dissabte, 25 de desembre de 2010

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Evangeli

Mateu 2:13-15 i 19-23

Aquest relat de l’evangeli de Mateu ens presenta el primer atac directe cap el Messies, el Fill de Déu que acabava de néixer. És un atac, podríem dir, de caire polític. El rei Herodes va assabentar-se per les preguntes dels savis d’Orient, que havia nascut el rei dels jueus (Mateu 2:2), i va pensar que el seu tron perillava. Volia que els savis li diguessin on era aquest rei, però no ho va aconseguir, per la qual cosa la seva por de perdre el tron era cada cop més evident. Això va provocar una de les pitjors matances de tota la història; el propi Herodes va ordenar la mort de tots els nens de dos anys en avall (2:16), en una mesura que descriu la gran crueltat d’aquest rei.

Però Herodes no aconsegueix el seu objectiu, matar el rei dels jueus. Déu protegeix el seu Fill; el rei dels jueus no era un rei polític ni per un regne terrenal. Era el Rei que Déu envià per instaurar el Regne de Déu en aquest món. Era, per tant, un rei per exercir el seu regnat de caire espiritual.

Déu diu que aquell nen acabat de néixer havia de fugir a Egipte perquè Herodes no pogués matar-lo. Però fixem-nos que l’Evangeli ens diu la veritable raó d’aquesta fugida; per complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta (15).

El mateix veiem en el segon grup textual (19-23). Si Déu primer protegeix el nen i l’envia a Egipte, ara que el perill ha passat el retorna a la seva terra, i veiem que no va a Judea sinó a Natzaret, i un altre cop pel mateix motiu; per complir allò que havien anunciat els profetes. ¿Tenim algun dubte de que Jesús és el Fill de Déu, el enviat de Déu a aquest món per salvar-nos?. Les evidències històriques confirmen la profecia i el missatge de la Bíblia.

I si filem més prim, Déu es val de elements humans per complir els seus propòsits. Fixem-nos; en totes dues vegades “un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué ... Josep es llevà” (13-14; 19,21). La resposta de Josep és la obediència.

Nosaltres sabem que Déu es totpoderós i podia haver lliurat al nen d’aquest perill de altres maneres, potser més miraculoses, fins i tot espectaculars, però Ell va voler fer-ho de una manera “normal”, demostrant que la nostre obediència és el que agrada a Déu per complir els seus propòsits.

Aquesta actitud de Josep és una gran lliçó per a nosaltres. Déu espera, desitja la nostre obediència a la seva paraula, als seus manaments, per damunt de qualsevol altre cosa. Que la nostre vida, com la de Josep, es caracteritzi per la obediència a Déu.


Manel Rodríguez
Pastor de l’Església Evangèlica a Vilanova i la Geltrú

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Segona lectura

... sino por el seguimiento a Cristo, como sus verdaderos y fieles discípulos
(Col 3,12-21)

Una de las últimas “modas”, y ahora con demasiada fuerza, es hacer de la ciencia, la religión por excelencia, la denominada cientología. Últimamente se ha presentado el proyecto para la construcción de grandes y suntuosos templos en lugares estratégicos del mundo, conformando, así, su pretendido poderío frente a las religiones. Dentro de sus innumerables características, encontramos el poder de la mente y su creatividad, como la solución más acertada para solucionar sino todos, por lo menos los principales problemas de la vida, del cosmos y de cualquier manifestación digna de una mirada menos piadosa y más audaz, destacándose, en este caso, la directa intervención de la razón, como fuente inagotable del conocimiento o, para no ser tan optimista, de la búsqueda de comprensión de todo aquello que merece nuestra debida atención, de los fenómenos que nos rodean, de los acontecimientos cotidianos, aunque muchos de ellos son, de alguna manera, indeseables para nuestro bien, tanto personal como comunitario.

Pues bien, frente a esa antigua audacia, San Pablo afirma que el centro de todo lo que existe y que puede existir no tiene otra razón de ser, a no ser Cristo, pensado en cuanto Ser Supremo, responsable único, en su Unidad-Trinitaria, de toda la creación. Vemos eso especialmente en el primer párrafo de la carta dirigida a los Colosenses, cuyo género literario mucho se parece a la antigua práctica de los estoicos (especialmente con el estoicismo romano, destacándose la Escuela Moralista de Epíteto), en cuyos textos podemos encontrar los primeros intentos de una ética verdaderamente sana y necesaria para la buena convivencia entre las personas y, además, entre el ser humano y la naturaleza en su totalidad, la capacidad de resignación frente a los hechos y, especialmente, la nobleza de aceptar aquellos acontecimientos que, de algún modo, nos superan a nosotros, como la separación temporal de un familiar o amigo, los límites de una buena amistad, los niveles de relación para con los demás, el control de los sentimientos y, en última instancia, la cesión definitiva, o sea, la muerte. Todas estas realidades, en el caso específico de la carta en cuestión, pierden su sentido cuando el hombre de fe, ve únicamente a Cristo como el núcleo de su vida, de su existencia en el mundo, de su grandeza y finitud.

Las pocas rayas que componen esta carta pueden ser vista de dos ángulos distintos, pero complementarios. En un primer momento, San Pablo recuerda la necesidad de practicar el arte del consejo u orientación en el seno familiar, una práctica que especialmente en nuestro tiempo es, en términos generales, sencillamente ignorada, frente a los disfraces de la modernidad y todo lo que conlleva y significa esa realidad. Si la práctica del aislamiento familiar es justificada a partir de las redes sociales de carácter virtual, tipo facebook, por ejemplo, sin duda no hay ninguno sentido ponernos a hablar de orientación dentro de la familia, una realidad felizmente común en las formas de vida más austeras y más primitivas en algunas partes del mundo.

Al mencionar la importancia de la orientación familiar, como un verdadero arte, el autor sagrado hace una referencia directa sobre la buena relación que los cristianos debemos tener y conservar para fomentar la buena convivencia, insistiendo en la práctica de los grandes valores, como es el caso de la tolerancia, de la compasión, de la comprensión, de la misericordia, entre otros, en la medida que todo eso no venga significar pura obediencia a determinados criterios impuestos por el hombre en vista de una convivencia social pacífica y duradera determinada por el famoso Estado de Derecho (“state of rights” o “Rechtsstaat”), sino por el seguimiento a Cristo, como sus verdaderos y fieles discípulos.


Pe. Luiz Carlos Rocha

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Primera lectura

Aquest llibre - Jesús fill de Sira – tradicionalment ha rebut el nom d’Ecclesiastès. St. Jeroni que així el va titolar ho feu perquè considerà que els consells que dóna són una manera excel-lent de “ fer església “ , fer comunitat, això és , uns homes i dones creients que reben i donen, amb els seus antecessors , entre ells i amb els seus successors uns valors i unes actituds que constitueixen el nucli de la seva fe.

És des d’aquest punt de vista que agafen relleu els consells que llegim en aquest fragment : qui honra i estima els pares no compleix un manament més de la Llei ( Decàleg ) sinó que connecta amb el nucli de la voluntat de Déu, posa la seva vida en el centre del que Déu espera d’ell.

Des de els nostres temps: sabem que hi ha motius antropològics per no rebutjar les relacions en el temps i en l’espai ( tot són proximitats ) que no únicament ens enriqueixen sinó que fonamenten les nostres identitats i personalitats ( individualment i col-lectivament ) . Les ambigüetats que comporten aquestes relacions són exigència i justament per això la comunitat deu ajudar a discernir les seves bondats perquè enriqueixin a tots.

No és possible aquest enriquiment si aquestes relacions no es fan un clima d’afecte, comprensió i amor. Són les paraules del final : “Fill meu, actua amb dolcesa en tot el que facis i seràs més estimat que un home generós. “ Cerquem sinònims a “dolcesa” amb fidelitat al context : tendresa ?
humilitat ? senzillesa ? són altres possibles traduccions. Més enllà : empatia: actitud del que abans de tot es fa càrrec en el seu cor dels patiments de l’altre amb voluntat de humil ajuda. Crist no és la font de les nostres empaties



LLUÍS-ANTON ARMENGOL

dissabte, 18 de desembre de 2010

Diumenge 4 d'Advent - 19 de desembre

Mt 1, 18 – 24.


“...per obra de l’Esperit Sant...”

Poc abans de la gran festa de Nadal, l’evangeli de la quarta setmana ens ofereix la possibilitat d’endinsar-nos, de nou, en la vida de l’Esperit, de copsar la seva força, la seva presència.

Déu actua en la història. I ho fa per obra del seu Esperit Sant. Ens cal l’exercici, no sempre fàcil, de discernir la seva presència, de localitzar, descobrir, gaudir i compartir la seva presència dins i fora de la nostra vida. La dificultat per realitzar aquest exercici i l’escassetat de resultats obvis i ràpids, pot convertir la nostra vida en un desert, en una incertesa profunda com la de Josep.

Ens adonem, però, que la pregària no tant sols amara la nostra fe, sinó que esdevé el lloc de l’encontre amb Déu, amb el seu Esperit. Necessitem la pregària.

Déu no abandona cap ni un dels seus fills. Tampoc a nosaltres. Envia els seus missatgers que ens encoratgen, que escolten el profund del nostre cor, que ens conviden a confiar de nou en Déu. Els missatgers de Déu ens obren la pròpia vida vers horitzons insospitats, nous, reals, en els que podem fer aquests passos d’aproximació al portal, a la llum, a Jesús. Perquè Déu és, ha estat i serà sempre l’Emmanuel, “Déu amb nosaltres”.

El nostre Déu ve, arriba. I la nostra pregària pot ser ben senzilla “vine Senyor”.
Déu escolta sempre la nostra pregària. I el seu Esperit, el mateix que planava des de l’eternitat abans de la creació i donà vida a les coses, el mateix que acompanyà la vida del Fill de Déu des del seu naixement fins la seva donació a la creu, el mateix que penetra les nostres vides a través dels sagraments i a través de la comunitat, el mateix que ens ajuda a copsar el sentit profund de les escriptures, ens fa gaudir del misteri de la seva presència.

Pels cristians, el temps de l’advent, és un temps de l’Esperit. Com tota la nostra vida. De nou ens cal ser agosarats com mai, per saber acollir i saber transmetre la seva presència al món, a l’home d’avui que viu sol o perdut.

Obrim el nostre cor i “per obra de l’Esperit Sant” siguem dels qui acollim el Déu que vol néixer un any més en nosaltres, més enllà de la claredat de les nostres vides.




Mn. Daniel Palau


dissabte, 11 de desembre de 2010

Diumenge 3 d'Advent - 12 de desembre

Mt. 11, 2-11


A Joan el Baptista l’Església Ortodoxa el venera amb l’epítet de Profeta i Precursor. L’estrofa de l’himne que canta i celebra el seu naixement diu “Profeta i precursor de la vinguda del Crist”. El seu naixement ve acompanyat de moltes senyals: la fi de l’esterilitat de la seva mare, afirmació de la fecunditat de l’antic Israel; la fi de la mudesa del seu pare, Zacaries, del sacerdoci del temple de l’antiga aliança; i de l’anunci a tot el món de l’Encarnació del Fill de Déu.

Celebrem les dues festes (25 de juny i 25 de desembre) just els equinoccis oposat de l’any, són els dos naixements, de Sant Joan Baptista i del Crist, festes molt lluminoses. La primera on la llum present tot al llarg de la història de la humanitat, acollida pels profetes i els escollits de Déu, per aquells que escoltaren i guardaren la seva aliança i els seus preceptes, la Força de Déu, la seva Gràcia palpitant en figures enmig de la vida del món, és manifestada en la seva major expressió pel “més gran nascut de dona”; aquesta mateixa llum en la segona festa, el Nadal, es manifesta plenament com a Sol de Justícia, com a Força redemptora de les nafres i de l’esclavitud que lligava l’home a la mort, en el mateix Déu fet home. La llum de Joan minva per a què la llum del Crist creixi.

“Aneu i expliqueu el que veieu i sentiu”, ens diu el Senyor, sigueu testimonis meus: els sentits, les capacitats amb que l’home fou creat per rebre el món i, com a sacerdot de la creació, aportar-lo en ofrena eucarística a Déu, els nostres ulls, les oides, recuperen la seva capacitat de ser testimonis de la vida divina en la que com a criatures de Déu no podem deixar de estar empeltats. Aquest és l’Evangeli, la Bona Notícia: els morts ressusciten! La humanitat, pobre i desconsolada pel seu estat de separació de la Vida en Déu, recupera gràcies al Nadal del Crist la joia.

