanya des de l'inici de l'Advent, el profeta Isaïes. Continuem llegint a la primera lectura les seves paraules d'ànim, que en conviden a mirar amb esperança el futur. I avui se'ns presenta a l'evangeli un nou profeta: Joan Baptista. I tots dos ens parlen encara de l'arribada d'un tercer profeta. Encara que nosaltres ja no l'anomenem així. Aquest és Jesús, que és per nosaltres més que un profeta: es el Messies, el Fill de Déu... I aquestes expressions es queden molt curtes: tot l'evangeli s'escriu per explicar-nos qui és Jesús. Però anem pas a pas. D'entrada el que ens narra avui l'evangeli era una notícia llargament esperada i anhelada en temps de Jesús. Poder sentir la veu d'un profeta era quelcom que ja feia molts segles que no passava. Isaïes feia més de 700 anys que havia parlat. I ho va fer en un moment de crisi per al seu poble. I de decadència dels reis

Dues són les vingudes del Crist que marquen la cronologia del món: la primera la celebrem en les festes de Nadal, i la segona posarà punt final a la història de la humanitat, quan el Fill de Déu vindrà a judicar l'Univers. Entre elles es desenvolupa la nostra vida aquí a la terra, mentre anem a l'encontre del Senyor. Les paraules de Jesús ens indiquen que la vida terrenal és un signe i un preludi de la vida plenament feliç que som cridats a viure en el Regne de Déu; ara bé, també ens mostren el risc de perdre aquesta vida si no vivim amb una actitud vigilant i positiva. La nostra època s'assembla «als dies de Noè»: El Regne de Déu ve a nosaltres, i nosaltres l'hem d'acollir amb esperança i bona disposició; tanmateix, ¡hi ha tants que viuen despreocupats i no fan cas als avisos de Jesús! Per la nostra manera de viure, pels criteris que ens regeixen i pels valors que ens fonamenten, els cristians podem ser incompresos o ens poden prendre per bojos, però la veritable

Mt 24,37-44. Estimats germans i germanes: Les lectures dels últims diumenges de l'any litúrgic i del primer diumenge d'Advent barregen la fi del món i la destrucció del Temple de Jerusalem, ocorreguda l'any 70. Això es veu en més claretat en Mateu i Marc. Els dos evangelistas estan influïds per la literatura apocalíptica jueva (predominant en els dos segles anteriors a Jesús i el primer després d'ell), que esperava el final pròxim del món amb una acció directa de Déu. En el primer segle molts cristians participaven d'aquestes idees, a les que van aplicar la creença en la imminent segona vinguda del Senyor. Segons l´evangelista l'espera de la segona vinguda de Jesús no ens ha de paralitzar, per contra estem cridats a viure vides conseqüents amb l'evangeli del Regne. L'Església ha de ser una comunitat d'homes i dones que viuen en l'esperança, una comunitat que viu l'Advent com un temps per cridar fins al cor de Déu aquest crit: Marana tha. Vine

Evangeli de Lluc 23, 35 – 43. Em veig incapaç de fer un breu comentari d’aquests nou versicles que corresponen a l’evangeli d’avui. La crucifixió de nostre Senyor donaria per molts sermons i per moltes pàgines de comentaris. No ho farem aquí; però, i tant!, com ens agradaria fer-ho! – Trobem que els governants jueus (que no Ponç Pilat) es burlaven de Jesús. “Si és l’escollit de Déu, el Crist, que se salvi ell mateix, ja que va salvar uns altres.” (v. 35) – També els soldats de l’Imperi, romans o mercenaris jueus, l’escarnien: “Si tu ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix. I s’hi acostaven per oferir-li vinagre.” (v. 36) – Un rètol, escrit pel governador Ponç Pilat, potser amb to burlesc (o potser no), feia referència a la seva alta dignitat de rei dels jueus (v. 38), cosa que va molestar els principals sacerdots, i volien que el text fos canviat. (Joan 19, 21). El text estava escrit en grec, llatí i hebreu; vet aquí un magnífic exemple del respecte que Roma tenia per les llengües

Déu compleix les seves promeses (2 ª Samuel 5. 1-3) Havien passat més de deu anys que Déu havia enviat al profeta Samuel perquè ungiera a David com el proper rei d'Israel, i les coses van anar de malament a pitjor per a David, fins al punt que s'havia convertit en un proscrit. Saül havia posat preu al seu cap, David no entenia el que estava passant, 10 anys i les coses estaven cada vegada pitjor, fins i tot la vida del rei havia estat en mans de David en dues ocasions, un altre en el seu lloc hagués actuat donant mort a Saül en legítima defensa, pensat que potser era la voluntat de Déu complint així l'esperada promesa, però David va esperar en Déu, no va actuar per la seva pròpia compte, sabia que si Déu li havia fet una promesa, aquesta arribaria, ell només havia d'esperar, creure i esperar per molt desgavellada o difícil que fos la situació, Déu compliria la seva promesa.Vivim en un món cada vegada més incrèdul als plans i propòsits de Déu, sembla com que les coses no

Lucas 21, 5-19 Este texto nos habla de los últimos días, desde tiempos antiguos han habido muchas personas que se han atrevido a poner día y hora al fin del mundo y al retorno de Cristo , muchos de ellos motivados por situaciones que se escapan del control humano como pueden ser terremotos, epidemias , la aparición de algún cometa o cosas semejantes. En relación a todo esto dijo el Señor Jesús que ni el día ni la hora lo conoce nadie, solamente el Padre “Mar 13:32 Pero de aquel día y de la hora nadie sabe, ni aun los ángeles que están en el cielo, ni el Hijo, sino el Padre.” Esto nos hace pensar que nuestra vida debe estar preparada para el día en que nos encontremos con Cristo, porque nadie sabe el momento “Mateo 25:13 Velad, pues, porque no sabéis el día ni la hora en que el Hijo del Hombre ha de venir.” Podemos ver que la vida de los creyentes no está exenta de angustias pues existen muchos momentos en los que es necesario permanecer fieles para dar testimonio del Señor. En l

Evangeli de Lluc 20, 27-38 Tema central: la vida eterna. Jesús prescindeix de la historieta i va al cor de la fe cristiana: EL NOSTRE DÉU ÉS UN DÉU DE VIUS!!! I nosaltres no podem oblidar que la vida eterna o la resurrecció dels morts és un article de la nostra fe. Jesús parla, certament, de dos mons diferents: el món present i el món que vindrà. Sabem però que la realitat de que es parla és la de la nostra vida i aquesta l’hem de concebre com d’una sola realitat: NOSALTRES SABEM QUE VIUREM PER SEMPRE i ara ja posseïm la vida que hem rebut de Déu. Som portadors d’un alè diví que Déu va infondre’ns al concebre’ns com els seus comensals i que llegim de manera poètica en els relats del Gènesi. Vivim en el món present amb la seguretat d’arribar a ser fills de Déu amb plenitud, per tant hem d’establir connexió entre la vida eterna i la present i viure sentint-nos portadors d’aquesta esperança i essent fidels en tot allò que ens ha estat encomanat. La vida eterna no serà una altra vida, sinó

"Avui ha entrat la salvació en aquesta casa" (Lc 19, 9) Aquestes paraules de Jesús són la culminació del procés que l’evangelista Lluc ens explica de Zaqueu, el publicà. Zaqueu, un home petit: una imatge, referida a la seva alçada física, però que ens situa en aquell que viu capficat en els problemes quotidians, en les ambicions humanes (poder, riquesa,...), en tot allò material. Zaqueu l'home que sent parlar de Jesús i s'enfila a la figuera: segurament ha sentit parlar de Jesús, que camí de Jericó, on ell viu, ha guarit un cec (Lc 18, 35-43). En el fet de pujar dalt la figuera, hi ha un moviment interior important: Zaqueu aixeca la mirada d'allò quotidià i material, per aixecar la mirada a la recerca del qui és totalment altre: el Fill de Déu. I és quan s'aixeca del terra, i cerca més amunt, quan deixa que Jesús el trobi. Jesús s'allotja a casa de Zaqueu. Zaqueu obre la seva interioritat a Jesús, deixa que Ell penetri la seva interioritat, el seu cor, la

2Te 1,11-2,2 Els tres darrers diumenges de durant l’any, del cicle C, la litúrgia romana fa llegir com a segona lectura tres fragments de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Avui en llegim el primer. Sembla que corria entre aquells bons cristians una falsa carta, suposadament de Pau, en la qual s’anunciava “que el dia del Senyor és imminent”, la qual cosa portava alguns a descurar l’actitud de vetlla, tan pròpia del deixeble de Jesús. Pau hi reacciona ràpidament per evitar tota mena d’alarma: el que han de fer els tessalonicencs és perseverar en la fe, per poder suportar les tribulacions que els aniran venint, i no desentendre’s de les activitats quotidianes. I això és també el que l’apòstol ens recomana a nosaltres, cristians d’avui. L’important és la certesa de la vinguda del Senyor, i això ha d’estimular la nostra esperança, però de cap manera aquesta veritat no ens ha de pertorbar ni ha d’alimentar cap tipus de càbales o suposicions estranyes, a què sembla que

Parábola del Fariseo y el Publicano (Lucas 18:9-14) Se trata de una parábola crítica, dirigida a los que son buenos y se lo creen. Jesús dirige esta parábola contra los fariseos, unos personajes que se tenían por justos y despreciaban a los demás. En ella nos muestra la diferencia que hay entre la verdadera y la falsa piedad. El fariseo y el recaudador de impuestos, o publicano, eran dos tipos bien conocidos en aquella sociedad y radicalmente opuestos. El primero: Representaba la piedad oficial, y lo tenían por bueno El segundo: Era un "pecador público", y pertenecía al grupo de la "mala gente". Los judíos oraban siempre de pie y seguramente también el publicano oraría de pie, y no sólo el fariseo. Por tanto, esa postura corporal no es indicio alguno de la actitud espiritual del fariseo. El fariseo comienza a orar, según la costumbre judía, dando gracias a Dios. Pero no le da gracias por lo que Dios hace, por las maravillas de Dios (como hacen, por ejemplo otros tan