Sí, el Baptista fou el Profeta més gran nascut de dona; però l’Encarnació de Déu és un canvi, una metamorfosi total i radical de l’univers, i el més petit en el Regne dels Cels és major que Joan! Tot guardant l’experiència de l’home al llarg dels segles, la seva fidelitat a Déu, el camí històric que li permeté engendrar Isabel i Zacaries i Joaquim i Anna, pares de Joan Baptista i Maria, la Verge, sense trencar amb aquesta llarga línia, el Crist la transmuta omplint-la de la Vida veritable, fent-se home, unint a la seva Persona divina la naturalesa humana: Ell ens reobre la porta del paradís. I des de les hores, vius en Ell pel sant misteri eucarístic, tenim la possibilitat de retrobar el món, de retrobar-nos, en Ell, en el món que ens donà quan ens va situar al bell mig del Jardí d’Edèn.


P. Josep

diumenge, 5 de desembre de 2010

Diumenge 2 d'Advent - 5 de desembre

Avui les lectures ens parlen de profetes. En primer lloc del que ja ens acompanya des de l'inici de l'Advent, el profeta Isaïes. Continuem llegint a la primera lectura les seves paraules d'ànim, que en conviden a mirar amb esperança el futur. I avui se'ns presenta a l'evangeli un nou profeta: Joan Baptista. I tots dos ens parlen encara de l'arribada d'un tercer profeta. Encara que nosaltres ja no l'anomenem així. Aquest és Jesús, que és per nosaltres més que un profeta: es el Messies, el Fill de Déu... I aquestes expressions es queden molt curtes: tot l'evangeli s'escriu per explicar-nos qui és Jesús.
Però anem pas a pas. D'entrada el que ens narra avui l'evangeli era una notícia llargament esperada i anhelada en temps de Jesús. Poder sentir la veu d'un profeta era quelcom que ja feia molts segles que no passava. Isaïes feia més de 700 anys que havia parlat. I ho va fer en un moment de crisi per al seu poble. I de decadència dels reis descendents de David, que havien deixat de complir la missió que els corresponia (defensar el seu poble, especialment els més febles i desvalguts). Isaïes ens anuncia avui que vindrà un rebrot de la soca tallada de Jessè, un nou rei. Sobre ell reposarà l'Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, de coneixement i reverència del Senyor.
Un temps després d'Isaïes desapareixeran els reis de la dinastia de David. I també arribaran a desaparèixer en un cert moment aquells grans profetes com Isaïes. Però el que no va desaparèixer és l'esperança que Isaïes havia despertat en el poble creient.
Per tant, imaginem-nos l'enrenou quan apareix al desert Joan Baptista, un nou profeta, com els grans profetes antics. Que ve a complir la profecia d'Isaïes: Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor. I imaginem-nos, encara més, l'enrenou que devia provocar Jesús, quan en començar la seva vida pública, a la sinagoga de Natzaret, dirà obertament a tothom que és ara quan la profecia es fa realitat, que ell ve amb la força de l'Esperit del Senyor a proclamar la bona nova als pobres, als desvalguts. I ho mostrarà amb signes visibles, guarint malalts, fent caminar els coixos, donant la vista als cecs, com havia anunciat també Isaïes.
Les lectures d'avui ens parlen doncs de profetes. I d'anuncis, de promeses. I que significa això avui per a nosaltres? Doncs diria que també ens pot passar avui que ens sembli que ja fa molts segles que no tenim profetes. I això no es cert. Jesús és el Messies, el Crist, (dos paraules que signifiquen el mateix). I nosaltres som cristians. Pel baptisme nosaltres participem de mateixa missió de Jesús, el Crist, el veritable Sacerdot, Profeta i Rei. Per tant som ara nosaltres els enviats a ser profetes, en nom de Jesús. Ens correspon fer veure al món que Déu continua proposant-nos quelcom de nou. I ens correspon fer-ho fins i tot en un món que no està ja expectant.
També som avui nosaltres els cridats a viure manifestant aquell Esperit del Senyor, que ens ajuda a veure el mon amb saviesa i enteniment, esperit de consell i de valentia. Valentia per a poder ser crítics, veure el que no va bé de tot el que passa al nostre voltant. I alhora saber comunicar a tothom esperança, anhel per viure un futur millor.
I per a poder ser profetes del nostre temps, aquest Advent ens pot ajudar, a trobar el nostre desert on preparar la ruta al Senyor, com va fer Joan Baptista, a trobar el nostre espai de silenci, en aquestes setmanes on la pregària, la paraula dels profetes, ens ajudi a acollir en el nostre cor aquest Jesús que és bona nova per a tota la humanitat.


Mn. Josep Vicenç Moragues

dissabte, 27 de novembre de 2010

Diumenge 1 d'Advent - 28 de novembre

Dues són les vingudes del Crist que marquen la cronologia del món: la primera la celebrem en les
festes de Nadal, i la segona posarà punt final a la història de la humanitat, quan el Fill de Déu vindrà a judicar l'Univers. Entre elles es desenvolupa la nostra vida aquí a la terra, mentre anem a l'encontre del Senyor.

Les paraules de Jesús ens indiquen que la vida terrenal és un signe i un preludi de la vida plenament feliç que som cridats a viure en el Regne de Déu; ara bé, també ens mostren el risc de perdre aquesta vida si no vivim amb una actitud vigilant i positiva. La nostra època s'assembla «als dies de Noè»: El Regne de Déu ve a nosaltres, i nosaltres l'hem d'acollir amb esperança i bona disposició; tanmateix, ¡hi ha tants que viuen despreocupats i no fan cas als avisos de Jesús! Per la nostra manera de viure, pels criteris que ens regeixen i pels valors que ens fonamenten, els cristians podem ser incompresos o ens poden prendre per bojos, però la veritable bogeria és viure inconscientment i no adonar-se del perill de no arribar a la meta de la nostra existència i perdre per sempre la vida eterna. Ens diu Jesús que «si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l'un fora pres i l'altre deixat» per indicar dos estils diferents de viure: un hi arribarà, l'altre no.

Jesucrist ens convida a vetllar, però malauradament hi ha molts factors que actuen com a narcòtics: el materialisme que cerca resultats immediats, la comoditat i el plaer personal a tota costa, la llei del mínim esforç, determinades modes en el pensar, en l'actuar, en el parlar i en el vestir, la relaxació moral, la preocupació per satisfer els propis instints o capritxos, el desànim davant les dificultats… elements tots que ens poden fer oblidar el nostre destí i el camí que hi porta. En aquest Advent que comença, desempalleguem-nos d'aquests narcòtics i revestim-nos del Crist per viure segons l'Evangeli.




Mn. Joaquim Meseguer

Diumenge 1 d'Advent - 28 de novembre

Mt 24,37-44.


Estimats germans i germanes:

Les lectures dels últims diumenges de l'any litúrgic i del primer diumenge d'Advent barregen la fi del món i la destrucció del Temple de Jerusalem, ocorreguda l'any 70. Això es veu en més claretat en Mateu i Marc. Els dos evangelistas estan influïds per la literatura apocalíptica jueva (predominant en els dos segles anteriors a Jesús i el primer després d'ell), que esperava el final pròxim del món amb una acció directa de Déu. En el primer segle molts cristians participaven d'aquestes idees, a les que van aplicar la creença en la imminent segona vinguda del Senyor. Segons l´evangelista l'espera de la segona vinguda de Jesús no ens ha de paralitzar, per contra estem cridats a viure vides conseqüents amb l'evangeli del Regne. L'Església ha de ser una comunitat d'homes i dones que viuen en l'esperança, una comunitat que viu l'Advent com un temps per cridar fins al cor de Déu aquest crit: Marana tha. Vine, Senyor Jesús! Però aquest crit només el podrà emetre qui estigui persuadit per la fe que camina a la llibertat. És per això que som cridats a compartir amb tots aquesta esperança:
"La teva vida és massa preciosa per malgastar-la. Viu a la solidaritat, en la justícia, i alleuja el dolor del món, en el que puguis. Et sentiràs feliç i realitzat. Els que et coneguin et beneiran. Si ets cristià, aquí tens a Jesús de Natzaret, com a model de plenitud humana, compromès amb l'home fins a la mort ". (P. Olalde).



German López Cortacans
Església Evangèlica

dissabte, 20 de novembre de 2010

Diumenge 34 de durant l'any - Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 21 de novembre

Evangeli de Lluc 23, 35 – 43.

Em veig incapaç de fer un breu comentari d’aquests nou versicles que corresponen a l’evangeli d’avui. La crucifixió de nostre Senyor donaria per molts sermons i per moltes pàgines de comentaris. No ho farem aquí; però, i tant!, com ens agradaria fer-ho!

– Trobem que els governants jueus (que no Ponç Pilat) es burlaven de Jesús. “Si és l’escollit de Déu, el Crist, que se salvi ell mateix, ja que va salvar uns altres.” (v. 35)

– També els soldats de l’Imperi, romans o mercenaris jueus, l’escarnien: “Si tu ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix. I s’hi acostaven per oferir-li vinagre.” (v. 36)

– Un rètol, escrit pel governador Ponç Pilat, potser amb to burlesc (o potser no), feia referència a la seva alta dignitat de rei dels jueus (v. 38), cosa que va molestar els principals sacerdots, i volien que el text fos canviat. (Joan 19, 21). El text estava escrit en grec, llatí i hebreu; vet aquí un magnífic exemple del respecte que Roma tenia per les llengües i el culte dels territoris que conquistava... Molts estats, encara amb ínfules de ser un imperi, avui dia n’haurien de copiar l’exemple.

Tot això és la part fosca de la condició humana d’aquells que, per naturalesa, són enemics de Déu. En tot el procés a Jesús, en la mort i esdeveniments posteriors, només trobem dos casos de reconeixement de la majestat i la divinitat de Crist. L’un és el lladre penedit, crucificat al costat de Jesús; l’altre és el centurió que reconeix que aquell home que ha estat clavat a la creu és innocent, i dóna glòria a Déu. El primer, el lladre penedit, sabem que és salvat per la sentència de Crist mateix; sobre el centurió, no ho sabem tan del cert, però tenim una certa presumpció de confiança que sembla que ens indiqui que sí, que fou salvat.

Quants que es pensen que són cristians, perquè van als cultes de la seva església i mai no han confessat que Jesucrist és el seu Salvador. Mireu què diu l’apòstol Pau: “Perquè si confesses amb la boca que Jesús és Senyor, i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs; ja que amb el cor es creu per obtenir la justícia, i amb la boca es confessa per obtenir la salvació.” Romans 10, 9 – 10.

Hi ha un poeta clàssic castellà, frare, que va viure entre els segles XV i XVI, de nom Ambrosio de Montesino, autor d’un poema que és tota una lliçó de doctrina bíblica, del qual destaquem cinc versos que es refereixen a l’obra redemptora de Crist:

“... de mujer virgen nacido
Hombre-Dios siempre quedaste;
nuestra vida separaste,
nuestra muerte destruíste.
¡Gloria a ti, que tal hiciste!





Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge 34 de durant l'any - Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 21 de novembre

Déu compleix les seves promeses (2 ª Samuel 5. 1-3)


Havien passat més de deu anys que Déu havia enviat al profeta Samuel perquè ungiera a David com el proper rei d'Israel, i les coses van anar de malament a pitjor per a David, fins al punt que s'havia convertit en un proscrit.
Saül havia posat preu al seu cap, David no entenia el que estava passant, 10 anys i les coses estaven cada vegada pitjor, fins i tot la vida del rei havia estat en mans de David en dues ocasions, un altre en el seu lloc hagués actuat donant mort a Saül en legítima defensa, pensat que potser era la voluntat de Déu complint així l'esperada promesa, però David va esperar en Déu, no va actuar per la seva pròpia compte, sabia que si Déu li havia fet una promesa, aquesta arribaria, ell només havia d'esperar, creure i esperar per molt desgavellada o difícil que fos la situació, Déu compliria la seva promesa.Vivim en un món cada vegada més incrèdul als plans i propòsits de Déu, sembla com que les coses només depenen de nosaltres, ignorant que Déu és el que mou els fils de la història, ningú pot torçar els seus plans.
La paraula ens diu que no depèn del que vol ni del que corre sinó de Déu que té misericòrdia, però quan un no té aquesta certesa, viu angoixat, preocupat afanyat per les coses que l'envolten, esfullant una margarida, però quan un busca la confirmació de Déu en el que fa, viu confiat sabent que per molt malament i difícil que estigui la situació, Déu complirà les seves promeses.