La primera lectura d’aquest diumenge ens ofereix un model de vida cristiana que transcendeix la literalitat del text: és Paraula de Déu, del Déu que ens parla avui. La pregària continua ( 1 Te. 5, 7: “ pregueu contínuament “ ens diu st. Pau ) és l’expressió de la fe viscuda diàriament ( Lc. 11, 28 “sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden” dels qui donen en la vida testimoni del sí al Déu Pare d’ells ). Una fe que no es manifesta en la pregària és una fe que va desapareixent perquè es torna minsa i acaba, en molts casos, pura ideologia. Avui dia, p els cristians no ens toca tant pregar pel que passa fora de un mateix, - que ho hem de fer, exigència de la caritat – sinó pregar, demanar al Senyor que ens doni ajuda per lluitar i vèncer a tots aquells enemics - vanitats i hipocresies, orgulls i prepotències, Ídols i egoismes ( Ef. 4, 31 “31 Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria” ) – que ens imp

Lc 17, 11-19 Deu leprosos paren a Jesús i els seus deixebles, tot fent camí cap a Jerusalem, la ciutat santa. Els seus crits esperen la compassió del qui és capaç de guarir-los, mantenint la distància que marca la impuresa: “Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres.” La misericòrdia de Déu, que es fa present en el seu Fill, els guareix de la seva malaltia i els retorna a la societat, lliures del mal. Abans de presentar-se als sacerdots, per rebre “l’alta”, es veuen sans, submergits en el missatge messiànic que Jesús ja va revelar als enviats de Joan Baptista: “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova.” (Lc 7, 22). El Regne de Déu ha arribat, però només un dels deu leprosos, un samarità, un estranger, un no jueu, reconeix el Messies. És per això que torna a Jesús, tot agraint la salvació de Déu i donar-li la glòria que excel·lei

2a Timoteu 1, 6 – 8 L’apòstol Pau va evangelitzar la població de Listra, i allà, entre els que es van convertir hi havia una família. No se’ns parla del pare, però sí de l’àvia (Loida), de la mare (Eunica) i del fill: Timoteu. El pare era grec, però no s’esmenta; en canvi, de les dues dones sabem que eren jueves. I la gràcia de Crist va arribar a aquesta família, tan i tan estimada per l’apòstol; fins al punt que Pau destaca un detall del caràcter de Timoteu: les seves llàgrimes. Era un signe que corroborava la fe no fingida d’aquell que Pau havia conegut de jovenet i a la seva família; i que ara, en el càrrec de bisbe d’Efes, no per això havia deixat la seva entrega al Senyor ni havia perdut aquella sensibilitat que l’adornava. Per això Pau insisteix a recordar-li que tingui viva la fe per exercir el ministeri que li havia estat encomanat. Els creients han de tenir una fe viva per a exercir la labor testimonial als seus familiars i veïns no creients. I per això cal que la súplica sigu

DINAR ECUMÈNIC Aquest dissabte, 25 de setembre, hi ha hagut una petita trobada ecumènica, amb l’objectiu de anar creixent en l’amistat mútua, que des de fa temps es va mantenint, en unes reunions que es duen a terme de manera intermitent. L’àpat, en un restaurant de Barcelona, ha estat el marc idoni, per reunir-nos una estona per dialogar sobre uns quants temes que fan referència a l’àmbit ecumènic. En Felip Carmona, Rodrigo Segarra i Manel Alonso, de confessió protestant i en Lluís-Anton Armengol i Xavier Artigas, catòlics, han estat els components d’aquest aplec.

¿El malson d’un golafre? ¡Quin malson, els qui van a dormir massa farts! El ric de l’evangeli no pot dormir... Ha sopat massa i la panxa tan plena el turmenta amb el foc d’un coragre. Té la boca seca com un drap. Mentre es gira i regira al llit, somnia el desastre que l’amenaça: no podrà participar mai en la taula del Regne, amb el pare Abraham i tots els seus. En quedarà exclòs. ¿Per què? Perquè és una taula de germans i ell ha permès que, entre ell i els seus germans, s’enfondís una distància tan gran, com una fossa immensa... ¿Qui la podria saltar? De la història passada, el profeta Amós en treia també la mateixa lliçó: en el moment de la derrota, quan s’acabarà l’orgia dels vividors, els primers deportats no seran els pobres, sinó la gent important. Per això va dir també Jesús: els pobres posseiran el país. No era la primera vegada que passava, ni seria la darrera. Així, Déu fa justícia. Tots tenim experiència de petites diferències que ens allunyen dels altres, i que, si perm

1a. Timoteu 2, 1 – 8 Els cristians hem de pregar per les autoritats que ens governen. Si governen malament, perquè aprenguin a fer-ho bé, i perquè obeeixin la saviesa de la Paraula de Déu. I això, tant si són persones del nostre grat com si no ens cauen bé. L’apòstol no fa distinció entre un rei o un governador just i un de dèspota; tots dos han estat posats per Déu, i s’estaran en el lloc que ocupen fins que Déu vulgui. És cert que, pregar per aquells que ens maltracten si governen malament, pot ser molt difícil... però hem de fer-ho. Hi estem obligats pels motius que Pau indica. L’apòstol diu que si fem això agradarem Déu, “el qual vol que la humanitat se salvi i que arribi al coneixement de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist”. La tan coneguda sentència que diu: “Es pot dir més alt, però no més clar”, va bé en aquest text de la carta. Els creients no podem tenir uns altres mitjancers que el nostre Senyor Jesucris

BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT DELEGACIÓ DIOCESANA D’ECUMENISME I RELACIONS RELIGIOSES 9 de setembre 2010 El 4 d’octubre a les 18.00 al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, la comunitat de st. Egidi, seguint el seu carisma de treballar per la Pau i l’apropament entre tots i dins de la trobada de Pregària per la Pau que tindrà lloc a Barcelona els mateixos dies, organitza una Taula rodona sobre el diàleg entre cristians i musulmans. La moderarà el Bisbe Agustí de st. Feliu i els participants seran els següents: Paul Youssef MatarArquebisbe de Beirut dels maronites, LíbanNiyazi ÖktemDogus Üniversitesi, TurquiaMohammed Amine Smaili Teòleg islàmic, MarrocAndrea Vissanu Thanya-anan Sotssecretari del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, Santa Seu. Promoure que creixin els ponts de diàleg amb els musulmans és avui dia una obligació urgent que els cristians tenim i els nostres diocesans han de poder enfortir les actituds que facin créixer la convivència amb tant i tants musu

EL GOZO DEL REENCUENTRO Lc 15, 1-32 El capítulo forma unidad temática y redaccional. El tema: ¿por qué Jesús recibe a los pecadores? ¿por qué Dios perdona a los pecadores? El texto comprende: - una introducción narrativa. Los “publicanos” y “pecadores” se acercan a Jesús para escucharle. Jesús va a su encuentro porque tienen necesidad de Dios. Los escribas y fariseos, defensores de la tradición religiosa en beneficio propio, hostiles al mensaje liberador de Jesús, murmuran y critican a Jesús que los reciba y escuche (vv. 1-2). Son el hijo mayor de la parábola. - La respuesta de Jesús, elaborada con tres parábolas de misericordia: - la oveja perdida (vv. 3-7) - la dracma perdida (vv. 8-10) - el padre bondadoso y los dos hijos (vv. 11-32) Las parábolas, historias extraídas de la vida palestinense, son el lenguaje de Jesús en su proclamación del gran acontecimiento: la irrupción del Reino de Dios. Son apología de la Buena Nueva e invitación a los que se consideraban justos y puros para q

Lluc 14, 25-33 “Molta gent feia camí amb Jesús,” assenyala Sant Lluc (v 25). Gairebé sembla l’Espanya d’avui: molta gent diu ser cristià. Altres diuen, “Soc creient, però no practicant.” Hi ha inclòs gent ‘atea’ que considera a Jesús com un bon home i mestre a seguir. Però, això es suficient? Va venir Jesucrist només per que molta gent es posessin el Seu nom o li valoressin com mestre? “Si algú ve a mi,” diu Jesús, “ i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.” (v 26-27). Jesús no va cercant ni gent que li admiren com mestre, ni que diuen ser cristians ni tan sols gent que vagin a la missa totes les setmanes. Aquestes cosses son bones, però no l’impressionen a Jesús. Ell està cercant deixebles que l’estimen. Deixebles disposats a renunciar fins a tots els seus béns per ser deixeble Seu (v 33). Vol dir aix

Hebreus 12:18-19; 22-24a L’escriptor d’aquesta carta marca, en aquests versets, un contrast entre dos muntanyes significatives a la vida del poble d’Israel. Dues muntanyes amb significat, o simbolisme, diferent. La primera muntanya és el Sinaí. És aquella muntanya on Déu va donar al seu poble els deu manaments. En el llibre del Èxode, capítols 19 i 20, podem llegir tot el que va envoltar aquella entrega de Déu a Moisés de les taules de la llei. L’escriptor als hebreus recorda com el Sinaí es va omplir de foc, de foscor, tenebres, tempestes ... la veu de Déu era com una tronada (Èxode 20:18) i els israelites van sentir por, tan fou així que varen demanar a Moisès que fes de mitjancer entre ells i Déu, que Moisès fos la veu de Déu per a ells. El Sinaí, per tant, representa la justícia, el judici de Déu, davant del pecat del seu poble. Però és també un recordatori del pacte que Déu va fer amb el seu poble al Sinaí, on va entregar la llei perquè visquessin obeint-lo en tot, com poble escol