Pastor Manel Hernández
Església Evangèlica

dissabte, 13 de novembre de 2010

Diumenge 33 de durant l'any - 14 de novembre

Lucas 21, 5-19

Este texto nos habla de los últimos días, desde tiempos antiguos han habido muchas personas que se han atrevido a poner día y hora al fin del mundo y al retorno de Cristo , muchos de ellos motivados por situaciones que se escapan del control humano como pueden ser terremotos, epidemias , la aparición de algún cometa o cosas semejantes.
En relación a todo esto dijo el Señor Jesús que ni el día ni la hora lo conoce nadie, solamente el Padre “Mar 13:32 Pero de aquel día y de la hora nadie sabe, ni aun los ángeles que están en el cielo, ni el Hijo, sino el Padre.”
Esto nos hace pensar que nuestra vida debe estar preparada para el día en que nos encontremos con Cristo, porque nadie sabe el momento “Mateo 25:13 Velad, pues, porque no sabéis el día ni la hora en que el Hijo del Hombre ha de venir.”
Podemos ver que la vida de los creyentes no está exenta de angustias pues existen muchos momentos en los que es necesario permanecer fieles para dar testimonio del Señor.
En la actualidad hay lugares del mundo donde ser cristiano es muy difícil, es cierto que en los países occidentales, pocos de nosotros hemos sufrido a causa de nuestra fe, pero no debemos imaginarnos que no pueda pasar.

En estos versículos se nos anima a reflexionar sobre la dependencia en Dios para decir cuanto sea necesario y resistir hasta el fin, sea en ese tiempo o en las dificultades actuales.
Todo cristiano sabe que su vida depende del Señor y que ni un cabello de su cabeza cae sin la orden Divina.
Las consecuencias de la fidelidad son notables pues el Salvador se compromete a estar a su lado.


Pastor Rafael Diez
Iglesia Evangélica

dissabte, 6 de novembre de 2010

Diumenge 32 de durant l'any - 7 de novembre

Evangeli de Lluc 20, 27-38


Tema central: la vida eterna.
Jesús prescindeix de la historieta i va al cor de la fe cristiana: EL NOSTRE DÉU ÉS UN DÉU DE VIUS!!!
I nosaltres no podem oblidar que la vida eterna o la resurrecció dels morts és un article de la nostra fe.
Jesús parla, certament, de dos mons diferents: el món present i el món que vindrà. Sabem però que la realitat de que es parla és la de la nostra vida i aquesta l’hem de concebre com d’una sola realitat: NOSALTRES SABEM QUE VIUREM PER SEMPRE i ara ja posseïm la vida que hem rebut de Déu. Som portadors d’un alè diví que Déu va infondre’ns al concebre’ns com els seus comensals i que llegim de manera poètica en els relats del Gènesi.
Vivim en el món present amb la seguretat d’arribar a ser fills de Déu amb plenitud, per tant hem d’establir connexió entre la vida eterna i la present i viure sentint-nos portadors d’aquesta esperança i essent fidels en tot allò que ens ha estat encomanat.
La vida eterna no serà una altra vida, sinó la que ja ara ens ha estat confiada, però amb plenitud i per sempre. La nostra història és un camí cap a la veritable pàtria, cap a casa nostra, cap a la casa del nostre Pare.


Griselda Cos, mb

divendres, 29 d’octubre de 2010

Diumenge 31 de durant l'any - 31 d'octubre - Evangeli

"Avui ha entrat la salvació en aquesta casa" (Lc 19, 9)


Aquestes paraules de Jesús són la culminació del procés que l’evangelista Lluc ens explica de Zaqueu, el publicà.

Zaqueu, un home petit: una imatge, referida a la seva alçada física, però que ens situa en aquell que viu capficat en els problemes quotidians, en les ambicions humanes (poder, riquesa,...), en tot allò material.

Zaqueu l'home que sent parlar de Jesús i s'enfila a la figuera: segurament ha sentit parlar de Jesús, que camí de Jericó, on ell viu, ha guarit un cec (Lc 18, 35-43). En el fet de pujar dalt la figuera, hi ha un moviment interior important: Zaqueu aixeca la mirada d'allò quotidià i material, per aixecar la mirada a la recerca del qui és totalment altre: el Fill de Déu. I és quan s'aixeca del terra, i cerca més amunt, quan deixa que Jesús el trobi.

Jesús s'allotja a casa de Zaqueu. Zaqueu obre la seva interioritat a Jesús, deixa que Ell penetri la seva interioritat, el seu cor, la seva voluntat, les seves aspiracions,... Com diria l'apòstol Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2,20). Zaqueu s'ha transformat: "dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més" (v. 8) El gran canvi en Zaqueu no és que doni els seus bens, el gran canvi s'ha produït en l'interior del seu cor, que el fa adonar que la fe en Déu, la salvació, el Regne de Déu que Jesús proclama implica necessàriament practicar la justícia.

Girar la nostra mirada envers Crist, per deixar-nos transformar per Ell no vol dir quedar-nos dalt la figuera, ans al contrari, implica, com Zaqueu, baixar ràpidament de la figuera, i viure estimant Déu i els germans tot practicant la justícia.



--
Josep Anton Clua

Diumenge 31 de durant l'any - 31 d'octubre

2Te 1,11-2,2



Els tres darrers diumenges de durant l’any, del cicle C, la litúrgia romana fa llegir com a segona lectura tres fragments de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Avui en llegim el primer. Sembla que corria entre aquells bons cristians una falsa carta, suposadament de Pau, en la qual s’anunciava “que el dia del Senyor és imminent”, la qual cosa portava alguns a descurar l’actitud de vetlla, tan pròpia del deixeble de Jesús. Pau hi reacciona ràpidament per evitar tota mena d’alarma: el que han de fer els tessalonicencs és perseverar en la fe, per poder suportar les tribulacions que els aniran venint, i no desentendre’s de les activitats quotidianes.
I això és també el que l’apòstol ens recomana a nosaltres, cristians d’avui. L’important és la certesa de la vinguda del Senyor, i això ha d’estimular la nostra esperança, però de cap manera aquesta veritat no ens ha de pertorbar ni ha d’alimentar cap tipus de càbales o suposicions estranyes, a què sembla que ens volen dur alguns corrents ben a prop nostre, més propis de ridículs endevinaires que no pas de persones arrelades serenament en la fe cristiana. L’adveniment definitiu i gloriós del Senyor –allò que més cultament anomenem “parusia”–, en què hem de creure fermament, ens ha de dur més aviat a fomentar l’actitud de pregària i de vetlla permanent (vegeu Mc 13,32-37; Lc 21,36) i sobretot les ganes de portar una vida que, per la caritat, manifesti la glòria de Crist. Això és també viure d’una manera digna de la vocació cristiana que hem rebut. L’esperança cristiana no porta mai a la passivitat ni a la ganduleria sinó que és inseparable de l’amor actiu que fa palesa la proximitat, en el temps i en l’espai, del Regne de Déu que és enmig nostre i que, alhora, ve en la seva plenitud.



P. Jordi Castanyer

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Diumenge 30 de durant l'any - 24 d'octubre

Parábola del Fariseo y el Publicano (Lucas 18:9-14)


Se trata de una parábola crítica, dirigida a los que son buenos y se lo creen. Jesús dirige esta parábola contra los fariseos, unos personajes que se tenían por justos y despreciaban a los demás. En ella nos muestra la diferencia que hay entre la verdadera y la falsa piedad. El fariseo y el recaudador de impuestos, o publicano, eran dos tipos bien conocidos en aquella sociedad y radicalmente opuestos.
El primero: Representaba la piedad oficial, y lo tenían por bueno
El segundo: Era un "pecador público", y pertenecía al grupo de la "mala gente".
Los judíos oraban siempre de pie y seguramente también el publicano oraría de pie, y no sólo el fariseo. Por tanto, esa postura corporal no es indicio alguno de la actitud espiritual del fariseo.
El fariseo comienza a orar, según la costumbre judía, dando gracias a Dios. Pero no le da gracias por lo que Dios hace, por las maravillas de Dios (como hacen, por ejemplo otros tantos hombres o mujeres de Dios (creyentes), sino por lo que él mismo hace, vemos en el a una persona egoísta... la cual no ve mas allá de donde el esta. Piensa tu querido lector en la sociedad actual piensa en ti, ¿Cómo eres tu? Va tu mirada mas allá de tu persona, puedes apreciar la grandeza de Dios y reconocer que todo proviene de El, que nuestra vidas diarias están asistidas por El, que todo lo que somos lo somos por El, si es así da gracias a Dios.
Tengo que decir que nada de lo que dice el fariseo en su oración es mentira: los fariseos eran fieles cumplidores de la ley; más aún, muchos fariseos, como éste de la parábola, hacían obras de supererogación (esfuerzo) que no estaban mandadas, como ayunar dos veces por semana y pagar diezmos de todo cuanto tenían. Pero el fariseo se presenta delante de Dios como un autosuficiente y menospreciador, desprecia a los que no son como el, y esa es la mentira de su vida y de su oración. Por eso, no da gracias ni suplica en verdad, sino que pasa factura y exige.
En cambio, el publicano sólo tiene ante sus ojos los propios pecados, no se compara con nadie y se cuida de denunciar los defectos ajenos. Pide perdón a Dios, y en eso muestra que es sincero y humilde, quiere ser aceptado por El Señor. Y Dios, que resiste la mentira de los orgullosos y enaltece a los humildes, despide al fariseo sin favor y dispensa el perdón al publicano.
Tengo que decir que la propia justicia está lejos de ser recomendada como entrada al reino. El pecador más desgraciado, confesando su pecado, es justificado delante de Dios antes que los practicantes de justicia. El que se exalte, será abatido, y el que se humille será enaltecido. ¡Qué modelo y testimonio de esta verdad fue el mismo Señor Jesucristo! Querido lector despreciar a tu (a mi ) prójimo no es bueno delante de Dios, es reprobado por El, repito, ejemplo tenemos en El ¿No podía El acaso siendo Rey del universo, nuestro Salvador despreciarnos por nuestros pecados, Si y Si, pero no lo hizo, al contrario se humillo delante de los hombres. Dios te Bendiga.



Arturo Barisich
Església Evangèlica

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Diumenge 29 de durant l'any - 17 d'octubre

La primera lectura d’aquest diumenge ens ofereix un model de vida cristiana que transcendeix la literalitat del text: és Paraula de Déu, del Déu que ens parla avui. La pregària continua ( 1 Te. 5, 7: “ pregueu contínuament “ ens diu st. Pau ) és l’expressió de la fe viscuda diàriament ( Lc. 11, 28 “sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden” dels qui donen en la vida testimoni del sí al Déu Pare d’ells ).
Una fe que no es manifesta en la pregària és una fe que va desapareixent perquè es torna minsa i acaba, en molts casos, pura ideologia.
Avui dia, p els cristians no ens toca tant pregar pel que passa fora de un mateix, - que ho hem de fer, exigència de la caritat – sinó pregar, demanar al Senyor que ens doni ajuda per lluitar i vèncer a tots aquells enemics - vanitats i hipocresies, orgulls i prepotències, Ídols i egoismes ( Ef. 4, 31 “31 Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria” ) – que ens impedeixen que siguem més transparents i menys opacs- a l’Amor sense límits..

Com Moisès tinguem sempre ben altes les mans de la pregària, malgrat que la nostra condició humana, les fragilitats i fatigues, les pors i desconfiances, sovint ens facin baixar-les.

Necessitem trobar i tenir al costat Aharons i Hurs que ens ajudin fraternalment a mantenir-nos vigilants - la tant recomanada “nepsis” dels pares del desert ( * )i de la Fil·localina ! -. La comunitat eclesial, els consellers espirituals, noves formes de fer realitat la diaconia de l’acompanyament són avui el que per Moisès foren Aharon i Hur a Refidim. Són els qui es ajudin a caminar perquè tots els nostres actes estiguin ordenats a Crist, centre de tot, ( Ef. 1, 10 per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.), tant el que hi ha fora de nosaltres com el que hi ha en el nostre cor, tant del macrocosmos com del microcosmos.


Lluís-Anton Armengol
.............

· “Deia també Evagri: quan un pensament dolent et ve al cor en la pregària, no busquis res més en ella, ans procura esmolar l’espasa de les llàgrimes contra el qui et fa la guerra” Apotegmes dels pares del desert , Clàssics del Cristianisme, p. 193

dijous, 7 d’octubre de 2010

Diumenge 28 de durant l'any - 10 d'octubre

Lc 17, 11-19


Deu leprosos paren a Jesús i els seus deixebles, tot fent camí cap a Jerusalem, la ciutat santa. Els seus crits esperen la compassió del qui és capaç de guarir-los, mantenint la distància que marca la impuresa: “Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres.”

La misericòrdia de Déu, que es fa present en el seu Fill, els guareix de la seva malaltia i els retorna a la societat, lliures del mal. Abans de presentar-se als sacerdots, per rebre “l’alta”, es veuen sans, submergits en el missatge messiànic que Jesús ja va revelar als enviats de Joan Baptista: “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova.” (Lc 7, 22).

El Regne de Déu ha arribat, però només un dels deu leprosos, un samarità, un estranger, un no jueu, reconeix el Messies. És per això que torna a Jesús, tot agraint la salvació de Déu i donar-li la glòria que excel·leix pel seu amor redentor. El samarità ha estat purificat de la lepra del pecat, que rebutja la llum del Salvador.

Senyor Jesús, tingues pietat de tots nosaltres. Molts racons del nostre cor, encara estan foscos, perquè no som capaços de viure prou en la teva llum. Ens prosternem davant teu, i et demanem que la misericòrdia del teu amor ens salvi i ens porti a la plenitud de la veritat.




Xavier Artigas, catòlic

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Diumenge 27 de durant l'any - 3 d'octubre

2a Timoteu 1, 6 – 8


L’apòstol Pau va evangelitzar la població de Listra, i allà, entre els que es van convertir hi havia una família. No se’ns parla del pare, però sí de l’àvia (Loida), de la mare (Eunica) i del fill: Timoteu. El pare era grec, però no s’esmenta; en canvi, de les dues dones sabem que eren jueves.

I la gràcia de Crist va arribar a aquesta família, tan i tan estimada per l’apòstol; fins al punt que Pau destaca un detall del caràcter de Timoteu: les seves llàgrimes. Era un signe que corroborava la fe no fingida d’aquell que Pau havia conegut de jovenet i a la seva família; i que ara, en el càrrec de bisbe d’Efes, no per això havia deixat la seva entrega al Senyor ni havia perdut aquella sensibilitat que l’adornava. Per això Pau insisteix a recordar-li que tingui viva la fe per exercir el ministeri que li havia estat encomanat.

Els creients han de tenir una fe viva per a exercir la labor testimonial als seus familiars i veïns no creients. I per això cal que la súplica sigui: “[Senyor,] Augmenta’ns la fe.” I és que, el món “cristià”, viu tan allunyat de la fe, que no té mai temps ni li ve de gust d’exercitar-la. Tots ho sabem: la fe és un do de Déu... (Efesis 2, 8). Però cal ser valent, perquè al creient de debò Déu li ha donat esperit no de covardia, sinó de poder, d’amor i de domini propi. Amén!


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dissabte, 25 de setembre de 2010




DINAR ECUMÈNIC




Aquest dissabte, 25 de setembre, hi ha hagut una petita trobada ecumènica, amb l’objectiu de anar creixent en l’amistat mútua, que des de fa temps es va mantenint, en unes reunions que es duen a terme de manera intermitent.

L’àpat, en un restaurant de Barcelona, ha estat el marc idoni, per reunir-nos una estona per dialogar sobre uns quants temes que fan referència a l’àmbit ecumènic.

En Felip Carmona, Rodrigo Segarra i Manel Alonso, de confessió protestant i en Lluís-Anton Armengol i Xavier Artigas, catòlics, han estat els components d’aquest aplec.

Diumenge 26 de durant l'any - 26 de setembre

¿El malson d’un golafre?


¡Quin malson, els qui van a dormir massa farts! El ric de l’evangeli no pot dormir... Ha sopat massa i la panxa tan plena el turmenta amb el foc d’un coragre. Té la boca seca com un drap. Mentre es gira i regira al llit, somnia el desastre que l’amenaça: no podrà participar mai en la taula del Regne, amb el pare Abraham i tots els seus. En quedarà exclòs. ¿Per què? Perquè és una taula de germans i ell ha permès que, entre ell i els seus germans, s’enfondís una distància tan gran, com una fossa immensa... ¿Qui la podria saltar?
De la història passada, el profeta Amós en treia també la mateixa lliçó: en el moment de la derrota, quan s’acabarà l’orgia dels vividors, els primers deportats no seran els pobres, sinó la gent important. Per això va dir també Jesús: els pobres posseiran el país. No era la primera vegada que passava, ni seria la darrera. Així, Déu fa justícia.
Tots tenim experiència de petites diferències que ens allunyen dels altres, i que, si permetem que creixin, ens apartaran definitivament d’ells. Els antics amics de qui ens hem distanciat, ¿els podrem recuperar un cop se’ns hagin tornat estranys del tot? No sabríem ni de què parlar. Les parelles que no solucionen les petites diferències, ¿hi seran a temps quan descobreixin que ja no tenen res en comú? Els pares que no fan prou atenció als seus fills, ¿hi seran a temps quan ells, adolescents, reclamaran “trencar lligams”? El nostre món ric, malgrat les crisis, ¿hi serà a temps quan l’exèrcit innombrable dels pobres reclami el nivell de vida que nosaltres tenim? ¡Quantes preguntes! No és estrany que no puguem dormir... ¿Tenim alguna resposta? Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna, la vida de comunió amb Déu i amb tots els germans, l’única vida veritablement humana. Però, si no fem cas dels profetes... ¿on anirà a parar, el nostre món?
La nostra vida, com la taula de l’eucaristia, ¿és de debò una taula de germans i germanes? ¿Ens ensenya a compartir els béns de la vida, o ens mengem el món mentre una immensa majoria en cull tan sols les engrunes? ¿Ens creiem segurs, sense que ens faci cap pena el desastre de tanta gent?

Andreu Trilla Llobera

dissabte, 18 de setembre de 2010

Diumenge 25 de durant l'any - 19 de setembre

1a. Timoteu 2, 1 – 8

Els cristians hem de pregar per les autoritats que ens governen. Si governen malament, perquè aprenguin a fer-ho bé, i perquè obeeixin la saviesa de la Paraula de Déu. I això, tant si són persones del nostre grat com si no ens cauen bé. L’apòstol no fa distinció entre un rei o un governador just i un de dèspota; tots dos han estat posats per Déu, i s’estaran en el lloc que ocupen fins que Déu vulgui. És cert que, pregar per aquells que ens maltracten si governen malament, pot ser molt difícil... però hem de fer-ho. Hi estem obligats pels motius que Pau indica.

L’apòstol diu que si fem això agradarem Déu, “el qual vol que la humanitat se salvi i que arribi al coneixement de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist”. La tan coneguda sentència que diu: “Es pot dir més alt, però no més clar”, va bé en aquest text de la carta. Els creients no podem tenir uns altres mitjancers que el nostre Senyor Jesucrist, fet home. I és un pecat horrorós, de lesa divinitat, buscar-nos uns altres mitjancers que substitueixin el nostre Senyor i Salvador, el qual “sigui beneït pels segles. Amén!” Rom. 1, 25 b.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dimecres, 15 de setembre de 2010


BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
DELEGACIÓ DIOCESANA D’ECUMENISME
I RELACIONS RELIGIOSES

9 de setembre 2010

El 4 d’octubre a les 18.00 al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, la comunitat de st. Egidi, seguint el seu carisma de treballar per la Pau i l’apropament entre tots i dins de la trobada de Pregària per la Pau que tindrà lloc a Barcelona els mateixos dies, organitza una Taula rodona sobre el diàleg entre cristians i musulmans.

La moderarà el Bisbe Agustí de st. Feliu i els participants seran els següents:
Paul Youssef MatarArquebisbe de Beirut dels maronites, LíbanNiyazi ÖktemDogus Üniversitesi, TurquiaMohammed Amine Smaili Teòleg islàmic, MarrocAndrea Vissanu Thanya-anan Sotssecretari del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, Santa Seu.

Promoure que creixin els ponts de diàleg amb els musulmans és avui dia una obligació urgent que els cristians tenim i els nostres diocesans han de poder enfortir les actituds que facin créixer la convivència amb tant i tants musulmans que viuen entre nosaltres. És una excel-lent eina, aquesta taula rodona, per avançar en aquest camí. No deixem d’ aprofitar aquesta ocasió que la comunitat de sant Egidi ens presenta i a la que hem d’agrair..

Cordialment,


Lluís-Anton Armengol, delegat diocesà

dijous, 9 de setembre de 2010

Diumenge 24 de durant l'any - 12 de setembre

EL GOZO DEL REENCUENTRO

Lc 15, 1-32


El capítulo forma unidad temática y redaccional. El tema: ¿por qué Jesús recibe a los pecadores? ¿por qué Dios perdona a los pecadores?
El texto comprende:

- una introducción narrativa. Los “publicanos” y “pecadores” se acercan a Jesús para escucharle. Jesús va a su encuentro porque tienen necesidad de Dios. Los escribas y fariseos, defensores de la tradición religiosa en beneficio propio, hostiles al mensaje liberador de Jesús, murmuran y critican a Jesús que los reciba y escuche (vv. 1-2). Son el hijo mayor de la parábola.
- La respuesta de Jesús, elaborada con tres parábolas de misericordia:

- la oveja perdida (vv. 3-7)
- la dracma perdida (vv. 8-10)
- el padre bondadoso y los dos hijos (vv. 11-32)



Las parábolas, historias extraídas de la vida palestinense, son el lenguaje de Jesús en su proclamación del gran acontecimiento: la irrupción del Reino de Dios. Son apología de la Buena Nueva e invitación a los que se consideraban justos y puros para que rectifiquen su incorrecto proceder y cambien su falsa religiosidad. En contra de los fariseos, que consideraban que en el cielo había gozo cuando un pecador era destruido, Jesús proclama que en el cielo hay gozo cuando un pecador es salvado.
La primera parábola la encontramos también en Mateo 18: 10-14; las otras dos, son propias de Lucas. Las dos primeras ilustran principalmente la búsqueda de necesidades vitales – el pastor, la oveja; la mujer, la moneda. La tercera, más desarrollada y de perspectiva teológica más amplia, cierra el mensaje de Jesús, el reencuentro – el padre, los hijos; Dios y los seres humanos.

Las tres parábolas coinciden en el contenido: lo perdido y posteriormente encontrado; y en el mensaje: hay incontenible alegría cuando se encuentra lo perdido. Jesús, que ha venido para salvar lo que se había perdido (Mt 18: 10-11), enseña a los escribas y fariseos la actitud de Dios hacia el pecador. Dios se preocupa por todos, pero preferentemente de los que más lo necesitan, precisamente porque se han extraviado y perdido.
Jesús, el Buen Pastor, busca incansablemente las ovejas descarriadas, las que están fuera del redil, desorientadas, indefensas, sin guía, pues pueden acabar destrozadas por las fieras. Si la alegría del pastor y de la mujer es desbordante cuando cada uno encuentra su preciado bien, ¡cómo debe ser de gozosa la alegría del padre que reencuentra a su hijo, la de Dios con el hijo que retorna!