¿Es la salvación un tema que preocupa al hombre actual? A punto de concluir el mes dedicado a todas las vocaciones remarquemos, hoy, un tema muy importante propuesto por la liturgia, a saber, la salvación. Pero ante todo, quisiera empezar con una cuestión evidente en nuestro momento histórico-cultural, es decir, ¿es la salvación un tema que preocupa el hombre actual? O aún, la vida ordinaria del hombre contemporáneo, en la constante lucha por la supervivencia, ¿permite dedicar un determinado espacio al tema de la salvación? En una palabra, ¿importa para todos nosotros, cristianos o no cristianos, salvarse de algo o de alguna cosa? Tales inquietudes también estaban presentes en el grupo selecto de Jesús, pues la desconfianza, además de ser algo muy valioso en nuestra vida, también nos hace pensar sobre nuestras convicciones, ni siempre claras o, como mínimo, sospechosas, pues tanto para cristianos o no cristianos esa es, de hecho, una de las pocas realidades que nos conduce a la angusti

Lluc 1, 39-56 “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”. Maria, davant la gràcia que Déu li concedeix de ser la mare del Senyor, respon a l’àngel Gabriel amb aquesta frase, que és un “sí” humil i fidel al compliment de les promeses. I en aquest “sí” que donarà lloc al Misteri de l’Encarnació, es concentra el “sí” de la humanitat que espera ser redimida. La visitació de Maria a Elisabet expressa la fe, que té pressa per buidar l’excelsitud d’un misteri tan gran, a més de afavorir i fer un servei a l’esposa de Zacaries, en l’embaràs, que porta a les entranyes el futur Precursor. Maria es manté segura i confiada en l’anunci de l’àngel: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.” El càntic de Maria és un cant pasqual, que desborda gratitud i complaença de la criatura pel seu Creador, que alimenta l’expectativa d’un futur de plenitud, que ja s’ha fet realitat en el ventre de la verge. És l’obra de Déu que “derroca els poderosos del s

LA NOSTRA RIQUESA Les paraules de les sagrades Escriptures sempre transmeten força, novetat, contundència. Són paraules sàvies, riques d’experiència de Déu i d’humanitat, riques d’història, de fe, riques de relació entre l’home i el Déu que el salva, a través del seu Fill, Jesucrist, per la força del seu Esperit Sant. Sigui quin sigui el moment que ens toqui de viure, el missatge de l’evangeli ens ofereix la possibilitat de créixer, de madurar, d’acostar-nos al Déu Trinitat, el Déu-Amor, que estima tots els homes i dones de la terra. En aquesta ocasió les lectures de la Paraula de Déu d’aquest diumenge estival ens conviden a fer, un cop més, un pas ferm en la confiança entregada, despresa, madura i conscient en Déu el Pare, per tal d’acostar-nos a la plenitud de la única riquesa capaç de satisfer-nos infinitament: la seva presència, la seva amistat, el seu Regne. En aquest moment de la història present, marcat per tantes crisis, i segurament, la crisi econòmica és la més citada, per

Lc. 12, 13-21 Cap traducció sembla expressar del tot el sentit de les darreres paraules del Senyor. Literalment diu “qui no és ric en/vers Déu”. Ser ric en Déu...? quina mena de tresor és el que hem d’adquirir? Els cristians ja acceptem de grat que la vida en aquest món, els seus plaers, comoditats, tot el que ens ajuda al benestar matrerial, fins i tot la posició social, la fama, tot el que acumulem fruit del nostre treball, no és el que ens dóna la vida eterna; la vida no ens queda assegurada amb aquesta riquesa, aquest tresor. La vida...? Els cristians creiem que hi ha una vida més enllà d’aquesta que ara veiem i toquem, la que ens dóna les preocupacions de cada dia. Si som sincers, tampoc estem massa segurs sobre en què consisteix aquesta Vida promesa, Vida amb majúscula, del més enllà... Per què diem més enllà? ¿En alguna ocasió hem sigut conscients de la possibilitat que ens dóna aquesta existència nostra de veure, tocar, conèixer, experimentar amb tots els nostres sentits i tots

Textos del diumenge XVII de durant l'any, cicle C Gènesi 18,20-32 / Salm 137,1-8 / Colossencs 2,12-14 / Lluc 11,1-13 El diàleg entre Déu i Abraham en l'escena del llibre del Gènesi que llegim avui sempre m'ha cridat l'atenció. Abraham parla com un hàbil negociant que, sense perdre en cap moment l'immens respecte que sent davant la voluntat de Déu, s'atreveix a intentar convèncer el Senyor, perquè no actuï amb excessiu rigor en castigar els pecats de la humanitat. Un diàleg sorprenent, perquè després de segles de reflexió teològica, els cristians ens hem habituat a imaginar-nos Déu com aquell ésser que en ser infinitament perfecte, i donat que ho coneix tot, doncs no s'equivoca ni fa judicis erronis, i per tant mai no necessita rectificar. Aquestes coses més aviat són pròpies dels humans, que som limitats, parcials, inconstants, febles. Intentar convèncer Déu com ho vol fer Abraham no té sentit, voldria dir que ens estem imaginant un Déu massa “humà”.... o po