Rodrigo Segarra
Església Evangèlica

dissabte, 4 de setembre de 2010

Diumenge 23 de durant l'any - 5 de setembre

Lluc 14, 25-33

“Molta gent feia camí amb Jesús,” assenyala Sant Lluc (v 25).
Gairebé sembla l’Espanya d’avui: molta gent diu ser cristià. Altres diuen, “Soc creient, però no practicant.” Hi ha inclòs gent ‘atea’ que considera a Jesús com un bon home i mestre a seguir.
Però, això es suficient? Va venir Jesucrist només per que molta gent es posessin el Seu nom o li valoressin com mestre?
“Si algú ve a mi,” diu Jesús, “ i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.” (v 26-27).
Jesús no va cercant ni gent que li admiren com mestre, ni que diuen ser cristians ni tan sols gent que vagin a la missa totes les setmanes. Aquestes cosses son bones, però no l’impressionen a Jesús. Ell està cercant deixebles que l’estimen. Deixebles disposats a renunciar fins a tots els seus béns per ser deixeble Seu (v 33).
Vol dir això que hem de descuidar la nostre família? Al contrari! “Perquè el qui no es preocupa de la pròpia família, sobretot dels qui conviuen amb ell, demostra que ha renegat de la fe i és pitjor que un descregut,” aclareix l’Apòstol Pau (1 Timoteu 5,8). Jesús estima la nostra família inclòs més que nosaltres mateixos! La pregunta és: pots confiar en Ell? Pots confiar en que realment és bon i que cuidarà de tu i dels teus?
Com ho veus tu? Estimes més a Jesús que la teva família? Estimes més a Jesús que la teves amistats, possessions, aficions i els teus sons per la vida? Ets un deixeble Seu? Ets cristià de veritat?
Senyor Jesús, t’estimo i voldria ser deixeble Teu, però reconec que no t’he estimat per sobre totes les coses i et demano perdó. Pare, dóna’m la gràcia d’aprendre a estimar a Jesús de tot el meu cor, i omple’m del poder del Esperit Sant per seguir-li fidel, encara que això impliqui el dolor d’una creu. Amén.


David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

dijous, 26 d’agost de 2010

Diumenge 22 de durant l'any - 29 d'agost

Hebreus 12:18-19; 22-24a

L’escriptor d’aquesta carta marca, en aquests versets, un contrast entre dos muntanyes significatives a la vida del poble d’Israel. Dues muntanyes amb significat, o simbolisme, diferent.

La primera muntanya és el Sinaí. És aquella muntanya on Déu va donar al seu poble els deu manaments. En el llibre del Èxode, capítols 19 i 20, podem llegir tot el que va envoltar aquella entrega de Déu a Moisés de les taules de la llei. L’escriptor als hebreus recorda com el Sinaí es va omplir de foc, de foscor, tenebres, tempestes ... la veu de Déu era com una tronada (Èxode 20:18) i els israelites van sentir por, tan fou així que varen demanar a Moisès que fes de mitjancer entre ells i Déu, que Moisès fos la veu de Déu per a ells. El Sinaí, per tant, representa la justícia, el judici de Déu, davant del pecat del seu poble. Però és també un recordatori del pacte que Déu va fer amb el seu poble al Sinaí, on va entregar la llei perquè visquessin obeint-lo en tot, com poble escollit que era.

L’escriptor als hebreus diu: “Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya ... del Sinaí” (vs. 18), “però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió” (vs. 22).

¿Què caracteritza la muntanya de Sió? El Salm 125 ens presenta Sió com incommovible, ferm per sempre, i qui confia en el Senyor, té la seva protecció. En contrast amb el Sinaí, Sió ens parla de recer, de pau, ens parla de benaurança, ens recorda la promesa de Déu. Per això quan Hebreus parla de Sió afegeix, “la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial...” són la consumació de les promeses de Déu, de vida eterna per tot el qui cregui en Ell. En contrast amb la por del Sinaí, Sió ens recorda “a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel” (vs. 22,23).

¿Com és possible aquest canvi de perspectiva?

La clau està en Jesús. Ell és el mitjancer d’una nova aliança que es fonamenta en el seu sacrifici, en la seva entrega a la creu. És per la fe en Jesucrist que tenim accés a les promeses de Déu. És per l’obra de Crist que el Sinaí queda lluny i Sió és proper, però no ens confonguem, el Sinaí no queda anul·lat, els principis que Déu va donar són vigents, però ara equilibrats, viscuts, exemplaritats en la vida del nostre mestre, el Senyor Jesucrist, qui es va donar per cada un de nosaltres, perquè per ell puguem gaudir la vida en plenitud.


Pastor Manel Rodriguez
Església Evangèlica

dilluns, 16 d’agost de 2010

Diumenge 21 de durant l'any - 22 d'agost

¿Es la salvación un tema que preocupa al hombre actual?


A punto de concluir el mes dedicado a todas las vocaciones remarquemos, hoy, un tema muy importante propuesto por la liturgia, a saber, la salvación. Pero ante todo, quisiera empezar con una cuestión evidente en nuestro momento histórico-cultural, es decir, ¿es la salvación un tema que preocupa el hombre actual? O aún, la vida ordinaria del hombre contemporáneo, en la constante lucha por la supervivencia, ¿permite dedicar un determinado espacio al tema de la salvación? En una palabra, ¿importa para todos nosotros, cristianos o no cristianos, salvarse de algo o de alguna cosa? Tales inquietudes también estaban presentes en el grupo selecto de Jesús, pues la desconfianza, además de ser algo muy valioso en nuestra vida, también nos hace pensar sobre nuestras convicciones, ni siempre claras o, como mínimo, sospechosas, pues tanto para cristianos o no cristianos esa es, de hecho, una de las pocas realidades que nos conduce a la angustia existencial-espiritual mas profunda, de lo contrario, nos parece que estaríamos equivocados de raíz.

Según Jesús, la salvación está destinada, fundamentalmente, para todos, no habiendo pues, determinados privilegios de raza, condición social o geográfica. Así, no es una posibilidad exclusivamente cristiana, aunque muchas veces los que dirigen de algún modo a los cristianos, pensamos que el Misterio está presente solamente en nuestras formas rituales, en nuestras doxologías y, no pocas veces, en normas desproveídas de amor y compasión. Eso nos hace pensar que, tanto paganos y cristianos pueden, potencialmente, condenarse, caso no reconozcamos los signos divinos presentes especialmente en la comunidad, optando a cerrarse en nuestra autosuficiencia, práctica, también presente dentro de la iglesia. No pocas veces, me quedo pensando por qué insistimos tanto en instalar determinados conceptos o formas para entrar en sintonía con Él, cuando la creatividad de cada pueblo y de cada cultura, aflora con naturalidad, formando, magistralmente, una plegaria viva, pertinente y, casi siempre, más significativa que ciertas indicaciones litúrgicas. Pero, para eso los expertos en esa rama tienen una fórmula lógica muy directa, pero equivocada: piensan que la uniformidad es el único medio de lograr la unidad. Pero, también pienso que lo prescrito ayuda a instalarnos en la comodidad y en la pasividad, aunque sea en nombre de la obediencia o de la fidelidad.

La oportunidad que nos ofrece la liturgia de este domingo, no es solo invitarnos a pensar sobre realidades teleológicas y sin, creo, pensar sobre el estilo de eclesiología que la iglesia contemporánea está expresando. De este modo, la pregunta central del Evangelio no gira en torno sobre el aspecto cuantitativo –Señor, ¿serán pocos los que se salven?–, sino sobre el compromiso responsable y, sobre todo, capaz de desinstalarnos de nuestras seguridades, aunque estas sean tan agradables. Pienso que cada vez más, y la historia es testigo de ello, estamos perdiendo el olor y el sabor de una iglesia verdaderamente divina, pero también humana y participativa. Por otro lado pienso si nuestro modo de presentar la propuesta de vida y salvación del Señor, responde suficientemente con las esperanzas de los cristianos, de aquellos que buscan construir y sentir una experiencia verdaderamente espiritual, sin necesidad de pasar por tanta burocracia, sin legalismos, sin formalidades que, infelizmente, inhiben que el Espíritu Santo opere gratuitamente, pues gratuita es la salvación de Dios. Pero, para eso, temo que aún no estamos listos, infelizmente.



Mn. Luiz Carlos Rocha

diumenge, 15 d’agost de 2010

Assumpció de la Mare de Déu - 15 d'agost

Lluc 1, 39-56


“Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”. Maria, davant la gràcia que Déu li concedeix de ser la mare del Senyor, respon a l’àngel Gabriel amb aquesta frase, que és un “sí” humil i fidel al compliment de les promeses. I en aquest “sí” que donarà lloc al Misteri de l’Encarnació, es concentra el “sí” de la humanitat que espera ser redimida.

La visitació de Maria a Elisabet expressa la fe, que té pressa per buidar l’excelsitud d’un misteri tan gran, a més de afavorir i fer un servei a l’esposa de Zacaries, en l’embaràs, que porta a les entranyes el futur Precursor. Maria es manté segura i confiada en l’anunci de l’àngel: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.”

El càntic de Maria és un cant pasqual, que desborda gratitud i complaença de la criatura pel seu Creador, que alimenta l’expectativa d’un futur de plenitud, que ja s’ha fet realitat en el ventre de la verge. És l’obra de Déu que “derroca els poderosos del soli i exalta els humils.”

L’assumpció de Maria és signe i preludi de la nostra pròpia resurrecció. Com també el càntic de Maria és el nostre càntic de joia, que anuncia la victòria de Déu sobre el mal i la mort. I la nostra resurrecció per obra de l’acció del nostre Pare serà integral, cos i esperit, transfigurats en una nova creació. És així, doncs, que la festa d’avui, ens parla a nosaltres i ens omple de la pau pasqual: “Pau a vosaltres.”



Xavier Artigas

dimecres, 4 d’agost de 2010

Diumenge 19 de durant l'any - 8 d'agost

LA NOSTRA RIQUESA


Les paraules de les sagrades Escriptures sempre transmeten força, novetat, contundència. Són paraules sàvies, riques d’experiència de Déu i d’humanitat, riques d’història, de fe, riques de relació entre l’home i el Déu que el salva, a través del seu Fill, Jesucrist, per la força del seu Esperit Sant.
Sigui quin sigui el moment que ens toqui de viure, el missatge de l’evangeli ens ofereix la possibilitat de créixer, de madurar, d’acostar-nos al Déu Trinitat, el Déu-Amor, que estima tots els homes i dones de la terra.

En aquesta ocasió les lectures de la Paraula de Déu d’aquest diumenge estival ens conviden a fer, un cop més, un pas ferm en la confiança entregada, despresa, madura i conscient en Déu el Pare, per tal d’acostar-nos a la plenitud de la única riquesa capaç de satisfer-nos infinitament: la seva presència, la seva amistat, el seu Regne.
En aquest moment de la història present, marcat per tantes crisis, i segurament, la crisi econòmica és la més citada, però no és tant sols la única. Llegint i escoltant els fragments d’aquest diumenge, i concretament el de l’evangeli llucà, ens arriba amb facilitat la urgència i la sensació d’anar al que és essencial en les nostres vides, de deixar els romanços i les superficialitats, les anècdotes i els detalls insignificants, per centrar-nos en el que és bàsic i fonamental. I aquí no s’hi val subjectivisme i parcialitat: estar sempre disponibles, tenir els llums encesos (Lc 12,35 les traduccions sempre són múltiples).

La referència personal i comunitària a la disponibilitat, així com la constància de la pregària feta llum, com a referència per a molts que cerquen, són la concreció un cop més del que el Senyor demana al seu poble, i del testimoni que nosaltres mateixos com a cristians podem, i hem d’oferir, com el veritable tresor de la nostra riquesa.
L’assemblea reunida, en nom del Senyor, és anunci i presència del Déu que crea, que estima, que salva: la nostra veritable riquesa. Ell sempre està disponible a l’escolta, sempre és llum per als qui el cerquem amb humilitat de cor, amb pregària confiada.


Una drecera, ben clara i planera vers la unitat, se’ns presentaria davant nostre si disponibilitat i pregària fossin constants en la nostra vida. Que la nostra riquesa, sigui no només nostra, sinó la de molts, la de tots, tal com el bon Déu vol. Que el Regne del Pare sigui realitat en el nostre present, però també projecte de vida. Millor encara, que la nostra vida resti oberta a l’acollida del Regne que va arribant i que va manifestant-se en la nostra història.



Mn. Daniel Palau


dijous, 29 de juliol de 2010

Diumenge 18 de durant l'any - 1 d'agost

Lc. 12, 13-21


Cap traducció sembla expressar del tot el sentit de les darreres paraules del Senyor. Literalment diu “qui no és ric en/vers Déu”.
Ser ric en Déu...? quina mena de tresor és el que hem d’adquirir? Els cristians ja acceptem de grat que la vida en aquest món, els seus plaers, comoditats, tot el que ens ajuda al benestar matrerial, fins i tot la posició social, la fama, tot el que acumulem fruit del nostre treball, no és el que ens dóna la vida eterna; la vida no ens queda assegurada amb aquesta riquesa, aquest tresor.
La vida...? Els cristians creiem que hi ha una vida més enllà d’aquesta que ara veiem i toquem, la que ens dóna les preocupacions de cada dia. Si som sincers, tampoc estem massa segurs sobre en què consisteix aquesta Vida promesa, Vida amb majúscula, del més enllà...
Per què diem més enllà? ¿En alguna ocasió hem sigut conscients de la possibilitat que ens dóna aquesta existència nostra de veure, tocar, conèixer, experimentar amb tots els nostres sentits i tots les nostres capacitats la bellesa, l’amor, la bondat, en aquest món? Un llampec breu i llunyà però que deixà una record singular? I ¿hem pensat en el no res d’on hem estat portats fins a aquesta existència i de la possibilitat única que ens ha estat donada de fer aqueixa experiència? Tanmateix el gust especial i lluminós d’alguna d’aquestes breus i intenses vivències del món creat per Déu ha quedat en algun lloc dins nostre com un desig, mai apagat del tot, de retrobar-lo. La Vida no está doncs lluny del nostre propi interior. I sabem cert que els tresors que acumulem no serveixen per revifar aquella flama.
La Vida està dins nostre, i al mateix temps, la certesa de la mort que ens ha d’arribar i de les morts de cada dia obren una distància que sembla infinita. El camí que cal fer segons l’Evangeli passa per l’abandó de la cobdícia, error tràgic on s’ha esclavitzat el nostre desig de Vida eterna. Com alliberar-se sinó és per una força major, la que li dóna la Fe en aquella Vida? Ple de món, el cor és incapaç d’invocar Déu. El desig de Déu dolçament l’allibera de l’afany per acumular tresors per un mateix. Dins d’aquest cor on roman inalterable l’experiència de la Vida, és on pot néixer la pregària, en el sentit de la Tradició Cristiana dels Pares: Pregar és estar-se davant Déu, mirar-lo sense desviar-se i conversar amb Ell amb temor i esperança i respecte, perseverant, en silenci o amb paraules, amb súpliques, acció de gràcies o lloances, però conscients de què és a prop nostre, més a prop que la nostra pròpia ànima. En la mesura que la nostra vida de cada dia, la nostra existència aquí mateix, es faci pregària, ens farem rics en Déu.


P. Josep

divendres, 23 de juliol de 2010

Sant Jaume, Apòstol - 25 de juliol

Textos del diumenge XVII de durant l'any, cicle C
Gènesi 18,20-32 / Salm 137,1-8 / Colossencs 2,12-14 / Lluc 11,1-13


El diàleg entre Déu i Abraham en l'escena del llibre del Gènesi que llegim avui sempre m'ha cridat l'atenció. Abraham parla com un hàbil negociant que, sense perdre en cap moment l'immens respecte que sent davant la voluntat de Déu, s'atreveix a intentar convèncer el Senyor, perquè no actuï amb excessiu rigor en castigar els pecats de la humanitat. Un diàleg sorprenent, perquè després de segles de reflexió teològica, els cristians ens hem habituat a imaginar-nos Déu com aquell ésser que en ser infinitament perfecte, i donat que ho coneix tot, doncs no s'equivoca ni fa judicis erronis, i per tant mai no necessita rectificar. Aquestes coses més aviat són pròpies dels humans, que som limitats, parcials, inconstants, febles. Intentar convèncer Déu com ho vol fer Abraham no té sentit, voldria dir que ens estem imaginant un Déu massa “humà”.... o potser no ?
Si intentem aparcar per un moment les nostres idees sobre la perfecció de Déu, i llegim com parlen d'Ell els primers llibres de la Bíblia, trobarem moltes escenes com la que comentem avui: que ens mostren un Déu que es deixa convèncer quan algú (Abraham, Moisès, ..) li recorda el seu gran amor a la humanitat. Un Déu que es desdiu del càstig que ja havia decidit, i que segurament és el que la humanitat es mereixia. Un Déu que aparentment canvia d'opinió, però que sempre ho fa en una mateixa direcció: la de la compassió, la d'estimar molt més enllà del que ens podem arribar a imaginar nosaltres, tan marcats pels ressentiments i pel principi del “qui la fa la paga”. Els autors de la Bíblia ens mostren, amb un llenguatge entranyablement ingenu, d'un Déu amb uns sentiments “molt humans”, però per fer-nos descobrir una manera d'estimar que és molt més que humana, que ens supera totalment.. i que malgrat això és la que som cridats a viure.
En el text evangèlic d'avui Jesús ens convida a acostar-nos a aquest Déu que estima molt més del que podem entendre. I ens convida a acostar-nos-hi amb actitud humil, filial, actitud d'acollida confiada del Misteri... actitud de pregària, en definitiva. El Parenostre (aquí en la versió de Lluc: concisa, senzilla, però enormement profunda) és el gran model que Jesús ens ha deixat de com ens hem d'adreçar al Pare. Reverenciant el seu Nom, deixant-nos omplir per la immensitat del seu amor, per a que aquesta experiència transformi la nostra realitat, tan petita i limitada, però cridada a un horitzó tan gran.
A la pregària del Parenostre segueix una reflexió molt viva del Senyor que ens convida a pregar, a demanar. Amb tota confiança, sabent que ens adrecem a Algú que només desitja per a nosaltres el millor. Que ja sap el que necessitem abans que li demanem res, però que ens convida a demanar-ho, a expressar-li el que sentim, a compartir amb Ell els nostres anhels, perquè sap que el diàleg confiat amb Ell ens va transformant, ens ajuda a desitjar millor, a replantejar-nos el que realment necessitem, a obrir-nos a tot el que Ell té per donar-nos.




Mn. Josep Vicenç Moragues



dijous, 15 de juliol de 2010

Diumenge 16 de durant l'any - 18 de juliol

Gènesi 18,1-10a / Salm 14,2-5 / Colossencs 1,24-28 / Lluc 10,38-42

Quan preparava el comentari bíblic d'avui, em trobava com Marta, atrafegat per unes feines que havia de resoldre; això em va ajudar a pensar en l'ensenyament de Jesús, que només hi ha una cosa necessària: acollir la seva paraula i estimar-lo per sobre de tot. Molts segles abans, Abraham es va caracteritzar com el gran acollidor de Déu i oient de la seva paraula. ¿Quantes vegades ens hem trobat com Marta, atabalats i angoixats per mil problemes? Sovint, ens veiem obligats a deixar el que és necessari per posar-nos a fer el que és urgent. Davant de situacions semblants, la veu de Jesús continua ressonant: «Només hi ha una cosa necessària, ¡escull la millor part!»
Marta i Maria, cadascuna a la seva manera, acullen Jesucrist. Marta vol que no li manqui res i que estigui bé a casa seva, per això es desviu en les feines domèstiques, tot fent preparatius per obsequiar-lo. Es “des-viu”, és a dir, no viu pròpiament l'acolliment, perquè es dispersa i té el cap en mil preocupacions. Maria, en canvi, considera més important restar al costat del Mestre, escoltar-lo i oferir-li conversa. Marta és sincera en el seu afany, ho fa de cor, perquè estima Jesús; tanmateix, el Mestre es conforma amb menys i vol més, perquè el més important no és donar coses a Déu o als germans, sinó donar-nos nosaltres mateixos. Marta volia acollir Jesús i li oferia coses; Maria s’oferia ella mateixa, escoltant amb atenció i sentit-se acollida pel Salvador. De fet, en la nostra relació amb Déu, no som nosaltres els qui l'acollim, sinó que Ell ens acull a nosaltres; per això, enmig de les ocupacions quotidianes, ¡què bo serà poder trobar temps per gaudir en companyia de Jesús!
Un altre aspecte remarcable és el fet que, en aquella època, les dones havien d'estar per les feines de la casa, mentre els homes rebien els convidats i conversaven amb ells. Era del tot insòlit que una dona es posés a escoltar un mestre, però Jesús trencà els motlles del seu temps i de la seva societat per mostrar-nos que en el Regne de Déu ja no hi ha distincions.
La lliçó que avui ens ensenya la Paraula de Déu és que ens cal trobar la unitat de vida en tot allò que fem. ¿No es veritat que si avui estem tan atabalats és perquè vivim en una continua dispersió i fem moltes coses inconnexes? Arribat l'estiu, període propici per al descans i les vacances, mirem de no deixar-nos emportar per l'atabalament i la dispersió de la resta de l’any; ara tenim l'oportunitat de trobar un principi que doni unitat i sentit a la nostra vida, així com també se’ns brinda l’ocasió de fomentar les relacions humanes i l'acolliment de les persones. El Senyor ens convida a aturar-nos per reflexionar i pregar, perquè tot el que fem tingui un sentit i una unitat en allò que és el millor i el més necessari: acollir i estimar.



Mn. Joaquim Messeguer
Rector de Sant Quirze i Santa Julita (Sant Quirze del Vallès)

dijous, 8 de juliol de 2010

Diumenge 15 de durant l'any - 11 de juliol

Colosenses 1: 15 al 29

Cuando uno lee estos versículos escritos por el apóstol Pablo, uno piensa que Jesús y su gran mensaje, el único mensaje que trae la felicidad al hombre y la mujer de hoy, el que puede cambiar la mente y el corazón trayendo el gozo indispensable para la vida, es el gran desconocido en esta generación materialista. El que nos amo tanto que no estimo a ser igual a Dios si no que se despojo de si mismo y bajo a esta tierra para morir por cada uno de nosotros y con ello reconciliarnos con Dios, hacernos amigos del Rey de Reyes y Señor de Señores. ¿Cuál es el pago que hacemos a esta gran bendición? ¿Cuál es nuestra reacción frente a este maravilloso hecho? El olvido, el menosprecio de su enseñanza, la indiferencia. Frente a este misterio que es Cristo Jesús en medio de los hombres, siguen resonando las palabras del mismo Jesús en el ultimo día de la fiesta de la pascua “El que tenga sed venga a mi y beba” “Venid a mi todos los que estáis trabajados y cansados que yo os hare descansar” “De vuestro interior correan ríos de agua viva”.
Lector si lees esto y tu corazón da un salto de alegría, busca más de Dios, por que él quiere siempre saber mas de ti, te amo, te ama y te amara siempre; te conoció desde el vientre de tu madre y eres muy especial para él, tanto que envió a su hijo para pagar tu deuda de tus pecados y que pudieras tener una relación intima y real con Dios.


Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

dimarts, 29 de juny de 2010

Diumenge 14 de durant l'any - 4 de juliol

Lluc 10,1-12. 17-20

Avui el text de l'evangeli ens convida a reflexionar sobre la nostra vocació com a cristians. És molt important assenyalar que l'evangelista remarca que el Senyor va enviar a missionar a 72 deixebles. El nombre 72 simbolitza la multitud de les nacions paganes. Aquesta missió es la tasca de l'Església d'evangelitzar, de compartir l´evangeli, a totes les nacions. Això ens porta a preguntar-nos: Quina és la meva missió en la societat on Déu m'ha posat?, És a dir quina és la meva missió en el meu treball, amb els meus amics, amb els meus veïns? Perque el cercle de relacions socials on visc és el camp de blat on he de treballar. Per altre banda l´evangelista també vol deixar clar que la missió de compartir l'evangeli li correspon a tota l’església, es a dir no és una tasca encomanada només a un grup de creients. La nostra societat, els nostres amics, els nostres veïns necessiten una veu càlida i fraternal que els parli de la veritable pau que transforma vides i àmplia horitzons d'esperança. Estem disposats a treballar en la collita? Que el Senyor de la Vida ens ajudi a anunciar i viure l'evangeli del Regne amb il.lusió i joia.