Gènesi 18,1-10a / Salm 14,2-5 / Colossencs 1,24-28 / Lluc 10,38-42 Quan preparava el comentari bíblic d'avui, em trobava com Marta, atrafegat per unes feines que havia de resoldre; això em va ajudar a pensar en l'ensenyament de Jesús, que només hi ha una cosa necessària: acollir la seva paraula i estimar-lo per sobre de tot. Molts segles abans, Abraham es va caracteritzar com el gran acollidor de Déu i oient de la seva paraula. ¿Quantes vegades ens hem trobat com Marta, atabalats i angoixats per mil problemes? Sovint, ens veiem obligats a deixar el que és necessari per posar-nos a fer el que és urgent. Davant de situacions semblants, la veu de Jesús continua ressonant: «Només hi ha una cosa necessària, ¡escull la millor part!» Marta i Maria, cadascuna a la seva manera, acullen Jesucrist. Marta vol que no li manqui res i que estigui bé a casa seva, per això es desviu en les feines domèstiques, tot fent preparatius per obsequiar-lo. Es “des-viu”, és a dir, no viu pròpiament l'

Colosenses 1: 15 al 29 Cuando uno lee estos versículos escritos por el apóstol Pablo, uno piensa que Jesús y su gran mensaje, el único mensaje que trae la felicidad al hombre y la mujer de hoy, el que puede cambiar la mente y el corazón trayendo el gozo indispensable para la vida, es el gran desconocido en esta generación materialista. El que nos amo tanto que no estimo a ser igual a Dios si no que se despojo de si mismo y bajo a esta tierra para morir por cada uno de nosotros y con ello reconciliarnos con Dios, hacernos amigos del Rey de Reyes y Señor de Señores. ¿Cuál es el pago que hacemos a esta gran bendición? ¿Cuál es nuestra reacción frente a este maravilloso hecho? El olvido, el menosprecio de su enseñanza, la indiferencia. Frente a este misterio que es Cristo Jesús en medio de los hombres, siguen resonando las palabras del mismo Jesús en el ultimo día de la fiesta de la pascua “El que tenga sed venga a mi y beba” “Venid a mi todos los que estáis trabajados y cansados que yo

Lluc 10,1-12. 17-20 Avui el text de l'evangeli ens convida a reflexionar sobre la nostra vocació com a cristians. És molt important assenyalar que l'evangelista remarca que el Senyor va enviar a missionar a 72 deixebles. El nombre 72 simbolitza la multitud de les nacions paganes. Aquesta missió es la tasca de l'Església d'evangelitzar, de compartir l´evangeli, a totes les nacions. Això ens porta a preguntar-nos: Quina és la meva missió en la societat on Déu m'ha posat?, És a dir quina és la meva missió en el meu treball, amb els meus amics, amb els meus veïns? Perque el cercle de relacions socials on visc és el camp de blat on he de treballar. Per altre banda l´evangelista també vol deixar clar que la missió de compartir l'evangeli li correspon a tota l’església, es a dir no és una tasca encomanada només a un grup de creients. La nostra societat, els nostres amics, els nostres veïns necessiten una veu càlida i fraternal que els parli de la veritable pau que tr

Gàlates 5, 1;13-18 El mensaje de Jesús siempre nos apunta en dirección a la estabilidad, la seguridad y el equilibrio, por eso cuando una persona ha puesto su vida en la confianza de salvación que el Señor da es consciente de que su libertad ha llegado gracias al alto precio de la sangre de Cristo Jesús. Es cierto que todo aquel que ama a Jesús ama también a su prójimo y este amor debe impulsarnos a buscar el bien de los demás como si se tratase de nosotros mismos, es necesario desechar toda clase de venganzas, represalias, malos sentimientos y hasta malas palabras contra los demás y substituirlos por palabras alentadoras, edificantes y siempre capaces de transmitir el sentimiento referido por el apóstol Pablo en 1ª de Corintios 13:1-7. Por otra parte hay que tener claro que el amar al prójimo es un mandamiento de Dios, Levítico 19:18 y Jesús mismo nos dice en Mateo 22:39 “Amarás a tu prójimo como a ti mismo”. Una vida dirigida por el amor según el de Dios es guiada por el Espíritu San

1Reis 19, 16b-19-21 Relat de la vocació d’Eliseu cridat a ser deixeble i successor d’Elies. El mantell era un símbol característic dels profetes, i el fet de tirar-lo a sobre d’algú, com fa Elies amb Eliseu, és una mena de gest d’associar-lo a la pròpia missió fent-lo deixeble seu. Eliseu sembla que ha interpretat el gest d’Elies i n’accepta la missió, però demana de fer un àpat de comiat amb la seva família. Per preparar l’àpat mata dos dels bous amb què estava llaurant, i fins i tot crema els instruments que utilitzava: aquesta és una forma d’indicar la fi definitiva de la seva vida anterior per dedicar-se totalment a l’activitat profètica. Jesús, quan cridà a algú a seguir-lo fou més exigent, i demanava un compromís mes radical que els profetes ja que no permeté a un dels cridats a anar a dir adéu als de casa seva. Sentir la crida a fer-se deixeble és un moment decisiu per a escollir. Eliseu, cremant els arreus de la seva feina anterior se situa en la dinàmica de la fidelitat en el