Germán López-Cortacans

diumenge, 27 de juny de 2010

Diumenge 13 de durant l'any - 27 de juny - Segona lectura

Gàlates 5, 1;13-18

El mensaje de Jesús siempre nos apunta en dirección a la estabilidad, la seguridad y el equilibrio, por eso cuando una persona ha puesto su vida en la confianza de salvación que el Señor da es consciente de que su libertad ha llegado gracias al alto precio de la sangre de Cristo Jesús.
Es cierto que todo aquel que ama a Jesús ama también a su prójimo y este amor debe impulsarnos a buscar el bien de los demás como si se tratase de nosotros mismos, es necesario desechar toda clase de venganzas, represalias, malos sentimientos y hasta malas palabras contra los demás y substituirlos por palabras alentadoras, edificantes y siempre capaces de transmitir el sentimiento referido por el apóstol Pablo en 1ª de Corintios 13:1-7.
Por otra parte hay que tener claro que el amar al prójimo es un mandamiento de Dios, Levítico 19:18 y Jesús mismo nos dice en Mateo 22:39 “Amarás a tu prójimo como a ti mismo”.
Una vida dirigida por el amor según el de Dios es guiada por el Espíritu Santo y capaz de luchar contra los deseos producidos por la carne es decir esa naturaleza humana caída que batalla contra la nueva naturaleza en Cristo.
Ser guiados por el Espíritu es lo que todo cristiano debe perseguir, y para lo que todo cristiano ha nacido, por lo tanto amemos a Dios y al prójimo.



Pastor Rafael Diez
Iglesia Evangélica

Diumenge 13 de durant l'any - 27 de juny - Primera lectura

1Reis 19, 16b-19-21

Relat de la vocació d’Eliseu cridat a ser deixeble i successor d’Elies.

El mantell era un símbol característic dels profetes, i el fet de tirar-lo a sobre d’algú, com fa Elies amb Eliseu, és una mena de gest d’associar-lo a la pròpia missió fent-lo deixeble seu.

Eliseu sembla que ha interpretat el gest d’Elies i n’accepta la missió, però demana de fer un àpat de comiat amb la seva família. Per preparar l’àpat mata dos dels bous amb què estava llaurant, i fins i tot crema els instruments que utilitzava: aquesta és una forma d’indicar la fi definitiva de la seva vida anterior per dedicar-se totalment a l’activitat profètica.

Jesús, quan cridà a algú a seguir-lo fou més exigent, i demanava un compromís mes radical que els profetes ja que no permeté a un dels cridats a anar a dir adéu als de casa seva.

Sentir la crida a fer-se deixeble és un moment decisiu per a escollir. Eliseu, cremant els arreus de la seva feina anterior se situa en la dinàmica de la fidelitat en el seguiment. Tota vocació hauria de tenir aquesta resposta decidida. Si ets cridat és un gran regal que se’t fa. No facis retardis la resposta!

La imatge d’Eliseu amb la mà a l’arada és la que Jesús empra a l’evangeli per indicar-nos que seguir-lo exigeix una decisió ferma i una gran integritat: Assumir-ne el seguiment i l’estil de vida.

Per això la llibertat és fonamental.



Griselda Cos OSB

dijous, 17 de juny de 2010

Diumenge 12 de durant l'any - 20 de juny

Gal 3, 26-29 Lc 9, 18-24

Després d'un temps de pregària, Jesús fa una enquesta als seus deixebles: Qui diu la gent que sóc jo? Qui dieu vosaltres que sóc jo?.(Lc 9, 18.20) Les preguntes que fa no són simple curiositat, vol saber quina acceptació tenen entre la gent, i entre els deixebles, el seu missatge i la seva persona. Jesús vol saber què han entès i quina imatge tenen d'Ell.
I avui? Avui hi ha una diferència essencial, Jesús no hi és present físicament, es mostra a través dels creients, a través del nostre testimoni. Ens hem plantejat mai quina imatge donem de Jesús i del seu evangeli?
Fora bo, que com a creients ens aturéssim a reflexionar-hi, personalment i comunitària, i que en aquesta reflexió giréssim els ulls envers Ell, i ens adonéssim de la seva actitud envers la gent, envers el pobre, el malalt, el ric, el fariseu,... Així descobrirem Jesús compromès en la causa de l'alliberament (vg Lc 4, 17 ss), en la causa dels pobres, en la causa del qui pateix marginació. Per això, la gent del poble el veu com un profeta: Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. Han descobert en Jesús la veu profètica que és denúncia, que és alliberament, que és esperança pel qui pateix.
La carta als Gàlates ens recorda tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist (Gal 3, 27). Ja no som nosaltres, es Crist que viu en nosaltres. En conseqüència, la nostra vida i la de les nostres comunitats han de ser imatge de la vida de Crist. Els qui ens veuen han de poder descobrir-hi Crist viu i actuant entre els homes i dones dels nostres pobles i barris.
És un camí que no serà fàcil, en el que hi haurà creu, dolor, però on tenim segura la Pasqua: qui perdi la vida per mi, la salvarà (Lc 9, 24b), ens diu Jesús.
Ens hi posem?

Josep Anton Clua Sampietro

dijous, 10 de juny de 2010

Diumenge 11 de durant l'any - 13 de juny

Ga 2,16,19-21



Avui i durant uns quants diumenges seguits la litúrgia romana ens ofereix, com a segona lectura, fragments de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia. I en el que llegim avui Pau hi resumeix el contingut essencial de la seva predicació als gàlates: és la fe i no la Llei que salva!
L’èmfasi que hi posa ve motivat perquè els mateixos gàlates que l’havien acollit “com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix” (4,14), ara l’havien decebut completament perquè es deixaven fascinar per uns que els havien dit que, si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès, no es podien salvar; i això volia dir abandonar, fins menysprear, l’eficàcia sobrehumana i única de la creu de Crist.
Més enllà de l’anècdota històrica concreta hem de veure-hi una temàtica que mai no ha perdut actualitat. ¿No continua havent-hi el perill que l’aspecte institucional i jurídic de les nostres comunitats eclesials, o el mer compliment d’alguns preceptes, ens faci sentir ja prou segurs de la salvació, cofois i tot d’estar en regla amb Déu? El deixeble de Jesús no pot pretendre merèixer la salvació gràcies a les obres i a les estructures humanes, carnals, a les obres de la Llei. Seria buidar la mort del Crist del seu sentit i del seu valor. “Per als qui viuen en Jesucrist (…) només compta la fe que actua per l’amor” (5,6).




P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

divendres, 4 de juny de 2010

Diumenge 10 de durant l'any - El Cos i la Sang de Crist - 6 de juny


Gn.14, 18-20 – Salm 109 – 1C. 11, 23-26 – Lc.9, 11b-17

“Corpus Christi”, festa que té lligam molt estret amb el Dijous Sant i amb les nostres celebracions eucarístiques de cada diumenge, en la qual, durant molts segles, el poble cristià ha volgut venerar el ”Santíssim Sagrament” fins que, al 1264, el Papa Urbà IV va estendre aquesta solemnitat a tota l’Església. La pietat popular ho manifestava al carrer amb els monuments, catifes de flor, domassos al balcó, l’exposició del santíssim i grans processons. Avui dia, després de Vaticà II, l’espiritualitat porta més els cristians a sortir al carrer però per a un lliurament joiós, generós als germans. Celebrem una donació d’amor del Crist.
Lluc en l’evangeli d’avui ens indica que hem de fer per a seguir l’ensenyament de Jesús. Escoltem-lo: “ Jesús acollí la gent, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui
en tenien més necessitat”. També a nosaltres ens toca “acollir” i adonar-nos que, al nostre entorn, molta gent necessita la nostra ajuda, la nostra aportació econòmica, la nostra escolta, el nostre temps... “El dia començava a declinar i els Dotze s’acostaren a dir a Jesús: -Acomiada la gent i que vagin ales cases del voltant a per trobar allotjament i menjar. Però Jesús els digué: -Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Demana la nostra col·laboració per petita que sigui... donant el que tenim i som. (Els apòstols només tenien 5 pans i 2 peixos...). Crist vol que ens sentim responsables de la vida dels altres. La festa del Corpus ens ha de recordar que és al carrer, per les places que Jesús ens espera .
M’agradaria afegir un poema francès que ens pot interpel·lar i ajudar-nos a construir el Regne.

El cos del Crist té els ulls d’aquest afamat,
ferit en el seu honor i la seva dignitat.
Mira’l, és el cos del teu germà!
La sang del Crist és tota la sang vessada en la terra dels homes,
la dels camps de batalla, la dels hospitals.
Respecta-la, és la sang del teu germà!
El cos del Crist és el pa sagrat en l’altar del diumenge,
és el pa que vas a partir a taula.
Comparteix-lo, és el pa de Déu.
La sang del Crist és la de totes les creus del món,
que no para de ser vessada.
Recull-la és la sang de Déu. (Robert RIBER)


Maïté Cabié – Vedruna
Antena GERFEC

dijous, 27 de maig de 2010

Diumenge 9 de durant l'any - Santíssima Trinitat - 30 de maig

Nuestro Guía, El Espíritu Santo
Juan 16:12.15

El Señor Jesucristo es poderoso para Salvar al pecador (no importa quien sea); El Espíritu Santo es poderoso para guiarnos a toda verdad, es nuestro ayudador, es nuestro consolador, nuestro abogado.
El Espíritu Santo hace morada en mí, hace de su morada en todas aquellas personas que han aceptado a Jesús como su Salvador y hacen su voluntad. El Espíritu Santo es la promesa de nuestro Señor Jesucristo de no dejarnos huérfanos a su partida, El dijo:
“Si no me fuere, el consolador no vendría a vosotros; mas si me voy os lo enviare”
y esto con el propósito de que el Espíritu guié a la humanidad a la gran verdad, que es Cristo.
En el vv. 12 Jesús nos enseña que sus discípulos aun tenían muchas cosas que aprender. El no lo había dicho todo, no era el momento, porque no las asimilarían, debían aun tener un progreso espiritual que lo adquirirían poco a poco según su interés y devoción (entrega a Cristo).
La obra que Jesús empezó en ellos debía ser continuada, en aquel momento, por el Espíritu de Verdad (Espíritu Santo) hoy es lo mismo contigo, tu quieres crecer espiritualmente, déjate guiar por el Espíritu de Verdad. (Vv.13)

El Espíritu Santo guió a los discípulos a toda verdad, ellos a su vez la registraron escribiéndola, lo que hoy es nuestro Nuevo Testamento, este añadido al Antiguo Testamento conforma la revelación escrita de Dios.
Naturalmente es cierto que el Espíritu de Dios guía a los hombres en todos los tiempos a la verdad. ¿No es así en tu vida? Pídele y depende de El para hacerlo, esta santa unción te enseña todas la cosas y es la verdad, en Jeremías 33:3 podemos leer “Clama a Mi y yo te responderé cosas grandes y ocultas que tu no conoces”

En el vv. 14 nos enseña que su obra mayor será la de glorificar a nuestro Señor Jesucristo.
El nos ayuda con todo Su poder (El Espíritu Santo), tomando las cosas de Cristo, por derecho de Sus padecimiento y muerte, cosas compradas para Su pueblo (los creyentes) mediante Su propia sangre; y declarándola, o dándonosla a conocer, para glorificar al Hijo o sea a Jesucristo nuestro Señor y Salvador, es el Espíritu quien nos da a conocer todos estas verdades.

Su ministerio era y es de total abnegación. Así como Cristo busco, despojándose a Si mismo, glorificar al padre, así el mismo Espíritu Santo busca glorificar al Hijo. También nosotros debemos negarnos a sí mismos para honrar al Espíritu Santo.

Si queremos honrar al E. S. en nuestro diario caminar, si queremos tener su ayuda, no hablaremos por nuestra propia autoridad sino todas aquellas que oigamos de El.

Dios te bendiga

Amen



Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

dimecres, 19 de maig de 2010

Diumenge de Pentecosta - 23 de maig - Evangeli

Jn 20, 19-23

Quan el món ens deixa abatuts per la tristesa i el sofriment, tanquem per por les portes del nostre cor. No deixem espai a l’esperança. La fragilitat humana es desvia fàcilment per camins foscos que ens fan oblidar ràpidament la veritat més fonda i clara.

I és, precisament, en aquest amagatall irrespirable, com si fos un sepulcre, on Jesús, per pròpia iniciativa es fa present, ressuscitat. És en la impuresa de les nostres misèries, on el Senyor fa esclatar la victòria de la salvació de Déu. “Pau a vosaltres”. Així ens saluda, així ens acompanya, en el camí de la nova vida, una nova creació, que s’obre per sempre en nosaltres.

“També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà. Aquell dia no em fareu cap més pregunta.” (Jn 16, 22-23). Aquesta és la promesa que Jesús fa als seus deixebles, abans de la seva passió. Aquesta és la promesa que ens fa, avui, a nosaltres: l’alegria de ser fills del Pare. Amb Ell, tot és llum i gràcia. En Ell, res no hem de témer. La pau que anuncia el Fill, és signe i preludi de la nostra resurrecció.