Gal 3, 26-29 Lc 9, 18-24 Després d'un temps de pregària, Jesús fa una enquesta als seus deixebles: Qui diu la gent que sóc jo? Qui dieu vosaltres que sóc jo?.(Lc 9, 18.20) Les preguntes que fa no són simple curiositat, vol saber quina acceptació tenen entre la gent, i entre els deixebles, el seu missatge i la seva persona. Jesús vol saber què han entès i quina imatge tenen d'Ell. I avui? Avui hi ha una diferència essencial, Jesús no hi és present físicament, es mostra a través dels creients, a través del nostre testimoni. Ens hem plantejat mai quina imatge donem de Jesús i del seu evangeli? Fora bo, que com a creients ens aturéssim a reflexionar-hi, personalment i comunitària, i que en aquesta reflexió giréssim els ulls envers Ell, i ens adonéssim de la seva actitud envers la gent, envers el pobre, el malalt, el ric, el fariseu,... Així descobrirem Jesús compromès en la causa de l'alliberament (vg Lc 4, 17 ss), en la causa dels pobres, en la causa del qui pateix marginació

Ga 2,16,19-21 Avui i durant uns quants diumenges seguits la litúrgia romana ens ofereix, com a segona lectura, fragments de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia. I en el que llegim avui Pau hi resumeix el contingut essencial de la seva predicació als gàlates: és la fe i no la Llei que salva! L’èmfasi que hi posa ve motivat perquè els mateixos gàlates que l’havien acollit “com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix” (4,14), ara l’havien decebut completament perquè es deixaven fascinar per uns que els havien dit que, si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès, no es podien salvar; i això volia dir abandonar, fins menysprear, l’eficàcia sobrehumana i única de la creu de Crist. Més enllà de l’anècdota històrica concreta hem de veure-hi una temàtica que mai no ha perdut actualitat. ¿No continua havent-hi el perill que l’aspecte institucional i jurídic de les nostres comunitats eclesials, o el mer compliment d’alguns preceptes, ens faci sent

Gn.14, 18-20 – Salm 109 – 1C. 11, 23-26 – Lc.9, 11b-17 “Corpus Christi”, festa que té lligam molt estret amb el Dijous Sant i amb les nostres celebracions eucarístiques de cada diumenge, en la qual, durant molts segles, el poble cristià ha volgut venerar el ”Santíssim Sagrament” fins que, al 1264, el Papa Urbà IV va estendre aquesta solemnitat a tota l’Església. La pietat popular ho manifestava al carrer amb els monuments, catifes de flor, domassos al balcó, l’exposició del santíssim i grans processons. Avui dia, després de Vaticà II, l’espiritualitat porta més els cristians a sortir al carrer però per a un lliurament joiós, generós als germans. Celebrem una donació d’amor del Crist. Lluc en l’evangeli d’avui ens indica que hem de fer per a seguir l’ensenyament de Jesús. Escoltem-lo: “ Jesús acollí la gent, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien més necessitat”. També a nosaltres ens toca “acollir” i adonar-nos que, al nostre entorn, molta gent necessita la nostra ajud

Nuestro Guía, El Espíritu Santo Juan 16:12.15 El Señor Jesucristo es poderoso para Salvar al pecador (no importa quien sea); El Espíritu Santo es poderoso para guiarnos a toda verdad, es nuestro ayudador, es nuestro consolador, nuestro abogado. El Espíritu Santo hace morada en mí, hace de su morada en todas aquellas personas que han aceptado a Jesús como su Salvador y hacen su voluntad. El Espíritu Santo es la promesa de nuestro Señor Jesucristo de no dejarnos huérfanos a su partida, El dijo: “Si no me fuere, el consolador no vendría a vosotros; mas si me voy os lo enviare” y esto con el propósito de que el Espíritu guié a la humanidad a la gran verdad, que es Cristo. En el vv. 12 Jesús nos enseña que sus discípulos aun tenían muchas cosas que aprender. El no lo había dicho todo, no era el momento, porque no las asimilarían, debían aun tener un progreso espiritual que lo adquirirían poco a poco según su interés y devoción (entrega a Cristo). La obra que Jesús empezó en ellos debía se

Jn 20, 19-23 Quan el món ens deixa abatuts per la tristesa i el sofriment, tanquem per por les portes del nostre cor. No deixem espai a l’esperança. La fragilitat humana es desvia fàcilment per camins foscos que ens fan oblidar ràpidament la veritat més fonda i clara. I és, precisament, en aquest amagatall irrespirable, com si fos un sepulcre, on Jesús, per pròpia iniciativa es fa present, ressuscitat. És en la impuresa de les nostres misèries, on el Senyor fa esclatar la victòria de la salvació de Déu. “Pau a vosaltres”. Així ens saluda, així ens acompanya, en el camí de la nova vida, una nova creació, que s’obre per sempre en nosaltres. “També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà. Aquell dia no em fareu cap més pregunta.” (Jn 16, 22-23). Aquesta és la promesa que Jesús fa als seus deixebles, abans de la seva passió. Aquesta és la promesa que ens fa, avui, a nosaltres: l’alegria de ser fills del

“Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant”. La fe és un do de Déu que ens la dona per pura gràcia és una afirmació fonamental sobre la que construïm la nostra existència de cristians. Però “aquest tresor el portem en vasos de terrissa a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no pas a nosaltres” (2 Cor. 4, 7s ) i quantes vegades aquest vasos de terrissa s’esquerden i fins i tot es trenquen! La fe cal que s’expressi i es verifiqui - es faci veritat – en la vida de cada dia. Jesús és el Senyor no és una afirmació feta en un moment, cal que des d’els seus inicis es vagi repetint com un eco que no disminueix a mida que passa els temps sinó que com a gràcia de Déu que l’Esperit fa créixer més i més. Repetim-ho : som gerres de fràgil terrissa que amb docilitat hem de deixar que el terrissaire faci i refaci constantment. I el Senyor ens dona sempre ocasió Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les b

Fets dels Apòstols 2, 1 – 11. Per Pentecosta, Jerusalem s’omplia de gent vinguda de molts indrets del món. No solament de jueus procedents d’arreu, sinó també d’altres persones que hi anaven per diversos motius: comerciants, familiars de la gent del país, o simplement curiosos o interessats a assistir a uns actes plens d’alegria i de festa. Aquesta festa, la dels cinquanta dies després del diumenge de Pasqua, per als jueus era, o havia de ser, la festivitat de l’agraïment. Era la celebració de la primera collita de blat, de la primícia del fruit de la terra, quan la falç segava les messes per al manteniment de la comunitat d’homes i dones en la nova terra promesa a Abraham. (Deuteronomi 16, 8 – 12) Fa uns dos mil anys, aquest és el dia que Déu va escollir per manifestar de manera poderosa, i amb milers de testimonis que ho podran confirmar allà on tornaran després de la breu estada a Jerusalem, la vinguda del seu Esperit. I en aquesta data assenyalada s’acompleix la promesa del Crist a

Lectures del diumenge 16 de maig de 2010, Ascensió del Senyor La festa de l’Ascensió del Senyor, traslladada al diumenge, és l’ocasió que se’ns presenta per contemplar la Paraula que se’ns adreça, avui. Dins de la llarga i rica celebració pasqual —cinquanta dies per aprofundir en el misteri central de la fe cristiana— hem anat repassant múltiples maneres de comprendre’l: una llosa apartada, un sepulcre buit, una promesa de pau i de perdó, una taula parada, una missió rebuda, una figura de bon pastor, una convicció de l’estreta comunitat de vida entre el cep i les sarments... Avui, els textos canvien de registre narratiu i prenen un to èpic, manllevat del salm 46: “Déu puja enmig d’aclamacions”. Evidentment, la nostra fe ens ha de guiar en la lectura correcta de textos que admeten diverses apreciacions. L’enlairament del Senyor a la Dreta del Pare no té res a veure amb les glorificacions mediàtiques habituals en la nostra societat, ni amb el poder que busquem els humans. El qui “puja” é

Joan 14, 23 – 29 Dèiem dilluns, en el Grup de Bíblia, que el text que ens proposa el Calendari Litúrgic hauria d’incloure el verset 22 d’aquest capítol 14 de l’evangeli de Joan. Nosaltres, doncs, el comentarem, altrament no s’entendria la resposta de Jesús que ve a continuació. Diu el v. 22: “Judes, no l’Iscariot, li pregunta: “Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres, però no al món?” I aquí ve la resposta de Jesús, v. 23: “Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.” L’evangeli de Joan, n’hi ha molts que ho diuen, és l’evangeli de l’amor: L’amor de Déu Pare: cap. 3, 16; cap. 14, 21-23. L’amor de Déu Fill: cap. 13, 1. L’amor de Déu Esperit Sant: cap. 16, 14-15, i això són només uns versets de mostra, perquè tot l’evangeli traspua amor diví. És a dir, la Divina Trinitat en plena acció per a la salvació dels qui Déu Pare ha donat al Fill: aquells pels quals ha vingut al món, pels quals ha estat menyspreat i mort, i que ha

EL MANDAMIENTO DEL AMOR Jn 13: 31-35 En algunas ocasiones Jesús había manifestado que se acercaba su hora; en este momento es plenamente consciente de que su hora ha llegado. En este emocionante trance, en que se manifiesta la gloria del Hijo del Hombre y la gloria de Dios se manifiesta en él, se dirige entrañablemente a sus discípulos y les anuncia su próxima partida (13: 33a). Jesús, su maestro, le ha explicado, en la práctica del diario vivir, en qué consiste el amor. En este ahora decisivo les enseña la suprema lección: el amor consiste en acoger, en ponerse al servicio de los demás sin límite ni discriminación alguna (lavado de pies), no condenar al otro ni coaccionar su libertad (traición de Judas), incluso a costa de la propia vida (Jesús no delata a Judas). El amor, que es más fuerte que el odio, debe ser la característica distintiva de los que le siguen (13: 35). En oposición a la mosa