I la missió que Jesús va du a terme, és ara la missió que encomana a tot deixeble que vol seguir-lo. La Bona Notícia de l’Evangeli, l’anunci joiós de la reconciliació de Déu amb tota la humanitat reclama una comesa urgent, que és lliurament i servei. L’alè del Senyor, que és el seu propi Esperit, ens és donat, perquè la nostra vida sigui comunió amb Déu i amb el nostre proïsme.



Xavier Artigas, diaca





Diumenge de Pentecosta - 23 de maig - Segona lectura

“Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant”. La fe és un do de Déu que ens la dona per pura gràcia és una afirmació fonamental sobre la que construïm la nostra existència de cristians. Però “aquest tresor el portem en vasos de terrissa a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no pas a nosaltres” (2 Cor. 4, 7s ) i quantes vegades aquest vasos de terrissa s’esquerden i fins i tot es trenquen!
La fe cal que s’expressi i es verifiqui - es faci veritat – en la vida de cada dia. Jesús és el Senyor no és una afirmació feta en un moment, cal que des d’els seus inicis es vagi repetint com un eco que no disminueix a mida que passa els temps sinó que com a gràcia de Déu que l’Esperit fa créixer més i més.
Repetim-ho : som gerres de fràgil terrissa que amb docilitat hem de deixar que el terrissaire faci i refaci constantment. I el Senyor ens dona sempre ocasió Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les.
Ef. 2-10
En el relat de l’ Ascensió en el començament del llibre dels Fets, Lluc, que escriu una obra paradigmàtica per tot cristià, ens ofereix dos actituds dels deixebles - que encara no han rebut l’Esperit – perquè puguem constatar en la pregària diària de discerniment – fins on som dòcils a l’acció de l’Esperit:
“Es ara que restablireu la reialesa d’Israel?”
És la mateixa pregunta i desig de la mare dels Zebedeus ( Mt. 20, 20ss ) que exterioritza una mateixa actitud : “ ara manarem amb tu, Senyor,oi ? Vanitat, domini sobre els altres - grans o petits dominis tots els podem tenir - , egocentrisme - que els altres girin entorn d’un mateix - , tot a les antípodes del servei humil i senzill als altres...
“ Què feu mirant al cel ? “
Cal que hi hagi molts àngels - enviats pel Senyor – en la nostra vida per recordar-nos que és en la vida diària , amb totes les ombres espesses i els seus dies clars ( Ps. 22 : el Senyor és el meu pastor...), on hem de mirar amb ulls de tendresa als altres ( st. Serafí de Zarov : el pòrtic de tota la caritat és la tendresa) .
Jesús és el Senyor i Salvador és un sí continuat i creixent cada dia fruit de l’incessant i confiada pregària a l’Esperit Sant.


Mn. Lluís-Anton Armengol

Diumenge de Pentecosta - 23 de maig - Primera lectura

Fets dels Apòstols 2, 1 – 11.


Per Pentecosta, Jerusalem s’omplia de gent vinguda de molts indrets del món. No solament de jueus procedents d’arreu, sinó també d’altres persones que hi anaven per diversos motius: comerciants, familiars de la gent del país, o simplement curiosos o interessats a assistir a uns actes plens d’alegria i de festa. Aquesta festa, la dels cinquanta dies després del diumenge de Pasqua, per als jueus era, o havia de ser, la festivitat de l’agraïment. Era la celebració de la primera collita de blat, de la primícia del fruit de la terra, quan la falç segava les messes per al manteniment de la comunitat d’homes i dones en la nova terra promesa a Abraham. (Deuteronomi 16, 8 – 12)

Fa uns dos mil anys, aquest és el dia que Déu va escollir per manifestar de manera poderosa, i amb milers de testimonis que ho podran confirmar allà on tornaran després de la breu estada a Jerusalem, la vinguda del seu Esperit. I en aquesta data assenyalada s’acompleix la promesa del Crist als creients, quan els havia dit que el Defensor vindria per conduir-los a la veritat sencera (Joan 16, 4 – 15). L’Esperit Sant es manifesta sobre els deixebles i sobre unes altres persones que es trobaven en la mateixa casa, en actitud de recolliment, en comunió... La presència de l’Esperit davalla, enmig d’una manifestació de poder, i unes llengües com si fossin de foc es posen sobre cada un d’ells. Aleshores arriba el gran moment que Jesús els havia promès: “Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’esperit els concedia d’expressar-se.”

La plenitud de l’Esperit en els creients, tot i ser una manifestació que afecta moltes persones, no deixa de ser un acte restringit, i solament adreçat a aquells que esperaven la promesa de Jesús. L’altre, el de la manifestació del vent que va omplir la casa i del fenomen de sentir uns que parlaven en totes i cadascuna de les llengües de la gent estrangera que en aquells dies residien a Jerusalem, serà un fet insòlit que s’escamparà per tots els vastos territoris de l’Imperi romà i, amb el temps, obrirà portes a l’evangelització. Les llengües de foc seran heralds de la Bona Nova que serà anunciada.

La nostra pregunta és, avui dia, en el segle XXI de l’era cristiana, ¿tenim la llengua de foc per anunciar la salvació, que només es troba en Crist Jesús, a tants i tants veïns i coneguts nostres que viuen sense Déu i sense esperança?


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dijous, 13 de maig de 2010

Diumenge 7 de Pasqua - Ascensió del Senyor - 16 de maig

Lectures del diumenge 16 de maig de 2010, Ascensió del Senyor

La festa de l’Ascensió del Senyor, traslladada al diumenge, és l’ocasió que se’ns presenta per contemplar la Paraula que se’ns adreça, avui. Dins de la llarga i rica celebració pasqual —cinquanta dies per aprofundir en el misteri central de la fe cristiana— hem anat repassant múltiples maneres de comprendre’l: una llosa apartada, un sepulcre buit, una promesa de pau i de perdó, una taula parada, una missió rebuda, una figura de bon pastor, una convicció de l’estreta comunitat de vida entre el cep i les sarments...
Avui, els textos canvien de registre narratiu i prenen un to èpic, manllevat del salm 46: “Déu puja enmig d’aclamacions”.
Evidentment, la nostra fe ens ha de guiar en la lectura correcta de textos que admeten diverses apreciacions. L’enlairament del Senyor a la Dreta del Pare no té res a veure amb les glorificacions mediàtiques habituals en la nostra societat, ni amb el poder que busquem els humans. El qui “puja” és el mateix que “havia baixat”, i el mateix que tornarà “de la mateixa manera”. Sabem prou que el misteri pasqual reté inseparables la creu i la glòria del Senyor. Ara bé, això no ha de ser cap afirmació teòrica o sobre uns fets passats, sinó sobre la realitat actual de la vida del Senyor enmig del món, en les nostres persones i comunitats, que és el lloc on Ell ara viu i senyoreja, el seu cos visible. Cal allunyar de nosaltres els somnis de grandeses d’una autoritat que tan sols pertany al Pare, i cal esdevenir testimonis de benedicció i del do de l’esperit rebut. Aquesta és la missió eclesial.
El desig de Pau convé que presideixi avui també les nostres comunitats eclesials: que el Pare ens concedeixi una comprensió profunda i que il·lumini la mirada interior del nostre cor. Així podrem allunyar-nos de ser unes comunitats de vida esllanguida, de pura religiositat exterior, sense credibilitat per testificar, sense l’alegria interna de l’agraïment. El do de l’esperit, en el qual hem de ser immergits, transformarà les nostres vides per ser testimonis convincents del Senyor, fins als extrems del món, allà on la vida humana és rebutjada i marginada. Plens d’una alegria immensa, en donarem gràcies a Déu.

Andreu Trilla, escolapi

divendres, 7 de maig de 2010

Diumenge 6 de Pasqua - 9 de maig

Joan 14, 23 – 29

Dèiem dilluns, en el Grup de Bíblia, que el text que ens proposa el Calendari Litúrgic hauria d’incloure el verset 22 d’aquest capítol 14 de l’evangeli de Joan. Nosaltres, doncs, el comentarem, altrament no s’entendria la resposta de Jesús que ve a continuació.

Diu el v. 22: “Judes, no l’Iscariot, li pregunta: “Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres, però no al món?”

I aquí ve la resposta de Jesús, v. 23: “Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.”

L’evangeli de Joan, n’hi ha molts que ho diuen, és l’evangeli de l’amor: L’amor de Déu Pare: cap. 3, 16; cap. 14, 21-23. L’amor de Déu Fill: cap. 13, 1. L’amor de Déu Esperit Sant: cap. 16, 14-15, i això són només uns versets de mostra, perquè tot l’evangeli traspua amor diví. És a dir, la Divina Trinitat en plena acció per a la salvació dels qui Déu Pare ha donat al Fill: aquells pels quals ha vingut al món, pels quals ha estat menyspreat i mort, i que ha ressuscitat per a la nostra justificació; per a aquells que són els seus escollits, els qui l’Esperit Sant guia a la veritat absoluta.

Veiem, per tant, que el Senyor vol manifestar-se només als seus, els qui han cregut en el seu Fill, en Jesús. Perquè, qui no estima el Senyor no guarda les seves paraules. Què és –algú encara pot preguntar– guardar les paraules de Jesús? És ser obedient al seu mandat, sí; però això encara no és tot: és retenir allò que ell ens diu per mitjà de l’Escriptura. Igualment com va fer Maria, després del naixement de Jesús i de la visita dels pastors, que deien que un àngel els ho havia anunciat. L’evangeli de Lluc, al cap. 2, 19, diu que “Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.”

És tenir present sempre allò que sabem de la paraula de Déu, per tal que no ensopeguem en errors, ni caiguem en pecat. És estar amb la mirada atenta a la segona vinguda de nostre Senyor Jesucrist, que no sabem quan vindrà: Vindrà avui?, O demà?, O l’any que ve?, O d’aquí a milers i milers d’anys? No ho sabem, però sabem que vindrà. “Benaventurat aquell servent que, quan el seu senyor torni, el trobi fent el bé.” (Mateu 24, 46).




Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

divendres, 30 d’abril de 2010

Diumenge 5 de Pasqua - 2 de maig

EL MANDAMIENTO DEL AMOR

Jn 13: 31-35


En algunas ocasiones Jesús había manifestado que se acercaba su hora; en este momento es plenamente consciente de que su hora ha llegado. En este emocionante trance, en que se manifiesta la gloria del Hijo del Hombre y la gloria de Dios se manifiesta en él, se dirige entrañablemente a sus discípulos y les anuncia su próxima partida (13: 33a).

Jesús, su maestro, le ha explicado, en la práctica del diario vivir, en qué consiste el amor. En este ahora decisivo les enseña la suprema lección: el amor consiste en acoger, en ponerse al servicio de los demás sin límite ni discriminación alguna (lavado de pies), no condenar al otro ni coaccionar su libertad (traición de Judas), incluso a costa de la propia vida (Jesús no delata a Judas). El amor, que es más fuerte que el odio, debe ser la característica distintiva de los que le siguen (13: 35).

En oposición a la mosaica ley antigua, Jesús entrega a sus discípulos, nos entrega a sus seguidores, un mandamiento nuevo (13: 34-35): un comportamiento, una actitud, un compromiso, no una ley o precepto impositivo – el amor no se impone desde fuera – no una doctrina, un saber, unas observancias rituales, una reglamentación cultica. Este mandamiento entraña ser semejantes a Jesús – el único referente (13: 34) – en su desbordante amor hasta el sacrificio. Excluye toda forma de poder y de violencia. Dios no es violento, no es vengativo; es Padre acogedor, es, por pura gracia, donación de Amor. Quien no vive en este amor no ama la vida en toda su plenitud y no puede ofrecer ni amor ni vida a los demás.

Esta es su última voluntad: que la invitación permanente del amor de Dios a todos los seres humanos por medio de Jesús, lo expresemos constantemente, sin desfallecer, en obras – en hechos, no en palabras – por los otros, que haga posible una sociedad nueva, pacífica, justa. Amor fraterno, amor mutuo, el amor que el Padre mostró al enviar a Cristo, el amor que Cristo mostró al entregar su vida.

La primera carta de Juan destaca la importancia del mandamiento nuevo (1Jn 3: 11-18; 4: 7-21).



Rodrigo Segarra
Iglesia Evangélica